dimecres, 31 de desembre de 2008

Carta oberta a Eliseu Climent.

Bon dia tingues, benvolgut Eliseu Climent:
El setmanari EL PUNT va publicar el 4 de gener passat una extensa entrevista realitzada per Enric Orts. La persona objecte de les preguntes vaig ser jo, i el ventall de qüestions que se'm va dirigir girava entorn del valencianisme.
A la mitjania de 2008, t’ho assegure Eliseu, no haguera pogut ni sospitar totes les coses que, des del passat setembre, s’han esdevingut: una persona que utilitzava el nom de «Faustí Barberà» en els seus posts d’Internet va ser capaç de reunir a la ciutat de València, el 13 de setembre, valencianistes de passats i presents ben diferents; les persones allà reunides ―amb moltes altres més― acabàrem conformant el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà; esta entitat va afegir els seus esforços a l’ACV Tirant lo Blanc (TLB) de cara a la commemoració del 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, i TLB organitzà a l’efecte un ben exitós sopar i va editar un interessant llibre. A més, el manifest «Per un compromís polític valencianista» impulsat arran de l’esmentada celebració, aconseguí l’adhesió d’individualitats de molts àmbits i de moltes tendències del valencianisme (en molt bona part conegudes teues, Eliseu).

Al mateix temps, en Internet, seguien els debats i les propostes, les reflexions que venien de lluny, i els pensaments que es concretaven per primera vegada: bloggers i blocs de l’autodefinit com a «valencianisme de construcció» enllestien línies discursives i propostes.
I, pràcticament al mateix temps també, i en el si dels partits, es produïen fets molt significatius: per un costat, l’Opció Nacionalista Valenciana impulsava el congrés d’Units x Valéncia, força que quedava identificada amb el personalisme comunitari (la democràcia cristiana sense empelts del neoliberalisme del campe-qui-puga). Per la seua part, la principal formació del valencianisme polític, el Bloc Nacionalista Valencià, traïa a la llum ―gràcies a un grup molt plural de militants― una ponència política i estratègica qualificada d’històrica per alguna de les seues apostes simbòliques, tan integradores.
El debat final de l’esmentada ponència s’esdevindrà en el V Congrés del BLOC, els pròxims 28 de febrer i 1 de març, i segons quin siga el resultat últim de la discussió ―a hores d'ara encara falten pronunciaments i transaccions― estaríem en condicions de saber si és possible el pacte entre el BLOC i la societat valenciana existent a hores d’ara: la que viu i treballa (o té problemes per a trobar treball) en esta nacionalitat històrica de cinc milions d’habitants, comunitat autònoma des de fa vint-i-sis anys, que és coneguda en el món ―quan ho és― baix els plecs d’una senyera privativa que, lògicament, té la major part del seu disseny compartit amb els altres països de la Corona d’Aragó.
Moltes coses en poc de temps, sí, Eliseu. Moltes coses que delimiten camins continuats o encetats amb la mirada posada necessàriament en el pervindre, en eixe futur que ha de ser gestionat per gent actualment tan jove que ―en la intimitat dels e-mails― decidix prescindir de la correcció política davant, fins i tot, un ancià tan suposadament ve(ul)nerable com jo:
«Ens agradaria deslligar-nos de les dèries i dels clixés que arrossegueu els més majors. Només així ―pensem― podrem entusiasmar altra gent allunyada de les lluites internes nacionalistes; amb un missatge nou i no pendent dels fusterians, dels blaveros, de les terceres vies i de les mares que els van parir».
Clar com l’aigua més clara, benvolgut Eliseu artífex de la campanya TVV en valencià!: front l’endogàmia de la temptació outsider, front tot allò que tant ha contribuït a retratar-nos com a estranys, front el fer bona la caricatura que els altres han confeccionat de nosaltres... hem de bastir un valencianisme unit i fort que no es pose pals a les seues mateixes rodes. Què n’opines, Eliseu?
Un valencianisme d’ampli espectre, que servant determinades posicions com a capital privatiu de les forces concertades, estiga amerat de polítiques socials que uns desitgen dur a terme en nom de la caritat, altres per mor de la solidaritat, i altres en defensa de la fraternitat; un valencianisme que finalment dóne per resolts els problemes ―de naturalesa essencialista― que altres ens han induït i que, en bona part, nosaltres hem contribuït a crear i a mantindre.

Supose que ja coneixes, benvolgut Eliseu, que el passat 28 de desembre i en un bloc d’Internet, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va ser l’epicentre d’una innocentada:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1328&Itemid=1
Segons els autors d’esta broma (tot s’ha de dir: jovenets de contrastat enginy), estaves disposat a repensar moltes coses. Tantes que et converties, i converties de retruc ACPV, en un factor ben útil per a un futur nacional valencià.
El plantejament de la broma estava tan ben fet, i tanta gent desitjava que el contingut de l’aparent notícia responguera a la realitat, que conec algunes persones que sentiren una puntada d’alegria i d’esperança en començar a llegir el text penjat en valencianisme.com.
Per uns moments esta gent va pensar, Eliseu editor de De impura natione, que per fi t’havies oblidat d’esta fase teua... com ho diríem... sí: tan ERC! Tan ERC d’ací i d’allà... i tan susceptible d’impulsar la mixtura entre la catalanitat cultural més sofisticada i la més pura espanyolitat política.
Potser no t’ho creuràs però determinades persones, en vore negre sobre blanc la suposada evolució d’Acció Cultural, van imaginar que a pesar d’aquella jovenívola conversió teua al «catalanisme» per obra i gràcia de Xavier Casp (segons vas narrar en el cèlebre Del roig al blau i has proclamat en premsa), acabava de canviar alguna cosa. Que ja no era igual el teu pensament perquè, de sobte, començaves a mirar «aquesta terra» amb uns ulls més receptius a les noves ―i punyents― realitats socials, econòmiques, demogràfiques, culturals... Que volies escoltar, per fi, tota la pluralitat de veus de la societat valenciana que passeja cada dia pels carrers de les ciutats i dels pobles i que ―molt i molt i molt i molt majoritàriament― no té ni la més mínima intenció d’autopercebre’s com a catalana, ni sembla massa entusiasmada quan veu descendre (des de balcons ubicats en cèntriques places) els senyals més reivindicatius de la nació que ni està per ací, ni hi és esperada.
Era 28 de desembre, però: una ullada al calendari de l’agenda del telèfon mòbil va ser prou per a desfer l’encanteri. I el valencianisme que pretén la nacionalització privativa dels valencians continua sense poder comptar amb tu: el «tu» que inclou totes aquelles virtuts i rutines que, a més de fer-te tan cèlebre, t’han permés ser un gran gestor cultural, i polític, des dels temps del franquisme.
T’ho dic amb tota la sinceritat què sóc capaç: capficat com estic en estes sendes del valencianisme intergeneracional, plural i decidit a intentar la seducció social, no acabe d’entendre per quines motivacions el teu full de ruta ideològic és, justament ara, el que és. Per quina raó, i a diferència de tanta altra gent, no et veus amb cor de contribuir a la il·lusió col·lectiva capaç de generar una valencianitat tan enfortida, tan enfortida, que poguera esdevindre nacional.
Per últim: no acabe d’entendre per què no mires Catalunya de la forma com la majoria de la ciutadania valenciana podria arribar a fer-ho: com la societat germana ―germana i punt― amb la qual està obert el camí de les joint ventures profitoses per a totes les parts. A Catalunya, diuen, n’hi ha prou gent que tot açò comença a entendre-ho: que saben que l’irredentisme català és un autèntic desastre donades les repercussions que té a València, és a dir, que ja coneixen que els grans beneficiats per les activitats del pancatalanisme tardà no són, de lluny, ni els valencianistes ni la nostra llengua pròpia... i compartida. Per cert, són les mateixes conclusions, si fa no fa, que Jordi Pujol va explicitar públicament en mig d’una de les cerimònies d’entrega dels Premis Octubre ja fa prou anys.
Sí: segons sembla són cada vegada més els catalans que, en guaitar cap al seu migdia, preferirien trobar-se de nassos amb un Poble Valencià sense les profundes escissions que tantes energies i possibilitats han malbaratat.
Benvolgut Eliseu que em vas tractar sempre tan magníficament, rep una ben forta abraçada.

dimarts, 30 de desembre de 2008

L'agenda del valencianisme polític, del 1918 al 2009.

Este post és una revisió, amb il·lustracions, i mínimes correccions i afegits, de «L’agenda del nacionalisme valencià: 1918-2008», text publicat per mi en el llibre commemoratiu 90 anys de la Declaració Valencianista, editat per l’ACV Tirant lo Blanc el novembre de 2008:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf

1. UNES «PROVOCACIONS»El 14 de novembre de 1918, i en la primera pàgina del número corresponent del diari La correspondencia de Valencia, va vore la llum la «Declaració Valencianista». Fa molt de temps des d’aquell 1918, quan Europa encara fumejava endolada després de la «Gran Guerra» i es creïa en la possible instauració d’una pau permanent.


Des de les acaballes de la segona dècada del segle XX, s’han succeït unes quantes generacions de ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a les tres províncies que conformaren, amb límits prou aproximats, el regne de València.
Perdó: potser algú pense que la redacció immediatament anterior és una miqueta descarnada, massa asèptica, i no li’n falta raó. Intentaré de fer-la més compromesa:
«Des d’aquells anys han viscut ací, en tres de les províncies del Llevant, milions de membres de la nació espanyola».Ara sí: ara el compromís és molt evident perquè la redacció és profundament nacionalista... Nacionalista espanyola, òbviament, elaborada tenint en compte l’adscripció nacional que ―molt majoritàriament― ha abraçat el nostre poble en estes nou dècades transcorregudes des del 1918, i molt abans.





2. UNES «MATISACIONS»L’epígraf que acabeu de llegir no diu cap mentida, però ―tractant-se com es tracta d’un conjunt de «provocacions»―, tampoc no diu tota la veritat: és cert que des dels temps d’Alfons XIII com a rei constitucional fins a l’actualitat (quan el seu nét Joan Carles I regna a Espanya com a màxima expressió d’una monarquia constitucional i autonòmica), la immensa majoria de les persones que han passat ací les seues vides s’ha sentit part d’una nació compartida amb catalans, balears, andalusos, castellans, etc.
Però no és menys cert, que en l’altra cara d’esta moneda, s’ha mantingut també vigent una adscripció regional que ―sense posar en dubte ni la unitat de l’estat, ni la confluència «espiritual» dels valencians amb la resta dels ciutadans espanyols― ha servat i reinventat característiques d’una personalitat específicament valenciana.
He de remetre-vos a un dels nostres historiadors de l’última fornada, Ferran Archilés, per tal que s’endinseu ―si així ho desitgeu― en el món del regionalisme valencià, del fenomen que, amerat de valors i discursos de la Renaixença, i a més de perseverar en el seu propòsit de continuar com a bien entendido, acabaria fornint malgré lui bases per a les reivindicacions nacionalistes sorgides a la València anterior la victòria franquista [1].
[1] Ferran Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», en Teresa Carnero & Ferran Archilés, eds.: Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, Publicacions de la Universitat de València, València, 2007, pàgs. 143-185.

3. UNES «POSSIBILITATS»Menos da una piedra, sí: nació espanyola i regió valenciana, però també una constel·lació de propostes per a una comunitat nacional imaginada entre Oriola i Morella o, si ha sigut el cas, entre Oriola ―o Guardamar― i Salses.
Valencians prolífics, decididament. Noranta anys donen per a molt, abans, durant i després dels escrits de Joan Fuster. Fins i tot, per a somniar del Segura als Alps en un espai occitano-romànic (re)construït amb versos de trovadors i semblances culturals com a bandera.
Des d’ací, doncs, i molt sovint des del mateix interior de les creus de terme del nostre Cap i Casal, hem deixat volar el cervell en favor de Grans Occitànies, de Grans Catalunyes unitàries o confederals, de Grans Valències igualment irredentistes (ai! Cabdet...), i de Grans Espanyes, pluriregionals o no tant.








4. UNS CAMINS

En eixe sentit, que es redactara una declaració valencianista com l’enllestida el 1918 no és gens estrany, per més que s’ha d’intuir que sense el context internacional del moment ―«favorable» a les afirmacions dels drets de segons quins pobles entre els quals, però, mai estigué inclòs el valencià―, potser no hauríem disposat d’un testimoni tan interessant de l’efervescència a casa nostra de la qüestió nacional.
Per cert, en tota la Declaració Valencianista estricta (deixant al marge els comentaris publicats contemporàniament pels glossadors escollits ad hoc) només apareix en una ocasió alguna paraula derivada del terme llatí natio, al principi de la base tercera, quan es reconeix la compatibilitat de «l´Estat Valenciá», la seua convivència, amb la resta de regions i nacionalitats ibèriques en el si d´una «Federació Espanyola o Ibèrica». He de remarcar que l’orde de citació de les entitats territorials ibèriques en la Declaració Valencianista (DV des d’ara) és exactament el contrari del que s’utilitza en l’article segon de la Constitució espanyola de 1978: «nacionalitats i regions»...Siga el que siga l’orde referit, és ben cert que el text del qual hem commemorat el noranté aniversari assenyala uns camins que ―llevat d’alguns usos terminològics obsolets o de l’esment de circumstàncies històriques molt concretes― no poden semblar aliens a la militància del nacionalisme valencià dels nostres dies. De fet, la DV constituïx un programa nacionalista clàssic per a la nostra terra. Clàssic i allò que en podríem dir «assenyat»: autoafirmació nacionalitària, dret a l’autogovern mitjançant institucions a l’efecte, model federalista pel que fa a les relacions polítiques i fiscals en l’àmbit espanyol/ibèric, doble oficialitat lingüística, autonomia municipal, disposició favorable cap a les mancomunitats comarcals, previsió de lligams particulars amb altres territoris (l’expressió concreta és «podrà mancomunar-se»).



Passats quasi tres dècades de l’establiment de la Constitució espanyola «autonomista», més de vint-i-sis anys des de la promulgació del nostre Estatut d’autonomia, i més de dos des de la reforma del mateix, algunes de les «grans» reivindicacions de la DV són encara un objectiu a assolir si es participa d’un ideari polític nacionalista valencià. De segur que el lector hi pot trobar fàcilment els fets no assolits ...
Sí: no s’ha fet encara realitat tot el somni «assenyat» de 1918 encara que, ben certament, s’hi ha avançat molt i molt. Espanya ―ningú pot dubtar-ho― ja no és el que va ser, i els valencians (una «nacionalitat històrica» espanyola segons el text estatutari que ens ha quedat dels acords PP-PSOE de 2006) disposem d’unes estructures d’autogovern amb molt remarcables competències.




5. UNES REALITATS
Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.




6. UNES PERSPECTIVESLa passada commemoració del 90é aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, un document que és patrimoni immarcessible del nacionalisme valencià, m’esperona a imaginar este moviment participant en l’administració de la Generalitat (Valenciana) durant el segle XXI: només puc imaginar-ho, de moment, perquè la nostra ciutadania actual es mostra molt majoritàriament còmoda avançant cap a la versió autonòmica del bipartidisme general espanyol.
Però, tot i amb això, m’abellix realitzar l’exercici: com hauria de governar el nacionalisme privatiu en esta Comunitat Valenciana perplexa i complexa?
Probablemement, bona part de les línies-força del programa respondrien a les pulsions a l’ús dels nacionalismes perifèrics (de llengua romànica i «moderats») en l’àmbit espanyol:
a) finançament suficient i establiment d’una agència tributària, en l’horitzó d’un concert econòmic com el que fruïxen Navarra i el conjunt de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba, quatre contrades que, en el seu moment, van mantindre’s com a fidels al·liades de Felip V (per cert que Josep García Conejos, comentarista de la base 3ª de la Declaració Valencianista, s’oposava als concerts de «Bascongades i Navarra» i a l’extensió d’esta figura econòmica);
b) remoció d’obstacles per tal d’aconseguir la plena igualtat ―de facto i de iure― entre les llengües oficials en la comunitat autònoma;
c) organització del territori que responga a les necessitats d’ordenació dels temps presents;
d) participació en la construcció d’una euroregió amb els altres territoris que convinga (i, en primer lloc, i tal i com preveia Lluís Cebrian Ibor, comentarista de la base 8ª de la DV, amb «Catalunya, Balears i Rosselló»);
e) aposta per la creació i potenciació de les infrastructures afavoridores del desenrotllamnet valencià;
f) conversió del Senat espanyol en veritable cambra de representació territorial;
g) presència de la Comunitat Valenciana en determinats àmbits de decisió de la Unió europea...





Però n’hi hauria d’haver més. Em permetreu que, abans de referir-me a les altres actuacions que hurien d’esperar-se d’un nacionalisme valencià amb responsabilitats de govern, m’escabusse en els records: Jordi Pujol va pronunciar fa uns anys a la ciutat de Castelló de la Plana una conferència. El dirigent català ja havia anunciat la seua intenció de retirar-se de la primera línia de la política, i a Castelló vam acudir un bon llistat de persones de tot tipus de pèl i ploma, entremesclats amb moltes persones que exercien la direcció del teixit econòmic de la demarcació septentrional valenciana. Això sí: en l’acte resultava clamorosa l’absència de representació lluïdora del PP de la Comunitat Valenciana, llavors ja ben ancorat en el govern autonòmic.
Pujol va inquirir els presents, des de l’escenari, amb paraules paregudes a estes: «vostès han de decidir si volen esdevenir la Califòrnia d’aquesta part de la Mediterrània (amb una economia amb presència força notable dels sectors més avançats tecnològicament, etc.) o, si pel contrari, el seu model és Florida».
Aquell «vostés» pujolià l’hauria d’haver respost algun membre del Govern valencià que, cas d’haver-se materialitzat a Castelló aquella vesprada, ens podria haver resolt el dubte a tots els presents. Però no: calgué esperar per tal d’obtindre’n una resposta. Calgué que passara un temps per tal d’adonar-se’n que des de l’administració popular l’aposta era ―vertaderament― Florida, és a dir, el model social i econòmic que ha trobat en la 32nd America’s Cup i en el Valencia Street Circuit de Fórmula 1 la seua màxima expressió publicitària fins el moment.



Un model, en tot cas, molt poc planificat: qui haja tingut la paciència d’observar les mutacions de la confluència entre l’Avinguda del Port de València i el moll de la ciutat (on s’ubica aquell mediocre monument que porta al cim una embarcació medieval esquemàtica) entendrà el que dic. Entendrà que les autoritats valencianes ―del Cap i Casal i de la Generalitat― no deuen dedicar massa temps a la planificació si, com és el cas, en els últims anys s’han succeït en aquella zona quatre o cinc ordenacions diferents, realitzades mitjançant obres de major o menor envergadura i canvis constants dels eixos viaris i dels complements corresponents.
Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!

El nacionalisme valencià, el valencianisme polític decidit a impulsar un procés de nation building específic per a les terres esteses entre Morella i Oriola, no hauria d’oblidar-se’n que una part imprescindible de la seua futura obra de govern ―si les urnes foren propícies a la hipòtesi― és, igualment, contribuir al fet que la Comunitat Valenciana comence a remuntar posicions en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a la qualitat dels servicis sanitaris oferits, dels diners públics invertits en l’educació pública, dels suplements autonòmics de les pensions, de la celeritat en el reconeixement dels beneficiats per la llei de dependència i en l’abonament de les quantitats que se’n deriven. Governar, doncs, i també, en funció de la qualitat de vida de moltes persones que mereixen formar part de les màximes prioritats d’una obra de govern. Persones que, en el nostre «model Florida» i per fer servir una boutade, semblen estar quasi només destinades a entusiasmar-se davant Canal 9 quan una locutora remarca, amb un somriure d’orella a orella, que el món sencer està pendent dels eventos organitzats en la nostra comunitat autònoma.






7. UNS DESITJOS
El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat (nacional) Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.



dimecres, 24 de desembre de 2008

Moltes felicitats!

No sé en quina època els humans començaren a donar-li voltes al fet que s’esdevinguera el solstici d’hivern. No sé tampoc amb exactitud quan els romans ―fundadors de Valentia i d’Illici entre tantes altres coses― van revestir aquell moment de l’any amb l’advocació del Sol Invictus. I encara que ho he llegit en alguna banda, no recorde en quin moment el cristianisme va decidir que la Nativitat de Jesús havia de coincidir amb aquella festivitat de la religió romana...
Però en tot cas si recorde a mos pares, allà pel 1968, comprant en una papereria del Cabanyal un betlem de plàstic, i tornat a casa ben feliços d’imaginar-me entusiasmat per aquella adquisició. I també recorde les llagrimetes furtives que eixien dels meus ulls en posar el Jesuset, tan menut, a la caixa de cartó cada 6 de gener a poqueta nit: sóc un privilegiat perquè mos pares viuen, perquè he tingut una infantesa feliç i tranquila, perquè les meues festes de Nadal, Cap d’Any i Reis són, encara, com vull que siguen...
Però no tot pot ser sempre tan bonic: conec gent que en estes dates està patint perquè els pesa la incertesa per la salut dels pares, o perquè saben que és qüestió de dies que la vida del papà i iaio s’apague, o perquè tenen la ment molt ferida a causa d’una mort massa pròxima. Per no parlar de les tones de dolor, i de pobresa, i d’escarni, i de fam, i d’injustícia, que milions i milions i milions i milions de persones arrosseguen cada 25 de desembre amb independència que participen, o no, de les connotacions bonhomioses de les celebracions públiques de les festes de Nadal.
En uns dies tan pletòrics per a tants, els cervells de les nostres latituds haurien de pensar, ni que siga un poquet, en els congèneres que traguen saliva. No és qüestió d’amargar-nos el cava, obviament, sinó se saber-nos una miquiua humans i actuar en conseqüència (que de maneres, haberlas haylas). Felicitacions fraternes.

dijous, 11 de desembre de 2008

Com a militant del BLOC, com a valencià, com a ciutadà.

Ahir, davant una apel·lació anònima, vaig contestar que ara estic tenint uns dies molt ocupats en múltiples assumptes i que, per això, encara no he pogut llegir amb tota la tranquil·litat que mereix la ponència política del Bloc Nacionalista Valencià.
També li deia a l’anònim interlocutor que no dubtara que ho faré finalment: a més, i atenent a la meua recentíssima reincorporació com a militant del Bloc, ho faré amb particular interés.
En la meua resposta afirmava igualment que seré, per suposat, coherent amb el que porte escrivint i fent de fa mesos i que, arribat el cas, posaré la meua opinió negre sobre blanc. Sí: sóc del parer que el Bloc, en tant que força política amb vocació transformadora, ha d'apostar per connectar amb la societat valenciana realment existent (la realment existent ara, en el segle XXI, no en el segle XIII), i em pense que els passos donats en eixe sentit mereixen tot el suport.
Al tall de tot açò he pogut llegir una reflexió procedent del valencianisme polític jove. D’eixe nacionalisme valencià que s’expressa amb un solatge envejable i amb una absència de manies magnífica. Tenen no només la força de la joventut, sinó trellat i mètode. Són el futur no només perquè ens sobreviuran: ho són també perquè intuïxen per on poden anar els camins del pervindre.
No és imprescindible estar al 100% d’acord amb ells, és suficient llegir-los atentament i saber que van carregats d’arguments. Són imprescindibles i, potser llevat de matisos menors, tenen tota la raó si d’allò que es tracta és de ser veritablement últils a la societat valenciana. Tenen tota la raó si l'accent no el posem en satisfer, únicament, l’ego propi.
Podeu anar fent boca:
http://nocapencapcap.wordpress.com/2008/12/10/el-punt-dinflexio/


diumenge, 30 de novembre de 2008

Contra la censura... i contra la supèrbia.

Davant la censura i la manipulació de la informació exercida per la cadena de televisió Canal 9 sobre la massiva manifestació d’ahir a València, penge en este espai diverses fotografies de la protesta. Ho faig amb gust, més encara tenint en compte que a la convocatòria que exigia la dimissió d'Alejandro Font de Mora i criticava la gestió de l’educació per part dels executius de Francisco Camps, li aplicaran immediatament el famós «sistema mètric valencià» de la Generalitat i de la Policia Local de la ciutat de València, capaç de multiplicar el nombre d’assistents a les concentracions del PP i de minimitzar el dels convocats en favor de les causes alienes.
La primera imatge procedix de l’edició digital del periòdic El Mundo:
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/29/valencia/1227981849.html
Les altres quatre imatges estan allotjades en el web del diari Levante-EMV:

http://comunidad.levante-emv.com/servicios/galeriasMultimedia/index.jsp?pIdGaleria=3573




diumenge, 16 de novembre de 2008

Faustí Barberà is dead. Long live Faustí Barberà!

Dihuit hores setze minuts del diumenge 16 de novembre de 2008: ha acabat l’existència virtual de Faustí Barberà, un personatge creat per un nacionalista valencià ad maiorem gloriam del nostre futur col·lectiu, i que s’amagava darrere el nom del pare del valencianisme polític (el Faustí Barberà nascut a Alaquàs el 1850).
La prova de l'extinció que comente? Sí: un post que porta per títol «Orgull, esperança i èxit». Un post emocionat i emocionant:
http://faustibarbera.blogspot.com/2008/11/orgull-esperana-i-xit.html
Faustí Barberà 2 (FB2 des d’ara) se’n va d’internet perquè ha aconseguit ben bona cosa d’allò que es proposava. FB2 deixa l'àmbit virtual amb posterioritat a que, gràcies al seu bloc i a una bona xarxa de correus electrònics i de voluntats, s’hagen produït dos significatius encontres valencianistes al Cap i Casal: el primer, la reunió del 13 de setembre d’enguany en la Societat Coral El Micalet, i ―fa només quatre dies― el sopar commemoratiu del 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918 (promogut per l’ACV Tirant lo Blanc i celebrat en l’Hotel Sorolla Palace).
Igualment FB2 passa voluntàriament a la història després que, durant els últims mesos, s’haja pogut posar en marxa el CAV, el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà (batejat així per la voluntat expressa de la majoria dels components de la nova entitat).
Signes dels temps que ens toquen viure: des de l’anonimat de l’univers blogger s’ha pogut fer possible tot un seguit de contactes i d’il·lusions entre humans ben tangibles. Ningú no dubta que els camins que tot just s’obren són llargs i feixucs, però sense l’impuls d'FB2 les coses no serien ni de bon tros iguals. En efecte, estem on estem (per més incipient que siga tot açò) perquè hem disposat d’un esperó constant, perquè hem tingut al costat una veu que ara batejaríem com a obamista: «sí, podem». I així és: els valencianistes podem ajuntar-nos i, igualment, podem posar-nos a remar en la mateixa direcció (com li agrada dir a Natxo Bellido).
Supose que per a moltes persones que no han viscut en directe el desenrotllament del procés, tot el que dic pot sonar una miqueta ―o molt― estrany. Ho entenc. I no seré jo qui em pose a batallar per a fer-los canviar d’opinió. En qualsevol cas ho repetiré: signes dels temps que ens toquen viure.
Siga com siga, l’extinció d’FB2 no és tampoc estèril: el seu bloc és, des d’ara mateix, l’Espai de comunicació del Centre d’Actuació Valencianista. La finestra, en conseqüència, no es tanca sinó que es multiplica.
Li ho havíem demanat i ho ha fet, i els qui hem acabat sent «còmplices» amb major o menor grau d’FB2, disposem d’un instrument d’internet en favor de consensos, d'activitats i de resultats:
http://faustibarbera.blogspot.com
Sí: Faustí Barberà is dead. Long live Faustí Barberà!

dimecres, 12 de novembre de 2008

Cañí.

En la dècada dels anys huitanta del segle XX, en ple ciscarisme, un locutor d’una ràdio valentina va anunciar el següent (cite de memòria): acaba de aparecer una nueva revista en el panorma cultural valenciano. Editada por el gobierno autonómico, tiene ―curiosamente― el título en inglés: «peipers». Qui tinga l’edat suficient recordarà que aquella revista no tenia el títol en la llengua de Shakespeare, sinó en valencià: Papers.
Han passat molts anys, i l’associació cívica Tirant lo Blanc, promotora de l’acte commemoratiu dels 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918 (DV), acaba d’enviar una nota de premsa. En valencià, naturalment. Naturalment segons per a qui dels mass media, perquè ja circula en internet una traducció automàtica de la nota que no té desperdici: Agustí Colomer és Agustino Palomar; jo m’he convertit en Rafael Compañero; el Hotel Sorolla Palace de València, on esta nit se celebra el sopar commemoratiu de la DV, és el Hotel Acerola; el Tirant és, en una ocasió, Tirante lo Blanc; i la frase «de Morella a Oriola i de Requena a València» queda d’esta manera: de Molleja (sí, Molleja) en Orihuela y de Requena en Valencia.
Doncs això: de la molleja como una de las bellas artes o los peligros del Salt(o).
http://ecodiario.eleconomista.es/cultura/noticias/856619/11/08/La-asociacion-Tirant-lo-Blanc-trata-de-recuperar-el-espiritu-de-la-Declaracio-Valencianista-de-1918-con-un-libro.html

dijous, 23 d’octubre de 2008

Unes afirmacions sobre l'obra de Joan Fuster.


El suplement "Cultura/s" del periòdic La Vanguardia del dimecres 22 d'octubre d'enguany ha sigut dedicat en bona part als valencians. Entre els textos aportats es troben les respostes de diverses persones a dos preguntes sobre Joan Fuster (pàgs. 4 a 6). En el meu cas, i en algun més (i supose que atenent a raons d'espai), l'escrit enviat no hi apareix complet, i és per això que passe a reproduir ací la redacció original de les meues paraules (assenyale en negreta vermella els fragments no presents en el text publicat):


1- ¿Cuál fue para usted la aportación más destacada al debate valenciano del ensayista Joan Fuster?

En opinión mía y de muchas otras personas, la aportación fusteriana por excelencia fue imaginar la sociedad valenciana en términos modernizadores y contundentemente divergentes con el regionalismo españolista vigente durante el franquismo, aunque lo hiciera de manera que ―como ha escrito recientemente el historiador Ferran Archilés― se segaba la hierba bajo los pies del mismo proyecto que se auspiciaba: la propuesta de definir a los valencianos como un componente de los «Països Catalans»,
y la sustitución iconoclasta de referentes identitarios tradicionales ―tan bien analizada por Agustí Colomer― permitiría que el programa de máximos fusteriano fuera neutralizado durante la Transición por sus poderosos adversarios (confesos y ocultos).
En todo caso, sin las adhesiones a la «revolución fusteriana», sin las energías que conllevó, la institucionalización autonómica a caballo de las tres demarcaciones provinciales valencianas hubiera encontrado, probablemente, muchos más obstáculos.


2- ¿Cree usted que algunas ideas o presupuestos ideológicos de Fuster sobre la sociedad valenciana siguen vigentes en la actualidad y cuáles han caducado o estaban equivocadas?

Sigue vigente, fundamentalmente, un ilustrado projecte de país en tanto que deseo de vivir en una «normalidad» nacional de norte a sur de la Comunitat Valenciana, incluyendo el desarrollo sin trabas de la alta cultura expresada en la lengua propia: estas querencias continúan impregnando cualquier reivindicación valencianista que se precie.
Las principales propuestas de cuño fusteriano que, desde mi punto de vista, se han convertido en inasumibles para la mayoría de la sociedad valenciana son: el concepto de «Països Catalans»; el uso exclusivo, en ámbitos diferentes al mundo educativo, de la denominación llengua catalana para referirse al idioma; y la posibilidad de sustitución de la actual bandera oficial autonómica, la Senyera con franja azul, por la Senyera sin esta característica.

diumenge, 28 de setembre de 2008

La Senyera: a favor/en contra de Pau Viciano, i alguna cosa més (2).

Fig. 1: Portada d’un número de la revista catalana Serra d’Or, datat el juny de 1968. Editada per l’Abadia de Montserrat, la influència d’esta publicació en la vida cultural catalana i valenciana durant el franquisme va ser molt gran.
En la part superior esquerra, per baix de les lletres «SER», s’hi pot observar la franja blava (amb una corona estilitzada i invertida) i l’inici de les quatre barres de la senyera que sembla voler representar totes les terres valencianes.
La imatge en l’adreça:
http://www.uoc.edu/lletra/revistes/serrador/

El post
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/09/la-senyera-favoren-contra-de-pau.html
ha merescut comentaris de persones amb sensibilitats i actituds prou diferents sobre la Senyera que ens ha de representar a tots els valencians:
https://www.blogger.com/comment.g?blogID=6891395147099633246&postID=4278392071325646490
Les línies argumentals hi utilitzades poden contribuir, en molt, a situar el debat ideològic que hauria de meréixer l’aparició del llibre de Pau Viciano, Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), i en atenció a això he optat per detindre’m en els esmentats comentaris i, en conseqüència, deixar per a una tercera entrega l’anàlisi concreta del discurs històric de Viciano.

A. ENRIC NOMDEDÉU
Anem a pams, i comencem pel primer comentari penjat, per bé que més tard despenjat i tornar a penjar: el d’Enric Nomdedéu, regidor del Bloc Nacionalista Valencià a la ciutat de Castelló de la Plana.
El d’Enric és un comentari molt valent perquè, en contingut i forma, Nomdedéu hi arrisca. En trencar llocs comuns, hi arrisca: li interessa més la bandera que ens puga servir per fer «que "este país, que va ser Regne, i que volem nació" siga reconegut». No ho puc dir millor. Sense necessitat de creure en un passat vexil·lològic mític, la senyera amb blau és la que «més» ens pot servir per a ser valencians nacionalment. Ho pense de fa molts anys, des de que en temps de la tertúlia de l’Hotel Inglés, i de Futur Valencià, vaig aprendre a entendre les raons dels interlocutors llavors adversaris.
Nomdedéu es confessa antic enemic del blau, i noblement ens mostra el canvi d’actitud respecte els seus temps passats. Jo sempre he admirat les persones que, en modificar públicament les percepcions sobre les coses, s’encaren amb dificultats: ara no n’és una excepció. Enric Nomdedéu, gràcies a esta proclama, viurà un poquet menys tranquil. De fet, en el mateix Bloc on milita, la incomprensió davant una immediata assumpció sincera i compromesa de la senyera amb blau està per quantificar, però hi és indubtable...

Fig. 2: Una de les personalitats emblemàtiques de l’actual valencianisme polític a la demarcació de Castelló, Enric Nomdedéu:
«[...] crec que hem d'acceptar el marc estatutari.
Sense gaires complexos».
La imatge en l’adreça:
http://www.costrablanca.es/?p=3365

B. TRIAR, TRAIR, JERARQUITZAR
Seguisc amb un comentarista anònim que utilitza un títol molt impactant per al seu comentari: «Triar és trair». Em detinc particularment en esta ben raonada conclusió:

«3 Que, des de mitjan segle XIX fins al final de la dècada dels 30 del segle XX, les dues senyeres han conviscut sense cap problema, i les dues han sigut tingudes com a pròpies pels valencians. Sense exclusions, ni disputes».

Més avant, l’anònim comentarista rebla la seua argumentació:
«¿Seria molt demanar(-nos) el tornar cap arrere en el temps fins assolir els moments històrics descrits al punt 3?¿Per què triar? Triem-les les dues: la coronada i la quatribarrada. Les dues són valencianes. Les dues són nostres.A tots ens agrada que se’ns apropien de frases més o menys ocurrents. Ací va la meua: TRIAR ÉS TRAIR».

Jo hi estic bàsicament d’acord, però voldria matisar-ho: donades les circumstàncies de la història valenciana i del valencianisme polític, triar és trair, sí, però jerarquitzar no. Jerarquitzar és imprescindible i, des del meu punt de vista, s’ha de fer com seguix: ha d’existir una sola bandera oficial per a tot el territori de la comunitat valenciana (la que ja hi és, la que al món ens identifica ara), i ha de donar-se un respecte institucional envers el primer senyal que onejà a les terres valencianes arran l’expansió cap al sud de la Corona d’Aragó. Este respecte ―ho he dit amb anterioritat― hauria de passar per la reforma de la Llei de Símbols en un sentit inclusiu.

Fig. 3: La tomba de Jaume I en el monestir de Poblet, a Catalunya. Omnipresents en el monument, els quatre pals de gules, el «senyal reial», el patrimoni heràldic compartit des de la rossellonesa Perpinyà a la valenciana Oriola i des de l’aragonesa Calatayud a la sarda ciutat de l’Alguer, en l’illa de Sardenya.
La imatge en l’adreça:

C. VIVÈNCIES I ESTIMA
Un altre comentarista anònim del meu post apel·la a argumentacions gens menyspreables:

«Jo, els meus pares, els meus avis i els meus besavis (i pot ser més lluny encara) tinc, tenim i han tingut la senyera coronada com la senyera dels valencians. Per vivències, per òsmosi, per capilaritat, per sentimentalisme... pel que siga!
[...] No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més)».

Tampoc, francament, jo no ho podria expressar millor. I crec que, amb el que he dit adés, este comentarista pot coincidir amb mi. Pot trobar raonable la meua posició... política.

Fig. 4: Una «ironia del destí»?: il·luminació nocturna de la torre Agbar, en la ciutat de Barcelona.
La imatge en l’adreça:

D. GALLART
Crec que és el moment de fer referència a un comentarista amb àlies, «Gallart», que se’ns presenta d’esta manera:
«[...] estic fart de l'anticatalanisme per falaç i incult i cego, i estic fart (i ve al cas) de que des del nacionalisme pancatalà li diguen als nacionalistes valencians com han de vestir, connectar i cohesionar esta terra que se'ns desfa entre les mans entre uns i altres».

Gallart es manifesta adolorit amb les intencions que veu en el llibre de Viciano:

«[...] ara que sabem i sentim que necessitem una senyera privativa, per a un projecte privatiu que ens mereixem per tota mena de raons i causes justes, ara que acceptem els colors que accepta el carrer, ara dic, resulta que arriba de nou el nacionalisme català (el que hauria de ser i és germà [...]) i ens diuen als valencianistes que torna-li la trompa al xic, que tot el que fem du a la traició a les essències fusterianes. I és que no ho entenc i no estic d'acord en que confongam les coses [...]».

Malgrat els desitjos de Gallart, tan contraposats a la praxi que no entén ni li és plaent, la presència de les «essències fusterianes» en la societat valenciana està garantida per anys. Encara que la força social d’esta percepció podria matisar-se, molt i molt, si el valencianisme polític reafermara praxis latents i abraçara «sense gaires complexos» un discurs que, en paraules del militant del Bloc Ignasi Bellido, fóra

«capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò que som i la seua visualització».
(
http://ignasibellido.blogspot.com/2008/07/la-tornada-del-company-rafa-arran-dels.html ).

Fig. 5: L’escut oficial de la Generalitat Valenciana, antic emblema heràldic dels monarques d’Aragó, València, Mallorca, Barcelona, etc., que data d’època de Pere el Cerimoniós: el conjunt de les institucions d’autogovern de les terres valencianes usa en exclusiva, doncs, d’un senyal que en el seu temps correspongué a reis titulars de la Corona d’Aragó.
La imatge en l’adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

E. XIMO CORTS (1)
Un dels comentaris extensos al meu bloc és obra de Ximo Corts, una destacada referència per a molta gent de la comarca de la Costera. El to emprat per Ximo, a qui m’honore en conéixer de fa molt anys, és ben esperable en persones que ―des de l’aposta per un futur ben diferent a l’espanyolitat cañí que patiren durant el franquisme― s’han fartat d’haver de repensar i de repensar. Fins a cert punt ho entenc: les circumstàncies l’han obligat a reflexionar... a ell, a mi i a molts més. I ell, jo i molts més «hem hagut de revisar els projectes estratègics». Les diferències? que jo no puc compartir, ni en el fons ni en la forma, la conclusió que trau:

«Se’ns ha posat, per exemple, un bon capçal: que som de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no em sembla el punt cabdal d’un debat molt més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons, no perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí. [...]».

Per què el meu desacord? Perquè, en primer lloc, no és cert que la qüestió de la bandera siga un «detall», ni a casa nostra, ni en cap país del món: des del naixement del nacionalisme contemporani, la tela-símbol onejant al vent és ―agrade o no agrade― un element primordial de la identificació nacional, de l’exercici quotidià del nacionalisme banal i, quan és el cas, de l’extraordinari. I un instrument ―qui ho dubtaria― difícilment substituïble pel que fa als mecanismes de creació de distinció i d’adhesió utilitzats per qualsevol força política que es reclama, justament, «nacionalista». A més, la qüestió de la bandera ha sigut tan important a casa nostra que el màxim ideòleg del neovalencianisme va haver d’escriure un llibret per tal de recordar-nos (llavors jo també era un lector gens díscol de Joan Fuster) que no s’havia de cedir ni un centímetre de tela a l’imaginari simbòlic dels «altres», ni que fóra en homenatge als valencianistes anteriors a la victòria de Francisco Franco. Quasi res. Ho va haver d’escriure algú, a més, que com Pau Viciano ha recordat (pàg. 12 de Barres i corones), no s’estimava gens ni miqueta les banderes: «fins i tot els qui ens en fotem, de les banderes, ens veiem obligats a triar-ne una».
Així doncs, de «detall», res de res: ¿què «hi ha qüestions d’enorme fondària» que afecten el futur del valencianisme polític? I tant: moltes més a més d’esta, que ―en tot cas― és de tan enorme fondària que mai hem acabat de copsar-ne la profunditat: és un handicap indubtable que les persones que reivindiquen més autogovern per a la societat on viuen, no gosen exhibir en tot moment i lloc la bandera oficial, i ja usual, del territori en nom del qual fan la reivindicació!

Fig. 6: Portada d’un popular recull de banderes de països independents i de territoris subestatals. Quasi al bell mig s’hi observa la bandera oficial de la Comunitat Valenciana, ubicada entre la d’Irlanda i la d’Austràlia.
La imatge en l’adreça:
http://www.amazon.fr/Complete-Flags-World-DK-Publishing/dp/0756641152/ref=sr_1_5?ie=UTF8&s=english-books&qid=1222112869&sr=8-5

F. XIMO CORTS (i 2)
El meu desacord amb Ximo Corts també s’estén a això de «Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons». Home, benvolgut Ximo, no crec que eixa siga una actitud molt lluïdora per part de cap activisme cívic o polític: se suposa que qui pretén intervindre en la vida de la res publica ha d’estar atent a les pulsions socials ―fins i tot avançar-se’n― i donar-ne la millor resposta possible des del seu bagatge ideològic, incloent-hi la capacitat d’assumir sincerament certes realitats emotives. I, encara més, no sé per quina raó abraçar amb estima la primera bandera valencianista de la història és «passar per les forques caudines». Ah! és cert: m’oblidava que ningú de la nostra tradició nacionalista ens va informar mai ―a mi tampoc― de que, en efecte, la primerenca il·lusió valencianista es va donar baix els plecs de la senyera amb franja, sense que això significara cap estrangerització o animadversió envers l’antic senyal reial...
Hauríem de saber eixugar els dèficits que ens queden. Tots hauríem d’aprendre a fer-ho. Jo igualment. I tu també, benvolgut Ximo, si m’admets l’atreviment. I, evidentment, no ho hauríem de fer «perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí». No. Ho hauríem de fer, entre altres coses, per lleialtat a persones molt menys majors, que imaginen amb la força consegüent a les seues jóvens edats una societat valenciana millor i distinta. S’han forjat com a valencianistes en temps definits per banderes espanyoles onejants soles i immenses ―durant la celebració del Premi Europa de la Fórmula 1― en el Moll de València, com si l’espai on mon pare descarregà barcos fa quaranta anys fóra la Plaza de Colón de Madrid.
Sí, Ximo, n’hi ha nous valencianistes que ni han viscut el conflicte ni tenen per què pagar les hipoteques de les antigues bregues. Estaria bé que tots els excombatents deixarem de demanar-los fidelitats ancestrals als que tenen a zero el rellotge digital de la seua imaginació: mereixen el respecte inherent al seu pensament autònom, no tenen cap fosc interés que defendre, no pretenen més que poder ser valencians amb normalitat, i escriuen coses que fan pensar. I molt:

«Després d'unes tres dècades des de la transició democràtica al País Valencià, la institucionalització de la senyera coronada ha servit per tal que la majoria dels valencians la identifiquen com a senyera pròpia de la seua "terra". És en la meua opinió, la senyera que major "pau social" pot aportar a la societat valenciana. Per eixe motiu, mantinc el que ja vaig expressar en un altre post, és inútil, i cada volta més allunyat de la realitat, negar-se -des de posicions valencianistes- a "acceptar" la senyera coronada com a pròpia del país, una senyera que ja fa molts anys que es troba institucionalment i socialment "acceptada". Més ho és encara entestar-se a no "fer-li un lloc" al costat de "l'altra senyera", sempre vàlida com a emblema que represente el passat històric dels valencians. Hi ha una dita popular que afirma que "els arbres no ens deixen veure el bosc", doncs en este cas jo hi afegiria que "el blau no ens impedisca veure les quatre barres".
Així doncs, en base a quin argument defense la viabilitat de la senyera coronada com a pròpia del País Valencià? Ha sigut la senyera coronada la bandera històrica del Regne de València? No, el regne valencià no va tindre mai una bandera en el sentit en què ho entenem hui. Llavors, pot ser-ho en l'actualitat? Sí. Per què? Doncs perquè els valencians així ho voldrem, per tal com no hem tingut una senyera pròpia del regne, del país, de tots els valencians. També ens podria aprofitar la senyera quatribarrada? La meua resposta seria que hui en dia ja no. Els motius són clars, la senyera quatribarrada és la bandera oficial de Catalunya. Si de veritat ens creiem que el País Valencià és "quelcom" amb una identitat pròpia, ens cal un símbol distintiu que ens diferencie de la resta de pobles» [...].

Fig. 7: Fotografia que acompanyava les dades, penjades al web d'El Mirador Valencià el 23 de juny de 2008, sobre l’ús de les llengües oficials i els sentiments d’adscripció nacional a la Comunitat Valenciana segons les últimes dades del Centro de Investigaciones Sociológicas.
La imatge en l’adreça:

G. FAUSTÍ BARBERÀ
La persona que usa de l’àlies «Faustí Barberà» (FB2 des d’ara) no ha respost al meu post fent cap comentari directe, sinó a través d’un post específic ―de títol no gens subtil― en el seu bloc:
http://faustibarbera.blogspot.com/2008/09/rafa-company-t-ra-collons.html
Abans d’endinsar-me en el contingut d’este text he de posar de relleu que, durant la meua joventut catalanista transcorreguda a la ciutat de València, visitava la llibreria del, llavors, únic centre d’El Corte Inglés amb el propòsit de vore les novetats editorials que parlaven sobre la Senyera amb franja blava: allà em posava del fetge vore les manipulacions gràfiques d’algun autor «blavero» sobre els testimonis vexil·lològics històrics (tornaré sobre açò en el pròxim post): jo sempre he tingut la pell molt fina si del que es tracta és de la fidelitat a les fonts.
Teniu fet el retrat: com a militant de base del que jo creia únic valencianisme possible, m’enutjava que la historicitat de la senyera sense franja es posara en dubte al País Valencià, i m’enutjava que ―a l’efecte― s’arribara al pur falsejament dels testimonis. Tenia, doncs, un sentiment «adolorit» sobre este tema. I us he de confessar que, fins l’esmentat recent text de Faustí Barberà (persona que té un passat com a militant del valencianisme tricolor), no m’havia parat a pensar en què la gent que ha viscut apassionadament la franja blava també podria haver interioritzat certes dolors.
He trobat la pista d’això en el to utilitzat en alguns dels paràgrafs penjats per FB2 el 24 de setembre. És un to poc habitual en ell: tallant, aspre, amb adjectivacions dures i el que jo considere alguna errada d’apreciació. Més avall del mateix text, i afortunadament, FB2 torna al to mesurat i a la proposta conciliadora. Eixugat el dolor, hi reapareix el propòsit constructiu, amb alguna que altra aresta terminològica:

«[...] Els últims segles, sobretot l’últim, han segut massa explícits i durs amb nosaltres.
Alliçonadors. Hem vixcut mil i una batalles estèrils, dirigides, sense cap sentit ni cap rèdit col·lectiu positiu. Més bé al contrari.
El debat vexil·lològic deixem-lo als experts. Fomenetem el debat d’especialistes, amb tota tranquilitat. Ara, això sí, que no tracten de fer-hi política, que no tracten d’aconseguir legitimació política i social a través de la deslegitimació de l’enemic o en nom de la sagrada història. Això és vil, deshonest. Parlem de tot allò que s’haja de parlar. És símptoma de normalitat d’un país. Però primer cal tindre un país. [...]».

Però tornem a això del dolor: dolor «blavero»? Per quines raons?
És indubtable que catalanistes i blaveros vam mantindre un doble discurs sobre la senyera: teòricament no ens calia, ni als uns ni als altres, tindre la història del nostre costat. En la pràctica, vam destinar molts esforços per tal de garantir-nos la raó històrica. Vam viure el conflicte llançant-nos argumentacions històriques ―i imatges― al cap, mentre amb la cua de l’ullet afirmàvem que, en tot cas, era suficient la voluntat del poble d’aquells anys o la força d'aquells projectes.
FB2 afirma que Pau Viciano descarta ex professo i no per casualitat l’anàlisi de l’ús de la senyera durant el segle XX: Viciano, sembla evident, hauria reactivat el dolor de la vora que jo no vaig recórrer. FB2 deixa entendre que l’autor de Barres i corones, en procedir com ho fa, s’estaria endinsant en el terreny «del descrèdit, de la parcialitat, de l’òptica sesgada, de la manipulació més convincent».
Jo no hi podria ser tan categòric, és clar. En tot cas ―ja ho vaig dir― tallar el discurs històric del llibre esmentat en el segle XIX quan la ideologització de les banderes valencianes es va produir en el XX, em desperta alguns dubtes.
I és que jo ho vull saber tot sobre les senyeres valencianes. Voldria que, en uns anys, i a les llibreries de tot el territori valencià i més enllà, fóra possible trobar-ne un llibre amb la història completa, elaborat a la manera ―generosa i emocionant― d’aquells manuals d’història d’Europa redactats conjuntament per alemanys, francesos, etc.). Voldria que símbols tan estimats per tanta gent a casa nostra aparegueren omplint, ben junts i ben entrellaçats quan calguera, pàgines i sobrecobertes (de fet, la portada del llibre de Viciano és, sense dubte, magnífica). Voldria, com a valencià, que disposàrem d’una situació equivalent al tranquil coneixement que tenen els ciutadans dels Estats Units, de França o del Regne Unit sobre els orígens, les modificacions i els avatars de les seues banderes.

Fig. 8: Història de la conformació de la Union Flag o Union Jack, la bandera britànica: en la seua versió actual (que data de 1801, quan el títol oficial de l’estat va passar a ser «Regne Unit de Gran Bretanya i d’Irlanda») s’hi observa la mixtura d'emblemes d’Anglaterra, d’Escòcia i d’Irlanda.
La imtage en l’adreça:
http://liblog.libraries.claremont.edu/archives/2006/04/12/today_in_history_great_britians_union_jack.html

En conseqüència, no hi veig més camí que l’enunciat per Alfons Cucó quan comentà públicament De impura natione en premsa: Cucó va titular el seu article Sine ira et studio, la qual cosa implica que l’studium no es pot convertir mai més en arma llancívola. Ja ho digué ben bé Vicent Baydal, l'autor del bloc Vent d Cabylia):

«Això, però, és ja quasi exclusivament un problema erudit, fins i tot un repte intel·lectual que balla entre la curiositat i la necessitat. La qüestió de fons és de simbologia i nacionalisme. En realitat, només estem parlant de la senyera de la ciutat de València, que no era automàticament la del regne, com tampoc ho era l'altra, la dels reis medievals (les quatre barres). La qüestió dels símbols és una qüestió de voluntat i política contemporània, no de veritat científica. Si el blau és un afegitó del XIX (que encara no ho sé), també és un afegitó l'escut del Cerimoniós que es va posar sobre la quatribarrada durant els primers moments de la Generalitat socialista; d'alguna manera s'han hagut de diferenciar aragonesos i valencians [i balears] de la quatribarrada dels reis de l'antiga Corona, perquè esta va ser adoptada primer pels catalans (al segle XIX)».
(
http://www.ventdcabylia.com/2008/05/barres-i-corones.html )

H. UNA MIRADA A EUSKADI
La bandera oficial de la comunitat autònoma basca, la ikurriña, va nàixer per tal de convertir-se, només, en l’emblema de la Biscaia somniada pels qui serien fundadors del Partit Nacionalista Basc, Luis i Sabino Arana, però ha esdevingut el més internacional dels símbols bascos.
****
Fig. 9: Bandera de l’arxipèlag de Saint-Pierre i Miquelon, una menuda possessió francesa a l’Amèrica del Nord.
Es tracta d’una col·lectivitat territorial, amb estatut particular, situada ben a prop de Terranova i poblada per gents que majoritàriament tindrien els seus orígens al País Basc, a Bretanya i a Normandia. És per això que símbols d’estos tres territoris estan ubicats en la part esquerra de la bandera.
La imatge en l’adreça:
http://es.wikipedia.org/wiki/Ikurri%C3%B1a

Els germans Arana dissenyaren la bandera bizkaitarra el 1894, i l’ameraren d’un profund sentiment religiós catòlic: la creu blanca del primer plànol és una referència a Déu. No obstant este fet, és molt obvi que la ikurriña és un emblema assumit com a propi per persones ―dels set territoris amb tradicional presència de la llengua basca― amb molts tipus d’actituds sobre el fet religiós, sobre la qüestió nacional i sobre la resta d’aspectes de l’existència humana...

Fig. 10: Fotografia d’un dels participants en el campionat mundial de surf per a sords celebrat, en l’any 2007, a Miyazaki (illa de Kyushu, Japó). Tota una afirmació de basquitat a terres llunyanes...
La imatge en l’adreça:
http://sordossurfwaves.blogspot.com/2007_10_01_archive.html

I. ALTRA CESURA
Concloc este escrit, penúltim dels dedicats a la qüestió vexil·lològica. Acabem de vore referències a una bandera ―la basca― que, durant el segle i escaig de la seua existència, ha vist eixamplar-se el seu abast territorial i, també, ha ampliat la seua significació: de ser una proposta del naixent nacionalisme bascocatòlic per a un sol dels territoris reivindicats (el biscaí), a convertir-se en una realitat susceptible de ser onejada ―posem per cas― per navarresos esquerrans basquistes...
¿Alguna lliçó a extraure’n ací, a la terra on tantes pàgines s’han escrit sobre els orígens de la senyera amb franja blava (sobre la seua «historicitat») i sobre l’abast geogràfic i significació d’esta bandera, esdevinguda l’oficial a la Comunitat Valenciana? Alguna, sí, se’n podria traure... si se’n volguera traure.

Fig. 11: Una possibilitat oberta. Els entesos en estètica, ni cal dir-ho, podrien millorar en molt el disseny d'esta opció.
Les imatges originals en les adreces:
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/4/46/Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg/675px-Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg.png
http://www.directe.cat/imatges/bloc-logo.jpg

dijous, 25 de setembre de 2008

Demane (només una miquiua de) temps.

Atenent a l’interés dels comentaris fets, per diverses persones, al primer post que he volgut dedicar a la qüestió de la Senyera (http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/09/la-senyera-favoren-contra-de-pau.html ), i atenent també a l’enjundia d’altres reflexions sobre el tema aparegudes en diferents blocs, he decidit escriure una resposta «global». El debat a favor i en contra de que el nacionalisme valencià contemporani assumisca, de totes totes i quan més prompte millor, la primera bandera assumida pel valencianisme polític, mereixeria major agilitat en les respostes per part meua (al cap i a la fi detonant d’algunes intervencions). Però he de demanar (només una miquiua de) temps. Excuses i gràcies.
****
La torre i una part de l'Edifici del Rellotge del Moll de València. Perdó, de l'America's Cup Port. Si no vaig molt errat, en la fotografia no s'aprecia cap senyera valenciana.
La imatge en l'adreça:
http://www.sail-world.com/europe/index.cfm?SEID=0&Nid=38762&SRCID=0&ntid=0&tickeruid=0&tickerCID=0

diumenge, 21 de setembre de 2008

La Senyera: a favor/en contra de Pau Viciano, i alguna cosa més (1).

Fig. 1: Fotografia de la portada del llibre de Pau Viciano sobre la història de la Senyera.

Acaba d’eixir al mercat (setembre de 2008), i amb un preu de 12 €, un llibre de l’historiador Pau Viciano: Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX) (Afers, Catarroja/Barcelona/Palma). Es tracta de l’última obra que, de moment, se n’ocupa de les controvèrsies valencianes en el camp vexil·lològic (del llatí vexillum, estandard, bandera).

1. MOLTS SÓN ELS CRIDATS
El llibre en qüestió hauria de concitar l’interés de diversos públics més o menys ideologitzats:
a) en primer lloc, haurien de comprar el llibre els militants del nacionalisme català o «pro Països Catalans» al País Valencià, i això atenent a que les tesis del treball vindrien a reforçar la proposta vexil·lològica de l’esmentada ideologia:

«Una altra cosa, però, és la bandera del País Valencià. I ací no hi ha motius per renunciar a un símbol ―la senyera de les quatre barres― que no sols ha identificat històricament el regne, sinó que també ha estat ―i és― el símbol de l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat» (pàg. 16).

b) Igualment haurien d’interessar-se per Barres i corones els partícips del nacionalisme valencià que, seguidors anteriorment de tots els postul·lats del neovalencianisme fusterià, no assumixen la senyera amb franja blava com a senyal d’identitat col·lectiva ―global― del nostre poble i, en conseqüència, seguixen considerant les quatre barres sense franja com el símbol autoidentificador per antonomàsia.
c) Altre possible públic d’esta obra de Pau Viciano hauria de ser el constitutiu d’allò que tradicionalment s’ha conegut com a «blaverisme», tant en el seu vessant «nacionalista tricolor», com pel que fa als seus membres regionalistes anticatalanistes, incontrovertiblement espanyolistes. La raó de considerar Barres i corones com un llibre susceptible de ser consultat per estos sectors ―units en la defensa de la senyera amb franja blava però discrepants en l’adscripció nacional― és la meua creença, no sé si massa transferible, en que és indefugible conéixer de primera mà les argumentacions que elaboren aquells considerats com a adversaris.
d) Finalment, crec que el llibre que tractem és de lectura «obligatòria» per als grups «partidaris d’un projecte nacional estríctament valencià» que «fan seues algunes idees de l’anomenada “tercera via”». Els entrecomillats anteriors procedixen de la redacció que utilitza Viciano quan, en la nota 9 (pàgs. 13 i 14) discrepa de «joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset», retratats com a «crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada» (amb uns plantejaments «que potser tenen alguna cosa de malestar generacional») i que pretenen «construir la “nació valenciana” amb la reivindicació de símbols com la senyera amb franja blava, com a bandera del País Valencià [...]».

Fig. 2: Capçalera del bloc d’internet mantingut per Pere Fuset, valencianisme.com
La imatge en l'adreça:

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=34&Itemid=41

2. JO, INCÒMODE
Si tot anara bé, si les previsions esmentades es feren realitat, Barres i corones seria un llibre molt llegit. El temps ho dirà. En qualsevol cas, i ara i ací, m’interessa posar de relleu alguns aspectes de l’obra. I començaré per aclarir que, pel que respecta a la reconstrucció de la història de la senyera de la ciutat de València entre els segles XIV i XIX, compartisc la «narració» de Viciano. Des d’eixe punt de vista jo no seria ―doncs― un dels «crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada». Però, és clar, sí que m'he inclòs entre els «partidaris d’un projecte nacional estríctament valencià» que «fan seues algunes idees de l’anomenada “tercera via”»...
Uff, què hi farem!: pel que fa al llibre que tractem, coincidisc amb el Viciano historiador i discrepe ―i decididament― del Viciano ideòleg. Sí: com no podia ser d’altra manera, Barres i corones és a la vegada un llibre d’història i, parcialment, una proclama ideològica. No crec que Viciano puga atribuir les meues dissidències al «malestar generacional» (ell és del 63, jo del 62) i ben segurament entendrà que ―de bestreta― li negue la major: no sé per quina raó s’ha d’acceptar que el neovalencianisme fusterià, és a dir, el nacionalisme català afirmat i construït a València des de la segona meitat del segle XX, ha estat i és «l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat». No sé per quina raó s’ha d’acceptar això d’«únic», i ―en el context― això de «realment»: em pense que tot partícip del «projecte nacional estríctament valencià» té dret, com a mínim i per a dir-ho ràpid, a la presumpció d’innocència. I és que, posats a confrontar identitats inventades (o, potser millor, «imaginades»), desconec qui ha donat a Pau Viciano l’atribució de jutjar tan dràsticament la intenció dels altres nacionalistes no espanyolistes al territori valencià. Un prec, benvolgut Pau: si n’hi haguera segona edició, potser la redacció del paràgraf abans esmentat pogueres fer-la pareguda a esta:

«Una altra cosa, però, és la bandera del País Valencià. I ací NOSALTRES EN CONCRET, ELS VALENCIANS QUE ENS CONSIDEREM DE NACIÓ CATALANA, AFIRMEM QUE no hi ha motius per renunciar a un símbol ―la senyera de les quatre barres― que [...] també ha estat ―i és― el símbol d’UN projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat».

3. UN O DOS DUBTES INICIALS
Entrem en farina, doncs. Quan he comprat el llibre no me n’havia adonat: la forqueta cronològica. La portada ja ho anuncia: segles XIV-XIX. Per quina raó indicar com a començament de la narració el segle XIV i no el XIII? L’anomenat «Penó de la Conquesta» (que hauríem de suposar contemporani dels fets de 1238 a expenses de que María Dolores García Broch torne a l’Ajuntament de València com a regidora, i com a regidora capficada en fer-li la prova del Carboni-14 a la tela quatribarrada...) mai va ser stricto sensu la senyera de la ciutat: els musulmans vençuts, els andalusins de Balansiya, haurien hissat aquell senyal del rei d’Aragó i de Mallorca, comte de Barcelona, etc. com a signe de que el monarca cristià havia aconseguit el seu objectiu, però l’existència d’una senyera valentina, «urbana», no estaria documentada abans del segle XIV.

Fig. 3: Fotografia ―treta del web arteguias.com― d’una part de les pintures gòtiques conservades en el castell d’Alcanyís, a l’Aragó. S’hi pot observar una representació de la ciutat de València en el moment previ a l’entrada del rei Jaume I arran els fets de 1238. El rei i el seu cavall hi figuren coberts amb teles amb el senyal reial de la monarquia d’Aragó, i sobre la muralla es fa ben evident la presència d’unes banderes abocellades (de les quals ací en veiem una), carregades amb l’esmentat emblema reial i que recorden i molt la forma del «Penó de la Conquesta» conservat en l’Arxiu Municipal de València.
El conjunto de pinturas murales góticas del castillo de Alcañiz está considerado como uno de los más importantes, completos y variados de la península ibérica. Se suele fechar, con distintas precisiones según los autores, a lo largo del siglo XIV.
Su estilo es gótico lineal, caracterizado por las tintas planas, donde el color queda subordinado al dibujo. La técnica utilizada fue el fresco. La ejecución de las pinturas parecen responder a más de una mano o taller y pudieron ser ejecutadas en distintos momentos. Se trata, en definitiva, de un “complejo pictórico” que tiene más interés por la gran variedad de temas tratados que por su propia calidad artística (
http://www.liceus.com/cgi-bin/gui/04/44112.asp ).
La imatge en l'adreça:
http://www.arteguias.com/teruel/alcaniz.htm
****
La forqueta cronològica de Barres i corones sorprén també en l’altre extrem, i potser més: per què parar en el XIX? Viciano pot haver escollit com a fita més recent el segle XIX perquè fou en el XIX quan (segons diversos testimonis exhumats ―anteriorment i en bona part― per Pere Maria Orts i Bosch) la «senyera de la ciutat» adquirix la seua fesomia actual.
****
Fig. 4: Fotografia de l’historiador i jurista Per Mª Orts, autor el 1979 d’Història de la Senyera al País Valencià, el primer llibre que acreditava documentalment la continuïtat de les quatre barres soles com a bandera de la ciutat de València fins avançat el segle XIX.
Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1996) i membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Sr. Orts ha donat a la Generalitat Valenciana (2004) l'extensa i valuossíssima col·lecció d’obres d’art que havia atresorat al llarg de molts anys.
La imatge en l'adreça:
****
Però «tallar» en el segle XIX ens priva als lectors de l’ofici de Viciano com a historiador dels avatars de la bandera valentina durant el XX. I, cal recordar-ho, és justament durant les primeres dècades del segle XX quan la senyera que inclou la franja blava va assumir una significació decididament nacionalista i ultraurbana: ens ho ha recordat recentment Ferran Archilés en la seua aportació «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània»,

«[...]la bandera de la ciutat de València –un dels elements anys més tard objecte d’una intensa pugna– solia ser acceptada per la majoria dels valencianistes, de dins i fora de la Capital com a bandera pròpia» (en Teresa Carnero & Ferran Archilés, eds.: Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, Publicacions de la Universitat de València, 2007, nota 28, pàg. 156).

Fig. 5: Fotografia (amb peu descriptiu) que ens parla de l’univers simbòlic compartit per la pràctica totalitat del valencianisme de preguerra: juntament amb la bandera considerada pròpia dels valencians, amb franja blava brodada (que porta sobre l’asta la reproducció de la cimera amb el rat penat, i que s’hi pot vore a la dreta), hi apareix la senyera de l’afirmació ideològica, amb l’estel reivindicatiu.
La imatge en l'adreça:
****
Sí, tota una llàstima que Viciano no s’endinse en el procés d’assumpció de la senyera amb blau pel valencianisme polític de preguerra. Una pena que l’autor de Barres i corones no haja emprés investigacions que ens pogueren explicar detalladament per quines raons ―qui, per què, com, quan, on?― els que imaginaren els valencians com a nació abraçaren aquella bandera amb molta anterioritat a «joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset».
A fur de sincer, crec que Pau Viciano no està interessat en esta qüestió fins el punt d’historiar-la: quan al final de la nota 9 del seu llibre (pàg. 14) parla de la que, en definitiva, ell considera només una bandera «local», ho fa en termes que no deixen massa lloc al dubte:

«[...] una ensenya que tenia tradició dins del valencianisme de preguerra, però que cal recordar que fou imposada durant la transició política ―de manera excloent i fins i tot violenta― pel regionalisme anticatalanista».

Espere que el precedent no fóra ―arribat el cas― el millor resumet que Viciano podria fer sobre la significació i la trajectòria de la senyera amb blau durant el segle XX!
****
Fig. 6: L’historiador Pau Viciano ―dreta de la fotografia― en un acte celebrat a la localitat valenciana de Manuel (en la comarca de la Ribera Alta).
La imatge en l'adreça:
http://www.mitjagalta.org/webbellotar/bellota_rock_05.htm
****
4. LA SENYERA NECESSÀRIA
No vull que se’m malinterprete, però: Pau Viciano té tot el dret del món ―qui ho negaria―a considerar la senyera amb blau, exclusivament, com a bandera de la capital valenciana. Ell no és un dels «partidaris d’un projecte nacional estrictament valencià», sinó que es troba compromés amb un projecte nacional no estrictament valencià, és a dir, participa d’una proposta d’inclusió dels valencians en la nació catalana contemporània. Una opció que té en Joan Fuster la referència teòrica ineludible en molts aspectes... senyera inclosa.
És el moment de fullejar un dels clàssics fusterians, El blau en la senyera (Tres i Quatre, València, 1977):

«La “senyera” amb el blau és pròpia de la ciutat de València: és la bandera municipal de València, i prou. Si alguna bandera pot ser comuna al País Valencià sencer, incloent-hi València, una bandera única des de Guardamar a Vinaròs, representativa de tots els valencians, és l’altra, la que no du el blau [...]» (pàg. 6).
«[...] com a valencians, des de Vinaròs a Elx, “del Sènia al Segura”, no en tenim d’altra [que la de les quatre barres estrictes]: històricament, és la que ens pertoca; per a un demà netament valencià, és la que necessitem» (pàg. 25).
«¿Que, sense el blau, la “bandera valenciana” és igual que la “bandera catalana”?
No: no és que siga igual; és la mateixa.
Com és el mateix l’idioma, i com són els mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes coses més.
[...] qualsevol “reivindicació valenciana” i “nacional”, possible, passa pel camí d’uns Països Catalans convergents, cada un d’ells partint de la seua especificitat» (pàg. 26).

«Si amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels Països Catalans, automàticament n’implantaran una altra, moltes més, dins el País Valencià.
I que cadascú traga les conseqüències que vulga» (pàg. 27).
****
Fig. 7: Fotografia de l’assagista Joan Fuster, prolífic autor d’alguns dels llibres més influents de la història contemporània a casa nostra, entre els quals El blau en la senyera.
La imatge en l'adreça:
****
La llarga cita anterior ens mostra que Pau Viciano, en tant que valencianista que se sent nacionalista català, té un sòlid referent on agafar-se a l’hora de percebre les significacions de les senyeres en conflicte. I un nombre no quantificat de nacionalistes valencians oficialment «estrictes» (militants i simpatitzants del Bloc Nacionalista Valencià), també semblen coincidir ―si fa no fa― amb el moll de l’os de la doctrina fusteriana sobre la bandera. Com a mínim poden seguir compartint allò de «[...] com a valencians, des de Vinaròs a Elx, “del Sènia al Segura”, no en tenim d’altra [que la de les quatre barres estrictes]: històricament, és la que ens pertoca; per a un demà netament valencià, és la que necessitem».
Com són les coses!: contràriament al que acabe d’enunciar, unes altres persones, també nacionalistes valencianes, oficialment i molt volgudament «estrictes» i igualment immerses en la militància i en les simpaties envers el Bloc Nacionalista Valencià, creuen que per més que la senyera de les quatre barres estrictes fóra la que històricament ens pertocara, si d’allò que s’estiguera parlant ―en l’actualitat i més endavant― fóra de propiciar un futur netament valencià (aconseguiment lligat en molt bona mesura amb l’expansió del valencianisme polític en la societat), la senyera «global» que ara necessitaríem no seria la mateixa que la bandera catalana.

Fig. 8: Bandera històrica dels monarques d’Aragó, València, Mallorca, Barcelona, etc. Va formar part de l’emblema del Braç Reial de les Corts forals valencianes i de la Generalitat del nostre regne. Quasi amb total seguretat, este disseny vexil·lològic es conservà com a bandera de la capital valenciana fins a l'últim quart del segle XIX.
Actualment és la senyera oficial de la ciutat de Sagunt, de la comunitat autònoma de Catalunya i, amb escuts afegits a sobre, de la comunitat autònoma aragonesa, de Menorca, d’Eivissa, de diversos municipis de la Comunitat Valenciana i d’altres indrets de l’antiga Corona d’Aragó.
També és una bandera d’ús habitual a determinades contrades valencianes, i es tracta de l’emblema que identifica les terres de la Catalunya Nord i de l’Alguer. Amb modificacions de relleu, esta senyera constituïx la base de les banderes oficials de Mallorca, de les Illes Balears, del territori valencià i de la població exvalenciana de Cabdet.
Finalment, estem al davant de la bandera que va simbolitzar, i en molt bona part simbolitza, la reivindicació nacionalista no «blavera» al País Valencià i, també, es tracta de la senyera que identifica l’articulació política dels coneguts com a «Països Catalans».
La imatge en l'adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0
****
Ni tampoc podria ser la nostra bandera «global» la senyera dita «del Consell», ornada al bell mig amb les armories tardogòtiques del monarques de la Corona d’Aragó.
****
Fig. 9: Una bandera valenciana efímera: la senyera aprovada pel Consell del País Valencià, l’organisme preautonòmic creat al nostre territori durant la Transició. Hissada en temps del president Josep-Lluís Albinyana (de signe socialista), fou cremada durant una celebració del 9 d’Octubre en la plaça del País Valencià de la ciutat de València (ara, plaça de l’Ajuntament), i va deixar de ser utilitzada oficialment en arribar a la presidència del Consell el membre de la Unión de Centro Democrático (UCD) Enrique Monsonís.
La imatge en l'adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0
****
Ni tampoc, finalment, la senyera recollida en el projece original de l’Estatut de Benicàssim, amb una franja blava carregada amb les dites armories.
****
Fig. 10: La senyera valenciana non nata, conformada el 1982 ―a les acaballes de la discussió estatutària― com a síntesi parcial de les tradicions en conflicte.
La imatge en l'adreça:
****
No: malgrat que les tres opcions vexil·lològiques anteriors podrien haver-se convertit ―segons i com― en «la» bandera valenciana, el resultat final de la contesa fou del tot diferent, i el valencianisme polític dels nostres dies s’encara amb el repte d’assumir naturalment, ben naturalment, la senyera oficial de Comunitat Valenciana com a senyera oficial de la Comunitat Valenciana. A tots els efectes. I sense eliminar de l'horitzó una reivindicació ben sensata: la inclusió en la valenciana Llei de Símbols de l'antiga senyera comuna de la monarquia d'Aragó.
No sé si açò últim, però, respondrà a allò plantejat per Pau Viciano en la pàg. 79 del seu llibre...:
****
«Fins i tot cal acceptar el fet que certa tradició valencianista ―i no sols el regionalisme reaccionari― ha vist i veu en aquest asenyera la bandera pròpia de tot l’antic regne. Davant l’estat ―diguem-ho així― d’emergència civil que viu el País Valencià, aquestes qüestions vexil·lològiques no haurien de consumir massa energies i caldrà acceptar alguna mena de coexistència simbòlica. Però per totes bandes. [...]»
****
Fig. 11: Senyera conformada, amb quasi total seguretat, durant la segona meitat del segle XIX. En l’actualitat és la bandera usual de la ciutat de València i, també, l'oficial de la comunitat autònoma valenciana, este últim extrem gràcies a l’articulat de l’Estatut d’Autonomia de 1982 i de la seua reforma de l’any 2006.
****
Recordem-ho: parle de la bandera que, amb anterioritat a la Guerra Civil espanyola, «solia ser acceptada per la majoria dels valencianistes, de dins i fora de la Capital com a bandera pròpia» atenent a que, com bé diu Archilés (op. cit. pàg. 156),

«[...] una bona part dels arguments culturals assumits pel valencianisme polític –fins i tot en els seues manifestacions més complexes dels anys vint i trenta– procedien del llegat previ. [...] En els escrits doctrinals i reflexions polítiques (de Gaetà Huguet a Ignasi Villalonga) el que es pot observar és com aquest discurs històric prové de la tradició heretada de la Renaixença (tant de V. Boix com de Teodor Llorente) configurant un model historicista molt semblant en els seus fonaments. El mateix podríem dir d’altres elements simbòlics».
****
5. LES RAONS DE LA DISCONTINUÏTAT
Ja hem vist que Fuster va acabar proclamant un vincle quasi indissoluble entre, d’una part, l’antiga senyera de les quatre barres, i de l’altra, la seua renovada tesi en favor de la unitat política de les terres esteses entre Salses i Guardamar: el projecte fusterià incorporava com a component clau la valoració negativa envers el món valencianista de preguerra i, en conseqüència, havia de donar llum igualment a la dimensió simbòlica del neovalencianisme. Ferran Archilés (op. cit. pàgs. 176-177) ho ha explicat magistralment:

«El seu [de Fuster] va ser un intent per despertar aquesta consciència de feblesa col·lectiva que tant lamentava i a la fi és això el que explica la seua proposta intel·lectual. Per a que els valencians no entraren en un procés irreversible de “dissolució” com a comunitat calia una proposta que es basara en la defensa de la llengua (entesa com a base exclusiva de la nació) i en un projecte el més oposat possible al de l’agressiu nacionalisme espanyol. Com que la identitat regional [forjada durant el segle XIX amb materials procedents de la Renaixença] havia estat un subproducte d’aquesta identitat espanyola també resultava objecte d’atac, de superació, caldria dir. La paradoxa de tot plegat és que Fuster en posicionar-se contra la identitat regional estava segant l’herba sota els seus peus. No perquè calgués esperar gaire d’aquesta identitat regional [que mai havia posat la reivindicació lingüística en l’epicentre de l’ideari], certament, sinó perquè amb la seua formulació s’allunyava de símbols, mites i experiències que eren l’única base existent».

Archilés no es deté ací (op. cit. pàg. 177):

«Podem imaginar que el catalanisme hagués fet el mateix al principat? La seua era una proposta que per a despertar als valencians requeria ensenyar-los que havien de “deixar” de ser-ho. En aparèixer (i ser vist) com un tall radical, el fusterianisme fiava totes les possibilitats en una narrativa del tot nova, basada en criteris de caire intel·lectual (amb la llengua com a centre) i des d’una perspectiva molt teòrica. Per això era un discurs molt atractiu per als sectors més joves i trencadors, però que resultaria estrany per a bona part de la societat valenciana».
****
Fig. 12: Fotografia de la portada d'una obra cabdal en la producció de Joan Fuster referida a la qüestió nacional: Qüestió de noms.
La imatge en l'adreça:
http://www.viscalaterra.com/bibliografia.html

En llegir el text precedent m’ha vingut a la memòria la narració que Damià Mollà i Eduard Mira realitzaren en De impura natione de la pugna entre els vessants d'allò que ells anomenen el «nosaltrisme» valencià: el «fusterianisme» (conformat pels abanderats de Fuster) i el «ratpenatisme» (constituït pels afectes a l’univers simbòlic qüestionat per Fuster). A Archilés, però, no li cal la característica redacció barroca de l'obra de Mollà i Mira.

No n’hi ha dubte, doncs: Joan Fuster, coneixedor del valencianisme de preguerra i convençut de la seua inanitat, hauria volgut tirar pel recte, i de la mateixa manera que «cremà» etapes per tal d’arribar a la teorització del marc nacional alternatiu que havia de proposar als valencians, va acabar decidint que la senyera amb franja blava no podia tindre incidència més enllà de les gòtiques, i precioses, creus de terme de la capital valenciana:

«¿I per què el “blau en la senyera” ha pogut tenir un cert èxit ―un èxit només relatiu, de tota manera― com a “bandera regional”»?
Aquesta és una altra història, que també convé explicar i que, al seu torn, explica moltes coses. [...]
La dèbil sensibilitat “nacional dels valencians”, durant les tres primeres dècades del segle XX, que els partits polítics de base local ni tan sols pretengueren potenciar ―i que, inclús, de vegades temeràriament, combateren―, havia deixat en un segon terme la bandera.
[...] En març de 1931, “Alicante reconoció como suya la Senyera valenciana, con solo el aditamento de su escudo...”.
Jo no dic que aquella gent, en acceptar i difondre la bandera amb el blau, volgués crear més confusió de la que ja era corrent. No sabien el que feien, probablement. Es tractava d’un oportunisme com qualsevol altre» (Joan Fuster: El blau en la senyera, pàgs. 22-23).

Les últimes frases (Fuster en estat pur) haurien de ser matisades ―millor: corregides― per una part de les reflexions que Martí Domínguez Barberà va escriure en el diari Las Provincias el 12 d’octubre de 1976 (en els primerencs moments de l'última pulsió autonomista que hem viscut), i que estan recollides en l’opuscle La Senyera valenciana que Lo Rat Penat va editar a «Valéncia» el 1977, poc després del viratge cap al «blaverisme» de l’entitat.
Martí Domínguez pensava, com pràcticament tots en aquell moment, que l’afegit de la franja blava s’havia produït en temps forals, si bé n’hi havia discrepàncies sobre el moment exacte de la incorporació. En qualsevol cas, allò destacable ―i «modern»― del text que citaré es troba al final (l’ortografia utilitzada en les acotacions fetes pel transcriptor de Lo Rat Penat ja és postfabriana):

«la Senyera (bandera municipal diu ell) concedida a la ciudad de Valencia por un gran monarca descendiente de Don Jaime, Pedro IV (IV era d’Aragó, pero de Valéncia Pere II) no es otra cosa que eso: las cuatro barras coronadas ―de ahí su franja azul, fondo de la corona― como expresión visible del rango concedido a Valencia, desde el momento fundacional, de municipalidad soberana, modelo y arquetipo también de las demás ciudades libres que constituían el Reino. Lo que explica que, por una comprensible y legítima evolución, que se da en toda clase de lenguajes simbólicos o litúrgicos, esas cuatro barras con franja azul hayan llegado a considerarse espontáneamente como bandera regnícola» (pàg. 6).

Per bé que Martí Domínguez pensava en un procés d'eixamplament de significat que s'hauria larvat durant segles, les investigacions que va fer en el seu moment Pere Maria Orts, i les actuals precisions de Pau Viciano, ens indicarien que la senyera amb blau ampliaria l'abast del seu caràcter emblemàtic ―solament― en unes poques dècades...
****
Fig. 13: Fotografia de Martí Domínguez Barberà, periodista que arribà a dirigir el periòdic Las Provincias, i que va ser cessat d'este càrrec com a conseqüència del discurs que pronuncià en ocasió de la presentació de la Fallera Major de 1958, durant els preparatius de les primers festes falleres posteriors a la catastròfica riuà de 1957.
La imatge en l'adreça:
****
CESURA
Com que este post ja té una grandària considerable, destine a un text posterior la resta d’aspectes que m’interessa remarcar de l’obra Barres i corones. En tot cas, en esta primera aproximació a l’esmentat llibre de Pau Viciano no podia deixar de referir-me al marc ideològic en què es mou i es troba còmode l’autor: la teorització impulsada per Joan Fuster, context imprescindible per a entendre alguna de les afirmacions vicianistes (en la introducció, i ben lògicament, Viciano cita amb particular detall Pere Maria Orts i, també, el «solitari de Sueca»). En qualsevol cas, jo no volia caure en l’errada que posa de manifest una dita tradicional a Oviedo, una de les etapes dels camins de Sant Jaume. És una dita referida al Crist del Salvador conservat en la catedral de la capital asturiana:
Quien va a Santiago y no al Salvador,
visita al siervo, pero no al Señor.