diumenge, 21 de setembre de 2008

La Senyera: a favor/en contra de Pau Viciano, i alguna cosa més (1).

Fig. 1: Fotografia de la portada del llibre de Pau Viciano sobre la història de la Senyera.

Acaba d’eixir al mercat (setembre de 2008), i amb un preu de 12 €, un llibre de l’historiador Pau Viciano: Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX) (Afers, Catarroja/Barcelona/Palma). Es tracta de l’última obra que, de moment, se n’ocupa de les controvèrsies valencianes en el camp vexil·lològic (del llatí vexillum, estandard, bandera).

1. MOLTS SÓN ELS CRIDATS
El llibre en qüestió hauria de concitar l’interés de diversos públics més o menys ideologitzats:
a) en primer lloc, haurien de comprar el llibre els militants del nacionalisme català o «pro Països Catalans» al País Valencià, i això atenent a que les tesis del treball vindrien a reforçar la proposta vexil·lològica de l’esmentada ideologia:

«Una altra cosa, però, és la bandera del País Valencià. I ací no hi ha motius per renunciar a un símbol ―la senyera de les quatre barres― que no sols ha identificat històricament el regne, sinó que també ha estat ―i és― el símbol de l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat» (pàg. 16).

b) Igualment haurien d’interessar-se per Barres i corones els partícips del nacionalisme valencià que, seguidors anteriorment de tots els postul·lats del neovalencianisme fusterià, no assumixen la senyera amb franja blava com a senyal d’identitat col·lectiva ―global― del nostre poble i, en conseqüència, seguixen considerant les quatre barres sense franja com el símbol autoidentificador per antonomàsia.
c) Altre possible públic d’esta obra de Pau Viciano hauria de ser el constitutiu d’allò que tradicionalment s’ha conegut com a «blaverisme», tant en el seu vessant «nacionalista tricolor», com pel que fa als seus membres regionalistes anticatalanistes, incontrovertiblement espanyolistes. La raó de considerar Barres i corones com un llibre susceptible de ser consultat per estos sectors ―units en la defensa de la senyera amb franja blava però discrepants en l’adscripció nacional― és la meua creença, no sé si massa transferible, en que és indefugible conéixer de primera mà les argumentacions que elaboren aquells considerats com a adversaris.
d) Finalment, crec que el llibre que tractem és de lectura «obligatòria» per als grups «partidaris d’un projecte nacional estríctament valencià» que «fan seues algunes idees de l’anomenada “tercera via”». Els entrecomillats anteriors procedixen de la redacció que utilitza Viciano quan, en la nota 9 (pàgs. 13 i 14) discrepa de «joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset», retratats com a «crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada» (amb uns plantejaments «que potser tenen alguna cosa de malestar generacional») i que pretenen «construir la “nació valenciana” amb la reivindicació de símbols com la senyera amb franja blava, com a bandera del País Valencià [...]».

Fig. 2: Capçalera del bloc d’internet mantingut per Pere Fuset, valencianisme.com
La imatge en l'adreça:

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=34&Itemid=41

2. JO, INCÒMODE
Si tot anara bé, si les previsions esmentades es feren realitat, Barres i corones seria un llibre molt llegit. El temps ho dirà. En qualsevol cas, i ara i ací, m’interessa posar de relleu alguns aspectes de l’obra. I començaré per aclarir que, pel que respecta a la reconstrucció de la història de la senyera de la ciutat de València entre els segles XIV i XIX, compartisc la «narració» de Viciano. Des d’eixe punt de vista jo no seria ―doncs― un dels «crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada». Però, és clar, sí que m'he inclòs entre els «partidaris d’un projecte nacional estríctament valencià» que «fan seues algunes idees de l’anomenada “tercera via”»...
Uff, què hi farem!: pel que fa al llibre que tractem, coincidisc amb el Viciano historiador i discrepe ―i decididament― del Viciano ideòleg. Sí: com no podia ser d’altra manera, Barres i corones és a la vegada un llibre d’història i, parcialment, una proclama ideològica. No crec que Viciano puga atribuir les meues dissidències al «malestar generacional» (ell és del 63, jo del 62) i ben segurament entendrà que ―de bestreta― li negue la major: no sé per quina raó s’ha d’acceptar que el neovalencianisme fusterià, és a dir, el nacionalisme català afirmat i construït a València des de la segona meitat del segle XX, ha estat i és «l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat». No sé per quina raó s’ha d’acceptar això d’«únic», i ―en el context― això de «realment»: em pense que tot partícip del «projecte nacional estríctament valencià» té dret, com a mínim i per a dir-ho ràpid, a la presumpció d’innocència. I és que, posats a confrontar identitats inventades (o, potser millor, «imaginades»), desconec qui ha donat a Pau Viciano l’atribució de jutjar tan dràsticament la intenció dels altres nacionalistes no espanyolistes al territori valencià. Un prec, benvolgut Pau: si n’hi haguera segona edició, potser la redacció del paràgraf abans esmentat pogueres fer-la pareguda a esta:

«Una altra cosa, però, és la bandera del País Valencià. I ací NOSALTRES EN CONCRET, ELS VALENCIANS QUE ENS CONSIDEREM DE NACIÓ CATALANA, AFIRMEM QUE no hi ha motius per renunciar a un símbol ―la senyera de les quatre barres― que [...] també ha estat ―i és― el símbol d’UN projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat».

3. UN O DOS DUBTES INICIALS
Entrem en farina, doncs. Quan he comprat el llibre no me n’havia adonat: la forqueta cronològica. La portada ja ho anuncia: segles XIV-XIX. Per quina raó indicar com a començament de la narració el segle XIV i no el XIII? L’anomenat «Penó de la Conquesta» (que hauríem de suposar contemporani dels fets de 1238 a expenses de que María Dolores García Broch torne a l’Ajuntament de València com a regidora, i com a regidora capficada en fer-li la prova del Carboni-14 a la tela quatribarrada...) mai va ser stricto sensu la senyera de la ciutat: els musulmans vençuts, els andalusins de Balansiya, haurien hissat aquell senyal del rei d’Aragó i de Mallorca, comte de Barcelona, etc. com a signe de que el monarca cristià havia aconseguit el seu objectiu, però l’existència d’una senyera valentina, «urbana», no estaria documentada abans del segle XIV.

Fig. 3: Fotografia ―treta del web arteguias.com― d’una part de les pintures gòtiques conservades en el castell d’Alcanyís, a l’Aragó. S’hi pot observar una representació de la ciutat de València en el moment previ a l’entrada del rei Jaume I arran els fets de 1238. El rei i el seu cavall hi figuren coberts amb teles amb el senyal reial de la monarquia d’Aragó, i sobre la muralla es fa ben evident la presència d’unes banderes abocellades (de les quals ací en veiem una), carregades amb l’esmentat emblema reial i que recorden i molt la forma del «Penó de la Conquesta» conservat en l’Arxiu Municipal de València.
El conjunto de pinturas murales góticas del castillo de Alcañiz está considerado como uno de los más importantes, completos y variados de la península ibérica. Se suele fechar, con distintas precisiones según los autores, a lo largo del siglo XIV.
Su estilo es gótico lineal, caracterizado por las tintas planas, donde el color queda subordinado al dibujo. La técnica utilizada fue el fresco. La ejecución de las pinturas parecen responder a más de una mano o taller y pudieron ser ejecutadas en distintos momentos. Se trata, en definitiva, de un “complejo pictórico” que tiene más interés por la gran variedad de temas tratados que por su propia calidad artística (
http://www.liceus.com/cgi-bin/gui/04/44112.asp ).
La imatge en l'adreça:
http://www.arteguias.com/teruel/alcaniz.htm
****
La forqueta cronològica de Barres i corones sorprén també en l’altre extrem, i potser més: per què parar en el XIX? Viciano pot haver escollit com a fita més recent el segle XIX perquè fou en el XIX quan (segons diversos testimonis exhumats ―anteriorment i en bona part― per Pere Maria Orts i Bosch) la «senyera de la ciutat» adquirix la seua fesomia actual.
****
Fig. 4: Fotografia de l’historiador i jurista Per Mª Orts, autor el 1979 d’Història de la Senyera al País Valencià, el primer llibre que acreditava documentalment la continuïtat de les quatre barres soles com a bandera de la ciutat de València fins avançat el segle XIX.
Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1996) i membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Sr. Orts ha donat a la Generalitat Valenciana (2004) l'extensa i valuossíssima col·lecció d’obres d’art que havia atresorat al llarg de molts anys.
La imatge en l'adreça:
****
Però «tallar» en el segle XIX ens priva als lectors de l’ofici de Viciano com a historiador dels avatars de la bandera valentina durant el XX. I, cal recordar-ho, és justament durant les primeres dècades del segle XX quan la senyera que inclou la franja blava va assumir una significació decididament nacionalista i ultraurbana: ens ho ha recordat recentment Ferran Archilés en la seua aportació «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània»,

«[...]la bandera de la ciutat de València –un dels elements anys més tard objecte d’una intensa pugna– solia ser acceptada per la majoria dels valencianistes, de dins i fora de la Capital com a bandera pròpia» (en Teresa Carnero & Ferran Archilés, eds.: Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, Publicacions de la Universitat de València, 2007, nota 28, pàg. 156).

Fig. 5: Fotografia (amb peu descriptiu) que ens parla de l’univers simbòlic compartit per la pràctica totalitat del valencianisme de preguerra: juntament amb la bandera considerada pròpia dels valencians, amb franja blava brodada (que porta sobre l’asta la reproducció de la cimera amb el rat penat, i que s’hi pot vore a la dreta), hi apareix la senyera de l’afirmació ideològica, amb l’estel reivindicatiu.
La imatge en l'adreça:
****
Sí, tota una llàstima que Viciano no s’endinse en el procés d’assumpció de la senyera amb blau pel valencianisme polític de preguerra. Una pena que l’autor de Barres i corones no haja emprés investigacions que ens pogueren explicar detalladament per quines raons ―qui, per què, com, quan, on?― els que imaginaren els valencians com a nació abraçaren aquella bandera amb molta anterioritat a «joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset».
A fur de sincer, crec que Pau Viciano no està interessat en esta qüestió fins el punt d’historiar-la: quan al final de la nota 9 del seu llibre (pàg. 14) parla de la que, en definitiva, ell considera només una bandera «local», ho fa en termes que no deixen massa lloc al dubte:

«[...] una ensenya que tenia tradició dins del valencianisme de preguerra, però que cal recordar que fou imposada durant la transició política ―de manera excloent i fins i tot violenta― pel regionalisme anticatalanista».

Espere que el precedent no fóra ―arribat el cas― el millor resumet que Viciano podria fer sobre la significació i la trajectòria de la senyera amb blau durant el segle XX!
****
Fig. 6: L’historiador Pau Viciano ―dreta de la fotografia― en un acte celebrat a la localitat valenciana de Manuel (en la comarca de la Ribera Alta).
La imatge en l'adreça:
http://www.mitjagalta.org/webbellotar/bellota_rock_05.htm
****
4. LA SENYERA NECESSÀRIA
No vull que se’m malinterprete, però: Pau Viciano té tot el dret del món ―qui ho negaria―a considerar la senyera amb blau, exclusivament, com a bandera de la capital valenciana. Ell no és un dels «partidaris d’un projecte nacional estrictament valencià», sinó que es troba compromés amb un projecte nacional no estrictament valencià, és a dir, participa d’una proposta d’inclusió dels valencians en la nació catalana contemporània. Una opció que té en Joan Fuster la referència teòrica ineludible en molts aspectes... senyera inclosa.
És el moment de fullejar un dels clàssics fusterians, El blau en la senyera (Tres i Quatre, València, 1977):

«La “senyera” amb el blau és pròpia de la ciutat de València: és la bandera municipal de València, i prou. Si alguna bandera pot ser comuna al País Valencià sencer, incloent-hi València, una bandera única des de Guardamar a Vinaròs, representativa de tots els valencians, és l’altra, la que no du el blau [...]» (pàg. 6).
«[...] com a valencians, des de Vinaròs a Elx, “del Sènia al Segura”, no en tenim d’altra [que la de les quatre barres estrictes]: històricament, és la que ens pertoca; per a un demà netament valencià, és la que necessitem» (pàg. 25).
«¿Que, sense el blau, la “bandera valenciana” és igual que la “bandera catalana”?
No: no és que siga igual; és la mateixa.
Com és el mateix l’idioma, i com són els mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes coses més.
[...] qualsevol “reivindicació valenciana” i “nacional”, possible, passa pel camí d’uns Països Catalans convergents, cada un d’ells partint de la seua especificitat» (pàg. 26).

«Si amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels Països Catalans, automàticament n’implantaran una altra, moltes més, dins el País Valencià.
I que cadascú traga les conseqüències que vulga» (pàg. 27).
****
Fig. 7: Fotografia de l’assagista Joan Fuster, prolífic autor d’alguns dels llibres més influents de la història contemporània a casa nostra, entre els quals El blau en la senyera.
La imatge en l'adreça:
****
La llarga cita anterior ens mostra que Pau Viciano, en tant que valencianista que se sent nacionalista català, té un sòlid referent on agafar-se a l’hora de percebre les significacions de les senyeres en conflicte. I un nombre no quantificat de nacionalistes valencians oficialment «estrictes» (militants i simpatitzants del Bloc Nacionalista Valencià), també semblen coincidir ―si fa no fa― amb el moll de l’os de la doctrina fusteriana sobre la bandera. Com a mínim poden seguir compartint allò de «[...] com a valencians, des de Vinaròs a Elx, “del Sènia al Segura”, no en tenim d’altra [que la de les quatre barres estrictes]: històricament, és la que ens pertoca; per a un demà netament valencià, és la que necessitem».
Com són les coses!: contràriament al que acabe d’enunciar, unes altres persones, també nacionalistes valencianes, oficialment i molt volgudament «estrictes» i igualment immerses en la militància i en les simpaties envers el Bloc Nacionalista Valencià, creuen que per més que la senyera de les quatre barres estrictes fóra la que històricament ens pertocara, si d’allò que s’estiguera parlant ―en l’actualitat i més endavant― fóra de propiciar un futur netament valencià (aconseguiment lligat en molt bona mesura amb l’expansió del valencianisme polític en la societat), la senyera «global» que ara necessitaríem no seria la mateixa que la bandera catalana.

Fig. 8: Bandera històrica dels monarques d’Aragó, València, Mallorca, Barcelona, etc. Va formar part de l’emblema del Braç Reial de les Corts forals valencianes i de la Generalitat del nostre regne. Quasi amb total seguretat, este disseny vexil·lològic es conservà com a bandera de la capital valenciana fins a l'últim quart del segle XIX.
Actualment és la senyera oficial de la ciutat de Sagunt, de la comunitat autònoma de Catalunya i, amb escuts afegits a sobre, de la comunitat autònoma aragonesa, de Menorca, d’Eivissa, de diversos municipis de la Comunitat Valenciana i d’altres indrets de l’antiga Corona d’Aragó.
També és una bandera d’ús habitual a determinades contrades valencianes, i es tracta de l’emblema que identifica les terres de la Catalunya Nord i de l’Alguer. Amb modificacions de relleu, esta senyera constituïx la base de les banderes oficials de Mallorca, de les Illes Balears, del territori valencià i de la població exvalenciana de Cabdet.
Finalment, estem al davant de la bandera que va simbolitzar, i en molt bona part simbolitza, la reivindicació nacionalista no «blavera» al País Valencià i, també, es tracta de la senyera que identifica l’articulació política dels coneguts com a «Països Catalans».
La imatge en l'adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0
****
Ni tampoc podria ser la nostra bandera «global» la senyera dita «del Consell», ornada al bell mig amb les armories tardogòtiques del monarques de la Corona d’Aragó.
****
Fig. 9: Una bandera valenciana efímera: la senyera aprovada pel Consell del País Valencià, l’organisme preautonòmic creat al nostre territori durant la Transició. Hissada en temps del president Josep-Lluís Albinyana (de signe socialista), fou cremada durant una celebració del 9 d’Octubre en la plaça del País Valencià de la ciutat de València (ara, plaça de l’Ajuntament), i va deixar de ser utilitzada oficialment en arribar a la presidència del Consell el membre de la Unión de Centro Democrático (UCD) Enrique Monsonís.
La imatge en l'adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0
****
Ni tampoc, finalment, la senyera recollida en el projece original de l’Estatut de Benicàssim, amb una franja blava carregada amb les dites armories.
****
Fig. 10: La senyera valenciana non nata, conformada el 1982 ―a les acaballes de la discussió estatutària― com a síntesi parcial de les tradicions en conflicte.
La imatge en l'adreça:
****
No: malgrat que les tres opcions vexil·lològiques anteriors podrien haver-se convertit ―segons i com― en «la» bandera valenciana, el resultat final de la contesa fou del tot diferent, i el valencianisme polític dels nostres dies s’encara amb el repte d’assumir naturalment, ben naturalment, la senyera oficial de Comunitat Valenciana com a senyera oficial de la Comunitat Valenciana. A tots els efectes. I sense eliminar de l'horitzó una reivindicació ben sensata: la inclusió en la valenciana Llei de Símbols de l'antiga senyera comuna de la monarquia d'Aragó.
No sé si açò últim, però, respondrà a allò plantejat per Pau Viciano en la pàg. 79 del seu llibre...:
****
«Fins i tot cal acceptar el fet que certa tradició valencianista ―i no sols el regionalisme reaccionari― ha vist i veu en aquest asenyera la bandera pròpia de tot l’antic regne. Davant l’estat ―diguem-ho així― d’emergència civil que viu el País Valencià, aquestes qüestions vexil·lològiques no haurien de consumir massa energies i caldrà acceptar alguna mena de coexistència simbòlica. Però per totes bandes. [...]»
****
Fig. 11: Senyera conformada, amb quasi total seguretat, durant la segona meitat del segle XIX. En l’actualitat és la bandera usual de la ciutat de València i, també, l'oficial de la comunitat autònoma valenciana, este últim extrem gràcies a l’articulat de l’Estatut d’Autonomia de 1982 i de la seua reforma de l’any 2006.
****
Recordem-ho: parle de la bandera que, amb anterioritat a la Guerra Civil espanyola, «solia ser acceptada per la majoria dels valencianistes, de dins i fora de la Capital com a bandera pròpia» atenent a que, com bé diu Archilés (op. cit. pàg. 156),

«[...] una bona part dels arguments culturals assumits pel valencianisme polític –fins i tot en els seues manifestacions més complexes dels anys vint i trenta– procedien del llegat previ. [...] En els escrits doctrinals i reflexions polítiques (de Gaetà Huguet a Ignasi Villalonga) el que es pot observar és com aquest discurs històric prové de la tradició heretada de la Renaixença (tant de V. Boix com de Teodor Llorente) configurant un model historicista molt semblant en els seus fonaments. El mateix podríem dir d’altres elements simbòlics».
****
5. LES RAONS DE LA DISCONTINUÏTAT
Ja hem vist que Fuster va acabar proclamant un vincle quasi indissoluble entre, d’una part, l’antiga senyera de les quatre barres, i de l’altra, la seua renovada tesi en favor de la unitat política de les terres esteses entre Salses i Guardamar: el projecte fusterià incorporava com a component clau la valoració negativa envers el món valencianista de preguerra i, en conseqüència, havia de donar llum igualment a la dimensió simbòlica del neovalencianisme. Ferran Archilés (op. cit. pàgs. 176-177) ho ha explicat magistralment:

«El seu [de Fuster] va ser un intent per despertar aquesta consciència de feblesa col·lectiva que tant lamentava i a la fi és això el que explica la seua proposta intel·lectual. Per a que els valencians no entraren en un procés irreversible de “dissolució” com a comunitat calia una proposta que es basara en la defensa de la llengua (entesa com a base exclusiva de la nació) i en un projecte el més oposat possible al de l’agressiu nacionalisme espanyol. Com que la identitat regional [forjada durant el segle XIX amb materials procedents de la Renaixença] havia estat un subproducte d’aquesta identitat espanyola també resultava objecte d’atac, de superació, caldria dir. La paradoxa de tot plegat és que Fuster en posicionar-se contra la identitat regional estava segant l’herba sota els seus peus. No perquè calgués esperar gaire d’aquesta identitat regional [que mai havia posat la reivindicació lingüística en l’epicentre de l’ideari], certament, sinó perquè amb la seua formulació s’allunyava de símbols, mites i experiències que eren l’única base existent».

Archilés no es deté ací (op. cit. pàg. 177):

«Podem imaginar que el catalanisme hagués fet el mateix al principat? La seua era una proposta que per a despertar als valencians requeria ensenyar-los que havien de “deixar” de ser-ho. En aparèixer (i ser vist) com un tall radical, el fusterianisme fiava totes les possibilitats en una narrativa del tot nova, basada en criteris de caire intel·lectual (amb la llengua com a centre) i des d’una perspectiva molt teòrica. Per això era un discurs molt atractiu per als sectors més joves i trencadors, però que resultaria estrany per a bona part de la societat valenciana».
****
Fig. 12: Fotografia de la portada d'una obra cabdal en la producció de Joan Fuster referida a la qüestió nacional: Qüestió de noms.
La imatge en l'adreça:
http://www.viscalaterra.com/bibliografia.html

En llegir el text precedent m’ha vingut a la memòria la narració que Damià Mollà i Eduard Mira realitzaren en De impura natione de la pugna entre els vessants d'allò que ells anomenen el «nosaltrisme» valencià: el «fusterianisme» (conformat pels abanderats de Fuster) i el «ratpenatisme» (constituït pels afectes a l’univers simbòlic qüestionat per Fuster). A Archilés, però, no li cal la característica redacció barroca de l'obra de Mollà i Mira.

No n’hi ha dubte, doncs: Joan Fuster, coneixedor del valencianisme de preguerra i convençut de la seua inanitat, hauria volgut tirar pel recte, i de la mateixa manera que «cremà» etapes per tal d’arribar a la teorització del marc nacional alternatiu que havia de proposar als valencians, va acabar decidint que la senyera amb franja blava no podia tindre incidència més enllà de les gòtiques, i precioses, creus de terme de la capital valenciana:

«¿I per què el “blau en la senyera” ha pogut tenir un cert èxit ―un èxit només relatiu, de tota manera― com a “bandera regional”»?
Aquesta és una altra història, que també convé explicar i que, al seu torn, explica moltes coses. [...]
La dèbil sensibilitat “nacional dels valencians”, durant les tres primeres dècades del segle XX, que els partits polítics de base local ni tan sols pretengueren potenciar ―i que, inclús, de vegades temeràriament, combateren―, havia deixat en un segon terme la bandera.
[...] En març de 1931, “Alicante reconoció como suya la Senyera valenciana, con solo el aditamento de su escudo...”.
Jo no dic que aquella gent, en acceptar i difondre la bandera amb el blau, volgués crear més confusió de la que ja era corrent. No sabien el que feien, probablement. Es tractava d’un oportunisme com qualsevol altre» (Joan Fuster: El blau en la senyera, pàgs. 22-23).

Les últimes frases (Fuster en estat pur) haurien de ser matisades ―millor: corregides― per una part de les reflexions que Martí Domínguez Barberà va escriure en el diari Las Provincias el 12 d’octubre de 1976 (en els primerencs moments de l'última pulsió autonomista que hem viscut), i que estan recollides en l’opuscle La Senyera valenciana que Lo Rat Penat va editar a «Valéncia» el 1977, poc després del viratge cap al «blaverisme» de l’entitat.
Martí Domínguez pensava, com pràcticament tots en aquell moment, que l’afegit de la franja blava s’havia produït en temps forals, si bé n’hi havia discrepàncies sobre el moment exacte de la incorporació. En qualsevol cas, allò destacable ―i «modern»― del text que citaré es troba al final (l’ortografia utilitzada en les acotacions fetes pel transcriptor de Lo Rat Penat ja és postfabriana):

«la Senyera (bandera municipal diu ell) concedida a la ciudad de Valencia por un gran monarca descendiente de Don Jaime, Pedro IV (IV era d’Aragó, pero de Valéncia Pere II) no es otra cosa que eso: las cuatro barras coronadas ―de ahí su franja azul, fondo de la corona― como expresión visible del rango concedido a Valencia, desde el momento fundacional, de municipalidad soberana, modelo y arquetipo también de las demás ciudades libres que constituían el Reino. Lo que explica que, por una comprensible y legítima evolución, que se da en toda clase de lenguajes simbólicos o litúrgicos, esas cuatro barras con franja azul hayan llegado a considerarse espontáneamente como bandera regnícola» (pàg. 6).

Per bé que Martí Domínguez pensava en un procés d'eixamplament de significat que s'hauria larvat durant segles, les investigacions que va fer en el seu moment Pere Maria Orts, i les actuals precisions de Pau Viciano, ens indicarien que la senyera amb blau ampliaria l'abast del seu caràcter emblemàtic ―solament― en unes poques dècades...
****
Fig. 13: Fotografia de Martí Domínguez Barberà, periodista que arribà a dirigir el periòdic Las Provincias, i que va ser cessat d'este càrrec com a conseqüència del discurs que pronuncià en ocasió de la presentació de la Fallera Major de 1958, durant els preparatius de les primers festes falleres posteriors a la catastròfica riuà de 1957.
La imatge en l'adreça:
****
CESURA
Com que este post ja té una grandària considerable, destine a un text posterior la resta d’aspectes que m’interessa remarcar de l’obra Barres i corones. En tot cas, en esta primera aproximació a l’esmentat llibre de Pau Viciano no podia deixar de referir-me al marc ideològic en què es mou i es troba còmode l’autor: la teorització impulsada per Joan Fuster, context imprescindible per a entendre alguna de les afirmacions vicianistes (en la introducció, i ben lògicament, Viciano cita amb particular detall Pere Maria Orts i, també, el «solitari de Sueca»). En qualsevol cas, jo no volia caure en l’errada que posa de manifest una dita tradicional a Oviedo, una de les etapes dels camins de Sant Jaume. És una dita referida al Crist del Salvador conservat en la catedral de la capital asturiana:
Quien va a Santiago y no al Salvador,
visita al siervo, pero no al Señor.

11 comentaris:

Nomdedéu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Nomdedéu, t'honora el que dius.
I, per als no-convençuts, tot i que siga per pragmatisme polític, acceptem el marc estatutari.

Toni.

Anònim ha dit...

TRIAR ÉS TRAIR

Jo tampoc sóc historiador, però em passa com a molts altres nacionalistes valencians, que sembla que necessàriament hem de saber d’història, de filologia, de sociologia, etc. Massa assignatures obligatòries.

I quines conclusions de caixó he pogut traure de les meues indagacions historicistes i percepcions sociològiques?

1 Que, efectivament, la quatribarrada té una presència, significativa i comprovable, en terres valencianes (inclús en València capital) des del segle XIII fins l’actualitat.

2 Que la senyera coronada té una tradició, també significativa, entre els valencians (majoritàriament en València capital, però a la resta del País també) des de mitjan segle XIX fins l’actualitat.

3 Que, des de mitjan segle XIX fins al final de la dècada dels 30 del segle XX, les dues senyeres han conviscut sense cap problema, i les dues han sigut tingudes com a pròpies pels valencians. Sense exclusions, ni disputes.

4 Que, al segle XX, durant la dècada dels 60 (suaument) i sobre tot a partir dels 70 fins ara, per a bastants valencians s’han convertit en símbols antagònics i elements de disputa.

5 Que, a partir dels 80 fins ara, només hi ha una bandera oficial: la senyera coronada.

6 Que, ja entrats al segle XXI, una majoria de valencians (no tots, clar) només veu la senyera coronada com la bandera que els representa.

¿Seria molt demanar(-nos) el tornar cap arrere en el temps fins assolir els moments històrics descrits al punt 3?

¿Per què triar? Triem-les les dues: la coronada i la quatribarrada. Les dues són valencianes. Les dues són nostres.

A tots ens agrada que se’ns apropien de frases més o menys ocurrents. Ací va la meua: TRIAR ÉS TRAIR.

Nomdedéu ha dit...

És extens i dens. Sóc polític, no sóc historiador. Vull dir que al final, sense renunciar al passat, a la història, em preocupa més el demà. Més la bandera que ens puga servir per fer que "este país, que va ser Regne, i que volem nació" (hehe veig que va agradar) siga reconegut.
Conéc personalmnt als dos autors més citats, Viciano i Archilés. Dos castellonencs. Amb Pau, a més, vaig coincidir a París.
Pau, creu que som catalans. Ferran que som valencians.
Jo, un altra frase que vaig inventar per aquell dia "no sóc valencià com una forma de ser català, no sóc valencià com una forma de ser espanol, sóc valencia i prou."
I saps? Jo que havia cremat "blaveres" crec que hem d'acceptar el marc estatutari.
Sense gaires complexos.

PS
Disculpeu. He esborrat el comentari i l'he tornat a escriure corregin una errada important

Anònim ha dit...

No ho entenc, i no dic per l'autor del fil i del blog que em mereix tots els respectes i que no fa sinó una lectura interessant i raonada del llibre de Viciano.

No entenc que arribats a un punt en el qual parlem de que el valencianisme polític pot estar a punt de signar la seua darrera (o penúltima, qui sap?) sentència de mort (de mort pròpia s'enten, i ja ha signat abans algunes i cada vegada ha despertat amb menys capacitats, o millor dit ha perduts trens mentre hi era mort), ara dic que per fi ens col·loquem molts al nostre lloc, més enllà de banderies i de dogmatismes, ara que decidim que som del Poble, que hem de mirar amb els ulls del Poble, que hem de sentir el més fidel possible al Poble, ara, precíssament ara, quan moltíssims de nosaltres acceptem que este País fou un Regne que somnià ser Nació, ara que tenim una AVL amb la qual ens han demostrat lo burros que hem sigut pegant pedrades i alçant les veus sense acords, ara que sabem i sentim que necessitem una senyera privativa, per a un projecte privatiu que ens mereixem per tota mena de raons i causes justes, ara que acceptem els colors que accepta el carrer, ara dic, resulta que arriba de nou el nacionalisme català (el que hauria de ser i és germà, perque el nacionalisme català entre valencians és una altra cosa amb altres vimets, que no pas el que van emprar per construir la seua nació Pujol i Tarradellas per dir-ne alguns) i ens diuen als valencianistes que torna-li la trompa al xic, que tot el que fem du a la traició a les essències fusterianes. I és que no ho entenc i no estic d'acord en que confongam les coses. Per exemple, estic fart de l'anticatalanisme per falaç i incult i cego, i estic fart (i ve al cas) de que des del nacionalisme pancatalà li diguen als nacionalistes valencians com han de vestir, connectar i cohesionar esta terra que se'ns desfa entre les mans entre uns i altres.
Considere molt oportuns els comentaris mesurats de Company, al cap i a la fi seria importantíssim que recononeguerem que este llibre i tot el que ve darrere no és sinó una proposta d'un altra ideologia, d'un altre nacionalisme, d'una altra concepció de les coses i el nostre passat i ésser actual, el del nacionalisme pancatalà, i que sent legítim és un altre moviment i una altra fonamentació de les coses, una altra arrel i un altre nacionalisme. Tan senzill com això, tan burda potser la conclusió, tan evident però, tan necessaria, tan aclaridora per fer camí. Estic fart de confusions, de llenguatges compartits i enredats, simplement açò és una altra cosa, i la hem de vore amb els desapasionament de lo que no és nostre ni ens fa camí, ni en contra ni en reacció ni tampoc com per a fer-nos pegar passes enrrere ni palpar-nos les butxaques.
Gallart

Ximo ha dit...

Ei Rafa! Temps sense veure’ns! Llegint les teues entrades quilomètriques, he sentit la necessitat de dir-te alguna cosa. En realitat, algunes persones que, com jo, provenim del “neovalencianisme fusterià” hem hagut de reflexionar sobre les nostres errades tàctiques impel·lits per la penúria que envolta el projecte de recuperació nacional, és a dir, obligats per les circumstàncies. També hem hagut de revisar els projectes estratègics. Ha calgut decidir, per exemple, si donem prioritat al projecte d’alliberament nacional o al d’alliberament de classe (partint d’una evidència: que tan difícil és una cosa com l’altra). Això ha significat, a més, ficar en qüestió altre vell postulat fusterià: que el País Valencià serà d’esquerres o no serà. Si acceptem que l’objectiu prioritari és, ara mateix, la recuperació nacional, haurem de considerar aquest objectiu com un element transversal; només un partit nacionalista de caire interclassista podrà abordar-lo, deixant per a més endavant altres projectes emancipadors (així, de pas, tindrem temps per a discutir si el concepte marxista de classe ha esdevingut o no un anacronisme). Ara bé, una orientació com aquesta ja ha començat a reportar-nos alguns inconvenients. Se’ns ha posat, per exemple, un bon capçal: que som de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no em sembla el punt cabdal d’un debat molt més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons, no perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí. Salut!

Anònim ha dit...

Faustí, tu si que tens raó!

Si la senyera coronada, entre els valencians, no té 750 anys sinó (només!?) 150 anys... què més dóna? Un segle i mig és un periode de temps lo suficientment llarg com per a què, com a mínim, quatre o cinc generacions de valencians l’hagen percebuda com a pròpia, com a privativa.

Jo, els meus pares, els meus avis i els meus besavis (i pot ser més lluny encara) tinc, tenim i han tingut la senyera coronada com la senyera dels valencians. Per vivències, per òsmosi, per capilaritat, per sentimentalisme... pel que siga!

Això no compta? Els sentiments no compten? Només compta l’historicisme? Només compta l’ “autenticitat” de fa set segles i mig?

La representació simbòlica d’un país és una qüestió de sentiments (actuals o relativament recents). Qualsevol estudi historicista (o políticament interessat) que contradiga estos sentiments ha de ser respectat, conegut i eixamplat, però hem de tindre clar que no tindrà una traducció viable (políticament parlant) per a superar l’actual situació de no-autoreconeiximent nacional dels valencians si vol l’exclusivitat.

Jo, personalment, puc acceptar la quatribarrada com una bandera valenciana (que l’accepte de bon grat!), però sempre i quan la senyera coronada també figure entre l’univers simbòlic dels valencians.

No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més).

Anònim ha dit...

(Sobrava la referència a Faustí)

Si la senyera coronada, entre els valencians, no té 750 anys sinó (només!?) 150 anys... què més dóna? Un segle i mig és un periode de temps lo suficientment llarg com per a què, com a mínim, quatre o cinc generacions de valencians l’hagen percebuda com a pròpia, com a privativa.

Jo, els meus pares, els meus avis i els meus besavis (i pot ser més lluny encara) tinc, tenim i han tingut la senyera coronada com la senyera dels valencians. Per vivències, per òsmosi, per capilaritat, per sentimentalisme... pel que siga!

Això no compta? Els sentiments no compten? Només compta l’historicisme? Només compta l’ “autenticitat” de fa set segles i mig?

La representació simbòlica d’un país és una qüestió de sentiments (actuals o relativament recents). Qualsevol estudi historicista (o políticament interessat) que contradiga estos sentiments ha de ser respectat, conegut i eixamplat, però hem de tindre clar que no tindrà una traducció viable (políticament parlant) per a superar l’actual situació de no-autoreconeiximent nacional dels valencians si vol l’exclusivitat.

Jo, personalment, puc acceptar la quatribarrada com una bandera valenciana (que l’accepte de bon grat!), però sempre i quan la senyera coronada també figure entre l’univers simbòlic dels valencians.

No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més).

Anònim ha dit...

Hola: sóc Rafa Company.
Atenent a l’interés dels comentaris fets per diverses persones al primer post que he volgut dedicar a la qüestió de la Senyera, i atenent també a l’enjundia d’altres reflexions sobre el tema aparegudes en diferents blocs, he decidit escriure una resposta «global». El debat a favor i en contra de que el nacionalisme valencià contemporani assumisca, de totes totes i quan més prompte millor, la primera bandera assumida pel valencianisme polític, mereixeria major agilitat en les respostes per part meua (al cap i a la fi detonant d’algunes intervencions). Però he de demanar (només una miquiua de) temps. Excuses i gràcies.

Anònim ha dit...

Nomdedéu, el teu "club de fans" diu que l'última que vas amollar en referència a això de ser valencians; fou més o menys:

"ser valencià, és la meua forma de ser valencià"

E. Nomdedéu dixit.

Simplement este apunt.

Anònim ha dit...

Veig que revifa la polèmica de les banderes i símbols per als valencians. La qüestió, per mi és més senzilla del que sembla: la guerra de símbols continúa entre els valencians perquè al seu moment estigué mal tancada. I va estar mal tancada perquè els valencians claudicàrem a les pretensions del violents. Potser la bandera amb franja blava s'ha instal·lat a l'imaginari valencià com a símbol identitari, però això no vol dir que haja de ser així i menys encara de la manera com s'impossà i per quí s'impossà. Acceptar eixa bandera comporta acceptar també altres símbols com l'himne que ret noves glòries a espanya. No podría ser d'altra manera perquè els defensors del blau són defensors d'aquest himne i de la continuïtat del País Valencià a l'estat espanyol. No s'hi pot anar amb mitges tintes. La bandera coronada (artificialment adornada de manera barroca, sobrecarregada amb la franja blava i la franja roja transversal amb maragdes i altres pedres preciosses) és únicament la bandera de la ciutat de València. La bandera del país és la quatribarrada, així hi testimonía la història, milers de documents i escuts i banderes de pobles arreu del país. I així és com ho em d'acceptar els valencianistes, fusterianistes i particularistes, perquè la veritat no es pot amagar per sempre. Joan Fuster tenía raó. Altrament el nacionalisme valencià no podrà aspirar a cap projecte sobiranista si retrocedeix i accepta símbols que no li són propis, menys encara amb eixa visió particularista. El projecte nacional valencià passa indefectiblement per la convergència amb la resta de pa¨sos de parla catalana, amb igualtat de condicions. La acceptació dels símbols blavers provoquen el rebuig a d'altres zones del país que no se'n senten identificats, per exemple a Alacant i Castelló. Em perdut massa temps els valencians discutint sobre aquest afer, massa divisions i massa banderes. Acceptem realment el que sóm i on volem anar. La bandera blava sí, per a València ciutat, per al país la quatribarrada, amb algún distintiu si es vol com l'escut del Cerimoniós, que identifique la nostra particularitat. Jo ho tinc claríssim: soc valencià i com a tal em sent part de la nació catalana, amb les mateixes condicions com ho pot ser un catalunyés o un balear o un nord-català. EIxa és la diferència que ens ha de cohesionar , com a país i com a nació.
EL valencianisme s'ha d'unir políticament entorn a uns símbols que ens identifiquen, sense renúncies, entorn a una plataforma que agrupe a tots els partits polítics valencianistes -els "catalanistes" com algú ens diu també som valencianistes- no hi caben diferències, hem de lluitar pel nostre país, pel nostre poble, per l'objectiu comú que tots compartim. El BLOC no hi pinta res al costat dels blavers.
Josep.