dilluns, 18 d’agost de 2008

València contra/per/sense/amb Catalunya.

Fig. 1: Mapa físic de la meitat oriental de la nostra península, tret del llibre d’Andrés Giménez Soler, La Edad Media en la Corona de Aragón, publicat per Labor el 1930.
Nota general: per tal d’entrebancar al mínim la lectura, les adreces electòniques on es localitzen les imatges apareixen ressenyades ―totes juntes, quaranta-quatre― al final del text.

1. PROLEGÒMENS
En un bloc d’internet que ha suscitat un remarcable interés entre el món valencianista, l’autor dels textos de referència ―que manté la seua identitat oculta sota el nom de «Faustí Barberà»― s’expressava recentment (23 de juliol de 2008) en favor de construir un valencianisme polític «molt més ample, modern, immers per voluntat pròpia en la realitat de valencians i valencianes. Un valencianisme sanitari, educatiu, infraestructural, territorial, cultural, econòmic i social. Un valencianisme que jugue com a local a València, a Madrid i a Brussel·les»:
http://faustibarbera.blogspot.com/2008_07_01_archive.html

Fig. 2: Capçalera del bloc mantingut per «Faustí Barberà».

Vull quedar-me amb l’última frase, farcida d’enginy: «Un valencianisme que jugue com a local a València, a Madrid i a Brussel·les». Un valencianisme, doncs, que hauria de fer seua una tríade d’adscripcions territorials: en primer lloc, la valenciana, clar.

Fig. 3: El terme Levante, quan és aplicat al territori valencià, és considerat pel valencianisme un atac en tota regla a la personalitat del nostre poble.

I, després de la valenciana, l’espanyola i l’europea: no seré jo qui negue la necessitat de mantindre i, si és el cas incrementar, la consciència europeista del poble valencià: en uns temps tan grisos per a l’Europa dels drets socials i de les llibertats civils, no vindria gens malament somiar la nostra gran regió del món des d’esta perifèria.

Fig. 4: La cèlebre escultura de Auguste Rodin sobre una bandera europea arrugada. Una bona imatge per tal d’il·lustrar la difícil situació que viu el procés d’integració europea des de fa uns anys.

2. ESPANYA
I tampoc seré jo qui negue al valencianisme la possibilitat d’assumir el marc espanyol (un marc no «nacional», però socialment efectiu): el nostre poble té assumida l’etiqueta de l'espanyolitat ―i ben profundament― sense comptar amb les opinions contràries, vinguen estes embolcallades amb senyeres de quatre barres soles o de quatre barres acompanyades. Crec que era Castelao, patriarca del nacionalisme de Galícia, qui relatava una anècdota que ―amb les oportunes matisacions― quasi podríem aplicar a les percepcions de bona part de la ciutadania valenciana: durant les primeres dècades del segle XX, un gaiter gallec va fer una llarga estada a Madrid per tal de participar en unes actuacions. Després de molt de temps lluny de sa casa, va preguntar als companys de viatge quan se'n tornaven cap a Espanya...

Fig. 5: Segell de correus emés per la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, a Madrid, dedicat al plat més representatiu de la cuina espanyola, la paella (valenciana, s’ha de suposar).

Esmentaré dos exemples, només, de l’actual vocació espanyolista de la gran majoria dels valencians: en l’Estudio sociológico de la Comunidad Valenciana del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), datat el febrer de 2002, a la pregunta ¿Qué término prefiere utilizar Ud. para referirse a la Comunidad Valenciana? ¿Es una región o una nación? més del 85% dels valencians enquestats va contestar «regió», per un 5.5% que va optar per «nació», i un 6.8% que preferí altres possibilitats.
http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Marginales/2440_2459/Es2445mar.pdf
El segon exemple de la fília valenciana cap a l’espanyolitat també ens el proporciona el CIS: en la seua última enquesta al respecte (realitzada el 2007 i feta pública a l’inici de l'estiu d'enguany, 2008), apareix la pregunta: Y en relación con el sentimiento españolista, ¿podría decirme, por favor, dónde se colocaría Ud. en una escala de 0 a 10, en la que 0 significa 'mínimo españolismo' y 10 'máximo españolismo'? Doncs bé: més d’un 37% dels valencians qüestionats s’hi haurien inclinat pel màxim espanyolisme (9-10), el 24.5% s’hi adscriuria a un espanyolisme de grau 7-8, i quasi un 30% a un espanyolisme que podríem qualificar de mitjà (4-6). L’espanyolisme de grau 2-3 seduiria, segons l’esmentat estudi, el 3.5% dels enquestats, i el mínim espanyolisme (0-1) ocuparia la ment de quasi, ai!, el 5% de la població...
http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2660_2679/2667/e266702.html
Per cert: l’espanyolisme de graus 2-3 i 0-1 ―el de menors intensitats― obté a la Comunitat de Madrid el 5.6% i el 7.8% respectivament; en tots dos casos es tracta de majors percentatges que al territori autonòmic valencià!
http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2660_2679/2667/e266703.html

3. CATALUNYA
Així doncs, Comunitat Valenciana («nacionalitat històrica» segons l’Estatut de 2006), Regne d’Espanya (estat-nació d’estructura autonòmica segons la Constitució de 1978), Unió Europea (un pasito pa’lante, un pasito pa’trás), i... què fem amb Catalunya? Catalunya, sí, ja saben vostés: el territori nodridor que va possibilitar que els valencians de la Baixa Edat Mitjana s’afirmaren de nació catalana en el marc de la monarquia de la Corona d’Aragó.

Fig. 6: Full dedicat a la Corona d’Aragó en l’Armorial del cèlebre herald Claes Heinen, dit Gelre. Es tracta del recull d’armories medievals més famós, i fou elaborat a cavall dels segles XIV i XV.
S’hi pot observar la cimera amb l’elm, la corona i el drac alat que orna el blasó dinàstic dels quatre pals: són les armories del rei d’Aragó, de València, etc., molt familiars per als valencians actuals donat que constituïxen l’escut de la Generalitat (Valenciana).

La mateixa Catalunya ―més o menys «Gran», més o menys mare o germana dels altres «Països Catalans»― on el neovalencianisme fusterià volgué integrar emotivament, i nacionalment, els valencians dels anys 50, 60, 70, 80 i 90 del segle XX.

Fig. 7: Portada d’una de les nombroses edicions de Nosaltres els valencians, l’obra que, juntament a Qüestió de noms, va nodrir la teorització catalanista més influent de la història valenciana contemporània. Es pot accedir als pdf respectius mitjançant les següents adreces:
http://www.antiblavers.info/galeria/albums/userpics/10002/NosaltreselsValencians.pdf

http://www.viscalaterra.com/bibliografia.html

La Catalunya, finalment, destinatària dels odis i del rebuig d’una bona part de la nostra ciutadania, la regió/nacionalitat/nació que s’ubica en la nostra ruta directa cap al Llenguadoc, Lió, Milà, París, etc., i que és la major importadora dels nostres productes a la vegada que la major subministradora dels béns comprats per la nostra societat.

Fig. 8: : Mapa amb la imatge corporativa i els límits territorials de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. L’absència de València hi apareix com a clamorosa pel que fa a la dimensió mediterrània de l'entitat.

Per tot el que s’acaba de dir, i per moltes coses més, Catalunya és un important factor del nostre terreny de joc, no gens menyspreable. De fet, portem molts anys «pegant-li voltes al nano» sobre allò que cadascú considera la millor manera de relacionar-nos amb els catalans: sobre si som catalans o no ho som i, fins i tot, sobre com ho som (cas de ser-ho) o sobre com no ho som (cas de no ser-ho). I l’espectre de possibilitats és prou gran i confrontat: contra Catalunya, sense Catalunya, amb Catalunya, per Catalunya...

Fig. 9: Diploma del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, concedit als catalans de ciutadania francesa o espanyola que lluitaren durant la Primera Guerra Mundial del costat de França i dels seus al·liats.

3.1 T. TRÉNOR
Pot vindre bé recordar alguns elements de l’esmentat reguitzell de propostes i de contrapropostes que, en bona part, han aparegut amerades de passions nacionals extremes. No és el cas, però, de la catalanofília espanyol(ist)a de Tomás Trénor Palavicino i dels altres impulsors de l’Exposició Regional de 1909, rememorada el 2006 per Josep-Vicent Boira en el volum València i Barcelona. Retorn al futur:
«És, sense dubte, exagerat afirmar que l’exposició Regional fou una iniciativa valencianista, camboniana, catalanòfila i regeneracionista, però si que tenia espurnes de tots aquests focs. De manera desordenada i contradictòria, podem trobar testimonis de tots aquests pensaments. També dels altres, no cal dir-ho. Però el gran drama d’aquella Exposició i dels homes que l’organitzaren és que ha passat a la història carregada tan sols dels més crítics judicis. Ha restat, per a la posteritat, tan sols una cara de la moneda» (pàg. 31).

Fig. 10: Una de les imatges més publicitades de l’Exposició de 1909. Front a la pretensió de diversos sectors per tal d’eixamplar l’abast de la convocatòria a algunes de les demarcacions limítrofes pel sud i per l’oest amb les províncies valencianes, Tomás Trénor va perserverar en conservar els límits previstos inicialment.

És justament el contrast entre la dreta valenciana de principis del segle XX, ben relacionada amb els seus homòlegs catalans, i la que s’ha caracteritzat per un anticatalanisme militant des de la Transició, el que va permetre al propi Boira la publicació, el 2005, d’un article amb títol expressiu: «La involució de la dreta valenciana» (L’Espill, 19).

3.2 V. BLASCO I ELS SEUS
Però sí que s’ha de parlar de passió nacionalista extrema, i ben espanyol(ist)a, quan allò que és llegix són, per exemple, les càrregues de profunditat amollades pels «lerrouxistes» autòctons ―els jacobins adlàters de Vicente Blasco Ibáñez― contra la possibiltat que València, per obra i gràcia dels «regionalistes», esdevinguera una altra Catalunya amb temptacions nacionalistes privatives (sospitosa, doncs, de desafecte i de traïció a l’Espanya nacional i nacionalista de principis del segle XX). Joan Francesc Mira ho analitza ben bé en el llibre Sobre la nació dels valencians:
No ha de sorprendre, per tant, que quan apareixen els primers intents de valencianisme polític, a la primeria del segle XX, aparega també brutalment la negació explícita i frontal de l’existència del país. Hi ha un text del diari El Pueblo, en plena campanya del blasquisme contra el «contagi» a València de la Solidaritat Catalana, que he considerat sempre emblemàtic: «¿De donde sacan estos señores valencianistas que aquí puede haber sentido regionalista hasta el punto de constituir una fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el secreto: ni historia, ni literatura, ni lengua ni nada» (V. Ballester Soto, El Pueblo, 18 de juny 1907. En A.Cucó, El valencianisme polític, p. 63). Difícilment podia ser més explícita la negació, ni més diàfana la posició nacional que s’hi expressa: tan antinacional valenciana, que arriba a no reconèixer ni tan sols una «personalitat regional» capaç de mostrar algun senyal d’identitat respectable»:
http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=165

Fig. 11: Targeta que acredita el predicament de Vicent Blasco Ibáñez en el republicanisme espanyol dels inicis del segle XX.

3.3 J. M. BAYARRI
Entre les percepcions valencianes sobre el nostre veí del nord-est no puc deixar de citar ací Josep-Maria Bayarri, autor d’El perill català (1932):
«El perill, que diem catalá, per a nostra Valencia consistix, ya ho havem insinuat, en creure i propalar que Valencia, l’antic reine, la nostra Patria és catalana, que Valencia, per sí, no té personalitat nacional; que la patria dels valencians és diu Catalunya; que’ls valencians som catalans de Valencia; que la nostra personalitat, per tant, nacional, que la nacionalitat dels valencians és catalana; que la nostra historia valenciana i la nostra cultura i el nostre territori i la nostra tradició, formen part i estan implícites en una entitat nacional superior que’s diu la gran Catalunya [...]».

Fig. 12: Retrat de Josep Maria Bayarri, qui arribaria a conrear una ortografia particular ―ni fabriana ni fullaniana― per tal d’escriure el valencià. Açò va implicar que firmara les seues obres com a «Vaiarri» i que escriguera, per exemple, «Qonsell de Publiqasions».

Este llibre de Bayarri, distant de les teoritzacions de l’anticatalanisme espanyolista per més que es publicara en el mateix any de l’embranzida contrària al primer Estatut català ―i, per tant, d’una «inoportunitat imperdonable» en paraules d’un contemporani com Francesc Caballero i Muñoz―, acaba amb frases potser sorprenents per al lector dels nostres dies:
«I ara ratificació, impugnació i norma, clogam estes planes, necessariament així:
Vixca Catalunya lliure!
Vixca Valencia, doblement lliure!»:
http://www.antiblavers.info/galeria/albums/userpics/10002/El.Perill.Catala.pdf
Una última acotació: és oportú recordar que el mateix any que Bayarri treia a llum la seua obra més coneguda, s'instituïen les Bases d'Ortografia Valenciana o Normes de Castelló. A més, Joaquim Reig publicava un llibre de referència a casa nostra, Concepte doctrinal del valencianisme, i un important economista català, Romà Perpinyà i Grau, pronunciava una conferència de títol ben concloent: «L'interès col·lectiu econòmic a Catalunya i València».

3.4 J. FUSTER
Però sense dubte, i si parlem de la segona meitat del segle XX, la més influent de les propostes sobre la relació que ha d’existir entre els valencians i Catalunya es deu a la personalitat de Joan Fuster (autor d’obres tan significatives per a la qüestió nacional a València com Nosaltres els valencians i Qüestió de noms): els valencians contemporanis som, segons el fusterianisme, part de la nació catalana, en coherència amb allò plantejat pel pancatalanisme anterior teoritzat des de Catalunya (Enric Prat de la Riba i Antoni Rovira i Virgili), i des de València (Miquel Duran i Tortajada, Eduard Martínez i Ferrando...). En definitiva, Fuster defén una vertebració política per a la comunitat ètnica que habita entre els límits de la llengua coneguda en la romanística internacional com a catalana, i malgrat desitjar poder dir-li al conjunt «Catalunya», s’aconformarà a afirmar que el País Valencià forma part dels «Països Catalans» (PP. CC.)... Però com es diu en l’última pàgina de Qüestió de noms,
«Tenim dret a esperar ―per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança―, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per a localitzar la cosa o persona de què es tracte. Les actuals «regions» poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants [...]»:
http://webs.racocatala.cat/eltalp/fuster.htm

Fig. 13: Fotografia de Joan Fuster, un pensador i assagista la repercussió del qual ultrapassa de bon tros els límits de la nostra àrea lingüística: la seua transcendent producció no va circumscriure’s als escrits pels quals va arribar a ser tan odiat (i agredit) a les terres valencianes i, també, tan reconegut per molts sectors intel·lectuals, cívics i polítics del País Valencià i de Catalunya (partíceps o no de la reivindicació nacionalista catalana), sinó que es desplegà en publicacions d’altra ben diversa temàtica.

La influència del Fuster de Nosaltres i de Qüestió fou molt evident entre els seus nombrosos seguidors i entre els seus remarcables matisadors (que haberlos haylos). Però l’empremta fusteriana també es va deixar sentir molt en els sectors profundament oposats al catalanisme valencià, capficats fins i tot en negar que els valencians i els catalans compartim llengua: així, creien/creuen, es tallaria/tallarà el pas a qualsevol possible absorció dels valencians per part de Catalunya.

3.5 M. ADLERT I X. CASP
Justament, és molt interessant l’evolució ideològica dels principals valencianistes oposats a la proposta nacional fusteriana (pancatalana, pluralista en la tàctica i unitarista en l’estratègia): Miquel Adlert i Xavier Casp. Tots dos, valencianistes ja en la preguerra, foren signataris amb altres persones ―un joveníssim Alfons Cucó hi inclòs― d’una carta publicada a la revista catalana Serra d’Or el juny de 1961: en ella es proposava l’adopció del terme «Comunitat Catalànica» per al conjunt dels territoris estesos entre Salses i Oriola. Fuster menyspreà, sarcàstic, la invenció d’Adlert, Casp et alii en el mateix número de la revista (el 6), i la Comunitat Catalànica va dormir el son dels justos per sempre més.
Este rebuig fusterià constituïx un punt d’inflexió molt important de la història de baralles, ben dilatada, en el si del valencianisme de postguerra, i anunciarà discrepàncies públiques encara més intenses i trascendents. En efecte, i després de la mort de Francisco Franco, Miquel Adlert recuperarà posicions lingüístiques vigents a València amb anterioritat a les Bases d’Ortografia Valenciana de 1932 (coincidents amb les defeses en el seu moment per Lluís Fullana i discrepants ―per tant― de la normativització basada en els treballs de Pompeu Fabra, de Carles Salvador, de Manuel Sanchis Guarner, etc.), i publicarà el 1977 En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s'ha d'escriure la que es parla.

Fig. 14: Fotografia d’un retrat de Miquel Adlert conservat en l’entitat Lo Rat Penat. Adlert va impulsar en la postguerra, juntament amb Xavier Casp, l’Editorial Torre, on s’editarien les poesies de Xavier Casp i on Manuel Sanchis Guarner publicaria el 1950 la seua Gramàtica Valenciana.

Al costat d’Adlert, Xavier Casp es posarà a la faena d’aplicar la nova normativa a tota la seua obra poètica anterior (!), i tots dos apareixeran lligats nolens volens als anticatalanismes valencians de matriu estrictament espanyolista, capficats a evitar (en algun cas a quasi qualsevol preu) l’assumpció en la societat valenciana de la «idea» dels Països Catalans i ―cal dir-ho també― decidits a entrebancar l’arrelament d’un possible nacionalisme valencià estricte, capaç hipotèticament de qüestionar l’status quo nacional a casa nostra: unes actuacions que, segons narrava el 1983 Francesc Pérez Moragon, ja s’havien esdevingut en termes pareguts a les terres valencianes durant la Segona República («El valencianisme i el fet dels Països Catalans (1930-1936)», L'Espill,18, últim paràgraf de la pàg. 64 i primers de la 65: http://webs.racocatala.cat/eltalp/moragon.pdf

Fig. 15: Fotografía de Xavier Casp, un dels més grans poetes valencians de tots els temps. Com en el cas de Miquel Adlert, la seua trajectòria valencianista es troba migpartida pel viratge antifabrià de la segona meitat dels anys setanta del segle XX i les conseqüències posteriors a esta decisió.

L’any 1984, quatre abans de la seua mort, Miquel Adlert escriurà en l’obra De la meua catacumba (treball ara reeditat en El pensament valencianiste de Miquel Adlert) unes frases particularment interessants sobre les relacions entre València, Catalunya i altres pobles veïns:
«A l’aliança i la colaboracio triangular entre Valencia Mallorca i Catalunya, i com ya pensava abans de la guerra civil Cambó, el Cambó de «Per la concordia», deu seguir la insercio d’Arago, per a, én la reactivacio de la nostra gloriosa Corona d’Arago, realisar la reconstruccio de l’organisme confederal de les Espanyes; en una unio, no en una fusio. ¡Pero aço ya no te chance! ¡Quina llastima! ¡Quina pena que haja fallat esta idea! ¡Inclus el seny catala!
Tot lo que s’assemble a guerra, beligerancia, discordia... entre Valencia i Catalunya es contra natura [...]» (pàg. 202).

3.6 J. V. MARQUÉS, I ABANS I DESPRÉS
La vigència del pancatalanisme onomàstic valencià i de l’anticatalanisme valencià (este últim conegut popularment per l’apel·latiu de «blavero») no pot fer oblidar l’existència en el discurs valencianista de persones que, abans del franquisme i durant la dictadura, van plantejar la relació entre els valencians i Catalunya d’altres maneres. Sempre hi ha hagut, doncs, una multiforme, catalanòfila i, per això, en absolut equidistant «Tercera València» (amb el permís de Paul Preston): valencianistes anteriors a la fi de la Guerra Civil ―Vicent Tomàs i Martí, Gaetà Huguet, Rafael Trullenque, Antoni Senent i Micó, etc.― en donarien fe, així com individualitats posteriors: és el cas de Martí Domínguez Barberà, director del diari Las Provincias durant la riuà de 1957. Un home, en el seu temps formalment afecte al régimen, que passarà a la història de les emocions i de les reivindicacions valencianes per haver pronunciat (el 1958) el discurs Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras! (editat sota el nom de Valencia, la gran silenciada). Un discurs molt valent, donades les circumstàncies, que poc després li costaria el càrrec. Gravació i text en: http://estudisfallers.fallas.com/Orella.htm

Fig. 16: Una de les imatges més colpidores de la famosa i dramàtica riuà del 1957, quan el Túria anegà de fang la ciutat de València i va causar una vertadera catàstrofe (amb morts, desplaçats, enormes danys materials, corrupcions econòmiques...).

I si parlem d’actituds específiques respecte la naturalesa nacional del País Valencià, cal esmentar també l’Emili Gómez Nadal «tardà», artífex d’El País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d’una ètnia (1972), o escriptors com Josep-Vicent Marqués, a qui devem l’obra Clase obrera y cuestión nacional (escrita en col·laboració, editada el 1978 però ciclostilada en valencià el 1972) i País perplex. Notes sobre la ideologia valenciana (1974):
«Els valencians no es comparen amb els gallecs o els andalusos. Ni tan sols ho fem amb els murcians, que tenim prop. [...] Ens comparem amb els madrilenys, que signifiquen l’estructura estatal patida, i amb els catalans, que signifiquen l’aventura col·lectiva no intentada» (pàg. 60).

Fig. 17: Fotografia de Josep-Vicent Marqués, un dels pensadors ―en el marc de l’Estat espanyol― amb concepcions més avançades durant els anys setanta i huitanta del segle XX, i un valencianista lúcid i irònic de relectura sempre obligada.

La nòmina dels valencians no necessitats peremptòriament de declarar-se catalans de València (ni tampoc anticatalans, of course) va continuar en la Transició: per exemple, els autors d’un treball col·lectiu de 1977: Volem l’Estatut! Una Autonomia possible per al País Valencià (Lluís Aguiló, Vicent Franch, Manuel Martínez Sospedra).

3.7 V. RAMOS
Però amb independència dels propòsits de persones com les esmentades, l’anticatalanisme faria molt de camí a València, i juntament al d’orígens valencianistes ―ja ho hem anunciat― també s’hi explicitarien els més espanyolistes. Així és: Vicente Ramos, posseïdor del títol d’Adelantado de la Hispanidad (concedit en temps del franquisme inicial pel Grupo Hispánico i per l’Academia de la Hispanidad alacantines) i abanderat en el seu temps de la creació d’una regió del Sureste (incloent-hi la província d’Alacant), publicaria el 1978 una condemna general del pancatalanisme: Pancatalanismo entre valencianos.

Fig. 18: Fotografia de Vicente Ramos, qui arribaria a ser president del partit polític Unio Valenciana en la seua etapa inicial (és a dir, més declaradament anticatalanista). Ramos és glossat com seguix per l’autor del seu retrato literario:
«Vicente Ramos Pérez es el hombre de Alicante, el estudioso de Alicante, Alicante puro, sin mezcla de otra cosa. [...] Ha renunciado a cualesquiera otro escenario intelectual o afectivo, profesando de alicantino hasta la raíz más honda de su alma. Alicantineando, haciendo Alicante, dando cuerpo a su famosa tesis sobre el "alicantinismo" y la "alicantinidad", hechas una y única realidad en lo que yo llamaría su "alicontinuidad" ininterrumpida, tenaz y obsesiva, bajo este cielo y sobre esta tierra, su concreto espacio ontológico, absoluto y entrañado»:
http://www.primeravistalibros.com/fichaLibro.jsp?idLibro=1417

Ni cal dir que, en la voluntat de Ramos, les relacions entre els valencians i els catalans han de circumscriure’s a les que s’esperen de regions espanyoles, devotes de l’àmbit superior de la nació que les acull:
«Para los pancatalanistas no hay más nación que la catalana. Por eso no sólo pretenden aniquilar la individualidad histórica del Reino de Valencia, sino también la de España, nombre que, en boca de ellos, ha sido sustituido por el de Estado Español» (pàg. 85).
Em pense que, a hores d’ara, este llibre de Vicente Ramos podria resultar prou útil als creadors d’opinió de l’extrema dreta mediàtica de Madrid, enjogassada ocasionalment amb la perversidad del pancatalanisme polític:
«Y salgamos ya de la demencial caverna pancatalanista para respirar el aire libre y fraterno de España ―Valencia, una de sus esenciales partes― [...]» (pàg. 178 de Pancatalanismo entre valencianos).

3.8 J. GUIA
Passats més de quatre lustres des del 1962, l’any màgic de Joan Fuster, a València s’explicitaria de nou el més desacomplexat catalanisme: Josep Guia, enmig de la decepció de llarga durada que, per al fusterianisme, suposà l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1982, va decidir-se a el 1985 a proclamar des de la tapa d’un llibre allò que Joan Fuster va «reprimir» parcialment el 1962: És molt senzill: digueu-li Catalunya. Centre i perifèria en la nació catalana (en ocasió de la 6ª edició de l’obra ―1997― Guia és mostrarà més circumspecte, i ja no s’hi esmentarà la presumpta senzillesa: Digueu-li Catalunya. Centre i perifèria en la nació catalana).

Fig. 19: Fotografia de Josep Guia, en el seu moment el rostre més conegut de l’independentisme a València i a Catalunya. Vinculat al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i a altres formacions polítiques i cíviques de signe coincident, ha fet incursions en el camp de la història literària, i és també l’autor del llibre València, 750 anys de nació catalana (publicat el 1988).

En la teorització de Guia la catalanitat, concebuda com a unitària, apareix enunciada així tant en l’estratègia com en la tàctica. Per això el gentilici valencià hauria d’empal·lidir davant l’adaptació local del gentilici nacional, del totalitzador: caldria imposar-hi el concepte de «catalans del sud» en paral·lel a la «Catalunya Sud», que es voldria existent entre Morella i Guardamar (una formulació pràcticament equivalent a la plantejada en temps anteriors a la Guerra Civil pel valencià Salvador Donderis i Tatay: la «Sud-Catalunya»...). Tot això, en qualsevol cas, hauria d’esdevenir-se amb els ulls posats en la proclamació, com més prompte millor, d’una «Catalunya» independent estesa fins a Salses i fins a Menorca:
«Cal que neixin dirigents de l’estratègia unitària, de l’estratègia que lluita des del centre fins a la perifèria, de l’estratègia que diu «Catalunya» a tota la nació, «poble català» a tot el poble, «llengua catalana» a tota la llengua,... I recordem que aquest és només un aspecte de l’estratègia, és una orientació i una terminologia que cal seguir i usar en els diferents fronts, en les seves concrecions de lluita [...]». Pàg. 56 de la 1ª edició, pàg. 38 de la digital:
http://www.psan.net/llibres/digueu-li/digueu-li.pdf

3.9 D. MOLLÀ I E. MIRA, I L’ENV
Dos anys abans de l’aparició del llibre més influent de Josep Guia, Xavier Marí, nacionalista valencià oposat al pancatalanisme però decidit llavors a obrir un front de diàleg, publica Revisio al conflicte valencià. Es possible el futur (1983). En la mateixa òrbita ideològica, però el 1986, es donarà a llum al llibre col·lectiu Bases per al nacionalisme valencià (Josep Velasco et alii), vertadera proclama del «blaverisme» gens espanyolista, la ideologia inspiradora de les reflexions i de les actuacions d’Esquerra Nacionalista Valenciana-URV. En estes aportacions, fonamentals per a l’afirmació d’un «Fet Nacional Valencià» sense fílies declarades, Catalunya no pot ser considerada ni com a pàtria ni com a mare.
Quasi contemporàniament a la publicació de l’obra que acabem de referir, els XV Premis Octubre organitzats per l’editorial Tres i Quatre (propietat d’Eliseu Climent) premiaven l’obra De impura natione, de Damià Mollà i d’Eduard Mira.

Fig. 20: Fotografia d’un acte cívic celebrat en l’any 2007 on apareix (de perfil, en mig de la imatge) Damià Mollà, coautor de De impura natione.

Este llibre advocava per l’assumpció d’un nacionalisme estrictament valencià, amb referències a la consciència particularista, «criolla», del Segle d'Or quatrecentista. Gràcies a un notori cobriment mediàtic (espectacular en el context valencià), De impura natione suposà un punt d’inflexió en el debat valencianista: la «tercera via», apel·latiu que va donar la premsa a la ideologia subjacent a l’aportació de Mollà i de Mira, concità el rebuig inicial de bona part del catalanisme i la desconfiança d’una gran fracció del blaverisme, però també suposà la instauració d’una sensibilitat política (decidida a propiciar la reconciliació de les tradicions oposades) que es volia entroncada amb les obres de J. V. Marqués, amb les d’altres pensadors valencianistes de la segona meitat del segle XX i, també, amb les d’una bona part del valencianisme anterior a la victòria franquista.

Fig. 21: Un dels millors cartells del bàndol republicà durant la Guerra Civil espanyola: obra d’Emeterio Melendreras, té una important significació política i militar, i mostra la vigència de la senyera amb franja blava com a representativa de la València republicana.

És indubtable la incidència d'alguns dels plantejaments tercerviistes o conciliadors en forces polítiques, i en determinades decisions preses a la Comunitat Valenciana a cavall dels segles XX i XXI, però no és el moment ací de fer una detallada exposició d'esta qüestió. Sí que cal aclarir que, pel que fa a l’actitud respecte a Catalunya, De impura natione sorprenia: duent fins a les últimes conseqüències el subtítol del llibre (El valencianisme, un joc de poder), Mollà i Mira proposaven que València, «frontissa, [...] cruïlla, ròtula, balancí», jugara en benefici propi un estira-i-arronsa amb els dos principals protagonistes del poder espanyol: d’una part, Madrid/Castella/el centre d’Espanya; de l’altra, Catalunya. Esta «pressió» a un o altre costat amb el propòsit d’aconseguir una situació més profitosa per als valencians ―i això fins el punt d’amagar amb amenaçar els «padres de la patria de la Carrera de San Jerónimo» amb el separatisme d’un «front mediterrani nostre i unit»―, va arribar a ser considerada un dels aspectes més febles del discurs de De impura natione, i això per causa de dos factors: en primer lloc, per la molt diversa naturalesa dels dos pols en litigi, i en segon terme, degut a la inversemblança ―per als diversos crítics― d’una operació com aquella a la València i a l’Espanya de la segona meitat del anys huitanta del segle passat.

Fig. 22: Fotografia d’Eduard Mira, coautor de De impura natione.

La formulació escollida pels autors del tercerviisme inicial per a traslladar a l’opinió pública la nova estratègia de joc a tres bandes, ―«València [...] pot jugar, obertament i a guanyar, [...] a «la puta i la Ramoneta» (pàg. 236)― no es troba en l'obra dels tercerviistes posteriors. De fet, i si no em falla la memòria, en Document 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes, el segon llibre autoadscrit al valencianisme de conciliació, no n’hi ha cap referència. En tot cas, Mollà i Mira sempre aclarien que aquella aposta estava dirigida a fomentar la il·lusió ―l'interés, el compromís― de la ciutadania valenciana en general, i dels sectors socialment i econòmicament més influents de la mateixa en particular...

3.10 R. L. NINYOLES
El 1992, amb absoluta distància respecte dels postul·lats tercerviistes, el sociòleg Rafael Lluís Ninyoles voldria plantejar les relacions entre la comunitat autònoma valenciana i Catalunya en el terreny de la practicitat i del benefici mutu: El País Valencià a l’Eix mediterrani.

Fig. 23: Fotografia de Rafael Ninyoles en el número 3 de la revista Caràcters. A més d’haver escrit El País Valencià a l’Eix mediterrani, Ninyoles té publicats diversos llibres de referència indefugible sobre les qüestions lingüístiques i nacionals: Conflicte lingüístic valencià (1969), Idioma i prejudici (1971), Sociología del lenguaje (1974), Cuatro idiomas para un Estado (1977), Madre España (1979), Idioma i poder social (1980), etc.

Deu anys després de la institucionalització autonòmica, Ninyoles pretenia contribuir a l’establiment d’unes relacions raonables entre dos països que (per utilitzar una ironia cèlebre referida a Àustria i a Alemanya) apareix(i)en separats per la mateixa llengua. Com es diu a les pàgines 91 i 92 de l’obra:
«Les condicions actuals afavoreixen, al meu parer, la comprensió d’un nivell d’interrelacions econòmiques, territorials i culturals en l’espai valencià-català que és negada ―o simplement ignorada― en els assajos que es produeixen d’un temps ençà al País Valencià sobre el tema de la identitat valenciana i sobre la seua inserció supraregional. L’estructura d’unes polítiques cooperatives a cada un dels països de la nostra comunitat lingüística és, com a mínim, una necessitat de mitjà, que hauria d’invertir el procés de divergència experimentat arran de la transició democràtica».

3.11 J. F. MIRA
Cinc anys després d’El País Valencià en l’Eix mediterrani de Ninyoles, el 1997, una de les personalitats més destacades del nacionalisme valencià catalanista, el ja citat Joan Francesc Mira, publicava un text polèmic on es definia el catalanisme polític a casa nostra com una utopia prescindible, per bé que amb un respecte cap a Catalunya fora de tot dubte (com correspon al país considerat al cap i a la fi com la «mare pàtria»).

El llibre en qüestió (que he citat abans), Sobre la nació dels valencians, venia a validar en termes generals la principal tesi de De impura natione i les seues fonts anteriors ―sense esmentar l'obra de Mollà i Mira―, i constituïa el suport intel·lectual endògen a una important decisió presa, el 1996, per la Unitat del Poble Valencià (UPV) en el Congrés de l’Eliana: la desaparició en els papers del partit de les referències al marc nacional català.

Poc després de l’aparició d’este llibre de Mira, el periodista Miquel Alberola publicava en el diari El País (17-03-07) una entrevista amb l’autor sobre el llibre que ―en teoria― nodriria bona part de la ideologia del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), la força hegemònica de l’actual valencianisme polític.


Fig. 24: Els components principals de la imatge corporativa del BNV o «Bloc».

Alberola comença així la seua entrevista:

«Es sin duda el mas lúcido y penetrante de los ensayistas valencianos posteriores a Joan Fuster. Hace varios años [el 1984], cuando escribió Crítica de la nació pura, un ensayo realizado con datos nuevos sobre el hecho nacional, no se le escapó que era necesaria otra crítica de la nación práctica, que llega ahora con el nombre de Sobre la nació dels valencians. El ensayo ha provocado airadas reacciones tanto por parte de los que consideran una herejía la renuncia al catalanismo político como de los que consideran inventores de lo que implica esta determinación: una fórmula política nacionalista de estricta obediencia valenciana. [...]
P. Otros le acusan de plagio, o casi. Y de qué modo.
R. Suponiendo que las ideas tengan padre, no tengo ningún inconveniente en reconocer las paternidades necesarias. Tanto es así que una de las primeras notas del libro está destinada explícitamente a este apartado».

La nota en qüestió (la número 2, en la pàgina 28) només esmenta amb noms i cognoms Josep-Vicent Marqués i Vicent Franch. Esta parquetat onomàstica no deixa de sorprendre perquè, evidentment, l'ideari nacionalista valencià anterior al viratge de Joan Francesc Mira té una nòmina prou més prolixa de pares. En tot cas, l'entrevista continua:
«P. ¿Confiesa que ha cambiado?
R. No, y por una razón. A lo largo de toda mi trayectoria de compromiso público no he sido ni militante ni votante de ningún partido que no fuera estrictamente valenciano: ni del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), ni de Esquerra Republicana de Catalunya, ni de nada de eso. Otros sí lo eran. Yo he sido siempre de partidos rigurosamente valencianos. Por tanto, siempre he defendido en cuanto a idea y proyecto político los términos estrictamente valencianos. En este sentido no he cambiado en absoluto. Sin embargo, es cierto que me he encontrado con la obligación de hacer una cierta reconciliación de los conceptos en la práctica. En términos estrictamente políticos, y haciendo diferencia de lo que es la acción cívica, lingüística, cultural o literaria, es una simple adecuación de las definiciones y los conceptos a lo que es el ámbito de lealtad, actuación y proyecto político». [...]
Esta resposta de Joan Francesc Mira és, des del meu punt de vista, parcialment insatisfactòria. I això perquè, en primer lloc, per a ser catalanista valencià no feia falta militar en organitzacions polítiques establertes a cavall de Catalunya i del País Valencià: una formació com la Unitat del Poble Valencià (on Mira va militar destacadament, i jo mateix molt menys destacadament) era la màxima expressió del valencianisme que reconeixia l'existència del marc nacional dels Països Catalans, ni que fora com a horitzó llunyà (o potser, segons els casos, com a horitzó retòric). D'acord amb el que Mira diu a l'entrevista, aquelles referències als PP. CC. que els participants en els congressos de la UPV reafirmàvem cada cert temps, no haurien format part de la idea y proyecto político del partit, i això constituïx una relectura del passat francament inassumible: com si una de les fites del ja citat Congrés upever de l'Eliana no haguera estat, precisament, proclamar finalment que «La nostra adscripció nacional és valenciana perquè el País Valencià és la nostra nació»:
http://blog.perefuset.com/2008/04/bloc-erc-pas-valenci-pasos-catalans.html

En segon lloc la citada resposta de Mira no acaba de ser, per a mí, completament satisfactòria perquè l'autor sembla oblidar que, en els seus escrits anteriors a Sobre la nació dels valencians, els camins a un nacionalisme valencià estricte hi estaven tancats: posaré com a exemple del que dic el llibre Introducció a un país (publicat per Mira el 1980), on el títol no fa referència al País Valencià com a priori podria creure's, sinó al conjunt dels «Països Catalans». País de països, doncs.

Fig. 25: Fotografia del ―molt premiat― assagista i novel·lista Joan Francesc Mira.

L'esmentada entrevista d'Alberola a Mira té altres moments interessants, com ara els següents:
«P. El saldo puede haber sido útil y positivo, pero ¿fue un error político ser tan iluso?
R. ¿Fue un error político que tanta gente fuera marxista hace 30 años? ¿Que pusieran el ideal de la democracia en un punto tan perfecto y tan elevado? Si hace 30 años hubiésemos planteado las cosas en otros términos menos ideales, menos utópicos y más próximos a la evolución histórica y la consistencia real de la sociedad valenciana, ¿determinados planteamientos habrían tenido más éxito? No lo sé. Pero aquí el gran obstáculo ha sido la reacción de todas las fuerzas de la derecha eterna castellano-española y la falta de decisión y claridad por parte de la izquierda mayoritaria y dominante. Me parece diáfano. [...]
P. ¿Era poca cosa ser valencianos?
R. También hubo algo de eso. El grado de negación del propio país era tan fuerte que era necesario ser algo más sólido para hacer frente al avasallamiento castellano-español.
P. ¿Valía la pena la reacción que se generó?
R. No la valía. Si algunos de nosotros nos hubiésemos parado a pensar en el tipo de reacciones que se podían producir, posiblemente hubiésemos tenido un grado de prudencia que a menudo no se ha tenido. Esta sociedad, dada su historia reciente y contemporánea, no estaba preparada para recibir esta clase de mensajes, sobre todo planteados en términos de blanco y negro y sí y no. Y mucha gente lo interpretó en términos de antagonismo catalán-valenciano. Manipuladamente y malintencionadamente, si se quiere, pero es una realidad negativa que ha producido demasiadas divisiones internas y más confusión. [...]
http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=131

3.l2 J. V. BOIRA I EL DEBAT DE L'EUROREGIÓ
L’any 2002, una persona vinculada històricament amb el tercerviisme cívic i polític, Josep Vicent Boira, guanyava el XXXI Premi Octubre d’assaig. Es tractava d’un volum que insistia en la necessitat d’establir vincles institucionals profitosos entre valencians i catalans: EURAM 2010. La via europea. Però, a diferència d’El País Valencià a l’Eix mediterrani de Ninyoles, el llibre de Boira ―l’obra d’un geògraf― s’endinsava en el món de les euroregions vigents al territori del Vell Continent (el 1984, Rafael Juan i Fenollar havia proposat una euroregió per a la Mediterrània nordoccidental, que abraçava un enorme arc litoral estés per terres dels estats espanyol, francés i italià).
L’euroregió plantejada en EURAM 2010 correspondria substancialment però no únicament (si arribara el cas) al territori anteriorment batejat com a Països Catalans: donat que una euroregió ha de funcionar per definició en xarxa, i que, per això, no en té un únic centre, això hauria de permetre ―a priori― desarmar les malfiances anticatalanes d’alguns dels convidats a integrar-s’hi. Léase la Comunitat Valenciana:
«Estic convençut que qualsevol anàlisi seriosa dels interessos estratègics de les nostres realitats econòmiques i territorials condueix a la conformació d’una macroregió en la qual l’eix València-Barcelona tindria un paper de dorsal [...]» (EURAM 2010, pàg. 24).

Fig. 26: Fotografia de Josep-Vicent Boira amb un exemplar entre les mans del llibre El Palau Reial de València. Els plànols de Manuel Caballero (1802), editat el 2006 sota la seua coordinació, i representatiu dels altres treballs publicats per l’autor d’EURAM 2010. La via europea.

Les pàgines escrites per Boira resultaven útils a Eliseu Climent i al nacionalisme valencià del BNV, delerós de posar sobre la taula (ni que fóra de la mà d’un plantejament tècnic) fórmules de relació privilegiada amb Catalunya, les Balears, etc. Al cap i a la fi, i si bé es mira, el punt de la Declaració Valencianista de 1918 dedicat a estos menesters, el 8é, tenia una formulació raonablement asèptica:
«L´Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat»:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=72&Itemid=41

Però la proposta d’EURAM 2010 es voria veritablement sotmesa a la pressió de la realpolitik quan, en la precampanya de les eleccions autonòmiques catalanes de l’any 2003, aparegué en els mitjans de comunicació el projecte de constitució d’una euroregió impulsada pel candidat socialista a la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall.

Fig. 27: Fotografia de Pasqual Maragall, 127é President de la Generalitat de Catalunya (2003-2006).

L’Euroregió mediterrània proposada per Maragall, inicialment presentada amb una certa flaire barceloninocèntrica (que estava completament fora de lloc), no va poder ser: un dels territoris cridats a l’adhesió, la Comunitat Valenciana en mans del Partit Popular i governada per Francisco Camps, va dir no. Però no va ser un no tècnic: va agafar-se el rave maragallià per les fulles, i va donar-se als catalans un no decididament ideològic. La nostra «societat civil» n'hi afegiria la sal grossa, és a dir, la bel·ligerància més desacomplexada: encara tinc sentiment de vergonya aliena quan recorde algunes declaracions d’Arturo Virosque, llavors útil portaveu del «neoanticatalanisme» a l’ús que practicava l’executiu valencià (i el seu entourage) per aquelles dates.
En qualsevol cas, rebutjar aquella euroregió no va suposar que el govern valencià romanguera impassible en el camp de les col·laboracions entre comunitats autònomes. Això sí: fins el moment no s’hi ha ultrapassat l’estadi virtual, raó per la qual ―el 15 de juliol d’enguany― el diari Levante-El Mercantil Valenciano ho ha pogut resumir així:
«La política exterior del Consell de Camps parece marcada por los movimientos pendulares de la política. Del primer "eje de la prosperidad" impulsado por Camps -conformado por la Comunitat Valenciana, Madrid y Baleares- ya nadie se acuerda. La derrota del PP en las islas y el enfrentamiento interno con Esperanza Aguirre han llevado a enterrar totalmente esta alianza. Ahora, los populares impulsan un frente con Andalucía, Murcia y Cataluña que el portavoz del PP en las Corts y secretario regional del partido, Ricardo Costa, no dudó ayer en destacar que constituye "un eje prioritario en la prosperidad de España". Del cuadro ha caído Madrid»:
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008071500_19_472600__Comunitat-Valenciana-potencia-prosperidad-Andalucia-Murcia-Madrid

Però Maragall tampoc va quedar-se de braços creuats, i aconseguí fer realitat una euroregió finalment coneguda com a «Pirineus Mediterrània».
Esta entitat inclou extensos territoris ubicats al nord de Catalunya, on el Rosselló català no és més que una menuda porció d’un espai majoritàriament occità. En poètica i irredentista expressió d’Enric Prat de la Riba, es tractaria de terres destinades a formar part d’una
«”més gran” Catalunya, la que batega en els patois i dorm en els arxius d’enllà dels Pirineus» («”Greater Catalonia”», La Senyera, 12 de gener de 1907): http://webs.racocatala.cat/cat1714/d/pratriba1.pdf
I en boca d’Antoni Senent, president d’Acció Nacionalista Valenciana (en temps de la Segona República), parlaríem d’una Occitània que ―el 1934― semblava útil per a obrir atzucacs valencians:
«L’afer del pancatalanisme és una nafra en carn viva; cal, amb tacte, no tocar-la. Però l’afer d’Occitània, com més allunyat de nosatres, podríem tractar-lo sense massa passió. Potser al capdavall trobaríem per tot una solució»:
http://webs.racocatala.cat/eltalp/moragon.pdf pàg. 80.
Però els somnis i els càlculs semblen ser cosa del passat, i hem de passar a les exactituds de les articulacions tecnocràtiques de la nova euroregió: esta inclou dos regions del sud francés, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, és a dir, on es localitzen les ciutats de Perpinyà, Narbona, Montpeller, o Tolosa del Llenguadoc. I inclou també l’Aragó: el govern socialista aragonés, presidit per Marcelino Iglesias i unit amb el català en el rebuig al transvasament de les aigües de l’Ebre, acceptà el convit de Maragall. De la mateixa manera procedí el govern de les Illes Balears, i això per més que esta comunitat autònoma estiguera governada en el moment de l’adhesió per Jaume Matas, del Partit Popular.

4. VALÈNCIA I CATALUNYA, ET ALII
Els perfils de l’euroregió que la tenacitat de Pasqual Maragall va fer realitat el 2004, recorden en bona part als que tenia la Corona d’Aragó i la seua àrea d’influència septentrional amb anterioritat a la desfeta de Muret, el 1213. De no produir-se aquell desastre militar contra França, que costà la vida al rei Pere el Catòlic, potser s’haguera consolidat una gran monarquia aragonesa-catalana-occitana que no haguera posat els seus ulls al sud de la Sènia. Mai no ho sabrem.

Fig. 28: Imatge dels territoris de la Corona d’Aragó i d’Occitània en època de Pere el Catòlic, treta del llibre d’Andrés Giménez Soler, La Edad Media en la Corona de Aragón, publicat per Labor el 1930.

El que sí coneixem és que el fill de Pere el Catòlic, Jaume I, perduda la possibilitat del somni sudgàl·lic, guaità envers les illes pròximes a les costes de Catalunya (ell i la burgesia de Barcelona). I, un poc més tard, el mateix monarca es va posar entre cella i cella ―amb el concurs de nobles aragonesos, burgesos catalans i algun que altre impuls llenguadocià― la conquesta de les terres de les taifes musulmanes de València i de Dénia...

Fig. 29: Mapa de l’expansió territorial de la Corona d’Aragó en època de Jaume I, el rei fundador de l’«estat» medieval de la Ciutat e Regne de València, la més meridional de les possessions hispàniques de la monarquia de les «quatre barres».

Amb tot això dit, i a la vista de les dades fornides per Josep Vicent Boira en EURAM 2010. La via europea, l’Euroregió Pirineus Mediterrània, tal com es troba configurada actualment (sense la Comunitat Valenciana, vaja!), sembla incompleta si atenem a la seua dimensió mediterrània. I ausades que ho està.

Fig. 30: Mapa de l’Euroregió Pirineus Mediterrània en el context europeu.

Per acabar-ho d’adobar, el nostre Estatut d’Autonomia de 2006, en l’article 59.4, diu que «La Generalitat mantindrà especial relació de cooperació amb les comunitats autònomes veïnes que s'incloguen en l'Arc Mediterrani de la Unió Europea». Però el paper és molt sofrit, i caldria passar de les paraules als fets i negociar com més prompte millor l’adhesió a l’única estructura policèntrica, útil i transfronterera de l’Arc Mediterrani. Seria una bona manera d’estar a Europa amb Catalunya... i amb alguns altres pobles no gens estranys al valencià. Sí: facta, non verba. O, a tot estirar, facta et verba.

Fig. 31: Fragment de la portada de l’Estatut d’Autonomia actualment vigent al territori valencià, aprovat el 2006.

5. TEMPS DE PERSPECTIVES
Després d’allò vist ―de la remarcable pluralitat viscuda en el si dels valencianismes a l’hora d’abordar el paper dels catalans en la nostra vida ― resultaria raonable produir, finalment, una visió unívoca del nacionalisme valencià respecte la ciutat comtal i el territori sobre el qual exercix la capitalitat. Una aposta de futur, pensant en el benefici de la nostra ciutadania, que el valencianisme podria construir tenint en compte també escrits del Cucó dels últims anys de la seua vida, aportacions de Francesc de Paula Burguera o de Vicent Soler, i intuïcions i esperances d’un llarg etcètera de persones que mai cometeren un delicte (malgrat allò que podia creure el lector massa entusiasta de les «columnes» i de les «gotes» de María Consuelo Reyna en el diario decano).
En qualsevol cas, i amb posterioritat a la Batalla de València esdevinguda durant la Transició i a posteriori, no sembla factible que un valencianisme «de govern» (com deia l'autonomenat Faustí Barberà) puga considerar-se equip local a Barcelona (o, fins i tot, a Lleida). Ara bé... el valencianisme amb vocació majoritària ¿només s’hi ha de declarar equip visitant, sense més matisos? Endinsem-nos en els matisos, doncs.
I comencem dient que, públicament des de l’any 2005, i si parlem en termes generals sobre la millora de les relacions València/Catalunya, el tema està sent tractat per agents econòmics i polítics (catalans i valencians) molt determinants. I també s’ha de recodar que l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga, constituït el 1999, ha estat un important actor cívic en favor de col·laboracions i enteses entre les economies (i les ciutadanies) catalana i valenciana, i en suport de profits mutus per a les societats de l’Arc Mediterrani:

http://www.iivee.org

http://www.mcrit.com/euram/

A més, i des de mitjans de 2007, l’assumpte figura amb total recurrència en l’agenda del diari barceloní La Vanguardia, i això gràcies a escrits i entrevistes dels decisors i els redactors que orienten la posició del rotatiu, i gràcies també a alguns notables i notoris valencians que col·laboren en les pàgines del periòdic i/o hi polemitzen...

Fig. 32: Capçalera actual d’un dels diaris més influents d’Espanya, La Vanguardia, publicat per primera vegada a la ciutat de Barcelona el 1881.

Sí, se n’hi parla: a La Vanguardia, als cenacles valencians que compren el diari o consulten la secció d’opinió per internet, i ―se n’ha de suposar― a determinats indrets de Catalunya..., i, ben probablement, d’un temps a esta banda, també a Madrid.

6. ALGUNS INTERROGANTS I ALGUNS PRECEDENTS
Quin és el deus ex machina d’esta embranzida de gestos i d’escrits, de declaracions i d’actuacions? Crec que no sóc deutor del meu passat marxià si afirme que, en l’origen de tot, es troben els diners. Els diners perduts per culpa d’unes tensions mediàtiques i polítiques que han entrebancat fluxos que, d’altra manera, hagueren jugat més a favor dels poders econòmics valencians i catalans, tan interdependents:
«El anticatalanismo ha sido un mal negocio para los intereses económicos de los valencianos, como la falta de sensibilidad hacia estos lo ha sido para los catalanes. Y no es preciso hablar en sentido figurado para comprender el sentido de esta frase. El anticatalanismo y el aislacionismo han sido una losa sobre las posibilidades económicas de todo el eje mediterráneo. En realidad, como señala el ex president Pujol, por separado no nos ha ido tan mal, visto desde una perspectiva histórica. Por ello, podemos interpretar que se ha producido un evidente “lucro cesante” para catalanes y valencianos, es decir, una ganancia que se ha dejado de obtener como consecuencia de un hecho infortunado (ilícito, diríamos en términos jurídicos)»
(Josep Vicent Boira: «El coste del anticatalanismo», La Vanguardia, 28 d’abril de 2008, pàg. 16).
En ajut de la tesi economicista trobem una interessant notícia datada el 2 de març de 2005, referida a un encontre entre responsables empresarials catalans i valencians. Però situem-nos primer: el 13 del desembre anterior, a les darreries de 2004 doncs, el govern espanyol entregava al Parlament europeu el memoràndum on se sol·licitava
«el reconocimiento oficial en la Unión Europea de las lenguas españolas distintas del castellano que cuentan con estatuto oficial en España, lenguas que han encontrado ya un primer reconocimiento con las tres versiones lingüísticas del Tratado [constitucional europeu] entregadas el 4 de noviembre: el euskera, el gallego y la lengua que se denomina catalán en la Comunidad Autónoma de Cataluña y en la de las Illes Balears y que se denomina valenciano en la Comunidad Valenciana»:

http://www.intersindical.org/stepv/polival/memorandum.pdf

Fig. 33: Segell de correus, parcialment plurilingüe, emés per la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Commemora la Constitució europea que hauria d’haver entrat en vigor després de la seua ratificació pels parlaments dels diferents estats de la Unió europea, en alguns casos amb posterioritat a la celebració de referèndums ad hoc com el que va tindre lloc a Espanya el 20 de febrer de 2005.

Pocs dies després, el 22 de desembre, i davant la possibilitat que el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) aprovara un Dictamen que recollia explícitament la denominació «valencià / català» per al nostre idioma compartit amb Catalunya i amb les Balears, el conseller Alejandro Font de Mora es va personar en la sessió i es dirigí als reunits amb expressions considerades amenaces per bona part dels presents. La presidenta de l’AVL, Ascensió Figueres, va retirar la iniciativa de l’orde del dia de la sessió.
Com en altres ocasions anteriors, i amb el rerefons de declaracions mobilitzadores des de l’àmbit de la Generalitat Valenciana, als diaris i als carrers de la capital valenciana pujaren els graus de la polèmica cívica i política al respecte de la llengua pròpia. Només que, en esta ocasió, el beneficiari màxim no semblava poder ser el partit governant, el PP. No: potser com a conseqüència d’un càlcul erroni sobre la modulació del missatge mobilitzador emés pel Partit Popular, seria una formació extraparlamentària, Coalicio Valenciana, la que apareixeria com a més susceptible de traure’n el màxim profit. En efecte, i per uns dies, va semblar que l’esmentat partit, dirigit per Juan García Sentandreu es convertia en una mena de reencarnació de la Unio Valenciana dels moments més bel·ligerants.
Cambio de tercio, doncs: el 9 de febrer l’AVL ―amb la conformitat, s’ha de suposar, de les màximes instàncies de la Generalitat Valenciana― donaria a llum el conegut com a Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià, és a dir, el text on es diuen (en el punt 6) coses com ara que:
«És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol (annex 8) i la jurisprudència (annex 9). L’existència d’eixes dos denominacions pot crear equívocs sobre la cohesió de l’idioma en alguns contexts, especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit. Per esta raó l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents (habilitació de fórmules sincrètiques o similars, per exemple) a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada. Estes fórmules s’haurien d’anar introduint també en àmbits acadèmics o d’una altra naturalesa. D’esta manera es podria garantir coherentment la legítima presència del gentilici valencià fora de la nostra Comunitat i, alhora, conciliar la realitat filològica amb la realitat legal i sociològica valenciana»:
http://www.avl.gva.es/ampliaedicions.asp?id=43&cat=AcordsGenerals

Fig. 34: Imagotip de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’ens normatiu creat el 1998.

7. LA INFLEXIÓ?
És en este context de tornada de les aigües al seu llit (com a mínim provisionalment) que hem de llegir l’esmentada notícia del 2 de març de 2005. Un dels protagonistes d’esta informació és Arturo Virosque, destacat membre de l’stablishment economicopolític valencià i, com s’ha dit ja, aferrissat opositor a l’euroregió maragalliana allà pel 2003. La citació és llarga però paga la pena fruir-la (la crònica està redactada per Jordi Cuenca):
«Los empresarios instan a los políticos a estrechar la cooperación catalano-valenciana
Los presidentes de cámaras y patronales defienden la eurorregión como espacio económico
Los principales dirigentes empresariales de la Comunidad Valenciana y Cataluña escenificaron ayer las buenas e intensas relaciones económicas que mantienen ambas autonomías y la necesidad de que esos lazos se trasladen al ámbito político, donde las discrepancias entre los dos gobiernos se han acentuado en los últimos meses como consecuencia de polémicas como el trasvase del Ebro, la unidad de la lengua o la euroregión.

A propuesta del presidente de la Cámara de Comercio de Barcelona, Miquel Valls, se reunieron ayer en Valencia este último y su homólogo en la provincia, Arturo Virosque, y los presidentes de la patronales autonómicas catalana Foment del Treball, Joan Rosell, y valenciana Cierval, Rafael Ferrando. Valls lo explicó con claridad al iniciar su intervención: «Es muy importante visualizar la cooperación entre las instituciones empresariales porque ésa es la realidad de las empresas a lo largo de la historia». Valls mencionó ámbitos de colaboración, sobre todo en innovación, en transferencias tecnológicas y en la exigencia de que se mejoren las infraestructuras «que nos unen», entre las que citó la necesidad de suprimir el peaje en la autopista AP7, la conexión por AVE del corredor mediterráneo hasta la frontera y «un tren de mercancías que una nuestros puertos». Joan Rosell, por su parte, abogó sin mencionarlo por un Hinterland en el que «necesitamos todos los puertos y aeropuertos y necesitamos que sean mejores» para competir, por ejemplo, con Marsella en mar, y crear un clima que evite la marcha de empresas y que haga que «la gente de fuera vea que es bueno instalarse en la Comunidad Valenciana y Cataluña».
Arturo Virosque, por su parte, puso énfasis en la voluntad de «luchar por la fluidez» de las relaciones entre ambas autonomías y puso como ejemplo que el 18% de las ventas catalanas se producen en la Comunidad mientras que el 20% de las valencianas se dirigen a Cataluña. Ello sin olvidar los flujos de turistas: 550.000 catalanes que vistan la Comunidad y 375.000 valencianos que viajan a Cataluña.
Preguntados los cuatro comparecientes ante los medios de comunicación antes del almuerzo con el que cerraron el encuentro por los motivos de que el espíritu de colaboración que escenificaron ayer no presida también la relación entre los políticos, Valls precisó que el pasado viernes, durante una reunión en S'Agaró (Girona), trasladó al presidente de la Generalitat catalana, Pasqual Maragall, «el interés de las empresas catalanas por tener las mejores relaciones con las empresas valencianas y que eso pasa también por las relaciones políticas». Maragall le contestó que «está abierto a la colaboración con el Gobierno valenciano».
Por su parte, Rafael Ferrando explicó que en sus encuentros y los de Virosque con el presidente de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, le trasladan la necesidad de que «las relaciones con las comunidades vecinas sean las mejores y Cataluña es la vecina del norte». Según el presidente de Cierval, Camps «es muy consciente de esa vinculación». [...]»:

http://boards4.melodysoft.com/app?ID=portaoberta&msg=3105&DOC=101

Fig. 35: Fotografia d’Arturo Virosque, president de la Cambra de Comerç de València, amb Gema Amor, llavors Consellera de Cooperació i Participació en el Govern Valencià.

Estem en presència d’un text important per a explicar tot el que passa davant els nostres nassos a hores d’ara (l'estiu de 2008) o podria passar en el futur. Dos virosques pel preu d’un: el Virosque de 2003, gelós defensor de les essències valencianes davant l’euroregió proposada pels socialistes catalans, crec recordar que retratada poc menys que com un cavall de Troia preparat per a facilitar, ací, la implantació dels Països Catalans; el Virosque de 2005, per contra, ben conscient de tot allò que aconsella l'entesa més que cordial entre València i Catalunya (Cosas veredes, amigo Sancho...). Francament, preferisc el segon Virosque. I francament també, m’agradaria que ens permetera conéixer el mètode utilitzat per tal de dejar de ser/parecer anticatalanista en menos de dos años.
Sobre la raó última d’estos canvis tan impotants en apariència, un comentarista d’indubtable militància nacionalista catalana opinava pocs dies despres en la mateixa adreça electrònica ressenyada... i amb considerable llibertat terminològica:
«Punt d’inflexió important.... [...] Que en plena efervescència mediàtica blavera surti aquesta notícia, és ben bé com fotre-li una bona clatellada a més d'un. Això ja comença a ser seriós, i que aquesta colla d'espanyolistes ara surtin amb aquesta no significa més que la cosa està molt negra amb aquest rumb. S'han acabat els jocs, i les dependències mútues no es poden ignorar».
Una hipòtesi.

8. LA CONFIANÇA
En tot cas: les meues ironies precedents sobre els dos virosques (a quin dels dos m’he de creure?) obeïxen a una certa desconfiança envers les transformacions sobtades que, mira per on, no inclouen cap anàlisi ni aclariment en profunditat sobre les posicions mantingudes anteriorment. Per quina raó he de considerar les frases següents (dites per Arturo Virosque a un periodista) com l’explicació suficient d’una trajectòria tan erràtica en un tema tan «sensible»?
«Mire, yo no soy un hombre de cultura; soy un empresario. Pero las cuestiones culturales, los debates de si el catalanismo o si el anticatalanismo, nos han perjudicado en exceso a ambas comunidades. Creo que mucha gente ha sacado provecho personal y económico de esta circunstancia; y que ha llegado la hora de que nuestros políticos sigan el ejemplo que estamos dando los empresarios catalanes y valencianos en beneficio de nuestro crecimiento»
(Salvador Enguix: «Catalunya y Valencia deben colaborar», La Vanguardia, 28 d’abril de 2008, pàg. 17).

Creure este tipus de persones em demana una fe ben gran en la bona voluntat i sinceritat de l’interlocutor. Però, a més, si una persona tan important en el panorama econòmic ―i polític― valencià com Federico Félix (impulsor decidit i testimoni privilegiat del pacto del pollo de 1995 entre el PP i Unio Valenciana) es permet fer comentaris sobre la quantitat de «teatre» que empelta l’activitat dels humans, potser és aconsellable mantindre’s sempre en guàrdia:
«Federico Félix, empresario valenciano de éxito (aves y helados, al por mayor), hombre hecho a sí mismo y excelente conocedor de todo lo que se mueve más abajo del Ebro, cumple con dos de los requisitos básicos de la elegancia espiritual masculina a partir de una cierta edad: ser muy precavido en el uso de los pantalones cortos en verano y no tomarse la política al pie de la letra.
“La vida es una comedia y hemos de saber interpretar nuestro papel”, filosofa y ríe Félix, bajo el techo de una barraca valenciana, allá en los naranjales de Nàquera. El día es luminoso y a los lejos una bruma dice que es el mar. Pura gesticulación barroca: “¡La vida es una comedia!”. Un catalán jansenista jamás lo proclamaría así, con tanta intención y con tan alegre carcajada.
Barroco, con un trasfondo de sinceridad agraria, resulta ser el empresario que en 1995 ayudó a urdir el pacto entre el Partido Popular y la Unió Valenciana, grupo regionalista que nació queriendo ser una Convergència levantina y acabó con el anticatalanismo flamígero como única bandera. “La vida es una comedia y hay que saber interpretarla”».
(Enric Juliana: «Perspectiva valenciana», La Vanguardia, 13 de juliol de 2008, pàg. 22).

Fig. 36: Fotografia de Federico Félix, l’influent empresari valencià.

Mantindre’s en guàrdia, doncs, més que res perquè quedar-se amb el cul a l’aire és una activitat que hauria de circumscriure’s, quant més millor, al desig propi.
Reconec, amb Josep-Vicent Boira («La audacia de la esperanza», La Vanguardia, 30 de juliol de 2008, pàg. 18), que
«En Europa, hay una tendencia al descreimiento, al resabio y, a veces, incluso al cinismo. En cambio, en Estados Unidos, empatía y audacia han desempeñado un papel central en sus visiones políticas y sociales [...]».
Però no és menys cert que, als Estats Units, la mentida ―sobre allò privat i sobre allò públic― és greument penalitzada, i que, com tots recordem, unes mentides poden posar el president del país a la vora d’un Impeachment susceptible de conduir fins a la destitució i a la inhabilitació. A Europa, i bé que ho sabem, la mentida pot no estar tan mal vista, i és un lloc comú remetre a les eleccions pròximes quan allò que es demana és l’eixugament de les responsabilitats polítiques.
Les raons de tanta desconfiança envers els nous temps que semblen anunciar-se cal trobar-les, doncs, en la situació de partença:
«Es triste y grave, pero en una parte de la sociedad valenciana ha arraigado el anticatalanismo tal y como el antisemitismo era imprescindible para hacer política en la Viena de los años veinte».
(Alfred Mondria: «Gigantes y enanos», La Vanguardia, 4 de gener de 2008, pàg. 17).

Fig. 37: Fotografia de Santiago Carreguí (publicada en el periòdic El País) d’una mobilització anticatalanista esdevinguda a València durant el procés d’elaboració del nou Estatut de Catalunya, a principis de novembre de 2005.
La manifestació també estava convocada contra fets esdevinguts en el Camp Nou el 22 d’octubre anterior, quan s’hi va desplegar una pancarta de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL) ―on s’incloïa la Comunitat Valenciana en un mapa amb Catalunya, les Balears, etc.―, i quan l’actor Joel Joan va llançar un crit en favor dels «Països Catalans lliures».
L’entitat convocant de la manifestació a la ciutat de València, Coalicio Valenciana, va parlar de 100.000 assistents, però la Policia Local xifrà en 2.500 el nombre de manifestants.
Amb ocasió de l’esmentat incident de la pancarta i del crit, el llavors portanveu del Govern valencià i Conseller de Relacions Institucionals, Esteban González Pons, també s’havia pronunciat «visiblemente enfadado»:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/23/espana/1130104217.html

L’anticatalanisme valencià, tan arrelat per anys de seducció mediàtica i política, és molt difícil de «neutralitzar», de redirigir cap a una manera tranquila de percebre Catalunya i allò català. Es tracta de convenciments d’una intensitat alta, equiparable a la que ―posem per cas― ha aconseguit Federico Jiménez Losantos entre el seu públic fidel i entusiasta.

9. EL COMPROMÍS DEL GOVERN VALENCIÀ
No tinc cap dubte que si l’objectiu és neutralitzar ―veritablement― l’anticatalanisme valencià, el poder polític que ocupa el Palau del Carrer de Cavallers de València, així com el seu entorn mediàtic, hi tenen reservat un lloc d’honor.

Fig. 38: Fotografia de les torrasses del Palau de Generalitat a la ciutat de València, un edifici construït entre 1421 i 1585 (llevat de l’afegit de la torre que dóna a la Plaça de Manises, a l’esquerra de la imatge, bastida entre 1940 i 1952).

És per això que algunes coses de les que passen a València no tenen explicació (si confiem en la sinceritat última del «procés»): en data tan recent com el 12 de juny passat, el diari Las Provincias (portaveu oficiós del poder valenciano) titulava «Las universidades eligen un texto en catalán para la prueba de Valenciano de selectividad».
Qui conega la realitat valenciana sap que estem davant un nou reclam indubtablement anticatalanista, i la lectura de l’article li ho confirmarà:
«Hacía tiempo que la prueba de Valenciano en el examen de selectividad no levantaba tanta polémica. Y es que el contenido del texto [«El escrito critica la prioridad que se está dando a la enseñanza del inglés en detrimento de las lenguas minoritarias»], así como el hecho de que estuviera escrito en catalán, ha vuelto a poner en el centro de la polémica a las universidades»:
http://www.lasprovincias.es/valencia/20080612/valenciana/universidades-eligen-texto-catalan-20080612.html
Actituds com l’anterior també formen part de la realitat actual valenciana. I també en forma part el fet que el passat 2 de juliol els mitjans de comunicació recolliren l’enèsima sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) contrària a la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, obstinada a no reconéixer «la titulación de Filología Catalana para acreditar el conocimiento de valenciano en las oposiciones a los cuerpos de profesores de enseñanza secundaria».
En este cas, a més, la notícia venia acompanyada d’una remarcable novetat:
«Por otro lado, también el mismo Tribunal Superior de Justicia valenciano ha dictado una interlocutoria de 25 de junio de 2008 que acepta las medidas cautelares que también las universidades de València y Alicante le pedían respecto de las órdenes de la Conselleria de Educación de 15 de abril de 2008, en las que la Generalitat valenciana "volvía a desobedecer a la justicia"»:
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008070200_19_467671__Comunitat-Valenciana-vuelve-reconocer-titulo-Filologia-Catalana-lengua-llame-catalan
Segons la literalitat de la interlocutòria, els governants valencians havien tornat a desobeir la justícia per tal que no apareguera l’expressió Filologia Catalana en cap de les disposicions oficials publicades en el Diari Oficial de la Generalitat (Valenciana). A la vista d’açò és evident que, a data de 15 d’abril de 2008, ningú havia donat instruccions per tal que el buen rollito que s’albirava en els camps de la política i de l’economia es traslladara a la qüestió de la llengua. De fet, l’Enric Juliana d’aquelles dates no incloïa cap referència a l’idioma en el lent, molt lent desgel, que preveïa: «Catalunya-Valencia: comienza un lento, muy lento, deshielo» (La Vanguardia, 24 d’abril de 2008, pàg. 12).
A propòsit: no acabe d’explicar-me per quina raó el periòdic La Vanguardia no va fer-se ressò de l’esmentada amonestació del TSJCV a la Generalitat (Valenciana) a propòsit de la llengua: vaig repassar amb molt d’interés les notícies ressenyades el dia 2 de juliol, però no vaig trobar-la. Fins i tot, vaig mirar el recull de premsa d’aquell dia de la Universitat de València, per si de cas era jo qui s’havia despistat. Però em pense que no. Contràriament, la redacció a Catalunya del diari El País sí se’n feia ressò:
http://www.elpais.com/articulo/espana/profesores/catalan/valenciano/elpepuesp/20080702elpepunac_19/Tes
També vaig buscar alguna referència al tema en un article publicat a La Vanguardia el dia següent, 3 de juliol, pel corresponsal del diari a València Salvador Enguix, titulat ―ojo al dato― «El PP valenciano rebaja la tensión en materia lingüística» (pàg. 19). Però la meua búsqueda també va resultar infructuosa. I igualment em va succeir en llegir un dels editorials del periòdic del dia 6 de juliol: «El valenciano y el PP» (pàg. 28). Este editorial recollia bàsicament les argumentacions exposades uns dies abans per Enguix, i n’afegia una tan interessant com el fet que la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensió Figueres, haguera fet declaracions (al diari Avui ―ni més ni menys!― el dia 25 de juny) que pogueren ser titulades «El govern valencià mai ha negat la unitat de la llengua»:

http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio/34093/figueres/govern/valencia/mai/ha/negat/la/unitat/la/llengua.html

Fig. 39: Una fotografia allotjada en el web del diari ABC des de l’octubre de 2005: la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Ascensió Figueres, hi apareix en segon terme, mentre se’ns hi mostra nítid el perfil de Rafael Blasco, conseller del Govern valencià en set ocasions (fins ara): dos durant l’etapa socialista i cinc en època del Partit Popular.

He dit abans que no acabe d’explicar-me per quina raó el diari La Vanguardia (redacció, corresponsal, editorial) acaba ometent una informació que podria ser d’interés per als lectors catalans (i valencians). Més quan, si des del periòdic sembla assumir-se que el PP valencià rebaixa la tensió lingüística, era una bona oportunitat per tal d’aconseguir de, per exemple, Alejandro Font de Mora (actual conseller valencià del ram) unes declaracions definitivament tranquilitzadores ―per a mi i per a molts― com ara:
«No lo volveremos a hacer más; no desobedecermos cada año a la justicia; nos olvidaremos de una vez de crear polémicas con respecto a la titulación de Filologia Catalana y, también, a la denominación llengua catalana, terminología cuyo uso en ámbitos educativos ha sido avalado por el Tribunal Constitucional, el Tribunal Supremo y, reiteradamente, por el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana; es más, en nombre de la Generalitat (Valenciana) administrada por el Partido Popular, puedo comprometerme a hacer realidad una previsión proclamada en 1998 (por el Consell Valencià de Cultura) y nunca cumplida: «L’esmentada denominació “valencià”, i també les denominacions “llengua pròpia dels valencians” o “idioma valencià”, o altres, avalades per la tradició històrica valenciana, l’ús popular, o la legalitat vigent [es decir, la de “català”, que se encuentra presente ―según y como― en los ámbitos educativos], no són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica. Totes servixen per a designar la nostra llengua pròpia». He dicho».

Fig. 40: L’actual Conseller d’Educació del Govern valencià, Alejandro Font de Mora.

10. MASSA LLENGUA?
Imagine un lector delerós que, per fi, les relacions entre València i Catalunya ―entre els seus governs, entre els seus grans agents econòmics i socials, entre les seues televisions autonòmiques― siguen ben normals. Imagine que el lector en qüestió no està tan preocupat com jo per les qüestions de llengua. Imagine que, ara mateix, este hipotètic lector pot estar ja una miqueta fart de mi.
Però demane a este lector imaginari una reflexió: les grans agitacions anticatalanistes explícites que s’han viscut a València en els últims anys tenen, molt majoritàriament, un rerefons lingüístic. I si bé és cert que, per exemple, la campanya del PP valencià i murcià Agua para todos és, a més d’antizapaterista, implícitament anticatalana, els responsables de l’agitació a València sobre el transvassament ―de l'Ebre― solen cuidar-se per tal que el nom de Catalunya no aparega massa esmentat durant les cridòries.
Així doncs, la normalitat desitjada (que, en altres situacions, seria desitjar ben poca cosa) no vindrà sense que la qüestió de la llengua estiga resolta de facto. De iure només queda que, en determinats contextos,
«s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada».
La pròpia insistència del diari La Vanguardia per tal de fer vore que la qüestió de la llengua està ben encarrilada a la Comunitat Valenciana, no fa més que donar suport al meu raonament. Més encara quan, com es desprén d’allò que he dit abans, les notícies sobre la llengua que arriben des de València poden ser oblidades en algun calaix de la redacció d’este influent periòdic si, ves per on, no són tan bones com caldria...
Per a ser completament sincer he de dir que tinc la sensació d’haver-me transformat en un personatget dels antics dibuixos animats televisius, d’aquells ninotets que a l’hora de prendre una decisió veien sobre els seus muscles un angelet ―no sé si a la dreta― i un dimoniet ―no sé si a l’equerra― que li aconsellaven en sentit contradictori.
Sí: l’angelet em diu ara que, per fi, va de bo. Que amb una miqueta de temps, Francisco Camps encapçalarà una revolució suficient, estratègica, a la Comunitat Valenciana. Una revolució suficient per a mi, un valencià catalanòfil que no es considera català; que estima la senyera amb franja blava i l’antiga bandera dinàstica; que canta l’Himne oficial valencià (encara amb la lletra canviada) i escolta amb fruïció la Muixeranga; que usa habitualment la denominació de «valencià» per a referir-se a la llengua, però que voldria que a Espanya, a Europa i més enllà (i en produir-se el consens previst pel Dictamen de l’AVL de 2005), parlaren amb normalitat de «valencià/català», de «català/valencià» o d’alguna solució onomàstica pareguda (va per tu, Faustí Barberà!).
Una revolució suficient, deia, com per a fer realitat totes les coses moderades i assenyades ―sobre trens d’alta velocitat, aeroports, ports, carreteres, etc.― que estan en la ment de tots.

Fig. 41: Un dels trens Euromed en l’estació de Renfe coneguda oficialment com València Nord. Els Euromed realitzen trajectes a través de l’Arc Mediterrani, entre les ciutats d’Alacant i de Barcelona.

Però torne a la meua «conversió» en dibuix animat, i al fet que en l’altre muscle el dimoniet no em deixa dormir. Perquè sé que, fins ara mateix,
«el anticatalanismo continúa siendo uno de los principales elementos de legitimación social y de movilización electoral al que ninguna derecha valenciana está dispuesta a renunciar. Con Camps, el anticatalanismo –etiquetado púdicamente como “defensa de la identidad valenciana”– se ha convertido en un ejército de reserva, en un discreto segundo plano, pero siempre latente y bien alimentado con dinero público.
Conviene recordar que desde los altos cargos del Gobierno valenciano se ha comparado la defensa de la catalanidad lingüística y cultural del País Valenciano con el nazismo [...].
(Pau Viciano: «Ilusión y realidad valenciana», La Vanguardia, 24 de juliol de 2008, pàg. 20).

Fig. 42: L’Alcaldessa de València, Rita Barberà, amb el periodista Baltasar Bueno (un històric de l’anticatalanisme mediàtic valencià) i el Conseller Vicent Rambla (extrema esquerra de la imatge), mentre fulleja un exemplar del diari Valéncia hui durant la festa de presentació celebrada en l’Hemisfèric de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València (el novembre de 2006).
Valéncia hui, periòdic sostingut econòmicament pel famós empresari Juan Lladró, quan incorpora textos en valencià utilitza les normes de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), màxima expressió de la voluntat d’una normativització privativa (no fabriana) per al valencià, i oposades a les emanades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), l’ens normativitzador oficial. En l’actualitat, Valéncia hui és una publicació exclusivament digital, donat que l’edició en paper deixà de produir-se a les darreries de juny d’enguany:
«El diari anticatalanista escrit majoritàriament en castellà (tot i dir-se valencianista) s'acomiada dels quioscos per fi, després de 573 dies [...] Des del propi diari s'ha denunciat que la Generalitat no els ha prestat cap ajut i fins i tot els ha marginat[...]»:
http://lavanc.com/lavanc/iphp/not1.php?id=3097

11. EPÍLEG
Ah! M’oblidava d’unes qüestions. I no són menors:
Primera: algú podria facilitar-me informació, diguem-ne privilegiada, sobre si els migrats resultats obtinguts pel Partit Popular a Catalunya en les eleccions generals del passat 9 de març (tan decisius a la contra de les perspectives globals del partit a Espanya), també estan incidint positivament en la quasi prodigiosa successió de fets a què assistim i potser encara assistirem? Vull dir: ¿és incontrovertiblement cert que el PP de Mariano Rajoy està decidit a llevar del camí pedres que perjudiquen el PP català, i que l’anticatalanisme valencià actual (associat en bona mesura a l’activitat del govern popular valencià), és considerat una pedra en el camí?
En favor d’esta tesi es pronunciava J.G.G. el passat 27 de juliol en el diari valencià Levante-EMV, mitjançant un article titulat «Cataluña ya no huele a azufre»:
«El Consell de Camps ha hecho casi de todo contra decisiones emanadas o defendidas por Cataluña: se ha manifestado, ha recurrido su Estatuto, ha tramitado la reforma de dos leyes estatales y hasta ha comparado la actitud de un sector del catalanismo con la invasión de Hitler de los sudetes checos. Todo ello apelando a la defensa de la valencianía. La cruzada ha tocado, sin embargo, a su fin. Cataluña, tumba electoral de Rajoy el 9-M, está detrás del actual idilio con los catalanes por la financiación»:
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008072700_19_477381__Comunitat-Valenciana-huele-azufre
I en favor de la tesi també parla el fet que el debat està produint-se fonamentalment en un diari barceloní (La Vanguardia), que són catalans els principals lectors del periòdic, i que són catalans els principals destinataris del discurs sobre la «transformació» del PP valencià.
Segona qüestió que considere del màxim interés: en quina mesura l’aliança entre el govern popular valencià i l’executiu tricolor català en finançament, en ―sembla― reciprocitat de recepció de TV3 i Canal 9, i en diversos aspectes de transcendència econòmica i social, sobreviurà si el govern de José Montilla s’acaba aclarint amb José Luis Rodríguez Zapatero? Els moviments a què assistim, i potser assistirem, són el producte d'una opció estratègica dels socialistes catalans?
Tercera: quan es decidiran Camps et alii a traslladar vertaderament el debat a la Comunitat Valenciana? Quan faran totes aquelles coses que se n’hi haurien de fer? Quan dirà el nostre President de la Generalitat en Las Provincias ―és a dir, als «seus»― alguna cosa amb més «molla» que allò declarat a La Vanguardia el 18 de maig (pàg. 22):
«No se trata de una cuestión táctica. Me gustaría que fuera una relación de colaboración larga y profunda, en beneficio de la Comunidad Valenciana, de Catalunya y de España. Tengo muchas cosas que proponer a Catalunya y creo que podemos hacer juntos muchas cosas».
Si passaren totes eixes coses, no seria jo qui podria esmenar-los la plana.

Fig. 43: Fotografia de Francisco Camps en ocasió d’unes declaracions seues als periodistes Enric Juliana i Salvador Enguix, del diari La Vanguardia, en la primavera d’enguany, 2008. Camps és el quart president de la Generalitat autonòmica valenciana, i està en el poder des de l’any 2003.
La incipient catalanofília econòmica del president valencià, de confirmar-se i estendre’s als altres camps, no seria més que una intel·ligent adaptació ―passades més de set dècades i mitja― de plantejaments que feia l’any 1932 un polític procedent del blasquisme, Juli Just:

«Creo sinceramente que nuestra actuación debe tener un marcado sentido regionalista. Si pudiera, empujaría a mis amigos [polítics] hacia una inteligencia de los partidos afines, desde Alicante hasta Gerona, a lo largo del Mediterráneo, porque los intereses de todo linaje en toda esa franja de tierra española guardan una estrecha relación»
http://webs.racocatala.cat/eltalp/moragon.pdf ―pàg. 78―

12. APÈNDIX
«Potser el qui més definí el seu pensament sobre la qüestió [occitana] va ser
Joaquim Reig, que en el seu discurs d’ingrés al Centre de Cultura Valenciana
afirmava, sota l’epígraf «Esferes cada volta d’un volum major»:
«El valencianisme propugna la formació de comunitats lliures
cada volta majors. Refeta la unitat del País Valencià, aspira a la integració
d’una sincera Confederació amb Catalunya i Mallorca (...);
en marxa eixa comunitat vol possibilitar l’Imperi occità ―Imperi,
pero no en el vell sentit de la paraula―, establint contacte amb totes
les terres de llengua d’Oc. Per este costat s’atenem al ritme cívic i
cultural i quan pensem en I’econòmic, escoltem ademés les veus de
la geografia i de la història, pensem en la gran Ibèria que comprenga
tots els pobles hispànics, com fa segles pressentia Camoens, respectant
la personalitat de tots ells, però especialment de Portugal i no
oblidant que cap acord ibèric no serà possible més enllà de la reconeixença
mútua de la més completa independència. És esta trajectòria
doctrinal la que noblement ens inquieta i agullona quan algú ens
parla dels Estats Units d’Europa.
Concepte doctrinal del valencianisme, p. 28.»
Francesc Pérez Moragon: «El valencianisme i el fet dels Països Catalans (1930-1936)», L'Espill, 18, 1983, pàg. 79: http://webs.racocatala.cat/eltalp/moragon.pdf


Fig. 44: Els territoris de l’àrea ibèrica i de la sudgàl·lica, constitutius de l’Europa sudoccidental: l’espai geogràfic on Joaquim Reig haguera construït la «Confederació amb Catalunya i Mallorca», l’«Imperi occità» i la «gran Ibèria» que apareixen en la pàg. 28 del seu llibre Concepte doctrinal del valencianisme, publicat a València per l’editorial L’Estel el 1932.

13. ADRECES D'INTERNET ON ES LOCALITZEN LES IMATGES
Fig. 1: http://aragonesasi.com/historia/coronadearagon/mapa1.php


Fig. 2: http://faustibarbera.blogspot.com/


Fig. 3: http://pepachesa.blogspot.com/2008_01_01_archive.html


Fig. 4: http://rationaleuropean.wordpress.com/2008/02/21/independent-kosovo-faces-an-uncertain-economic-future/


Fig. 5: http://www.sellospain.com/edifil_2935_turismo


Fig. 6: http://commons.wikimedia.org/wiki/Armorial_de_Gelre


o http://commons.wikimedia.org/wiki/Image:Gelre_Folio_62r.jpg


Fig. 7: http://www.escriptors.cat/autors/fusterjoan/obra.php


Fig. 8: http://www.euroregio.eu/eu/Images/mapa%20euroregio_objectiu%20lisboa_tcm329-69760.jpg


Fig. 9: http://ca.wikipedia.org/wiki/Voluntaris_Catalans_en_la_Primera_Guerra_Mundial


Fig. 10: http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?t=120607


Fig. 11: http://www.larepublicacultural.es/IMG/jpg_Blasco_ibanez.jpg


Fig. 12: http://www.antiblavers.info/galeria/displayimage.php?album=8&pos=3


Fig. 13: http://wiki.caliu.cat/index.php/El_KDE_en_10_minuts


Fig. 14: http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20070607/cultura/miquel-adlert-excepcion-nacionalista_20070607.html


Fig. 15: http://www.aellva.org/autors/cont_casp_xavier.htm


Fig. 16: http://www.menshealth.es/forum/forum_posts.asp?TID=7181


Fig. 17: http://www.fiestavendimiarequena.com/otras_fiestas/44_fiesta/44_josep_vicent_marques.htm


Fig. 18: http://www.miguelhernandezvirtual.com/biblioteca%20virtual/coetaneos/index.php?ident=62


Fig. 19: http://www.escriptors.cat/autors/guiaj/


Fig. 20: http://annanoticies.com/2007/04/page/4/


Fig. 21: http://www.ugt.es/ugtpordentro/guerracivil/carteles.htm


o (altra fotografia) http://www.elcantodelbuho.org/carteles/1E_Ejercito.html


Fig. 22: http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20070422/cultura/eduard-mira-afirma-abril_20070422.html


Fig. 23: http://www.uv.es/caracters/1raEpoca/indexs-primera.htm


Fig. 24: http://silla2011.wordpress.com/partidos-politicos-de-silla/


Fig. 25: http://www.llull.cat/llull/estatic/fil/esp/02protagonistes/mira_joan_francesc.shtm


Fig. 26: http://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20061117/valencia/descubridor-planos-palacio-real_20061117.html


Fig. 27: http://www.laregioninternacional.com/noticia/5277/Diada.-/Maragall/


Fig. 28: http://aragonesasi.com/historia/coronadearagon/mapa3.php


Fig. 29: http://www.xtec.cat/aulanet/viatge/credit1/medies/mapa6.gif


Fig. 30: http://www.euroregio.eu/eu/AppJava/cat/_que_es_la_euroregion_/otras_eurorregiones.jsp


Fig. 31: http://noticies-donil-diari-colivenc.bloc.cat/post/1568/173051


Fig. 32: http://www.martiserra.com/


Fig. 33: http://www.correos.es/comun/filatelia/2005/0450_05-seleccionaSello.asp?IdSello=2012005


Fig. 34: http://ca.wikipedia.org/wiki/AVL


Fig. 35: http://www.uegva.info/fundacioncv/actualidad/index.php?id=2709


Fig. 36: http://www.agrocope.com/entrevistas.php?noticia=23&init=0&comu=&ztipo=


Fig. 37: http://annanoticies.com/wp-content/cvpais.jpg


Fig. 38: http://ca.wikipedia.org/wiki/Palau_de_la_Generalitat_Valenciana


Fig. 39: http://www.abc.es/hemeroteca/historico-11-10-2005/abc/Valencia/ascensio-figueres-considera-correcto-que-la-ue-recoja-el-nombre-de-lengua-valenciana_611481609204.html


Fig. 40: http://www.afaeducacion.com/


Fig. 41: http://web02.renfe.es/rne/u08/GAP/Prensa.nsf/Vo000A/EE20F8B9AF5F6D90C1257301004198B3?OpenDocument


o http://web02.renfe.es/rne/u08/GAP/Prensa.nsf/Vo000A/EE20F8B9AF5F6D90C1257301004198B3/$File/fotonoticia.jpg


Fig. 42: http://www.valenciahui.com/noticia.php/2006/11/28/estreno_de_lujo_ante_la_sociedad_valenci


Fig. 43: http://annanoticies.com/2008/05/18/el-president-de-la-generalitat-valenciana-aposta-per-la-col·laboracio-amb-catalunya/


Fig. 44: http://www.knowledgerush.com/kr/encyclopedia/Europe/

(la imatge que apareix en el bloc és un retall de l’original)

Ciutat de València, 1 de setembre de 2008

13 comentaris:

Nomdedéu ha dit...

Collons!

V. Sanchis ha dit...

M'ampare en déu (i en Nomdedéu). Més que un post açò pareix una tesi doctoral (com tots els teus posts, per cert).

La meua conclussió: que entre germans (valencians i catalans) podem fer, i arribar, a moltes coses profitoses junts, però si entenem les relacions com paterno-filials (Catalunya la mare, València la filla) la cosa no rutlla de cap de les maneres.

Xapó per tu! I llàstima que al nacionalisme valencià (al BLOC) les coses no s'entenguen de la mateixa manera (encara que confie que "no hay mal que cien años dure").

Felivet ha dit...

Felicitats pel teu post i per l'anterior i per tots. Caram, quina faenada. M'ha agradat molt i me l'he llegit d'un bufit, no se m'ha fet gens pesat, tot i ser tan llarg. Ja ens contaràs com ha anat per Londres. Besades de Joan C.

Nomdedéu ha dit...

L'he rellegit.
Recollons!!

Anònim ha dit...

Imprescindible el post i el blog, enhorabona.

Bloc, feu-li cas.

Recontracollons!

Anònim ha dit...

Bona nit. Sóc Rafa Company. Als quatre autors dels cinc comentaris anteriors: moltes gràcies per la vostra paciència. Reconec que és un post molt llarg, però he cregut que calia recordar certes coses i defendre que es poden afrontar les relacions València/Catalunya des d’una perspectiva no dramàtica.
Pense que, efectivament, el Bloc ―com a espai (suposadament) privilegiat del debat valencianista actual― hauria d’elaborar una visió sobre este tema que poguera implicar un gran consens. Lluny dels essencialismes de tot signe que tant ens empressonen als interessats pel tema i a una gran part de la societat valenciana, tan convençuda del seu anticatalanisme de sòlida base espanyolista. Per això, si algú pensa que este document pot servir com un material més per a parlar-ne, millor que millor.
Opine que encara estem a temps. A temps de saber que les coses han anat d’una determinada manera com podrien haver anat d’una altra, i que estaria bé oferir a la societat valenciana un relat acceptable sobre nosaltres i els nostres veïns nordorientals.
I per a finalitzar, de moment, una ironia que em ve al tall d'alguns continguts dels vostres escrits: en terres del Cabanyal, on jo tinc l’arrelament patern, conten que en el comiat del dol d’un soterrar, un gran amic de l’home que havia faltat es va dirigir a la desconsolada esposa. Va posar-hi cara d’aflicció i li va amollar amb expressió adolorida: collons!... recollons!... recontracollons!
De nou, moltes gràcies.

XAVI PONS ha dit...

Felicitats, Rafa.
Des del "postnacionalisme" o, potser, des del "postnacionalisme?" (never say...) t'envie una salutació.

Pere Palés ha dit...

Recontracollons, recontracollons!!

Senzillament, excel.lent. I únic a la història recent. Un repàs d'allò més objectiu, si u pot ser-ho. Un trànsit explicatiu, conectador, pacient i sobretot: revelador.

Una compilació necessària i desactivadora de tants i tants prejudicis haguts i per hi haure. Provocador com Rafa. Evocador d'un nou valencianisme de sagell superador. Bona falta ens fa.

Enhorabona, de veritat. Des del pre-valencianisme polític i de govern.-

Xavi Galbis ha dit...

Jo també m'adherisc als comentaris de felicitació que em precedixen.

Val a dir que em fa goig llegir reflexions constructives al voltant de l'esdevenidor del valencianisme, en comptes de les eternes discussions de sempre.

Salutacions.

taronget ha dit...

Que bo. Sinceramet.

He de confesar que els posts tan llargs no em conviden a llegir-los immediatament, però este tenia bona pinta i me'l vaig guardar en la llista de tasques pendents. Una volta llegit, només puc sumar-me als comentaris anteriors. Gràcies per les reflexions.

Ferran Martínez ha dit...

Company,

Un article brutal. M'aderisc a l'anàlisi i reanàlisi que fa l'amic Nomdedéu, i n'afegisc un recontranàlisi: "recontracollons!".

Però un article així ha de ser esmenat en una qüestió tècnica, que no menor: fins a 3 vegades confons el nom del senyor conseller de Cultura, el metge-forense FontdeMora, que es diu Alejandro, i no Luis.

Mil gràcies de nou pel teu gran article.

Anònim ha dit...

Hola, sóc Rafa Company. Hauria d'estar dormint però, finalment, he hagut d'entaular batalla amb la connexió d'internet (d'Orange). Supose que a prou gent li passa amb esta companyia o amb d'altres: quina enganyifa de servicis!
Bé: al que anava. Moltíssimes gràcies pels comentaris últims. Comprenc, ja ho he dit en altra ocasió, que el post és molt llarg, però preferisc "amollar-ho" tot d'una que no anar destil·lant trossos. El tema era mereixedor, pense, d'un intent de recapitulació. I sospite que este text prompte tindrà un germanet...
Per suposat que em dispose a subsanar immediatament l'errada sobre la identitat del conseller.
De nou, el meu agraïment.

Ohio geographer ha dit...

Vist des de fora, pareix que potser el angelet i dimoniet en els teus muscles tenen raó, els dos. Igual amb el debat a les págines de la Vanguardia. Sí, és clar que el PP Valencià ha utlitzat (i utilizarà) el anti-catalanisme com arma polític. Al mateix temps, com partit del sector empresarial valencià, el PP no pot permetre que la bogeria anti-catalanista fa dany als relacions ecònomics entre Catalanya i València. Com tota l’historia de Valencianisme polític, el PP está ple de contradiccions. Peró en la vida política la percepció és la realitat. Si Camps parla com catalanista, enhorabona! Com Senyor Boira soc pragmatic. I com nord-americà he vist ho pitjor de pitjor en la política dels últims anys. Potser no estem a la vora d’un dia nou. Peró potser sí estem. En tot cas mereixem la normalitat de qualsevol direcció que vinga, no?