Les meues raons.

LA PREGUNTA
Què volia jo del bloc? Del bloc amb minúscula, of course. Què volia jo quan, a les darreries del passat juny, vaig publicar ací el text Document 88: vigència, adhesió, rebuig, menyspreu, oblit?
La veritat és que duia un cert temps furgant en internet per tal de comprovar les petjades del meu passat en el món virtual: referències a la participació en el projecte finalment conegut com a Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM; algun esment en relació a la publicació de Document 88; frases relatives al Bloc d’Estudiants Agermanats...
Per l’abril comencí un bloc amb propòsit esteticista i un poquet naïf, y en eso llegó Faustí Barberà: 20 anys de Document 88. Vaig sentir l’afalac i una puntada: potser era bo recordar aquells moments per tal que en quedara la «meua» memòria dels fets (ai! l’ego). I també per paregudes raons, i alguna de més academicista, vaig acabar conformant un bloc dedicat monogràficament al llibre que publicàrem Agustí Colomer, Vicent Franch, Miquel Nadal i jo: http://document88.blogspot.com/
Joan Mansanet saludava divertit la meua aparent «resurrecció», i jo m’enjugassava, i aportava més coses al bloc. Estava enganxat, vaja. Faustí Barberà, a més, augmentava la seua aposta en eixe temps, i citava uns bous que jo ja no acostume a torejar.
El debat ―debat blogger, només, i debat minoritzat― ha vingut d’afegitó. Debat molt interessant en tot cas, on es perceben les limitacions i les potencialitats del(s) valencianisme(s) dels nostres dies, i on el paper del Bloc en tot això (el Bloc amb majúscules) ocupa bona part de les línies argumentals explicitades i subjacents.
EL DEBAT
Entrem en farina, doncs, i comentem el debat: en primer lloc, i ja em perdonareu, jo no crec que n’hi haja cap dicotomia irresoluble ―en el plànol teòric― entre els conceptes «tercera via», «valencianisme de conciliació» i «valencianisme» clar i ras com li agrada a Pere Fuset: l’altre dia Xavier Pons deia que això de «tercera via» era una etiqueta periodística. I sota l’etiqueta van anar desenrotllant-se uns espais d’encontre amb l’objectiu de conformar ideologies complementàries: el valencianisme de mínims i el de màxims (conciliat, òbviament). Si ens fixem en el de màxims, va poder sobreviure perfectament a la mort de Futur Valencià perquè era compartit per Joventut Valencianista (JV) i el Tirant lo Blanc (TLB). I jo, en tant que un dels pares libraris de tot allò, més content que content. Vull dir que els anys no passen debades, ni les circumstàncies, i que el rellevament generacional estigué garantit per la gent de JV i TLB. Així de simple.
Excuseu-me: així de simple des de la meua vivència. No sé si els altres pares libraris tingueren la mateixa sensació. Probablement, segurament, no. Puc explicitar una de les diferències entre els altres i jo: en el meu cas seguiria per un temps sent observador privilegiat de la història. En efecte, i durant uns anys, vaig voler ―i poder― participant en el temilla al peu del canó, entre aquella jovenalla. Prolonguí la meua etapa d’agitprop tant com vaig poder, i mai pensí ―no tingues cap dubte, Pere Fuset, t’ho promet― que estiguera fent cap cosa substancialment distinta a les meues pràctiques dels anys immediatament anteriors.
EL PARTIT VALENCIÀ NACIONALISTA
Sí he de reconéixer que, en el camp de la plasmació partidista, les coses no foren tan linials. A l’efecte parlaré del PVN i de la UPV, les formacions on he militat:
En primer lloc, es pot dir que l’escissió de la Unitat del Poble Valencià (UPV) coneguda com a Partit Valencià Nacionalista (PVN) era una mena de Janus bifront respecte de l’adscripció nacional dels militants, on convivíem farcits de debats els qui apostàvem per oferir a la ciutadania un nacionalisme valencià estricte, i els que afirmaven (crec que n’eren menys) que la nació era un concepte reservat a l’àmbit dels «Països Catalans». Estos últims, al cap i a la fi, seguien la didàctica consigna que una nit de fa molt anys, i en un acte de la UPV en el Mercat d’Abastos de la ciutat de València, cridà Paca Sevila (amb el concurs silent de Vicent Martí i, em pense, de Pepa Chesa): «Visca la nostra pàtria, el País Valencià! Visca la nostra nació, els Països Catalans!».
Dit així, i en aquella època remota, va ser considerat per alguns quasi un anatema, una proclamació «massa» valencianista («¿Pàtria el País Valencià, eh?»). Els descontents de llavors no sabien, probablement, que Martí i Sevila no havien fet més que adaptar a la teoria política contemporània un duet (pàtria valenciana/nació catalana) que havia definit majoritàriament l’adscripció dels habitants del Regne de València durant la Baixa Edat Mitjana, en el temps anteriors a l’embranzida del particularisme onomàstic iniciada ben avançat el segle XV.
No obstant tot el que he dit al respecte de la seua pluralitat interna, el PVN aconseguia gaudir d’una percepció social ―allà on finalment es va implantar― com a força valencianista. «Sofisticada», però valencianista.
LA UNITAT DEL POBLE VALENCIÀ I
EL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ
Pel que fa a la inserció del valencianisme de conciliació en el si de la UPV, el procés fou més complexe: esta organització va assumir la valencianitat nacional nolens volens, davant de la tèbia o enfrontada resposta social, sempre obstinada, i després d’anys d’hostilitat oficial a obrir la caixa de Pandora de la qüestió nacional en sentit «tercerviista». Perdó: en la UPV, l'adjectiu tercerviista va ser sinònim d’alguna cosa diametralment oposada a nacionalisme fetén. I això per més que, a l’hora de llegir els papers, en els publicats per Damià Mollà, Eduard Mira et alii s’afirmara molt abans l’aposta pel marc nacional valencià.
Sí: sempre he considerat aquell lapsus (1987-1996) el malbaratament d’un temps preciós, però cadascú té dret a portar els seus ritmes... El problema afegit seria que la tardaníssima evolució de la Unitat del Poble Valencià mai es va publicitar de manera tan joiosa que poguera combatre amb èxit alguna de les percepcions ciutadanes ―ben dominants en llocs decisius demogràficament― sobre el continuum UPV-Bloc Nacionalista Valencià (BNV).
Què vull dir amb això tan cursi de la «publicitació joiosa»? En bona part estic referint-me a l’assumpció pública i sobredimensionada, per fi, del llegat simbòlic del valencianisme anterior a la Guerra Civil i actuant durant la mateixa. Parle de senyeres, sí, i de més coses. O, per usar d'una redacció d'Ignasi Bellido, d'«Un discurs capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò que som i la seua visualització» (http://ignasibellido.blogspot.com/2008/07/la-tornada-del-company-rafa-arran-dels.html).

En definitiva, tot un desafiament per al Bloc atenent a que s'està fent referència al seu capital simbòlic. Al capital intangible gestionat per la principal força del nacionalisme polític valencià. En tot cas, i amb independència que el Bloc encare en el futur pròxim el repte esmentat o decidisca no abordar-lo, cal no enganyar-se: des de la Batalla de València s’han incorporat als processos electorals generacions senceres de ciutadanes i de ciutadanes que, no sols no visqueren el conflicte mediàtic de colors i de noms, sinó que només tenen uns referents simbòlics (els oficials) del que és la valencianitat política. I tota esta gent, i per dir-ho de manera suau i ràpida, no és massa generosa en els temps d'espera.

I seguim amb els reptes del BNV: Pere Palés li retrau al Bloc, entre alguna qüestió més, no haver llegit Daniel Goleman, l’autor d’Emotional Intelligence. Jo em conformaré només a posar de relleu que, al meu entendre, el Bloc necessitaria resoldre també amb certa urgència un altre desafiament: com endinsar-se en la seducció d’una societat que, immersa en el «regionalisme banal» que promocionen els actuals gestors de la nostra Generalitat, ha decidit acomodar-s’hi i ―de pas― ha volgut també fer un enorme dipòsit de confiança als autors de l’invent: primer a Eduardo Zaplana i, després de l’episodi José Luis Olivas, a Francisco Camps. Això de «regionalisme banal» és l'adaptació del títol d'una important obra de Michael Billig, Banal Nationalism, traduïda ací per l'editorial Afers:

«Mentre que la teoria tradicional ha posat el punt de mira en les expressions radicals del nacionalisme, l'autor centra l'atenció en les formes diàries i menys visibles que es troben profundament arrelades en la consciència contemporània, una forma de nacionalisme, ni exòtica ni allunyada de les pràctiques més habituals, que defineix com a «nacionalisme banal». A la pregunta de per què la gent no oblida la seua identitat nacional, suggereix que el nacionalisme quotidià es troba present constantment en els mitjans de comunicació a través de símbols i d'hàbits rutinaris del llenguatge. Elements habituals, com ara la bandera que oneja inadvertida a l'exterior d'un edifici públic o que és omnipresent a l'escola, als despatxos, a les façanes dels habitatges, etc., conformen recordatoris que freqüentment operen de manera mecànica sobre el subconscient individual i col·lectiu, més enllà de l'estadi de la consciència deliberada».(http://editorialafers.com/afers/product_info.php?products_id=230&language=ca)

L'omnipresència a les terres valencianes d'una versió autonòmica del fenomen analitzat per Billig, concebut i posat en marxa per un PP que ha absorbit la gran majoria del vot d'Unio Valenciana, constituïx per al Bloc un desafiament relacionat amb el que tenen els militants del PSOE valencià: la resposta del Bloc al regionalisme de Camps (i a la consegüent política de celebracions mediaticosimbòliques) vindria emmarcada, en teoria, per la voluntat de mantindre en agenda l’horitzó d’un procés de nation building (encara!); en el cas dels socialistes, l'alternativa al discurs del PP valencià podria elaborar-se en funció ―només― d'un autonomisme definit per altres valors que els publicitats, posem per cas, per l’actual Consellera de Cultura (cite de memòria, d'unes declaracions seues a Canal 9 televisió): «El Món sencer està pendent de la Comunitat Valenciana. Totes les mirades estan posades en la nostra magnífica capacitat d’organitzar eventos». Ándale, pues!
El regionalisme/autonomisme que encarna el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (amb tanta efectivitat en el vessant de les projeccions banals, quotidianes) sembla haver vingut per a quedar-se, i permet ―per exemple― que la gran majoria del veïnat del hinterland de la ciutat de València puga fer compatibles demostracions valencianistes emocionals quan el València C. F. frega la glòria mundial, i manifestacions del més espectacular nacionalisme espanyol en altres moments. Tenim un exemple molt recent d'açò últim en els milers de conciutadans valencians que es posaren a cridar o a escoltar amb afecte el fervorós càntic yo soy español, español, español en ocasió de la victòria de la selecció espanyola de futbol en l'Eurocopa 2008: el grup PRISA havia fet les coses magníficament per als seus interessos comercials i ideològics, i això va permetre l'emergència d'un orgull desacomplexat envers la idea de l'Espanya «total».

Es tracta d'una Espanya nacional (lleveu-hi qualsevulla connotació franquista: no necessàriament la té), que relega decididament el fet autonòmic, i que pot mostrar-se ben viva a tots els indrets del territori estatal, incloent-hi el País Basc i, oh!, Catalunya. Carles Campuzano, un nacionalista català convergent, n'ha pres bona nota: «En tot cas, per la gent d’aquest país que vivim i sentim la realitat d’una determinada manera, els crits, les banderes i l’alegria de molts ens ha de servir per recordar un parell d’obvietats: que vivim en una societat plural en termes d’adscripció i imaginari nacional i que l’esport continua sent un instrument de construcció d’identitat nacional molt poderós. Obvietats que posen l’accent en la complexitat del país.I en les nostres febleses. Ja ens va bé, la veritat. Sabem millor el terreny que trepitgem». (http://carlescampuzano.blogspot.com/2008/06/nacionalisme-banal.html)

Però deixem el podemos global i centrem-nos de nou en les nostres goles locals, susceptibles d'entonar indistintament l'Amunt València i el Que viva España. És el percal de la societat valenciana realment existent ara mateix, la de la TDT, la de MySpace, la d’uns nivells d’ús del valencià acreditats pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) que ens posen quasi en perspectiva gal·lesa (de tan baixos com són)...

Quins serien els obstacles que, al meu parer, estarien frenant una resposta ràpida del Bloc (ja voríem si podria ser efectiva) als desafiaments retratats? O, en un ús no sé si espuri de paraules de Pere Fuset, ¿què és allo que ajorna la «convergència» del Bloc Nacionalista Valencià (com a força insígnia del valencianisme polític) amb la societat que l'acull? S’ha de suposar ―potser m’equivoque― que en el si del col·lectiu de l’actual Bloc, vull dir, en la consciència íntima d’una part de la seua militància, continua oberta una escletxa difícil de tancar. Una fractura entre allò que reiteradament perfilen els papers i els congressos des del 1996, i aquella «fidelitat» antiga en el sentit cronològic, abocada a l’espurna de la catalanitat desitjada, que intenta servar ―protegir― trossos de l'il·lustrat projecte de país que no pogué ser. I sembla evident que, per als decisors del Bloc i ara per ara, la millor resposta a eixa fractura és el no meneallo.
Ho entenc. Però ho trobe un llast important, d'efectes seriosos. I, dissortadament, m'estic referint a alguna cosa que ―crec― va més enllà d'allò escrit per Taronget: «[...] Encara queden persones ancorades en el passat. A elles (i no parle de cap sector en particular, sinó de persones d’ací i d’allà), cal recordar-los que la seua actitud ja fou superada pel valencianisme fa unes dècades, i que si no són capaços de pujar-se al tren en el punt on ens trobem, no poden esperar que el valencianisme retrocedisca per a tornar a fer el mateix recorregut» (http://nocapencapcap.wordpress.com/2008/07/20/tercera-via/).

Torne a mi: resulta senzill opinar d’alguna cosa quan no s’està dins, ni en el dia a dia. Fins i tot pot pensar-se que és una miqueta obscé. Però per bé que jo no milite ara en el Bloc Nacionalista Valencià, són molts els afectes i les volences, i han sigut moltes les hores d’amical conversa en directe o per mòbil. És per això que m’he arriscat a escriure açò. Des de la perplexitat (i tant!) d'un ciutadà interessat en el pervindre d'una societat on un nacionalisme diferent de l’espanyol ―contraposat a l’espanyol― no sembla poder traure el cap:
● España es mucha España, sí, i cada vegada més moderna (excloent-hi la sobtada tornada de Manolo Escobar des de les tenebres exteriors...);
● és cert, també, que l'única nació, en el sentit contemporani, que han abraçat majoritàriament els valencians al llarg de la història és l’espanyola, i que segons això la nostra ciutadania actual no fa més que seguir una inveterada tradició política.
● és veritat, finalment, que algunes tradicions nacionalistes valencianes anteriors al neovalencianisme fusterià, per més estimades i útils que puguen resultar ara mateix, no han de ser tampoc magnificades.
Tot això és evident, em pense. Però, a pesar de la contundència dels fets esmentats i d’alguns altres, la comunitat imaginada privativa, la nacional valenciana, ocupa blocs i Blocs, i vol ser construïda per gent ben diversa que necessita inventar-se una tradició fonamentada en les confluències. I com diu Artur Vélez, hi ha la suficient «substància» com per a que cada cert nombre d'anys n’hi haja algun Faustí Barberà que, fins i tot des de l'anonimat, siga capaç de somoure parcialment el panorama autoctonista (ara, gràcies a les noves tecnologies, el sotrac ha vingut des de l'univers blogger).

A mi tot açò, us he de confessar, m'arriba massa major. Massa major, en primer lloc, com per a declarar-me regionalista. Actue, de facto i de iure, com un «postnacionalista»... Ara bé...
Bon estiu.

La Malva-rosa, 25 de juliol de 2008

Una curiositat.

El primer ―i l'únic― disseny del carnet de Futur Valencià. Realitzat el 1990, hi incorpora la divisa de l'entitat: «per la societat, l’economia i la cultura valencianes». L'exemplar de la imatge prové de l'arxiu de Joaquim Cuevas, primer secretari de FV.
Per a més informació sobre esta «antiga» organització cívica del valencianisme de conciliació (més conegut llavors com a «tercerviisme»), vegeu Futur Valencià: una visió intransferible?

Carta oberta a Carles Choví.

Carles Choví ha tingut l’amabilitat de fer uns breus comentaris al text Futur Valencià: una visió transferible? Com siga que estic en desacord amb la pràctica totalitat de la seua anàlisi, i per tal de facilitar la comprensió de les discrepàncies als hipotètics interessats en el debat, passe a reproduir en primer lloc el text de Carles i, després, la meua resposta (que he decidit fer pública per allò de combatre el desfici estiuenc).

Text de Carles Choví:
«D’aquells temps també vé que Vicent Martí, qui em coneixia des dels meus inicis en la UPV, diguera sorneguerament de la meua activitat ideològica: «l’enviàrem com a missioner i tornà negre!»...
Este paràgraf, en si mateix, explica perquè la tercera via no va aconseguir els seus objectius.
Ni els uns eren negres necessitats ser civilitzats, ni els altres tenien més objectiu el de predicar en terra de promissió adaptant el missatge però no el fondo.
El resultat. El transvasament d'alguns elements des del valencianisme tricolor a un fusterianisme ligt i certes formes “amables” que es conserven en l'actualitat.
Pel camí molta frustració i abandó».

Resposta:
Crec, Carles, que no encertes en la teua valoració. I em pense que no ho fas atenent a múltiples raons:
La primera d’elles, perquè Vicent Martí (entre altres coses posseïdor d’una de les biblioteques llegides més espectaculars d’este país, i artífex d’entrevistes antològiques a Joan Fuster, a Jordi Pujol, etc. en el setmanari El Temps), no crec que s’autodefinisca com a tercerviista. Ni que ho haja fet mai: una altra cosa és que, davant la meua deriva i la d’altra gent, militants en el seu moment dels mateixos partits polítics pels quals ell va apostar (UPV i PVN), se submergira amablement en aquell món i, fins i tot, en cert moment, poguera mostrar-se expectant. Però, evidentment –i tal com delata la frase esmentada sobre missioners i negres– ell no deixà mai de mirar-s’ho amb una certa distància. I no n’és l’únic cas.
La segona de les valoracions que no hi considere correctes està relacionada amb això de «Ni els uns eren negres necessitats [de] ser civilitzats»: no necessite recórrer a retrats antropològics per tal d’afirmar que el blaverisme àlgid que jo vaig conéixer (de 1978 en avant) era un moviment dirigit –verbalitzat– per individus amb comportaments inassumibles per part de qualsevol demòcrata: Vicent González Lizondo, després de ja no recorde quina manifestació a València on els pancatalanistes més extrems s’afirmaven decididament catalans (amb la parafernàlia a l'ús), va arribar a dir que «la próxima vez, correrá la sangre». ¿Com es qualifiquen eixe tipus de declaracions en la ciència política? ¿No es tracta, clarament, de la trasllació al nostre àmbit dels pitjors discursos balcànics que vam escoltar als inicis dels anys noranta? ¿No estàvem al davant de la usurpació de l’autoctonisme per uns dirigents decididament impresentables? Ho vaig escriure en el mateix Document 88 (pàg. 251): «[Filiberto] Crespo o Lizondo són les altures del vessant electoral del blaverisme. I en el supòsit que els plantejaments oberturistes hi foren definitivament anihilats, encara tindríem davant un gran camp d’actuació en l’anticatalanisme que no s’explicita, per múltiples raons, en Unió Valenciana, o que, fent-ho, no arriba a tan alts graus d’impresentabilitat». Sóc coherent, doncs: ho posí negre sobre blanc el 1987 i ara, vint-i-un anys després, em reafirme.
La tercera errada d’apreciació que jo hi observe, Carles, es resumix en la frase: «ni els altres tenien més objectiu [que] el de predicar en terra de promissió adaptant el missatge però no el fondo». Resulta com a mínim curiós que algú pontifique tan alegrement sobre el que nosaltres, els tercerviistes, teníem o no teníem com a objectiu. Benvolgut Carles, francament i amablement et dic que afirmes una cosa inadmissible: nosaltres vam patir tot tipus d’insults des de les dos orillas per intentar vies de conciliació. De sincera conciliació amb qui no fóra un essencialista capaç d’amenaçar-nos. Fins i tot de conciliació amb gent que havíem d’arrossegar als camins de la democràcia occidental com a pas previ (que ja era tindre, per part nostra, valor o inconsciència).
Quin és el «fondo» de la tercera via? Un valencianisme de mínims per al conjunt de la nostra societat i una teorització nacionalista acordada per als qui no ens sentíem còmodes amb l’espanyolitat nacionalista. I en la teorització acordada, amb el cervell en la mà, s’hi aparcaven els essencialismes: ni nosaltres havíem de santificar el marc nacional dels Països Catalans, ni els nostres interlocutors havien de preservar per sempre més la llengua valenciana «independent»... I un llarg etcètera de camins d’encontre. Si Robert Lafont havia pogut dir que no n’hi havia nacions sinó nacionalistes, es tractava de construir un nacionalisme (re)conciliat. Y con las verdades del barquero per davant.
És també curiós, Carles, que pugues resumir el resultat de l’experiment tercerviista en uns termes tan decebedors. Et demane la consulta d’un text: http://document88.blogspot.com/2008/07/document-88-referncies-dinternet.html
Es tracta de l'espai on he recollit testimonis existents en internet sobre Document 88, i on algunes persones –situades a favor i en contra del tercerviisme– donen diverses valoracions que jo qualificaria, en general, com a més ajustades que les realitzades en el teu comentari.
Finalment vull recordar-te que el «transvasament» d’alguns elements del valencianisme tricolor hauria de ser posat directament en relació amb l’anteriorment esmentada impresentabilitat del lideratge d’UV d'aquells anys: tinc bona memòria, i guarde en la ment la línia discursiva utilitzada per Lizondo per tal de carregar-se les joventuts considerades díscoles. No la vull reproduir, però explicava ben clarament la catadura moral de qui les pronunciava.
En tot cas, esta és –només– la meua manera de vore les coses. Ben cordialment. Rafa.

Futur Valencià: una visió intransferible?

L'ENTENIMENT
Vull concloure la meua «commemo- ració» del vinté aniversari de la publicació de Document 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes (iniciada en el text Document 88: vigència, adhesió, rebuig, menyspreu, oblit), amb referències a l’organització que va encarnar l’actuació pública del tercerviisme valencià durant la seua etapa més «mediàtica»: Futur Valencià (FV), una entitat nascuda el 1990 que tenia per divisa la frase «Per la societat, l’economia i la cultura valencianes», i la denominació de la qual permetia l’existència d’una broma més o menys cruel: «Futur Valencià? però... ¿això no és una contradictio in terminis?».
Ironies al marge, FV s’havia concebut com una mena d’actualització del Centre d’Actuació Valencianista existent durant la Segona República, i orientaria la seua activitat a emparar una relació civilitzada entre les forces polítiques per tal d’establir en comú els continguts del «valencianisme de mínims» teoritzat per Miquel Nadal en Document 88 (D88 des d'ara). A l’efecte, Futur Valencià posaria un accent especial en:
a) la formació específica dels militants de menor edat dels diversos partits d’obediència estatal i valenciana: Esquerra Unida (EU), Unitat del Poble Valencià (UPV)/ Partit Valencià Nacionalista (PVN), Partit Socialista del País Valencià-Partido Socialista Obrero Español (PSPV-PSOE), Esquerra Nacionalista Valenciana-Unio Regional Valencianista (ENV-URV), Alianza Popular (AP), Unio Valenciana (UV);
b) la reivindicació unitària de determinades qüestions del camp de l’economia i de les infrastructures (particularment, la construcció del Tren de Gran Velocitat entre Alacant i Barcelona); i
c) l’establiment d’un «pacte d’ús» dirigit a augmentar la presència de la llengua pròpia en la societat valenciana.
Però Damià Mollà i els altres dels impulsors de Futur Valencià desitjàvem que, a l’ombra dels efectes benèfics dels nous marcs d’encontre –FV i la tertúlia setmanal de l’Hotel Inglés–, s’arribara a l’entesa teòrica dels valencianismes nacionalistes (el «tricolor» i el «fusterià» per emprar les denominacions políticament correctes del moment) en alguns aspectes considerats bàsics. S’hi tractava, justament, de les qüestions que havien protagonitzat mediàticament els enfrontaments esdevinguts durant la Transició posterior a la mort de Francisco Franco:
1) l’abast del marc nacional;
2) la utilització dels símbols;
3) la denominació del territori; i
4) la resolució de les controvèrsies sobre la naturalesa, la denominació i la normativa del valencià.
Mentre que l’establiment públic de lligams al voltant de la construcció d’un valencianisme de mínims depenia, en molt bona part, de la major o menor bona voluntat dels militants dels partits i dels càlculs electorals de les executives de les esmentades formacions, l’enteniment (sobre els temes esmentats) entre els «blaveros» que no se sentien nacionalistes espanyols i els «catalanistes» que se sentien nacionalment valencians o catalans, afectava al moll de l’os de les pròpies doctrines polítiques i dels sentiments. I, per això, era un procés molt complex d’abordar que exigia discreció i generositat de les parts, per bé que comptara en l’haver amb cinc textos de referència segons i com: Revisio al conflicte valencià. Es possible el futur (Xavier Marí, 1983), Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres, i altres assaigs impetuosos (Joan Francesc Mira, 1984), Bases per al nacionalisme valencià (Josep Velasco et alii, 1986), De impura natione (Damià Mollà i Eduard Mira, 1986) i el mateix D88.
Permeteu que em detinga en aquells reptes, i permeteu d’igual manera que siga respectuós amb aquella voluntat de discreció:
LA NACIÓ PACTADA
Pel que respecta a la definició dogmàtica del marc nacional, justament s’intentaria una aproximació no dogmàtica: per una part, els catalanistes allà reunits intuïen que si n’hi havia alguna proposta nacionalista viable de Vinaròs a Guardamar/Oriola (al marge de la vigent espanyola) era l’etiquetada amb el gentilici de «valenciana» –com acreditava la pràctica quotidiana de la majoria dels militants amb responsabilitats de gestió de la Unitat del Poble Valencià–; per altra part, els blaveros de FV també tenien una intuïció: que la seua desitjada Nacio Valenciana no podria construir-se si tenia en contra la totalitat dels fusterians; finalment, una part dels tercerviistes crèiem que la valencianitat nacional no necessitava de cap nou essencialisme al seu darrere, i que només es faria realitat si es donava una massiva adhesió social a un discurs que, justament, havia de posar l’accent en el fet de saber-se’n valencià/ana més enllà del veïnatge geogràfic.
En este punt vull fer públic el meu reconeixement particular a quatre persones: al ja esmentat Miquel Nadal (autor de «La ‘liquidació’ racional d’un discurs teòric» en Document 88); a Vicent Soler, militant socialista de llarga trajectòria; a Jordi Peris, llavors militant de la UPV i un dels tretze fundadors del Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) de la Universitat de València, i a Alfons Puncel, antic màxim dirigent de les Joventuts Comunistes del País Valencià (JCPV) i, com Jordi Peris i jo mateix, cofundador del BEA).
En el cas de Miquel, l’esment obeïx –fonamentalment– a la creença en la bondat de la seua influència habbermassiana, i a l’alta valoració que sempre em meresqué el seu tarannà escèptic d’aleshores: algú s’ho havia de mirar tot allò des d’una certa –o aparent- distància emocional...
Respecte a Soler, a Peris i a Puncel els cite perquè exemplifiquen molt bé les persones amb la capacitat d’arribar per se a pensar la societat valenciana en termes que jo percebia confluents –en molt bona part– amb els que el llibre de Mollà i de Mira posava sobre la taula: en efecte, Alfons Puncel, i durant la primera meitat dels anys huitanta, havia aconseguit que les JCPV aprovaren posicions valencianistes allunyades de l’essencialisme pancatalanista (coincidents, si fa no fa, amb les que tenia un dels altres fundadors del BEA, Albert Pineda). Per la seua part, Jordi Peris havia repensat els conflicte existent a casa nostra amb –al meu entendre- una lucidesa enorme. I Vicent Soler, malgrat la seua pertanyença orgànica al partit que millor vertebrava llavors l’espanyolitat nacional, feia gala d’una autonomia intel·lectual recomfortant i d’un valencianisme abastament cultivat i, òbviament, molt més que de mínims...
ELS SÍMBOLS DE TOTS
En la qüestió dels símbols les coses venien prou determinades atenent a que la realpolitik ja havia fet molt de camí, i algunes decisions semblaven inamovibles amb independència de les íntimes conviccions.
1. L’escut utilitzat per la Generalitat Valenciana agradava, afortunadament, a tiris i a troians: plaïa als troians perquè no debades havia format part de la coneguda com a «senyera del Consell», la bandera de quatre barres hissada per Josep-Lluís Albinyana al Palau de la Generalitat, i cremada en l’Ajuntament un 9 d’Octubre malgrat ser pràcticament idèntica a les senyeres pintades que ornen les dependències històriques de l’esmentat Palau. I l’escut de la Generalitat agradava als tiris perquè malgrat la insistència de María Consuelo Reyna per imposar-nos a tots un escut amb un rat penat (ja no sé si amb barres o sense, que tot era possible tractant-se d’aquella factotum...), havien entés que constituïa un emblema d’integració, superador de la hipòtesi de treball acaronada en el seu moment per la Unión de Centro Democràtico (UCD): el escudo de Alicante, el escudo de Valencia y el escudo de Castellón. Olé!
2. Pel que fa a la senyera oficial de la Comunitat Valenciana també semblava inamovible als partícips d’aquells conciliàbuls. És cert que el blau distintiu provocava que molts dels tertulians de l’Hotel Inglés férem alguns moviments d’incomoditat en la cadira, i és veritat també que a prou socis de FV els activava menudes emocions el 9 d’Octubre, però aquella tela semblava col·locada i guanyadora per sempre més. Tant, que podia esperar-se un gest de generositat dels blaveros: advocar, ells, per la inclusió en la Llei de Símbols de l’antic senyal dinàstic, l’or despullat i el gules nu, un emblema valencià fins el genoma que el PSPV-PSOE no havia volgut arriscar-se a «reconéixer»: Juan, no te atrevas.
Dues cares de la mateixa moneda: la fi de l’estrangerització de les quatre barres soles en el si d’aquells blaverismes conciliadors, i l’assumpció d’una lectura diferent de la senyera amb blau per part dels catalanistes atípics.
3. I, finalment, la qüestió de l’himne també apareixia com a inamovible a mitjà termini. Els cants de redempció, els vents de ponent, les muixerangues, i els himnes de l’Exposició amb la primera estrofa canviada, arrossegaven les pulsions més militants i en veritat que constituïen un capital simbòlic magnífic, però l’himne sense lletra que Joan Lerma havia oficialitzat també havia vingut per a quedar-se. Caldria aprendre a escoltar una pluralitat de músiques.
LA SUMA DE DENOMINACIONS
M’he escabussat en la memòria i no recorde que, en cap moment, la denominació del territori activara cap debat profund entre aquells blaveros i aquells catalanistes. «València» tornava a ser una expressió usada amb el sentit supralocal i supraprovincial, i se sabia que la solució no passava per restar sinó per sumar: «País Valencià» i «Regne de València» figuraven en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982, i calia aprofitar-se’n. Sí: front al comportament del PSPV-PSOE i d’AP envers les denominacions antigament en conflicte, front a aquell bandejament sistemàtic, les forces que es reclamaren nacionalistes valencianes podrien actuar ben diferentment, fent servir les oportunes alternances: una geografia, una història, una institucionalització autonòmica, una terra amb nom de llinatge llatí...
LA UNIÓ LINGÜÍSTICA, EL DOBLE NOM DE LA LLENGUA I EL MODEL LINGÜÍSTIC MATISAT
I la llengua, què? Tots estàvem en el secret: el blaverisme més sincer –el més activista sobre la necessitat d’una normativa privativa i divergent amb l’emanada de l’Institut d’Estudis Catalans– havia ressucitat Lluís Fullana perquè temia molt, i s’havia cregut, l’organicisme catalanista: «una llengua, una cultura, una nació; la llengua catalana = la cultura catalana = la nació catalana». Tots estàvem en el secret, igualment, de que Miquel Adlert i Xavier Casp eren molt essencialistes: «tant si vullc, com si no vullc, que si que vullc, sóc valencià; si València no és Catalunya, la cultura valenciana no pot ser cultura catalana, i la llengua valenciana no pot ser llengua catalana». Les mateixes cartes, la partida a l’inrevés.
Era possible desfer el camí? En termes estrictament filològics, Adlert i els adlàters havien donat naixement a successives normativitzacions que conformaven un valencià hiperidentificat (difícil de distingir, no obstant, del contingut d’escrits elaborats a la Catalunya d’altres temps històrics). Però en termes polítics, havia aparegut en escena un instrument vertaderament polièdric: serviria els propòsits dels autors (Antoni Fontelles, Chimo Lanuza, Laura García Bru, Emili Miedes, Miquel Castellano, Joan Salvador López, Artur Ahuir, Alícia Palazón...) i els d’un sector blavero minoritari en la croada contra la filologia acusada de catalanista, aquella que no els permetia fer realitat el somni d’una llengua privativa per a una nacio privativa. Però la construcció batejada com a «llengua valenciana independent» (amb les seues gramàtiques, diccionaris i apologies) també servia els interessos dels qui no apostaven per fer del valencià un idioma socialment i políticament enfortit. Així és: per a molts blaveros epidèrmics, que no abraçarien cap altra nació que l’espanyola estricta, allò de les «Normes de Puig» no era més que una manera de tallar en sec l’embranzida de la multiforme aliança que qüestionava l’estat de coses (incloent-hi el procés de substitució lingüística en benefici de la llengua castellana).
El 1987 Eduard Mira havia amollat en el diari Levante (abans d’acomiadar-se del tercerviisme actiu amb un article titulat Bye bye, my love) que calia fer un «pacte lingüístic». I la premsa, i altra gent, no se n’oblidava. Què fer, doncs? Mirar-s’ho de lluny? O propiciar una eixida elegant? Jo obria la meua part de D88, «De impura denominatione», amb una cita de Joan Francesc Mira: «Sobre la base de la intel·ligència serena, de l’honestedat i de la coherència mental, ens podíem haver entés, tard o d’hora. No ha estat així, i ara tenim, tots plegats, molt mala peça al teler». Però... segur que era massa tard? O es podia assajar encara un enteniment? Es tractaria, és clar, d’un acord que no donara alé als contraris a la recuperació del valencià, i calia –per això– una entesa entre nacionalistes que reconeguera la part de raó que tenia cadascun dels bàndols adversaris (al cap i a la fi, Joan Fuster havia escrit aquell aforisme magnífic: «No hi ha cosa moralment més saludable que posar en clar la part de raó que mai no podrem arrabassar als nostres enemics»).
Un grup de noves maneres d’enfocar el debat –o de no tan noves– s’hi va posar en marxa per part d’algunes persones del tercerviisme de matriu fusteriana, en paral·lel als actes organitzats per FV i a les tertúlies:
a) no calia seguir parlant d’unitat de la llengua entesa com argumentum ex auctoritate, sinó d’unió lingüística (recollint en part les línies discursives del mallorquí Isidor Marí, màxim publicista del tractat d’unió lingüística entre el Regne dels Països Baixos i el Regne de Bèlgica);
b) calia incidir en la més que qüestionable viabilitat del valencià, com a idioma de cultura modern, si es trencava el lligam simbòlic i pràctic amb el mercat editorial de Catalunya (i, al respecte, s’hi recordava la poca identificació de la comunitat valencianoparlant amb la producció librària d’elit i, en conseqüència, el baix nombre d’exemplars de les edicions en «vernacle» al territori valencià);
c) s’havia d’aconseguir l’establiment d’una denominació per al conjunt de la unió lingüística on no estiguera absent el gentilici valencià. La proposta, a més de revitalitzada en la corresponent part de D88, podia ser rastrejada en la història; i
d) s’havia de començar una reflexió sobre el model de llengua vigent llavors a les terres valencianes i, en conseqüència, abordar seguidament algunes reformes que, per exemple en els camps de la morfologia i del lèxic, feren realitat la recuperació de formes genuïnes arraconades. El mateix Toni Mollà, al·lèrgic a etiquetar com a tercerviista cap dels seus plantejaments, explicaria amb sinceritat el 1990 el procés d’arraconament de formes lingüístiques esdevingut en els anys anteriors: «Al nostre país, els catalanoparlants il·lustrats reaccionàvem, davant el perill de substitució i d’hibridació, amb una compensació lingüística de caràcter redemptor. La conseqüència immediata en fou el prestigiament de les formes lingüístiques amb caràcter més simbòlic. El cultisme, l’arcaisme i l’expressió de regust literari esdevenien mots-trinxera per a la defensa del català. Fou així, doncs, que començaren a usar-se mots desconeguts i a oblidar-se’n, correlativament, de coneguts» (La llengua dels mitjans de comunicació, pàgs. 24-25).
En qualsevol cas, en uns altres contextos i amb uns altres interessos en joc a les terres valencianes, l’esmentat procés de selecció formal podria haver gaudit del consens social suficient per tal de ser considerat, unànimement, un element lògic de la normativització de la llengua compartida, que no hauria sigut qüestionada. De fet, els processos d’afirmació a Europa de les llengües de cultura, literàries o estàndard han estat ben diversos pel que respecta a l’elecció de l’eix vertebrador de la normativa, i no és cap desgavell afirmar que al País Valencià i en determinades circumstàncies –que, ja se sap, no es donaren– podria haver-se assumit la tria lingüística de Joan Fuster: el barceloní. Fins i tot hi ha qui ha dit que els usuaris de la llengua d’oc a França podrien haver escollit el català de Barcelona per tal de disposar d’una Hochsprache que els permetera sobreviure millor en el mapa de les llengües sense estat.
L’encabotament de tercerviistes procedents del catalanisme en aconseguir una revisió del model lingüístic no obeïa, lògicament, a cap essencialisme anticatalà, sinó al fet de percebre aquell debat obert en els anys setanta, i les seues enormes conseqüències, com un autèntic llast de plom per a les possibilitats de recuperació de la llengua i de la construcció nacionalitària a casa nostra.
Els cenacles propacte lingüístic (sorgits entorn de Futur Valencià i de la tertúlia de l’Hotel Inglés) moririen abans que les línies de treball esmentades hagueren arribat a bon port, però els lectors atents hauran trobat notòries semblances entre les esmentades posicions i les que van permetre l’existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), van conduir a l’elaboració dels documents normatius d’esta institució, i van possibilitar els plantejaments recollits en el frustrat Dictamen de l’AVL de l’any 2004 i en el finalment aprovat el 2005: http://www.avl.gva.es/img/EdicionsPublicacions/AcordsGenerals/NOMENTITAT.pdf
Però tot això és altra història.
L’ENTITAT
M’he estés, potser molt, en retratar la xarxa paral·lela de relacions que Futur Valencià i la cita tertuliana propiciaren. I he deixat massa desvestit el sant de l’entitat. Posem-hi remei. Començaré dient que FV no s’explicaria sense el bagatge que suposà la celebració d’un cicle de debats celebrat gràcies a l’esforç de Xavier Pons, Adel Francés, Vicent Moreno i Giménez i Carles Recio, i esdevingut al Saló de Graus de la Facultat d’Econòmiques de València a les darreries de 1988: «Valencians: unim-nos!», on un jovenet Joan Mansanet manifestà en públic dubtes i il·lusions que el retrataren com un valencianista de posicions sofisticades. L’hi acompanyava Rober Barberà, xativí.
I continuaré parlant dels germans Eugeni i Joan Senent (tots dos ex-Partit Nacionalista del País Valencià, PNPV, i el primer també ex-Partido Reformista Democrático, PRD), fills de Joan J. Senent Anaya, el benemèrit impulsor de la perseguida revista Gorg, i propietaris d’un local en el Passeig de Russafa que –a canvi de cap compensació econòmica– esdevindria la seu de l’organització. En el capítol de les generositats he de recordar igualment uns arquitectes (Gaspar, Juan Antonio, Francesco) que, entre altres moltes coses, ens deixaven utilitzar màquines d’escriure electròniques i ens permeteren disposar de mobiliari, i he d'esmentar també Joaquim Cuevas, primer secretari de l’entitat, i artífex de la presentació en públic (un acte celebrat en la Sala Rialto de València).
L’activitat pública de Futur Valencià descansava en la celebració de conferències i taules redones, actes comunicats a la premsa per fax i avisats als socis mitjançant telefonades al lloc de treball i al domicili familiar o per carta (no n’hi havia telèfon mòbil, no n’hi havia correu electrònic). Alguna de les convocatòries despertà una gran atenció mediàtica, com en ocasió de les presentacions –en el Paranimf de la Universitat de València– dels candidats a l’alcaldia de València durant les eleccions municipals de 1991. I entre les frustracions més sonades, la no celebració d’un viatge a Occitània.
FV posseïa un capital humà d’allò més divers: a més dels ja citats Mansanet, Barberà, els Senent, els arquitectes i Joaquim Cuevas, molta altra gent, vinculada al món polític: Vicent Miquel i Diego, ex Unió Democràtica del País Valencià, la UDPV històrica, d'ideari democristià; Vicent Franch, ex Partit Nacionalista del País Valencià, ex Partido Reformista Democrático, artífex de la tertúlia i autor de «Memòria històrica i consciència nacional comunitària», en D88; Joan Garí i el Senyor Josep Sales de Borriana, tots dos ex-PRD; Damià Mollà; Miquel Nadal (ja esmentat i caracteritzat), Agustí Colomer (també coautor de D88: «Cap a la construcció d’un nou valencianisme»), Miquel Juraco, Guillem Rausa, Josep Manuel Iborra, Vicent Rausell, i altres antics militants de les Joventuts Nacionalistes del País Valencià (JNPV), la branca junior del PNPV; Xavier Marí, Josep Velasco, Xavier Pons, Leonardo i Merxe Soler, Lluís Villasante, Albert Marín, Manuel Palos, i algun militant més d’Esquerra Nacionalista Valenciana; el socialista Vicent Soler (ja s’ha dit); militants d’Esquerra Unida com Sergi Linares; militants del continuum Unitat del Poble Valencià/Partit Valencià Nacionalista (PVN) com ara Adel Francés, Alfred Mondria, Rosa Yagüe, Rafael Ramos, Rafael Castelló, Josep Ibáñez, Francesc Ferrandis, Josep-Vicent Boira, jo mateix (que esdevindria secretari de FV en substitució de Ximo Cuevas), etc.; militants d’Unio Valenciana com Leopold Ortiz, i una munió de membres de les joventuts d’este partit i/o de l’activíssima entitat cívica Joventut Valencianista: Vicent Flor (llavors el secretari dels joves d’UV, disposat a impulsar una renovació en profunditat del discurs de la seua organització), Loles i Juli Jorro, Jaume Flor, Felip Bens, Lluís Bertomeu (en aquells moments articulista prolífic), Josep-Miquel Bisbal, Quique Trilles, Vicent i Loles Forment, Rafael Galindo, Carmel Roda, Clara i Magda Ferrando, Jordi Martínez, Àngel Calpe, Alicia Palazón, Artur Ahuir, Mario Tomàs, Francesc Palau, Natxo Serrano, Alfons Alba, Quelo Romero, etc. (no figuren en esta llista Fede Feases, un jove nacionalista tricolor inspirador de les tertúlies del Cabanyal, i Àngels Brull: havien mort com a conseqüència de l’enderrocament sobtat d’un mur mentre aparcaven el cotxe. Estic pràcticament segur que, d’haver viscut, Fede i Àngels haurien volgut acompanyar-nos en el si de FV).
Però en la nòmina de socis de Futur Valencià (que s’entrecreuava però no se superposava exactament amb la d’assistents a la convocatòria de Vicent Franch) figuraven també altres persones que no tenien militància activa en partits polítics durant aquells moments ni l’havien tinguda en els temps immediatament anteriors (perdó per les absències i per les errades: obeïxen a problemetes de memòria... Demane la col·laboració per tal de procedir-n’hi a la reparació): María José Muñoz Peyrats (son germà Joaquín havia faltat abans de la publicació de Document 88); Vicenta Ferrer Escrivà, (militant de FV i acompanyant de son pare Francesc Ferrer Pastor), Josep Maria Soriano Bessó, José María Jiménez de la Iglesia, Josep Antoni Perelló Morales (sempre partidari de la claredat en les adjectivacions), Anne Marie Monjo, Ana Crespo, Pere Anrrubia, Alexandre Manyes, Jesús Leonardo Giménez, l'historiador Vicent Moya, Assumpció Carbonell (qui, a més d'exercir una adhesió personal a FV, apareixia als meus ulls com a «dipositària sentimental» de la trajectòria valencianista de son tio, Vicent Badia i Marín, usuari públic de la doble denominació idiomàtica), Robert Cuenca, Xavier Mínguez, Alfons Moya, Vicent Moreno i Mira, Vicent Moreno i Giménez, August Monzón, Josep Lluís Marín, Lluís Mesa, el Carles Recio acabat d’eixir de rebot del blaverisme heavy, Joaquim Martí, Maria Jesús Álvarez, Josep Rosà Romero, Josep Sendra, Pere Riutort, Antoni Ferrando i Francés, Joan Pérez Duval, Jesús Olaso, Manuel Martínez Sospedra... i, molt discretament, Manuel Broseta.
BROSETA
Manuel Broseta despertaria en el si d’aquells espais d’encontre molt diverses reaccions: alguna gent mostrava hostilitat o una desconfiança quasi absoluta envers la persona que, el 23 d’agost de 1978, i en el diari Las Provincias, havia publicat «La Paella de “Els Països Catalans”», una proclama considerada el punt de no retorn en la seua deriva contra el catalanismo valencià. Amb el temps, Broseta es convertiria en un dels màxims representants de la Unión de Centro Democrático, la UCD valenciana que també tenia entre els més destacats membres Enrique Monsonís... i Fernando Abril Martorell, a qui s’atribuiria la frase el catalanismo en Valencia es un cáncer que hay que extirpar. En efecte: eren els temps àlgids d’allò que Damià i Eduard batejarien en De impura natione com la «Batalla de València».
Broseta despertava també molt d’interés en una part del tercerviisme: en un acte públic (crec recordar que esdevingut en el Club de Encuentro) va fer unes declaracions interpretades com un nou viratge. En efecte, sense entonar cap mea culpa massa explícit, però revestit de formes humils, qui feia anys havia arribat a ser percebut en determinats ambients com un futur Jordi Pujol valencià, tornava a posar-se baix els focus ornat de moderació i de discursos integradors.
Jo vaig parlar amb ell només una vegada. Recorde unes mans cuidades i una gestualitat elegant. Recorde, també, una lluentor d’il·lusió en els seus ulls. Les remors apuntaven que podia convertir-se en el líder d’una dreta valenciana reconstituïda, però jo era el secretari d’una entitat només cívica i, a més, militava en un partit d’esquerres i de centres-esquerres, i per un excés de mirament i de timideses vaig perdre l’oportunitat de preguntar-li sobre qüestions estrictament polítiques.
El matí del 15 de gener de 1992 el cos de Manuel Broseta estava en terra, en mig de l’espai central de l’Avinguda Blasco Ibáñez, amb un tret al cap. L’havien posat de genolls –prop de la seua Facultat– abans de matar-lo, i, segons publicava la premsa, havien deixat al seu costat un ganivet tacat de pintura roja (!). Després, el Club de Encuento que havia presidit, rebria el seu nom, i la sangonosa ETA assumiria l’autoria de l’assassinat davant l’opinió pública. Després, també, l’edició valenciana del diari El País (em pense) narraria «la última cena»: Broseta hauria participat en un sopar per tal de parlar de la possibilitat d’editar un diari en valencià. Si no em falla la memòria, la crònica periodística deia que en la reunió –finalment infructuosa– s’havien aplegat el marit de Maria Consuelo Reyna, Jesús Carrascosa, Eliseu Climent, i alguna gent més.
Siga com siga, Manuel Broseta havia mort. Sempre recordaré imatges d’aquells dies: el rostre tristíssim de Carme Alborch, deixeble i companya en el Departament de Dret Mercantil, i la immensa dignitat adolorida de Michèle Dupré, la primera esposa. I sempre guardaré memòria d’aquell funeral migpartit entre l’Església del Patriarca i el claustre de la seu històrica de la Universitat de València: m’hi veig deixant volar la memòria per moments mentre el taüt donava les voltes de rigor en l’espai universitari. Se’m venia a la ment que allà mateix, poc més d’onze anys abans, el cos sense vida de l’acaçat i insultat Manuel Sanchis Guarner (mort d’un atac al cor el 16 de desembre de 1981), havia fet a muscles el mateix recorregut en temps de la Batalla de València, quan en el cementeri les mans anònimes pintaven «Per fi has caigut, traïdor». Aquell dia de 1992 encara em ressonava la solemne muixeranga que havia acompanyat Sanchis Guarner entre les columnes neoclàssiques. I em redolaven les llàgrimes per un país ple d’esquinçalls.
La reconciliació social –que Futur Valencià volia impulsar– passava el matí del funeral de Manuel Broseta una duríssima prova simbòlica: en el meu cervell, amerat de records dels anys més durs del conflicte, i –imagine– també en el de moltes altres persones que havien decidit fer costat (per damunt de qualsevulla altra consideració) al cadàver d’un ser humà que ni tan sols havia pogut defendre’s.
EL DECLIVI
En els temps immediatament posteriors a l’assassinat de Broseta coincidixen algunes inhibicions i fracassos: no n’hi hagué cap diari en valencià, i tampoc no n’hi hagué, finalment, cap gran programa de formació de Futur Valencià obert als joves militants de totes les formacions. Certa gent va quedar-se un poc muda. I Joan Lerma, el febrer següent, i amb aquell posat seu tan característic de mirar al cel mentre parlava, ho resumí (cite de memòria): «[...] ya se puede decir: con la muerte de Manuel Broseta no solamente desaparece un brillante jurista y un reconocido hombre de estado. Con su desaparición se pone punto y final a una compleja –crec que va dir compleja– red de relaciones que abarcaba...» i ja no recorde més.
Futur Valencià tingué un cant del cigne el 1993, en ocasió del 75é Aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, però poc a poc es diluí. Com la tertúlia de l’Hotel Inglés (em pense que prou més longeva).
EL GOIG
Els protagonistes d’aquells anys guardaran per a si escenes on es confonen les activitats formals de Futur Valencià, les esdevingudes sense llum ni taquígrafs, i les organitzades en els diversos àmbits tercerviistes sorgits en aquells anys. Jo en tinc les meues pròpies: la selecció de la identitat corporativa de FV, en casa de Joan Senent; la primera conferència organitzada per l’entitat, amb Ricard Pérez Casado de protagonista, i celebrada en l’últim pis de l’Ateneu Mercantil amb sol de ponent entrant a mansalva per les finestres; la presència del rector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra –sempre dialogant–, en la seu de Lo Rat Penat una nit memorable; les informacions rebudes sobre els encontres entre filòlegs d’una i d’altra tendència disposats a escoltar-se; les activitats del primer exercici de la Falla Universitat Vella-Plaça del Patriarca (fundada el 1990 al socaire d’aquelles esperances cíviques); el sopar homentage que la tertúlia de l’Hotel Inglés va dedicar a Francesc Ferrer Pastor; les converses en la seu del Passeig de Russafa mentre la ràdio emetia una cançó del grup valencià Revólver; aquella taula redona de vidre...
ELS CAMINS
La vida de tots i de totes, i ben lògicament, ha pegat moltes voltes: de fet, ni María Consuelo Reyna és directora de periòdic, ni UV existix. I bona part dels joves blaveros d’aleshores –en el seu cas, expulsats finalment per Vicent González Lizondo de les estructures d'Unio Valenciana, i autors de la revista Consens valencià– militen en el Bloc i, en menor mesura, en el PP.
Tantes voltes ha pegat tot que Joan Francesc Mira, el 1997, publicaria Sobre la nació dels valencians: l’autopista oberta –sense pagar peatge a la tercera via– a la construcció d’un nacionalisme valencià «estricte» en sintonia amb les decisions del Congrés de l’Eliana (de l'any anterior) de la UPV...
Algunes coses, però, continuen, com ara l’aposta per la valencianitat nacional de molts dels militats del PVN, a hores d'ara integrats majoritàriament en el Bloc. O com l’activitat de l’entitat Tirant lo Blanc: nascuda com a instrument del valencianisme de conciliació de formació fusteriana, l’existència d’esta organització de forta empremta universitària fou possible gràcies a la decisió i al treball de Joan Mansanet, Robert Barberà, Rafael Ramos, Elisa Signes, Elies Seguí, Antoni Martínez, Joan Carles Membrado, Susanna Pardines, Gonçal Grau, Nathalie Torres...
I continuen operatives, també, les posicions lingüístiques de Felip Bens, qui en l’actualitat seguix realitzant publicacions en les normes emanades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).
D’aquells temps conserve amistats i coneixences amb divers grau d’intensitat i de seguiment. Algunes relacions, diferentment, s’han esvaït com aigua en cistella (de vegades com a conseqüència de discrepàncies polítiques...). D’aquells temps també vé que Vicent Martí, qui em coneixia des dels meus inicis en la UPV, diguera sorneguerament de la meua activitat ideològica: «l’enviàrem com a missioner i tornà negre!»...
UNA HERÈNCIA
Esta narració és personal però sincera. Calle algunes coses (com he advertit), però cap de les que dic obeïx a la voluntat de mentir. Si m’equivoque, demane mil excuses. I si em confirmeu l’errada, modificació immediata!
Vull acabar amb unes reflexions que em vingueren al cap fa uns dies en llegir un altre bloc: http://faustibarbera.blogspot.com/2008/07/vull-ser-militant-del-bloc-tinc-cabuda.html
El text que seguix el vaig redactar llavors molt improvisadament, i, després de contrastar el seu contingut amb alguns amics, he acabat de matisar-lo per tal que puga servir d’explicació d’algunes coses:
Una de les grans virtuts del tercerviisme, crec, és que servava –protegia– una part del passat de cadascú. M’explique: quan, posem per cas, alguna persona passava de ser blavera a pancatalanista en mig de la Batalla de València (una cosa no tan estranya com puga paréixer a priori), el protagonista ho enviava tot a pastar fang i es venjava simbòlicament del propi passat (arraconava en la història una part de la seua biografia). Però quan, arran de la plasmació de la tercera via, es produïa l’acostament envers el missatge de Mollà, Mira, etc., els afectats escollíem el ritme i la intensitat de la metamorfosi, intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres, i –atenció!– conservàvem la comprensió cap a les nostres posicions anteriors: per exemple, jo vaig començar a militar en la Unitat del Poble Valencià el 1984, i, malgrat totes les evolucions que he pogut patir, sempre he sentit una benvolença cap a tota aquella aventura de la UPV, tèbiament catalanista, sacrificada i un pèl angoixosa. Jo sempre m’he entés.
Doncs això.

Ciutat de València, 14 de juliol de 2008.

Materials sobre identitats nacionals i lingüístiques a Europa durant l'Edat Contemporània (amb algunes notes sobre el cas valencià). REVIS. 2-I-2011

Nota prèvia: excuses per la separació entre paràgrafs i línies, deguda a un problema de blogspot. Demane paciència i perseverància als lectors.

Quan parles de llengües

les passions es desfermen.

Miquel Siguan, 1996

A.

ETHNOGRAPHICAL MAP OF EUROPE ·

ETHNOGRAPHISCHE KARTE VON EUROPA ·

CARTE ETHNOGRAPHIQUE DE L'EUROPE ·

EUROPA ETNOGRAFICA ·

ETHNOGRAPHIC MAP OF EUROPE ·

VÖLKERKARTE VON EUROPA ·
CARTA DELL'EUROPA ETNOGRAFICA ·

LANGUAGE MAP OF EUROPE ·

EUROPA, VÖLKER UND SPRACHEN ·

POPOLI EUROPEI ·

EUROPA. PEOPLES AND PREVAILING LANGUAGES ·

EUROPA : SPRACHENVERTEILUNG ·

PEOPLES OF EUROPE ·

EUROPA VÖLKER- UND SPRACHENKARTE ·

VÖLKER VON EUROPA ·

MAPES «RACIALS», ÈTNICS I LINGÜÍSTICS DE L'EUROPA DELS SEGLES XIX, XX I XXI
Un ciutadà basc, Mutur Zikin, ha adaptat este recull cartogràfic per a realitzar un post redactat en francés: Cartes ethnographiques de l'Europe 1846-2010. Crec oportú remetre a algunes de les redaccions hi incorporades, així com transcriure ací la seua interessant introducció:

Voici donc une série de cartes ethnographiques de l'Europe de 1846 à 2010. Ce qui est intéressant de constater, c'est que les débats actuels qui font polémiques chez les ethnologues ou ethnographes sont visibles par comparaison d'une carte à l'autre. Aucune carte n'est pareille, ce qui prouve que l'interprétation cartographique est avant tout une perception personnelle ou le choix délibéré basé sur certains critères.

Indépendamment de sa précision croissante, la cartographie, et l'ethnographie en particulier, est toujours régie par un principe de sélection des informations représentées, pour les besoins d'un commanditaire et/ou en fonction d'un public.

La cartographie est ainsi aussi un instrument idéologique et politique, dont l'impact sur les consciences, pour être discret, est souvent considérable. La subjectivité des cartes est facilement révélée par l'étude critique et comparative des Atlas géographiques. Philippe Rekacewicz la résume ainsi : « La carte géographique n'est pas le territoire. Elle en est tout au plus une représentation ou une « perception ». La carte n’offre aux yeux du public que ce que le cartographe veut montrer. Elle ne donne qu'une image tronquée, incomplète, partiale, voire trafiquée de la réalité. »

Cela reste tout de même une certaine réalité.

http://muturzikin.over-blog.com/article-cartes-ethnographiques-de-l-europe-1846-2010-57369269.html

Independentment de l'adaptació del Sr. Zikin, el meu recull no pretenia de cap de les maneres ser sistemàtic, però sí volia ―i vol― facilitar l'accés a diverses percepcions existents sobre la composició «racial» i etnolingüística d'Europa durant la història contemporània. A més, en posar de relleu la notòria pluralitat de visions sobre l'adscripció dels habitants de les terres valencianes a unitats lingüístiques i a àmbits ètnics, es volia igualment fer reflexionar els qui imaginen els valencians com una entitat quasi «eterna», sempre percebuda per la resta, sempre identificada amb un idioma de límits indubtables, sempre vinculada a una determinada «nació». Unes reflexions que, òbviament, també podrien ser compartides per les persones que imaginen els catalans, els espanyols, etc. de la mateixa manera.
OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●1846: «Europa nach Völker und Sprachgraenzen»... published in Spruner's Historisch-Geographischer hand-Atlas, 1846. Steel engraved map with original hand colouring. Size 41 x 32.5 cms

En este mapa, les terres valencianes hi apareixen ocupades pel gentilici de «valencians» i, també, pel més global de «catalans» (que, igualment, s'ha de considerar immers en el conjunt dels «espanyols»).

Imatge: http://www.ancestryimages.com/proddetail.php?prod=e8892&cat=37

OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●1847: «Ethnographische Karte von Europa», by Heinrich Berghaus, from 1847. Ethnographische Karte von Europa. Auf F.v. Stulpnagel's geogr. Feichnung Zusammengestellt von Potsdam Im Marz 1845; im Stich vollendet November 1846, von Madel II in Weimar. Gotha, bei Justus Perthes. 1847. Dr. Heinrich Berghaus' Physikalischer Atlas oder Sammlung von Karten, auf denen die hauptsachlichsten Erscheinungen der anorganischen und organischen Natur nach ihrer geographischen Verbreitung und Vertheilung bildlich dargestellt sind ... 1845. Verlag von Justus Perthes in Gotha ... 1848 ...
En este famós i preciós mapa, les terres valencianes figuren enquadrades en el dialecte català inclós en el conjunt de dialectes sudfrancesos de la llengua d'oc i, per això, en el territori habitat pels «francesos». D'això en diríem ara subagrupació gal·lo-romànica amb denominació políticament incorrecta...
Font de les imatges: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-1555-160087&name=Ethnographische+Karte+von+Europa+




OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●1855: «Uberlicht von Europa mit Ethnograph» ... (Ethnographic map of Europe) published in Dr. Heinrich Berghaus' Physikalischer Atlas, Gotha, 1855 (map dated 1855.) Fine steel engraved map with original hand colour. Size 42 x 31.5 cms
Sobre esta nova versió de l’obra de Heinrich Berghaus, i si atenem al color utilitzat en la representació, el territori valencià es troba inclós en el conjunt dels «francesos» sense més matisos. Però si ens fixem en la clau de lectura del mapa, ens correspon-hi l'adscripció de Romanen, «romans», juntament amb Catalunya, les Balears i el sud de França.

Per quina raó este apel·latiu de romans per a valencians, catalans, provençals, etc.?

És bon moment per a recordar que durant l'Edat Mitjana les naixents llengües neollatines van ser conegudes amb derivats del gentilici de Roma com ara «romanç» (en el nostre cas), romance (pel que fa al castellà), etc., i que la llengua d'oc va arribar a ser batejada in situ per alguns autors com a roman o lenga romana, és a dir, com a «romà» o «llengua romana». A principis del segle XIX esta denominació seria represa per François Raynouard, que -a més- identificaria la llengua dels trobadors com a la varietat pont entre el llatí i les llengües de les penínsules itàlica i hispànica i de França, Valònia i la Suïssa francòfona.

Pel que fa al naixement de la denominació «llengües romàniques» (langues romanes en francés) sembla tindre els seus orígens el 1818: el gran erudit, historiador naturalista i arqueòleg Charles de Gerville, en carta al seu amic Arcisse de Caumont, també historiador i arqueòleg, hauria utilitzat per primera vegada el terme roman (romànic, derivat de la paraula llatina romanus, romà) per a designar idiomes procedents de la llengua dels romans.

En qualsevol cas, i a falta d'un gentilici comú que ens agrupara, els pobladors de l'àmbit lingüístic a cavall dels Pirineus acabàrem ostentant en alguns mapes etnogràfics decimonònics el nom de romans o, fins i tot, de «romanesos» (Romanier en alemany): vore l'«Ethnographische Karte von Europa» recollida en el Physisch-statistisch und Politischer Atlas von Europa de Constantin Desjardins (1837).

http://www.davidrumsey.com/luna/servlet/detail/RUMSEY~8~1~34453~1180065:Ethnographische-Karte-von-Europa,-o

Sobre l'esmentat bateig com a romanesos dels valencians, dels catalans, dels provençals, etc., també s'ha d'aclarir que, en aquells temps i en llengües com l'anglés, el francés o l'alemany, el poble que coneixem a hores d'ara com a romanés encara rebia apel·latius derivats dels topònims Valàquia («valac»), Moldàvia («moldau») o Moldàvia i Valàquia («moldau-valac»), és a dir, dels dos països inicialment constitutius del que acabaria éssent l'estat de Romania.

Imatge: http://www.ancestryimages.com/proddetail.php?prod=e3789


OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO


●1856: «Distribution of Man in Europe according to Language» by Alexander Keith Jhonston, from 1854. Col. lithographed map. Inset maps: Distribution of man in Europe according to language. Scale [ca. 1:17,000,000] -- Mission stations of India. Scale [ca. 1:20,500,000] -- Prevailing forms of religion in Europe. Scale [ca. 1:17,000,000] -- Mission stations of British Nth. America -- Missions stations of South Africa. Includes statistical charts of population by religion and school enrollment. "Phytology & zoology no. 11."
Títol complet del mapa: Moral & statistical chart showing the geographical distribution of man according to religious belief, with the principal Protestant mission stations in the middle of the 19th century. By A. Keith Johnston, F.R.S.E. Engraved & printed in colours by W. & A.K. Johnston, Edinburgh. William Blackwood & Sons, Edinburgh & London. 1st May, 1854. (1856)
El mapa mostra la família lingüística «grecollatina» (una agrupació obsoleta, des de fa molt de temps, en el món filològic), dins la qual es troben les llengües romaica o grega moderna, italiana, espanyola, portuguesa, francesa i valaca. Als valencians, en esta obra cartogràfica, se’ls havia de suposar només parlants de llengua espanyola.
Imatge: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-24721-940060&name=Religious+belief.


OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●1848 (1860): «Carte Ethnographique de l'Europe» ... 1848 by L. Dussieux, published in Atlas General de Geographie ..., 1860. Steel engraved map with original hand colouring. Size 39.5 x 30 cms
Ací les terres valencianes estan englobades en l’àmbit dels «catalans» i com a part de la raça «ibèrica»..
Imatge: http://www.ancestryimages.com/proddetail.php?prod=e9613&cat=93

OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●ca. 1880: «Ethnographical map of Europe», obra cartogràfica d'Ernst Georg Ravenstein, editor del primer volum de The Universal Geography : The Earth and Its Inhabitants (Londres: J. S. Virtue & Nova York: D. Appleton), traducció anglesa de l'obra d'Élisée Reclus Nouvelle Géographie Universelle : La Terre et les Hommes (París: Hachette). El gravat es troba en el lloc corresponent a les pàgines 16 i 17 del primer volum, dedicat al sud d'Europa.

Es tracta d'un dels pocs mapes on es distingix entre «valencians» i «catalans», dos pobles diferents que compartirien, però, la condició d'espanyols (Spaniards). Pdf de l'edició de Londres: http://www.archive.org/details/universalgeograp01recl

Pdf de l'edició de Nova York: http://www.archive.org/details/earth01recluoft

OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●1881: Detall de «Völkerkarte von Europa. (with) Sprachgebiet der Basken. (with) Sprachgebiet der Bretonen. (with) Die Sprachgrenzen in Sud-Tirol. (with) Die Flamische Sprachgrenze in Belgien». (Richard Andree. Herausgegeben von der Geographischen Anstalt von Velhagen & Klasing in Leipzig. 1881).Títol complet de l'atlas: Richard Andree's Allgemeiner Handatlas in sechsundachtzig Karten mit erlauterndem Text. Herausgegeben von der Geographischen Anstalt von Velhagen & Klasing in Leipzig. Bielefeld und Leipzig, Verlag Von Velhagen & Klasing 1881.
Esta importantíssima obra de la cartografia decimonònica inclou, dins els límits de la llengua d’oc, les terres valencianes, Catalunya, les Balears, etc.
Imatge: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-30779-1150694&name=Volkerkarte+von+Europa.


OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO


●1889: Cultures and Races of Europe
En este cas les terres valencianes semblen estar adscrites a l'estricta espanyolitat, mentre que sobre Catalunya sí hi figura un gentilici privatiu: el de «catalans».
Imatge: http://www.wall-maps.com/Classroom/HISTORY/World/Cultures&RacesOfEurope1889.gif


OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●1895: Detall de l'«Ethnographic map of Europe. (with) District of the Basque language. (with) District of the Breton language. (with) Boundaries of languages in the South-Tyrol. (with) The limits of the Flemish language in Belgium». (Published at the office of "The Times," London, 1895). Richard Andree from 1895 The Times atlas. Containing 117 pages of maps, and comprising 173 maps and an alphabetical index to 130,000 names. Published at the office of "The Times," Printing House Square, London, E.C. 1895. (colophon:) Cassell & Company. Limited, Belle Sauvage Works, London, E.C.
Este mapa constituïx una adaptacíó a la llengua anglesa de la «Völkerkarte von Europa» del Richard Andree's Allgemeiner Handatlas. En conseqüència, també s'hi mostra una «llengua d'oc» estesa des de les terres de l'històric regne de València fins el cor de l'estat francés.
Imatge: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-31732-1150617&name=Ethnographic+Europe.

OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●1899: Joseph Deniker (La race nordique)
Imatge: http://en.wikipedia.org/wiki/Joseph_Deniker

OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●1906: Vereinigte Germanische Staaten von Europa
Imatge: http://www.deutsche-schutzgebiete.de/verbreitung_der_deutschen.htm

OOOOOOOOOOOO

OOOOOOOOOOOO

●1907: «Folk-och språk-karta öfver Europa», mapa inclós en una obra editada en suec: NORDISK FAMILJEBOK. KONVERSATIONSLEXIKON OCH REALENCYKLOPEDI. Uggleupplagan. 7. Egyptologi – Feinschmecker (SJUNDE BANDET EGYPTOLOGI – FEINSCHMECKER), Stockholm 1907, Nordisk familjeboks förlags aktiebolag, Nordisk familjeboks tryckeri.
El mapa en qüestió inclou les terres valencianes entre les poblades pels «catalans» (representats amb un color que continua fins a Valònia).

Imatges: http://sv.wikipedia.org/wiki/Språk_i_Europa
http://runeberg.org/nfbg/0582.html

L'àrea de la llengua d'oc s'hi trobaria migpartida: «catalans» del Rosselló cap al sud, i «provençals» (i altres «francesos») del Rosselló cap al nord.
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


●1907: Detall de la part superior esquerra, dedicada als pobles europeus, de la làmina 31-32 de la segona impressió de la cinquena edició de l'Andrees Handatlas.
Els habitants de les terres valencianes són, segons este mapa, «catalans» i, també, «espanyols» (este últim extrem es veu confirmat pel mapa que ocupa l'espai inferior esquerre de la mateixa làmina). Com pot observar-se en la imatge, l'ètnia catalana estén els seus límits fins incloure-hi l'Alguer, però no sembla estar-hi adscrita a la llengua d'oc...
Imatge: http://www.macedoniaontheweb.com/it/forum/deutschsprachiges-makedonien-forum/829-historische-ethnische-religions-landkarten-und-statistiken-von-europa.html
http://www.geschichtsforum.de/f77/ethnic-maps-916/

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●1916: Madison Grant (The Passing of the Great Race) Imatge: http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Passing_of_the_Great_Race_-_Map_4.jpg

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


●1920: Detall d'«Europe Racial & Linguistic» (The Peoples Atlas), London Geographical Institute
En este mapa, Portugal i l'Espanya no bascòfona conformen una de les «races» llatines, sense referència a cap especificitat de l'est peninsular.
Imatge: http://www.hipkiss.org/data/maps/london-geographical-institute_the-peoples-atlas_1920_europe-racial-and-linguistic_3992_3012_600.jpg
http://www.hipkiss.org/cgi-bin/maps.pl?book=London%20Geographical%20Institute%20-%20The%20Peoples%20Atlas



OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


●1921: «Natural Political Map of Europe». H. G. Wells, The Outline of History (New York, NY: The Macmillan Company, 1921) 921
Un altre exemple de l'absència d'esment de l'especificitat ètnica de l'est de la nostra península.
Imatge: http://etc.usf.edu/maps/galleries/europe/regional/index.htm
http://etc.usf.edu/maps/pages/3600/3682/3682.htm

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


●1922: Detall d'«Etnography [of Europe]» by Bartholomew, J. G. (John George), 1860-1920 ; John Bartholomew and Son from 1922 Europe - physical features & population. The Edinburgh Geographical Institute, John Bartholomew & Son, Ltd. "The Times" atlas. (London: The Times, 1922).
Ací el territori valencià forma part de l'àrea habitada pels «catalans», que també s'estén fins l'Alguer. En qualsevol cas, hi és ben notòria la distinció entre provençals i gascons, i a remarcar igualment en el mapa l'existència d'un límit (lingüístic, s'ha de suposar) que abraça l'est de la península ibèrica i el sud de l'estat francés, és a dir, la «llengua d'oc» de mapes anterior (l'adscripció dels gascons a l'esmentada àrea idiomàtica s'hauria de considerar, com a mínim i segons el tractament gràfic, dubtosa).

Esta forma tan sofisticada de representar l'espai occitanoromànic (i les controvèrsies al voltant dels seus límits) ja figurava en el mapa «Europa um 1880», inclós en l'Atlas der Völkerkunde, un famós recull de cartografia etnogràfica enllestit per Georg Gerland i publicat, el 1892, per Justus Perthes a Gotha. L'obra en qüestió constituïa una actualització de la part setena del ja esmentat Physikalischer Atlas de Heinrich Berghaus, referenciat en este treball en les entrades corresponents als anys 1847 i 1855.

A tall d'anècdota, assenyalar una anomalia en el mapa de Bartholomew i en el seu antecessor de Gerland: les illes d'Eivissa i de Formentera no hi figuren com a part de l'àmbit català!

Imatge: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-3068-430027&name=Europe+-+physical+features+&+population.

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●1929: «Europa etnografica» by Touring club italiano from 1929 Atlante internazionale del Touring club italiano. (3. ed.). Centosettanta tavole principali, centrotrenta carte parziali e di suiluppo. Opera redatta ed eseguita nell'Ufficio cartografico del T.C.I. sotto la direzione di L.V. Bertarelli, O. Marinelli, P. Corbellini. Milano: Touring club italiano. MDCCCCXXIX/VII
Font de les imatges: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-31784-1151157&name=15-16.+Europa+etnografica.


L'existència de poblacions de llengua alemanya en les immediacions de les fronteres de la República de Weimar és ben palpable en este fragment del mapa. S'hi tractava d'assentaments històrics que, pel vessant oriental, arribaven fins ben endins de Rússia.
En el mapa també s'observa la pluralitat ètnica d'Espanya: seguint la clau de lectura i el disseny, s'hi vincula els gallecs amb l'àmbit dels portuguesos, s'hi singularitza absolutament l'àrea dels bascos, s'hi inclou un àmbit específic per als catalans de Salses a Guardamar (per més que vinculat al dels espanyols), i s'hi distingix quatre components particulars en el si dels espanyols no catalanòfons: asturians, castellans, andalusos i aragonesos.



Una de les representacions més reeixides de l'ètnia coneguda com a catalana (incloent-hi l'Alguer) en la cartografia anterior a la Segona Guerra Mundial. Les fronteres corresponen al límit lingüístic estricte: no hi són inclosos els territoris castellanoparlants de València, ni la Vall d'Aran...

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●s/d. (1933-1938): Rassenkarte von Europa
Este mapa va ser imprés a l'empara de la dissortada i sangonosa dèria racista dels nazis, però el seu contingut no és massa diferent (tampoc en la terminologia) al d'altres cartografies elaborades ―abans o contemporàniament― amb la mateixa temàtica.
Pel que fa a les terres valencianes, estes hi apareixen poblades per «catalans», una ètnia que formaria part del conjunt dels «espanyols».
Imatge: http://www.deathcamps.org/reinhard/korherr.html http://www.deathcamps.org/reinhard/pic/bigracemap01.jpg

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●ca. 1935: Lessons in Race Politics at a Hitler Youth Leadership School
Fotografia d'una reunió d'alliçonament de contingut racista dirigida a joves nazis, on es pot contemplar un mapa etnolingüístic d'Europa així com dos cartells sobre tipus racials alemanys (un d'ells constitutiu de la referència posterior d'este post).
Imatge: http://germanhistorydocs.ghi-dc.org/sub_image.cfm?image_id=1950

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●1935: Schautafel: Bilder deutscher Rasse 1um 1935 Farboffset 95,5 x 75,2 cm DHM (Deutsches Historisches Museum), Berlin Do2 93/437
Cartell nazi sobre tipus racials alemanys, present en la reunió d'alliçonament recollida en la fotografia de la referència anterior d'este post.
Imatge: http://www.dhm.de/lemo/objekte/pict/d2930437/index.html

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●1942-1943 (però amb les fronteres d’Entreguerres): The Races of Europe
Este mapa resulta prou curiós perquè sota el gentilici de «catalans» incorpora bona part dels territoris occitans (llenguadocians, provençals, etc.). Contràriament, la inclusió de les terres valencianes entre les poblades pels catalans no fa més que seguir una llarga tradició. En qualsevol cas s'ha d'esmentar que estem davant una cartografia on l'àmbit català apareix molt imbricat amb les nocions d'«espanyols» i de «francesos».
Imatge: http://www.gutenberg-e.org/osc01/images/osc05alg.html
http://www.gutenberg-e.org/osc01/frames/fosc05.html

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●1944: Fotografies aèries dels camps de concentració i d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, preses per aviadors al·liats durant la guerra (els camps van ser alliberats pels soviètics el 27 de gener de 1945).
Imatge: http://www1.yadvashem.org/exhibitions/album_auschwitz/air_photographs.html

Adreça obsoleta:
http://www.auschwitz.org.pl/html/eng/historia_KL/index.html
Adreça monogràfica sobre Auschwitz:
http://www.auschwitz.org.pl/

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

Amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial, després del genocidi comés pels nazis contra milions de jueus, de l’extermini de bona part de la població gitana (també a mans del III Reich) i de la desfeta del règim racista hitlerià, el terme «raça» cau pràcticament en desgràcia entre la comunitat científica, que passa a utilitzar habitualment el concepte «ètnia». Este últim, que s’hauria de suposar més neutral, té menys càrrega biològica i major càrrega cultural (lligada particularment al fet lingüístic, com en èpoques anteriors). En qualsevol cas, convé recordar que els grups ètnics no estan isolats en l’espai ni són estàtics en el temps. I que l’autodefinició és determinant.
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●1971: Mapa de les llengües d'Espanya en l'Atlas bachillerato universal y de España (Aguilar, Madrid, 1971, p. 88 [1ª ed., 1962, p. 92].
El tractament de la qüestió de noms de la nostra llengua és ací particularment sofisticat: la denominació «CATALÁN» té la mateixa tipografia que «CASTELLANO», «VASCO» i «GALLEGO-PORTUGUÉS», però els gentilicis «VALENCIANO» i «BALEAR» no la tenen igual que «Occidental», «Oriental», «Extremeño», «Andaluz», «Canario», etc. Queda en l'aire, doncs, l'interrogant: hi estaríem davant una proposta de triple denominació per al «català/valencià/balear»?...

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●1973: Direcke-Weltaltlas, begründet von C. Diercke, fortgeführt von R. Dehmel, Brunswick 1973, 176 (88 d. Neubearbeitung), S. 85. Imatges:
http://www.macedoniaontheweb.com/it/forum/deutschsprachiges-makedonien-forum/829-historische-ethnische-religions-landkarten-und-statistiken-von-europa.html


Una de les conseqüències de l'expansionisme genocida del III Reich fou la desaparició de la major part de les àrees de població alemanya situades en l'est de l'Europa central i en l'Europa oriental. El mapa en dóna fe, però només parcialment.


Com en èpoques anteriors a la Segona Guerra Mundial, este mapa inclou les terres valencianes entre les poblades pels «catalans» (ací, potser, aliens a l'adscripció com a «espanyols»).


OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


●1997: Mapa d'Europa realitzat pel grup parlamentari de l'Aliança Radical Europea, present en el Parlament Europeu i format, entre d'altres formacions polítiques, per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
Imatges: http://www.communautarisme.net/docs/carte-europe-regions-PPDE-ALE-1997.jpg


Entre les nacions sense estat hi representades es troba la catalana: en este cas la Comunitat Valenciana hi apareix integrada mitjançant l'assumpció de la denominació «Cataluña/Catalunya» (estesa també a les Balears, la Catalunya Nord...).

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO






●2001: Les llengües romàniques a Europa en l'actualitat. Un excepcionalment acurat mapa, obra de Yuri B. Koryakov, que delimita les àrees lingüístiques en atenció a les seues estructures (amb l'única excepció del reconeixement del francés com a llengua generalitzada a França).
Pel que afecta a Catalunya, València, Balears, etc., hi apareixen integrades baix el nom de «català».
Imatge: http://en.wikipedia.org/wiki/Romance_languages
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●2003: Distribution of Romance languages in Europe
Mapa elaborat per l'Enciclopædia Britannica on el valencià figura com a única varietat esmentada en l'àmbit del català, i on el provençal apareix separat de la resta de l'àrea d'oc (s'ha de suposar que en atenció a la percepció majoritària dels provençals sobre esta qüestió i, igualment, a l'hegemonia a Provença de la normativa del Felibritge, anterior a la impulsada per l'Institut d'Estudis Occitans).
Imatge: http://media-2.web.britannica.com/eb-media/42/2042-004.gif
http://www.britannica.com/EBchecked/topic-art/508379/2094/Distribution-of-Romance-languages-in-Europe#

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●2004: Mapa d'Europa realitzat pel grup parlamentari dels Verds i de l'Aliança Lliure Europea, present en el Parlament Europeu.
En este cas, les terres valencianes hi apareixen integrades en un sol àmbit territorial amb Catalunya, Andorra, les Balears, la Catalunya Nord, per bé que l'esmentada nació sense estat no hi sembla rebre la denominació de «Catalunya» o de «Països Catalans»...
Imatge: http://www.communautarisme.net/docs/carte-europe-regions-Verts-ALE-2004.jpg

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●2004: The European languages
Ací el valencià apareixia inclós dins la llengua catalana, per bé que s'hi assenyalava que es tractava d'una varietat d'status discutit.
Imatge: http://www.eurominority.org/version/maps/map-european-languages.asp

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●Ara (però elaborat fa uns anys): «As linguas en Europa», dins Loia · Guia aberta á lingua galega, part del web del Consello da Cultura Galega.
El mapa mostra en l’est de la Península Ibèrica una llengua denominada Catalán, Valenciano o Balear.
Imatge: http://www.consellodacultura.org/arquivos/cdsg/loia/mapas.php?idioma=1&seccion=7

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

●Ara: Peuples minoritaires européens
S'hi tracta d'un gràfic, amb abundant material vexil·lològic, on el País Valencià (representat per la senyera oficial de la comunitat autònoma valenciana) apareix vinculat amb Catalunya i les Balears (els «altres» Països Catalans).
Imatge: http://www.eurominority.org/version/eng/projects-shop-mino-whole.asphttp://www.eurominority.org/version/cat/projects-shop-buy.asp

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


●Ara: Extensió de la llengua alemanya en l'actualitat, testimoni de la desaparició pràcticament total de les grans àrees germanòfones a l'est de la línia Oder-Neisse (la frontera entre Alemanya i Polònia).
Imtage: http://de.wikipedia.org/wiki/Deutsche_Sprache
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO



●Ara: «Simplified linguistic map of Europe», imatge anteriorment allotjada en l’article Languages of Europe de Wikipedia, en internet.
La nostra llengua (com l'anglés, el francés, l'alemany, l'italià, etc., i a diferència de l'occità, el cors, el bretó, el soràbic, etc.) hi és representada amb una taca compacta de color i no per punts aïllats (nuclis de parlants).

Imatge (adreça obsoleta): http://en.wikipedia.org/wiki/European_languages

●Ara: «Distribution linguistique en Europe / Map of European Languages».

Mapes molt i molt detallats de la diversitat lingüística europea (en el lloc web de Mutur Zikin). Pel que respecta a la nostra llengua, la denominació hi emprada ―en autòcton (i anglés)― és la de «català, valencià (catalan)».
Imatge: http://muturzikin.over-blog.com/ext/http://www.muturzikin.com/

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

B. NACIONALISMES
Xosé M. NÚÑEZ SEIXAS, en la seua obra Movimientos nacionalistas en Europa. Siglo XX (Editorial Síntesis, Madrid, 1998, p. 11) ens facilita un bon resum dels punts de vista confrontats sobre els nacionalismes, així com una manera operativa d’integrar-los parcialment:
En las ciencias sociales persiste una dicotomía esencial, trasunto de la propia dualidad existente en las definiciones históricas de nación desde comienzos del siglo XIX (objetiva u orgánico-historicista, y voluntarista): por un lado autores y teorías modernistas, que suponen que los nacionalistas construyen o inventan la nación de acuerdo con sus intereses y circunstancias y, por otro lado, autores y teorías primordialistas, que suponen que las naciones son colectivos definidos étnicamente, con existencia objetiva, que preceden al nacionalismo, con más o menos matices entre los extremos (Smith, 1986). Aquí optamos por un enfoque relativa-mente mixto, que aunque concede preeminencia al elemento de la construcción de las ideologías y entidades políticas –incluyendo las nacionalistas– por parte de los actores sociales de acuerdo con sus intereses, cosmovisión y preferencias selectivas, también considera que el nacionalismo implica una propuesta de identidad colectiva de dimensiones políticas que atañe a la definición del sujeto de derechos políticos colectivos y a la legitimidad del poder ejercido en ese territorio, y que por lo tanto puede basarse, apoyarse o verse condicionado y/o favorecido por la existencia de discursos e identidades colectivas prepolíticas, lealtades territoriales o étnicas anteriores a la Edad Contemporánea.
Sin embargo la existencia de esas conciencias étnicas no presupone el surgimiento de nacionalismos en la Edad Contemporánea, en cuanto que éstos son resultado de la movilización política de los actores.
OOOOOOOOOOOO

C. NACIONS I LLENGÜES
Miquel SIGUAN (Declaracions a Rafael Company & Marc Borràs: «Miquel Siguan. A Babel la Pentecosta», Mètode. Revista de Difusió de la Investigació de la Universitat de València, 12, Llengua, nació, norma, conflicte, Universitat de València, València, 1996, pàg. 38) Els números dels paràgrafs són afegits, així com el text en verd:
Que hi ha una estreta relació entre llengua i política en el món contemporani és clar, però això no ha passat sempre així.
1. A l’Europa de l’edat mitjana hi havia moltes llengües per comunicar-se i això no tenia una repercussió política immediata, o almenys no tan forta. És clar que tampoc no podem pensar que a l’edat mitjana el concepte de nació fos tan clar, quan un rei moria podia repartir el territori entre els seus fills... i això és bastant incompatible amb una idea de nació.
«La mort del [rei Jaume I el] Conqueridor (1276) i l'aplicació del seu testament (1262) deixaven a l'infant Jaume com a rei de Mallorca juntament amb altres possessions que formaven la Corona de Mallorca. La darrera voluntat de Jaume I establia el regne de Mallorca com a una entitat separada de la Corona d'Aragó i establia que si una de les dues línies del Casal de Barcelona no tenia heureus mascles els seus estats passaven a l'altra branca».
( http://ca.wikipedia.org/wiki/Regne_de_Mallorca )
2. Val a dir que la idea d’estat nacional es va anar construint al llarg de l’època moderna i, alhora que s’unificava l’estat, semblava més còmode també unificar la llengua. Però aquesta unificació responia a un criteri de coherència ―diguem-ne administrativa― del poder.
3. Al segle XIX, però, a aquesta situació de facto s’afegeix un tipus de justificació ideològica: tots els que parlen la mateixa llengua, tenen la mateixa cultura i la mateixa tradició i, per tant, constitueixen una mateixa nació. A partir d’aquí, la llengua esdevé un dels principals senyals d'identitat. Fins i tot, en alguns casos, la llengua substitueix d’altres senyals identificatius que havien estat molt importants. El nacionalisme quebequés ―que ara incideix tant i tant en les diferències lingüístiques― es fonamentava sobretot en distincions religioses. Hi ha bastants situacions semblants. Però és veritat que al segle XIX la llengua passa a ocupar un primer pla i és en nom de la llengua que s’unifiquen territoris en una unitat política (com Itàlia o Alemanya) o, a l’inrevés, que territoris que formaven un estat o un imperi (com l’austro-hongarès) es van desmembrant.
Miquel Siguan
OOOOOOOOOOOO

D. LLENGÜES I DIALECTES
Xavier Lamuela: «La llengua de la Vall d'Aran», en Català, occità, friülà: llengües subordinades i planificació lingüística. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, pàgs. 121-130. La cita en les pàgs. 121 i 122.

¿PER ON PARTIM LES LLENGÜES?

La qüestió no és, però, banal. Davant d'un conjunt de varietats idiomàtiques emparentades, els criteris tècnics derivats de la mera descripció lingüística no són mai concloents a l'hora de determinar-hi fronteres de dialecte i de llengua. Encara sense sortir d'aquesta descripció interna, no és gens fàcil determinar el valor relatiu dels fets lingüístics que es poden prendre en consideració a l'hora de fer comparacions.[...] Ara, admetent que s'utilitzi un mètode prou afinat, capaç d'esquivar aquests riscos, resta que una definició de llengua sempre serà un tall arbitrari en el continu de trets diferencials. [...] No és estrany, doncs, que els termes llengua i dialecte es prestin a tot d'usos ideològics: la dificultat tècnica de definir-los se suma a les conseqúències antropològiques del pes enorme que té el fet lingüístic dins de la dinàmica social i tot plegat explica que, fins i tot en casos en què el lingüista honest i raonable gosaria definir-se, existeixen fortes tradicions que el contradiuen, sostenint, per exemple, la diversitat del gallec i del portuguès o la identitat del piemontès i del toscà.

EL PRINCIPI D'OPERATIVITAT CULTURAL

¿Quina és l'alternativa? Deixant ara de banda la qüestió, apassionnat, de com es poden afinar els mètodes comparatius, val la pena d'examinar les condicions i les conseqüències de la decisió que atribueix a un determinat idioma el rang de llengua independent. La primera característica d'aquestes condicions i d'aquestes conseqüències és que no pertanyen al món de les faves comptades: la decisió es pren en funció de possibilitats d'actuació i no en funció de veritats científiques. [...] Els exemples es poden multiplicar i el mateix cas del català ens en forneix un de ben significatiu. És perfectament possible de codificar una «llengua valenciana» que es distingueixi formalment del català - per cert que s'hi podria esmerçar prou més traça que no s'hi ha esmerçat -; no em sembla possible, però, que es cregui que el resultat d'una tal operació arribi a ser altre que la inhibició de les possibilitats culturals del valencià i de la viabilitat de la seva recuperació social.

Una acotació personal: el contingut d'esta última asseveració de Xavier Lamuela, rastrejable igualment en termes pareguts en bona part discurs del pancatalanisme valencià, formava part del meu bagatge mental amb anterioritat a la meua participació del moviment de la Tercera Via, i continua fent-ho encara: durant els debats lingüístics, públics i privats, generats al voltant de la Tertúlia de l'Hotel Inglés de València, l'argumentació en qüestió constituïa el nucli de la meua posició sobre la conceptualització i la normativització del valencià. I també hi és present al llarg de la meua part («De impura denominatione») de l'obra Document 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes (València: Eliseu Climent, 1988).

En un altre sentit, cap plantejar-se la possibilitat d'identificar català i occità. El primer fet a tenir en compte és la inqüestionable afinitat que uneix els parlars que formen aquest cojunt, central dins de la Romània contínua , que Loís Alibèrt i Pèire Bec anomenen occitano-romànic i en el qual entra amb completa naturalitat el català. Aquesta afinitat entre el català i els parlars occitans és tal que l'opció per un projecte cultural comú no forçaria pas més la matèria lingüística que el sistema de referències culturals que s'ha anat bastint des d'una opció que ja va ser divergent a l'edat mitjana. Amb tot, seria un error negligir les diferències lingüístiques, que tenen prou entitat per a ser preses en consideració al marge d'observacions de caràcter històric o social i que ens permeten de situar inequívocament l'aranès del cantó occità. [...]

Guillem CALAFORRA: «La “unitat de la llengua catalana” com a fet científic i com a argumentum ex auctoritate: revisió crítica», Zeitschrift für Katalanistik, 7, 1994, 37-56. Treball presentat en el Katalanistentag de Postdam, 1993 (versió revisada: «Arguments d’autoritat i noms “científics”», en Paraules, idees i accions. Reflexions «sociològiques» per a lingüistes. València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, pàgs. 111-132. La cita en la pàg. 115).
Fa una mica de vergonya, encara ara, d’haver de reiterar una idea que ja sembla tòpic: la definició de «llengua» i «dialecte» és, en molt bona part, extralingüística. L’homogeneïtat estructural no és l’únic criteri per a retallar o unir cap continuum lingüístic, ja que hi influeixen factors històrics, sociopolítics, literaris, etc. [...] La bibliografia referent a aquest punt és més que abundosa, i hauria defer meditar molts col·legues que encara creuen que, des de la perspectiva dels trets estructurals, es pot decidir què és llengua i què és dialecte (o, més exactament, quines varietats són supraordinades i quines són subordinades).

Gabriel BIBILONI: Llengua estàndard i variació lingüística, Eliseu Climent (Tres i Quatre), València, 1997, pàgs. 14 i 16.
Una llengua és un concepte complex que no es correspon amb una realitat definible del tot amb paràmetres lingüístics o estructurals. Una llengua és abans que res una noció cultural producte de la història; el resultat d’una història que ha anat d’una manera i bé hauria pogut anar d’una altra, tot partint d’una mateixa realitat lingüística inicial. [...]
Qualsevol varietat pot constituir-se en llengua si té una societat que vol —i pot— fer que així sigui. En aquest sentit una llengua és una varietat lingüística pròpia d’una societat dotada històricament de poder, un dialecte amb un exèrcit darrere, com agrada de dir a molts sociolingüistes. Per a ser més exactes cal dir que una societat amb poder pot decidir de constituir en llengua la seva entitat lingüística, com han fet els països escandinaus, o no fer-ho —cosa més estranya— com ha succeït en el cas de la Suïssa alemanya.

Joan ZABALTZA I MARÍ: Una historia de las lenguas y los nacionalismos, Gedisa, Barcelona, 2006, pàgs. 50 i 51.
Incluso la diferencia del francés y del italiano es artificial, puramente histórica, consecuencia de la desaparición de las hablas intermedias. [...] no existe ninguna diferencia objetiva entre los conceptos de «lengua» y «dialecto» y es de los poderes políticos y de los propios hablantes de quienes depende el estatus lingüístico.

Manuel SIFRE: Llengua i dialecte, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana & Bromera, València-Alzira, 2005, pàgs. 50 i 117
[...] constatarem la naturalesa social, i no únicament lingüística, de l’establiment històric i la perpetuació o estroncament de les llengües (cultes). [...]
Per a la lingüística, almenys des de la darreria del segle XIX, les llengües són conjunts de dialectes que reuneixen unes certes característiques com són la filiació genètica, l’homogeneïtat estructural i, amb més reserves però amb molt de valor pràctic, la intercomprensió mútua. Ara bé, els condicionants socials se superposen a aqueixa visió dels fets i la complementen o fins i tot la modifiquen. Així, els dialectes d’un conjunt lingüísticament afí es poden adscriure a la mateixa llengua o a llengües diferents a causa de factors socials.

Karl W. DEUTSCH: Las naciones en crisis, Fondo de Cultura Económica, Mèxic D. F., 1981, pàg. 48, notes 2 i 3 [Tides among nations, The Free Press, Nova York, 1979].
En el año 950 había en Europa seis [6] idiomas escritos bien desarrollados, es decir, idiomas dotados de una gramática, una literatura y con cierto empleo en los negocios y en la administración pública: el latín, el griego, el hebreo, el árabe, el anglosajón, y el eslavónico eclesiástico (antiguo búlgaro). [...] En 1250 habían languidecido dos idiomas, el anglosajón y el provenzal, pero florecían en Europa 17 idiomas, de acuerdo con la investigación de Sarton: latín, griego, hebreo, árabe, eslavónico eclesiástico, alto alemán, bajo alemán, francés, islandés, ruso, español, catalán, portugués, italiano, noruego, sueco y danés. [...] En 1800, cinco de los idiomas de 1250 habían languidecido o estaban relativamente inactivos: hebreo, árabe, bajo alemán, catalán y noruego; y una investigación publicada en 1809 mostraba sólo 16 idiomas florecientes en Europa: griego, eslavónico eclesiástico, alemán, francés, islandés, ruso, español, portugués, italiano, sueco, danés, inglés, holandés, polaco, magiar y turco (Osmanli). [...] En 1900, un siglo más tarde, 15 de los idiomas antes mencionados seguían floreciendo; el eslavónico eclesiástico era el único desaparecido; y se habían agregado los idiomas siguientes [fins els 30]: galés, flamenco, noruego (Riskmaal y Lansmaal), finlandés, rumano, checo, eslovaco, servo­croata (un idioma estándar literario común con dos alfabetos, tradiciones, literaturas y lealtades muy diferentes), esloveno, búlgaro, ucraniano, yidish, estoniano y latvio [...].
En 1937 florecían los treinta idiomas nacionales de 1900, y otros se sumaban con literaturas nuevas y educación o instituciones o movimientos políticos [fins els 53]: lituano, irlandés, escocés gaélico, vasco, bretón, catalán, reto-romance, servio lusaciano, albano, hebreo (moderno), careliano, bielorruso, moldavo, georgiano, osete, bashkir, cheremiss, chuvash, mordvino, samoyedo, sirieno (komi), tártaro y votiako. [...] La exclusión del territorio de la Rusia europea no cambiaría sustancialmente la imagen de la tendencia básica.
Així doncs, a major desenrotllament dels nacionalismes durant l’Edat Contemporània, més augment del nombre de llengües de cultura, literàries o estàndard, presents a les terres europees.
En los cien años transcurridos entre 1800 y 1900, el número de los idiomas nacionales bien desarrollados de Europa aumentó de 16 a 30, o sea a un ritmo mayor que el de cualquiera de los diez siglos anteriores. Y en los 37 años transcurridos entre 1900 y 1937, los idiomas estándares de Europa aumentaron a 53, registrando un aumento casi tan grande como el de los mil años anteriores en conjunto (pàg. 48).
En l’actualitat, setanta anys després dels últims llistats esmentats per Karl W. Deutsch, caldria comptabilitzar altres realitats lingüístiques vigents i, amb major o menor grau, reconegudes:
gallec, asturià, mirandés (de Miranda do Douro, a Portugal), aragonés, occità, cors, sard, ladí dolomític (al nord d'Itàlia), friülés, arpità (o franco-provençal de la Vall d'Aosta), luxemburgués, frisó, escocés lal·lans, feroés, sami o lapó, caixubi (al nord de Polònia), croat, bosnià, macedoni, armeni, montenegrí...
Això ens situaria al voltant de 75 llengües... o més.
Segons el que portem vist, hem de coincidir necessàriament amb J. K. CHAMBERS i Peter TRUDGILL quan afirmaven el 1980 (Dialectology, Cambridge University Press, pàg. 5) que The term ‘language’, then, is from a linguistic point of view a relatively nontechical term.
OOOOOOOOOOOO

E. ABSTANDSPRACHE, AUSBAUSPRACHE, DACHSPRACHE. TRES CONCEPTES ÚTILS PER ALS DEBATS SOBRE LLENGÜES I DIALECTES
Els conceptes de llengua Abstand (Abstandsprache, llengua per distància) i de llengua Ausbau (Ausbausprache, llengua par elaboració o per desenrotllament) van ser encunyats pel lingüista alemany Heinz KLOSS: aparegueren publicats per primera vegada en la pàg. 17 del llibre Die Entwicklung neuer germanischer Kultursprachen von 1800 bis 1950 (Munic: Pohl & Co), i assoliren la seua difusió mundial gràcies a un article del mateix autor publicat en anglés, «‘Abstand Languages’ and ‘Ausbau Languages’», inclós en Anthropological Linguistics vol. 9 núm. 7 (octubre) (Indiana University: Archives of Languages of the World, pàgs. 29-41). L'objectiu de Heinz Kloss amb estos treballs, considerats seminals en el camp de la sociolingüística, era analitzar les relacions entre els termes llengüa i dialecte des d'una perspectiva que tinguera en compte també els factors extralingüistics, és a dir, les circumstàncies externes al grau d'afinitat o de divergència de les estructures lingüístiques de les varietats afectades.

La influència d'estes aportacions de Kloss poden resseguir-se, per exemple, en un recent manual universitari de filologia romànica obra de Wolfgang PÖKL, RAINER, Franz i Bernard PÖLL: Einführung in die romanische Sprachwissenschaft (Tübingen: Niemeyer, 2007, 4ª ed.). En esta obra s'explica de forma molt accessible, tot utilitzant-hi els conceptes klossians, com abordar les discussions sobre l'estatus d'una varietat lingüística determinada (cite de la traducció castellana, Introducción a la lingüística románica -Madrid: Gredos, 2004-):

Desde el punto de vista del lingüista hay que distinguir dos tipos de criterios, para evitar discusiones infructuosas: criterios internos y externos.
Desde el punto de vista interno está tanto más justificado hablar de dos lenguas en referencia a dos variantes lingüísticas cuanto mayor es la distancia (se suele emplear el término alemán Abstand) entre ambas, es decir, cuanto menos tengan en común desde el punto de vista fonético, léxico y gramatical. [...] Sin embargo, el criterio de la distancia no es siempre suficiente (p. 58).

En efecte, no n'és prou sempre perquè, en primer lloc, és constatable «l'absence de critères universellement admis pour mesurer la distance linguistique entre langues et dialectes» (Roland BRETON: Atlas des langues du monde. Une pluralité fragile. París: Autrement, 2003, pàg. 15). I el criteri de la distància lingüística tampoc és sempre suficient perquè, com igualment remarquen Pöckl, Rainer i Pöll (2004: 58), s'ha de tindre en compte el «papel fundamental de los factores extralingüísticos en la determinación del estatus de una forma lingüística». Així es pot afirmar que, en determinats contextos, l'última paraula no la tenen els estudis dedicats a mesurar l'homogeneïtat o l'heterogeneïtat estructural de les varietats «en litigi» (característiques que estan en la base del reconeixement de les Abstandsprachen o llengues per distància):

Un factor de este tipo [extralingüístico] es el grado de desarrollo de la forma lingüística (se suele usar el término alemán Ausbau): cuando mayor es el número de dominios, es decir, ámbitos en los que una lengua se usa, más fácilmente recibe la calificación de lengua. [...] Las lenguas estándar plenamente desarrolladas se usan en la mayor parte de estos ámbitos, mientras que los dialectos habitualmente se limitan al ámbito familiar y, quizá, al de la poesía popular (Pöckl, Rainer & Pöll 2004: 58).

El que s'ha dit, tanmateix, no esgota el raonament, i en moltes situacions hem d'incidir en un motiu particular que està en la base del desenrotllament lingüístic, és a dir, hem de fixar-nos en el demiürg veritable que permet la presència de determinades varietats ―sobre les quals «actuen» les autoritats lingüístiques fins a estandaritzar-les satisfactòriament― en camps com ara la creació literària d'elit, l'administració pública, els diferents nivells del sistema d'enseñaça, els mitjans de comunicació de masses, la investigació científica, els cultes religiosos, etc.: el motiu particular en qüestió és la força i la capacitat d'incidència de les mobilitzacions socials d'origen ideològic i, imbricat amb açò, l'efectivitat transformadora de les decisions governamentals i paragovernamentals:

Por último, está claro que en el uso de lengua y dialecto frecuentemente desempeñan un papel importante factores políticos e ideológicos. El que quiere separar(se) políticamente también (se) separa lingüísticamente. Así los movimientos autonomistas tienden a designar como lengua a su propia variedad, para separarse del poder central, mientras que los gobiernos centralistas tienden a degradar a la categoría de dialecto a todas las variedades menos la lengua del estado (Pöckl, Rainer i Pöll 2004: 58) .

Els lligams entre llengua i ideologia/política pot ser il·lustrada ben bé amb la situació viscuda a finals del segle XX i principis del XXI en les latituds valencianes, encara que este cas dista molt de ser-ne una excepció:

En el caso de Valencia se une el problema del rechazo por motivos políticos a ser asimilados por Barcelona. Para tomar distancia de Cataluña se refieren muchos valencianos a una llengua valenciana distinta de la llengua catalana, a pesar de que estas variedades lingüísticas sólo muestran diferencias relativamente insignificantes (en especial en la pronunciación y en parte de la morfología verbal). El caso del País Valenciano es un ejemplo de un uso prácticamente sólo político/ideológico del concepto lengua (Pöckl, Rainer i Pöll 2004: 213).

Un ús pràcticament polític/ideològic del concepte llengua potser hauria de moure a l'encunyació de l'expressió Politiksprache, però l'absència del terme -llevat d'errada o omissió- en la literatura a l'ús, em fa abstindre'm de qualsevol proposta en ferm al respecte.

En qualsevol cas, i per tal de completar les argumentacions anteriors, aportaré algunes argumentacions que poden ser d'interés per als lectors. En primer lloc s'ha de recordar que, des d’una perspectiva estríctament lingüística, tota llengua Ausbau hauria de ser considerada com a dialecte de la que se n’hauria «independitzat», però en la pràctica els sociolingüistes (però no només ells) acostumen a reconéixer les situacions de facto: així s'esdevé, per exemple, amb el noruec bokmål respecte del danés, i amb l’eslovac respecte del txec. I també és la situació del macedoni considerat a part del búlgar i la de les quatre llengües que abans conformaven el serbocroata o croatoserbi: el bosnià, el croat, el serbi i el montenegrí (est últim és reconegut en la Constitució monetenegrina de 2007, però a data de hui, 1 de maig de 2011, i a diferència dels altres tres, encara no disposa d'un apartat específic en el llistat dels Codes for the Representation of Names of Languages de la Library of the Congress de Washington: http://www.loc.gov/standards/iso639-2/php/English_list.php). Pel que fa a tots estos casos i algun més, és ben sabut que els seus parlants practiquen allò que se'n diu bilingüisme passiu, una terminologia com qualsevol altra per a posar de relleu les enormes afinitats lingüístiques realment existents.

Per altra part, s'ha de parlar igualment de les Dachsprachen o «llengües teulada», un altre concepte de la sociolingüística que bateja les varietats que servixen de pont comunicatiu en el si d’un continuum geolectal o dialectal, i particularment quan la intercomprensió entre varietats és prou o molt difícil (per exemple, a causa de l’aïllament o de la distància geogràfiques).
L'existència d'un continuum geolectal implica que entre les zones contigües les diferències entre les varietats són de baixa intensitat i la intel·ligibilitat mútua és alta; però quan més augmenta la distància entre els territoris a contrastar, la intel·ligibilitat mútua minva fins el punt que, en determinades situacions, pot arribar-se a la desaparició de la capacitat d'enteniment entre els parlants afectats. Com a mostres de Dachsprachen a Europa trobem:
—l'Standaardnederlands, comú als Països Baixos i a la comunitat flamencoparlant de Bèlgica i, a Amèrica, a l'independent Surinam i a diverses terres vinculades a l'estat holandés: Aruba, Sint Marteen, Curaçao i altres tres illes sota sobirania dels Països Baixos;
—el euskara batua, vigent a banda i banda de la frontera occidental franco-espanyola: a la comunitat autònoma basca, a la (Alta) Navarra bascòfona i al País Basc francés;
—el Rumantsch Grischun del cantó dels Grissons a Suïssa i,
—d’alguna manera, les llengües «de cultura» que coneguem com «alemany»i «italià», una mena de llengües teulada avant la lettre.

OOOOOOOOOOOO

F. SUÏSSA: UNES REFLEXIONS INTEL·LIGENTS SOBRE LA DIALÈCTICA «LLENGUA/DIALECTE»

23 de agosto de 2006 - 14:29

El romanche, ¿lengua o dialecto?

¿Por qué el romanche es considerado como una lengua mientras el suizo-alemán ("Schwytzertütsch") sólo tiene el estatuto de dialecto?
La respuesta no es simple. Detrás de los criterios lingüísticos se ocultan otros factores: culturales, de identidad y políticos.
La palabra alemán (Deutsch) en suizo-alemán es "Tüütsch". Para decir: saludo a usted, que en alemán es: "Ich grüsse Sie", en suizo-alemán se utiliza una palabra que fonéticamente se podría escribir: "krrüetzi".

Sobra decir que para un francófono que ha aprendido el alemán, el "Schwytzertütsch" (suizo-alemán) suena como una lengua de extraterrestres y que los niños suizos de lengua alemana están condenados a aprender el alemán (alto alemán) en la escuela como si fuera una lengua extranjera.
El 63,7% de la población suiza habla un dialecto –las diferentes variantes del "Schwytzertütsch"-, mientras el romanche, empleado sólo por el 0,5% de la población del país, tiene estatuto de lengua nacional. ¿Curioso, no?
Razones lingüísticas y políticas
Desde mediados del siglo XIX la lingüística reconoce generalmente que el romanche es una lengua a parte entera.
¿Otro de los criterios? "Los romanches han mantenido la S del plural, lo que no sucede en ningún dialecto italiano. En Francia y en España, sí. Pero los romanches no estuvieron en contacto directo con esas regiones. De modo que este es un criterio lingüísticamente muy convincente", responde Chasper Pult, gran especialista de la lengua romanche.
Sin embargo, a veces algunas voces han negado la independencia del romanche con críticas culminantes durante la Primera Guerra Mundial y en la época fascista. En aquellos tiempos de exacerbación nacionalista, algunos lingüistas italianos afirmaron que el romanche debía ser considerado como una variedad dialectal vecina del lombardo alpino y, por consecuencia, ligado al italiano.
Debe señalarse que Italia, con su unidad nacional recientemente adquirida y la unidad lingüística en vías de serlo, tenía mucha dificultad para reconocer un estatuto particular a sus idiomas retorromanos del norte del país: el ladino (Dolomitas) y el friulano (Friul) lenguas hermanas del romanche.
Ahora bien, los criterios lingüísticos no son suficientes necesariamente para legitimar un estatuto de lengua. "Una vez que los lingüistas prepararon el terreno verificando las especificidades lingüísticas del romanche, hubo un renacimiento cultural, un movimiento que condujo al reconocimiento como cuarta lengua nacional en 1938", precisa Chasper Pult.
"Las variantes del romanche habían sido estandarizadas: traducciones de la Biblia, literatura, manuales escolares y periódicos. El problema es que esas variedades uniformizadas cubren un territorio demasiado restringido para ser realmente viables. Así pues, se reconoció como lengua el conjunto de variantes romanches admitiendo al mismo tiempo que cada una de las variantes tiene su ortografía y su pronunciación", señala el lingüista Georges Lüdi, profesor en la Universidad de Basilea.

¿ Y el 'Schwytzertütsch'?
Especificidad lingüística y conciencia de identidad serían entonces las dos fuentes de nutrición del reconocimiento lingüístico. Muy bien, pero entonces ¿por qué el suizo-alemán no está en la misma situación? Porque el abismo que existe entre Berna y Berlín es lingüístico, aunque también tiene un amplio carácter de identidad.
Pequeña lección de historia de la lengua alemana del profesor Lüdi. "Con la Reforma, el dominio de la lengua alemana inició un proceso de uniformización. Lutero y Zwingli fueron los motores de la estandarización para que la Biblia pudiera ser leída por todos. Hubo pues un movimiento de homogeneidad del alemán escrito. Y la Suiza de lengua alemana participó en ese movimiento. De norte a sur se creó un consenso".
"En el siglo XVII, Alemania comenzó a emplear oralmente esta variedad, pero Suiza no siguió. Es decir, los alemanes empezaron a hablar como escribían, mientras los suizos siguieron hablando y escribiendo de manera diferente".
Sí, pero el holandés no es más que un dialecto del alemán que llegó a ser lengua nacional. ¿No debe pasar por esta situación la identidad suizo-alemana?
"Lo que constituye la identidad suizo-alemana es justamente el hecho de que, por ejemplo, los habitantes de Lucerna y de Berna no hablen de la misma manera. Hay pues una identidad de Lucerna y una de Berna, pero no realmente alemánica. Para que pueda existir algo semejante al holandés sería necesaria una estandarización de estas formas de hablar. Y esto, nadie lo quiere", responde Georges Lüdi.
¿No es comparable esta variedad de dialectos alemánicos con la variedad de los idiomas romanches? "!No! Había cinco lenguas estandarizadas y no una variante estandarizada para el conjunto, mientras para los suizo-alemanes existe el alemán que ejerce esta función de lengua escrita estandarizada", agrega.
Así pues, desde un punto de vista práctico la creación reciente del "Rumantsch Grischun" representaría para las variantes romanches aquello que el alemán representa para las variantes alemánicas.
Swissinfo, Bernard Léchot

(Traducción: J.Ortega)

http://www.swissinfo.org/spa/especiales/romanche/detail/El_romanche_lengua_o_dialecto.html?siteSect=21021&sid=6998703&cKey=1158138459000&ty=st

swissinfo es una unidad empresarial de SRG SSR idée suisse (Sociedad Suiza de Radiodifusión y Televisión). Su misión consiste no solamente en informar a los suizos que viven en el extranjero sobre lo que acontece en su país de origen, sino también en potenciar la proyección internacional de Suiza. swissinfo se ha consolidado como una plataforma de actualidad e información multimedia disponible en nueve idiomas:

www.swissinfo.ch.

http://www.swissinfo.org/spa/portada/nosotros.html?siteSect=900

OOOOOOOOOOOO

G. LA «INDEPENDÈNCIA» DEL GALLEC RESPECTE EL PORTUGUÉS: UNA VISIÓ GALLEGA «MAJORITÀRIA», I MATISADA

Francisco FERNÁNDEZ REI: Dialectoloxía da lingua galega, Edicións Xerais de Galicia, Vigo, 2003, 3ª edició (1ª ed. 1990), pàgs. 17-19

[...]
O latín galaico deu orixe a dous estándares románicos modernos no occidente ibérico, o galego e o portugués, que comparten unha fase común na Idade Media, a denominada galego-portuguesa, período dunha relativa unidade lingüística ó norte e ó sur do río Miño, a xulgar polos textos notariais e literarios conservados.
Na actualidade, desde o punto de vista estríctamente lingüístico, ás dúas marxes do Miño fálase o mesmo idioma, pois os dialectos miñotos e tramontanos [portuguesos] son unha continuación dos falares galegos, cos que comparten trazos comúns que os diferencian dos do centro e sur de Portugal; pero no plano da lingua común, e desde unha perspectiva sociolingüística, hai no actual occidente peninsular dúas linguas modernas, con diferencias fonéticas, morfosintácticas e léxicas, que poden non impedi-la intercomprensión ó existir un bilingüismo inherente entre o galego e o portugués, semellante ó existente entre o catalán e o occitano, o danés e o noruegués, o eslovaco e o checo, o feroés e o islandés.
A lingua galega, aínda nun proceso de fixación e estandarización, é unha lingua ausbau («lingua por elaboración»), seguindo a terminoloxía e a teoría do sociólogo e politicólogo alemán Heinz Kloss, que o sociolinguista iugoslavo Žarko Muljačić está a aplicar á estandarización das linguas románicas; non se trata dunha lingua abstand («lingua por distanciamiento») verbo do portugués, porque entre dous «dialectos» latinos non hai unha forte separación lingüística, pero si a hai [una forta separació] sociolingüística e socioliteraria.
[...]
Non é tarefa doada delimitar xeográficamente o territorio lingüístico do galego moderno verbo do leonés occidental e do portugués setentrional, por non existiren límites dialectais ríxidos entre falares que comparten unha mesma orixe, neste caso o latín da Gallaecia romana.
A dificultade de establece-lo territorio actual da fala galega está no feito que, aínda que poden sinalarse trazos caracterizadores do galego fronte ó asturiano occidental e ó leonés de león e Zamora, e tamén fronte ó portugués miñoto e transmontano, que permitirían marcar límites, hai fenómenos comúns con estas zonas que poderían habilitarse para invalidar unha fronteira.
De tódolos xeitos, a existencia de varios fenómenos fonéticos e morfolóxicos característicos do complexo dialectal galego (e en boa parte do actual galego común) respecto do complexo lingüístico leonés e dos dialectos interamnenses e transmontanos portugueses (e do portugués común), posibilitan marcar unos límites aproximados da lingua galega, que hoxe se fala na Comunidade Autónoma de Galicia e mais no occidente das provincias españolas de Asturias, León e Zamora.

(Els ombrejats són meus).

OOOOOOOOOOOOO

H. JOAN FUSTER, 1983
Joan FUSTER: «Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans», en DD. AA.: Els valencians davant la qüestió nacional, Eliseu Climent (Tres i Quatre), València, 1983, pp. 41-61
«No ens ha de fer riure ni somriure l’actitud de [Constantí] Llombart: ell deia [a la llengua] “llemosí” per no dir-li “català”, ni “valencià”, ni “mallorquí”: el terme, fal·laç, resultava útil per desmuntar les objeccions “regionalistes”. Més que més, quan la “Renaixença”, més sòlida al Principat, adoptava per a l’idioma el nom de “català”, sense aquell mínim d’imaginació política —i de política cultural— que fes pensar quina repercussió podia tenir això en la perifèria» (p. 48). (L'ombrejat és meu).

I. RAFAEL COMPANY, 2011

El text següent ha tingut per destinatari un amic castellanoparlant. Però he pensat que, a més de donar-li el format d'email privat, potser pagava la pena fer-lo públic.

LA MAGNITUD DE LAS CONTROVERSIAS LINGÜÍSTICAS
Las polémicas europeas sobre la adscripción de variedades lingüísticas era y es muy remarcable, con independencia de la naturaleza de los «agentes» inductores: cuando se publicó el volumen dedicado a Europa y la Unión Soviética en la obra Linguistic Composition of the Nations of the World (Kloss & McConnell eds. 1984), aparecía un repertorio de lenguas controvertidas (cuadro 5, pp. 22-24) con 56 variedades ordenadas alfabéticamente por su denominación en inglés. Una enumeración que, no obstante su elevado número, no podía considerase verdaderamente exhaustiva, como bien se afirmaba en el texto.

Las primeras 49 aparecían doblemente clasificadas: en una columna eran figuradas como subvariedades de una lengua «más prestigiosa» (con indicación de cuál); en la otra como lenguas independientes, con el añadido de las razones que podrían contribuir a refrendar dicha opción. En realidad, en la columna donde las variedades son figuradas como subvariedades de una lengua más prestigiosa, y de acuerdo con la redacción del texto (Kloss 1984: 20), se trataría también de other more firmly established / autre langue mieux établie o, igualmente, more clearly demarcated / plus clairement définie. En la redacción de la p. 20 se matiza igualmente la cuestión del prestigio: more generally recognized prestigious language / reconnue en régle genérale comme une langue de prestige).

Sirva de ejemplo de estos contenidos de la obra de Heinz Kloss y Grant D. McConnell, la forma de tratar en ella a las variedades lingüísticas que conocemos como gascón, occitano, provenzal y valenciano (pp. 22 i 23), todas ellas adscritas al ámbito occitano-románico. Con respecto al gascón se decía que, cuando era considerado parte de otra lengua, lo era del occitano; como razón para su posible independencia se aducía la existencia de una remarcable distancia en términos de estructura lingüística, o Abstand. Cuando se trataba del occitano, y siguiendo el mismo esquema explicativo, se remitía de una parte al francés y, de la otra, al antiguo y nuevo desarrollo lingüístico de esta variedad (Ausbau) para fundamentar su reconocimiento como lengua separada.

Para con el provenzal, se citaba el occitano y el desarrollo lingüístico (Ausbau), y en el caso del valenciano, y amén de remitir al catalán como referencia, se esgrimían como razones para su hipotética consideración como lengua independiente tanto el Ausbau, como el folk sentiment (en francés, volonté populaire).

En cualquier caso este último factor no se utilizaba exclusivamente con respecto al valenciano: en el listado se traía a colación en doce ocasiones más y, con carácter general, se había fundamentado en una argumentación de Uriel Weinreich. Aunque en el texto se explicitaba que el sentimiento popular, encarnado de diferentes maneras, no constituía un criterio fundamental para que los lingüistas definiesen las variedades como lenguas o dialectos, sí se afirmaba que debía ser considerado un factor poderoso, capaz de engendrar debates públicos e, igualmente, susceptible de ejercer influencia sobre decisiones alcanzadas en encuentros públicos entre especialistas y organismos de planificación lingüística (p. 25). Y tampoco faltaron referencias (p. 26) a la decidida acción de algunos gobernantes y organismos internacionales a favor del reconocimiento de la independencia de determinadas variedades o, inversamente, a la actitud obstruccionista de ciertas autoridades hacia lenguas cuyo reconocimiento gozaba del consenso internacional.

Han pasado los años y las polémicas generadas por las adscripciones de las variedades lingüísticas no han cesado en Europa: si bien se han tomado decisiones que han ayudado a desterrar o aminorar conflictos y, por consiguiente, han remitido algunas de las controversias que aparecían en la obra de Kloss y McConnell, otras variedades han seguido navegando entre dos aguas y, por eso, han continuado haciendo correr ríos de tinta y alimentando incertidumbres culturales, sociales y políticas. Incluso situaciones que no fueron citadas en 1984 ―entre otras cosas porque, en algún caso, difícilmente se hubiesen considerado entonces como susceptibles de generar controversias intensas― recabaron la atención y generaron nuevos focos de debate acompañados de mayor o menor virulencia: baste recordar, a este respecto, la ―en principio― sorprendente oficialización de la lengua montenegrina en el año 2007: en efecto, en el artículo decimotercero de la primera constitución de Montenegro tras la independencia, adoptada por el parlamento el 19 de octubre de 2007, se establece que la lengua montenegrina, crnogorski jezik, será la oficial del país. Asimismo se prevé el uso oficial de las lenguas serbia, bosnia, albanesa y croata (srpski, bosanski, albanski i hrvatski jezik). Con estas redacciones se ha consagrado la eclosión del antiguo serbocroata o croataserbio en cuatro lenguas independientes: serbio, croata, bosnio y montenegrino. Y con ello también se ha puesto punto y final al viraje político de las autoridades montenegrinas conducidas por Milo Djukanović, antiguo aliado de Slobodan Milosević durante la desintegración de Yugoslavia y el proceso, finalmente frustrado, de creación de la Gran Serbia.

Acompañando las evoluciones vividas en lenguas de buena parte de las latitudes europeas, la práctica totalidad de los factores reseñados en 1984 en el libro de Kloss y McConnell han continuado estando operativos: folk sentiment/volonté populaire, sentimiento nacional, ecclesiastic policy/favorisé par l’ecclésiat, antiguo Ausbau, antiguo y nuevo Ausbau, Ausbau, beginning Ausbau/Ausbau en devenir, antiguo Abstand, Abstand, ausencia de estandarización o ausencia de tradición literaria común. En efecto, y por separado o en grupo, estos factores han seguido siendo valorados por hablantes de a pie, por dirigentes de todo orden y por lingüistas de muchas nacionalidades con la mirada puesta en atribuir, a algunas variedades lingüísticas, la consideración de dialecto o de lengua independiente. En otras palabras, que argumentaciones relacionadas con la voluntad del cuerpo social, con la existencia de sentimientos nacionales, con la historia y profundidad de los procesos de codificación o con la distancia lingüística expresada en términos estructurales (entre otras), se han podido aducir como razones para tomar la decisión ―la «gran» decisión― sobre el futuro del idioma de determinadas sociedades y, con ella, sobre la orientación a seguir respecto otras cuestiones culturales y políticas que afectan a las respectivas ciudadanías.

Tras todo lo expuesto, y como puedes haber deducido, las diferencias que existen entre dialectos y lenguas son de tal naturaleza que no se puede decidir, de manera objetiva, si una determinada variedad lingüística es un dialecto ―y, por ello, parte de una lengua― o si conforma, por ella misma, una lengua independiente.

Por lo que respecta al caso valenciano, la dimensión jurídica y técnica del debate se cerró prácticamente tras la constitución de la Acadèmia Valenciana de la Llengua, AVL, y la aprobación en el año 2005 del Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià. Gracias a todo ello ya se sabe qué significa valencià cuando nos referimos al idioma, y ya sabemos cómo debe enseñarse éste (te cito de la introducción -pág. 14- de la Gramàtica Normativa Valenciana publicada por la AVL en 2006):

La llengua pròpia i històrica dels valencians és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra, així com altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (el departament francés dels Pirineus Orientals, la ciutat sarda de l’Alguer i la franja oriental d’Aragó) i la comarca murciana del Carxe. Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una mateixa llengua o sistema lingüístic.

Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial de la llengua compartida, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.

Supongo que no te hace falta la traducción: una lengua compartida (la que la romanística, los catalanes y bastantes valencianos a lo largo de la historia han conocido como catalana, y que aquí se denomina usualmente valenciano) y una autoridad lingüística privativa. Una solución entre las posibles. Y, desde mi punto de vista, probablemente de las mejores. Eso sí, quedan flecos:

L’existència d’eixes dos denominacions -catalán y valenciano- pot crear equívocs sobre la cohesió de l’idioma en alguns contexts, especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit. Per esta raó l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents (habilitació de fórmules sincrètiques o similars, per exemple) a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada (punto 6 del citado Dictàmen).

Y tampoco se ha hecho realidad el reconocimiento explícito del gobierno autonómico valenciano -de su presidente fundamentalemente- a lo que la AVL ha establecido: el discurso oficial obvia siempre, siempre, cualquier referencia al hecho de que los valencianos comparten su lengua propia con otras tierras. Además, y si procede, en momentos de agitación anticatalanista de grado medio o bajo, se vuelve a sacar a pasear el concepto de lengua separada... Eso por no hablar de la obstinación a no reconocer los títulos de Filología Catalana (únicos en vigor en las universidades valencianas desde hace décadas) cuando de lo que se trata es de la docencia del valenciano: esta obstinación del gobierno de Francisco Camps se mantiene a pesar del contenido de reiteradas sentencias del Tribunal Supremo español, que últimamente ya utiliza un tono de enfado en sus redacciones de condena al proceder de la Generalitat Valenciana.

En fin, no te canso más. Solamente recordarte que la mayoría de la opinión pública de la Comunitat Valenciana -la volonté populaire hegemónica- no participaba en el año 2004 de la definición conceptual que, con buen sentido desde mi punto de vista, aprobaría la Acadèmia Valenciana de la Llengua un año más tarde:

Respecto a la identidad del valenciano, ¿con qué frase se identifica Ud. en mayor medida?
-Es una lengua diferente y diferenciada del catalán 64.4 (1029)
-La misma lengua que se habla en Cataluña e Islas Baleares 29.9 (478)
-N.S. 5.1 (82)
-N.C. 0.5 (8)

http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2560_2579/2560/e256000.html

KLOSS, H. & g. G. D. MCCONNELL (eds.) (1984) : Linguistic Composition of the Nations of the World. 5. Europe and the USSR / Composition linguistique des nations du monde. 5. L’Europe et l’URSS. Quebec: Les Presses de l’Université Laval.

El Canyamelar, 4 de juliol de 2008