dissabte, 12 de juliol de 2008

Futur Valencià: una visió intransferible?

L'ENTENIMENT
Vull concloure la meua «commemo- ració» del vinté aniversari de la publicació de Document 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes (iniciada en el text Document 88: vigència, adhesió, rebuig, menyspreu, oblit), amb referències a l’organització que va encarnar l’actuació pública del tercerviisme valencià durant la seua etapa més «mediàtica»: Futur Valencià (FV), una entitat nascuda el 1990 que tenia per divisa la frase «Per la societat, l’economia i la cultura valencianes», i la denominació de la qual permetia l’existència d’una broma més o menys cruel: «Futur Valencià? però... ¿això no és una contradictio in terminis?».
Ironies al marge, FV s’havia concebut com una mena d’actualització del Centre d’Actuació Valencianista existent durant la Segona República, i orientaria la seua activitat a emparar una relació civilitzada entre les forces polítiques per tal d’establir en comú els continguts del «valencianisme de mínims» teoritzat per Miquel Nadal en Document 88 (D88 des d'ara). A l’efecte, Futur Valencià posaria un accent especial en:
a) la formació específica dels militants de menor edat dels diversos partits d’obediència estatal i valenciana: Esquerra Unida (EU), Unitat del Poble Valencià (UPV)/ Partit Valencià Nacionalista (PVN), Partit Socialista del País Valencià-Partido Socialista Obrero Español (PSPV-PSOE), Esquerra Nacionalista Valenciana-Unio Regional Valencianista (ENV-URV), Alianza Popular (AP), Unio Valenciana (UV);
b) la reivindicació unitària de determinades qüestions del camp de l’economia i de les infrastructures (particularment, la construcció del Tren de Gran Velocitat entre Alacant i Barcelona); i

c) l’establiment d’un «pacte d’ús» dirigit a augmentar la presència de la llengua pròpia en la societat valenciana.
Però Damià Mollà i els altres dels impulsors de Futur Valencià desitjàvem que, a l’ombra dels efectes benèfics dels nous marcs d’encontre –FV i la tertúlia setmanal de l’Hotel Inglés–, s’arribara a l’entesa teòrica dels valencianismes nacionalistes (el «tricolor» i el «fusterià» per emprar les denominacions políticament correctes del moment) en alguns aspectes considerats bàsics. S’hi tractava, justament, de les qüestions que havien protagonitzat mediàticament els enfrontaments esdevinguts durant la Transició posterior a la mort de Francisco Franco:
1) l’abast del marc nacional;
2) la utilització dels símbols;
3) la denominació del territori; i

4) la resolució de les controvèrsies sobre la naturalesa, la denominació i la normativa del valencià.
Mentre que l’establiment públic de lligams al voltant de la construcció d’un valencianisme de mínims depenia, en molt bona part, de la major o menor bona voluntat dels militants dels partits i dels càlculs electorals de les executives de les esmentades formacions, l’enteniment (sobre els temes esmentats) entre els «blaveros» que no se sentien nacionalistes espanyols i els «catalanistes» que se sentien nacionalment valencians o catalans, afectava al moll de l’os de les pròpies doctrines polítiques i dels sentiments. I, per això, era un procés molt complex d’abordar que exigia discreció i generositat de les parts, per bé que comptara en l’haver amb cinc textos de referència segons i com: Revisio al conflicte valencià. Es possible el futur (Xavier Marí, 1983), Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres, i altres assaigs impetuosos (Joan Francesc Mira, 1984), Bases per al nacionalisme valencià (Josep Velasco et alii, 1986), De impura natione (Damià Mollà i Eduard Mira, 1986) i el mateix D88.
Permeteu que em detinga en aquells reptes, i permeteu d’igual manera que siga respectuós amb aquella voluntat de discreció:

LA NACIÓ PACTADA
Pel que respecta a la definició dogmàtica del marc nacional, justament s’intentaria una aproximació no dogmàtica: per una part, els catalanistes allà reunits intuïen que si n’hi havia alguna proposta nacionalista viable de Vinaròs a Guardamar/Oriola (al marge de la vigent espanyola) era l’etiquetada amb el gentilici de «valenciana» –com acreditava la pràctica quotidiana de la majoria dels militants amb responsabilitats de gestió de la Unitat del Poble Valencià–; per altra part, els blaveros de FV també tenien una intuïció: que la seua desitjada Nacio Valenciana no podria construir-se si tenia en contra la totalitat dels fusterians; finalment, una part dels tercerviistes crèiem que la valencianitat nacional no necessitava de cap nou essencialisme al seu darrere, i que només es faria realitat si es donava una massiva adhesió social a un discurs que, justament, havia de posar l’accent en el fet de saber-se’n valencià/ana més enllà del veïnatge geogràfic.
En este punt vull fer públic el meu reconeixement particular a quatre persones: al ja esmentat Miquel Nadal (autor de «La ‘liquidació’ racional d’un discurs teòric» en Document 88); a Vicent Soler, militant socialista de llarga trajectòria; a Jordi Peris, llavors militant de la UPV i un dels tretze fundadors del Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) de la Universitat de València, i a Alfons Puncel, antic màxim dirigent de les Joventuts Comunistes del País Valencià (JCPV) i, com Jordi Peris i jo mateix, cofundador del BEA).
En el cas de Miquel, l’esment obeïx –fonamentalment– a la creença en la bondat de la seua influència habbermassiana, i a l’alta valoració que sempre em meresqué el seu tarannà escèptic d’aleshores: algú s’ho havia de mirar tot allò des d’una certa –o aparent- distància emocional...
Respecte a Soler, a Peris i a Puncel els cite perquè exemplifiquen molt bé les persones amb la capacitat d’arribar per se a pensar la societat valenciana en termes que jo percebia confluents –en molt bona part– amb els que el llibre de Mollà i de Mira posava sobre la taula: en efecte, Alfons Puncel, i durant la primera meitat dels anys huitanta, havia aconseguit que les JCPV aprovaren posicions valencianistes allunyades de l’essencialisme pancatalanista (coincidents, si fa no fa, amb les que tenia un dels altres fundadors del BEA, Albert Pineda). Per la seua part, Jordi Peris havia repensat els conflicte existent a casa nostra amb –al meu entendre- una lucidesa enorme. I Vicent Soler, malgrat la seua pertanyença orgànica al partit que millor vertebrava llavors l’espanyolitat nacional, feia gala d’una autonomia intel·lectual recomfortant i d’un valencianisme abastament cultivat i, òbviament, molt més que de mínims...
ELS SÍMBOLS DE TOTS
En la qüestió dels símbols les coses venien prou determinades atenent a que la realpolitik ja havia fet molt de camí, i algunes decisions semblaven inamovibles amb independència de les íntimes conviccions.
1. L’escut utilitzat per la Generalitat Valenciana agradava, afortunadament, a tiris i a troians: plaïa als troians perquè no debades havia format part de la coneguda com a «senyera del Consell», la bandera de quatre barres hissada per Josep-Lluís Albinyana al Palau de la Generalitat, i cremada en l’Ajuntament un 9 d’Octubre malgrat ser pràcticament idèntica a les senyeres pintades que ornen les dependències històriques de l’esmentat Palau. I l’escut de la Generalitat agradava als tiris perquè malgrat la insistència de María Consuelo Reyna per imposar-nos a tots un escut amb un rat penat (ja no sé si amb barres o sense, que tot era possible tractant-se d’aquella factotum...), havien entés que constituïa un emblema d’integració, superador de la hipòtesi de treball acaronada en el seu moment per la Unión de Centro Democràtico (UCD): el escudo de Alicante, el escudo de Valencia y el escudo de Castellón. Olé!
2. Pel que fa a la senyera oficial de la Comunitat Valenciana també semblava inamovible als partícips d’aquells conciliàbuls. És cert que el blau distintiu provocava que molts dels tertulians de l’Hotel Inglés férem alguns moviments d’incomoditat en la cadira, i és veritat també que a prou socis de FV els activava menudes emocions el 9 d’Octubre, però aquella tela semblava col·locada i guanyadora per sempre més. Tant, que podia esperar-se un gest de generositat dels blaveros: advocar, ells, per la inclusió en la Llei de Símbols de l’antic senyal dinàstic, l’or despullat i el gules nu, un emblema valencià fins el genoma que el PSPV-PSOE no havia volgut arriscar-se a «reconéixer»: Juan, no te atrevas.
Dues cares de la mateixa moneda: la fi de l’estrangerització de les quatre barres soles en el si d’aquells blaverismes conciliadors, i l’assumpció d’una lectura diferent de la senyera amb blau per part dels catalanistes atípics.
3. I, finalment, la qüestió de l’himne també apareixia com a inamovible a mitjà termini. Els cants de redempció, els vents de ponent, les muixerangues, i els himnes de l’Exposició amb la primera estrofa canviada, arrossegaven les pulsions més militants i en veritat que constituïen un capital simbòlic magnífic, però l’himne sense lletra que Joan Lerma havia oficialitzat també havia vingut per a quedar-se. Caldria aprendre a escoltar una pluralitat de músiques.
LA SUMA DE DENOMINACIONS
M’he escabussat en la memòria i no recorde que, en cap moment, la denominació del territori activara cap debat profund entre aquells blaveros i aquells catalanistes. «València» tornava a ser una expressió usada amb el sentit supralocal i supraprovincial, i se sabia que la solució no passava per restar sinó per sumar: «País Valencià» i «Regne de València» figuraven en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982, i calia aprofitar-se’n. Sí: front al comportament del PSPV-PSOE i d’AP envers les denominacions antigament en conflicte, front a aquell bandejament sistemàtic, les forces que es reclamaren nacionalistes valencianes podrien actuar ben diferentment, fent servir les oportunes alternances: una geografia, una història, una institucionalització autonòmica, una terra amb nom de llinatge llatí...
LA UNIÓ LINGÜÍSTICA, EL DOBLE NOM DE LA LLENGUA I EL MODEL LINGÜÍSTIC MATISAT
I la llengua, què? Tots estàvem en el secret: el blaverisme més sincer –el més activista sobre la necessitat d’una normativa privativa i divergent amb l’emanada de l’Institut d’Estudis Catalans– havia ressucitat Lluís Fullana perquè temia molt, i s’havia cregut, l’organicisme catalanista: «una llengua, una cultura, una nació; la llengua catalana = la cultura catalana = la nació catalana». Tots estàvem en el secret, igualment, de que Miquel Adlert i Xavier Casp eren molt essencialistes: «tant si vullc, com si no vullc, que si que vullc, sóc valencià; si València no és Catalunya, la cultura valenciana no pot ser cultura catalana, i la llengua valenciana no pot ser llengua catalana». Les mateixes cartes, la partida a l’inrevés.
Era possible desfer el camí? En termes estrictament filològics, Adlert i els adlàters havien donat naixement a successives normativitzacions que conformaven un valencià hiperidentificat (difícil de distingir, no obstant, del contingut d’escrits elaborats a la Catalunya d’altres temps històrics). Però en termes polítics, havia aparegut en escena un instrument vertaderament polièdric: serviria els propòsits dels autors (Antoni Fontelles, Chimo Lanuza, Laura García Bru, Emili Miedes, Miquel Castellano, Joan Salvador López, Artur Ahuir, Alícia Palazón...) i els d’un sector blavero minoritari en la croada contra la filologia acusada de catalanista, aquella que no els permetia fer realitat el somni d’una llengua privativa per a una nacio privativa. Però la construcció batejada com a «llengua valenciana independent» (amb les seues gramàtiques, diccionaris i apologies) també servia els interessos dels qui no apostaven per fer del valencià un idioma socialment i políticament enfortit. Així és: per a molts blaveros epidèrmics, que no abraçarien cap altra nació que l’espanyola estricta, allò de les «Normes de Puig» no era més que una manera de tallar en sec l’embranzida de la multiforme aliança que qüestionava l’estat de coses (incloent-hi el procés de substitució lingüística en benefici de la llengua castellana).
El 1987 Eduard Mira havia amollat en el diari Levante (abans d’acomiadar-se del tercerviisme actiu amb un article titulat Bye bye, my love) que calia fer un «pacte lingüístic». I la premsa, i altra gent, no se n’oblidava. Què fer, doncs? Mirar-s’ho de lluny? O propiciar una eixida elegant? Jo obria la meua part de D88, «De impura denominatione», amb una cita de Joan Francesc Mira: «Sobre la base de la intel·ligència serena, de l’honestedat i de la coherència mental, ens podíem haver entés, tard o d’hora. No ha estat així, i ara tenim, tots plegats, molt mala peça al teler». Però... segur que era massa tard? O es podia assajar encara un enteniment? Es tractaria, és clar, d’un acord que no donara alé als contraris a la recuperació del valencià, i calia –per això– una entesa entre nacionalistes que reconeguera la part de raó que tenia cadascun dels bàndols adversaris (al cap i a la fi, Joan Fuster havia escrit aquell aforisme magnífic: «No hi ha cosa moralment més saludable que posar en clar la part de raó que mai no podrem arrabassar als nostres enemics»).
Un grup de noves maneres d’enfocar el debat –o de no tan noves– s’hi va posar en marxa per part d’algunes persones del tercerviisme de matriu fusteriana, en paral·lel als actes organitzats per FV i a les tertúlies:
a) no calia seguir parlant d’unitat de la llengua entesa com argumentum ex auctoritate, sinó d’unió lingüística (recollint en part les línies discursives del mallorquí Isidor Marí, màxim publicista del tractat d’unió lingüística entre el Regne dels Països Baixos i el Regne de Bèlgica);
b) calia incidir en la més que qüestionable viabilitat del valencià, com a idioma de cultura modern, si es trencava el lligam simbòlic i pràctic amb el mercat editorial de Catalunya (i, al respecte, s’hi recordava la poca identificació de la comunitat valencianoparlant amb la producció librària d’elit i, en conseqüència, el baix nombre d’exemplars de les edicions en «vernacle» al territori valencià);
c) s’havia d’aconseguir l’establiment d’una denominació per al conjunt de la unió lingüística on no estiguera absent el gentilici valencià. La proposta, a més de revitalitzada en la corresponent part de D88, podia ser rastrejada en la història; i
d) s’havia de començar una reflexió sobre el model de llengua vigent llavors a les terres valencianes i, en conseqüència, abordar seguidament algunes reformes que, per exemple en els camps de la morfologia i del lèxic, feren realitat la recuperació de formes genuïnes arraconades. El mateix Toni Mollà, al·lèrgic a etiquetar com a tercerviista cap dels seus plantejaments, explicaria amb sinceritat el 1990 el procés d’arraconament de formes lingüístiques esdevingut en els anys anteriors: «Al nostre país, els catalanoparlants il·lustrats reaccionàvem, davant el perill de substitució i d’hibridació, amb una compensació lingüística de caràcter redemptor. La conseqüència immediata en fou el prestigiament de les formes lingüístiques amb caràcter més simbòlic. El cultisme, l’arcaisme i l’expressió de regust literari esdevenien mots-trinxera per a la defensa del català. Fou així, doncs, que començaren a usar-se mots desconeguts i a oblidar-se’n, correlativament, de coneguts» (La llengua dels mitjans de comunicació, pàgs. 24-25).
En qualsevol cas, en uns altres contextos i amb uns altres interessos en joc a les terres valencianes, l’esmentat procés de selecció formal podria haver gaudit del consens social suficient per tal de ser considerat, unànimement, un element lògic de la normativització de la llengua compartida, que no hauria sigut qüestionada. De fet, els processos d’afirmació a Europa de les llengües de cultura, literàries o estàndard han estat ben diversos pel que respecta a l’elecció de l’eix vertebrador de la normativa, i no és cap desgavell afirmar que al País Valencià i en determinades circumstàncies –que, ja se sap, no es donaren– podria haver-se assumit la tria lingüística de Joan Fuster: el barceloní. Fins i tot hi ha qui ha dit que els usuaris de la llengua d’oc a França podrien haver escollit el català de Barcelona per tal de disposar d’una Hochsprache que els permetera sobreviure millor en el mapa de les llengües sense estat.
L’encabotament de tercerviistes procedents del catalanisme en aconseguir una revisió del model lingüístic no obeïa, lògicament, a cap essencialisme anticatalà, sinó al fet de percebre aquell debat obert en els anys setanta, i les seues enormes conseqüències, com un autèntic llast de plom per a les possibilitats de recuperació de la llengua i de la construcció nacionalitària a casa nostra.
Els cenacles propacte lingüístic (sorgits entorn de Futur Valencià i de la tertúlia de l’Hotel Inglés) moririen abans que les línies de treball esmentades hagueren arribat a bon port, però els lectors atents hauran trobat notòries semblances entre les esmentades posicions i les que van permetre l’existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), van conduir a l’elaboració dels documents normatius d’esta institució, i van possibilitar els plantejaments recollits en el frustrat Dictamen de l’AVL de l’any 2004 i en el finalment aprovat el 2005: http://www.avl.gva.es/img/EdicionsPublicacions/AcordsGenerals/NOMENTITAT.pdf
Però tot això és altra història.
L’ENTITAT
M’he estés, potser molt, en retratar la xarxa paral·lela de relacions que Futur Valencià i la cita tertuliana propiciaren. I he deixat massa desvestit el sant de l’entitat. Posem-hi remei. Començaré dient que FV no s’explicaria sense el bagatge que suposà la celebració d’un cicle de debats celebrat gràcies a l’esforç de Xavier Pons, Adel Francés, Vicent Moreno i Giménez i Carles Recio, i esdevingut al Saló de Graus de la Facultat d’Econòmiques de València a les darreries de 1988: «Valencians: unim-nos!», on un jovenet Joan Mansanet manifestà en públic dubtes i il·lusions que el retrataren com un valencianista de posicions sofisticades. L’hi acompanyava Rober Barberà, xativí.
I continuaré parlant dels germans Eugeni i Joan Senent (tots dos ex-Partit Nacionalista del País Valencià, PNPV, i el primer també ex-Partido Reformista Democrático, PRD), fills de Joan J. Senent Anaya, el benemèrit impulsor de la perseguida revista Gorg, i propietaris d’un local en el Passeig de Russafa que –a canvi de cap compensació econòmica– esdevindria la seu de l’organització. En el capítol de les generositats he de recordar igualment uns arquitectes (Gaspar, Juan Antonio, Francesco) que, entre altres moltes coses, ens deixaven utilitzar màquines d’escriure electròniques i ens permeteren disposar de mobiliari, i he d'esmentar també Joaquim Cuevas, primer secretari de l’entitat, i artífex de la presentació en públic (un acte celebrat en la Sala Rialto de València).
L’activitat pública de Futur Valencià descansava en la celebració de conferències i taules redones, actes comunicats a la premsa per fax i avisats als socis mitjançant telefonades al lloc de treball i al domicili familiar o per carta (no n’hi havia telèfon mòbil, no n’hi havia correu electrònic). Alguna de les convocatòries despertà una gran atenció mediàtica, com en ocasió de les presentacions –en el Paranimf de la Universitat de València– dels candidats a l’alcaldia de València durant les eleccions municipals de 1991. I entre les frustracions més sonades, la no celebració d’un viatge a Occitània.
FV posseïa un capital humà d’allò més divers: a més dels ja citats Mansanet, Barberà, els Senent, els arquitectes i Joaquim Cuevas, molta altra gent, vinculada al món polític: Vicent Miquel i Diego, ex Unió Democràtica del País Valencià, la UDPV històrica, d'ideari democristià; Vicent Franch, ex Partit Nacionalista del País Valencià, ex Partido Reformista Democrático, artífex de la tertúlia i autor de «Memòria històrica i consciència nacional comunitària», en D88; Joan Garí i el Senyor Josep Sales de Borriana, tots dos ex-PRD; Damià Mollà; Miquel Nadal (ja esmentat i caracteritzat), Agustí Colomer (també coautor de D88: «Cap a la construcció d’un nou valencianisme»), Miquel Juraco, Guillem Rausa, Josep Manuel Iborra, Vicent Rausell, i altres antics militants de les Joventuts Nacionalistes del País Valencià (JNPV), la branca junior del PNPV; Xavier Marí, Josep Velasco, Xavier Pons, Leonardo i Merxe Soler, Lluís Villasante, Albert Marín, Manuel Palos, i algun militant més d’Esquerra Nacionalista Valenciana; el socialista Vicent Soler (ja s’ha dit); militants d’Esquerra Unida com Sergi Linares; militants del continuum Unitat del Poble Valencià/Partit Valencià Nacionalista (PVN) com ara Adel Francés, Alfred Mondria, Rosa Yagüe, Rafael Ramos, Rafael Castelló, Josep Ibáñez, Francesc Ferrandis, Josep-Vicent Boira, jo mateix (que esdevindria secretari de FV en substitució de Ximo Cuevas), etc.; militants d’Unio Valenciana com Leopold Ortiz, i una munió de membres de les joventuts d’este partit i/o de l’activíssima entitat cívica Joventut Valencianista: Vicent Flor (llavors el secretari dels joves d’UV, disposat a impulsar una renovació en profunditat del discurs de la seua organització), Loles i Juli Jorro, Jaume Flor, Felip Bens, Lluís Bertomeu (en aquells moments articulista prolífic), Josep-Miquel Bisbal, Quique Trilles, Vicent i Loles Forment, Rafael Galindo, Carmel Roda, Clara i Magda Ferrando, Jordi Martínez, Àngel Calpe, Alicia Palazón, Artur Ahuir, Mario Tomàs, Francesc Palau, Natxo Serrano, Alfons Alba, Quelo Romero, etc. (no figuren en esta llista Fede Feases, un jove nacionalista tricolor inspirador de les tertúlies del Cabanyal, i Àngels Brull: havien mort com a conseqüència de l’enderrocament sobtat d’un mur mentre aparcaven el cotxe. Estic pràcticament segur que, d’haver viscut, Fede i Àngels haurien volgut acompanyar-nos en el si de FV).
Però en la nòmina de socis de Futur Valencià (que s’entrecreuava però no se superposava exactament amb la d’assistents a la convocatòria de Vicent Franch) figuraven també altres persones que no tenien militància activa en partits polítics durant aquells moments ni l’havien tinguda en els temps immediatament anteriors (perdó per les absències i per les errades: obeïxen a problemetes de memòria... Demane la col·laboració per tal de procedir-n’hi a la reparació): María José Muñoz Peyrats (son germà Joaquín havia faltat abans de la publicació de Document 88); Vicenta Ferrer Escrivà, (militant de FV i acompanyant de son pare Francesc Ferrer Pastor), Josep Maria Soriano Bessó, José María Jiménez de la Iglesia, Josep Antoni Perelló Morales (sempre partidari de la claredat en les adjectivacions), Anne Marie Monjo, Ana Crespo, Pere Anrrubia, Alexandre Manyes, Jesús Leonardo Giménez, l'historiador Vicent Moya, Assumpció Carbonell (qui, a més d'exercir una adhesió personal a FV, apareixia als meus ulls com a «dipositària sentimental» de la trajectòria valencianista de son tio, Vicent Badia i Marín, usuari públic de la doble denominació idiomàtica), Robert Cuenca, Xavier Mínguez, Alfons Moya, Vicent Moreno i Mira, Vicent Moreno i Giménez, August Monzón, Josep Lluís Marín, Lluís Mesa, el Carles Recio acabat d’eixir de rebot del blaverisme heavy, Joaquim Martí, Maria Jesús Álvarez, Josep Rosà Romero, Josep Sendra, Pere Riutort, Antoni Ferrando i Francés, Joan Pérez Duval, Jesús Olaso, Manuel Martínez Sospedra... i, molt discretament, Manuel Broseta.
BROSETA
Manuel Broseta despertaria en el si d’aquells espais d’encontre molt diverses reaccions: alguna gent mostrava hostilitat o una desconfiança quasi absoluta envers la persona que, el 23 d’agost de 1978, i en el diari Las Provincias, havia publicat «La Paella de “Els Països Catalans”», una proclama considerada el punt de no retorn en la seua deriva contra el catalanismo valencià. Amb el temps, Broseta es convertiria en un dels màxims representants de la Unión de Centro Democrático, la UCD valenciana que també tenia entre els més destacats membres Enrique Monsonís... i Fernando Abril Martorell, a qui s’atribuiria la frase el catalanismo en Valencia es un cáncer que hay que extirpar. En efecte: eren els temps àlgids d’allò que Damià i Eduard batejarien en De impura natione com la «Batalla de València».
Broseta despertava també molt d’interés en una part del tercerviisme: en un acte públic (crec recordar que esdevingut en el Club de Encuentro) va fer unes declaracions interpretades com un nou viratge. En efecte, sense entonar cap mea culpa massa explícit, però revestit de formes humils, qui feia anys havia arribat a ser percebut en determinats ambients com un futur Jordi Pujol valencià, tornava a posar-se baix els focus ornat de moderació i de discursos integradors.
Jo vaig parlar amb ell només una vegada. Recorde unes mans cuidades i una gestualitat elegant. Recorde, també, una lluentor d’il·lusió en els seus ulls. Les remors apuntaven que podia convertir-se en el líder d’una dreta valenciana reconstituïda, però jo era el secretari d’una entitat només cívica i, a més, militava en un partit d’esquerres i de centres-esquerres, i per un excés de mirament i de timideses vaig perdre l’oportunitat de preguntar-li sobre qüestions estrictament polítiques.
El matí del 15 de gener de 1992 el cos de Manuel Broseta estava en terra, en mig de l’espai central de l’Avinguda Blasco Ibáñez, amb un tret al cap. L’havien posat de genolls –prop de la seua Facultat– abans de matar-lo, i, segons publicava la premsa, havien deixat al seu costat un ganivet tacat de pintura roja (!). Després, el Club de Encuento que havia presidit, rebria el seu nom, i la sangonosa ETA assumiria l’autoria de l’assassinat davant l’opinió pública. Després, també, l’edició valenciana del diari El País (em pense) narraria «la última cena»: Broseta hauria participat en un sopar per tal de parlar de la possibilitat d’editar un diari en valencià. Si no em falla la memòria, la crònica periodística deia que en la reunió –finalment infructuosa– s’havien aplegat el marit de Maria Consuelo Reyna, Jesús Carrascosa, Eliseu Climent, i alguna gent més.
Siga com siga, Manuel Broseta havia mort. Sempre recordaré imatges d’aquells dies: el rostre tristíssim de Carme Alborch, deixeble i companya en el Departament de Dret Mercantil, i la immensa dignitat adolorida de Michèle Dupré, la primera esposa. I sempre guardaré memòria d’aquell funeral migpartit entre l’Església del Patriarca i el claustre de la seu històrica de la Universitat de València: m’hi veig deixant volar la memòria per moments mentre el taüt donava les voltes de rigor en l’espai universitari. Se’m venia a la ment que allà mateix, poc més d’onze anys abans, el cos sense vida de l’acaçat i insultat Manuel Sanchis Guarner (mort d’un atac al cor el 16 de desembre de 1981), havia fet a muscles el mateix recorregut en temps de la Batalla de València, quan en el cementeri les mans anònimes pintaven «Per fi has caigut, traïdor». Aquell dia de 1992 encara em ressonava la solemne muixeranga que havia acompanyat Sanchis Guarner entre les columnes neoclàssiques. I em redolaven les llàgrimes per un país ple d’esquinçalls.
La reconciliació social –que Futur Valencià volia impulsar– passava el matí del funeral de Manuel Broseta una duríssima prova simbòlica: en el meu cervell, amerat de records dels anys més durs del conflicte, i –imagine– també en el de moltes altres persones que havien decidit fer costat (per damunt de qualsevulla altra consideració) al cadàver d’un ser humà que ni tan sols havia pogut defendre’s.
EL DECLIVI
En els temps immediatament posteriors a l’assassinat de Broseta coincidixen algunes inhibicions i fracassos: no n’hi hagué cap diari en valencià, i tampoc no n’hi hagué, finalment, cap gran programa de formació de Futur Valencià obert als joves militants de totes les formacions. Certa gent va quedar-se un poc muda. I Joan Lerma, el febrer següent, i amb aquell posat seu tan característic de mirar al cel mentre parlava, ho resumí (cite de memòria): «[...] ya se puede decir: con la muerte de Manuel Broseta no solamente desaparece un brillante jurista y un reconocido hombre de estado. Con su desaparición se pone punto y final a una compleja –crec que va dir compleja– red de relaciones que abarcaba...» i ja no recorde més.
Futur Valencià tingué un cant del cigne el 1993, en ocasió del 75é Aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, però poc a poc es diluí. Com la tertúlia de l’Hotel Inglés (em pense que prou més longeva).
EL GOIG
Els protagonistes d’aquells anys guardaran per a si escenes on es confonen les activitats formals de Futur Valencià, les esdevingudes sense llum ni taquígrafs, i les organitzades en els diversos àmbits tercerviistes sorgits en aquells anys. Jo en tinc les meues pròpies: la selecció de la identitat corporativa de FV, en casa de Joan Senent; la primera conferència organitzada per l’entitat, amb Ricard Pérez Casado de protagonista, i celebrada en l’últim pis de l’Ateneu Mercantil amb sol de ponent entrant a mansalva per les finestres; la presència del rector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra –sempre dialogant–, en la seu de Lo Rat Penat una nit memorable; les informacions rebudes sobre els encontres entre filòlegs d’una i d’altra tendència disposats a escoltar-se; les activitats del primer exercici de la Falla Universitat Vella-Plaça del Patriarca (fundada el 1990 al socaire d’aquelles esperances cíviques); el sopar homentage que la tertúlia de l’Hotel Inglés va dedicar a Francesc Ferrer Pastor; les converses en la seu del Passeig de Russafa mentre la ràdio emetia una cançó del grup valencià Revólver; aquella taula redona de vidre...
ELS CAMINS
La vida de tots i de totes, i ben lògicament, ha pegat moltes voltes: de fet, ni María Consuelo Reyna és directora de periòdic, ni UV existix. I bona part dels joves blaveros d’aleshores –en el seu cas, expulsats finalment per Vicent González Lizondo de les estructures d'Unio Valenciana, i autors de la revista Consens valencià– militen en el Bloc i, en menor mesura, en el PP.
Tantes voltes ha pegat tot que Joan Francesc Mira, el 1997, publicaria Sobre la nació dels valencians: l’autopista oberta –sense pagar peatge a la tercera via– a la construcció d’un nacionalisme valencià «estricte» en sintonia amb les decisions del Congrés de l’Eliana (de l'any anterior) de la UPV...
Algunes coses, però, continuen, com ara l’aposta per la valencianitat nacional de molts dels militats del PVN, a hores d'ara integrats majoritàriament en el Bloc. O com l’activitat de l’entitat Tirant lo Blanc: nascuda com a instrument del valencianisme de conciliació de formació fusteriana, l’existència d’esta organització de forta empremta universitària fou possible gràcies a la decisió i al treball de Joan Mansanet, Robert Barberà, Rafael Ramos, Elisa Signes, Elies Seguí, Antoni Martínez, Joan Carles Membrado, Susanna Pardines, Gonçal Grau, Nathalie Torres...
I continuen operatives, també, les posicions lingüístiques de Felip Bens, qui en l’actualitat seguix realitzant publicacions en les normes emanades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).
D’aquells temps conserve amistats i coneixences amb divers grau d’intensitat i de seguiment. Algunes relacions, diferentment, s’han esvaït com aigua en cistella (de vegades com a conseqüència de discrepàncies polítiques...). D’aquells temps també vé que Vicent Martí, qui em coneixia des dels meus inicis en la UPV, diguera sorneguerament de la meua activitat ideològica: «l’enviàrem com a missioner i tornà negre!»...
UNA HERÈNCIA
Esta narració és personal però sincera. Calle algunes coses (com he advertit), però cap de les que dic obeïx a la voluntat de mentir. Si m’equivoque, demane mil excuses. I si em confirmeu l’errada, modificació immediata!
Vull acabar amb unes reflexions que em vingueren al cap fa uns dies en llegir un altre bloc: http://faustibarbera.blogspot.com/2008/07/vull-ser-militant-del-bloc-tinc-cabuda.html
El text que seguix el vaig redactar llavors molt improvisadament, i, després de contrastar el seu contingut amb alguns amics, he acabat de matisar-lo per tal que puga servir d’explicació d’algunes coses:
Una de les grans virtuts del tercerviisme, crec, és que servava –protegia– una part del passat de cadascú. M’explique: quan, posem per cas, alguna persona passava de ser blavera a pancatalanista en mig de la Batalla de València (una cosa no tan estranya com puga paréixer a priori), el protagonista ho enviava tot a pastar fang i es venjava simbòlicament del propi passat (arraconava en la història una part de la seua biografia). Però quan, arran de la plasmació de la tercera via, es produïa l’acostament envers el missatge de Mollà, Mira, etc., els afectats escollíem el ritme i la intensitat de la metamorfosi, intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres, i –atenció!– conservàvem la comprensió cap a les nostres posicions anteriors: per exemple, jo vaig començar a militar en la Unitat del Poble Valencià el 1984, i, malgrat totes les evolucions que he pogut patir, sempre he sentit una benvolença cap a tota aquella aventura de la UPV, tèbiament catalanista, sacrificada i un pèl angoixosa. Jo sempre m’he entés.
Doncs això.

Ciutat de València, 14 de juliol de 2008.

5 comentaris:

Faustí Barberà ha dit...

Benvolgut Rafa:

Has aconseguit que m'emocionara. Sense haver-ho vixcut, a mi em tocaren altres penes, ho he sentit ben a prop. La motivació, la precarietat, l'espenta, la il.lusió, la concertació d'objectius, el diàleg...les persones...

Crec que la visió de FV no només ha estat transferida. Ha estat arrelada. Tant que cal reeditar vocacions i estructures. Han passat molts anys però la necessitat hi roman.

Gràcies de nou.

Carles ha dit...

D’aquells temps també vé que Vicent Martí, qui em coneixia des dels meus inicis en la UPV, diguera sorneguerament de la meua activitat ideològica: «l’enviàrem com a missioner i tornà negre!»...

Este paràgraf, en si mateix, explica perquè la tercera via no va aconseguir els seus objectius.

Ni els uns eren negres necessitats ser civilitzats, ni els altres tenien més objectiu el de predicar en terra de promissió adaptant el missatge però no el fondo.

El resultat. El transvasament d'alguns elements des del valencianisme tricolor a un fusterianisme ligt i certes formes “amables” que es conserven en l'actualitat.

Pel camí molta frustració i abandó.

Natxo Bellido ha dit...

Hola Rafa,

coincidisc amb tu que el comentari de Carles ha sigut massa ràpid i massa poc amable amb una tradició que fou durament estrangeritzada de les seues parròquies per demanar un pacte cívic entre valencians, i (sobretot), entre valencianistes.




Respecte a Futur Valencià, jo no formí part mai de l'entitat. Quan jo entrí a la JV, octubre de 1993, era el moment de l'expulsió d'UV i les espantaes de determinats líders del nacionalisme "in blue" per por a les ires de Lizondo. Recorde que em parlaren de FV, però pareixia, o així ho recorde, com una cosa quasi secreta. Blavers i panques compartint projecte.
Després em contaren la història de l'entitat, i dels noms il·lustres que la poblaren, i em va paréixer la història d'una bona ocasió perduda. El valencianisme ha estat, sens dubte, un seguit de bones ocasions perdudes.

La JV recuperà, uns anys més tard, un preciós cartell amb l'històric "Valencians, unim-nos"

... ha dit...

Benvolgut Natxo:
Sóc Rafa. Ja hi he subsanat l'errada.
Comprendràs que, passats els anys i atenent als diferents àmbits d'actuació del tercerviisme i a la pervivència de JV i del Tirant, siga difícil recordar si algunes persones en concret estigueren en l'associació FV o aparegueren més tard en escena. En tot cas, paga la pena pecar per excés que no per defecte (que de segur també ho he fet).
Moltes gràcies per tot. Un abraç.

XAVI PONS ha dit...

Hola Rafa.

En la meua opinió, la "tercera via" (el nom no el vàrem posar nosaltres, sinó algun periodista) era una alternativa massa atrevida per triomfar en un món (el dels "valencianismes") ben acomodat en el dogmatisme i el rebuig a l'autocrítica. Perquè eixa era, sens dubte, la característica més visible: l'atreviment de criticar aquelles coses que es donaven per fetes i davant les quals molts tenien por (pànic!), simplement, d'admetre l'existència d'una altra lectura.
La "tercera via" era una alternativa raonable i, per tant, qüestionadora i, per tant, allunyada d'un tipus limitador de racionalisme i, per tant, raonable.
Per exemple, l'acceptació de la unitat de la llengua no responia a criteris de deïficació de la raó ni de cosificació de les llengües com a entitats abstractes anteriors a les persones, sinó a criteris de raonable pragmatisme. Perquè no teníem la sensació de deure res a cap Veritat profunda ni insondable, com sempre l'havien tingut els de la via primera i els de la segona. I no temíem que la Veritat ens castigara per atrevir-nos a dialogar amb ella.

Enhorabona, Rafa, pel text i una abraçada.