divendres, 25 de juliol de 2008

Les meues raons.

LA PREGUNTA
Què volia jo del bloc? Del bloc amb minúscula, of course. Què volia jo quan, a les darreries del passat juny, vaig publicar ací el text Document 88: vigència, adhesió, rebuig, menyspreu, oblit?
La veritat és que duia un cert temps furgant en internet per tal de comprovar les petjades del meu passat en el món virtual: referències a la participació en el projecte finalment conegut com a Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM; algun esment en relació a la publicació de Document 88; frases relatives al Bloc d’Estudiants Agermanats...
Per l’abril comencí un bloc amb propòsit esteticista i un poquet naïf, y en eso llegó Faustí Barberà: 20 anys de Document 88. Vaig sentir l’afalac i una puntada: potser era bo recordar aquells moments per tal que en quedara la «meua» memòria dels fets (ai! l’ego). I també per paregudes raons, i alguna de més academicista, vaig acabar conformant un bloc dedicat monogràficament al llibre que publicàrem Agustí Colomer, Vicent Franch, Miquel Nadal i jo: http://document88.blogspot.com/
Joan Mansanet saludava divertit la meua aparent «resurrecció», i jo m’enjugassava, i aportava més coses al bloc. Estava enganxat, vaja. Faustí Barberà, a més, augmentava la seua aposta en eixe temps, i citava uns bous que jo ja no acostume a torejar.
El debat ―debat blogger, només, i debat minoritzat― ha vingut d’afegitó. Debat molt interessant en tot cas, on es perceben les limitacions i les potencialitats del(s) valencianisme(s) dels nostres dies, i on el paper del Bloc en tot això (el Bloc amb majúscules) ocupa bona part de les línies argumentals explicitades i subjacents.
EL DEBAT
Entrem en farina, doncs, i comentem el debat: en primer lloc, i ja em perdonareu, jo no crec que n’hi haja cap dicotomia irresoluble ―en el plànol teòric― entre els conceptes «tercera via», «valencianisme de conciliació» i «valencianisme» clar i ras com li agrada a Pere Fuset: l’altre dia Xavier Pons deia que això de «tercera via» era una etiqueta periodística. I sota l’etiqueta van anar desenrotllant-se uns espais d’encontre amb l’objectiu de conformar ideologies complementàries: el valencianisme de mínims i el de màxims (conciliat, òbviament). Si ens fixem en el de màxims, va poder sobreviure perfectament a la mort de Futur Valencià perquè era compartit per Joventut Valencianista (JV) i el Tirant lo Blanc (TLB). I jo, en tant que un dels pares libraris de tot allò, més content que content. Vull dir que els anys no passen debades, ni les circumstàncies, i que el rellevament generacional estigué garantit per la gent de JV i TLB. Així de simple.
Excuseu-me: així de simple des de la meua vivència. No sé si els altres pares libraris tingueren la mateixa sensació. Probablement, segurament, no. Puc explicitar una de les diferències entre els altres i jo: en el meu cas seguiria per un temps sent observador privilegiat de la història. En efecte, i durant uns anys, vaig voler ―i poder― participant en el temilla al peu del canó, entre aquella jovenalla. Prolonguí la meua etapa d’agitprop tant com vaig poder, i mai pensí ―no tingues cap dubte, Pere Fuset, t’ho promet― que estiguera fent cap cosa substancialment distinta a les meues pràctiques dels anys immediatament anteriors.
EL PARTIT VALENCIÀ NACIONALISTA
Sí he de reconéixer que, en el camp de la plasmació partidista, les coses no foren tan linials. A l’efecte parlaré del PVN i de la UPV, les formacions on he militat:
En primer lloc, es pot dir que l’escissió de la Unitat del Poble Valencià (UPV) coneguda com a Partit Valencià Nacionalista (PVN) era una mena de Janus bifront respecte de l’adscripció nacional dels militants, on convivíem farcits de debats els qui apostàvem per oferir a la ciutadania un nacionalisme valencià estricte, i els que afirmaven (crec que n’eren menys) que la nació era un concepte reservat a l’àmbit dels «Països Catalans». Estos últims, al cap i a la fi, seguien la didàctica consigna que una nit de fa molt anys, i en un acte de la UPV en el Mercat d’Abastos de la ciutat de València, cridà Paca Sevila (amb el concurs silent de Vicent Martí i, em pense, de Pepa Chesa): «Visca la nostra pàtria, el País Valencià! Visca la nostra nació, els Països Catalans!».
Dit així, i en aquella època remota, va ser considerat per alguns quasi un anatema, una proclamació «massa» valencianista («¿Pàtria el País Valencià, eh?»). Els descontents de llavors no sabien, probablement, que Martí i Sevila no havien fet més que adaptar a la teoria política contemporània un duet (pàtria valenciana/nació catalana) que havia definit majoritàriament l’adscripció dels habitants del Regne de València durant la Baixa Edat Mitjana, en el temps anteriors a l’embranzida del particularisme onomàstic iniciada ben avançat el segle XV.
No obstant tot el que he dit al respecte de la seua pluralitat interna, el PVN aconseguia gaudir d’una percepció social ―allà on finalment es va implantar― com a força valencianista. «Sofisticada», però valencianista.
LA UNITAT DEL POBLE VALENCIÀ I
EL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ
Pel que fa a la inserció del valencianisme de conciliació en el si de la UPV, el procés fou més complexe: esta organització va assumir la valencianitat nacional nolens volens, davant de la tèbia o enfrontada resposta social, sempre obstinada, i després d’anys d’hostilitat oficial a obrir la caixa de Pandora de la qüestió nacional en sentit «tercerviista». Perdó: en la UPV, l'adjectiu tercerviista va ser sinònim d’alguna cosa diametralment oposada a nacionalisme fetén. I això per més que, a l’hora de llegir els papers, en els publicats per Damià Mollà, Eduard Mira et alii s’afirmara molt abans l’aposta pel marc nacional valencià.
Sí: sempre he considerat aquell lapsus (1987-1996) el malbaratament d’un temps preciós, però cadascú té dret a portar els seus ritmes... El problema afegit seria que la tardaníssima evolució de la Unitat del Poble Valencià mai es va publicitar de manera tan joiosa que poguera combatre amb èxit alguna de les percepcions ciutadanes ―ben dominants en llocs decisius demogràficament― sobre el continuum UPV-Bloc Nacionalista Valencià (BNV).
Què vull dir amb això tan cursi de la «publicitació joiosa»? En bona part estic referint-me a l’assumpció pública i sobredimensionada, per fi, del llegat simbòlic del valencianisme anterior a la Guerra Civil i actuant durant la mateixa. Parle de senyeres, sí, i de més coses. O, per usar d'una redacció d'Ignasi Bellido, d'«Un discurs capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò que som i la seua visualització» (http://ignasibellido.blogspot.com/2008/07/la-tornada-del-company-rafa-arran-dels.html).

En definitiva, tot un desafiament per al Bloc atenent a que s'està fent referència al seu capital simbòlic. Al capital intangible gestionat per la principal força del nacionalisme polític valencià. En tot cas, i amb independència que el Bloc encare en el futur pròxim el repte esmentat o decidisca no abordar-lo, cal no enganyar-se: des de la Batalla de València s’han incorporat als processos electorals generacions senceres de ciutadanes i de ciutadanes que, no sols no visqueren el conflicte mediàtic de colors i de noms, sinó que només tenen uns referents simbòlics (els oficials) del que és la valencianitat política. I tota esta gent, i per dir-ho de manera suau i ràpida, no és massa generosa en els temps d'espera.

I seguim amb els reptes del BNV: Pere Palés li retrau al Bloc, entre alguna qüestió més, no haver llegit Daniel Goleman, l’autor d’Emotional Intelligence. Jo em conformaré només a posar de relleu que, al meu entendre, el Bloc necessitaria resoldre també amb certa urgència un altre desafiament: com endinsar-se en la seducció d’una societat que, immersa en el «regionalisme banal» que promocionen els actuals gestors de la nostra Generalitat, ha decidit acomodar-s’hi i ―de pas― ha volgut també fer un enorme dipòsit de confiança als autors de l’invent: primer a Eduardo Zaplana i, després de l’episodi José Luis Olivas, a Francisco Camps. Això de «regionalisme banal» és l'adaptació del títol d'una important obra de Michael Billig, Banal Nationalism, traduïda ací per l'editorial Afers:

«Mentre que la teoria tradicional ha posat el punt de mira en les expressions radicals del nacionalisme, l'autor centra l'atenció en les formes diàries i menys visibles que es troben profundament arrelades en la consciència contemporània, una forma de nacionalisme, ni exòtica ni allunyada de les pràctiques més habituals, que defineix com a «nacionalisme banal». A la pregunta de per què la gent no oblida la seua identitat nacional, suggereix que el nacionalisme quotidià es troba present constantment en els mitjans de comunicació a través de símbols i d'hàbits rutinaris del llenguatge. Elements habituals, com ara la bandera que oneja inadvertida a l'exterior d'un edifici públic o que és omnipresent a l'escola, als despatxos, a les façanes dels habitatges, etc., conformen recordatoris que freqüentment operen de manera mecànica sobre el subconscient individual i col·lectiu, més enllà de l'estadi de la consciència deliberada».(http://editorialafers.com/afers/product_info.php?products_id=230&language=ca)

L'omnipresència a les terres valencianes d'una versió autonòmica del fenomen analitzat per Billig, concebut i posat en marxa per un PP que ha absorbit la gran majoria del vot d'Unio Valenciana, constituïx per al Bloc un desafiament relacionat amb el que tenen els militants del PSOE valencià: la resposta del Bloc al regionalisme de Camps (i a la consegüent política de celebracions mediaticosimbòliques) vindria emmarcada, en teoria, per la voluntat de mantindre en agenda l’horitzó d’un procés de nation building (encara!); en el cas dels socialistes, l'alternativa al discurs del PP valencià podria elaborar-se en funció ―només― d'un autonomisme definit per altres valors que els publicitats, posem per cas, per l’actual Consellera de Cultura (cite de memòria, d'unes declaracions seues a Canal 9 televisió): «El Món sencer està pendent de la Comunitat Valenciana. Totes les mirades estan posades en la nostra magnífica capacitat d’organitzar eventos». Ándale, pues!
El regionalisme/autonomisme que encarna el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (amb tanta efectivitat en el vessant de les projeccions banals, quotidianes) sembla haver vingut per a quedar-se, i permet ―per exemple― que la gran majoria del veïnat del hinterland de la ciutat de València puga fer compatibles demostracions valencianistes emocionals quan el València C. F. frega la glòria mundial, i manifestacions del més espectacular nacionalisme espanyol en altres moments. Tenim un exemple molt recent d'açò últim en els milers de conciutadans valencians que es posaren a cridar o a escoltar amb afecte el fervorós càntic yo soy español, español, español en ocasió de la victòria de la selecció espanyola de futbol en l'Eurocopa 2008: el grup PRISA havia fet les coses magníficament per als seus interessos comercials i ideològics, i això va permetre l'emergència d'un orgull desacomplexat envers la idea de l'Espanya «total».

Es tracta d'una Espanya nacional (lleveu-hi qualsevulla connotació franquista: no necessàriament la té), que relega decididament el fet autonòmic, i que pot mostrar-se ben viva a tots els indrets del territori estatal, incloent-hi el País Basc i, oh!, Catalunya. Carles Campuzano, un nacionalista català convergent, n'ha pres bona nota: «En tot cas, per la gent d’aquest país que vivim i sentim la realitat d’una determinada manera, els crits, les banderes i l’alegria de molts ens ha de servir per recordar un parell d’obvietats: que vivim en una societat plural en termes d’adscripció i imaginari nacional i que l’esport continua sent un instrument de construcció d’identitat nacional molt poderós. Obvietats que posen l’accent en la complexitat del país.I en les nostres febleses. Ja ens va bé, la veritat. Sabem millor el terreny que trepitgem». (http://carlescampuzano.blogspot.com/2008/06/nacionalisme-banal.html)

Però deixem el podemos global i centrem-nos de nou en les nostres goles locals, susceptibles d'entonar indistintament l'Amunt València i el Que viva España. És el percal de la societat valenciana realment existent ara mateix, la de la TDT, la de MySpace, la d’uns nivells d’ús del valencià acreditats pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) que ens posen quasi en perspectiva gal·lesa (de tan baixos com són)...

Quins serien els obstacles que, al meu parer, estarien frenant una resposta ràpida del Bloc (ja voríem si podria ser efectiva) als desafiaments retratats? O, en un ús no sé si espuri de paraules de Pere Fuset, ¿què és allo que ajorna la «convergència» del Bloc Nacionalista Valencià (com a força insígnia del valencianisme polític) amb la societat que l'acull? S’ha de suposar ―potser m’equivoque― que en el si del col·lectiu de l’actual Bloc, vull dir, en la consciència íntima d’una part de la seua militància, continua oberta una escletxa difícil de tancar. Una fractura entre allò que reiteradament perfilen els papers i els congressos des del 1996, i aquella «fidelitat» antiga en el sentit cronològic, abocada a l’espurna de la catalanitat desitjada, que intenta servar ―protegir― trossos de l'il·lustrat projecte de país que no pogué ser. I sembla evident que, per als decisors del Bloc i ara per ara, la millor resposta a eixa fractura és el no meneallo.
Ho entenc. Però ho trobe un llast important, d'efectes seriosos. I, dissortadament, m'estic referint a alguna cosa que ―crec― va més enllà d'allò escrit per Taronget: «[...] Encara queden persones ancorades en el passat. A elles (i no parle de cap sector en particular, sinó de persones d’ací i d’allà), cal recordar-los que la seua actitud ja fou superada pel valencianisme fa unes dècades, i que si no són capaços de pujar-se al tren en el punt on ens trobem, no poden esperar que el valencianisme retrocedisca per a tornar a fer el mateix recorregut» (http://nocapencapcap.wordpress.com/2008/07/20/tercera-via/).

Torne a mi: resulta senzill opinar d’alguna cosa quan no s’està dins, ni en el dia a dia. Fins i tot pot pensar-se que és una miqueta obscé. Però per bé que jo no milite ara en el Bloc Nacionalista Valencià, són molts els afectes i les volences, i han sigut moltes les hores d’amical conversa en directe o per mòbil. És per això que m’he arriscat a escriure açò. Des de la perplexitat (i tant!) d'un ciutadà interessat en el pervindre d'una societat on un nacionalisme diferent de l’espanyol ―contraposat a l’espanyol― no sembla poder traure el cap:
España es mucha España, sí, i cada vegada més moderna (excloent-hi la sobtada tornada de Manolo Escobar des de les tenebres exteriors...);
és cert, també, que l'única nació, en el sentit contemporani, que han abraçat majoritàriament els valencians al llarg de la història és l’espanyola, i que segons això la nostra ciutadania actual no fa més que seguir una inveterada tradició política.
és veritat, finalment, que algunes tradicions nacionalistes valencianes anteriors al neovalencianisme fusterià, per més estimades i útils que puguen resultar ara mateix, no han de ser tampoc magnificades.
Tot això és evident, em pense. Però, a pesar de la contundència dels fets esmentats i d’alguns altres, la comunitat imaginada privativa, la nacional valenciana, ocupa blocs i Blocs, i vol ser construïda per gent ben diversa que necessita inventar-se una tradició fonamentada en les confluències. I com diu Artur Vélez, hi ha la suficient «substància» com per a que cada cert nombre d'anys n’hi haja algun Faustí Barberà que, fins i tot des de l'anonimat, siga capaç de somoure parcialment el panorama autoctonista (ara, gràcies a les noves tecnologies, el sotrac ha vingut des de l'univers blogger).

A mi tot açò, us he de confessar, m'arriba massa major. Massa major, en primer lloc, com per a declarar-me regionalista. Actue, de facto i de iure, com un «postnacionalista»... Ara bé...
Bon estiu.

La Malva-rosa, 25 de juliol de 2008

2 comentaris:

tonibernat ha dit...

Benvolgut Rafa,

En primer lloc t’he d’agrair el plaer que ens proporciones amb les memòries i reflexions que darrerament publiques en aquest blog. Evocar el que ha passat en el terreny del valencianisme en les darreres dècades és necessari per a poder entendre el que hi passa ara mateix i per a poder plantejar-se el que hi pot passar en un futur més o menys pròxim. I en aquesta última entrada em fa l’efecte que apuntes clarament en la direcció de meditar sobre el present i el futur del valencianisme.

Ara bé, trobe que hauràs d’escriure’n prompte una altra per a explicar-nos en què consisteix exactament això de ser ‘postnacionalista’, o d’actuar com a tal, i com es pot fer això en un món com aquest de començaments del segle XXI. Un món que no només pareix estar ben lluny de superar el nacionalisme, sinó que dóna mostres ben evidents que el discurs, la simbologia i la pràctica –gairebé en podríem dir ‘la litúrgia’, banal o no- nacionalistes agafen cada vegada una major importància ideològica i social. En podríem citar molts exemples, però per no cansar els lectors d’aquest blog ens podem limitar a quatre: la reacció dels Estats Units davant l’11-S (ço és: embanderar-se fins a l’obsessió, repetir com un mantra allò de ‘God bless America’… i intentar imposar la seua llei per la força a l’Orient Mitjà, prescindint del organismes internacionals), l’auge actual del nacionalisme –del nacionalisme xinès, és clar- a la Xina (on aquesta ideologia serveix de manera cada dia més òbvia com a fonament del sistema social i institucional, reemplaçant en aquesta funció el comunisme maoista, hui anacrònic), la renacionalització de la política europea (que ha anat de bracet amb una crisi profunda del projecte supranacional de construcció de la UE) o, per acostar-nos a les nostres pròpies circumstàncies, la volada que ha pres en els últims 15 anys el nacionalisme espanyol (fruit en bona part del fet que la dreta hi ha trobat un element idoni per aglutinar i mobilitzar la seua base social i per a atraure’s sectors en principi no tan afins, tot i que bona part de l’esquerra espanyola s’hi apunta cada dia amb major entusiasme).

En definitiva, pareix que la globalització no afebleix el nacionalisme tan com es podria pensar, i en certa manera és possible que l’estimule, com a reacció contra un món que, amb tants i tan ràpids avanços, tanta facilitat en la comunicació i els desplaçaments, i una marcada tendència a la uniformització i la despersonalització de l’entorn –especialment dels entorns urbans- ens provoca un cert vertigen, una certa sensació de desconcert i desorientació. De ‘dépaysement’, en diuen els francesos, amb un terme que ve de ‘(se) dépayser’, o siga, literalment ‘despaïsar(-se)’. Sembla que hui anhelem, més prompte, ‘repaïsar-nos’, és a dir, reintegrar-nos en el país, en la nació, tobar-hi referents que ens facen sentir més còmodes i ubicats, més ‘com a casa’ que no en aquest vast món que es globalitza a marxes forçades. És clar que també pot ser que aquest ‘repaïsament’ resulte, al cap i a la fi, tan postís i de cartó pedra com ho són hui arreu del món molts presumptes restaurants temàtics d’aquest o d’aquell territori, que ofereixen als clients una decoració d’un tipisme superficial i estrafet i una cuina de microones. Serà el nacionalisme del futur un nacionalisme estil Terra Mítica? I no serà aquest el veritable ‘postnacionalisme’?

Anònim ha dit...

Hola Toni. Sóc Rafa Company:
Abans que res, moltes gràcies pels teus comentaris.
Bàsicament, i molt més enllà, hi estic d'acord amb tú. La meua adscripció al "postnacionalisme" no menysprea la força dels nacionalismes tan vius d'este segle XXI, i crec -com tú mateix i com Michael Billig- que la globalització no porta camí, en un horitzó immediat, de "carregar-se" els nacionalismes. Com a mínim, sembla que en quedaran intactes el dels Estats Units, el de Rússia, el de Xina, el del Regne Unit, el de França... i, després de l'Eurocopa 2008, el d'Espanya, he, he.
Però a hores d'ara, i en tant que persona delerosa d'acostar-se al tema amb la major objectivitat possible, ja em va bé distanciar-me ni que siga conceptualment del marc de referència ideològic que ha definit la pràctica totalitat de la meua vida adulta.
En tot cas, i no en tingues dubte, en un món de nacions com el nostre la meua aposta no serà mai pels qui gasten la força armada, o l'amenaça de la mateixa, per tal d'imposar el seu projecte nacional. El mitjà és el missatge.
Bon agost, i espere continuar en directe el debat.