tag:blogger.com,1999:blog-6891395147099633246.post6168922150969561529..comments2023-04-29T14:45:07.858+02:00Comments on Rafael Company, ciutadà: Les meues raons.Rafael Company i Mateohttp://www.blogger.com/profile/15348065911287199812noreply@blogger.comBlogger2125tag:blogger.com,1999:blog-6891395147099633246.post-29938294428594478442008-08-01T10:11:00.000+02:002008-08-01T10:11:00.000+02:00Hola Toni. Sóc Rafa Company:Abans que res, moltes ...Hola Toni. Sóc Rafa Company:<BR/>Abans que res, moltes gràcies pels teus comentaris.<BR/>Bàsicament, i molt més enllà, hi estic d'acord amb tú. La meua adscripció al "postnacionalisme" no menysprea la força dels nacionalismes tan vius d'este segle XXI, i crec -com tú mateix i com Michael Billig- que la globalització no porta camí, en un horitzó immediat, de "carregar-se" els nacionalismes. Com a mínim, sembla que en quedaran intactes el dels Estats Units, el de Rússia, el de Xina, el del Regne Unit, el de França... i, després de l'Eurocopa 2008, el d'Espanya, he, he. <BR/>Però a hores d'ara, i en tant que persona delerosa d'acostar-se al tema amb la major objectivitat possible, ja em va bé distanciar-me ni que siga conceptualment del marc de referència ideològic que ha definit la pràctica totalitat de la meua vida adulta.<BR/>En tot cas, i no en tingues dubte, en un món de nacions com el nostre la meua aposta no serà mai pels qui gasten la força armada, o l'amenaça de la mateixa, per tal d'imposar el seu projecte nacional. El mitjà és el missatge.<BR/>Bon agost, i espere continuar en directe el debat.Anonymousnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-6891395147099633246.post-45215263173824883232008-07-30T14:40:00.000+02:002008-07-30T14:40:00.000+02:00Benvolgut Rafa,En primer lloc t’he d’agrair el pla...Benvolgut Rafa,<BR/><BR/>En primer lloc t’he d’agrair el plaer que ens proporciones amb les memòries i reflexions que darrerament publiques en aquest blog. Evocar el que ha passat en el terreny del valencianisme en les darreres dècades és necessari per a poder entendre el que hi passa ara mateix i per a poder plantejar-se el que hi pot passar en un futur més o menys pròxim. I en aquesta última entrada em fa l’efecte que apuntes clarament en la direcció de meditar sobre el present i el futur del valencianisme. <BR/><BR/>Ara bé, trobe que hauràs d’escriure’n prompte una altra per a explicar-nos en què consisteix exactament això de ser ‘postnacionalista’, o d’actuar com a tal, i com es pot fer això en un món com aquest de començaments del segle XXI. Un món que no només pareix estar ben lluny de superar el nacionalisme, sinó que dóna mostres ben evidents que el discurs, la simbologia i la pràctica –gairebé en podríem dir ‘la litúrgia’, banal o no- nacionalistes agafen cada vegada una major importància ideològica i social. En podríem citar molts exemples, però per no cansar els lectors d’aquest blog ens podem limitar a quatre: la reacció dels Estats Units davant l’11-S (ço és: embanderar-se fins a l’obsessió, repetir com un mantra allò de ‘God bless America’… i intentar imposar la seua llei per la força a l’Orient Mitjà, prescindint del organismes internacionals), l’auge actual del nacionalisme –del nacionalisme xinès, és clar- a la Xina (on aquesta ideologia serveix de manera cada dia més òbvia com a fonament del sistema social i institucional, reemplaçant en aquesta funció el comunisme maoista, hui anacrònic), la renacionalització de la política europea (que ha anat de bracet amb una crisi profunda del projecte supranacional de construcció de la UE) o, per acostar-nos a les nostres pròpies circumstàncies, la volada que ha pres en els últims 15 anys el nacionalisme espanyol (fruit en bona part del fet que la dreta hi ha trobat un element idoni per aglutinar i mobilitzar la seua base social i per a atraure’s sectors en principi no tan afins, tot i que bona part de l’esquerra espanyola s’hi apunta cada dia amb major entusiasme). <BR/><BR/>En definitiva, pareix que la globalització no afebleix el nacionalisme tan com es podria pensar, i en certa manera és possible que l’estimule, com a reacció contra un món que, amb tants i tan ràpids avanços, tanta facilitat en la comunicació i els desplaçaments, i una marcada tendència a la uniformització i la despersonalització de l’entorn –especialment dels entorns urbans- ens provoca un cert vertigen, una certa sensació de desconcert i desorientació. De ‘dépaysement’, en diuen els francesos, amb un terme que ve de ‘(se) dépayser’, o siga, literalment ‘despaïsar(-se)’. Sembla que hui anhelem, més prompte, ‘repaïsar-nos’, és a dir, reintegrar-nos en el país, en la nació, tobar-hi referents que ens facen sentir més còmodes i ubicats, més ‘com a casa’ que no en aquest vast món que es globalitza a marxes forçades. És clar que també pot ser que aquest ‘repaïsament’ resulte, al cap i a la fi, tan postís i de cartó pedra com ho són hui arreu del món molts presumptes restaurants temàtics d’aquest o d’aquell territori, que ofereixen als clients una decoració d’un tipisme superficial i estrafet i una cuina de microones. Serà el nacionalisme del futur un nacionalisme estil Terra Mítica? I no serà aquest el veritable ‘postnacionalisme’?tonibernathttps://www.blogger.com/profile/17043751034120120119noreply@blogger.com