divendres, 19 d’abril de 2013

1906



Em trobe enllestint un treball de cartografia etnicolingüística que, si tot ix molt bé, podria arribar a vore la llum. De moment, però, en pose a la vostra disposició una de les imatges utlitzades (polseu sobre la imatge i, llavors, engrandiu-la):

   
L'espècimen precedent constituïx la primera vegada que, en cartografiar-se la totalitat de l'àrea lingüística compresa entre Salses, Guardamar i l'Alguer, va fugir-se'n dels límits administratius per tal de traçar-ne els idiomàtics: el fet s'esdevingué en un mapa datat l'octubre de l'any 1906, realitzat en ocasió del primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Esta trobada va ser celebrada amb molt d'èxit a Barcelona, i en les seues sessions participaria el patriarca de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente (1836-1911), «amb interès, sentiment i entusiasme» (Roca 2008: 95). Així va narrar l'elaboració del mapa August Rafanell:

El sacerdot manacorí Joan Aguiló [i Pinya] concreta aquesta dada [s'hi refereix als parlants de la llengua] en una comunicació titulada «Fronteres de la Llengua Catalana y Estadística dels que parlen en català» que va acompanyada d'un «Mapa de la Llengua Catalana», dibuixat per Antoni Riera, farmacèutic de Manacor, i «revisat de cap a cap» pel seu paisà mossèn Alcover. Tot quedava en casa.
La concreció de les vores externes del domini la proporcionaven, segons diu Aguiló mateix, els treballs de [J.] Hadwiger per al Regne de València, de [Jean-Joseph] Saroïhandy [(1867-1932)] per a la banda catalano-aragonesa, i de [Fritz] Holle i de[l bisbe de Perpinyà, Monsenyor] Carsalade (en comunicació personal a Alcover i a Schädel, de l'agost de 1906) per a la frontera nord (Rafanell 2006: 340).

El mapa va ser incorporat entre les pàgines 642 i 643 del volum miscel·lània del Congrés, aparegut el 1908, entre l'última part redactada de la comunicació d'Aguiló i la «Taula Estadística de les Regions que parlen la Llengua Catalana».


La comunicació d'Aguiló començava amb un emfàtic «¡Salut, Germans!» i continuava així: «Salut los quatre milions de regionals que am la mateixa parla, hi encarnen les aspiracions  d'un cor inmens: d'un cor que bat am gran fortor y empeny per ses artèries la vitalidat llevantina, la vitalidat qu'a glopades s'estén per les nostres regions mediterrànies. / Salut la vigorosa Catalunya y València sa germana, reyna dels jardins. Salut les Perles Balears y llur valent y amorós germà el muntanyench y floridíssim Rosselló juntament amb els qui habiten dins la vall d'Andorra y l'Algué de Sardenya y les terres del Llevant d'Aragó» (Aguiló 1908: 638). En la mateixa pàgina, poques línies més avall, i coherentment amb les línies anteriors, Aguiló identificava Espanya com la nació: «Sens aquestes regions treballadores la nostra Nació sembla un cadàver». Alguns dels més conspicus espanyolistes valencians -alhora segregacionistes pel que fa al valencià- potser se sorprendran d'aquestes posicions... 

En internet la referència clàssica al mapa es localitza ací:

http://webs.racocatala.cat/eltalp/cart3.htm




-Aguiló, Joan (1908): «Fronteres de la Llengua Catalana y Estadística dels que parlen en català», en Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona Octubre 1906. Barcelona: Estampa d'En Joaquim Horta, pp. 638-643.
Existix edició facsímil del llibre complet, apareguda el novembre de 1985, publicada a Barcelona: Editorial Vicens-Vives / Fundació II Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
També està disponible en internet:

-Rafanell, August (2006): La il·lusió occitana. La llengua dels catalans, entre Espanya i França. Barcelona: Quaderns Crema, volum I.
-Roca, Rafael (2008): «Noves aportacions sobre la presència valenciana al Congrés de 1906», en Ferrando, Antoni (ed.): El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià. Els reptes del futur. Catarroja / Barcelona / Palma de Mallorca: Afers, pp. 73-96.


diumenge, 30 de desembre de 2012

Més de 50 anys

Un amic meu va ser batejat el 17 de juny de 1962. Té, si fa no fa, la mateixa edat que jo: més de mig segle. Son iaio va prendre's molt seriosament la qüestió del recordatori d'aquell bateig, i la mostra d'això la teniu en les fotos adjuntes, amb la senyera de les quatre barres -soles- com a element més destacat del recordatori esmentat. Per dins, en obrir-lo, la sorpresa: s'hi llig "Amb l'alegria dels meus pares i apadrinat pels meus tios" (...) "he segut batejat en l'església de Sant Joan i Sant Vicent, de València, amb el nom de" (...) "el dia 17 de juny de 1962". Tot, doncs, està escrit només en valencià, en la classe de valencià que llavors no qüestionava ningú (només, potser, Bayarri). I tot vé acompanyat pel senyal heràldic i vexil·lològic que uns anys després apareixeria -davant els ulls de molts- com la poma de la discòrdia. En ple franquisme un iaio, que no se m'ocorre més que qualificar de valencianista "de base", feia valencianisme (i del sincer) en el si d'una societat que encara no estava mortalment ferida pel conflicte que esgotaria les seues potencialitats. Orgull de iaio, tot plegat.

 
 

dimarts, 6 de novembre de 2012

Alguien debería decirlo más a menudo


NOTA: ESTA ES LA TRADUCCIÓN AL CASTELLANO DEL ARTÍCULO RECOGIDO EN EL POST ANTERIOR:
DADA LA TEMÁTICA DEL MISMO, QUIZÁ PUEDA SER DE INTERÉS PARA QUIENES, DESDE LAS TIERRAS CASTELLANOHABLANTES, SIGAN EL DEBATE ACTUAL SOBRE CATALUÑA.
Desde que, en 1812, se puso negro sobre blanco la memorable frase «La Nación Española es la reunión de todos los Españoles de ambos hemisferios», los catalanes, en injusto genérico, han estado bajo sospecha en España bastante más de la mitad del tiempo transcurrido. Y eso alguien tendría que decirlo más a menudo.
Lo estuvieron, incluso, durante una parte del periodo en que los intelectuales y las elites sociales de Cataluña calificaban, y sentían, el castellano como la lengua nacional que les correspondía. Incluso entonces, desde Madrid se juzgó que no hacían lo necesario para reducir su idioma al estado de patois.
Tampoco se contempló como positivo ―se atacó o se despreció más bien― que pidiesen autonomía, en las décadas finales del siglo XIX, para su territorio. Entonces los catalanes decían, y sentían, que Cataluña era una región de la nación española, pero aquella creencia no les sirvió de mucho en sus propósitos (tan bien ejemplificados en Valentí Almirall y sus obras Lo catalanisme y L’Espagne telle qu’elle est).
Se sabe igualmente que, muchísimo antes del Desastre de 1898, hubo dirigentes catalanes convencidos de que los destinos políticos generales no podían jugarse al margen de la «fábrica de España». Y que pugnaron por ser los principales protagonistas del juego. Pero jamás consiguieron la hegemonía de la construcción española. Ortega y Gasset se encargaría de aclarar posteriormente las razones de aquel no, con la reflexión que ponía de relieve como «La ética industrial, es decir, el conjunto de sentimientos, normas, estimaciones, principios que rigen, inspiran y nutren la actividad industrial, es moral y vitalmente inferior a la ética del guerrero». Un horror.
Con la generación intelectual de Prat de la Riba, las sospechas ya tenían su razón de ser amparadas en papeles como El compendi de la doctrina catalanistaLa question catalane (de 1898) i La nacionalitat catalana: había nacido el nacionalismo catalán, y España ya no era la nación de aquellos catalanes, ni el castellano su lengua nacional. No obstante, la ideología de Prat i Cambó pretendía hacer l'Espanya Gran. Tan gran, que Portugal y la práctica mitad meridional de Francia eran tierras convocadas inicialmente a la aventura. Eso por no hablar del horizonte colonial que se quería columbrar.
Pero sin llamarle nación a España, y por más que lo último «ofrecido» fuese un programa imperialista en toda regla (regeneracionista desde la periferia y con retóricas y ambiciones del momento), el no de la Meseta volvió a ser rotundo. De nuevo Ortega explicitaría más tarde lo que otros habían callado antes: «Porque no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral». Otro horror orteguiano.
Una España, en todo caso, cuya monarquía llevaba perdiendo territorios desde finales del siglo XVI: parecería más bien que «en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados» para ir despidiendo a los díscolos ―ya legión― que desde la Holanda orangista en adelante han proclamado la independencia. Y esto, también esto, alguien tendría que decirlo más a menudo.
A Cataluña, finalmente, le concedieron la Mancomunitat (¿«toma y calla»?); y a Catalunya le arrasaron la Mancomunitat. Y en abril de 1931, en el transcurso de aquella primavera de transitoriedades, Cataluña proclamó una república y le devolvieron una Generalitat. Pero como después de la Sanjurjada las Cortes españolas aprobaron un Estatuto, y a pesar de los recortes políticos padecidos en el proceso, los catalanes se mostraron razonablemente satisfechos. Los nombres de Pompeu Fabra y de Antoni Rovira i Virgili pueden representar bastante bien aquellos tiempos de autonomía.
Una lástima que, en aquella Europa de antifascistas y anticomunistas, la tensión fuese tanta que activara los hechos de Octubre de 1934; y una desgracia inmensa que, dos años después, la revuelta del ejército español de África solo constituyera el preludio de una tragedia de dimensiones épicas. Por si hace falta recordarlo, quien ganó la guerra tenía en su programa la abolición del Estatuto. Y lo hizo. Llegó la catacumba.
Mucha gente todavía tiene en la retina la sucesión vertiginosa de hechos que, con referencia a Cataluña, se vivió durante la etapa conocida como Transición. La gigantesca manifestación del 11 de septiembre de 1977, el Ja sóc aquí (con la consiguiente inserción, en la legalidad preconstitucional, de un vestigio republicano), la participación de catalanes en la Ponencia de la Constitución española de 1978, el Estatuto de 1979, el golpe de estado del 23 de febrero de 1981, la adyacente Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico, LOAPA, que posteriormente seria declarada anticonstitucional en buena parte.
Con la LOAPA, algo empezó a helarse en los labios de los catalanes: Cataluña, nacionalidad sobre el papel ―según la Constitución―, y motor (por emulación o por conveniencia de Madrid) de la autonomía de muchos territorios que no estaban en el guión inicial de la España renovada, tenía que abandonar cualquier esperanza de gran singularidad. La tentación jacobina, o las derivadas de la España Una, acotaban el terreno de juego.
Como síntoma, y en tiempos posteriores al 23-F como 1983, hasta un ex-presidente de gobierno (Leopoldo Calvo Sotelo) se permitía publicar que «Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta». Es lo que tienen las voluntades de rusificación a la española: que dejan clamorosas huellas escritas, y siempre hay quien las exhuma. Otra cosa es que, desde la Meseta, se sea capaz de entender cómo de ofensivas resultan tales afirmaciones en las latitudes mediterráneas. En democracia, y en dictadura.
Yendo hasta tiempos más cercanos a los de ahora, no seré yo quien niegue que lo que giró en torno del Estatuto catalán de 2006 puede ser considerado, en su globalidad, como lamentable: las promesas públicas hechas desde una de las Españas por cálculo electoral (cuando se pensaba en determinado escenario político); las elevaciones de la apuesta soberanista por parte de los moderados al efecto de superar, también por cálculo electoral, a los tradicionales poseedores de la radicalidad catalanista; la campaña anti-catalana en términos estrictos ―«¿Dónde hay que firmar contra Cataluña?»― que la otra España pudo emprender gozosa casi sin contrapesos; el pretendido acuerdo salvífico ―pero parcial― coronado por un cepillado en el parlamento español y una enorme abstención en el referéndum. Después, es bien sabido, el recurso al Constitucional condujo a una sentencia, en 2010, que hirió el corazón de Jordi Pujol.   
Llego al presente: algunos comentaristas de Madrid dicen que Artur Mas «ha matado al padre». De nuevo determinadas «cabezas castellanas», las que tanto se vanaglorian de sus «órganos», tienen las antenas estropeadas. De nuevo olvidan ―porque voluntariamente han querido menospreciar algunos hechos― que en 2005/6 i en 2010 se tocó la fibra sensible de millones de catalanes. De millones. Tanto se les tocó, que antiguos españoles del año decidieron el viraje (como mínimo personal). Así, y después de la manifestación masiva del 10 de julio de 2010, nadie podía dudar que la corriente soberanista/independentista se había ensanchado. Con las fases álgidas de la crisis, además, la bola no ha hecho más que rodar y rodar y crecer; más todavía porque, en contraste con la fortísima fiscalidad ejercida sobre el territorio de Cataluña, los vascos (en su mayoría no españolistas) y los navarros (españolistas en su mayoría) tienen una cosa en común: gracias al Concierto y al Convenio, respectivamente, en la práctica no se gastan un euro en el sostenimiento de España. El estado que odian, conllevan, o tanto dicen adorar, según el caso.
Millones de catalanes, pues, han pasado de afirmar ser una nación a mostrar fatiga con el estado. Y de la fatiga con el estado, a querer otro: 2012, 11 de septiembre.
Algunas encuestas afirman que un buen número de catalanes ven en la adhesión de Convergència i Unió al soberanismo ―relativamente reciente― una oportun(ist)a maniobra de distracción, de cuño publicitario, hacia la manera como el gobierno nacionalista catalán gestiona las duras circunstancias económicas, y sociales, de la Cataluñaa actual; pero las mismas encuestas también dicen que el 80% de los catalanes quieren ser consultados sobre si permanecer o no en el seno de España. Y se ha de suponer que quieren serlo sin que ningún militar español, en la reserva o en activo, les pueda coaccionar. Al fin y al cabo, ¿cuántos de los catalanes actuales pudieron votar en el referéndum de la Constitución de 1978?
En medio de los días agitados que se viven en torno a la consulta/referéndum que ―Artur Mas dixit― podría iniciar el camino para la constitución de Cataluña como estado de la Unión Europea, centenares de personajes de orientación mayormente progresista (y patria española) se han manifestado ante la opinión pública: de Almodóvar a Vargas Llosa. No han ahorrado las críticas, duras y previsibles, a Mas, CiU, et alii. Pero también han vertido unas frases que, francamente, tendrían de decirse más a menudo: «[...] si ese sentimiento [nacional] de forma mayoritaria se manifestara [en Cataluña] contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa». En medio de los truenos, y por fin, la constatación de que las relaciones de pareja solo pueden ser satisfactorias por la existencia del mutuo acuerdo. Sí: alguien tendría que decirlo más a menudo. Pero el mismo hecho de tener que decirlo ya nos informa de cómo está el patio en España.

Algú hauria de dir-ho més sovint


Des que, el 1812, se va posar negre sobre blanc la memorable frase «La Nación Española es la reunión de todos los Españoles de ambos hemisferios», els catalans, en injust genèric, han estat sota sospita a Espanya prou més de la meitat del temps transcorregut. I això algú hauria de dir-ho més sovint.

Ho estigueren, fins i tot, durant una part del període en què els intel·lectuals i les elits socials de Catalunya qualificaven, i sentien, el castellà com la llengua nacional que els corresponia. Fins i tot llavors, des de Madrid va jutjar-se que no feien el que calia per tal de reduir el seu idioma a l'estat de patois.

Tampoc va contemplar-se com a positiu ―va atacar-se o menysprear-se més bé― que demanaren autonomia, en les dècadas finals del segle XIX, per al seu territori. Llavors els catalans deien, i sentien, que Catalunya era una regió de la nació espanyola, però aquella creença no els va servir de molt en els seus propòsits (tan ben exemplificats en Valentí Almirall i les seues obres Lo catalanisme i L’Espagne telle qu’elle est).

Se sap igualment que, moltíssim abans del Desastre de 1898, va haver dirigents catalans convençuts que els destins polítics generals no podien jugar-se al marge de la «fàbrica d'Espanya». I que van pugnar per ser els principals protagonistes del joc. Però mai van aconseguir l'hegemonia de la construcció espanyola. Ortega y Gasset s'encarregaria d'aclarir posteriorment las raons d'aquell no, amb la reflexió que posava de relleu com «La ética industrial, es decir, el conjunto de sentimientos, normas, estimaciones, principios que rigen, inspiran y nutren la actividad industrial, es moral y vitalmente inferior a la ética del guerrero». Un horror.

Amb la generació intel·lectual de Prat de la Riba, les sospites ja tenien la seua raó de ser, emparades en papers com El compendi de la doctrina catalanista, La question catalane (de 1898) y La nacionalitat catalana: havia nascut el nacionalisme català, i Espanya ja no era la nació d'aquells catalans, ni el castellà la seua llengua nacional. Tanmateix, la ideologia de Prat i Cambó pretenia fer l'Espanya Gran. Tan gran, que Portugal i la pràctica meitat meridional de França eren terres convocades inicialment a l'aventura. Això per no parlar de l'horitzó colonial que volia albirar-se.

Però sense dir-li nació a Espanya, i per més que allò últimament «ofert» fóra un programa imperialista en tota regla (regeneracionista des de la perifèria i amb retòriques i ambicions del moment), el no de la Meseta va tornar a ser rotund. De bell nou Ortega explicitaria més tard allò que altres havien callat abans: «Porque no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral». Altre horror orteguià.

Una Espanya, en tot cas, la monarquia de la qual portava perdent territoris des de finals del segle XVI: semblaria més bé que «en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados» per anar acomiadant els díscols ―ja legió― que des de l'Holanda orangista en avant han proclamat la independència. I açò, també açò, algú hauria de dir-ho més sovint.

A Catalunya, finalment, li van concedir la Mancomunitat («toma y calla»?); i a Catalunya li van arrabassar la Mancomunitat. I en l'abril de 1931, en el transcurs d'aquella primavera de transitorietats, Catalunya va proclamar una república i li van retornar una Generalitat. Però com després de la Sanjurjada les Corts espanyoles van aprovar un Estatut, i malgrat els retalls polítics patits en el procés, els catalans van mostrar-se raonablement satisfets. Els noms de Pompeu Fabra i d'Antoni Rovira i Virgili poden representar ben bé aquells temps d'autonomia. 

Una llàstima que, en aquella Europa d'antifeixistes i d'anticomunistes, la tensió fóra tanta que activara els fets d'Octubre de 1934; i una desgràcia immensa que, dos anys després, la revolta de l'exèrcit espanyol d'Àfrica només constuïra el preludi d'una tragèdia de dimensions èpiques. Per si fa falta recordar-ho, qui va guanyar la guerra tenia en el seu programa l'abolició de l'Estatut. I ho va fer. Arribà la catacumba.

Molta gent encara té en la retina la successió vertiginosa de fets que, amb referència a Catalunya, es va viure durant l'etapa coneguda com a Transició. La gegantina manifestació de l'11 de setembre de 1977, el Ja sóc aquí (amb la consegüent inserció, en la legalitat preconstitucional, d'un vestigi republicà), la participació de catalans en la Ponència de la Constitució espanyola de 1978, l'Estatut de 1979, el colp d'estat del 23 de febrer de 1981, l'adjacent  Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico, LOAPA, que posteriorment seria declarada anticonstitucional en bona part.

Amb la LOAPA, alguna cosa va començar a gelar-se en els llavis dels catalans: Catalunya, nacionalitat sobre el paper ―segons la Constitució―, i motor (per emulació o per conveniència de Madrid) de l'autonomia de molts territoris que no estaven en el guió inicial de l'Espanya renovada, havia d'abandonar qualsevol esperança de gran singularitat. La temptació jacobina, o les derivades de l'España Una, acotaven el terreny de joc.

Com a símptoma, i en temps posteriors al 23-F com 1983, fins un expresident de govern (Leopoldo Calvo Sotelo) es permetia publicar que «Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta». És allò que tenen les voluntats de russificació a l'espanyola: que deixen clamoroses empremtes escrites, i sempre n'hi ha qui les exhuma. Altra cosa és que, des de la Meseta, se siga capaç d'entendre com d'ofensives resulten unes tals afirmacions a les latituds mediterrànies. En democràcia, i en dictadura.

Anant fins a temps més acostats als d'ara, no seré jo qui negue que allò que va girar al voltant de l'Estatut català de 2006 pot ser considerat, en la seua globalitat, com a lamentable: les promeses públiques fetes des d'una de les Espanyes per càlcul electoral (quan es pensava en determinat escenari polític); les elevacions de l'aposta sobiranista per part dels moderats a l'efecte de superar, també per càlcul electoral, els tradicionals posseïdors de la radicalitat catalanista; la campanya anticatalana en termes estrictes ―«¿Dónde hay que firmar contra Cataluña?»― que l'altra Espanya pogué emprendre joiosa quasi sense contrapesos; el pretés acord salvífic ―però parcial― coronat per un cepillado en el parlament espanyol i una enorme abstenció en el referèndum. Després, és ben sabut, el recurs al Constitucional va conduir a una sentència, el 2010, que va ferir el cor de Jordi Pujol.    

Arribe al present: alguns comentaristes de Madrid diuen que Artur Mas «ha matat el pare». De nou determinades «cabezas castellanas», les que tan es vanten dels seus «órganos», tenen les antenes espatllades. De nou obliden ―perquè voluntàriament han volgut menysprear alguns fets― que el 2005/6 i el 2010 va tocar-se la fibra sensible de milions de catalans. De milions. Tant se'ls la va tocar, que antics españoles del año van decidir el viratge (si més no personal). Així, i després de la manifestació massiva de 10 de juliol de 2010, ningú podia dubtar que el corrent sobiranista/independentista se n'havia eixamplat. Amb les fases àlgides de la crisi, a més, la bola no ha fet més que rodar i rodar i créixer; més encara perquè, en contrast amb la fortíssima fiscalitat exercida sobre el territori de Catalunya, els bascos (en la seua majoria no espanyolistes) i els navarresos (espanyolistes en la seua majoria) tenen una cosa en comú: gràcies al Concert i al Conveni, respectivament, en la pràctica no es gasten un euro en el sosteniment Espanya. L'estat que odien, conllevan, o tant diuen adorar, segons el cas.

Milions de catalans, doncs, han passat d'afirmar ser una nació a mostrar fatiga amb l'estat. I de la fatiga amb l'estat, a voler-ne un altre: 2012, 11 de setembre.

Algunes enquestes afirmen que un bon nombre de catalans veuen en l'adhesió de Convergència i Unió al sobiranisme ―relativament recent― una oportun(ist)a maniobra de distracció, d'encuny publicitari, envers la manera com el govern nacionalista català gestiona les dures circumstàncies econòmiques, i socials, de la Catalunya actual; però les mateixes enquestes també diuen que el 80% dels catalans volen ser consultats sobre si romandre o no al si d'Espanya. I s'ha de suposar que ho volen ser sense que cap militar espanyol, en la reserva o en actiu, els puga coaccionar. Al cap i a la fi, quants dels catalans actuals van poder votar en el referèndum de la Constitució de 1978?

En mig dels dies agitats que es viuen al voltant de la consulta/referèndum que ―Artur Mas dixit― podria iniciar el camí per a la constitució de Catalunya com a estat de la Unió Europea, centenars de personatges d'orientació majorment progressista (i pàtria espanyola) s'han manifestat davant l'opinió pública: d'Almodóvar a Vargas Llosa. No hi han estalviat les crítiques, dures i previsibles, a Mas, CiU, et alii. Però també hi han vessat unes frases que, francament,
haurien de dir-se més sovint: «[...] si ese sentimiento [nacional] de forma mayoritaria se manifestara [a Catalunya] contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa». En mig dels trons, i per fi, la constatació que les relacions de parella només poden ser satisfactòries per l'existència del mutu acord. Sí: algú hauria de dir-ho més sovint. Però el mateix fet d'haver de dir-ho ja ens informa de com està el pati a Espanya.

Rafael Company, 6 de novembre de 2012.

dilluns, 3 de setembre de 2012

Bankia de Levante. Quin morro!

No comment!
Finalment, Bankia de Levante y Murcia. Olé!

dijous, 7 de juny de 2012

Antonio Llàcer Vallés, adéu/adiós

Com em deia esta vesprada José Luis Melià, el dia ha sigut dur. Com em remarcava este matí Jordi Peris, el palo ha sigut fort. Antonio Llàcer Vallés, discret i irònic, ja no viu.
Va ser un dels membres del primer grup en català del primer cicle complet d'Històries (1980-1983); va ser un dels tretze fundadors del Bloc d'Estudiants Agermanats, BEA; va ser -pel que han dit i plorat els seus alumnes de l'IES La Senda de Quart de Poblet- un meravellós professor d'història.
Costa molt haver de dir-li adéu. O adiós. Us jure que, ara mateix, encara commocionat, no sé en quina llengua vaig parlar amb ell en vespres del dia de Reis d'enguany: ell, roent i animat, em va fer riure i em va ajudar a pair esta realitat -miserable i espantosa- que la puta crisi ens ha posat davall dels nassos.
Toni i jo, mentre estudiàvem en valencià a la Facultat de Geografia i Història, o mentre fruïem de les mogudes "de la Dipu" d'aquells joiosos anys, parlàvem en castellà. I ara, commocionat, no recorde si ho seguírem fent en esta llengua en les últimes ocasions en què ens trobàrem.
Hui, en el crematori municipal de València, molta gent li ha dit adéu/adiós. Li ho ha dit -li ho hem dit- amb ullets enrogits, i amb una pena serena i profunda. Ara, ja no he pogut contindre'm més i ací, en privat, en un bloc que supose ja no llig ningú, plore i plore, i li ho dic a cau d'orella: adéu, Toni, adiós...

dijous, 8 de setembre de 2011

Gallecs i valencians.







Al respecte de la vigència del conflicte sobre la identitat lingüística i més que lingüística de Galícia, no és només anecdòtic que en un programa televisiu d’humor, El intermedio (de tendència progressista, programat per la cadena generalista espanyola La Sexta el dilluns 5 de setembre de 2011), els guionistes posaren en la veu d’un dels presentadors ―Dani Mateo― la següent boutade en mig d’un sketch sobre les emoticones d’internet: «[...] cómo son los gallegos, que todavía no se han decidido entre hablar castellano o portugués».


L’aparició, en l’humor televisiu espanyol, de referències a qüestions relatives a la diversitat ètnico-lingüística d’Espanya no és excepcional. I hi acostuma a sovintejar l’exhibició d’estereotips negatius i de prejudicis, i això amb independència de la ubicació ideològica dels humoristes en la forqueta dreta-esquerra. Un exemple clàssic el proporcionava Miguel Gila quan, arran d’una famossíssima sàtira sobre l’alt import de la factura del col·legi del xiquet, exhibia diàlegs telefònics suposats com els següents (el primer data de 1979; el següent és posterior):




―Francés, 2.800 [pessetes].
―[...]
―Fuera el francés, que hable valenciano deprisa y ya está.

/
―Inglés, 8.000 [pessetes]. ¿No tiene usted un inglés más arregladito?
―[...]
―Bueno, pues que hable valenciano deprisa como la abuela, y mejor [en el sentit de més estalvi].




Les imatges dels vídeos es troben allotjades en You Tube:




http://www.youtube.com/watch?v=xm7iifePZAo






http://www.youtube.com/watch?v=oBRfxHuKO2A






http://www.youtube.com/watch?v=hy3LClrypzA





dimecres, 6 de juliol de 2011

Viatjar al III Reich... sense eixir de la València actual



Considerar-se afí a la Il·lustració del segle XVIII constituïx un bon antídot contra els fanatismes. Mai no es repetirà prou: per bé que la totalitat de la proposta il·lustrada no puga ja ser utilitzada com a bandera, és ben obvi que, sense aplicar continguts de la Il·lustració històrica a les qüestions fonamentals de la nostra quotinianeïtat, no pot haver-hi societat digna d'este nom.

Justament ara es complixen 10 anys des de la inauguració del MuVIM, de l'obertura al públic de l'exposició permanent L'aventura del pensament, filoil·lustrada, antidogmàtica, antifanàtica... I impulsada per un liberal de la UCD que, amb el PP, arribà el 1995 a president de la Diputació de València:
http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/anos/Muvim/elpepuespval/20110706elpval_18/Tes

Coincidint amb este aniversari museístic (però a la vegada més que museístic), l'extrema dreta local ha decidit donar-nos una lliçó pràctica del seu model de debat i de contrast d'opinions, decididament antiil·lustrat: enrefilar volums enquadernats i cadires amb potes metàl·liques contra els assistents a la presentació d'un llibre; tirar petards i no-sé-què de fum en un recinte tancat; escridassar, insultar i amenaçar a mansalva:
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/05/valencia/1309891348.html
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/07/06/sentandreu-sale-esposado-acto-gav-lanza-libros-sillas/821995.html

Res de nou en definitiva. Res que no puga esperar-se d'aquells que necessiten guanyar a qualsevol preu. Guanyar, per cert, el què? El contingut del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, objecte de les ires en esta ocasió, li ho pot aclarir a qui en tinga dubtes.

Ahir, en qualsevol cas, es va demostrar de nou que la paraula, i el sentit de l'humor, és patrimoni dels demòcrates: d'aquelles persones que, arraconades i resignades, tenen la capacitat d'esperar i d'esperar que la policia garantisca els drets que ostenten com a ciutadans.

I una última consideració: quan una ideologia d'odi s'instal·la en la societat, sempre apareixen els fanàtics que la portaran als últims extrems i se n'aprofitaran al màxim... Però això no eiximix de responsabilitat, en absolut, els administradors de la versió minor de la patologia ideològica en qüestió...

dissabte, 18 de juny de 2011

Molta, molta, molta gent!


Molta, molta, molta gent!


El govern valencià continuarà sord?


La fotografia prové de l'edició digital del diari Levante-EMV de hui, dissabte 18 de juny de 2011.

dijous, 3 de març de 2011

CAV: una esperança; la nostra esperança.



Afortunadament he preparat bona part d'este post amb anterioritat a l'acte de presentació pública del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, CAV, celebrat en l'Hotel Inglés de la ciutat de València (el dijous 3 de març de 2011 a les 19.30 h). Dic afortunadament perquè, ara mateix, allò que em demana el cos no és tant transcriure el discurset que acabe de donar (que, en tot cas, trobareu tot seguit) com fer ni que siga una mínima valoració d'uns fets que no oblidaré mai.



No els oblidaré, i no només perquè se m'ha donat l'oportunitat de dir determinades coses en públic (gràcies als impulsors del CAV en l'actualitat), sinó -i principalment- perquè ha sigut moltíssima la intensitat emotiva i ideològica de l'esdeveniment. Encara estic assumint tot el que ha passat esta nit i el que allà s'ha dit al llarg de dos hores: conserve vivíssim el records de les imatges i de les paraules, de l'enorme sinceritat dels organitzadors, de l'evocació de Francesc Bosch i Morata, del reconeixement a Damià Mollà (i, en ell, a totes les persones que apostaren per la reconciliació de la família)... Sí: un sol i ampli discurs valencianista és possible, i el valencianisme cívic pot aparéixer davant el nostre poble amb la mirada franca i clara.


A més, en vore projectat en una pantalla el llistat dels components del patronat del CAV (que supose s'anunciarà als mass media quan es considere oportú), m'he fet càrrec -definitivament- de la magnitud de les evolucions esdevingudes durant les últimes dècades, i he pogut alegrar-me del salt històric: l'entitat Futur Valencià -i malgrat la gran pluralitat que la caracteritzava- no pogué assolir mai un ventall tan representatiu.


El CAV naix, així, amb una acumulació de capital simbòlic gegant i sorprenent, que restanya ferides i dibuixa esperances. I naix, igualment, empeltat de les energies de molta gent que no visqué la guerra i només vol construir un pervindre millor.


L'aventura ja no té marxa enrere: en el CAV han deixat d'existir les cadenes, les antigues denominacions que ens han empresonat durant anys. Des de demà, en el Centre d'Actuació Valencianista no n'hi ha ni valencianistes blaveros ni valencianistes catalanistes: crec que parle en nom de totes les persones presents esta nit en la sala d'actes de l'Hotel Inglés quan proclame, ple de convenciment, el punt i final a les nostres privatives manies.


Valencianisme: un camí d'esforç l'èxit o fracàs del qual no ha de dependre -no pot dependre- de coses que passaren fa cinquanta o trenta anys. Molts dels membres del CAV no havien nascut llavors!


FUTUR VALENCIÀ EN EL RECORD,
EL CENTRE D'ACTUACIÓ VALENCIANISTA EN EL PRESENT
Rafael Company

Bona part de les reflexions que seguixen em vingueren al cap fa uns pocs anys, en mig de l’efervescència valencianista provocada per l’aparició d’un encobert dels temps d’internet, d’algú que es va publicitar com a Faustí Barberà i aconseguí comboiar moltes persones entorn de l’enigma.

El text original el vaig redactar, doncs, quan no podia imaginar que un dia com hui -a més ací, en l’Hotel Inglés, tan emblemàtic per a determinats sectors del valencianisme- assistiríem a la presentació a la societat d’una nova entitat, el Centre d’Actuació Valencianista, fruit madur d’aquelles cabòries instigades des d’un bloc de la xarxa.

En el disseny de l’acte s’ha previst que jo parle del passat, dels temps en què, com diuen Miquel Juraco i Francesc Ferrandis, alguns dels presents èrem molt jóvens. Es tracta, siga com siga, d’un passat que sembla reivindicable des de la perspectiva dels impulsors del CAV FB i que se centra, se focalitza, en una iniciativa batejada com a Futur Valencià. En qualsevol cas, espere no cansar-los massa a tots vostés...

L'ENTENIMENT
Futur Valencià (FV) no era un partit polític, i va nàixer a mitjans del 1990 ostentant la divisa «Per la societat, l’economia i la cultura valencianes». L’entitat s’havia concebut com una mena d’actualització del Centre d’Actuació Valencianista històric, l’existent durant la Segona República, i havia d’orientar la seua activitat a emparar una relació civilitzada entre les forces polítiques per tal d’establir en comú els continguts del «valencianisme de mínims» teoritzat per Miquel Nadal en Document 88.

A l’efecte, Futur Valencià posaria un accent especial en:
a) la formació específica dels militants de menor edat dels diversos partits d’obediència estatal i d’obediència valenciana;
b) la reivindicació unitària de determinades qüestions del camp de l’economia i de les infrastructures (particularment, la construcció del Tren de Gran Velocitat entre Alacant i Barcelona que, com és ben sabut, encara no s’ha esdevingut); i
c) l’establiment d’un «pacte d’ús» dirigit a augmentar la presència de la llengua pròpia en la societat valenciana.

Però Damià Mollà i els altres instigadors de Futur Valencià també desitjàvem que, a l’ombra dels efectes benèfics dels nous marcs d’encontre –FV i la tertúlia setmanal de l’Hotel Inglés, fonamentalment–, s’arribara a l’entesa teòrica dels valencianismes nacionalistes (el «tricolor» i el «fusterià») en alguns aspectes considerats bàsics.

S’hi tractava, justament, de les qüestions que havien protagonitzat mediàticament els enfrontaments esdevinguts durant la Transició posterior a la mort de Francisco Franco:
1) l’abast del marc nacional;
2) la utilització dels símbols;
3) la denominació del territori;
i 4) la resolució de les controvèrsies sobre la naturalesa, la denominació i la normativa del valencià.

Mentre que l’establiment públic de lligams al voltant de la construcció d’un valencianisme de mínims depenia, en molt bona part, de la major o menor bona voluntat dels militants dels partits, així com dels càlculs electorals de les executives de les esmentades formacions, l’enteniment sobre els quatre temes esmentats entre els «blaveros» que no se sentien nacionalistes espanyols –d’una part- i els «catalanistes» que se sentien nacionalment valencians o catalans –de l’altra, afectava al moll de l’os de les pròpies doctrines polítiques i als sentiments.

Per tot el que s’acaba de dir, aquell era un procés molt complex d’abordar, que exigia discreció i generositat de les persones participants. Com al·liats escrits de l’aventura, cinc textos de referència com a mínim parcial: Revisio al conflicte valencià. Es possible el futur (Xavier Marí, 1983), Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres, i altres assaigs impetuosos (Joan Francesc Mira, 1984), Bases per al nacionalisme valencià (Josep Velasco et alii, 1986), De impura natione (Damià Mollà i Eduard Mira, 1986) i Document 88 (Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, 1988).

Permeteu que em detinga en aquells quatre reptes esmentats, i permeteu d’igual manera que siga respectuós amb aquella voluntat de discreció:

LA NACIÓ PACTADA
Pel que respecta a la definició dogmàtica del marc nacional, justament s’intentaria una aproximació no dogmàtica:

-per una part, els catalanistes allà reunits intuïen que si n’hi havia alguna proposta nacionalista viable de Vinaròs a Guardamar/Oriola (al marge de la vigent espanyola) era l’etiquetada amb el gentilici de «valenciana», com acreditava la pràctica quotidiana de la majoria dels militants amb responsabilitats de gestió de la Unitat del Poble Valencià, UPV;

-per altra part, els blaveros de FV també tenien una intuïció: que la seua desitjada Nacio Valenciana no podria construir-se si tenia en contra la totalitat dels fusterians;

-finalment, una part dels tercerviïstes d’origen catalanista crèiem que la valencianitat nacional no necessitava de cap nou essencialisme al seu darrere, i que només es faria realitat si es donava una massiva adhesió social a un discurs que, justament, havia de posar l’accent en el fet de voler-se’n valencià més enllà del veïnatge administratiu.

En este punt vull fer públic el meu reconeixement particular a quatre persones: al ja esmentat Miquel Nadal (autor de «La ‘liquidació’ racional d’un discurs teòric» en Document 88); a Vicent Soler, militant socialista de llarga trajectòria; a Jordi Peris, llavors militant de la UPV i un dels tretze fundadors del Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) de la Universitat de València, i a Alfons Puncel, antic màxim dirigent de les Joventuts Comunistes del País Valencià (JCPV) i, com Jordi Peris i jo mateix, cofundador del BEA).

En el cas de Miquel, l’esment obeïx –fonamentalment– a la creença en la bondat de la seua influència habbermassiana, i a l’alta valoració que sempre em meresqué el seu tarannà escèptic d’aleshores: algú s’ho havia de mirar tot allò des d’una certa –o aparent- distància emocional...

Respecte a Soler, a Peris i a Puncel els cite perquè exemplifiquen molt bé les persones amb la capacitat d’arribar per se a pensar la societat valenciana en termes que jo percebia confluents –en molt bona part– amb els que el llibre de Mollà i de Mira posava sobre la taula: en efecte, Alfons Puncel, i durant la primera meitat dels anys huitanta, havia aconseguit que les JCPV aprovaren posicions valencianistes allunyades de l’essencialisme pancatalanista (coincidents, si fa no fa, amb les que tenia un dels altres fundadors del BEA, Albert Pineda). Per la seua part, Jordi Peris havia repensat els conflicte existent a casa nostra amb –al meu entendre- una lucidesa enorme. I Vicent Soler, malgrat la seua pertanyença orgànica al partit que millor vertebrava llavors l’espanyolitat nacional, feia gala d’una autonomia intel·lectual recomfortant i d’un valencianisme abastament cultivat i, òbviament, molt més que de mínims...

ELS SÍMBOLS DE TOTS
En la qüestió dels símbols les coses venien prou determinades atenent a que la realpolitik ja havia fet molt de camí, i algunes decisions semblaven inamovibles amb independència de les íntimes conviccions.

És cert que, pel que fa a la senyera oficial de la Comunitat Valenciana, el blau distintiu provocava que molts dels tertulians de l’Hotel Inglés feren alguns moviments d’incomoditat en la cadira, però aquella tela semblava col·locada i guanyadora per sempre més. Tant, que podia esperar-se un gest de generositat dels blaveros: advocar, ells, per la inclusió en la Llei de Símbols de l’antic senyal dinàstic, l’or despullat i el gules nu, un emblema valencià fins el genoma que el PSPV-PSOE de Joan Lerma no havia volgut arriscar-se a «reconéixer» davant la llavors omnipresent pressió a la contra de María Consuelo Reyna, totpoderosa directora del diari Las Provincias.

Dues cares de la mateixa moneda: la fi de l’estrangerització de les quatre barres soles en el si d’aquells blaverismes conciliadors, i l’assumpció d’una lectura diferent de la senyera amb blau per part dels catalanistes més o menys atípics.

LA SUMA DE DENOMINACIONS
M’he escabussat en la memòria i no recorde que, en cap moment, la denominació del territori activara cap debat profund entre aquells blaveros i aquells catalanistes. «València» tornava a ser una expressió usada amb el sentit supralocal i supraprovincial, i se sabia que la solució no passava per restar sinó per sumar: «País Valencià» i «Regne de València» figuraven en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982, i calia aprofitar-se’n. Sí: front al comportament del PSPV-PSOE i d’AP envers les denominacions antigament en oposició, front a aquell bandejament sistemàtic, les forces que es reclamaren nacionalistes valencianes podrien actuar ben diferentment, fent servir les alternances escaients...

LA UNIÓ LINGÜÍSTICA, EL DOBLE NOM DE LA LLENGUA I EL MODEL LINGÜÍSTIC MATISAT
I la llengua, què? Tots estàvem en el secret: el blaverisme més sincer –el més activista sobre la necessitat d’una normativa privativa i divergent amb l’emanada de l’Institut d’Estudis Catalans– havia acabat per ressucitar Lluís Fullana perquè temia molt l’organicisme catalanista: «una llengua, una cultura, una nació; la llengua catalana = la cultura catalana = la nació catalana».

Era possible desfer el camí? En termes estrictament filològics, aquelles persones havien donat naixement a successives normativitzacions que conformaven un valencià hiperidentificat. Però en termes polítics, havia aparegut en escena un instrument vertaderament polièdric: servia tant als propòsits dels autors i dels seus simpatitzants, com als interessos dels qui no apostaven per fer del valencià un idioma socialment i políticament enfortit.

El 1987 Eduard Mira havia amollat en el diari Levante (abans d’acomiadar-se del tercerviïsme actiu amb un article titulat Bye bye, my love) que calia fer un «pacte lingüístic». I la premsa, i altra gent, no se n’oblidava. Què fer, doncs? Jo obria la meua part de Document 88, «De impura denominatione», amb una cita de Joan Francesc Mira: «Sobre la base de la intel·ligència serena, de l’honestedat i de la coherència mental, ens podíem haver entés, tard o d’hora. No ha estat així, i ara tenim, tots plegats, molt mala peça al teler».

Però... segur que era massa tard? O es podia assajar encara un enteniment? Es tractaria, és clar, d’un acord que no donara ales als contraris a la recuperació del valencià, i calia –per això– una entesa entre nacionalistes que reconeguera la part de raó que tenia cadascun dels bàndols adversaris (al cap i a la fi, Joan Fuster havia escrit aquell aforisme magnífic: «No hi ha cosa moralment més saludable que posar en clar la part de raó que mai no podrem arrabassar als nostres enemics»).

Els cenacles propacte lingüístic (sorgits entorn de Futur Valencià i de la tertúlia de l’Hotel Inglés) moririen abans de que la iniciativa haguera arribat a bon port, però és evident que n’hi hauria notòries semblances entre les esmentades posicions i les que van permetre posteriorment el naixement de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), van conduir a l’elaboració dels documents normatius d’esta institució, i –per últim- van possibilitar els plantejaments recollits en el frustrat Dictamen de l’AVL de l’any 2004 i en el finalment aprovat el 2005.

EL GOIG
Els protagonistes d’aquells anys guardaran per a si escenes on es confonen les activitats formals de Futur Valencià, les esdevingudes sense llum ni taquígrafs, i les organitzades en els diversos àmbits tercerviïstes sorgits en aquells anys. Jo en tinc les meues pròpies:

-algunes sessions vertaderament històriques de la tertúlia esdevinguda en este hotel, conduïda –oficiada- per Vicent Franch;

-el cicle de debats «Valencians: unim-nos!», celebrat –amb l’entusiasme de Xavier Pons, Adel Francés i Vicent Moreno i Giménez- en el Saló de Graus de la Facultat d’Econòmiques de València a les darreries de 1988;

-la selecció de la identitat corporativa de FV, en casa de Joan Senent i la presentació pública en el soterrani del Café Rialto, enllestida de forma impecable per Joaquim Cuevas;

-la primera conferència organitzada per l’entitat, amb Ricard Pérez Casado de protagonista i Vicent Miquel i Diego d’afectuós presentador, i celebrada en l’últim pis de l’Ateneu Mercantil amb sol de ponent entrant a mansalva per les finestres;

-la presència del rector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra en la seu de Lo Rat Penat una nit absolutament memorable;

-les informacions rebudes sobre els encontres entre filòlegs d’una i d’altra tendència disposats a escoltar-se;

-l’entrevista amb Xavier Casp gràcies als oficis dels dirigents d’Esquerra Nacionalista Valenciana, ENV;

-les activitats del primer exercici de la Falla Universitat Vella-Plaça del Patriarca, fundada el 1990 al socaire d’aquelles esperances cíviques;

-els actes amb els candidats a l’alcaldia de València de 1991, metòdicament preparats per Eugeni Senent;

-el sopar-homentage que la tertúlia de l’Hotel Inglés va dedicar a Francesc Ferrer Pastor...

ELS CAMINS
La vida de tots i de totes, i ben lògicament, ha pegat moltes voltes: de fet, ni María Consuelo Reyna és directora de periòdic, ni existix la –en el seu moment- molt significativa Unio Valenciana. A més, bona part dels jóvens blaveros de llavors, líderats per Vicent Flor, partíceps de Joventut Valencianista i, en el seu cas, expulsats finalment per Vicent González Lizondo de les estructures d'Unio Valenciana, militen en el Bloc Nacionalista Valencià i, en moltíssima menor mesura, en el PP.

Tantes voltes ha pegat tot que el Partit Valencià Nacionalista, PVN, es troba dins del Bloc, n’hi ha una formació batejada com a Units per Valéncia i, també, un valencianisme declaradament republicà.

I tanta transformació n’hi hagué que Joan Francesc Mira, el 1997, publicà Sobre la nació dels valencians: l’autopista oberta a la construcció d’un nacionalisme valencià «estricte». Un valencianisme en sintonia amb les decisions del Congrés de l’Eliana (de l'any anterior) de la UPV, i seguidista de l’activisme de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, nascuda el 1991...

Dels temps llunyans de Futur Valencià conserve amistats i coneixences amb divers grau d’intensitat i de recurrència. Algunes relacions, diferentment, s’han esvaït com aigua en cistella (i, de vegades, com a conseqüència de discrepàncies polítiques...).

UNA HERÈNCIA
Quasi acabe. Esta narració ha sigut personal i sincera. Calle algunes coses (com he advertit), però cap de les que dic obeïx a la voluntat de mentir. Si m’equivoque, demane mil perdons. I, en tot cas, continue afirmant que una de les grans virtuts d’aquell valencianisme és que servava –protegia– una part del passat de cadascú.

M’explique: quan, posem per cas, alguna persona passava de ser blavera a pancatalanista en mig de la Batalla de València (una cosa no tan estranya com puga paréixer a priori), el protagonista ho enviava tot a pastar fang i es venjava simbòlicament del propi passat (arraconava en la història una part de la seua biografia).

Però quan, arran de la plasmació de la tercera via, d’aquell valencianisme d’encontres, es produïa l’acostament envers la dinàmica engegada per Damià Mollà i la resta, els afectats escollíem el ritme i la intensitat de la metamorfosi, intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres [ho repetisc: intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres], i –atenció!– conservàvem la comprensió cap a les nostres posicions anteriors.

Per això puc dir que al llarg de les meues evolucions i revolucions personals sempre he tingut un plantejament bàsic: aspirar –amb moltes o poques dosis d’optimisme o de desencís- a un futur valencià. Un pervindre que també desitja la totalitat de les persones que impulsen el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà la presentació del qual ens ha reunit esta nit.

Ara sí acabe: excusen vostés tot allò que els haja displagut: donat que sóc d’avançada edat, algunes coses se m’han de perdonar. En definitiva sóc testimoni i partícep de determinades i antigues maneres de procedir, i això es nota. Més encara quan es posen en contrast amb les formes de fer de les novíssimes generacions, que han inundat internet de reivindicacions i de reflexions.

Estes generacions estaven presents en la xarxa i en la societat física abans que el nou Faustí Barberà fera acte de presència virtual i, mitjançant la seua decidida voluntat, ens ajudara a retrobar-nos i a organitzar-nos, i ens facilitara un grapat de confluències. Les meues últimes paraules, inequívocament d’agraïment, són per a ell, encara anònim, però present en esta sala.

Moltes gràcies per l’atenció.

diumenge, 27 de febrer de 2011

Cartografia i identitat en la col·lecció de mapes de David Rumsey

El lloc web David Rumsey Map Collection té moltíssim interés per a tota persona amant de la cartografia històrica. Entre els nombrosos mapes decimonònics hi referenciats, hui vull presentar-vos l'«Ethnographische Karte von Europa» recollida en el Physisch-Statistisch und Politischer Atlas von Europa de Constant Desjardins (fig. 1).

Fig. 1. Ethnographische Karte von Europa, oder Darstellung der Haputvertheilung der europaischer Völker nach ihren Sprachen und Religions-Verschiede nheiten; der Jugend gewidmet von C. Desjardins, mit erklarendem Text von J.H.

Data de l'any 1837 i constituïx un dels pocs exemples de mapes etnogràfics on apareix el gentilici «valencians». Però, a més, les nostres latituds hi apareixen agrupades amb altres territoris de l'àmbit lingüístic estés a banda i banda de la serralada de les Corberes -comú amb Occitània, doncs- per més que sota el nom de «romanesos»! (Romanier en alemany) (fig. 2).

Fig. 2. Segons este mapa de Constant Desjardins, valencians, catalans, llenguadocians, provençals, etc. conformarien l'espai territorial dels romanesos, una de les branques de la família lingüística Griechish-Lateinische, és a dir, greco-llatina (subagrupació de les llengües indoeuropees que no té cabuda en la vigent classificació, que enumera per separat les branques grega i neollatina al mateix nivell que la germànica, l'eslava, la cèltica, l'armènia, etc.).

Sobre este bateig en principi sorprenent, s'ha d'aclarir que, en aquells temps i en llengües com l'anglés, el francés o l'alemany, el poble que coneixem a hores d'ara com a romanés encara rebia apel·latius derivats dels topònims Valàquia («valac»), Moldàvia («moldau») o Moldàvia i Valàquia («moldau-valac»), és a dir, dels dos països inicialment constitutius del que acabaria éssent l'estat de Romania.

Però, per quina raó la designació de romanesos per a agrupar a provençals, catalans, valencians, etc.? S'ha de recordar al respecte que, durant l'Edat Mitjana, les naixents llengües neollatines van ser conegudes amb derivats del gentilici de Roma com ara «romanç» (en el nostre cas), romance (pel que fa al castellà), etc., i que la llengua d'oc va arribar a ser batejada in situ per alguns autors com a roman o lenga romana, és a dir, com a «romà» o «llengua romana», la qual cosa evidenciava magníficament la seua filiació. Esta última denominació seria represa durant el segle XVII i, posteriorment i a cavall del domini occitano-romànic, pel català Antoni de Bastero en el segle XVIII, pel nordcatalà Francesc Jaubert de Paçà en el XIX, i pel provençal (però francòfon) François Raynouard també en el segle XIX: la llengua romana, únic idioma directament successor del llatí segons esta tradició erudita, s'hauria transformat en llengües com ara el francés, el castellà, etc. (nétes del llatí, doncs), però s'hauria conservat pur al Sud de França i -particularment per a Raynouard- a l'est d'Espanya.

Pel que fa al naixement de la denominació «llengües romàniques» (langues romanes en francés) sembla tindre els seus orígens el 1818: en quell any el gran erudit, historiador naturalista i arqueòleg Charles de Gerville, i en carta al seu amic Arcisse de Caumont, també historiador i arqueòleg, hauria utilitzat per primera vegada el terme roman (romànic, derivat de la paraula llatina romanus, romà) per a designar idiomes procedents de la llengua dels romans.

En qualsevol cas, en el mapa de Desjardins els Valencier, Mallorkaner, Aragonier und Catalonier in Spanien, així com els Languedoker, Gascogner, Provenzaler etc. in Frankreich vam aparéixer davant del món agermanats com a Romanier. Fins i tot, i de forma molt divergent amb la taxonomia lingüística dels nostres dies, el conjunt incorporava efectius (i suposats) parlants de reto-romànic. Quins? Doncs els Rhäter in Graubünden, Wallis und Süd-Tyrol: els romanxs del cantó suís dels Grissons, els retoparlants -no existents en la realitat- del cantó de Wallis (també a Suïssa i que hui identificaríem com a parlants francoprovençals), i els ladins del Tirol del Sud (fig. 3).

Fig. 3. Ubicació de les parles reto-romàniques que, en el mapa de C. Desjardins, són agrupades amb les que s'estenen des de les terres valencianes a les provençals.

Amb posterioritat a este mapa, i sempre durant el segle XIX, alguna altra obra cartogràfica ens aplicaria un gentilici comú tan paregut a Romanier com Romanen, «romans», però en l'esmentada agrupació ètnica ja deixarien d'estar inclosos tant els Aragonier com els Rhäter (tanmateix estos últims, els rètics, també podrien ser coneguts com a romans però separadament de provençals, catalans, etc.).

Les imatges d'este post són producte de la digitalització d'una impressió en paper procedent de la
David Rumsey Map Collection adquirida mitjançant Pictopia. La imatge original és accessible en esta adreça: http://www.davidrumsey.com/luna/servlet/detail/RUMSEY~8~1~34453~1180065:Ethnographische-Karte-von-Europa,-o

diumenge, 19 de desembre de 2010

Punt i seguit.



El dia 4 de juliol de 2008 vaig preparar un post per a este bloc, de certa magnitud i dedicat a qüestions nacionals i lingüístiques.
Passats quasi dos anys i mig, crec que la redacció ja es pot considerar definitiva (fins i tot, una de les parts del document ha sigut adaptada, en francés, en un post d'un analista basc).
El meu post, farcit de mapes i textos de diversos autors, té els següents apartats:
A. MAPES «RACIALS», ÈTNICS I LINGÜÍSTICS DELS SEGLES XIX, XX I XXI
B. NACIONALISMES
C. NACIONS I LLENGÜES
D. LLENGÜES I DIALECTES
E. TRES CONCEPTES ÚTILS PER ALS DEBATS SOBRE LLENGÜES I DIALECTES
F. SUÏSSA: UNES REFLEXIONS INTEL·LIGENTS SOBRE LA DIALÈCTICA «LLENGUA/DIALECTE»
G. LA «INDEPENDÈNCIA» DEL GALLEC RESPECTE EL PORTUGUÉS: UNA VISIÓ GALLEGA «MAJORITÀRIA», I MATISADA
H. JOAN FUSTER, 1983
Espere que siga del vostre interés si no l'heu consultat amb anterioritat:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/07/document-provisional.html

La imatge de les varietats lingüístiques catalano-valencianes en:
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/3/3f/Dialectes_catal%C3%A0_en.svg/2000px-Dialectes_catal%C3%A0_en.svg.png








diumenge, 21 de novembre de 2010

"La Corte del rey Raúl" o de la patrimonialització d'Espanya.



Ahir, mentre acabava el partit de futbol Almeria-Barcelona, Antena 3 iniciava l'apartat dedicat als esports del seu noticiari nocturn. El locutor mirà tot Espanya als ulls i va llegir el que estava previst: primera notícia, l'èxit del jugador exmadridista Raúl en la Bundesliga alemanya; segona notícia, la referència a l'encontre que, en pocs moments, jugaria el Real Madrid contra el Bilbao; tercera notícia -i encara gràcies!- la golejada que el Barça li acabava d'endossar a l'Almeria: el Almería le ha puesto las cosas fáciles al Barcelona, que ha ganado por ocho a cero...


Així, ahir a la nit, Antena 3 posà so a l'orde natural de les coses a Espanya: Raúl és Espanya, i l'Espanya més trascendent, per més que jugue amb un equip alemany; el Madrid és notícia importantíssima malgrat que no haja començat a jugar; el Barcelona (llegiu "Catalunya") només pot aspirar a protagonitzar les postres del menú.


Així i tot el Barcelona (llegiu "Catalunya") ha d'estar agraït per formar part de la Corte del rey Raúl, aquella que compta amb un centre clar i amb una perifèria que ho hauria de seguir sent pels segles dels segles. En efecte, els propagandistes de la Corte del Rey Raúl pretenen que "els catalans" accepten de bon grat el paper subsidiari que se'ls ha atorgat: no dejaís de ser una cosa rara (casi extranjeros, o sin casi), pero para lo raros que sois todavía debeís agradecernos que os reservemos los postres de esta España nuestra. I, clar, allà per la Puerta del Sol se sorprenen que a Catalunya augmente l'independentisme: ¡Desagradecidos!


Esta arrogància madrilenyocèntrica (destil·lada per polítics, periodistes i altres creadors d'opinió), esta patrimonialització d'Espanya i esta jerarquització de l'espanyolitat, m'ha fet vindre a la memòria un treball de l'historiador Josep Termes. Publicat fa anys, el text narrava un episodi molt significatiu de l'afirmació catalanista a meitat del segle XIX: la contestació contra el fet que els noms dels carrers de l'Eixample barceloní aparegueren inicialment farcits, només, amb referències als grans personatges i fites de la història castellana. La protesta no qüestionava en principi les dedicatòries als conciutadans de ponent, però exigia també la presència en les plaques de carrer de la ciutat comtal de l'univers onomàstic de la història catalana.


Els fets en qüestió ocorregueren dècades abans que el 1898, com a conseqüència del fracàs d'Espanya com a potència (com a "país"), molts catalans amb diners començaren a considerar imprescindible -per als seus interessos privats- l'existència de bones dosis de catalanisme polític...


Els defensors de l'España una (falangistes i no) no han aprés res de la història dels segles XIX i XX. I açò ho diu algú que, si m'accepteu la ironia, ja ni aspira a l'Espanya plural i es conformaria amb l'Espanya real!