Fig. 1: Portada d’un número de la revista catalana Serra d’Or, datat el juny de 1968. Editada per l’Abadia de Montserrat, la influència d’esta publicació en la vida cultural catalana i valenciana durant el franquisme va ser molt gran.En la part superior esquerra, per baix de les lletres «SER», s’hi pot observar la franja blava (amb una corona estilitzada i invertida) i l’inici de les quatre barres de la senyera que sembla voler representar totes les terres valencianes.
La imatge en l’adreça:
http://www.uoc.edu/lletra/revistes/serrador/
El post http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/09/la-senyera-favoren-contra-de-pau.html
ha merescut comentaris de persones amb sensibilitats i actituds prou diferents sobre la Senyera que ens ha de representar a tots els valencians:
https://www.blogger.com/comment.g?blogID=6891395147099633246&postID=4278392071325646490
Les línies argumentals hi utilitzades poden contribuir, en molt, a situar el debat ideològic que hauria de meréixer l’aparició del llibre de Pau Viciano, Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), i en atenció a això he optat per detindre’m en els esmentats comentaris i, en conseqüència, deixar per a una tercera entrega l’anàlisi concreta del discurs històric de Viciano.
A. ENRIC NOMDEDÉU
Anem a pams, i comencem pel primer comentari penjat, per bé que més tard despenjat i tornar a penjar: el d’Enric Nomdedéu, regidor del Bloc Nacionalista Valencià a la ciutat de Castelló de la Plana.
El d’Enric és un comentari molt valent perquè, en contingut i forma, Nomdedéu hi arrisca. En trencar llocs comuns, hi arrisca: li interessa més la bandera que ens puga servir per fer «que "este país, que va ser Regne, i que volem nació" siga reconegut». No ho puc dir millor. Sense necessitat de creure en un passat vexil·lològic mític, la senyera amb blau és la que «més» ens pot servir per a ser valencians nacionalment. Ho pense de fa molts anys, des de que en temps de la tertúlia de l’Hotel Inglés, i de Futur Valencià, vaig aprendre a entendre les raons dels interlocutors llavors adversaris.
Nomdedéu es confessa antic enemic del blau, i noblement ens mostra el canvi d’actitud respecte els seus temps passats. Jo sempre he admirat les persones que, en modificar públicament les percepcions sobre les coses, s’encaren amb dificultats: ara no n’és una excepció. Enric Nomdedéu, gràcies a esta proclama, viurà un poquet menys tranquil. De fet, en el mateix Bloc on milita, la incomprensió davant una immediata assumpció sincera i compromesa de la senyera amb blau està per quantificar, però hi és indubtable...
Fig. 2: Una de les personalitats emblemàtiques de l’actual valencianisme polític a la demarcació de Castelló, Enric Nomdedéu: «[...] crec que hem d'acceptar el marc estatutari.
Sense gaires complexos».
La imatge en l’adreça:
http://www.costrablanca.es/?p=3365
La imatge en l’adreça:
http://www.costrablanca.es/?p=3365
B. TRIAR, TRAIR, JERARQUITZAR
Seguisc amb un comentarista anònim que utilitza un títol molt impactant per al seu comentari: «Triar és trair». Em detinc particularment en esta ben raonada conclusió:
Seguisc amb un comentarista anònim que utilitza un títol molt impactant per al seu comentari: «Triar és trair». Em detinc particularment en esta ben raonada conclusió:
«3 Que, des de mitjan segle XIX fins al final de la dècada dels 30 del segle XX, les dues senyeres han conviscut sense cap problema, i les dues han sigut tingudes com a pròpies pels valencians. Sense exclusions, ni disputes».
Més avant, l’anònim comentarista rebla la seua argumentació:
«¿Seria molt demanar(-nos) el tornar cap arrere en el temps fins assolir els moments històrics descrits al punt 3?¿Per què triar? Triem-les les dues: la coronada i la quatribarrada. Les dues són valencianes. Les dues són nostres.A tots ens agrada que se’ns apropien de frases més o menys ocurrents. Ací va la meua: TRIAR ÉS TRAIR».
Jo hi estic bàsicament d’acord, però voldria matisar-ho: donades les circumstàncies de la història valenciana i del valencianisme polític, triar és trair, sí, però jerarquitzar no. Jerarquitzar és imprescindible i, des del meu punt de vista, s’ha de fer com seguix: ha d’existir una sola bandera oficial per a tot el territori de la comunitat valenciana (la que ja hi és, la que al món ens identifica ara), i ha de donar-se un respecte institucional envers el primer senyal que onejà a les terres valencianes arran l’expansió cap al sud de la Corona d’Aragó. Este respecte ―ho he dit amb anterioritat― hauria de passar per la reforma de la Llei de Símbols en un sentit inclusiu.
Fig. 3: La tomba de Jaume I en el monestir de Poblet, a Catalunya. Omnipresents en el monument, els quatre pals de gules, el «senyal reial», el patrimoni heràldic compartit des de la rossellonesa Perpinyà a la valenciana Oriola i des de l’aragonesa Calatayud a la sarda ciutat de l’Alguer, en l’illa de Sardenya.La imatge en l’adreça:
C. VIVÈNCIES I ESTIMA
Un altre comentarista anònim del meu post apel·la a argumentacions gens menyspreables:
Un altre comentarista anònim del meu post apel·la a argumentacions gens menyspreables:
«Jo, els meus pares, els meus avis i els meus besavis (i pot ser més lluny encara) tinc, tenim i han tingut la senyera coronada com la senyera dels valencians. Per vivències, per òsmosi, per capilaritat, per sentimentalisme... pel que siga!
[...] No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més)».
[...] No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més)».
Tampoc, francament, jo no ho podria expressar millor. I crec que, amb el que he dit adés, este comentarista pot coincidir amb mi. Pot trobar raonable la meua posició... política.
Fig. 4: Una «ironia del destí»?: il·luminació nocturna de la torre Agbar, en la ciutat de Barcelona.La imatge en l’adreça:
D. GALLART
Crec que és el moment de fer referència a un comentarista amb àlies, «Gallart», que se’ns presenta d’esta manera:
Crec que és el moment de fer referència a un comentarista amb àlies, «Gallart», que se’ns presenta d’esta manera:
«[...] estic fart de l'anticatalanisme per falaç i incult i cego, i estic fart (i ve al cas) de que des del nacionalisme pancatalà li diguen als nacionalistes valencians com han de vestir, connectar i cohesionar esta terra que se'ns desfa entre les mans entre uns i altres».
Gallart es manifesta adolorit amb les intencions que veu en el llibre de Viciano:
«[...] ara que sabem i sentim que necessitem una senyera privativa, per a un projecte privatiu que ens mereixem per tota mena de raons i causes justes, ara que acceptem els colors que accepta el carrer, ara dic, resulta que arriba de nou el nacionalisme català (el que hauria de ser i és germà [...]) i ens diuen als valencianistes que torna-li la trompa al xic, que tot el que fem du a la traició a les essències fusterianes. I és que no ho entenc i no estic d'acord en que confongam les coses [...]».
Malgrat els desitjos de Gallart, tan contraposats a la praxi que no entén ni li és plaent, la presència de les «essències fusterianes» en la societat valenciana està garantida per anys. Encara que la força social d’esta percepció podria matisar-se, molt i molt, si el valencianisme polític reafermara praxis latents i abraçara «sense gaires complexos» un discurs que, en paraules del militant del Bloc Ignasi Bellido, fóra
«capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò que som i la seua visualització».
( http://ignasibellido.blogspot.com/2008/07/la-tornada-del-company-rafa-arran-dels.html ).
( http://ignasibellido.blogspot.com/2008/07/la-tornada-del-company-rafa-arran-dels.html ).
Fig. 5: L’escut oficial de la Generalitat Valenciana, antic emblema heràldic dels monarques d’Aragó, València, Mallorca, Barcelona, etc., que data d’època de Pere el Cerimoniós: el conjunt de les institucions d’autogovern de les terres valencianes usa en exclusiva, doncs, d’un senyal que en el seu temps correspongué a reis titulars de la Corona d’Aragó.La imatge en l’adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0
E. XIMO CORTS (1)
Un dels comentaris extensos al meu bloc és obra de Ximo Corts, una destacada referència per a molta gent de la comarca de la Costera. El to emprat per Ximo, a qui m’honore en conéixer de fa molt anys, és ben esperable en persones que ―des de l’aposta per un futur ben diferent a l’espanyolitat cañí que patiren durant el franquisme― s’han fartat d’haver de repensar i de repensar. Fins a cert punt ho entenc: les circumstàncies l’han obligat a reflexionar... a ell, a mi i a molts més. I ell, jo i molts més «hem hagut de revisar els projectes estratègics». Les diferències? que jo no puc compartir, ni en el fons ni en la forma, la conclusió que trau:
Un dels comentaris extensos al meu bloc és obra de Ximo Corts, una destacada referència per a molta gent de la comarca de la Costera. El to emprat per Ximo, a qui m’honore en conéixer de fa molt anys, és ben esperable en persones que ―des de l’aposta per un futur ben diferent a l’espanyolitat cañí que patiren durant el franquisme― s’han fartat d’haver de repensar i de repensar. Fins a cert punt ho entenc: les circumstàncies l’han obligat a reflexionar... a ell, a mi i a molts més. I ell, jo i molts més «hem hagut de revisar els projectes estratègics». Les diferències? que jo no puc compartir, ni en el fons ni en la forma, la conclusió que trau:
«Se’ns ha posat, per exemple, un bon capçal: que som de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no em sembla el punt cabdal d’un debat molt més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons, no perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí. [...]».
Per què el meu desacord? Perquè, en primer lloc, no és cert que la qüestió de la bandera siga un «detall», ni a casa nostra, ni en cap país del món: des del naixement del nacionalisme contemporani, la tela-símbol onejant al vent és ―agrade o no agrade― un element primordial de la identificació nacional, de l’exercici quotidià del nacionalisme banal i, quan és el cas, de l’extraordinari. I un instrument ―qui ho dubtaria― difícilment substituïble pel que fa als mecanismes de creació de distinció i d’adhesió utilitzats per qualsevol força política que es reclama, justament, «nacionalista». A més, la qüestió de la bandera ha sigut tan important a casa nostra que el màxim ideòleg del neovalencianisme va haver d’escriure un llibret per tal de recordar-nos (llavors jo també era un lector gens díscol de Joan Fuster) que no s’havia de cedir ni un centímetre de tela a l’imaginari simbòlic dels «altres», ni que fóra en homenatge als valencianistes anteriors a la victòria de Francisco Franco. Quasi res. Ho va haver d’escriure algú, a més, que com Pau Viciano ha recordat (pàg. 12 de Barres i corones), no s’estimava gens ni miqueta les banderes: «fins i tot els qui ens en fotem, de les banderes, ens veiem obligats a triar-ne una».
Així doncs, de «detall», res de res: ¿què «hi ha qüestions d’enorme fondària» que afecten el futur del valencianisme polític? I tant: moltes més a més d’esta, que ―en tot cas― és de tan enorme fondària que mai hem acabat de copsar-ne la profunditat: és un handicap indubtable que les persones que reivindiquen més autogovern per a la societat on viuen, no gosen exhibir en tot moment i lloc la bandera oficial, i ja usual, del territori en nom del qual fan la reivindicació!
Fig. 6: Portada d’un popular recull de banderes de països independents i de territoris subestatals. Quasi al bell mig s’hi observa la bandera oficial de la Comunitat Valenciana, ubicada entre la d’Irlanda i la d’Austràlia.La imatge en l’adreça:
http://www.amazon.fr/Complete-Flags-World-DK-Publishing/dp/0756641152/ref=sr_1_5?ie=UTF8&s=english-books&qid=1222112869&sr=8-5
F. XIMO CORTS (i 2)
El meu desacord amb Ximo Corts també s’estén a això de «Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons». Home, benvolgut Ximo, no crec que eixa siga una actitud molt lluïdora per part de cap activisme cívic o polític: se suposa que qui pretén intervindre en la vida de la res publica ha d’estar atent a les pulsions socials ―fins i tot avançar-se’n― i donar-ne la millor resposta possible des del seu bagatge ideològic, incloent-hi la capacitat d’assumir sincerament certes realitats emotives. I, encara més, no sé per quina raó abraçar amb estima la primera bandera valencianista de la història és «passar per les forques caudines». Ah! és cert: m’oblidava que ningú de la nostra tradició nacionalista ens va informar mai ―a mi tampoc― de que, en efecte, la primerenca il·lusió valencianista es va donar baix els plecs de la senyera amb franja, sense que això significara cap estrangerització o animadversió envers l’antic senyal reial...
El meu desacord amb Ximo Corts també s’estén a això de «Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons». Home, benvolgut Ximo, no crec que eixa siga una actitud molt lluïdora per part de cap activisme cívic o polític: se suposa que qui pretén intervindre en la vida de la res publica ha d’estar atent a les pulsions socials ―fins i tot avançar-se’n― i donar-ne la millor resposta possible des del seu bagatge ideològic, incloent-hi la capacitat d’assumir sincerament certes realitats emotives. I, encara més, no sé per quina raó abraçar amb estima la primera bandera valencianista de la història és «passar per les forques caudines». Ah! és cert: m’oblidava que ningú de la nostra tradició nacionalista ens va informar mai ―a mi tampoc― de que, en efecte, la primerenca il·lusió valencianista es va donar baix els plecs de la senyera amb franja, sense que això significara cap estrangerització o animadversió envers l’antic senyal reial...
Hauríem de saber eixugar els dèficits que ens queden. Tots hauríem d’aprendre a fer-ho. Jo igualment. I tu també, benvolgut Ximo, si m’admets l’atreviment. I, evidentment, no ho hauríem de fer «perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí». No. Ho hauríem de fer, entre altres coses, per lleialtat a persones molt menys majors, que imaginen amb la força consegüent a les seues jóvens edats una societat valenciana millor i distinta. S’han forjat com a valencianistes en temps definits per banderes espanyoles onejants soles i immenses ―durant la celebració del Premi Europa de la Fórmula 1― en el Moll de València, com si l’espai on mon pare descarregà barcos fa quaranta anys fóra la Plaza de Colón de Madrid.
Sí, Ximo, n’hi ha nous valencianistes que ni han viscut el conflicte ni tenen per què pagar les hipoteques de les antigues bregues. Estaria bé que tots els excombatents deixarem de demanar-los fidelitats ancestrals als que tenen a zero el rellotge digital de la seua imaginació: mereixen el respecte inherent al seu pensament autònom, no tenen cap fosc interés que defendre, no pretenen més que poder ser valencians amb normalitat, i escriuen coses que fan pensar. I molt:
Sí, Ximo, n’hi ha nous valencianistes que ni han viscut el conflicte ni tenen per què pagar les hipoteques de les antigues bregues. Estaria bé que tots els excombatents deixarem de demanar-los fidelitats ancestrals als que tenen a zero el rellotge digital de la seua imaginació: mereixen el respecte inherent al seu pensament autònom, no tenen cap fosc interés que defendre, no pretenen més que poder ser valencians amb normalitat, i escriuen coses que fan pensar. I molt:
«Després d'unes tres dècades des de la transició democràtica al País Valencià, la institucionalització de la senyera coronada ha servit per tal que la majoria dels valencians la identifiquen com a senyera pròpia de la seua "terra". És en la meua opinió, la senyera que major "pau social" pot aportar a la societat valenciana. Per eixe motiu, mantinc el que ja vaig expressar en un altre post, és inútil, i cada volta més allunyat de la realitat, negar-se -des de posicions valencianistes- a "acceptar" la senyera coronada com a pròpia del país, una senyera que ja fa molts anys que es troba institucionalment i socialment "acceptada". Més ho és encara entestar-se a no "fer-li un lloc" al costat de "l'altra senyera", sempre vàlida com a emblema que represente el passat històric dels valencians. Hi ha una dita popular que afirma que "els arbres no ens deixen veure el bosc", doncs en este cas jo hi afegiria que "el blau no ens impedisca veure les quatre barres".
Així doncs, en base a quin argument defense la viabilitat de la senyera coronada com a pròpia del País Valencià? Ha sigut la senyera coronada la bandera històrica del Regne de València? No, el regne valencià no va tindre mai una bandera en el sentit en què ho entenem hui. Llavors, pot ser-ho en l'actualitat? Sí. Per què? Doncs perquè els valencians així ho voldrem, per tal com no hem tingut una senyera pròpia del regne, del país, de tots els valencians. També ens podria aprofitar la senyera quatribarrada? La meua resposta seria que hui en dia ja no. Els motius són clars, la senyera quatribarrada és la bandera oficial de Catalunya. Si de veritat ens creiem que el País Valencià és "quelcom" amb una identitat pròpia, ens cal un símbol distintiu que ens diferencie de la resta de pobles» [...].
Així doncs, en base a quin argument defense la viabilitat de la senyera coronada com a pròpia del País Valencià? Ha sigut la senyera coronada la bandera històrica del Regne de València? No, el regne valencià no va tindre mai una bandera en el sentit en què ho entenem hui. Llavors, pot ser-ho en l'actualitat? Sí. Per què? Doncs perquè els valencians així ho voldrem, per tal com no hem tingut una senyera pròpia del regne, del país, de tots els valencians. També ens podria aprofitar la senyera quatribarrada? La meua resposta seria que hui en dia ja no. Els motius són clars, la senyera quatribarrada és la bandera oficial de Catalunya. Si de veritat ens creiem que el País Valencià és "quelcom" amb una identitat pròpia, ens cal un símbol distintiu que ens diferencie de la resta de pobles» [...].
Xavier Galbis: http://lamatadejonc.blogspot.com/2008_07_13_archive.html
Fig. 7: Fotografia que acompanyava les dades, penjades al web d'El Mirador Valencià el 23 de juny de 2008, sobre l’ús de les llengües oficials i els sentiments d’adscripció nacional a la Comunitat Valenciana segons les últimes dades del Centro de Investigaciones Sociológicas.La imatge en l’adreça:
G. FAUSTÍ BARBERÀ
La persona que usa de l’àlies «Faustí Barberà» (FB2 des d’ara) no ha respost al meu post fent cap comentari directe, sinó a través d’un post específic ―de títol no gens subtil― en el seu bloc:
http://faustibarbera.blogspot.com/2008/09/rafa-company-t-ra-collons.html
Abans d’endinsar-me en el contingut d’este text he de posar de relleu que, durant la meua joventut catalanista transcorreguda a la ciutat de València, visitava la llibreria del, llavors, únic centre d’El Corte Inglés amb el propòsit de vore les novetats editorials que parlaven sobre la Senyera amb franja blava: allà em posava del fetge vore les manipulacions gràfiques d’algun autor «blavero» sobre els testimonis vexil·lològics històrics (tornaré sobre açò en el pròxim post): jo sempre he tingut la pell molt fina si del que es tracta és de la fidelitat a les fonts.
Teniu fet el retrat: com a militant de base del que jo creia únic valencianisme possible, m’enutjava que la historicitat de la senyera sense franja es posara en dubte al País Valencià, i m’enutjava que ―a l’efecte― s’arribara al pur falsejament dels testimonis. Tenia, doncs, un sentiment «adolorit» sobre este tema. I us he de confessar que, fins l’esmentat recent text de Faustí Barberà (persona que té un passat com a militant del valencianisme tricolor), no m’havia parat a pensar en què la gent que ha viscut apassionadament la franja blava també podria haver interioritzat certes dolors.
He trobat la pista d’això en el to utilitzat en alguns dels paràgrafs penjats per FB2 el 24 de setembre. És un to poc habitual en ell: tallant, aspre, amb adjectivacions dures i el que jo considere alguna errada d’apreciació. Més avall del mateix text, i afortunadament, FB2 torna al to mesurat i a la proposta conciliadora. Eixugat el dolor, hi reapareix el propòsit constructiu, amb alguna que altra aresta terminològica:
La persona que usa de l’àlies «Faustí Barberà» (FB2 des d’ara) no ha respost al meu post fent cap comentari directe, sinó a través d’un post específic ―de títol no gens subtil― en el seu bloc:
http://faustibarbera.blogspot.com/2008/09/rafa-company-t-ra-collons.html
Abans d’endinsar-me en el contingut d’este text he de posar de relleu que, durant la meua joventut catalanista transcorreguda a la ciutat de València, visitava la llibreria del, llavors, únic centre d’El Corte Inglés amb el propòsit de vore les novetats editorials que parlaven sobre la Senyera amb franja blava: allà em posava del fetge vore les manipulacions gràfiques d’algun autor «blavero» sobre els testimonis vexil·lològics històrics (tornaré sobre açò en el pròxim post): jo sempre he tingut la pell molt fina si del que es tracta és de la fidelitat a les fonts.
Teniu fet el retrat: com a militant de base del que jo creia únic valencianisme possible, m’enutjava que la historicitat de la senyera sense franja es posara en dubte al País Valencià, i m’enutjava que ―a l’efecte― s’arribara al pur falsejament dels testimonis. Tenia, doncs, un sentiment «adolorit» sobre este tema. I us he de confessar que, fins l’esmentat recent text de Faustí Barberà (persona que té un passat com a militant del valencianisme tricolor), no m’havia parat a pensar en què la gent que ha viscut apassionadament la franja blava també podria haver interioritzat certes dolors.
He trobat la pista d’això en el to utilitzat en alguns dels paràgrafs penjats per FB2 el 24 de setembre. És un to poc habitual en ell: tallant, aspre, amb adjectivacions dures i el que jo considere alguna errada d’apreciació. Més avall del mateix text, i afortunadament, FB2 torna al to mesurat i a la proposta conciliadora. Eixugat el dolor, hi reapareix el propòsit constructiu, amb alguna que altra aresta terminològica:
«[...] Els últims segles, sobretot l’últim, han segut massa explícits i durs amb nosaltres.
Alliçonadors. Hem vixcut mil i una batalles estèrils, dirigides, sense cap sentit ni cap rèdit col·lectiu positiu. Més bé al contrari.
El debat vexil·lològic deixem-lo als experts. Fomenetem el debat d’especialistes, amb tota tranquilitat. Ara, això sí, que no tracten de fer-hi política, que no tracten d’aconseguir legitimació política i social a través de la deslegitimació de l’enemic o en nom de la sagrada història. Això és vil, deshonest. Parlem de tot allò que s’haja de parlar. És símptoma de normalitat d’un país. Però primer cal tindre un país. [...]».
Alliçonadors. Hem vixcut mil i una batalles estèrils, dirigides, sense cap sentit ni cap rèdit col·lectiu positiu. Més bé al contrari.
El debat vexil·lològic deixem-lo als experts. Fomenetem el debat d’especialistes, amb tota tranquilitat. Ara, això sí, que no tracten de fer-hi política, que no tracten d’aconseguir legitimació política i social a través de la deslegitimació de l’enemic o en nom de la sagrada història. Això és vil, deshonest. Parlem de tot allò que s’haja de parlar. És símptoma de normalitat d’un país. Però primer cal tindre un país. [...]».
Però tornem a això del dolor: dolor «blavero»? Per quines raons?
És indubtable que catalanistes i blaveros vam mantindre un doble discurs sobre la senyera: teòricament no ens calia, ni als uns ni als altres, tindre la història del nostre costat. En la pràctica, vam destinar molts esforços per tal de garantir-nos la raó històrica. Vam viure el conflicte llançant-nos argumentacions històriques ―i imatges― al cap, mentre amb la cua de l’ullet afirmàvem que, en tot cas, era suficient la voluntat del poble d’aquells anys o la força d'aquells projectes.
FB2 afirma que Pau Viciano descarta ex professo i no per casualitat l’anàlisi de l’ús de la senyera durant el segle XX: Viciano, sembla evident, hauria reactivat el dolor de la vora que jo no vaig recórrer. FB2 deixa entendre que l’autor de Barres i corones, en procedir com ho fa, s’estaria endinsant en el terreny «del descrèdit, de la parcialitat, de l’òptica sesgada, de la manipulació més convincent».
Jo no hi podria ser tan categòric, és clar. En tot cas ―ja ho vaig dir― tallar el discurs històric del llibre esmentat en el segle XIX quan la ideologització de les banderes valencianes es va produir en el XX, em desperta alguns dubtes.
I és que jo ho vull saber tot sobre les senyeres valencianes. Voldria que, en uns anys, i a les llibreries de tot el territori valencià i més enllà, fóra possible trobar-ne un llibre amb la història completa, elaborat a la manera ―generosa i emocionant― d’aquells manuals d’història d’Europa redactats conjuntament per alemanys, francesos, etc.). Voldria que símbols tan estimats per tanta gent a casa nostra aparegueren omplint, ben junts i ben entrellaçats quan calguera, pàgines i sobrecobertes (de fet, la portada del llibre de Viciano és, sense dubte, magnífica). Voldria, com a valencià, que disposàrem d’una situació equivalent al tranquil coneixement que tenen els ciutadans dels Estats Units, de França o del Regne Unit sobre els orígens, les modificacions i els avatars de les seues banderes.
És indubtable que catalanistes i blaveros vam mantindre un doble discurs sobre la senyera: teòricament no ens calia, ni als uns ni als altres, tindre la història del nostre costat. En la pràctica, vam destinar molts esforços per tal de garantir-nos la raó històrica. Vam viure el conflicte llançant-nos argumentacions històriques ―i imatges― al cap, mentre amb la cua de l’ullet afirmàvem que, en tot cas, era suficient la voluntat del poble d’aquells anys o la força d'aquells projectes.
FB2 afirma que Pau Viciano descarta ex professo i no per casualitat l’anàlisi de l’ús de la senyera durant el segle XX: Viciano, sembla evident, hauria reactivat el dolor de la vora que jo no vaig recórrer. FB2 deixa entendre que l’autor de Barres i corones, en procedir com ho fa, s’estaria endinsant en el terreny «del descrèdit, de la parcialitat, de l’òptica sesgada, de la manipulació més convincent».
Jo no hi podria ser tan categòric, és clar. En tot cas ―ja ho vaig dir― tallar el discurs històric del llibre esmentat en el segle XIX quan la ideologització de les banderes valencianes es va produir en el XX, em desperta alguns dubtes.
I és que jo ho vull saber tot sobre les senyeres valencianes. Voldria que, en uns anys, i a les llibreries de tot el territori valencià i més enllà, fóra possible trobar-ne un llibre amb la història completa, elaborat a la manera ―generosa i emocionant― d’aquells manuals d’història d’Europa redactats conjuntament per alemanys, francesos, etc.). Voldria que símbols tan estimats per tanta gent a casa nostra aparegueren omplint, ben junts i ben entrellaçats quan calguera, pàgines i sobrecobertes (de fet, la portada del llibre de Viciano és, sense dubte, magnífica). Voldria, com a valencià, que disposàrem d’una situació equivalent al tranquil coneixement que tenen els ciutadans dels Estats Units, de França o del Regne Unit sobre els orígens, les modificacions i els avatars de les seues banderes.
Fig. 8: Història de la conformació de la Union Flag o Union Jack, la bandera britànica: en la seua versió actual (que data de 1801, quan el títol oficial de l’estat va passar a ser «Regne Unit de Gran Bretanya i d’Irlanda») s’hi observa la mixtura d'emblemes d’Anglaterra, d’Escòcia i d’Irlanda.La imtage en l’adreça:
http://liblog.libraries.claremont.edu/archives/2006/04/12/today_in_history_great_britians_union_jack.html
En conseqüència, no hi veig més camí que l’enunciat per Alfons Cucó quan comentà públicament De impura natione en premsa: Cucó va titular el seu article Sine ira et studio, la qual cosa implica que l’studium no es pot convertir mai més en arma llancívola. Ja ho digué ben bé Vicent Baydal, l'autor del bloc Vent d Cabylia):
«Això, però, és ja quasi exclusivament un problema erudit, fins i tot un repte intel·lectual que balla entre la curiositat i la necessitat. La qüestió de fons és de simbologia i nacionalisme. En realitat, només estem parlant de la senyera de la ciutat de València, que no era automàticament la del regne, com tampoc ho era l'altra, la dels reis medievals (les quatre barres). La qüestió dels símbols és una qüestió de voluntat i política contemporània, no de veritat científica. Si el blau és un afegitó del XIX (que encara no ho sé), també és un afegitó l'escut del Cerimoniós que es va posar sobre la quatribarrada durant els primers moments de la Generalitat socialista; d'alguna manera s'han hagut de diferenciar aragonesos i valencians [i balears] de la quatribarrada dels reis de l'antiga Corona, perquè esta va ser adoptada primer pels catalans (al segle XIX)».
( http://www.ventdcabylia.com/2008/05/barres-i-corones.html )
H. UNA MIRADA A EUSKADI
La bandera oficial de la comunitat autònoma basca, la ikurriña, va nàixer per tal de convertir-se, només, en l’emblema de la Biscaia somniada pels qui serien fundadors del Partit Nacionalista Basc, Luis i Sabino Arana, però ha esdevingut el més internacional dels símbols bascos.
«Això, però, és ja quasi exclusivament un problema erudit, fins i tot un repte intel·lectual que balla entre la curiositat i la necessitat. La qüestió de fons és de simbologia i nacionalisme. En realitat, només estem parlant de la senyera de la ciutat de València, que no era automàticament la del regne, com tampoc ho era l'altra, la dels reis medievals (les quatre barres). La qüestió dels símbols és una qüestió de voluntat i política contemporània, no de veritat científica. Si el blau és un afegitó del XIX (que encara no ho sé), també és un afegitó l'escut del Cerimoniós que es va posar sobre la quatribarrada durant els primers moments de la Generalitat socialista; d'alguna manera s'han hagut de diferenciar aragonesos i valencians [i balears] de la quatribarrada dels reis de l'antiga Corona, perquè esta va ser adoptada primer pels catalans (al segle XIX)».
( http://www.ventdcabylia.com/2008/05/barres-i-corones.html )
H. UNA MIRADA A EUSKADI
La bandera oficial de la comunitat autònoma basca, la ikurriña, va nàixer per tal de convertir-se, només, en l’emblema de la Biscaia somniada pels qui serien fundadors del Partit Nacionalista Basc, Luis i Sabino Arana, però ha esdevingut el més internacional dels símbols bascos.
****
Fig. 9: Bandera de l’arxipèlag de Saint-Pierre i Miquelon, una menuda possessió francesa a l’Amèrica del Nord.Es tracta d’una col·lectivitat territorial, amb estatut particular, situada ben a prop de Terranova i poblada per gents que majoritàriament tindrien els seus orígens al País Basc, a Bretanya i a Normandia. És per això que símbols d’estos tres territoris estan ubicats en la part esquerra de la bandera.
La imatge en l’adreça:
http://es.wikipedia.org/wiki/Ikurri%C3%B1a
Els germans Arana dissenyaren la bandera bizkaitarra el 1894, i l’ameraren d’un profund sentiment religiós catòlic: la creu blanca del primer plànol és una referència a Déu. No obstant este fet, és molt obvi que la ikurriña és un emblema assumit com a propi per persones ―dels set territoris amb tradicional presència de la llengua basca― amb molts tipus d’actituds sobre el fet religiós, sobre la qüestió nacional i sobre la resta d’aspectes de l’existència humana...
Fig. 10: Fotografia d’un dels participants en el campionat mundial de surf per a sords celebrat, en l’any 2007, a Miyazaki (illa de Kyushu, Japó). Tota una afirmació de basquitat a terres llunyanes...La imatge en l’adreça:
http://sordossurfwaves.blogspot.com/2007_10_01_archive.html
I. ALTRA CESURA
Concloc este escrit, penúltim dels dedicats a la qüestió vexil·lològica. Acabem de vore referències a una bandera ―la basca― que, durant el segle i escaig de la seua existència, ha vist eixamplar-se el seu abast territorial i, també, ha ampliat la seua significació: de ser una proposta del naixent nacionalisme bascocatòlic per a un sol dels territoris reivindicats (el biscaí), a convertir-se en una realitat susceptible de ser onejada ―posem per cas― per navarresos esquerrans basquistes...
¿Alguna lliçó a extraure’n ací, a la terra on tantes pàgines s’han escrit sobre els orígens de la senyera amb franja blava (sobre la seua «historicitat») i sobre l’abast geogràfic i significació d’esta bandera, esdevinguda l’oficial a la Comunitat Valenciana? Alguna, sí, se’n podria traure... si se’n volguera traure.
Concloc este escrit, penúltim dels dedicats a la qüestió vexil·lològica. Acabem de vore referències a una bandera ―la basca― que, durant el segle i escaig de la seua existència, ha vist eixamplar-se el seu abast territorial i, també, ha ampliat la seua significació: de ser una proposta del naixent nacionalisme bascocatòlic per a un sol dels territoris reivindicats (el biscaí), a convertir-se en una realitat susceptible de ser onejada ―posem per cas― per navarresos esquerrans basquistes...
¿Alguna lliçó a extraure’n ací, a la terra on tantes pàgines s’han escrit sobre els orígens de la senyera amb franja blava (sobre la seua «historicitat») i sobre l’abast geogràfic i significació d’esta bandera, esdevinguda l’oficial a la Comunitat Valenciana? Alguna, sí, se’n podria traure... si se’n volguera traure.
Fig. 11: Una possibilitat oberta. Els entesos en estètica, ni cal dir-ho, podrien millorar en molt el disseny d'esta opció.Les imatges originals en les adreces: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/4/46/Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg/675px-Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg.png
http://www.directe.cat/imatges/bloc-logo.jpg
.svg/675px-Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg.png){kind=link}
12 comentaris:
Benvolgut Rafa:
Per a una persona com jo, de tarannà més bé volterià, les qüestions de simbologia són absolutament secundàries. Allò més important és la cosa simbolitzada, no el símbol. I tot aquell que coneix uns rudiments de semiòtica sap que els símbols solen ser signes absolutament convencionals. Les banderes tenen la importància que cadascú els vol donar. Els nacionalistes exacerbats (espanyols, per exemple) consideren un ultratge trepitjar la sagrada bandera de la seua pàtria. Jo no em considere, però, un nacionalista exacerbat; sóc una persona tranquil·la. També sóc agnòstic. Per això —què vols que et diga?—, em mire la qüestió de les “sagrades banderes” amb una certa displicència. En principi, per a mi no seria massa problema acceptar la bandera de la franja blava. És més: jo crec que l’esquerra va cometre un error de dimensions siderals, als anys seixanta o setanta, rebutjant aquesta senyera, que al cap i a la fi també enlaira les quatre barres.
Però clar, de vegades m’abandona l’esperit volterià i m’embarguen «certes realitats emotives» (perdona que utilitze la teua pròpia expressió) i em venen al cap els records: la bomba a la llibreria “la Costera” de Xàtiva, els escamots feixistes, la dreta reaccionària present a totes les viles i ciutats del País... I presidint sempre aquests records, la bandera de la franja blava! Supose que entendràs com és de dur haver d’acceptar com a bandera pròpia l’estendard adoptat per l’enemic: la dreta cavernícola (per molt que nosaltres mateixos permetérem que caigués a les seues mans). Però la cosa no acaba ací: hem de repensar una pàtria petita en comptes d’una gran (i fixa’t que m’estalvie de dir-li Països Catalans); hem de repensar la nostra llengua (amb l’inconvenient que això suposa, per exemple, per a la viabilitat de la nostra literatura i de la nostra indústria editorial); hem d’acceptar (persones que normalment ens emocionem amb altres músiques) l’himne del mestre Serrano... En definitiva, hem de revisar moltes coses. Si gent com jo es veu obligada a acceptar el paquet sencer, ho farà a contracor (i sí, cal eliminar referències a les forques caudines i, sobretot, a les gònades; no són expressions massa decoroses).
Finalment, voldria acabar aquest comentari fent al·lusió a un concepte ben nostre —i que tu coneixes perfectament—: la coentor. La simbologia de l’estatut és coenta a matar! Els valencians, d’acord amb el text estatutari, som una “comunitat”, tenim un himne de sarsuela i una bandera que sembla l’estendard d’un ateneu musical. Damunt, no està provat —com penseu els oriünds del Cap i Casal o gent que hi viviu— que tot açò connecte amb una immensa majoria de valencians. Per això em torna a eixir —no puc evitar-ho— la vena volteriana i pense que aquesta situació és totalment “marxiana” (dels germans Marx). Que hagen d’acceptar banderes amb simbologia monàrquica persones com jo, que a més de nacionalistes, es reclamen socialistes i republicans... és per a partir-se de riure. No passa res! Si cal beure la cicuta, la beurem, però «non è possibile che siamo cornuti e ci siamo anche felici».
Una abraçada i no t’enfades per la broma final.
Immobilisme, jerarquització o corepresentació?
Repassem les noves/velles postures al voltant de la nostra bandera:
1 Postures hardcore: immobilisme “blavero” i “catalanista (valencià)” en quant a acceptació d’una SOLA bandera com a representativa dels valencians, i rebuig visceral a l’altra opció. Res de nou, tot igual.
2 Postura heavy: Rafa Company (i més gent) aposta per una jerarquització de banderes: la coronada (l’oficial) com a identificadora, i la quatribarrada, respectada i assumida (en una reforma de la Llei de Símbols).
3 Postura light: determinada gent del BLOC (alguns, no tots) aposta per la corepresentació, és a dir, la coronada i la quatribarrada en igualtat de condicions, com a símbols propis dels valencians (en quant a oficialització i ús popular).
Si realment volem superar, ja d’una, el tema bandera/es ens cal molta finor i amplitud de mires. Cal tindre en compte d’on vé cadascú i on pot arribar de moment. Cal mesurar el tempus. Calen transicions assumibles per tots.
Si deixem de banda les postures hardcore, ja periclitades, hauríem de convindre que, ara i ací, cal fer tot el possible per a què la postura light siga assumida per la direcció i àmplies capes de militants del BLOC.
Que, a la llarga, la coronada està cridada a representar (oficialment i popularment) la totalitat dels valencians i els respectius moviments nacionalistes és una veritat de caixó. Com també ho és que, si volem arribar ahí mateix, cal prevore moltes dosis de pedagogia, paciència i respecte.
La jerarquització pot barrar-li el pas a molts valencianistes (antics catalanistes). La corepresentació pot afavorir un periode de transició. No siguem maximalistes.
El temps ho aclarix tot, però sense pressa.
Benvolgut Ximo. Sóc Rafa Company:
Quina celeritat en contestar-me! Bé, crec que en llegir les teues consideracions, puc asseverar algunes coses:
1. Jo tampoc estime lògic que s’haja d’aplicar a cap bandera l’etiqueta de «sagrada»: massa sé que, fins i tot una cosa tan estimada per mi com la dignitat humana, ho té massa complicat en este món com per a meréixer la consideració de «sagrada»...
2. He de coincidir, lògicament, quan parles de l’errada de no haver assumit la senyera amb franja blava. Duc el teu argument fins al final: la millor cosa que es pot fer amb una errada és corregir-la, i quan més prompte millor.
3. Jo també tinc bona cosa de records, nefastos, i un complet “cahier de doléances” col·lectiu i privat que, atenent al fet que alguna part de les nostres «vivències» passades són coincidents, pots imaginar. Però no desgranaré ara l’antologia d’uns esdeveniments tan tristos. Només et diré que els dolors no els tinc lligats a les senyeres amb blau: crec saber que la bandera de l’odi no necessita de cap tela, i posats a recordar els successos, no et caldrà fer massa esforç per tal d’esbrinar quina bandera portarien al cor ―vertaderament― els inductors d’aquelles violències...
Fa uns pocs dies, a Gandia, ha hagut un nou exercici d’intolerància supina, amb resultat de ferits fins i tot. Supose que ja n’estaràs assabentat, però ací t’adjunte la referència (amb fotografia hi inclosa):
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008092700_12_499979__Comarcas-grupo-ultras-convierte-batalla-campal-Correllengua-Gandia
El fet, ben greu, té tota l’aparença dels vells temps, i tota la indecència de la violència que, ves per on, hem de seguir batejant com a humana.
Saps, sé, sabem, que no n’hi ha res a fer amb la gent que l’emprén a llançar objectes contra qui no compartix ideologia. Que no podem aclarir-nos amb les persones que limiten contundentment, perillosament, la llibertat bàsica d’expressió dels adversaris.
Per mi, poden dur la bandera/les banderes que vulguen: hem de qüestionar-los més enllà de la ideologia, hem de discrepar d’ells ―per imperatiu ètic, obviament― perquè nosaltres som persones diferents.
Amb tot açò et vull dir que grupúsculs com els protagonistes de la notícia, o d’altres que n’ha hagut o poguera haver-ne, no poden aconseguir que s’ampute de la memòria visual ―ho tinc ben clar― cap bandera emparada per executòries democràtiques i respectuoses: pel que respecta a la qüestió vexil·lològica que analitzem, no pense permetre que una gent així m’esborre del cervell cap senyera «coronada» onejada per nacionalistes valencians d’abans de Franco, o cap bandera amb blau feta servir pels republicans valencians.
4. El nombre de quilòmetres quadrats per als quals es reivindica l’autogovern és, per a mi, francament secundari: parles de pàtria gran i de pàtria menuda, però a mi ja em va bé capficar-me en els reptes que em planteja el territori valencià. Si la meua ambició fóra la construcció d’una pàtria més gran, em declararia nacionalista panoccità, i de segur que no tindria massa dificultats per tal d’accedir a textos que em legitimaren l’aposta. Per si ho dubta el lector, duc gravat a foc una frase de Robert Lafont: no n’hi ha nacions, n’hi ha nacionalistes.
5. No acabe d’entendre, benvolgut Ximo, per quina raó quan parles de repensar «la nostra llengua», sembles témer per «la viabilitat de la nostra literatura i de la nostra indústria editorial». Si et referires a la minva continuada d’usuaris lleials de l’idioma propi en l’àmbit del País Valencià, és a dir, a la dolorosa assumpció del fet que anem camí de convertir-nos en una minoria lingüística sense matisos, ho entendria absolutament. Però em pense que la teua reflexió va per altres cantons i, supose, es troba lligada a la constitució d’un organisme normativitzador valencià, l’AVL, i a les decisions preses pels seus components. Llavors sí que no puc comprendre-ho: fins jo sé, una de les pedres angulars de l’actuació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’afirmació d’una «llengua compartida» a cavall de Catalunya i de València. ¿És què cal alguna cosa més per tal de facilitar, des de l’AVL, «la viabilitat de la nostra literatura i de la nostra indústria editorial»?
6. Sobre emocions i himnes t’he de confessar que només se m’ocorre la via de la suma. I crec que no és mala via.
7. Em pense que les enquestes del CIS o les experiències quotidianes de tants de nosaltres, al Cap i Casal i fora del Cap i Casal, no deixen lloc a dubtes: l’especificitat lingüística valenciana pot esvair-se com aigua en cistella, o quasi. I, en conseqüència, no crec que siguen temps especialment propicis per a les consideracions massa particulars. Per no parlar dels nivells d’adhesió de la nostra ciutadania a un projecte nacional «perifèric» en termes “hard”: o s’actua amb molta intel·ligència, i amb una estratègia clara i sincera, o una enorme majoria del Poble Valencià porta camí de cridar-se a andana definitivament respecte els nostres discursos... i parle, inclús, dels discursos bàsics de reivindicació valencianista, ep!
El vell «paquet sencer» sobre els símbols no ens servix per tal d’abordar la situació que Pau Viciano, per cert, ha descrit pràcticament com d’«emergència civil». No sabria dir-te si és demanar massa Ximo: sí puc dir-te, qui ho negaria, que tota pedra en el camí és una pedra en el camí.
8. No sé per quina raó, i si parlem dels símbols estatutaris, distingixes tant entre els comportaments vigents al Cap i Casal, d’una part, i a la resta del territori, de l’altra: quan el PSPV-PSOE va pactar amb la UCD que la senyera oficial portaria la franja blava, jo ―militant catalanista llavors― creia que les gents de les ciutats i pobles de les «comarques» s’oposarien a allò que, teòricament, haurien d’haver vist com una imposició intolerable. Però, o molt m’equivoque, o ―llevat d’alguns fets aïllats― els suposats protagonistes de la «resposta cívica» no van trobar motiu, o massa motiu, per tal de protagonitzar-la.
Crec Ximo que, de vegades, s’oblida que tots els ajuntaments valencians, tots, pengen la senyera oficial de la Comunitat Valenciana des de fa més de vint-i-sis anys. 26.
I crec també que, en concret tu, un nacionalista que es reclama socialista i republicà, cau en una gran contradicció: dius que, en el teu cas i en el de les persones amb idèntiques adscripcions ideològiques, és per a partir-se de riure haver «d’acceptar banderes amb simbologia monàrquica» (supose que parles de la «corona» de la franja). Però ¿què és la senyera de les quatre barres soles? No en tingues cap dubte: la senyera monàrquica per excel·lència d’esta part de la península ibèrica, la bandera dels reis d’Aragó, de València i de Mallorca, comtes de Barcelona, etc., la senyera ―doncs― de la monarquia gens volteriana de la Corona d’Aragó. Em corregiràs si m’equivoque, però no imagine a Jaume I ni socialista, ni tan sols republicà...
Una ben forta abraçada.
Hola Jordi. Bona nit: sóc Rafa Company. Jo sempre he exercit de didàctic on he pogut, i és per això que intente aplicar la didàctica als meus posts. Espere que els militants del Bloc, de tradició racionalista, troben els textos en qüestió suficientment argumentats.
Jo podria coincidir amb tu, amb la teua voluntat d'aplicar ritmes i fases, sinó fóra perquè el Poble Valencià no sembla tindre la més mínima intenció d'esperar-se a que els militants del Bloc assumisquen col·lectivament, i d'ací uns anys, una magnífica conclusió teua:
«Que, a la llarga, la coronada està cridada a representar (oficialment i popularment) la totalitat dels valencians i els respectius moviments nacionalistes és una veritat de caixó».
És una realitat evident que el ritme de desaparició dels trets que hem considerat, habitualment, com a definitoris de la valencianitat, és quasi vertiginós. ¿No és això suficient per tal que els militants del Bloc es decidisquen, per fi, a no perdre més trens?
Sí: és una apel·lació directa a entendre's, millor prompte que tard, amb el cos social valencià realment existent. Aquell que, molt majoritàriament, el Bloc no té al costat.
Un abraç molt cordial.
Distingit i benvolgut amic:
Només voldria glossar (abusant de la teua benevolència) alguns paràgrafs de la teua llarga contestació, lògicament aquells amb què més discrepe.
Dius: «La millor cosa que es pot fer amb una errada és corregir-la, i quan més prompte millor». Efectivament! Però, clar, quan l’errada s’ha mantingut molt de temps i ha acabat arrelant, l’eradicació ja no és fàcil. Això sense comptar que ha desaparegut la condició de la immediatesa.
Més endavant, continues: «Els dolors no els tinc lligats a les senyeres amb blau: crec saber que la bandera de l’odi no necessita de cap tela, i posats a recordar els successos, no et caldrà fer massa esforç per tal d’esbrinar quina bandera portarien al cor ―vertaderament― els inductors d’aquelles violències... ». Benvolgut Rafa, no parlem sols de violència física; parlem també de violència moral, que és pitjor. Ficaré un exemple. Una bona part de l’esquerra espanyola no acaba de pair la bandera “rojigualda”. Per què? Pel munt de sentiments i d’emocions que suscita encara en moltes generacions. Només la “dretona” de tota la vida l’oneja sense complexos (n’usa i abusa a tort i dret; recordem, si més no, les recents manifestacions a Madrid). Potser, les generacions més joves (els xicots que celebren les victòries de la “roja”) abordaran l’assumpte amb altre tarannà, influïdes, no cap dubte, per la manipulació dels “mass media” i pel nacionalisme espanyol ambiental.
És possible que tu no tingues lligats els dolors a la senyera amb blau, però molta gent sí. A més, supose que no estem parlant de tu o de mi; parlem de moltes persones que han de donar un pas psicològicament dolorós (no tant per por a ser titllades de traïdores pels altres, sinó pel propi sentiment de creure’s elles mateixes íntimament traïdores).
Quan dius «no pense permetre que gent així (grupuscles violents i semblants) m’esborre del cervell cap senyera “coronada” onejada per nacionalistes valencians d’abans de Franco, o cap bandera amb blau feta servir pels republicans valencians», parla l’home il·lustrat; hi ha molta gent que ja no guarda aqueixa memòria (mon pare, per exemple, era un nen abans de començar la Guerra Civil). A més, s’ha de dir que alguna d’aquelles banderes de l’època republicana eren estelades, no pas coronades.
No estaria mal reivindicar una nacionalitat “panoccitana” (allò que, si no hagués existit Muret, podria haver estat el reialme de Jaume I), però això és —està clar— eixir-se’n per la tangent (sobretot, si t’adreces a una persona com jo que, en cap moment, ha reivindicat cap projecte polític pancatalanista. No està el pati per a bromes!
Deixaré per a un altre dia els afers lingüístics i la qüestió dels himnes, i em centraré finalment en dos assumptes:
Jo no faig distinció, benvolgut amic, entre la senyera nua i la senyera coronada; ambdues són monàrquiques (possiblement, el meu to irònic ha provocat el malentès). I, sí, jo crec que en bona mesura, els problemes de qualsevol projecte nacionalista de trellat rauen a València ciutat. El projecte de recuperació nacional no reeixirà mentre no s’aconseguisca un espai electoral mínim al Cap i Casal (i, potser, al sud de les comarques alacantines). A Xàtiva, la meua ciutat, hi ha hagut quasi sempre, des del 1979, representació nacionalista al seu ajuntament (jo mateix, com bé saps, vaig ser regidor d’UPV durant dos períodes municipals).
Els daltabaixos d’aquesta representació no han estat provocats en absolut per qüestions simbòliques; han estat provocats per la percepció que en tenia l’electorat dels candidats i dels seus programes (a les darreres eleccions, el Bloc duplicà la representació, bé que això no servis per a res, perquè el PSOE no va fer “els deures”). La bandera de Xàtiva, roja amb les quatre barres, oneja al balcó de l’ajuntament, al reial de la fira i a la salòquia del castell, sense que ningú no diga res (i governa el senyor Alfonso Rus!). El fet que la senyera coronada penge als balcons dels ajuntaments no hi té, per tant, res a veure; et recorde l’exemple de la bandera espanyola, que penja a tots els balcons oficials (i, de vegades, no tan oficials) haguts i per haver. I per suposat, quan jo dubtava que la bandera blava connectés amb la immensa majoria dels valencians, vaig tenir un lapse; se m’oblidà de posar cometes al mot “immensa”).
En definitiva, l’excés de literatura i sentimentalisme ens ha apartat de les qüestions fonamentals: tu dius que s’han d’acceptar determinats fets sense complexos i jo, pel contrari, dic que els acceptarem, si cal, tapant-nos el nas; tu dius que s’han d’acceptar els fets amb alegria i certa dosi d’entusiasme (espere que no estigues contaminat per la “fe dels conversos” —coneixent-te, no crec! —), i jo dic que això no és possible en tots els casos. I faries bé de tenir-ho present i d’acceptar-ho. Perquè les posicions “lluïdores” o decoroses seran pròpies de polítics o de líders de moviments socials, però la gent plana sol actuar amb el cor.
En conclusió: no hi ha massa diferència entre allò que diem l’un i l’altre; només ens separen qüestions de matís.
Una reforta abraçada.
Una recontraforta abraçada, de bestreta: és evident que ens separen eixes coses que dius, i algunes més que se'ns han quedat pel camí d'esta llarga i interessant correspondència. Jo, en tot cas, seguiré advocant per tal que la percepció pública del Bloc siga la que crec que ha de ser. Què hi farem: en el conjunt de mesures a prendre per part de la principal instància política del valencianisme, em pense que ha de figurar -també- l'assumpció de la senyera amb blau com a bandera valenciana general. Del nostre temps i del futur. I si els lectors han tingut la paciència de seguir el nostre exercici dialèctic, ja en trauran les seues pròpies conclusions.
Un plaer, i espere vore't prompte en alguna cerimònia iniciàtica d'aquelles que bategem com a cultura.
Ah! benvolgut Ximo (sóc Rafa Company de nou): m'havia oblidat dir-te que la bandera de Xàtiva em sembla una de les creacions vexil·lològiques més ben fetes de tota la història de la Corona d'Aragó. De fet ens haguérem estalviat molts mal de caps si algú -fa cent anys posem per cas- haguera decidit que eixa bella bandera local ens havia d'identificar a tots els valencians.
Pots intuir que, malgrat no ser jo de Xàtiva, estic molt lligat a la teua ciutat i des de jovenet: els aplecs, les amistats... i aquella preciosa tela penjant de l'ajuntament, amb un cairó coronat sobre un vermell tan lluïdor.
Només volia que ho saberes. Un gran abraç de bell nou.
Pot ser Pau Viciano no ha descobert aquest document històric de la bona relació que hi havia entre Joan Fuster i el blau de la Senyera.
Mira Rafa, aquest video i ja em comentes:
http://es.youtube.com/watch?v=JpdzKsRjOwk
Perdona l'humor, sempre bròfec i una mica maleducat, dels suecans.
Ben cordialment.
Hola Rafa Company, no nos coneixem de res, només comentar-te que he fet un escrit de reflexions sobre la meua rellectura de Document 88. Estic segur que no estaràs d'acort en la majoria dels meus plantejaments. Pero des de la discrepància te convide a que ho lliggues i si pots, me dones la teua impressió a les preguntes que faig. Em pareix molt interessant.
salut!.
http://llibertatdepensament.blogspot.com/
Hola bona nit. Sóc Rafa Company.
A comcal: Gràcies per la propina. Francament no m'ha paregut tan bròfec, potser perquè m'ho havies avisat... N'hi ha algun moment realment hilarant, com el de l'associació d'elements afegits. En qualsevol cas, supose que cadascú s'ho mirarà amb el seu propi rerefons...
A Robert Albert: et conteste en el teu bloc/blog...
Des que milite en el nacionalisme he vingut llegint infititat infinitat de reflexions al voltant dels símbols les quals han comportat que extraguera les meues própies conclusions.
Com anécdota dirè que fa alguns anys uns familiars em regalaren la senyera amb blau però en aquell moment jo li tenia un cert menyspreu supose que per tot el que alguna gent valencianista em contà i supose tambè que tot seria producte de totes les bexacions i menyspreus cap a qui no pensava com la gent anticatalanista que tot i portar el blau, eixa no era la seua bandera tal i com ho has explicat. Arrel de conèixer gent de distinta procedéncia del valencianisme i les reflexions que n'he pogut treure, crec que realment ès la bandera que fa singular el poble valencià sense renunciar la valencianitat de la quatribarrada.
Sobre l'acceptació de la reial senyera per la militància del Bloc, pense com tu tot i que no ès gens fácil sobretot pels qui han viscut els anys mès combulsos i perquè no ens enganyem, hi ha gent que no es veu amb cor o no tè intenció d corretgir vells errors i per tant no vol fer una autocrítica sense que això signifique haver d'oblidar tot el que han pogut viure.
Persones com Ximo que tot i discrepar amb tu, facen per corretgir i voler assumir un símbol i l'himne del mestre Serrano entre d'altres, em sembla si mès no un gest significatiu.
Per altre costat Rafael volia donar-te les gràcies per les descripcions de les imatges: si la temática ja m'entusiasma, les descripcions de les ilustracions encara em fan mès plaent la lectura.
Publica un comentari a l'entrada