dimecres, 31 de desembre de 2008

Carta oberta a Eliseu Climent.

Bon dia tingues, benvolgut Eliseu Climent:
El setmanari EL PUNT va publicar el 4 de gener passat una extensa entrevista realitzada per Enric Orts. La persona objecte de les preguntes vaig ser jo, i el ventall de qüestions que se'm va dirigir girava entorn del valencianisme.
A la mitjania de 2008, t’ho assegure Eliseu, no haguera pogut ni sospitar totes les coses que, des del passat setembre, s’han esdevingut: una persona que utilitzava el nom de «Faustí Barberà» en els seus posts d’Internet va ser capaç de reunir a la ciutat de València, el 13 de setembre, valencianistes de passats i presents ben diferents; les persones allà reunides ―amb moltes altres més― acabàrem conformant el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà; esta entitat va afegir els seus esforços a l’ACV Tirant lo Blanc (TLB) de cara a la commemoració del 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, i TLB organitzà a l’efecte un ben exitós sopar i va editar un interessant llibre. A més, el manifest «Per un compromís polític valencianista» impulsat arran de l’esmentada celebració, aconseguí l’adhesió d’individualitats de molts àmbits i de moltes tendències del valencianisme (en molt bona part conegudes teues, Eliseu).

Al mateix temps, en Internet, seguien els debats i les propostes, les reflexions que venien de lluny, i els pensaments que es concretaven per primera vegada: bloggers i blocs de l’autodefinit com a «valencianisme de construcció» enllestien línies discursives i propostes.
I, pràcticament al mateix temps també, i en el si dels partits, es produïen fets molt significatius: per un costat, l’Opció Nacionalista Valenciana impulsava el congrés d’Units x Valéncia, força que quedava identificada amb el personalisme comunitari (la democràcia cristiana sense empelts del neoliberalisme del campe-qui-puga). Per la seua part, la principal formació del valencianisme polític, el Bloc Nacionalista Valencià, traïa a la llum ―gràcies a un grup molt plural de militants― una ponència política i estratègica qualificada d’històrica per alguna de les seues apostes simbòliques, tan integradores.
El debat final de l’esmentada ponència s’esdevindrà en el V Congrés del BLOC, els pròxims 28 de febrer i 1 de març, i segons quin siga el resultat últim de la discussió ―a hores d'ara encara falten pronunciaments i transaccions― estaríem en condicions de saber si és possible el pacte entre el BLOC i la societat valenciana existent a hores d’ara: la que viu i treballa (o té problemes per a trobar treball) en esta nacionalitat històrica de cinc milions d’habitants, comunitat autònoma des de fa vint-i-sis anys, que és coneguda en el món ―quan ho és― baix els plecs d’una senyera privativa que, lògicament, té la major part del seu disseny compartit amb els altres països de la Corona d’Aragó.
Moltes coses en poc de temps, sí, Eliseu. Moltes coses que delimiten camins continuats o encetats amb la mirada posada necessàriament en el pervindre, en eixe futur que ha de ser gestionat per gent actualment tan jove que ―en la intimitat dels e-mails― decidix prescindir de la correcció política davant, fins i tot, un ancià tan suposadament ve(ul)nerable com jo:
«Ens agradaria deslligar-nos de les dèries i dels clixés que arrossegueu els més majors. Només així ―pensem― podrem entusiasmar altra gent allunyada de les lluites internes nacionalistes; amb un missatge nou i no pendent dels fusterians, dels blaveros, de les terceres vies i de les mares que els van parir».
Clar com l’aigua més clara, benvolgut Eliseu artífex de la campanya TVV en valencià!: front l’endogàmia de la temptació outsider, front tot allò que tant ha contribuït a retratar-nos com a estranys, front el fer bona la caricatura que els altres han confeccionat de nosaltres... hem de bastir un valencianisme unit i fort que no es pose pals a les seues mateixes rodes. Què n’opines, Eliseu?
Un valencianisme d’ampli espectre, que servant determinades posicions com a capital privatiu de les forces concertades, estiga amerat de polítiques socials que uns desitgen dur a terme en nom de la caritat, altres per mor de la solidaritat, i altres en defensa de la fraternitat; un valencianisme que finalment dóne per resolts els problemes ―de naturalesa essencialista― que altres ens han induït i que, en bona part, nosaltres hem contribuït a crear i a mantindre.

Supose que ja coneixes, benvolgut Eliseu, que el passat 28 de desembre i en un bloc d’Internet, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va ser l’epicentre d’una innocentada:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1328&Itemid=1
Segons els autors d’esta broma (tot s’ha de dir: jovenets de contrastat enginy), estaves disposat a repensar moltes coses. Tantes que et converties, i converties de retruc ACPV, en un factor ben útil per a un futur nacional valencià.
El plantejament de la broma estava tan ben fet, i tanta gent desitjava que el contingut de l’aparent notícia responguera a la realitat, que conec algunes persones que sentiren una puntada d’alegria i d’esperança en començar a llegir el text penjat en valencianisme.com.
Per uns moments esta gent va pensar, Eliseu editor de De impura natione, que per fi t’havies oblidat d’esta fase teua... com ho diríem... sí: tan ERC! Tan ERC d’ací i d’allà... i tan susceptible d’impulsar la mixtura entre la catalanitat cultural més sofisticada i la més pura espanyolitat política.
Potser no t’ho creuràs però determinades persones, en vore negre sobre blanc la suposada evolució d’Acció Cultural, van imaginar que a pesar d’aquella jovenívola conversió teua al «catalanisme» per obra i gràcia de Xavier Casp (segons vas narrar en el cèlebre Del roig al blau i has proclamat en premsa), acabava de canviar alguna cosa. Que ja no era igual el teu pensament perquè, de sobte, començaves a mirar «aquesta terra» amb uns ulls més receptius a les noves ―i punyents― realitats socials, econòmiques, demogràfiques, culturals... Que volies escoltar, per fi, tota la pluralitat de veus de la societat valenciana que passeja cada dia pels carrers de les ciutats i dels pobles i que ―molt i molt i molt i molt majoritàriament― no té ni la més mínima intenció d’autopercebre’s com a catalana, ni sembla massa entusiasmada quan veu descendre (des de balcons ubicats en cèntriques places) els senyals més reivindicatius de la nació que ni està per ací, ni hi és esperada.
Era 28 de desembre, però: una ullada al calendari de l’agenda del telèfon mòbil va ser prou per a desfer l’encanteri. I el valencianisme que pretén la nacionalització privativa dels valencians continua sense poder comptar amb tu: el «tu» que inclou totes aquelles virtuts i rutines que, a més de fer-te tan cèlebre, t’han permés ser un gran gestor cultural, i polític, des dels temps del franquisme.
T’ho dic amb tota la sinceritat què sóc capaç: capficat com estic en estes sendes del valencianisme intergeneracional, plural i decidit a intentar la seducció social, no acabe d’entendre per quines motivacions el teu full de ruta ideològic és, justament ara, el que és. Per quina raó, i a diferència de tanta altra gent, no et veus amb cor de contribuir a la il·lusió col·lectiva capaç de generar una valencianitat tan enfortida, tan enfortida, que poguera esdevindre nacional.
Per últim: no acabe d’entendre per què no mires Catalunya de la forma com la majoria de la ciutadania valenciana podria arribar a fer-ho: com la societat germana ―germana i punt― amb la qual està obert el camí de les joint ventures profitoses per a totes les parts. A Catalunya, diuen, n’hi ha prou gent que tot açò comença a entendre-ho: que saben que l’irredentisme català és un autèntic desastre donades les repercussions que té a València, és a dir, que ja coneixen que els grans beneficiats per les activitats del pancatalanisme tardà no són, de lluny, ni els valencianistes ni la nostra llengua pròpia... i compartida. Per cert, són les mateixes conclusions, si fa no fa, que Jordi Pujol va explicitar públicament en mig d’una de les cerimònies d’entrega dels Premis Octubre ja fa prou anys.
Sí: segons sembla són cada vegada més els catalans que, en guaitar cap al seu migdia, preferirien trobar-se de nassos amb un Poble Valencià sense les profundes escissions que tantes energies i possibilitats han malbaratat.
Benvolgut Eliseu que em vas tractar sempre tan magníficament, rep una ben forta abraçada.

17 comentaris:

Pere Fuset ha dit...

Molt ben escrit. Pareix ser que darrerament tenim pensaments paral·lels.. ja voràs per què ho dic... ;)

Anònim ha dit...

Crec que l'únic "llenguatge" que sembla entendre Eliseu és el llenguatge de la "pela".

Mentre li vinguen dinerets des de Catalunya hi haurà catalanisme cultural al País Valencià (i també suport a les sucursals catalanes: ERPV).

Només quan veja que pot nodrir-se econòmicament des de València apostarà per esta terra.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb tu Rafa. El catalanisme cultural administrativament espanyol, o siga PSPV-PSOE, arrossega massa cadàvers al seu pas. El País Valencià es mereix la pau política perquè ens poguem centrar en la veritable lluita nacional: Valencians o Espanyols? I jo he triat, sóc valencià.

Clara ha dit...

Sublim Rafa¡, i pense que el mateix pensarà el Sr. Climent quan llija esta Carta Oberta. Una oportunitat que ens/li dóna la Història de fer possible un gran i profitós enteniment.
A vore si hi ha il.lusió i trellat, o no.

Anònim ha dit...

És una llàstima, però jo crec que Eliseu ja és massa major i massa llest per a canviar. La "paraeta" que s'ha montat faria un gran favor a este país si actuara en clau valenciana, però perdria també molts incentius econòmics que són els que mouen el món. Així és que oblideu-se'n, que ni per espillera. No ho voran els vostres ni els meus ulls. Una pena.

Anònim ha dit...

Per què no es dediqueu a convèncer als blavers i ens deixeu en pau d'una vegada? Els catalanistes no estem per romanços, convenceu-nos reconvertint a milers de blavers i aleshores creurem les vostres meravelloses "idees". Mentre no ho feu no ens enganyareu, doncs convèncer als convençuts no té mèrit, i nosaltres ja ho estem des del segle passat gràcies a Fuster.

Clara ha dit...

No es tracta ni de convèncer, ni de reconvertir a ningú. Ja som tots massa majorets per adonar-se de les coses que funcionen i quallen al nostre País, i de les que no. I per anar al tall, al segle XXI no tenim en absolut guanyat el País, no representem ninguna força rellevant ni politica, ni social. La solució es molt senzilla GENEROSITAT, valencianisme de conciliació.

Alfred ha dit...

Si que es tracta de convéncer, ja que el nacionalisme valencià ja porta anys i anys renunciant a principis per tal d'ajuntar forces, de traçar ponts, sense cap resultat, com dius "sense tenir guanyat el país" (no serà la Comunitat, en el vostre llenguatge políticament correcte?) Ara bé, em sembla que a València ciutat i rodalies si que podreu sumar uns quants vots (misèria i companyia que diuen a la meua terra), però compte amb la batacada que rebreu a les comarques centrals, ja desencantats d'un Bloc de política erràtica. Però dóna igual, continueu així fins a l'extenuació, que el País es mor per la desídia d'una visió centralista de la realitat.
Passeu-ho bé en l'enèsima ocurrència de la intel·lectualitat valentina.

Anònim ha dit...

Hola: sóc Rafa Company. Certament interessant el debat obert. M'atreviré a participar en este espai ben prompte. De moment m'agradaria recordar alguna cosa a tots aquells que tant parlen de les ocurrències "valentines", i a l'efecte gastaré una d'aquelles "boutades" de Vicent Franch: en la seua part del llibre Document 88, crec recordar, arribava a definir "catalanista" com aquella persona que -malgrat tota la solidesa argumental que la teorització fusteriana teòricament proporcionava- era incapaç de convéncer de les "quatre veritats bàsiques" el cosí que regentava la gasolinera en l'entrada del poble. Volia dir Franch, i vull dir jo, que la perspectiva nacionalitzadora no espanyolista passa necessàriament per la complicitat dels valentins. Necessàriament.
Molt bona nit i fins a ben prompte.

Anònim ha dit...

Molt bó però potser m'haguera agradat un text menys literari i un poc més incisiu. A estes altures, ja no val dir les coses a mitges ni els circumloquis.
El nacionalisme valencià ha d'emprendre decididament un nou camí absolutament autócton i tancar els dubtes d'estos últims anys.
Paradoxalment, robant-li la frase a Fuster: O ara o mai!

Anònim ha dit...

Si des dels anys 60 del segle XX fins ara el catalanisme al País Valencià no ha sigut capaç de traure electoralment ni tan sols un 5% de vots... és que alguna cosa no funciona, no?

El problema crec que està en no haver sabut centrar-se en el nostre país. Els nostres conciutadans no són idiotes, simplement són valencians i punt.

I qui no vulga vore-ho és un il·luminat que es creu estar més enllà del bé i del mal.

Un exemple clar: el Partido Regionalista de Cantabria obtingué un 28'87% dels vots en les darreres eleccions autonòmiques de tot Santander, va ser la segona força política i disposa actualment de la presidència d'eixa comunitat autònoma.

Cantàbria disposa de més elements nacionals diferencials que els valencians? No, és clar que no. Simplement resulta que el PRC ha sabut trobar eixa connexió poble-partit que el BLOC encara no ha trobat.

Anònim ha dit...

Aquesta és bona! I qui vol apuntar-se a un partit "regionalista" que només vol que li venten el pet des de Madrid a canvi de carregar el taxi amb llaunes de seitons de Laredo? Ah! I tot això sense deixar de ser "más españoles que ninguno". No fotes, home (o dona)! Ací, aquesta baina "regionalista" ja l'ha descoberta el PP i ausades que l'explota el Francisco Camps!

karlos ha dit...

Per anonim: Estic completament d'acord, li venen dinerets de Catalunya perque si esperem a que vingen del beato camps de golf ja pots tirar-te a dormir una estona ben llarga

Marisabel dimissió ja! ha dit...

Ens equivoquem si creïem que adoptant tots els simbols institucionals avancarem. La recepta màgica per a que creixca el valencianisme polític, realment no exitix. NO ens podem comparar en Cantabria.

Però alerta, fixeu-vos en una cosa. Quina representació electoral tenen a dia de hui els partits nacionalistes seccecionistes, que han adoptat la senyera coronada, i parlen de llengua valenciana?

Majoritariament els valencians i valencianes es senten espanyols, i no per que s'els ha donat a triar entre ser catalans o espanyols. Sembla que tot alló que siga català, no deixe creixer el nacionalisme, però no és així.La nostra llengua, el valencià és català, i això és una realitat, no ho oblideu.
Culpar a fuster de tots els mals del PAís Valencià és des ser uns cobards.

S'han de corregir errors,valencianitzar i no deixar que el discurs espanyolista diga que nosaltres els nacionalistes volem passar de dependre de Madrid per a fer-ho de BArcelona, però en la construcció nacional no s'han d'oblidar a tots el germans i germanes que compartim llengua i cultura.

Anònim ha dit...

Bona nit. Estic bàsicament d'acord, però també crec que no s'ha de criticar en excés o de manera visceral a aquest senyor, donat que s'ha de reconèixer que gràcies a tot el que fa hem pogut gaudir de moltíssima cultura, i ha aconssguit fer coses que serien impensables al País Valencià.

Eduard

Anònim ha dit...

Eliseu Climent és per a mi un dels màxims responsables de la divisió de la societat valenciana,i per tant del valencianisme,en els anys setanta. El valencianisme podria haver acaminat perfectíssimament en la Senyera coronada, la denominació de llengua valenciana per ala nostra llengua, les Normes del 32 estrictíssimes i la denominació de País Valencià. Per a mi Climent, a l'igual que l'espanyolisme sibilí, són els responsables de la divisió del valencianisme. I jo pense, a l'igual que atres comentaris, que actua així entre atres coses perque la pasta sempre li ha caigut de Catalunya i no de Valéncia. Molt serenes i molt de trellat en les teues paraules amic Company: estic d'acord en quasi tot.

Joan ha dit...

Eliseu sempre ha mantingut la mateixa posiciò. Altres han o heu canviat amb el pas del temps. Potser per acostar-se a posicions mes "simpatiques", potser per a tocar poder. El cas es que si voleu admetre la perdua de tot allò que tant la dreta com la esquerra espanyla s'han dedicat a re-escriure per tal de convéncer els vlencians que els catalans son uns invasors, que nosaltres parlem una llegua que res no te que vore amb la parlada per ells o els mallorquins ... , tambè vosaltres sereu co-responsables.
Son dades de congres. Allò que han defenssat, mai no ha arrelat a la societat valenciana i toca temps de canvi. Com el discurs guanyador es el dels partits espanyolistes i el seu "ofrendar nuevas glorias..." molts volen buscar posicions mes a prop: No mes PV i sí a CV; la bandera amb blau ... i canya a Climent ....