Lizondo.

http://www.sindicatoucentral.cl/

En les pàgines 250 i 251 del llibre Document 88 vaig recollir diversos testimonis de la loquacitat de Vicent González Lizondo, publicats en la premsa valentina allà pels mesos de gener i de febrer de 1987: el llavors líder incontestable d’Unio Valenciana (UV) semblava haver rebut amb tota dolçor la publicació de l’obra de Damià Mollà i d’Eduard Mira De impura natione, i havia arribat a preguntar-se en públic coses tan «esperançadores» com si la cultura catalànica es limitava a la qüestió lingüística (ja sabeu: «Comunitat Catalànica» era el nom defés als inicis dels anys seixanta per Xavier Casp, Miquel Adlert et alii per a reflectir els lligams entre catalans, valencians, baleàrics, etc.).
Lizondo també s’hi havia permés afirmar que no li importaria portar el Penó de la Conquesta i que estava disposat a acceptar el terme País Valencià. Fins i tot va fer una gran professió de fe: hay que escuchar siempre al que piensa diferente.
Però les esmentades pàgines de Document 88 no es limitaven a reproduir aquelles manifestacions tan sorprenents per a mi: en el meu text també apareixia reflectida la temença que «els plantejaments oberturistes» foren definitivament anihilats en el si del que jo qualificava com a altures «del vessant electoral del blaverisme»: no debades ja en l’agost del mateix any Lizondo l’emprenia contra el conseller Ciprià Ciscar i li retreia l’absurdo “polaco” que usted está imponiendo.
Els meus records personals de Lizondo, com en la selecció de textos efectuada en aquelles dos pàgines, es mouen entre els conformats per les esperances i els motivats per la discrepància més absoluta i per les decepcions. Si he citat algunes de les expectatives positives que el dirigent d’UV em va activar, just és que ara esmente els pitjors records que en conserve:
En primer lloc, he tingut sempre molt vives unes declaracions seues al diari Las Provincias, després d’una manifestació organitzada per Acció Cultural del País Valencià on grups de joves pancatalanistes (i radicalitzats) havien protagonitzat aldarulls: la próxima vez, correrá la sangre, va dir. O una cosa molt i molt pareguda.
Igualment recorde aquell episodi lamentable en que es dirigí per carta als pares dels jovenets expulsats d’UV, acusant estos de ser una espècie d’Herri Batasuna valenciana (extrem que, si no recorde malament, també va explicitar-se a la premsa).
Finalment, i en el meu deure particular contra Lizondo, també figura molt destacadament el fet que, en ocasió del trencament dels vidres de la Societat Coral el Micalet de València com a bàrbara «resposta» a un acte d’ERC celebrat allà, Lizondo no va condemnar aquell acte violent tan decididament com jo esperava: aquella actitud lizondista era inassumible per a mi, i llavors vaig creuar el Rubicó del desencís amb la Convergència Democràtica Valenciana (CDV) que agrupava forces com UV, allò que podia aportar Rafael Blasco... i el Partit Valencià Nacionalista (PVN) on jo militava llavors.
Justament el fet d’haver possibilitat l’existència d’aquella operació política, tan complexa, havia constituït un dels motius per a la meua esperança respecte Lizondo: el personatge en qüestió seria capaç de reinventar-se? En el vídeo que està penjat en l’antic bloc de Faustí Barberà, actual espai de comunicació del Centre d’Actuació Valencianista (http://faustibarbera.blogspot.com/), es pot contemplar una part del discurs de Lizondo durant la presentació pública de la CDV. Com he volgut remarcar en l’entrevista (realitzada per Enric Orts) que publica el setmanari El Punt en uns dies, el diumenge 4 de gener, cap al final del vídeo pot escoltar-se l’oferiment d’enteniment que el líder unionista planteja a les altres forces presents, així com una manifestació importantíssima: que fer possible l’encontre entre aquelles sensibilitats implicaria cedir en alguna cosa...
Mentiria si diguera que la mort de Lizondo, millor dit, aquell infart transmés en directe per televisió, no va afectar-me. I tant: les imatges de les descàrregues del desfibrilador sobre el cor de l’antigament totpoderós fundador d’UV no éren fàcils d’oblidar, i a mi em movien a sentir unes «coses» que aquell polític mai m’havia provocat en vida.
Poc després Joan Francesc Mira, l'autor de Crítica de la nació pura i de Sobre la nació dels valencians i president d'Acció Cultural del País Valencià, va dedicar a Lizondo en el setmanari El Temps ―ni més ni manco― una necrològica que li seria retreta: un dels adversaris catalanistes de les apostes polítiques de Mira, Toni Cucarella, afirmaria que aquella redacció sobre Vicent González Lizondo «destil·lava comprensió i, fins i tot, admiració».
Bé: els anys passaren, i Lizondo fou incorporat per Eduardo Zaplana (supose que amb l’imprescindible concurs de Rafael Blasco) al patrimoni simbòlic del Partit Popular de la Comunitat Valenciana. Encara tinc en el cap un acudit d'Ortifus en el diari Levante-EMV on es veia un grup de militants populars, espentats per la pala d'una excavadora, mentre deien coralment alguna cosa com nosotros asistiremos voluntariamente a la cena en homenaje a Lizondo...
En qualsevol cas, els records es van acabar fent ombres, també en mi.
Però des que participe en tot açò dels blocs d'Internet, les reflexions sobre Lizondo m'ha ocupat en diverses ocasions. Ara, arran la publicació de l’esmentada entrevista en El Punt, he considerat oportú traure a la llum algunes percepcions personals i intransferibles que em resultaven ben difícils de condensar davant el periodista. Ho lamente: no he destil·lat, encara, la frase breu sobre Lizondo que em permeta comunicar tots els matisos que crec s'hi han de recollir...