dijous, 22 de gener de 2009

Escòcia. Millor dit: un poquet d'Escòcia.


Vaja per davant que la meua estada a Escòcia no té per objectiu assabentar-me sobre les perspectives de l'independentisme escocés: tinc propòsits més modestos, com ara passar-m'ho d'allò més bé en la capital de la nació més septentrional de Gran Bretanya.
No obstant el que acabe de dir, sí tinc ulls per a algunes coses: a l'Edimburg turístic quasi no oneja la bandera britànica llevat que es tracte de seus d'organismes oficials, de bancs o de determinats espais com ara el castell; en paral·lel al fet ressenyat, l'hegemonia de la bandera escocesa oficial (amb el sotuer o aspa de Sant Andreu) és aclaparadora tant en les botigues com en molts indrets de la geografia edimburgesa, i també en els objectes de la quotidinaeïtat i en els productes kitsch (coents) locals, destinats al consum dels altres escocesos, dels anglesos, dels europeus, dels nordamericans...
El centre de la ciutat no ostenta cap pintada que l'embrute: independentisme o unionisme educats, en tot cas; i la premsa (el diari The Scotsman) tampoc no dedica ni un trosset de les seues pàgines al debat sobre la possible separació d'Escòcia respecte el Regne Unit: l'esmentat periòdic parla estos dies de la crisi, de fallides bancàries, de Barak Hussein Obama i de Robert Burns, el poeta nacional per excel·lència, romàntic, nascut fa dos segles i mig.
Burns també es fa present a les llibreries, a Waterstone's sense anar més lluny. Ací, on moltes persones fullegen i compren llibres, el debat identitari es percep amb certa intensitat: en les prestatgeries es veuen diverses històries generals d'Escòcia, així com molts llibres sobre episodis concrets del passat escocés i sobre "la qüestió nacional". I no hi manquen tampoc volums sobre el gaèlic (la llengua cèltica del septentrió d'Escòcia), i sobre l'scots, la varietat lingüística controvertida que ―derivada de l'anglés medieval― disposa de gruixuts diccionaris privatius.
Mentre passege i compre per la ciutat nova (neoclàssica "georgiana", bastida a cavall dels segles XVIII i XIX i francament espectacular), la "valencianitis" m'ataca, i em pregunte inesperadament si algunes persones del Bloc acabaran mitigant l'anunciada oposició a la ponència del Bloc. I també em pregunte, de sobte, si la gent del setmanari El Temps li haurà pogut entregar ja a Eliseu Climent còpia del contingut d'un post que he penjat este matí i he remés a la revista:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/12/carta-oberta-eliseu-climent.html