divendres, 23 de gener de 2009

El debat en el BLOC i la identitat nacional.



Ahir vaig penjar, finalment, una carta oberta a Eliseu Climent, persona amb la que sempre he mantingut -i pense mantindre- relacions molt cordials. Crec que és una missiva oportuna en el context actual:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/12/carta-oberta-eliseu-climent.html
Potser m'equivoque i, com diu un dels comentaristes al post, allò que s'ha de fer ara és deixar "en pau d'una vegada" els "catalanistes", que ja no estarien "per romanços". Al respecte em resulta curiós observar quines actituds han pogut acabar destil·lant persones del catalanisme valencià, autodipositari tradicional de la "racionalitat": ara debatre a sac sobre les percepcions al voltant de la identitat nacional són "romanços". Perfecte: són tan "romanços" que el catalanisme valencià no té cap horitzó possible de complicitat amb sectors decisius de la societat valenciana. Són tan "romanços" que, si és pel catalanisme valencià, el nacionalisme espanyolista pot gitar-se a dormir ben tranquil sobre les costes i les muntanyes del Levante feliz ple de terres mítiques i fórmules 1 (construïdes per Eduardo Zaplana i Francisco Camps i ja beneïdes per Jorge Alarte).
Potser molta gent del Bloc, quan s'acosta l'hora de la veritat, experimenta un cert vèrtigen. Ho entenc fins a cert punt. Però crec que l'opció no és la paràlisi que potser s'albira: una identitat nacional valenciana no és, només, la summa de les identitats locals i comarcals tradicionals, per més que el Bloc, i en el si d'algunes d'aquelles, haja pogut obrir-se camí amb "pràctiques" heretades i renovades. No: la identitat nacional valenciana només podrà bastir-se si, al conjunt d'afirmacions locals i comarcals existents, afegim un poderós sentiment d'adscripció comunitària que, ves per on, no pot construir-se contra la idea de "valencianitat" creada durant vint-i-sis anys d'institucionalització autonòmica. Una institucionalització autonòmica que, no ho oblidem, s'ha fet a cavall de totes les terres que bategem com a valencianes, incloent-hi el cada vegada més gran hinterland veritable de la ciutat de València, on habiten moltes més persones que el milió i mig tradicionalment atribuït a l'estricta àrea metropolitana.
Em permetreu un epíleg dedicat a tots aquells autoproclamats "catalanistes" que pensen que el "valencianisme de conciliació" o "de construcció" és, només, una ocurrència de cervells desficiosos del Cap i Casal i rodalies: el futur nacional dels valencians no es jugarà mai més amb els paràmetres que Vicent Franch retratava humorísticament en la seua part de Document 88, quan definia "catalanista" com aquella persona que ―carregada amb la suposada solidesa argumental que la teorització fusteriana proporcionava― era incapaç de convéncer de les "quatre veritats bàsiques" el cosí que regentava la gasolinera en l'entrada del poble o de la ciutat mitjana. I tampoc es "guanyarà el país" fent com feia un amic meu, subscriptor de quatre o cinc exemplars de l'Avui, comprats amb l'objectiu de deixar-los "oblidats" en el casino i en alguns bars perquè, al seu parer, "algo farà"...

6 comentaris:

Testenguaret ha dit...

Mentre ser valencià s'identifique amb ser espanyol la cosa està ben magra perquè ser valencià està associat a tòpics que li cauen molt bé Espanya. Si ser valencià també implica emprar el castellà aleshores la cosa pinta pitjor que magra.Que sí, que pots dir que hi ha que canviar això però llevar-li a un nom les etiquetes que li pengen és poc menys que impossible i sinó fes la comparació no ja entre català i valencià sinó entre valencià i basc.

Anònim ha dit...

Rafael, estic completament d’acord amb la teua anàlisi política.
Pense, punt per punt, el mateix. El problema son les inèrcies, que no són poca cosa. El PSOE porta anys i panys recollint vots amb la murga de que són d’esquerres, ja veus quina risa.
Hi han paraules en aquest País (Valencià) que semblen leproses: “valenciania” o “senyera coronada”, per posar dos exemples. I ho són perquè la dreta les ha assumides al seu discurs. I nosaltres (els valencians) hem sigut tan inútils que ho hem permés. De la mateixa manera que permitim, cada 9 d’octubre, que grups oberta i descaradament feixistes enarboren la nostra senyera (quine tristor i quina vergonya!) o que grups obertament i descaradament antivalencians (perque el seu país no és el nostre) traguen senyeres molt respectables (però que no són valencianes) pel balcó i es mofen dels sentiments de moltíssims valencians (que continuaran sense votar al BLOC, per no haver reaccionat amb la fermessa que calia)
Ens cal tanta pedagogia, Rafael!
En fi, ànim i endavant amb el bloc, que em sembla magnífic.

Eduard

Anònim ha dit...

No es tracta d’ocurrències; els entrebancs més evidents per a la viabilitat electoral d’un projecte nacionalista de trellat (fixa’t que no entre a dir si catalanista o d’estricta obediència valenciana) se situen a l’Horta (Nord i Sud) i a l’extrem meridional del País. Sense reeixir en aquests indrets, l’assumpte està molt pelut. És lògic, per tant, que moltes reflexions teues i dels qui pensen com tu estiguen condicionades per tal circumstància. Ara bé, alguns militants del Bloc teniu una confusió enorme sobre les metes on voleu arribar i els mitjans per tal d’aconseguir-ho. Com l’objectiu d’un partit no és predicar l’evangeli, sinó fer política, trobe plausible que es guieu per la màxima «la fi justifca els mitjans». Allò que no s’ha de fer, però, és confondre una cosa amb l’altra. El primer terme remet a les conviccions o als ideals de cadascú, matèries generalment innegociables (l’expressió típica de qui no vol renunciar a les seues conviccions és «deixeu-me estar de romanços»). Jo, per exemple, sóc independentista, més que nacionalista. M’explique: l’endemà mateix d’aconseguir la independència, deixaria de ser nacionalista i seria socialista, demòcrata cristià, liberal o el que siga. Aqueixa és la meta que m’agradaria aconseguir –com l’ha aconseguida fa poc, posem per cas, Letònia–. Com sé que el meu ideal és absolutament utòpic (possiblement, em moriré sense veure’l acomplit), hauré de conformar-me amb tot allò que s’hi aproxime –ni que siga només un poquet–. I ací entrarien en joc les tàctiques, ço és, els mitjans, aquests sí negociables. Una bona tàctica seria renunciar a convèncer de res el cosí de la gasolinera (heus ací el "quid" de la qüestió; no fer proselitisme a tort i dret). El truc consistiria a fer igual –si em permets el símil– que fan alguns coneguts meus amb conviccions religioses molt arrelades; quan saluden la gent, no intenten convertir ningú a la seua fe. Perquè clar, aqueixa tendència nacionalista a fer teologia o metafísica, en comptes de fer propostes polítiques sobre temes que preocupen a la ciutadania, s’ha d’acabar. Voldria comentar també aqueixa pretensió del Bloc de voler dir una cosa i la contrària, o de voler sumar, en un "totus revolutum", tots els interessos, tots els matisos de l’espectre ideològic. «Tot és Nostre» i «Totes i tots hi cabem», s’arriba a dir a la ponència política. Els redactors pretenen encabir tots els símbols, totes les identitats o sensibilitats nacionals: «Des d’autonomistes a independentistes dels Països Catalans, passant per federalistes, confederalistes, independentistes valencians o qui vulga considerar-se tant espanyol com valencià». A més, el text fa unes distincions entre centralisme i centralitat, recolzades a la teoria del vèrtex d’un triangle equilàter, que confereixen al text qualitats literàries o teosòfiques, vés a saber. Mãemeua! No us heu parat a pensar que és «impossible tenir els ous i els colomins»? No teniu por de perdre la gent més fidel? No us passa pel cap la possibilitat de perdre més del que guanyeu? I encara una última pregunta: Cas d’eixamplar molt la base electoral, no teniu por d’esdevenir una mena de Partit Regionalista de Cantàbria? En fi, acabaré dient-li a l'Eduard que la senyera quadribarrada és tan catalana com valenciana o aragonesa, i que sí, som tots i totes una mica inútils i necessitem, uns i altres, una bona dosi de pedagogia.

Un salut afectuós!

Ximo

valencia noticias ha dit...

Bon dia, vos pase una informació sobre una web de noticies que permet incloure opinions i notes de premsa. Heu de manar un correu en contacte (http://www.valencianoticias.com/contact) dient que voleu donar-vos d’alta com a redactors, heu de dir qui sou i quines notes de premsa voleu incloure.
Si vos ho accepten podreu incloure totes les notes de premsa que vulgueu amb fotos.
La web te al voltant de 2.000 visites diàries el que suposa unes 50 o 60 mil visites mensuals. El 80% de les visites son del País Valencià. Pot ser interessant per a difondre les nostres notes de premsa. La web es www.valencianoticias.com

Anònim ha dit...

Per què vos preocupeu per si València i la seua personalitat, història i gent? No val la pena, xicons. Carles Recio ens ha salvat. Segons ell Jaume I era com George Bush del segle XIII i les vertaderes arrels valencianes les trobem a la València muslmana: http://www.lasprovincias.es/valencia/20090213/local/valencia/pretenden-probar-musulmanes-fundaron-200902131438.html
Que vos faça profit, i penseu que no sou al vostre territoria, sinó al de Dar-Al Islam.

Nomdedéu ha dit...

Home Ximo, a mi em preocupa més que algú puga escriure en una esmena, que la vocació del BLOC és ser una minoria combativa, o il·lustrada.
Això identifica clarament un partit que vol perdre les eleccions. I en això tenim una gran experiència.
A alguns llocs hem comés errors, segur, però la capital del País s'endu el premi.
I ho dic amb tristesa, no amb ganes de senyalar amb el dit.
Però la darrera volta que ens vam presentar a unes eleccions a València va ser l'any 2003. I vam aconseguir el millors resultas de la història (tot i que clarament insuficients), el resultat va ser decapitar aquell grup.
No ens hem tornat a presentar. O han encapçalat les nostres llistes comunistes, o iniciatvistes, o ens hem diluit en el PSOE.
És evident que això és voler ser una "minoria" el que no tinc clar és que tinga vocació d'influir en res.
Clar que el creixement de la base s'ha de fer amb cura de no ofendre o disgustar a la base qu ja tenim, però que hem d'ampliar la base, és tan obvi, que no entendre-ho desqualifica per a la política real a qui no ho entenga.
Ara, si que estic d'acord en que en política hem de parlar dels problemes de la gent. La nostra tasca ha de ser millorar les condicions de vida de la ciutadania. Quina llàstima, que quan un es dedica precisament a fer estes cose, i això implica donar-li la raó a qui la tinga (amb independència de si es diu pep o pepa), reba critiques del seu propi partit.