Moltes felicitats!

No sé en quina època els humans començaren a donar-li voltes al fet que s’esdevinguera el solstici d’hivern. No sé tampoc amb exactitud quan els romans ―fundadors de Valentia i d’Illici entre tantes altres coses― van revestir aquell moment de l’any amb l’advocació del Sol Invictus. I encara que ho he llegit en alguna banda, no recorde en quin moment el cristianisme va decidir que la Nativitat de Jesús havia de coincidir amb aquella festivitat de la religió romana...
Però en tot cas si recorde a mos pares, allà pel 1968, comprant en una papereria del Cabanyal un betlem de plàstic, i tornat a casa ben feliços d’imaginar-me entusiasmat per aquella adquisició. I també recorde les llagrimetes furtives que eixien dels meus ulls en posar el Jesuset, tan menut, a la caixa de cartó cada 6 de gener a poqueta nit: sóc un privilegiat perquè mos pares viuen, perquè he tingut una infantesa feliç i tranquila, perquè les meues festes de Nadal, Cap d’Any i Reis són, encara, com vull que siguen...
Però no tot pot ser sempre tan bonic: conec gent que en estes dates està patint perquè els pesa la incertesa per la salut dels pares, o perquè saben que és qüestió de dies que la vida del papà i iaio s’apague, o perquè tenen la ment molt ferida a causa d’una mort massa pròxima. Per no parlar de les tones de dolor, i de pobresa, i d’escarni, i de fam, i d’injustícia, que milions i milions i milions i milions de persones arrosseguen cada 25 de desembre amb independència que participen, o no, de les connotacions bonhomioses de les celebracions públiques de les festes de Nadal.
En uns dies tan pletòrics per a tants, els cervells de les nostres latituds haurien de pensar, ni que siga un poquet, en els congèneres que traguen saliva. No és qüestió d’amargar-nos el cava, obviament, sinó se saber-nos una miquiua humans i actuar en conseqüència (que de maneres, haberlas haylas). Felicitacions fraternes.