L'adreça d'internet que figura en el títol és d'inexcusable consulta. I estes també: http://www.arrhash.com/
http://www.venenodelrif.blogspot.com/
I també en YouTube, posant-hi "Arrhash".
dimecres, 25 d’agost del 2010
Horror. Arrhash: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100825/53988179455.html
L'adreça d'internet que figura en el títol és d'inexcusable consulta. I estes també: http://www.arrhash.com/
http://www.venenodelrif.blogspot.com/
I també en YouTube, posant-hi "Arrhash".
dissabte, 7 d’agost del 2010
Dades.
Unes informacions que completen el post anterior. L'article l'ha publicat hui, 7 d'agost, el Levante-EMV:
Castelló supera en identidad nacional a Alicante y se erige en bastión españolista
El 50% de castellonenses se siente más español que valenciano, un nivel superior a todas las autonomías
PACO CERDÀ VALENCIA El País perplex que hace 36 años radiografió Josep Vicent Marqués en su famoso ensayo, ni es un país homogéneo ni es tan sólo perplex a nivel identitario. El análisis por provincias del último barómetro autonómico del CIS tumba el mito del alicantinismo como principal foco de irradiación del sentimiento españolista en la Comunitat Valenciana y, en cambio, sitúa a la provincia de Castelló como la más desvalencianizada a nivel identitario. En concreto, un 31% de los habitantes de Castelló se siente "únicamente español" y un 19% se declara "más español que valenciano". En total, pues, un 50% de ciudadanos de Castelló quedan en la órbita españolista. En Alicante, esta cifra se queda en el 44,7%. Y en Valencia, en el 17,9%. Lo primero que sorprende es la elevada proporción del sentimiento español en Alicante y Castelló. Así desglosadas, las dos provincias se sienten más españolas que ninguna comunidad autónoma incluyendo a Castilla y León (39,2%) y Madrid (38,9%). La media estatal por autonomías es de un 20,8% de identificación primordialmente española. Puede afirmarse, siempre según el último barómetro del CIS, que Castelló y Alicante se han convertido en el bastión del sentimiento españolista en el conjunto estatal. Tanto es así que, mientras que en Valencia sólo el 4,7% de ciudadanos se declara "únicamente español", la cifra sube al 28,5% en Alicante y al 31% en Castelló.Después hay otro factor digno de análisis. Tumbado el mito del alicantinismo como gran obstáculo a un proyecto valencianista, resulta discutible -o directamente inverosímil- establecer una relación proporcional entre el nivel de uso del valenciano y la valencianidad identitaria de cada provincia. Cabría, tal vez, repensar las identidades en la Comunitat Valenciana en función de la rivalidad entre capitales de provincia. Es decir, que una reacción antivalenciana desatada en Castelló o Alicante desembocara en una adhesión antinatural al sentimiento españolista en exclusiva.Valencia, centro del valencianismo También emerge otro aspecto para el estudio. ¿Dónde está el músculo de la identidad valenciana? Antes, y esto ya no sorprende tanto, cabe matizar que no es tan fuerte como para llamarle "músculo". Y segundo, que los ciudadanos que se sienten "únicamente valencianos" o "más valencianos que españoles" son el 13,5% en la provincia de Valencia. En Castelló y Alicante, la identidad valenciana es residual: 6,5% en Alicante y 4,8% en Castelló. Lo que no ha cambiado es el sentimiento identitario mayoritario en las tres provincias es -especialmente en Valencia- sentirse "tan español como valenciano". La postura soberanista ("unicamente valenciano") se queda en el 1,5%. Menos de los que no saben ni contestan.A la cabeza en pérdida de autopercepción de identidad autonomistaLa desafección valenciana hacia la autonomía y su apego creciente al centralismo, como demuestra el último barómetro del CIS, constituye la evidencia de un "fracaso político de la Generalitat", según destaca el sociólogo Vicent Flor en su tesis "L'anticatalanisme al País Valencià. Identitat i reproducció social del discurs del 'blaverisme'", que se publicará aligerada en un libro el próximo curso literario. Según apunta Flor en su tesis, a la que ha accedido este diario, la Comunitat Valenciana es, junto a Murcia, la comunidad donde hay más personas que consideran que el sentimiento nacionalista o regionalista es menor ahora que en el pasado. "La acción política de la Generalitat Valenciana no habría contribuido a incrementar el regionalismo valenciano ni menos todavía, suponemos, el nacionalismo valenciano", afirma Flor. "El anticatalanismo -añade el profesor de la Universitat de València- ha sido un instrumento particularmente eficaz del nacionalismo español al estigmatizar e impedir el crecimiento social del valencianismo político".
La imatge en:
http://lauravalvil.files.wordpress.com/2008/11/las-provincias-28-12-08-reducido.jpg
dijous, 5 d’agost del 2010
Algunes realitats valencianes.
El mapa precedent recull diverses adhesions a la identitat etno-territorial que estan vives en les terres valencianes. Encara en falta alguna. La imatge en:
L'article que seguix mostra realitats valencianes sabudes i impactants. Publicat en el Levante-EMV en el dia de hui, 5 d'agost de 2010:
Radiografía
Los valencianos giran hacia el centralismo
Los ciudadanos de la C. Valenciana que preferirían una España unitaria sin autonomías aumentan del 10 al 18% en sólo ocho años - El 31,4% se siente únicamente español o más español que valenciano, un nivel sólo superado por Castilla y León y Madrid
PACO CERDÀ VALENCIA Circula la tesis de que la Batalla de València y sus epílogos desactivaron el nacionalismo en la Comunitat Valenciana. Es falso. Hay un nacionalismo en pleno auge: el españolismo de tintes centralistas. Así se desprende del último barómetro autonómico del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), que sitúa a los valencianos entre los españoles que más rechazan la descentralización territorial del Estado en autonomías y que, al mismo tiempo, tienen un mayor sentimiento de españolidad. Las cifras sorprenden en una comunidad heredera de aquel reino independiente durante cinco siglos y con lengua propia que fue Valencia. Ahora, tres siglos después de la desfeta de Almansa y tres décadas después de la Transición, un 18,3% de valencianos preferiría que España fuese "un Estado con un único Gobierno central sin autonomías". Este nivel de centralismo uniformizante -lo apoya casi uno de cada cinco habitantes- sólo es superado por Aragón, Castilla y León, y Madrid. Y es destacable la evolución de la Comunitat Valenciana en los último ocho años, cuando el porcentaje de centralistas que abolirían las comunidades ha crecido del 10,3 al 18,3%.¿Por qué? Los mismos valencianos dan su explicación. A su juicio, la creación y el desarrollo de las comunidades autónomas es considerado como un proceso "negativo" por el 26,5% de habitantes y sus defensores han caído 26 puntos en ocho años. Pero el descreimiento del autogobierno va más lejos. Siempre según la encuesta del CIS, un 23,4% de los valencianos prefiriría un menor grado de autonomía del actual y un 42,6% no quiere que la Comunitat Valenciana reciba más competencias. Pero no se trata sólo de una concepción territorial de España. El "nacionalismo invisible" -en descripción del escritor Suso de Toro- penetra hasta el tuétano de los valencianos. Hasta lo más profundo de su identidad. Así, el 31,4% de los valencianos se sienten "únicamente españoles" o "más españoles que valencianos". Por delante sólo están Castilla y León, cuna de Castilla y germen de España, y la Comunidad de Madrid, capital del Reino y kilómetro cero del centralismo político español. Inmediatamente después viene la Comunitat Valenciana. Otras comunidades con lenguaContrasta la españolidad identitaria de los valencianos con la de las otras comunidades con lengua propia. En la Comunitat Valenciana, sólo el 9% de habitantes se siente más de su comunidad autónoma (más valenciano) que español. En Navarra son el 30%, en Cataluña el 26%, en el País Vasco el 24%, en Galicia el 22% y en las Baleares el 21%. Todas las otras comunidades con lengua propia, pues, duplican y triplican a la Comunitat Valenciana en identidad autonómica. Y si se les repregunta, los valencianos no dudan en ratificar ese entusiasmo españolista: un 90% de valencianos se declara muy orgulloso o bastante orgulloso de ser español, mientras que el orgullo de ser valenciano desciende al 81%.Y un dato a tener en cuenta: el CIS recabó las respuestas entre el 23 de enero y el 2 de marzo. Es decir, cuatro meses antes del mundial de fútbol de Sudáfrica que disparó el fervor patriótico en todo el Estado, al que la Comunitat Valenciana contribuyó encabezando la compra de banderas españolas, según fuentes del sector. Las banderas todavía siguen luciendo en muchos balcones valencianos. Y, observando el estudio del CIS, tal vez ya no sea únicamente por el gol de Iniesta.
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/08/05/valencianos-giran-centralismo/728555.html
diumenge, 18 de juliol del 2010
Two Nations: Catalonia and Spain.
D'una part, i si bé la nació espanyola té sense dubte nombrosos adeptes a Catalunya, la nació catalana n'hi té més segons les últimes enquestes: segons sembla, prop del 50% de la població votaria sí en un hipotètic referèndum d'independència (pocs dies després de fer-se públics els fonaments de la sentència del TC sobre l'Estatut).
De l'atra part, Espanya ja seria un país nacionalment normal a la francesa, i amerat d'un únic -i pletòric, i molt massiu- nacionalisme banal, de no ser pels altres nacionalismes poderosos presents a Catalunya, a Euskadi, etc.
La redacció de La Vanguardia -narradora de l'ascens independentista viscut en el si de la societat catalana-, Mayte Alcaraz des de l'ABC -encantada de la vida i a punt de posar-se a botar al crit de ¡yo soy español, español, español!- i Juan Cruz -des d'El País- ens donen fe dels nous temps.
http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20100718/53967434806/el-fallo-del-tc-catapulta-el-respaldo-a-la-independencia-que-roza-el-50.html
http://www.abc.es/20100718/espana/generacion-complejos-201007180340.html
http://www.elpais.com/articulo/opinion/soy/espanol/elpepusocdgm/20100718elpdmgpan_8/Tes
La imatge procedix de:
http://tecadarbucies.blogspot.com/2009/11/11d-isona-passola-directora-de.html
diumenge, 11 de juliol del 2010
El futur nacional de Catalunya.
Dos aspectes de la gegantina manifestació celebrada ahir, dissabte 10 de juliol de 2010, a la ciutat de Barcelona.
L'acte va ser convocat com a protesta per la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) respecte l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, però els analistes coincidixen a l'hora d'assenyalar que les consignes més corejades van ser les independentistes (In!-In-de!-In-de-pen-dèn-ci-a!): allò que se'n diu un corrent profund sobiranista/independentista ha pogut consolidar-se massivament en el si de la societat catalana, mentre els fonaments de la sentència del TC remeten a una Espanya retòricament uninacional que, en tant que només uninacional, no existix ni a Catalunya, ni a Euskadi, ni a...
-
Per a més, i contrastada, informació:
-
BBC NEWS, CNN, EURONEWS, FRANCE 24 i AL JAZEERA:
-
-
-
-
-
-
Premsa madrilenya, barcelonina, valentina i brussel·lesa:
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
http://www.elpais.com/articulo/espana/recortes/calentaron/protesta/elpepuesp/20100711elpepinac_7/Tes
-
-
-
-
-
-
-
Nacionalismes i futbol en la premsa espanyola, catalana i anglesa:
-
-
-
Òmnium, Eskup i Televisió de Catalunya:
-
-
-
Fotografies de Pere Virgili y de Josep Losada, publicades en l'edició digital del diari Avui.
divendres, 14 de maig del 2010
Ha mort Miquel Siguan.
Mor Miquel Siguan, autoritat mundial en psicolingüística
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/05/mor_miquel_siguan_autoritat_mundial_en_psicolinguistica_51552.php
«Miquel Siguan va morir aquest dissabte a Barcelona a l'edat dels 92 anys a causa d'un aneurisma. Considerat una autoritat mundial en psicolingüística, va ser un defensor de la immersió i del bilingüisme. Miquel Siguan, personalitat científica clau als primers anys de la Transició, va portar del Quebec el model d'immersió lingüística que s'acabaria aplicant en el sistema escolar català. Va ser creador de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB), doctor honoris causa per la universitat Autònoma de Barcelona i les universitats de Ginebra, País Basc i Sevilla, i autor d'una trentena d'obres, moltes d'aquestes traduïdes a diversos idiomes.La seva capacitat el va portar a una carrera científica que el conduiria de la psicologia clínica a la psicologia industrial, la social, l'evolutiva i finalment, ja als anys 70, a la psicolingüística, d'on en va assolir més anomenada.Als anys 80 i 90 Siguan va tractar el contacte entre llengües i es va convertir en assessor de la Unesco i la Comissió Europea. El 1988 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. El Singular Digital l'entrevistava ara fa escassament uns mesos en motiu de la publicació de les seves memòries.Siguan serà enterrat aquest avui a dos quarts de dotze del migdia al cementiri de Sant Gervasi».
§§§§§§
Miquel SIGUAN (Declaracions a Rafael Company & Marc Borràs: «Miquel Siguan. A Babel la Pentecosta», Mètode. Revista de Difusió de la Investigació de la Universitat de València, 12, Llengua, nació, norma, conflicte, Universitat de València, València, 1996, pàg. 38)
Que hi ha una estreta relació entre llengua i política en el món contemporani és clar, però això no ha passat sempre així.
A l’Europa de l’edat mitjana hi havia moltes llengües per comunicar-se i això no tenia una repercussió política immediata, o almenys no tan forta. És clar que tampoc no podem pensar que a l’edat mitjana el concepte de nació fos tan clar, quan un rei moria podia repartir el territori entre els seus fills... i això és bastant incompatible amb una idea de nació.
Val a dir que la idea d’estat nacional es va anar construint al llarg de l’època moderna i, alhora que s’unificava l’estat, semblava més còmode també unificar la llengua. Però aquesta unificació responia a un criteri de coherència ―diguem-ne administrativa― del poder.
Al segle XIX, però, a aquesta situació de facto s’afegeix un tipus de justificació ideològica: tots els que parlen la mateixa llengua, tenen la mateixa cultura i la mateixa tradició i, per tant, constitueixen una mateixa nació. A partir d’aquí, la llengua esdevé un dels principals senyals d'identitat. Fins i tot, en alguns casos, la llengua substitueix d’altres senyals identificatius que havien estat molt importants. El nacionalisme quebequés ―que ara incideix tant i tant en les diferències lingüístiques― es fonamentava sobretot en distincions religioses. Hi ha bastants situacions semblants. Però és veritat que al segle XIX la llengua passa a ocupar un primer pla i és en nom de la llengua que s’unifiquen territoris en una unitat política (com Itàlia o Alemanya) o, a l’inrevés, que territoris que formaven un estat o un imperi (com l’austro-hongarès) es van desmembrant.
dilluns, 3 de maig del 2010
Ara.
El passat dimecres 28 d'abril vaig donar una conferència en l'aula F.3.2 de la Facultat de Geografia i Història de València. L'entitat Tirant lo Blanc m'havia convidat per a parlar sobre "El Poble Valencià i Europa" i ho vaig fer. Però, a més, hi vaig voler dir alguna cosa "complementària". Transcric íntegrament la crònica que n'apareix hui en el diari Levante-EMV. La signa Paco Cerdà, a qui agraïsc enormement l'esforç de síntesi realitzat i el grau de versemblança aconseguit.
Només vull aclarir que, en la taula on jo seia també es trobava un membre del valencianisme jove. I que, evidentment, el pervindre del valencianisme depén molt més de les iniciatives de persones com ell que no de les reflexions que jo puga fer. En qualsevol cas les meues paraules responen a conviccions ben fermes, compartides amb la resta de persones demòcrates: el 1987, en els inicis de la tertúlia de l'Hotel Inglés, un convidat va dir que per a resoldre el conflicte identitari valencià tot era negociable. Llavors un liberal de la vella escola (Joaquim Muñoz Peirats, que morí poc després) va demanar la paraula: No. Todo no es negociable. Va dir. I continuà: Los derechos humanos no son negociables.
Doncs això.
´El valencianismo sólo sobrevivirá si acepta a un pueblo mestizo´
En un aviso contra tentaciones esencialistas, el teórico Rafael Company advierte que el proyecto valencianista sólo será viable si engloba a los inmigrantes que trabajan por su nueva sociedad.
PACO CERDÀ VALENCIA
Igual que no se entiende el pueblo valenciano actual sin la herencia europea asimilada, tampoco se comprenderá el futuro de la sociedad valenciana sin encajar a los nuevos emigrantes llegados a la terreta desde Europa u otros continentes. Y esto, según advirtió el teórico Rafael Company en la última conferencia del ciclo sobre valencianismo que acoge la Universitat, es el "reto" que afronta el movimiento nacionalista valenciano. "El valencianismo sólo sobrevivirá si acepta un pueblo muy mestizo, porque es el único existente y porque ese pueblo es el que propicia que se haga el pan y se atienda a las personas dependientes. Porque estos ciudadanos son tan valencianos como los que defienden una bandera quatribarrada, con franja azul o estelada", dijo Company para ahuyentar cualquier "tentación esencialista" o etnicista en nombre de una patria. "Independientemente de si somos una nación o dos o tres, -añadió- la integración de los inmigrantes es el reto real de futuro. Porque hay que recordarlo: valenciano es quien vive y trabaja en el País Valencià".
Esto fue un aldabonazo de Rafael Company dirigido a quienes lleven en la sangre una dosis extra de nacionalismo. Pero hubo más. El ex director del MuVIM y activista nacionalista desde la juventud duda acerca de "si el valenciano tiene realmente futuro". Ahora bien: de lo que sí que está seguro es de que "el pueblo valenciano es un concepto administrativo pero no sentimental" tras la fractura producida en la Batalla de Valencia.
Europa no es la salida
En realidad, Rafael Company acudió a hablar de la relación entre Europa y el pueblo valenciano. Y partiendo de un profundo europeísmo, también ahí fue crítico. "La Unión Europea actual no tiene nada que ver con aquello que alguna vez nos pudo emocionar. Hoy es la suma de 27 egoísmos de Estado y populismos chabacanos con discursos xenófobos e intolerantes". Esa Europa, subrayó, "no creo que ayude al proyecto valencianista".
De hecho, esa misma Europa sirve de espejo en el que ver reflejados algunos de los problemas del nacionalismo valenciano. Con un fuerte apoyo en las imágenes y los gráficos, Rafael Company demostró que el boicoteo a los productos catalanes y la extranjerización de los vecinos del norte bebe de las técnicas nazis, "sólo que ellos lo llevaron a la quinta potencia".
También en el Viejo Continente hay polémicas sobre las variedades lingüísticas al estilo catalán/valenciano. Ocurre con el bosnio y el croata, el danés y el noruego, el búlgaro y el macedonio, corso e italiano, gallego y portugués... "La ideología lingüística en Europa es blavera", resumió. También hay pugnas europeas entre pan-nacionalismo y nacionalismo estricto (al estilo Països Catalans/País Valencià) y eso se puede ver con los flamencos, moldavos, chipriotas o checoslovacos. Ni siquiera hemos sido originales, zanjó Company, en las disputas que han socavado la identidad valenciana en las tres últimas décadas.
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/05/03/valencianismo-sobrevivira--acepta-pueblo-mestizo/701830.html
La fotografia, signada per F. Bustamante, porta el següent peu: Rafael Company, junto a un mapa que marca "la Europa que cuenta".
dilluns, 8 de març del 2010
«Me voy porque quiero dormir tranquilo, tener la cara alta por la calle y que mis hijos se sientan orgullosos»
En un museu de titularitat pública ―on jo treballe― els polítics del partit majoritari a la Comunitat Valenciana (el PP) van decidir censurar unes fotografies ―ja publicades en premsa― que els resultaven «molestes».
http://www.cadenaser.com/espana/fotogaleria/fotos-caso-gurtel-censuradas-pp/csrcsrpor/20100305csrcsrnac_1/Zes
http://issuu.com/revistaeines/docs/fragments
Per a més inri, eixos polítics del PP van voler co-responsabilitzar de la seua actuació el director del museu. El director del museu ha dimitit, i ha deixat claríssim que els polítics que ens «governen» volen enganyar l'opinió pública.
http://www.elpais.com/articulo/espana/Dimite/director/museo/censuro/exposicion/imagenes/caso/Gurtel/elpepuespval/20100308elpepunac_1/Tes
A més, en declaracions a una ràdio, el director ha donat una lliçó d'ètica, que pot resumir-se en unes paraules impensables en boca d'eixos polítics de dreta dura: «Me voy porque quiero dormir tranquilo, tener la cara alta por la calle y que mis hijos se sientan orgullosos».
http://www.cadenaser.com/espana/audios/voy-quiero-dormir-tranquilo-tener-cara-alta-calle-hijos-sientan-orgullosos/csrcsrpor/20100308csrcsrnac_2/Aes/
Com a corol·lari, totes les persones que treballem en el museu afectat hem elaborat un comunicat públic, de suport absolut a la trajectòria i a l'actitud del nostre ―fins ara― director.
http://www.europapress.es/comunitat-valenciana/noticia-trabajadores-muvim-muestran-apoyo-roman-calle-20100308153047.html
No sé per quant de temps estos enllaços seguiran operatius en internet. Però hi haurien de romandre accessibles per sempre més: parlen de censura i d'intent de manipulació informativa, i parlen també d'una resposta digna a la supèrbia i a l'autoritarisme, i d'unes treballadores i d'uns treballadors que volen defendre l'esperit crític i el raciocini (i que no tenen, al respecte, altre poder que el de les paraules).
diumenge, 31 de gener del 2010
Cabanyal, terra estimada.
Imagineu que ara, en l'any 2010, Rita Barberà, Francisco Camps, Alfonso Grau (primer tinyent d'alcalde de l'Ajuntament valentí) i Rafael Blasco (el totpoderós conseller valencià) decidiren tirar a terra bona part del Barri del Carme de la ciutat de València: podrien argumentar que l'antiga Avinguda de l'Oest va quedar inconclosa i que ―per tal de rehabilitar el Carme― paga la pena enderrocar-hi bona part de les cases.
Amb esta hipotètica actitud dels dirigents del PP valencià, el somni d'una gran artèria viària que comunique la Plaça de Sant Agustí i el Pont de Sant Josep es posaria, finalment, a l'abast de la mà. Al cap i a la fi, prolongar l'Avinguda del Baró de Càrcer «només» costaria la destrucció de, posem per cas, els carrers de Dalt i de Baix. I això per al PP seria... pecatta minuta.
Traslladeu la ficció de lloc, i convertiu-la en realitat: bescanvieu l'Avinguda de l'Oest per l'antic Passeig al Mar, i mireu sobre el plànol els efectes de prolongar l'Avinguda de Blasco Ibáñez sobre el Cabanyal. Pecatta minuta per al PP. I la dissort per al barri on vaig viure de menut.
Barberà, Camps, Grau, Blasco i Canal 9: el circ de la manipulació i de la hipocresia. I, enfront, tanta gent víctima del dessassossec i de la desesperació. Enfront del PP valencià, tanta gent amb l'amenaça constant d'haver-se'n d'anar.
Sobren les paraules perquè ni Barberà, ni Camps, ni Grau, ni Blasco, ni Canal 9 volen sentir-ne: són molt cabuts i, per bé que no tinguen els diners suficients per a dur endavant la maleïda prolongació, no deixaran de donar la llanda fins que el Tribunal Constitucional els pare els peus (i, tot i amb això, ja voríem!). Damunt es vestiran d'independentistes por-un-día, i ens donaran lliçons sobre la defensa de l'autogovern: cosas veredes.
Hui, diumenge 31 de gener de 2010, he passejat en manifestació ―amb molts milers de persones més, del Cabanyal i del planeta― una terra molt estimada per mi. Una terra que, malgrat les mentides de Rita i els seus, està perfectament comunicada amb els altres barris de la ciutat de València.
Un bes des del Canyamelar, just a tocar del Cabanyal.
La fotografia prové del web del diari Levante-EMV.
diumenge, 3 de maig del 2009
La història dels diners del món, a la capital del País Valencià.
Els amants i estudiosos de la història econòmica i de la numismàtica compten amb un nou espai dedicat a les esmentades disciplines: la rigorosa exposició permanent «Història dels diners».
Esta mostra es troba ubicada en les instal·lacions del Museu de Prehistòria (Centre Cultural La Beneficència, C/Corona 36), en el centre històric de la ciutat de València ―a escassos metres de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), a cinc minuts de la Porta o Torres de Quart, a quinze minuts a peu del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM), i a uns vint minuts de l’estació de ferrocarril de València (l’Estació del Nord) i de la plaça de bous de la ciutat.
L’accés a l’exposició «Història dels diners», com a la resta de les exposicions del Centre Cultural La Beneficència, es gratuït, i pot realitzar-se de dimarts i diumenge (a partir de les 10 del matí, i fins les 8 de la vesprada en hivern i fins les 9 en estiu).
Crec que ningú millor que els mateixos responsables de l’exposició, arqueòlegs, per a que ens n'expliquen el contingut, i és per això que ací deixe l'adreça d'un document elaborat al respecte en el Museu de Prehistòria:
http://www.tumuseo.com/images/files/Historia%20dinero.pdf
Que ningú en tinga dubtes: per més que en esta nova mostra puga enyorar-se alguna tècnica comunicativa i, també, major «atreviment» en certs aspectes de la concepció (i de la realització), l’exposició «Història dels diners» té diverses característiques que la fan mereixedora de ser visitada:
1. ha sigut elaborada amb una acurada i elegant factura;
2. integra algunes apostes narratives originals;
3. compta amb un patrimoni molt interessant, tant per a la ciutadania de la Comunitat Valenciana com per a persones de qualsevol part del planeta; i
4. està a l’altura de les exhibicions actuals sobre història dels diners existents en els museus, cases de moneda i bancs centrals del món.
Rafael Company. Àrea de didàctica del MuVIM
dimarts, 28 d’abril del 2009
Molta gent... i ben digna.
Molta gent ha assistit hui a la manifestació per la dignitat del sistema d'educació pública a la Comunitat Valenciana. Molta gent que, potser, no haurà trobat massa espai ―o cap― en els noticiaris de la suposada Televisió Valenciana.
En la nit d'un dia a recordar, el meu suport a tantes professores i mares, a tants pares i professors que són conscients de la buidor de la retòrica de Conxa Gómez, del conseller Font de Mora i del president Camps. Fets, i no paraules!
La fotografia, de Juan J. Monzó, apareix en l'edició digital del diari Las Provincias ara mateix:
divendres, 6 de març del 2009
Carta oberta a Pau Viciano.
Publicacions de la Universitat de València acaba de traure a la llum un volum que porta per títol País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. En primer lloc he de dir que em sorprén una miqueta comprovar que en la contraportada, i juntament amb la identitat corporativa de l’editorial, hi apareix ben visible l’expressió «Valencians pel Canvi», denominació d’una coneguda plataforma cívica valenciana fundada el 1999: dic que això em sorprén perquè la referència a VpC no apareix en cap altre lloc del llibre ―no figura, per exemple, en la indicació del copyright―, i en conseqüència no acabe de tindre clar si l’obra és una coedició, o si esta criatura escrita és el fruit d’una altra mena de col·laboració.
Siga com siga, supose que el contingut del llibre mereixerà els comentaris i les respostes, com a mínim, d’aquells interessats en el pervindre del valencianisme «catalanista» i, també, dels capficats en aconseguir que el valencianisme no duga aparellat el qualificatiu de «catalanista».
En altra conjuntura personal ―i en tant que valencianista excatalanista, membre del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, CAV, i del BLOC― potser m’atreviria a endinsar-me en el conjunt de reflexions de País Valencià, segle XXI, però travesse una època en què veig limitat el meu temps lliure per l’exercici de moltes i diverses ocupacions. No obstant això, i atenent a que en una part de l’obra he sigut esmentat amb nom i cognom, i donat també que les coses que s’hi diuen de mi són absolutament errònies, considere del tot necessari escriure este post i enviar-ne còpia a l’autor del desaguisado.
Estic referint-me a Pau Viciano, artífex del text «Il·lusions i realitats a dues bandes d’una frontera» (pàgs. 17-23). Viciano hi jutja quatre de les cinc col·laboracions presents en el llibre realitzat en ocasió dels 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918, i m’hi retrata (pàg. 22) amb els següents trets principals:
a) autor d’un «cant al blasquisme, no al de don Vicent, sinó al d’un altre Blasco, Rafael, l’exconseller socialista i conseller perpetu del Partit Popular»;
b) propugnador de l’acceptació d’«aquesta “Florida feta a la valenciana”» en què s’ha convertit la València del PP;
c) partidari «segurament» de la gestió privada de la sanitat, l’educació, les pensions i la dependència; i
d) impulsor d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps».
El text en què Viciano es «fonamenta» per tal de caracteritzar-me com ho fa es diu «L’agenda del nacionalisme valencià: 1918-2008», i ocupa quatre pàgines (52-55) de l’esmentat volum commemoratiu:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf
He de confessar que la meua primera reacció ha sigut rellegir les meues paraules, i això per si de cas vaig ser molt confús quan escriguí aquella reflexió. Però no: Viciano m’ha «construït» amb les quatre característiques de marres contra tota lògica. Vegem-ho detalladament:
1. Esmente, és cert, a Rafael Blasco en una ocasió. Però en este context (pàg. 53):
Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant en molt bona part la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.
Si de l'anterior enumeració de polítics, i de la redacció del text que acabeu de llegir, es pot deduir que jo faig apologia de l'obra política de Rafael Blasco, no sé per quina raó Pau Viciano no diu també que faig apologia ―per exemple― de Joan Lerma, el responsable de la defenestració de qui posteriorment seria «conseller perpetu del Partit Popular»...
2. Esmente, igualment, la «Florida feta a la valenciana» en què el PP ens ha convertit, però d’esta manera (pàg. 55):
Un model, en tot cas, molt poc planificat [...] Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!
El nacionalisme valencià, el valencianisme polític decidit a impulsar un procés de nation building específic per a les terres esteses entre Morella i Oriola, no hauria d’oblidar-se’n que una part imprescindible de la seua futura obra de govern ―si les urnes foren propícies a la hipòtesi― és, igualment, contribuir al fet que la Comunitat Valenciana comence a remuntar posicions en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a la qualitat dels servicis sanitaris oferits, dels diners públics invertits en l’educació pública, dels suplements autonòmics de les pensions, de la celeritat en el reconeixement dels beneficiats per la llei de dependència i en l’abonament de les quantitats que se’n deriven. Governar, doncs, i també, en funció de la qualitat de vida de moltes persones que mereixen formar part de les màximes prioritats d’una obra de govern. Persones que, en el nostre «model Florida» i per fer servir una boutade, semblen estar quasi només destinades a entusiasmar-se davant Canal 9 quan una locutora remarca, amb un somriure d’orella a orella, que el món sencer està pendent dels eventos organitzats en la nostra comunitat autònoma.
Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, i perfectament, la crítica al model de Francisco Camps et alii, basat en els eventos amb què s’omplen la boca i bombardegen mediàticament els ciutadans. Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, també perfectament, la meua aposta «socialdemòcrata avançada». Llavors: de què va Viciano?
3. No sé, igualment, d’on pot haver tret Viciano que jo participe d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps». I no sé, tampoc, per quina raó li sap tan greu que jo advoque per un partit valencianista que puga ser votat per «falleres de mare senegalesa». Este últim extrem, em pense, estava prou ben explicat en el meu text (pàg. 55):
El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.
Per a tancar el tema, i a la vista de les conclusions que Pau Viciano trau sobre mi, em plantege una doble hipòtesi: la primera, que sent com és un medievalista coneixedor del llatí, travessa una estranya regressió que l’impossibilita entendre llengües romàniques com la nostra (i llavors estic per dirigir-me a ell com a «Paulus Vitianus», per tal que m’entenga millor); la segona, que l’il·lustre historiador que ha decidit retratar-me com afí al regionalisme pepero neoliberal, va fer una lectura tan esbiaixada del meu text perquè allò que importava era fer-me encaixar en un «motlle» prèviament fabricat. Cosa que jo, Rafael Company, mai he fet amb ell.
diumenge, 1 de març del 2009
Una decisió del V congrés nacional del BLOC.
Levante-EMV, 1 de març de 2009:
«V CONGRESO. El Bloc acepta los símbolos oficiales tras un debate interno.
La gestión de Morera recibe una contestación del 37% tras la polémica ponencia política.
J. L. G., Valencia.
El Bloc zanjó ayer el debate de los símbolos tras unas semanas de cierta polémica, surgida por el contenido de la ponencia política redactada para el V Congreso que se celebra este fin de semana en Valencia. El texto original, que hacía una llamada a asumir la simbología estatutaria, concretamente la senyera coronada, generó una avalancha de enmiendas de diversas comarcas.
Finalmente, la comisión aprobó ayer la enmienda de consenso impulsada por la dirección y avalada por once de las quince comarcas reacias al texto original y el propio equipo ponente. En esencia, la solución viene a decir lo mismo: que el Bloc acepta los símbolos oficiales, como viene haciendo con normalidad desde el Congreso de l'Eliana, en 1996, cuando la entonces coalición valencianista aceptó la bandera con franja azul e himno oficiales.
"La sociedad valenciana ha superado el conflicto identitario y el Bloc ha dado pasos en ese sentido", dice el texto pactado, que invita a "aceptar sin dramatismo todos los universos simbólicos que puedan contribuir al proyecto político valencianista". La ponencia política fue finalmente aprobada por 144 votos a favor, tres en contra y 18 abstenciones en la comisión.
Antes de llegar a ese resultado, se sometió a votación una enmienda presentada por la agrupación de Valencia ciudad, partidaria de recoger explícitamente la apuesta del Bloc por los aspectos simbólicos valencianos. Es precisamente en la capital donde el partido de Morera ha tenido tradicionalmente más problemas para transmitir esa normalidad respecto de los aspectos identitarios. "Todo símbolo que no asumamos será utilizado contra nosotros", venía a decir el texto, rechazado por 156 votos contra 76 favorables.
Por lo demás, no hubo sorpresas y la candidatura de Enric Morera, actual secretario general, fue la única que se presentó para la votación que se celebra hoy. Morera dejó claro que "la división identitaria no forma parte de la agenda política" del Bloc. Su gestión fue aprobada por el 63% del congreso, pero su informe obtuvo 69 votos en contra y la abstención de 106 de los 470 delegados presentes. Ese 37% de contestación puede interpretarse como una censura a la polémica que se ha generado con la ponencia política, aunque Morera lo atribuyó al desgaste vinculado a la presencia institucional del partido [...]».
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009030100_19_561408__Comunitat-Valenciana-Bloc-acepta-simbolos-oficiales-tras-debate-interno
«V CONGRESO. El Bloc acepta los símbolos oficiales tras un debate interno.
La gestión de Morera recibe una contestación del 37% tras la polémica ponencia política.
J. L. G., Valencia.
El Bloc zanjó ayer el debate de los símbolos tras unas semanas de cierta polémica, surgida por el contenido de la ponencia política redactada para el V Congreso que se celebra este fin de semana en Valencia. El texto original, que hacía una llamada a asumir la simbología estatutaria, concretamente la senyera coronada, generó una avalancha de enmiendas de diversas comarcas.
Finalmente, la comisión aprobó ayer la enmienda de consenso impulsada por la dirección y avalada por once de las quince comarcas reacias al texto original y el propio equipo ponente. En esencia, la solución viene a decir lo mismo: que el Bloc acepta los símbolos oficiales, como viene haciendo con normalidad desde el Congreso de l'Eliana, en 1996, cuando la entonces coalición valencianista aceptó la bandera con franja azul e himno oficiales.
"La sociedad valenciana ha superado el conflicto identitario y el Bloc ha dado pasos en ese sentido", dice el texto pactado, que invita a "aceptar sin dramatismo todos los universos simbólicos que puedan contribuir al proyecto político valencianista". La ponencia política fue finalmente aprobada por 144 votos a favor, tres en contra y 18 abstenciones en la comisión.
Antes de llegar a ese resultado, se sometió a votación una enmienda presentada por la agrupación de Valencia ciudad, partidaria de recoger explícitamente la apuesta del Bloc por los aspectos simbólicos valencianos. Es precisamente en la capital donde el partido de Morera ha tenido tradicionalmente más problemas para transmitir esa normalidad respecto de los aspectos identitarios. "Todo símbolo que no asumamos será utilizado contra nosotros", venía a decir el texto, rechazado por 156 votos contra 76 favorables.
Por lo demás, no hubo sorpresas y la candidatura de Enric Morera, actual secretario general, fue la única que se presentó para la votación que se celebra hoy. Morera dejó claro que "la división identitaria no forma parte de la agenda política" del Bloc. Su gestión fue aprobada por el 63% del congreso, pero su informe obtuvo 69 votos en contra y la abstención de 106 de los 470 delegados presentes. Ese 37% de contestación puede interpretarse como una censura a la polémica que se ha generado con la ponencia política, aunque Morera lo atribuyó al desgaste vinculado a la presencia institucional del partido [...]».
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009030100_19_561408__Comunitat-Valenciana-Bloc-acepta-simbolos-oficiales-tras-debate-interno
xxxxxxxxxxxx
Las Provincias, 1 de març de 2009:
«POLÍTICA. El Bloc busca el voto valencianista aferrándose a las señas de identidad.
El 63% de los delegados del congreso aprueba el informe de Morera.
HÉCTOR ESTEBAN. VALENCIA.
El valencianismo político lleva años en crisis. Desde el suicidio orgánico de Unió Valenciana, ningún partido ha sabido aglutinar el voto perdido. Ahora es el Bloc el que quiere hacer un intento en serio para recuperar esa bolsa de sufragios. Una apuesta sin complejos en la que se asume la Senyera estatutaria, el himno o las normas de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.
«POLÍTICA. El Bloc busca el voto valencianista aferrándose a las señas de identidad.
El 63% de los delegados del congreso aprueba el informe de Morera.
HÉCTOR ESTEBAN. VALENCIA.
El valencianismo político lleva años en crisis. Desde el suicidio orgánico de Unió Valenciana, ningún partido ha sabido aglutinar el voto perdido. Ahora es el Bloc el que quiere hacer un intento en serio para recuperar esa bolsa de sufragios. Una apuesta sin complejos en la que se asume la Senyera estatutaria, el himno o las normas de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Las dos ponencias que se debatieron ayer en comisión durante el congreso que la formación nacionalista celebra este fin de semana de Feria Valencia recibieron el respaldo del 95% de los asistentes. Hoy se refrendarán en pleno.
El actual líder del Bloc y único candidato a la reelección, Enric Morera, señaló que la identidad valenciana "no puede ser un elemento de división". El gesto del Bloc de asumir los símbolos estatutarios es un guiño dirigido a ese electorado que se decantó por otras opciones "que no son valencianistas" [...]».
http://www.lasprovincias.es/valencia/20090301/politica/bloc-busca-voto-valencianista-20090301.html
http://www.lasprovincias.es/valencia/20090301/politica/bloc-busca-voto-valencianista-20090301.html
dijous, 26 de febrer del 2009
Massa testicular.
http://desdeunrincondelbotxo.blogspot.com/2008/03/cojones_25.html
Escric este post amb anterioritat a la celebració del V Congrés del BLOC. Del Bloc Nacionalista Valencià, clar.Per algunes informacions publicades i escoltades, és ben previsible que el resultat final del debat sobre la ponència estratègica i política del BLOC siga el previst, el pactat ad maiorem pacis gloriam. En tot cas jo, en el si d’esta organització política del nacionalisme valencià, ara només sóc un disciplinat militant de base ―del col·lectiu Marítim de la ciutat de València― i pacta sunt servanda si doctors en té l’Església. Altra cosa és quines coses pense de veres del debat simbòlic... i serà prou per a l’interessat consultar diversos posts anteriors d’este mateix bloc, o llegir l’article «Valencianistes» de Vicent Baydal, amb les línies discursives del qual m’identifique:
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009022000_5_557843__Opinion-Valencianistes#EnlaceComentarios
o
http://www.pagina26.com/opinio/7178-valencianistes.html
El text de Baydal ha trobat una «resposta» en un escrit de Toni Cucarella (cite literalment, errades incloses):
«En la mesura que he estat militant d'organitzacions polítiques durant la transició, en particular del nacionalisme valencià, que he viscut en "carn viva" la batalla de Vaència", m'ix dels collons indignats dir-los a tota aquella rècua d'intel·lectualets blaveros que ara són l'àmina del Bloc, i algun de ressuscitat, que s'ha de ser un gran refill de puta -o un reignorant al servei de l'espanyolisme més cabró- afirmar que la UPV (expressió política primera d'això que alguns cagandanes de la política en diuen "fusterianisme polític") bandejava les expressions populars del poble valencià, que érem, doncs, "massa intel·lectuals" i altres collonades per l'estil. [...] Dic a Baydal i companyia: sigueu valents si voleu ser lladres. No feu acusacions injustes per a justificar el vostre ideari polític. Jo tinc memòria històrica i sé quines banderen enarboraven els feixistes valencians, sé com corria la violència i la por per la ciutat de València. Si digueu que ara cal abraçar l'ideari i els símbols dels qui practicaven aquella violència, si sou tan indecents i tan miserables com per acusar-nos del fracàs d'aleshores per pensar com pensàvem i com pensem - i ho fem sense vergonya i sense por a pesar de la violència-, no em disculparé per a dir-vos que sou una colla de malparits si a la fi justifiqueu el garrot i qui va empunyar-lo contra nosaltres. Vergonya, cavallers, vergonya!»:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/124759
Perfecte, com veieu: els collons indignats com a font discursiva. Esguits d’indignació, doncs, i constatar que alguna gent ha decidir oblidar el significat del verb «raonar». Ja s’ho faran aquells que ―sembla― tenen l’exclusiva d’haver viscut en «"carn viva" la batalla de Vaència"» (la lletra «l» del nostre topònim nacional, la mateixa al cim de la qual els reis de la Corona d’Aragó afegien una menudeta corona en els documents, li ha caigut a Cucarella en el seu article perquè, ja se sap, els collons indignats i les presses són dolents consellers quan escrivim en públic).
Jo, per si algú ho dubta, també he viscut en «carn viva», i amb por, i amb llàgrimes, i amb passió, i amb enuig, i amb pena, i amb desesperació, i amb lectures, i amb amistats, i amb il·lusions, i amb certeses, i amb dubtes, i amb familiars, i amb compromís, la Batalla de València. Era jovenet però ja valencianista catalanista. I este text de Cucarella em sembla una màxima expressió del desastre: un adherit d’aquell nacionalisme «quasicatalà» a València, moviment sempre orgullós de posseir ―de fer seues― la racionalitat i l’anàlisi científica (com a mínim així semblava que s’esdevenia quan jo era catalanista valencià), pensa vèncer discursivament Baydal et alii ―el nacionalisme valencià que només es proclama valencià― amerant-se d’indignació. Massa testicular, em pense.
divendres, 23 de gener del 2009
El debat en el BLOC i la identitat nacional.
Ahir vaig penjar, finalment, una carta oberta a Eliseu Climent, persona amb la que sempre he mantingut -i pense mantindre- relacions molt cordials. Crec que és una missiva oportuna en el context actual:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/12/carta-oberta-eliseu-climent.html
Potser m'equivoque i, com diu un dels comentaristes al post, allò que s'ha de fer ara és deixar "en pau d'una vegada" els "catalanistes", que ja no estarien "per romanços". Al respecte em resulta curiós observar quines actituds han pogut acabar destil·lant persones del catalanisme valencià, autodipositari tradicional de la "racionalitat": ara debatre a sac sobre les percepcions al voltant de la identitat nacional són "romanços". Perfecte: són tan "romanços" que el catalanisme valencià no té cap horitzó possible de complicitat amb sectors decisius de la societat valenciana. Són tan "romanços" que, si és pel catalanisme valencià, el nacionalisme espanyolista pot gitar-se a dormir ben tranquil sobre les costes i les muntanyes del Levante feliz ple de terres mítiques i fórmules 1 (construïdes per Eduardo Zaplana i Francisco Camps i ja beneïdes per Jorge Alarte).
Potser molta gent del Bloc, quan s'acosta l'hora de la veritat, experimenta un cert vèrtigen. Ho entenc fins a cert punt. Però crec que l'opció no és la paràlisi que potser s'albira: una identitat nacional valenciana no és, només, la summa de les identitats locals i comarcals tradicionals, per més que el Bloc, i en el si d'algunes d'aquelles, haja pogut obrir-se camí amb "pràctiques" heretades i renovades. No: la identitat nacional valenciana només podrà bastir-se si, al conjunt d'afirmacions locals i comarcals existents, afegim un poderós sentiment d'adscripció comunitària que, ves per on, no pot construir-se contra la idea de "valencianitat" creada durant vint-i-sis anys d'institucionalització autonòmica. Una institucionalització autonòmica que, no ho oblidem, s'ha fet a cavall de totes les terres que bategem com a valencianes, incloent-hi el cada vegada més gran hinterland veritable de la ciutat de València, on habiten moltes més persones que el milió i mig tradicionalment atribuït a l'estricta àrea metropolitana.
Em permetreu un epíleg dedicat a tots aquells autoproclamats "catalanistes" que pensen que el "valencianisme de conciliació" o "de construcció" és, només, una ocurrència de cervells desficiosos del Cap i Casal i rodalies: el futur nacional dels valencians no es jugarà mai més amb els paràmetres que Vicent Franch retratava humorísticament en la seua part de Document 88, quan definia "catalanista" com aquella persona que ―carregada amb la suposada solidesa argumental que la teorització fusteriana proporcionava― era incapaç de convéncer de les "quatre veritats bàsiques" el cosí que regentava la gasolinera en l'entrada del poble o de la ciutat mitjana. I tampoc es "guanyarà el país" fent com feia un amic meu, subscriptor de quatre o cinc exemplars de l'Avui, comprats amb l'objectiu de deixar-los "oblidats" en el casino i en alguns bars perquè, al seu parer, "algo farà"...
dijous, 22 de gener del 2009
Escòcia. Millor dit: un poquet d'Escòcia.
Vaja per davant que la meua estada a Escòcia no té per objectiu assabentar-me sobre les perspectives de l'independentisme escocés: tinc propòsits més modestos, com ara passar-m'ho d'allò més bé en la capital de la nació més septentrional de Gran Bretanya.
No obstant el que acabe de dir, sí tinc ulls per a algunes coses: a l'Edimburg turístic quasi no oneja la bandera britànica llevat que es tracte de seus d'organismes oficials, de bancs o de determinats espais com ara el castell; en paral·lel al fet ressenyat, l'hegemonia de la bandera escocesa oficial (amb el sotuer o aspa de Sant Andreu) és aclaparadora tant en les botigues com en molts indrets de la geografia edimburgesa, i també en els objectes de la quotidinaeïtat i en els productes kitsch (coents) locals, destinats al consum dels altres escocesos, dels anglesos, dels europeus, dels nordamericans...
El centre de la ciutat no ostenta cap pintada que l'embrute: independentisme o unionisme educats, en tot cas; i la premsa (el diari The Scotsman) tampoc no dedica ni un trosset de les seues pàgines al debat sobre la possible separació d'Escòcia respecte el Regne Unit: l'esmentat periòdic parla estos dies de la crisi, de fallides bancàries, de Barak Hussein Obama i de Robert Burns, el poeta nacional per excel·lència, romàntic, nascut fa dos segles i mig.
Burns també es fa present a les llibreries, a Waterstone's sense anar més lluny. Ací, on moltes persones fullegen i compren llibres, el debat identitari es percep amb certa intensitat: en les prestatgeries es veuen diverses històries generals d'Escòcia, així com molts llibres sobre episodis concrets del passat escocés i sobre "la qüestió nacional". I no hi manquen tampoc volums sobre el gaèlic (la llengua cèltica del septentrió d'Escòcia), i sobre l'scots, la varietat lingüística controvertida que ―derivada de l'anglés medieval― disposa de gruixuts diccionaris privatius.
Mentre passege i compre per la ciutat nova (neoclàssica "georgiana", bastida a cavall dels segles XVIII i XIX i francament espectacular), la "valencianitis" m'ataca, i em pregunte inesperadament si algunes persones del Bloc acabaran mitigant l'anunciada oposició a la ponència del Bloc. I també em pregunte, de sobte, si la gent del setmanari El Temps li haurà pogut entregar ja a Eliseu Climent còpia del contingut d'un post que he penjat este matí i he remés a la revista:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/12/carta-oberta-eliseu-climent.html
dissabte, 3 de gener del 2009
L'entrevista d'EL PUNT i la ponència del BLOC.
En este post transcric l'entrevista, realitzada per Enric Orts i publicada en el número 518 del setmanari El Punt (corresponent al diumenge 4 de gener de 2009), que porta per títol «Rafael Company» i n'ocupa les pàgines 11, 12 i 13. A més de les il·lustracions, ací he afegit al text original algunes redaccions complementàries o modificacions ―les significatives, en color blau― amb l'ànim de fer més entenedores algunes de les meues declaracions, incloent-hi les referides a la ja famosa ponència del BLOC (elaborada per tal de summar adhesions al projecte i de facilitar la confluència amb majors segments socials).
1. Estem davant un ressorgiment de la tercera via?
Jo percep l’actual procés com la confluència de diferents generacions i de diverses línies de pensament, algunes de directament relacionades amb allò que va ser conegut com «la tercera via» valenciana i unes altres no: alguns visquérem els debats iniciats pels llibres Revisio al conflicte valencià (de Xavier Marí), De impura natione (de Damià Mollà i d'Eduard Mira) i Document 88 (d'Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal); altres abraçaren el valencianisme nacional arran el Congrés de l’Eliana de la Unitat del Poble Valencià i/o la publicació de Sobre la nació dels valencians (de Joan Francesc Mira); unes altres individualitats provenen de la Unio Valenciana d'Hèctor Villalba; unes altres s’han forjat amb reflexions privatives, i han encunyat termes com «valencianisme de construcció»: estes últimes, de menor edat i en bona part vertebrades entorn de valencianisme.com i de Pere Fuset, no volen arrossegar les antigues polèmiques, i aposten simplement per allò que entenen com el millor instrument per a garantir la continuïtat dels valencians com a Poble.
2. En tot cas: per què ara?
Crec que hauríem d’enumerar diversos motius per a explicar el moment d’efervescència valencianista que vivim: una raó molt important seria la distància existent entre la realitat nacionalitària percebuda ―i abraçada― per la gran majoria de la societat valenciana, i les propostes més o menys explícites del principal actor del valencianisme polític. Esta distància, que en el camp simbòlic és particularment cridanera, ha conduït a les reflexions recollides en bona part dels documents que el Bloc Nacionalista Valencià debatrà en el V Congrés. La reflexió del BLOC s’esdevé després del traumàtic trencament del grup parlamentari Compromís pel País Valencià, un fet que implica qüestionar-se el paper en la societat, la capacitat transformadora dels partits en contextos com el nostre (amb mitjans de comunicació de titularitat pública que estan, només, al servici dels interessos del PP valencià), i les possibilitats de bastir consensos més amplis.
Un altre motiu és la pervivència a través dels anys del discurs valencianista integrador: bé mitjançant l’activitat d’entitats com ara Tirant lo Blanc (TLB), bé a través de xarxes personals de relacions i de complicitats, o bé per obra i gràcia d’articles de premsa publicats ací i a Barcelona (com ara determinades col·laboracions de Xavier Bru de Sala, Josep-Vicent Boira, Salvador Enguix o Enric Juliana aparegudes al periòdic La Vanguardia, per exemple). Esta presència, discreta o notòria, s’ha fet operativa quan les circumstàncies ho han permés: posem per cas, en la recent mobilització ―tan gratificant i engrescadora― al voltant del 90é aniversari de la Declaració Valencianista de 1918:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf
Un tercer motiu que pot ajudar a entendre les coses que vivim és el rol fonamental dels bloggers valencianistes, capaços de convertir Internet en un espai de reflexió i de difusió de la reivindicació nacionalitària: sense l’univers virtual el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà (CAV) no hauria existit, per exemple.
I last, but not least, el paper jugat pels mitjans de comunicació: en definitiva teniu el poder de posar cara i ulls a tot açò, o de negar el pa i la sal a les coses que estan passant.
http://www.aplecestalvi.org/2007/12/28/noticia-daplec-a-el-punt/
3. Què va passar per a que el valencianisme de conciliació no tinguera un ressò polític més ample en els anys 80 i els principis dels 90? Quines diferències troba ara respecte a aquella època?
En primer lloc s’ha de pensar en la correlació de les forces d’obediència no estatal existent en aquell moment: una Unitat del Poble Valencià capficada a construir nacionalment els «Països Catalans» (com a mínim en la teoria dels papers aprovats en els corresponents congressos); un Partit Valencià Nacionalista amb escàs predicament en vots; l’Esquerra Nacionalista Valenciana, també amb força electoral reduïda; i una Unio Valenciana amb suport notori i ben lligada encara als seus orígens. L’intent de la Convergència Democràtica Valenciana ―ja ben complicat per se― va demostrar-se finalment inviable, i el valencianisme que l’havia impulsat va circumscriure’s a l’activitat cívica (TLB, Joventut Valencianista).
Ara disposem d’una força plural, d’orígens fusterians i d’orientació progressista ―el BLOC, que aposta per la construcció de la «nació valenciana»― i de dos formacions més menudes també d’estricta obediència valenciana: Iniciativa, la separació de la qual respecte a Esquerra Unida és encara recent, i Units per Valéncia, que s’identifica amb el valencianisme nacional des del bagatge tricolor i des de l’orientació democristiana. Igualment democristiana és l’orientació de la Unió Democràtica del Poble Valencià, però actualment es tractaria d’una formació cívico-política més que d’un partit a l’ús.
I, finalment, també hem de referir tres iniciatives que actuen concertadament: Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià i República Valenciana.
En tot cas, i amb caràcter general: després de les experiències viscudes, ara n’hi ha ―majoritàriament― una major dosi de realisme.
Primera edició (1960) del Vocabulari Valencià-Castellà de Fancesc Ferrer Pastor.
4. La conciliació dels valencianistes passa per reconéixer el passat o per llançar-ne terra a l'estil de la Guerra Civil espanyola? Li ho dic perquè aquells que militen en l'univers fusterià tenen algun retret a fer respecte als tricolors, o almenys respecte a aquell valencianisme que formà part d'Unió Valenciana, com ara que en molts casos renunciaren a la seua ―qüestionada, però seua al cap i a la fi― normativa i preferiren el castellà o que explotaren l'anticatalanisme com a eina política.Per bé que allò que més m’ocupa és la dimensió de futur del valencianisme, jo no crec que s’haja de tirar terra al damunt de res. En qualsevol cas, potser eixes persones que comentes no recorden que, des de fa més de vint anys, s’esdevenen reflexions sobre totes les coses positives i negatives que van passar. Més et diré: en temps de Futur Valencià, i en el si del mateix nacionalisme tricolor, ja es va posar de relleu amb ànim de «denúncia» alguna de les qüestions que esmentes, i per exemple en el llibre La guerra insidiosa, d’Àngel Calpe, escrit a la primeria dels anys noranta i publicat el 1995, se’n parlava de la instrumentalització de l’univers simbòlic «blavero» per obra i gràcia de Maria Consuelo Reyna i de la resta del regionalisme espanyolista de dreta dura, franquista, enemic de tot nacionalisme valencià possible.
La imatge original, sense modificació, en:
http://www.spicebazaar.com.au/cgi-bin/oscommerce/index.php?cPath=21
Futur Valencià era la plasmació, en l’activitat pública, de les possibilitats d’enteniment entre persones que ens havíem enfrontat. I era també el camp de proves per a la viabilitat d’un valencianisme que amerara sectors socials inicialment no massa proclius.
6. Recentment s’ha aconseguit que Ramon Lapiedra i Hèctor Villalba signen un mateix paper: Per un compromís polític valencianista. Fins a quin punt la idea de la necessitat d'un valencianisme de concòrdia està estesa entre la societat civil?
En primer lloc hauríem de parlar de la generositat i del fair play de les persones que esmentes, de les altres que firmaren el manifest, i d’algunes més que també haurien pogut fer-ho. A més em pense que existix un desig «latent» al respecte en alguns sectors socials valencians. I també assenyale un desig explícit entre diverses individualitats de Catalunya que, ben lluny de les posicions irredentistes vigents en alguns àmbits, comencen a seguir amb summa atenció i simpatia el debat obert ací... i allà.
http://www.correos.es/comun/filatelia/2006/0450_06-seleccionaSello.asp?IdSello=5112006
7. El BLOC es prepara per al seu congrés amb una ponència que assumeix la simbologia oficial. Dos preguntes: 1-Què li pareix el contingut, va en la línia del que defensa el Centre d'Actuació Valencianista, CAV? 2-És cert que vosté ha col·laborat directa o indirectament en la seua redacció?
La redacció de la ponència del BLOC sobre aspectes simbòlics implica una voluntat de retrobament que és compartida pels membres del CAV, i ―el que és més important― que pot connectar amb una part de la ciutadania susceptible de fer costat, electoralment i cívicament, a una opció política de reivindicació valencianista. Ho dic com ho pense: si els militants del BLOC assumim col·lectivament una série de coses, i ho fem ben convençuts com a conseqüència del debat que tot just ha començat, estarem enfortint les possibilitats d'enteniment de l'organització amb més sectors del cos social valencià, de la societat real que ens envolta. Fa només uns dies, Vicent Baydal ho expressava així centrant-se en la qüestió de les banderes:
«Qui vulga fer com que no ha passat res, que continue fent forat, però dubte que molta més gent es refugie en eixa mateixa trinxera; hissar la senyera tricolor ―sense amagar la quadribarrada nua perquè no seria de rebut― és simplement un acte de responsabilitat política i de conseqüència nacionalista per a qualsevol projecte que es considere netament valencianista. Com hem vist, Fuster no triava una per simple veritat històrica sinó perquè era la catalana; nosaltres el mateix: triem la que ja reuneix els afectes de molts valencians i l'única que és privativament valenciana. Ni espanyola ni catalana, simplement valenciana. Cal, però, que la societat s'assabente d'esta tria...». http://www.ventdcabylia.com/2008/12/unim-nos-valencians.html
Pel que fa a la qüestió de les meues hipotètiques participacions en el ponència, ni n'he format part, ni he aconsellat els seus membres al respecte. En tot cas estic ben content del resultat perquè es tracta d’uns paràgrafs aprovats per persones amb diferents percepcions, capaces de fer apostes històriques amb una gran sensibilitat: no només és important quines coses s’hi diuen, sinó també com s’hi diuen.
8. És el BLOC el principal referent polític del Centre d'Actuació Valencianista?
El BLOC és, ara per ara, l’organització més important del valencianisme polític, però el Centre d’Actuació Valencianista és una organització plural des de la perspectiva partidista. I és des d’esta pluralitat que el CAV vol contribuir a ampliar la base social que dóna suport a les forces que conformen el valencianisme: només l’existència d'una oferta política pròpia i forta, podrà fer que els drets de la nostra ciutadania passen a ser prioritat de l’agenda dels governs.
http://www.blocjove.org/web/content/view/450/16/
9. A Joan Francesc Mira se'l considera l'autor intel·lectual del gir ideològic de l'antiga UPV en el congrés de l'Eliana. Compararia el seu llibre Sobre la nació dels valencians amb Document 88, de què vosté és coautor?
En l’agost passat, en el punt 3.11 d'un post del meu bloc personal, vaig poder fer algunes consideracions al respecte d’esta obra de Joan F. Mira: http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/08/valncia-contrapersenseamb-catalunya.html
Atenent el contrastat prestigi de l’autor i a la influència positiva que el llibre ha tingut, sóc de l’opinió que havia d’haver-lo publicat molt abans, quan les reflexions en favor de la construcció d’un valencianisme nacional ―veritable rovell de l’ou d’aquells escrits, per damunt d’altres consideracions que se’n puguen fer― només rebien el menyspreu de l’stablishment dels seguidors de l’obra política de Joan Fuster.
10. En Document 88 voste suggeria la necessitat de crear una acadèmia. Creu que Zaplana li va llevar la idea?
En la meua part de Document 88 s’advoca per una acadèmia catalano-valenciano-balear de la llengua, com han fet tants valencians amb anterioritat. El que tenim ara és, des de la perspectiva simbòlica, molt gratificant per a importants sectors de la nostra ciutadania: s’afirma que la llengua és compartida (això es recollia ja en el famós Dictamen del Consell Valencià de Cultura de 1998) i la competència normativa s’atorga a un organisme estrictament valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de la qual sempre m’he mostrat partidari.
11. Hi ha gent que creu l'aposta pel valencianisme de conciliació representa una renúncia intolerable i que paga la pena “morir dret” sense abandonar l'ortodòxia abans de fer cap concessió. Què opina d'aquesta actitud?
Qualsevol persona té dret a participar de la ideologia nacionalista que més li plaga. O a afirmar-se com a no nacionalista. He de suposar que, en primer lloc, em parles de persones que es consideren catalans de València i que, evidentment, desperten una mínima adhesió entre la nostra ciutadania (durant les eleccions i al marge de les eleccions). Potser també em parles d’altres individualitats que militen en el BLOC o en entitats que es reclamen valencianistes: crec que en este cas la pregunta a fer és: «¿no té dret el Poble Valencià a disposar d’una nòmina d’activistes que s’acosten, sincerament, a les pulsions i desitjos existents ara i ací i (amb la complicitat de bona part de la ciutadania) es convertisquen en eficaços instruments de transformació social?».
Portada de l’àlbum de fotografies publicat per Federico Doménech (editor del periòdic Las Provincias) arran la Diada Nacional del País Valencià del 9 d’octubre de 1977. Les il·lusions col·lectives encara estaven intactes en la nostra societat, on no havia començat el dramàtic procés conegut com la «Batalla de València».
12. Com valora globalment l'actuació d'Eliseu Climent en aquests últims 30 anys? Creu que ha sigut un obstacle per a la consolidació d'un moviment valencianista polític fort?
Em permetràs que només em faça una pregunta en veu alta: l’editor de De impura natione i de Document 88, Eliseu Climent ¿pensa seguir apostant pel molt minoritari nacionalisme català a València i, també, per la tradicional fusió entre dosis de catalanisme cultural i d’espanyolisme polític?
13. Una última qüestió: el blog del Centre d'Actuació Valencianista té penjat en un lloc preeminent un vídeo de Vicent González Lizondo. Es tracta d'un reconeixement a la seua figura?
No cal fer eixa lectura: el bloc del CAV és una «herència» que devem a la generositat de qui, amb el nom de «Faustí Barberà», va fer possible la convocatòria que instituí l’entitat. El vídeo que comentes és un fragment de l’acte de constitució formal de la finalment fracassada Convergència Democràtica Valenciana, i té un contingut prou interessant: Vicent González Lizondo hi afirma, cap al final, la seua voluntat d’enteniment amb les altres forces i anuncia que, en eixe camí, en alguna cosa s’haurà de cedir... Al tall d'esta pregunta vull aclarir que, com a conseqüència del meu «retorn» a l'activitat pública valencianista, figures com ara la de Lizondo han abandonat el remot espai en què el meu cervell les havia deixades. Fa uns dies he enllestit ―amb bona cosa d'incomoditats i de records amargs― un post monogràfic al respecte, on he intentat més que res ser honest amb mi mateix. En qualsevol cas: de la lectura de l'esmentat post pot endevinar-se que, amb el pas del temps, m'abellix molt poc continuar endinsant-me en els fets de la «Batalla de València», i que confie i desitge que ho faça la gent amb molt més d'ofici i de distància emotiva: http://rafaelcompany.blogspot.com/2009/01/lizondo.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)