Este post és una revisió, amb il·lustracions, i mínimes correccions i afegits, de «L’agenda del nacionalisme valencià: 1918-2008», text publicat per mi en el llibre commemoratiu 90 anys de la Declaració Valencianista, editat per l’ACV Tirant lo Blanc el novembre de 2008:http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf
1. UNES «PROVOCACIONS»El 14 de novembre de 1918, i en la primera pàgina del número corresponent del diari La correspondencia de Valencia, va vore la llum la «Declaració Valencianista». Fa molt de temps des d’aquell 1918, quan Europa encara fumejava endolada després de la «Gran Guerra» i es creïa en la possible instauració d’una pau permanent.
Des de les acaballes de la segona dècada del segle XX, s’han succeït unes quantes generacions de ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a les tres províncies que conformaren, amb límits prou aproximats, el regne de València.Perdó: potser algú pense que la redacció immediatament anterior és una miqueta descarnada, massa asèptica, i no li’n falta raó. Intentaré de fer-la més compromesa:
«Des d’aquells anys han viscut ací, en tres de les províncies del Llevant, milions de membres de la nació espanyola».Ara sí: ara el compromís és molt evident perquè la redacció és profundament nacionalista... Nacionalista espanyola, òbviament, elaborada tenint en compte l’adscripció nacional que ―molt majoritàriament― ha abraçat el nostre poble en estes nou dècades transcorregudes des del 1918, i molt abans.
2. UNES «MATISACIONS»L’epígraf que acabeu de llegir no diu cap mentida, però ―tractant-se com es tracta d’un conjunt de «provocacions»―, tampoc no diu tota la veritat: és cert que des dels temps d’Alfons XIII com a rei constitucional fins a l’actualitat (quan el seu nét Joan Carles I regna a Espanya com a màxima expressió d’una monarquia constitucional i autonòmica), la immensa majoria de les persones que han passat ací les seues vides s’ha sentit part d’una nació compartida amb catalans, balears, andalusos, castellans, etc.
Però no és menys cert, que en l’altra cara d’esta moneda, s’ha mantingut també vigent una adscripció regional que ―sense posar en dubte ni la unitat de l’estat, ni la confluència «espiritual» dels valencians amb la resta dels ciutadans espanyols― ha servat i reinventat característiques d’una personalitat específicament valenciana.
He de remetre-vos a un dels nostres historiadors de l’última fornada, Ferran Archilés, per tal que s’endinseu ―si així ho desitgeu― en el món del regionalisme valencià, del fenomen que, amerat de valors i discursos de la Renaixença, i a més de perseverar en el seu propòsit de continuar com a bien entendido, acabaria fornint malgré lui bases per a les reivindicacions nacionalistes sorgides a la València anterior la victòria franquista [1].
[1] Ferran Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», en Teresa Carnero & Ferran Archilés, eds.: Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, Publicacions de la Universitat de València, València, 2007, pàgs. 143-185.
Però no és menys cert, que en l’altra cara d’esta moneda, s’ha mantingut també vigent una adscripció regional que ―sense posar en dubte ni la unitat de l’estat, ni la confluència «espiritual» dels valencians amb la resta dels ciutadans espanyols― ha servat i reinventat característiques d’una personalitat específicament valenciana.
He de remetre-vos a un dels nostres historiadors de l’última fornada, Ferran Archilés, per tal que s’endinseu ―si així ho desitgeu― en el món del regionalisme valencià, del fenomen que, amerat de valors i discursos de la Renaixença, i a més de perseverar en el seu propòsit de continuar com a bien entendido, acabaria fornint malgré lui bases per a les reivindicacions nacionalistes sorgides a la València anterior la victòria franquista [1].
[1] Ferran Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», en Teresa Carnero & Ferran Archilés, eds.: Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, Publicacions de la Universitat de València, València, 2007, pàgs. 143-185.
3. UNES «POSSIBILITATS»Menos da una piedra, sí: nació espanyola i regió valenciana, però també una constel·lació de propostes per a una comunitat nacional imaginada entre Oriola i Morella o, si ha sigut el cas, entre Oriola ―o Guardamar― i Salses.Valencians prolífics, decididament. Noranta anys donen per a molt, abans, durant i després dels escrits de Joan Fuster. Fins i tot, per a somniar del Segura als Alps en un espai occitano-romànic (re)construït amb versos de trovadors i semblances culturals com a bandera.
Des d’ací, doncs, i molt sovint des del mateix interior de les creus de terme del nostre Cap i Casal, hem deixat volar el cervell en favor de Grans Occitànies, de Grans Catalunyes unitàries o confederals, de Grans Valències igualment irredentistes (ai! Cabdet...), i de Grans Espanyes, pluriregionals o no tant.
4. UNS CAMINS
En eixe sentit, que es redactara una declaració valencianista com l’enllestida el 1918 no és gens estrany, per més que s’ha d’intuir que sense el context internacional del moment ―«favorable» a les afirmacions dels drets de segons quins pobles entre els quals, però, mai estigué inclòs el valencià―, potser no hauríem disposat d’un testimoni tan interessant de l’efervescència a casa nostra de la qüestió nacional.
Per cert, en tota la Declaració Valencianista estricta (deixant al marge els comentaris publicats contemporàniament pels glossadors escollits ad hoc) només apareix en una ocasió alguna paraula derivada del terme llatí natio, al principi de la base tercera, quan es reconeix la compatibilitat de «l´Estat Valenciá», la seua convivència, amb la resta de regions i nacionalitats ibèriques en el si d´una «Federació Espanyola o Ibèrica». He de remarcar que l’orde de citació de les entitats territorials ibèriques en la Declaració Valencianista (DV des d’ara) és exactament el contrari del que s’utilitza en l’article segon de la Constitució espanyola de 1978: «nacionalitats i regions»...Siga el que siga l’orde referit, és ben cert que el text del qual hem commemorat el noranté aniversari assenyala uns camins que ―llevat d’alguns usos terminològics obsolets o de l’esment de circumstàncies històriques molt concretes― no poden semblar aliens a la militància del nacionalisme valencià dels nostres dies. De fet, la DV constituïx un programa nacionalista clàssic per a la nostra terra. Clàssic i allò que en podríem dir «assenyat»: autoafirmació nacionalitària, dret a l’autogovern mitjançant institucions a l’efecte, model federalista pel que fa a les relacions polítiques i fiscals en l’àmbit espanyol/ibèric, doble oficialitat lingüística, autonomia municipal, disposició favorable cap a les mancomunitats comarcals, previsió de lligams particulars amb altres territoris (l’expressió concreta és «podrà mancomunar-se»).
Per cert, en tota la Declaració Valencianista estricta (deixant al marge els comentaris publicats contemporàniament pels glossadors escollits ad hoc) només apareix en una ocasió alguna paraula derivada del terme llatí natio, al principi de la base tercera, quan es reconeix la compatibilitat de «l´Estat Valenciá», la seua convivència, amb la resta de regions i nacionalitats ibèriques en el si d´una «Federació Espanyola o Ibèrica». He de remarcar que l’orde de citació de les entitats territorials ibèriques en la Declaració Valencianista (DV des d’ara) és exactament el contrari del que s’utilitza en l’article segon de la Constitució espanyola de 1978: «nacionalitats i regions»...Siga el que siga l’orde referit, és ben cert que el text del qual hem commemorat el noranté aniversari assenyala uns camins que ―llevat d’alguns usos terminològics obsolets o de l’esment de circumstàncies històriques molt concretes― no poden semblar aliens a la militància del nacionalisme valencià dels nostres dies. De fet, la DV constituïx un programa nacionalista clàssic per a la nostra terra. Clàssic i allò que en podríem dir «assenyat»: autoafirmació nacionalitària, dret a l’autogovern mitjançant institucions a l’efecte, model federalista pel que fa a les relacions polítiques i fiscals en l’àmbit espanyol/ibèric, doble oficialitat lingüística, autonomia municipal, disposició favorable cap a les mancomunitats comarcals, previsió de lligams particulars amb altres territoris (l’expressió concreta és «podrà mancomunar-se»).
Passats quasi tres dècades de l’establiment de la Constitució espanyola «autonomista», més de vint-i-sis anys des de la promulgació del nostre Estatut d’autonomia, i més de dos des de la reforma del mateix, algunes de les «grans» reivindicacions de la DV són encara un objectiu a assolir si es participa d’un ideari polític nacionalista valencià. De segur que el lector hi pot trobar fàcilment els fets no assolits ...
Sí: no s’ha fet encara realitat tot el somni «assenyat» de 1918 encara que, ben certament, s’hi ha avançat molt i molt. Espanya ―ningú pot dubtar-ho― ja no és el que va ser, i els valencians (una «nacionalitat històrica» espanyola segons el text estatutari que ens ha quedat dels acords PP-PSOE de 2006) disposem d’unes estructures d’autogovern amb molt remarcables competències.
Sí: no s’ha fet encara realitat tot el somni «assenyat» de 1918 encara que, ben certament, s’hi ha avançat molt i molt. Espanya ―ningú pot dubtar-ho― ja no és el que va ser, i els valencians (una «nacionalitat històrica» espanyola segons el text estatutari que ens ha quedat dels acords PP-PSOE de 2006) disposem d’unes estructures d’autogovern amb molt remarcables competències.
5. UNES REALITATS
Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.
Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.
6. UNES PERSPECTIVESLa passada commemoració del 90é aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, un document que és patrimoni immarcessible del nacionalisme valencià, m’esperona a imaginar este moviment participant en l’administració de la Generalitat (Valenciana) durant el segle XXI: només puc imaginar-ho, de moment, perquè la nostra ciutadania actual es mostra molt majoritàriament còmoda avançant cap a la versió autonòmica del bipartidisme general espanyol.
Però, tot i amb això, m’abellix realitzar l’exercici: com hauria de governar el nacionalisme privatiu en esta Comunitat Valenciana perplexa i complexa?
Probablemement, bona part de les línies-força del programa respondrien a les pulsions a l’ús dels nacionalismes perifèrics (de llengua romànica i «moderats») en l’àmbit espanyol:
a) finançament suficient i establiment d’una agència tributària, en l’horitzó d’un concert econòmic com el que fruïxen Navarra i el conjunt de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba, quatre contrades que, en el seu moment, van mantindre’s com a fidels al·liades de Felip V (per cert que Josep García Conejos, comentarista de la base 3ª de la Declaració Valencianista, s’oposava als concerts de «Bascongades i Navarra» i a l’extensió d’esta figura econòmica);
b) remoció d’obstacles per tal d’aconseguir la plena igualtat ―de facto i de iure― entre les llengües oficials en la comunitat autònoma;
c) organització del territori que responga a les necessitats d’ordenació dels temps presents;
d) participació en la construcció d’una euroregió amb els altres territoris que convinga (i, en primer lloc, i tal i com preveia Lluís Cebrian Ibor, comentarista de la base 8ª de la DV, amb «Catalunya, Balears i Rosselló»);
e) aposta per la creació i potenciació de les infrastructures afavoridores del desenrotllamnet valencià;
f) conversió del Senat espanyol en veritable cambra de representació territorial;
g) presència de la Comunitat Valenciana en determinats àmbits de decisió de la Unió europea...
Però, tot i amb això, m’abellix realitzar l’exercici: com hauria de governar el nacionalisme privatiu en esta Comunitat Valenciana perplexa i complexa?
Probablemement, bona part de les línies-força del programa respondrien a les pulsions a l’ús dels nacionalismes perifèrics (de llengua romànica i «moderats») en l’àmbit espanyol:
a) finançament suficient i establiment d’una agència tributària, en l’horitzó d’un concert econòmic com el que fruïxen Navarra i el conjunt de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba, quatre contrades que, en el seu moment, van mantindre’s com a fidels al·liades de Felip V (per cert que Josep García Conejos, comentarista de la base 3ª de la Declaració Valencianista, s’oposava als concerts de «Bascongades i Navarra» i a l’extensió d’esta figura econòmica);
b) remoció d’obstacles per tal d’aconseguir la plena igualtat ―de facto i de iure― entre les llengües oficials en la comunitat autònoma;
c) organització del territori que responga a les necessitats d’ordenació dels temps presents;
d) participació en la construcció d’una euroregió amb els altres territoris que convinga (i, en primer lloc, i tal i com preveia Lluís Cebrian Ibor, comentarista de la base 8ª de la DV, amb «Catalunya, Balears i Rosselló»);
e) aposta per la creació i potenciació de les infrastructures afavoridores del desenrotllamnet valencià;
f) conversió del Senat espanyol en veritable cambra de representació territorial;
g) presència de la Comunitat Valenciana en determinats àmbits de decisió de la Unió europea...
Però n’hi hauria d’haver més. Em permetreu que, abans de referir-me a les altres actuacions que hurien d’esperar-se d’un nacionalisme valencià amb responsabilitats de govern, m’escabusse en els records: Jordi Pujol va pronunciar fa uns anys a la ciutat de Castelló de la Plana una conferència. El dirigent català ja havia anunciat la seua intenció de retirar-se de la primera línia de la política, i a Castelló vam acudir un bon llistat de persones de tot tipus de pèl i ploma, entremesclats amb moltes persones que exercien la direcció del teixit econòmic de la demarcació septentrional valenciana. Això sí: en l’acte resultava clamorosa l’absència de representació lluïdora del PP de la Comunitat Valenciana, llavors ja ben ancorat en el govern autonòmic.
Pujol va inquirir els presents, des de l’escenari, amb paraules paregudes a estes: «vostès han de decidir si volen esdevenir la Califòrnia d’aquesta part de la Mediterrània (amb una economia amb presència força notable dels sectors més avançats tecnològicament, etc.) o, si pel contrari, el seu model és Florida».
Aquell «vostés» pujolià l’hauria d’haver respost algun membre del Govern valencià que, cas d’haver-se materialitzat a Castelló aquella vesprada, ens podria haver resolt el dubte a tots els presents. Però no: calgué esperar per tal d’obtindre’n una resposta. Calgué que passara un temps per tal d’adonar-se’n que des de l’administració popular l’aposta era ―vertaderament― Florida, és a dir, el model social i econòmic que ha trobat en la 32nd America’s Cup i en el Valencia Street Circuit de Fórmula 1 la seua màxima expressió publicitària fins el moment.
Pujol va inquirir els presents, des de l’escenari, amb paraules paregudes a estes: «vostès han de decidir si volen esdevenir la Califòrnia d’aquesta part de la Mediterrània (amb una economia amb presència força notable dels sectors més avançats tecnològicament, etc.) o, si pel contrari, el seu model és Florida».
Aquell «vostés» pujolià l’hauria d’haver respost algun membre del Govern valencià que, cas d’haver-se materialitzat a Castelló aquella vesprada, ens podria haver resolt el dubte a tots els presents. Però no: calgué esperar per tal d’obtindre’n una resposta. Calgué que passara un temps per tal d’adonar-se’n que des de l’administració popular l’aposta era ―vertaderament― Florida, és a dir, el model social i econòmic que ha trobat en la 32nd America’s Cup i en el Valencia Street Circuit de Fórmula 1 la seua màxima expressió publicitària fins el moment.
Un model, en tot cas, molt poc planificat: qui haja tingut la paciència d’observar les mutacions de la confluència entre l’Avinguda del Port de València i el moll de la ciutat (on s’ubica aquell mediocre monument que porta al cim una embarcació medieval esquemàtica) entendrà el que dic. Entendrà que les autoritats valencianes ―del Cap i Casal i de la Generalitat― no deuen dedicar massa temps a la planificació si, com és el cas, en els últims anys s’han succeït en aquella zona quatre o cinc ordenacions diferents, realitzades mitjançant obres de major o menor envergadura i canvis constants dels eixos viaris i dels complements corresponents.
Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!
Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!
El nacionalisme valencià, el valencianisme polític decidit a impulsar un procés de nation building específic per a les terres esteses entre Morella i Oriola, no hauria d’oblidar-se’n que una part imprescindible de la seua futura obra de govern ―si les urnes foren propícies a la hipòtesi― és, igualment, contribuir al fet que la Comunitat Valenciana comence a remuntar posicions en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a la qualitat dels servicis sanitaris oferits, dels diners públics invertits en l’educació pública, dels suplements autonòmics de les pensions, de la celeritat en el reconeixement dels beneficiats per la llei de dependència i en l’abonament de les quantitats que se’n deriven. Governar, doncs, i també, en funció de la qualitat de vida de moltes persones que mereixen formar part de les màximes prioritats d’una obra de govern. Persones que, en el nostre «model Florida» i per fer servir una boutade, semblen estar quasi només destinades a entusiasmar-se davant Canal 9 quan una locutora remarca, amb un somriure d’orella a orella, que el món sencer està pendent dels eventos organitzats en la nostra comunitat autònoma.
7. UNS DESITJOS
El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat (nacional) Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.
El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat (nacional) Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.
2 comentaris:
Bon any Rafa.
Escolta nano, el teu escrit com tots els teus "Chapeau", curt, didàctic, entretingut i amb una aposta vïable i creible,l´antetesis al totxo repetitiu,avorrit que és la proposta idiològica per al proper Congrés. Amb confiança podries fer-te l´ànim i presentar-la com a esmena a la totalitat, tots eixiriem guanyant.
Benvolgut Joan: sóc Rafa Company. Moltes gràcies per les teues paraules, però bé saps que textos com els meus són -si ho són- només contribucions parcials. Amb independència del caràcter de "totxo" de la ponència oficial, jo valore en molt que persones de procedència tan diversa hagen pogut posar-se d'acord. I això, en este moment històric, és molt. Més encara quan algunes de les propostes hi recollides són decididament tan transcendents. Bé: vorem com rutlla la cosa. No te n'oblides que en qüestions del BLOC només sóc un nouvingut (els meus anys anteriors com a militant, t'ho assegure, no són quasi operatius).
De nou el meu agraïment, i l'estima cap a tots dos. Per un 2009 amb perspectives!
Publica un comentari a l'entrada