Com a militant del BLOC, com a valencià, com a ciutadà.

Ahir, davant una apel·lació anònima, vaig contestar que ara estic tenint uns dies molt ocupats en múltiples assumptes i que, per això, encara no he pogut llegir amb tota la tranquil·litat que mereix la ponència política del Bloc Nacionalista Valencià.
També li deia a l’anònim interlocutor que no dubtara que ho faré finalment: a més, i atenent a la meua recentíssima reincorporació com a militant del Bloc, ho faré amb particular interés.
En la meua resposta afirmava igualment que seré, per suposat, coherent amb el que porte escrivint i fent de fa mesos i que, arribat el cas, posaré la meua opinió negre sobre blanc. Sí: sóc del parer que el Bloc, en tant que força política amb vocació transformadora, ha d'apostar per connectar amb la societat valenciana realment existent (la realment existent ara, en el segle XXI, no en el segle XIII), i em pense que els passos donats en eixe sentit mereixen tot el suport.
Al tall de tot açò he pogut llegir una reflexió procedent del valencianisme polític jove. D’eixe nacionalisme valencià que s’expressa amb un solatge envejable i amb una absència de manies magnífica. Tenen no només la força de la joventut, sinó trellat i mètode. Són el futur no només perquè ens sobreviuran: ho són també perquè intuïxen per on poden anar els camins del pervindre.
No és imprescindible estar al 100% d’acord amb ells, és suficient llegir-los atentament i saber que van carregats d’arguments. Són imprescindibles i, potser llevat de matisos menors, tenen tota la raó si d’allò que es tracta és de ser veritablement últils a la societat valenciana. Tenen tota la raó si l'accent no el posem en satisfer, únicament, l’ego propi.
Podeu anar fent boca:
http://nocapencapcap.wordpress.com/2008/12/10/el-punt-dinflexio/