dijous, 3 de juliol del 2008

Materials sobre identitats nacionals i lingüístiques a Europa durant l'Edat Contemporània (amb algunes notes sobre el cas valencià). REVIS. 2-I-2011



Nota prèvia: excuses per la separació entre paràgrafs i línies, deguda a un problema de blogspot. Demane paciència i perseverància als lectors.











Quan parles de llengües











les passions es desfermen.











Miquel Siguan, 1996

































A.






















ETHNOGRAPHICAL MAP OF EUROPE ·






















ETHNOGRAPHISCHE KARTE VON EUROPA ·






















CARTE ETHNOGRAPHIQUE DE L'EUROPE ·






















EUROPA ETNOGRAFICA ·






















ETHNOGRAPHIC MAP OF EUROPE ·






















VÖLKERKARTE VON EUROPA ·
CARTA DELL'EUROPA ETNOGRAFICA ·






















LANGUAGE MAP OF EUROPE ·






















EUROPA, VÖLKER UND SPRACHEN ·






















POPOLI EUROPEI ·























EUROPA. PEOPLES AND PREVAILING LANGUAGES ·























EUROPA : SPRACHENVERTEILUNG ·























PEOPLES OF EUROPE ·






















EUROPA VÖLKER- UND SPRACHENKARTE ·






















VÖLKER VON EUROPA ·






















MAPES «RACIALS», ÈTNICS I LINGÜÍSTICS DE L'EUROPA DELS SEGLES XIX, XX I XXI
Un ciutadà basc, Mutur Zikin, ha adaptat este recull cartogràfic per a realitzar un post redactat en francés: Cartes ethnographiques de l'Europe 1846-2010. Crec oportú remetre a algunes de les redaccions hi incorporades, així com transcriure ací la seua interessant introducció:

Voici donc une série de cartes ethnographiques de l'Europe de 1846 à 2010. Ce qui est intéressant de constater, c'est que les débats actuels qui font polémiques chez les ethnologues ou ethnographes sont visibles par comparaison d'une carte à l'autre. Aucune carte n'est pareille, ce qui prouve que l'interprétation cartographique est avant tout une perception personnelle ou le choix délibéré basé sur certains critères.

Indépendamment de sa précision croissante, la cartographie, et l'ethnographie en particulier, est toujours régie par un principe de sélection des informations représentées, pour les besoins d'un commanditaire et/ou en fonction d'un public.

La cartographie est ainsi aussi un instrument idéologique et politique, dont l'impact sur les consciences, pour être discret, est souvent considérable. La subjectivité des cartes est facilement révélée par l'étude critique et comparative des Atlas géographiques. Philippe Rekacewicz la résume ainsi : « La carte géographique n'est pas le territoire. Elle en est tout au plus une représentation ou une « perception ». La carte n’offre aux yeux du public que ce que le cartographe veut montrer. Elle ne donne qu'une image tronquée, incomplète, partiale, voire trafiquée de la réalité. »

Cela reste tout de même une certaine réalité.

http://muturzikin.over-blog.com/article-cartes-ethnographiques-de-l-europe-1846-2010-57369269.html





















Independentment de l'adaptació del Sr. Zikin, el meu recull no pretenia de cap de les maneres ser sistemàtic, però sí volia ―i vol― facilitar l'accés a diverses percepcions existents sobre la composició «racial» i etnolingüística d'Europa durant la història contemporània. A més, en posar de relleu la notòria pluralitat de visions sobre l'adscripció dels habitants de les terres valencianes a unitats lingüístiques i a àmbits ètnics, es volia igualment fer reflexionar els qui imaginen els valencians com una entitat quasi «eterna», sempre percebuda per la resta, sempre identificada amb un idioma de límits indubtables, sempre vinculada a una determinada «nació». Unes reflexions que, òbviament, també podrien ser compartides per les persones que imaginen els catalans, els espanyols, etc. de la mateixa manera.
OOOOOOOOOOOO





















OOOOOOOOOOOO

1846: «Europa nach Völker und Sprachgraenzen»... published in Spruner's Historisch-Geographischer hand-Atlas, 1846. Steel engraved map with original hand colouring. Size 41 x 32.5 cms





















En este mapa, les terres valencianes hi apareixen ocupades pel gentilici de «valencians» i, també, pel més global de «catalans» (que, igualment, s'ha de considerar immers en el conjunt dels «espanyols»).






















Imatge: http://www.ancestryimages.com/proddetail.php?prod=e8892&cat=37






















OOOOOOOOOOOO






















OOOOOOOOOOOO






















1847: «Ethnographische Karte von Europa», by Heinrich Berghaus, from 1847. Ethnographische Karte von Europa. Auf F.v. Stulpnagel's geogr. Feichnung Zusammengestellt von Potsdam Im Marz 1845; im Stich vollendet November 1846, von Madel II in Weimar. Gotha, bei Justus Perthes. 1847. Dr. Heinrich Berghaus' Physikalischer Atlas oder Sammlung von Karten, auf denen die hauptsachlichsten Erscheinungen der anorganischen und organischen Natur nach ihrer geographischen Verbreitung und Vertheilung bildlich dargestellt sind ... 1845. Verlag von Justus Perthes in Gotha ... 1848 ...
En este famós i preciós mapa, les terres valencianes figuren enquadrades en el dialecte català inclós en el conjunt de dialectes sudfrancesos de la llengua d'oc i, per això, en el territori habitat pels «francesos». D'això en diríem ara subagrupació gal·lo-romànica amb denominació políticament incorrecta...
Font de les imatges: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-1555-160087&name=Ethnographische+Karte+von+Europa+




OOOOOOOOOOOO





















OOOOOOOOOOOO





















1855: «Uberlicht von Europa mit Ethnograph» ... (Ethnographic map of Europe) published in Dr. Heinrich Berghaus' Physikalischer Atlas, Gotha, 1855 (map dated 1855.) Fine steel engraved map with original hand colour. Size 42 x 31.5 cms
Sobre esta nova versió de l’obra de Heinrich Berghaus, i si atenem al color utilitzat en la representació, el territori valencià es troba inclós en el conjunt dels «francesos» sense més matisos. Però si ens fixem en la clau de lectura del mapa, ens correspon-hi l'adscripció de Romanen, «romans», juntament amb Catalunya, les Balears i el sud de França.





















Per quina raó este apel·latiu de romans per a valencians, catalans, provençals, etc.?





















És bon moment per a recordar que durant l'Edat Mitjana les naixents llengües neollatines van ser conegudes amb derivats del gentilici de Roma com ara «romanç» (en el nostre cas), romance (pel que fa al castellà), etc., i que la llengua d'oc va arribar a ser batejada in situ per alguns autors com a roman o lenga romana, és a dir, com a «romà» o «llengua romana». A principis del segle XIX esta denominació seria represa per François Raynouard, que -a més- identificaria la llengua dels trobadors com a la varietat pont entre el llatí i les llengües de les penínsules itàlica i hispànica i de França, Valònia i la Suïssa francòfona.





















Pel que fa al naixement de la denominació «llengües romàniques» (langues romanes en francés) sembla tindre els seus orígens el 1818: el gran erudit, historiador naturalista i arqueòleg Charles de Gerville, en carta al seu amic Arcisse de Caumont, també historiador i arqueòleg, hauria utilitzat per primera vegada el terme roman (romànic, derivat de la paraula llatina romanus, romà) per a designar idiomes procedents de la llengua dels romans.

En qualsevol cas, i a falta d'un gentilici comú que ens agrupara, els pobladors de l'àmbit lingüístic a cavall dels Pirineus acabàrem ostentant en alguns mapes etnogràfics decimonònics el nom de romans o, fins i tot, de «romanesos» (Romanier en alemany): vore l'«Ethnographische Karte von Europa» recollida en el Physisch-statistisch und Politischer Atlas von Europa de Constantin Desjardins (1837).





















http://www.davidrumsey.com/luna/servlet/detail/RUMSEY~8~1~34453~1180065:Ethnographische-Karte-von-Europa,-o






















Sobre l'esmentat bateig com a romanesos dels valencians, dels catalans, dels provençals, etc., també s'ha d'aclarir que, en aquells temps i en llengües com l'anglés, el francés o l'alemany, el poble que coneixem a hores d'ara com a romanés encara rebia apel·latius derivats dels topònims Valàquia («valac»), Moldàvia («moldau») o Moldàvia i Valàquia («moldau-valac»), és a dir, dels dos països inicialment constitutius del que acabaria éssent l'estat de Romania.

Imatge: http://www.ancestryimages.com/proddetail.php?prod=e3789


OOOOOOOOOOOO






















OOOOOOOOOOOO


1856: «Distribution of Man in Europe according to Language» by Alexander Keith Jhonston, from 1854. Col. lithographed map. Inset maps: Distribution of man in Europe according to language. Scale [ca. 1:17,000,000] -- Mission stations of India. Scale [ca. 1:20,500,000] -- Prevailing forms of religion in Europe. Scale [ca. 1:17,000,000] -- Mission stations of British Nth. America -- Missions stations of South Africa. Includes statistical charts of population by religion and school enrollment. "Phytology & zoology no. 11."
Títol complet del mapa: Moral & statistical chart showing the geographical distribution of man according to religious belief, with the principal Protestant mission stations in the middle of the 19th century. By A. Keith Johnston, F.R.S.E. Engraved & printed in colours by W. & A.K. Johnston, Edinburgh. William Blackwood & Sons, Edinburgh & London. 1st May, 1854. (1856)
El mapa mostra la família lingüística «grecollatina» (una agrupació obsoleta, des de fa molt de temps, en el món filològic), dins la qual es troben les llengües romaica o grega moderna, italiana, espanyola, portuguesa, francesa i valaca. Als valencians, en esta obra cartogràfica, se’ls havia de suposar només parlants de llengua espanyola.
Imatge: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-24721-940060&name=Religious+belief.


OOOOOOOOOOOO






















OOOOOOOOOOOO

1848 (1860): «Carte Ethnographique de l'Europe» ... 1848 by L. Dussieux, published in Atlas General de Geographie ..., 1860. Steel engraved map with original hand colouring. Size 39.5 x 30 cms
Ací les terres valencianes estan englobades en l’àmbit dels «catalans» i com a part de la raça «ibèrica»..
Imatge: http://www.ancestryimages.com/proddetail.php?prod=e9613&cat=93

OOOOOOOOOOOO





















OOOOOOOOOOOO

ca. 1880: «Ethnographical map of Europe», obra cartogràfica d'Ernst Georg Ravenstein, editor del primer volum de The Universal Geography : The Earth and Its Inhabitants (Londres: J. S. Virtue & Nova York: D. Appleton), traducció anglesa de l'obra d'Élisée Reclus Nouvelle Géographie Universelle : La Terre et les Hommes (París: Hachette). El gravat es troba en el lloc corresponent a les pàgines 16 i 17 del primer volum, dedicat al sud d'Europa.





















Es tracta d'un dels pocs mapes on es distingix entre «valencians» i «catalans», dos pobles diferents que compartirien, però, la condició d'espanyols (Spaniards). Pdf de l'edició de Londres: http://www.archive.org/details/universalgeograp01recl






















Pdf de l'edició de Nova York: http://www.archive.org/details/earth01recluoft






















OOOOOOOOOOOO






















OOOOOOOOOOOO

1881: Detall de «Völkerkarte von Europa. (with) Sprachgebiet der Basken. (with) Sprachgebiet der Bretonen. (with) Die Sprachgrenzen in Sud-Tirol. (with) Die Flamische Sprachgrenze in Belgien». (Richard Andree. Herausgegeben von der Geographischen Anstalt von Velhagen & Klasing in Leipzig. 1881).Títol complet de l'atlas: Richard Andree's Allgemeiner Handatlas in sechsundachtzig Karten mit erlauterndem Text. Herausgegeben von der Geographischen Anstalt von Velhagen & Klasing in Leipzig. Bielefeld und Leipzig, Verlag Von Velhagen & Klasing 1881.
Esta importantíssima obra de la cartografia decimonònica inclou, dins els límits de la llengua d’oc, les terres valencianes, Catalunya, les Balears, etc.
Imatge: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-30779-1150694&name=Volkerkarte+von+Europa.


OOOOOOOOOOOO





















OOOOOOOOOOOO


1889: Cultures and Races of Europe
En este cas les terres valencianes semblen estar adscrites a l'estricta espanyolitat, mentre que sobre Catalunya sí hi figura un gentilici privatiu: el de «catalans».
Imatge: http://www.wall-maps.com/Classroom/HISTORY/World/Cultures&RacesOfEurope1889.gif


OOOOOOOOOOOO






















OOOOOOOOOOOO






















1895: Detall de l'«Ethnographic map of Europe. (with) District of the Basque language. (with) District of the Breton language. (with) Boundaries of languages in the South-Tyrol. (with) The limits of the Flemish language in Belgium». (Published at the office of "The Times," London, 1895). Richard Andree from 1895 The Times atlas. Containing 117 pages of maps, and comprising 173 maps and an alphabetical index to 130,000 names. Published at the office of "The Times," Printing House Square, London, E.C. 1895. (colophon:) Cassell & Company. Limited, Belle Sauvage Works, London, E.C.
Este mapa constituïx una adaptacíó a la llengua anglesa de la «Völkerkarte von Europa» del Richard Andree's Allgemeiner Handatlas. En conseqüència, també s'hi mostra una «llengua d'oc» estesa des de les terres de l'històric regne de València fins el cor de l'estat francés.
Imatge: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-31732-1150617&name=Ethnographic+Europe.

OOOOOOOOOOOO






















OOOOOOOOOOOO

1899: Joseph Deniker (La race nordique)
Imatge: http://en.wikipedia.org/wiki/Joseph_Deniker

OOOOOOOOOOOO





















OOOOOOOOOOOO























1906: Vereinigte Germanische Staaten von Europa
Imatge: http://www.deutsche-schutzgebiete.de/verbreitung_der_deutschen.htm

OOOOOOOOOOOO



































OOOOOOOOOOOO



































1907: «Folk-och språk-karta öfver Europa», mapa inclós en una obra editada en suec: NORDISK FAMILJEBOK. KONVERSATIONSLEXIKON OCH REALENCYKLOPEDI. Uggleupplagan. 7. Egyptologi – Feinschmecker (SJUNDE BANDET EGYPTOLOGI – FEINSCHMECKER), Stockholm 1907, Nordisk familjeboks förlags aktiebolag, Nordisk familjeboks tryckeri.
El mapa en qüestió inclou les terres valencianes entre les poblades pels «catalans» (representats amb un color que continua fins a Valònia).



































Imatges: http://sv.wikipedia.org/wiki/Språk_i_Europa
http://runeberg.org/nfbg/0582.html




































L'àrea de la llengua d'oc s'hi trobaria migpartida: «catalans» del Rosselló cap al sud, i «provençals» (i altres «francesos») del Rosselló cap al nord.
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


1907: Detall de la part superior esquerra, dedicada als pobles europeus, de la làmina 31-32 de la segona impressió de la cinquena edició de l'Andrees Handatlas.
Els habitants de les terres valencianes són, segons este mapa, «catalans» i, també, «espanyols» (este últim extrem es veu confirmat pel mapa que ocupa l'espai inferior esquerre de la mateixa làmina). Com pot observar-se en la imatge, l'ètnia catalana estén els seus límits fins incloure-hi l'Alguer, però no sembla estar-hi adscrita a la llengua d'oc...
Imatge: http://www.macedoniaontheweb.com/it/forum/deutschsprachiges-makedonien-forum/829-historische-ethnische-religions-landkarten-und-statistiken-von-europa.html
http://www.geschichtsforum.de/f77/ethnic-maps-916/

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

1916: Madison Grant (The Passing of the Great Race) Imatge: http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Passing_of_the_Great_Race_-_Map_4.jpg

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


1920: Detall d'«Europe Racial & Linguistic» (The Peoples Atlas), London Geographical Institute
En este mapa, Portugal i l'Espanya no bascòfona conformen una de les «races» llatines, sense referència a cap especificitat de l'est peninsular.
Imatge: http://www.hipkiss.org/data/maps/london-geographical-institute_the-peoples-atlas_1920_europe-racial-and-linguistic_3992_3012_600.jpg
http://www.hipkiss.org/cgi-bin/maps.pl?book=London%20Geographical%20Institute%20-%20The%20Peoples%20Atlas



OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


1921: «Natural Political Map of Europe». H. G. Wells, The Outline of History (New York, NY: The Macmillan Company, 1921) 921
Un altre exemple de l'absència d'esment de l'especificitat ètnica de l'est de la nostra península.
Imatge: http://etc.usf.edu/maps/galleries/europe/regional/index.htm
http://etc.usf.edu/maps/pages/3600/3682/3682.htm

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


1922: Detall d'«Etnography [of Europe]» by Bartholomew, J. G. (John George), 1860-1920 ; John Bartholomew and Son from 1922 Europe - physical features & population. The Edinburgh Geographical Institute, John Bartholomew & Son, Ltd. "The Times" atlas. (London: The Times, 1922).
Ací el territori valencià forma part de l'àrea habitada pels «catalans», que també s'estén fins l'Alguer. En qualsevol cas, hi és ben notòria la distinció entre provençals i gascons, i a remarcar igualment en el mapa l'existència d'un límit (lingüístic, s'ha de suposar) que abraça l'est de la península ibèrica i el sud de l'estat francés, és a dir, la «llengua d'oc» de mapes anterior (l'adscripció dels gascons a l'esmentada àrea idiomàtica s'hauria de considerar, com a mínim i segons el tractament gràfic, dubtosa).



































Esta forma tan sofisticada de representar l'espai occitanoromànic (i les controvèrsies al voltant dels seus límits) ja figurava en el mapa «Europa um 1880», inclós en l'Atlas der Völkerkunde, un famós recull de cartografia etnogràfica enllestit per Georg Gerland i publicat, el 1892, per Justus Perthes a Gotha. L'obra en qüestió constituïa una actualització de la part setena del ja esmentat Physikalischer Atlas de Heinrich Berghaus, referenciat en este treball en les entrades corresponents als anys 1847 i 1855.



































A tall d'anècdota, assenyalar una anomalia en el mapa de Bartholomew i en el seu antecessor de Gerland: les illes d'Eivissa i de Formentera no hi figuren com a part de l'àmbit català!



































Imatge: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-3068-430027&name=Europe+-+physical+features+&+population.

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

1929: «Europa etnografica» by Touring club italiano from 1929 Atlante internazionale del Touring club italiano. (3. ed.). Centosettanta tavole principali, centrotrenta carte parziali e di suiluppo. Opera redatta ed eseguita nell'Ufficio cartografico del T.C.I. sotto la direzione di L.V. Bertarelli, O. Marinelli, P. Corbellini. Milano: Touring club italiano. MDCCCCXXIX/VII
Font de les imatges: http://www.davidrumsey.com/detail?id=1-1-31784-1151157&name=15-16.+Europa+etnografica.


L'existència de poblacions de llengua alemanya en les immediacions de les fronteres de la República de Weimar és ben palpable en este fragment del mapa. S'hi tractava d'assentaments històrics que, pel vessant oriental, arribaven fins ben endins de Rússia.
En el mapa també s'observa la pluralitat ètnica d'Espanya: seguint la clau de lectura i el disseny, s'hi vincula els gallecs amb l'àmbit dels portuguesos, s'hi singularitza absolutament l'àrea dels bascos, s'hi inclou un àmbit específic per als catalans de Salses a Guardamar (per més que vinculat al dels espanyols), i s'hi distingix quatre components particulars en el si dels espanyols no catalanòfons: asturians, castellans, andalusos i aragonesos.



Una de les representacions més reeixides de l'ètnia coneguda com a catalana (incloent-hi l'Alguer) en la cartografia anterior a la Segona Guerra Mundial. Les fronteres corresponen al límit lingüístic estricte: no hi són inclosos els territoris castellanoparlants de València, ni la Vall d'Aran...

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

s/d. (1933-1938): Rassenkarte von Europa
Este mapa va ser imprés a l'empara de la dissortada i sangonosa dèria racista dels nazis, però el seu contingut no és massa diferent (tampoc en la terminologia) al d'altres cartografies elaborades ―abans o contemporàniament― amb la mateixa temàtica.
Pel que fa a les terres valencianes, estes hi apareixen poblades per «catalans», una ètnia que formaria part del conjunt dels «espanyols».
Imatge: http://www.deathcamps.org/reinhard/korherr.html http://www.deathcamps.org/reinhard/pic/bigracemap01.jpg

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

ca. 1935: Lessons in Race Politics at a Hitler Youth Leadership School
Fotografia d'una reunió d'alliçonament de contingut racista dirigida a joves nazis, on es pot contemplar un mapa etnolingüístic d'Europa així com dos cartells sobre tipus racials alemanys (un d'ells constitutiu de la referència posterior d'este post).
Imatge: http://germanhistorydocs.ghi-dc.org/sub_image.cfm?image_id=1950

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

1935: Schautafel: Bilder deutscher Rasse 1um 1935 Farboffset 95,5 x 75,2 cm DHM (Deutsches Historisches Museum), Berlin Do2 93/437
Cartell nazi sobre tipus racials alemanys, present en la reunió d'alliçonament recollida en la fotografia de la referència anterior d'este post.
Imatge: http://www.dhm.de/lemo/objekte/pict/d2930437/index.html

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

1942-1943 (però amb les fronteres d’Entreguerres): The Races of Europe
Este mapa resulta prou curiós perquè sota el gentilici de «catalans» incorpora bona part dels territoris occitans (llenguadocians, provençals, etc.). Contràriament, la inclusió de les terres valencianes entre les poblades pels catalans no fa més que seguir una llarga tradició. En qualsevol cas s'ha d'esmentar que estem davant una cartografia on l'àmbit català apareix molt imbricat amb les nocions d'«espanyols» i de «francesos».
Imatge: http://www.gutenberg-e.org/osc01/images/osc05alg.html
http://www.gutenberg-e.org/osc01/frames/fosc05.html

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

1944: Fotografies aèries dels camps de concentració i d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, preses per aviadors al·liats durant la guerra (els camps van ser alliberats pels soviètics el 27 de gener de 1945).
Imatge: http://www1.yadvashem.org/exhibitions/album_auschwitz/air_photographs.html

































Adreça obsoleta:
http://www.auschwitz.org.pl/html/eng/historia_KL/index.html
Adreça monogràfica sobre Auschwitz:
http://www.auschwitz.org.pl/




































OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

Amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial, després del genocidi comés pels nazis contra milions de jueus, de l’extermini de bona part de la població gitana (també a mans del III Reich) i de la desfeta del règim racista hitlerià, el terme «raça» cau pràcticament en desgràcia entre la comunitat científica, que passa a utilitzar habitualment el concepte «ètnia». Este últim, que s’hauria de suposar més neutral, té menys càrrega biològica i major càrrega cultural (lligada particularment al fet lingüístic, com en èpoques anteriors). En qualsevol cas, convé recordar que els grups ètnics no estan isolats en l’espai ni són estàtics en el temps. I que l’autodefinició és determinant.
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


1971: Mapa de les llengües d'Espanya en l'Atlas bachillerato universal y de España (Aguilar, Madrid, 1971, p. 88 [1ª ed., 1962, p. 92].
El tractament de la qüestió de noms de la nostra llengua és ací particularment sofisticat: la denominació «CATALÁN» té la mateixa tipografia que «CASTELLANO», «VASCO» i «GALLEGO-PORTUGUÉS», però els gentilicis «VALENCIANO» i «BALEAR» no la tenen igual que «Occidental», «Oriental», «Extremeño», «Andaluz», «Canario», etc. Queda en l'aire, doncs, l'interrogant: hi estaríem davant una proposta de triple denominació per al «català/valencià/balear»?...

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

1973: Direcke-Weltaltlas, begründet von C. Diercke, fortgeführt von R. Dehmel, Brunswick 1973, 176 (88 d. Neubearbeitung), S. 85. Imatges:
http://www.macedoniaontheweb.com/it/forum/deutschsprachiges-makedonien-forum/829-historische-ethnische-religions-landkarten-und-statistiken-von-europa.html


Una de les conseqüències de l'expansionisme genocida del III Reich fou la desaparició de la major part de les àrees de població alemanya situades en l'est de l'Europa central i en l'Europa oriental. El mapa en dóna fe, però només parcialment.


Com en èpoques anteriors a la Segona Guerra Mundial, este mapa inclou les terres valencianes entre les poblades pels «catalans» (ací, potser, aliens a l'adscripció com a «espanyols»).


OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


1997: Mapa d'Europa realitzat pel grup parlamentari de l'Aliança Radical Europea, present en el Parlament Europeu i format, entre d'altres formacions polítiques, per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
Imatges: http://www.communautarisme.net/docs/carte-europe-regions-PPDE-ALE-1997.jpg


Entre les nacions sense estat hi representades es troba la catalana: en este cas la Comunitat Valenciana hi apareix integrada mitjançant l'assumpció de la denominació «Cataluña/Catalunya» (estesa també a les Balears, la Catalunya Nord...).

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO






2001: Les llengües romàniques a Europa en l'actualitat. Un excepcionalment acurat mapa, obra de Yuri B. Koryakov, que delimita les àrees lingüístiques en atenció a les seues estructures (amb l'única excepció del reconeixement del francés com a llengua generalitzada a França).
Pel que afecta a Catalunya, València, Balears, etc., hi apareixen integrades baix el nom de «català».
Imatge: http://en.wikipedia.org/wiki/Romance_languages
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

2003: Distribution of Romance languages in Europe
Mapa elaborat per l'Enciclopædia Britannica on el valencià figura com a única varietat esmentada en l'àmbit del català, i on el provençal apareix separat de la resta de l'àrea d'oc (s'ha de suposar que en atenció a la percepció majoritària dels provençals sobre esta qüestió i, igualment, a l'hegemonia a Provença de la normativa del Felibritge, anterior a la impulsada per l'Institut d'Estudis Occitans).
Imatge: http://media-2.web.britannica.com/eb-media/42/2042-004.gif
http://www.britannica.com/EBchecked/topic-art/508379/2094/Distribution-of-Romance-languages-in-Europe#

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

2004: Mapa d'Europa realitzat pel grup parlamentari dels Verds i de l'Aliança Lliure Europea, present en el Parlament Europeu.
En este cas, les terres valencianes hi apareixen integrades en un sol àmbit territorial amb Catalunya, Andorra, les Balears, la Catalunya Nord, per bé que l'esmentada nació sense estat no hi sembla rebre la denominació de «Catalunya» o de «Països Catalans»...
Imatge: http://www.communautarisme.net/docs/carte-europe-regions-Verts-ALE-2004.jpg

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

2004: The European languages
Ací el valencià apareixia inclós dins la llengua catalana, per bé que s'hi assenyalava que es tractava d'una varietat d'status discutit.
Imatge: http://www.eurominority.org/version/maps/map-european-languages.asp

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

Ara (però elaborat fa uns anys): «As linguas en Europa», dins Loia · Guia aberta á lingua galega, part del web del Consello da Cultura Galega.
El mapa mostra en l’est de la Península Ibèrica una llengua denominada Catalán, Valenciano o Balear.
Imatge: http://www.consellodacultura.org/arquivos/cdsg/loia/mapas.php?idioma=1&seccion=7

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

Ara: Peuples minoritaires européens
S'hi tracta d'un gràfic, amb abundant material vexil·lològic, on el País Valencià (representat per la senyera oficial de la comunitat autònoma valenciana) apareix vinculat amb Catalunya i les Balears (els «altres» Països Catalans).
Imatge: http://www.eurominority.org/version/eng/projects-shop-mino-whole.asphttp://www.eurominority.org/version/cat/projects-shop-buy.asp

OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO


Ara: Extensió de la llengua alemanya en l'actualitat, testimoni de la desaparició pràcticament total de les grans àrees germanòfones a l'est de la línia Oder-Neisse (la frontera entre Alemanya i Polònia).
Imtage: http://de.wikipedia.org/wiki/Deutsche_Sprache
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO



Ara: «Simplified linguistic map of Europe», imatge anteriorment allotjada en l’article Languages of Europe de Wikipedia, en internet.
La nostra llengua (com l'anglés, el francés, l'alemany, l'italià, etc., i a diferència de l'occità, el cors, el bretó, el soràbic, etc.) hi és representada amb una taca compacta de color i no per punts aïllats (nuclis de parlants).

































Imatge (adreça obsoleta): http://en.wikipedia.org/wiki/European_languages

Ara: «Distribution linguistique en Europe / Map of European Languages».



































Mapes molt i molt detallats de la diversitat lingüística europea (en el lloc web de Mutur Zikin). Pel que respecta a la nostra llengua, la denominació hi emprada ―en autòcton (i anglés)― és la de «català, valencià (catalan)».
Imatge: http://muturzikin.over-blog.com/ext/http://www.muturzikin.com/



































OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO
OOOOOOOOOOOO

B. NACIONALISMES
Xosé M. NÚÑEZ SEIXAS, en la seua obra Movimientos nacionalistas en Europa. Siglo XX (Editorial Síntesis, Madrid, 1998, p. 11) ens facilita un bon resum dels punts de vista confrontats sobre els nacionalismes, així com una manera operativa d’integrar-los parcialment:
En las ciencias sociales persiste una dicotomía esencial, trasunto de la propia dualidad existente en las definiciones históricas de nación desde comienzos del siglo XIX (objetiva u orgánico-historicista, y voluntarista): por un lado autores y teorías modernistas, que suponen que los nacionalistas construyen o inventan la nación de acuerdo con sus intereses y circunstancias y, por otro lado, autores y teorías primordialistas, que suponen que las naciones son colectivos definidos étnicamente, con existencia objetiva, que preceden al nacionalismo, con más o menos matices entre los extremos (Smith, 1986). Aquí optamos por un enfoque relativa-mente mixto, que aunque concede preeminencia al elemento de la construcción de las ideologías y entidades políticas –incluyendo las nacionalistas– por parte de los actores sociales de acuerdo con sus intereses, cosmovisión y preferencias selectivas, también considera que el nacionalismo implica una propuesta de identidad colectiva de dimensiones políticas que atañe a la definición del sujeto de derechos políticos colectivos y a la legitimidad del poder ejercido en ese territorio, y que por lo tanto puede basarse, apoyarse o verse condicionado y/o favorecido por la existencia de discursos e identidades colectivas prepolíticas, lealtades territoriales o étnicas anteriores a la Edad Contemporánea.
Sin embargo la existencia de esas conciencias étnicas no presupone el surgimiento de nacionalismos en la Edad Contemporánea, en cuanto que éstos son resultado de la movilización política de los actores.
OOOOOOOOOOOO

C. NACIONS I LLENGÜES
Miquel SIGUAN (Declaracions a Rafael Company & Marc Borràs: «Miquel Siguan. A Babel la Pentecosta», Mètode. Revista de Difusió de la Investigació de la Universitat de València, 12, Llengua, nació, norma, conflicte, Universitat de València, València, 1996, pàg. 38) Els números dels paràgrafs són afegits, així com el text en verd:
Que hi ha una estreta relació entre llengua i política en el món contemporani és clar, però això no ha passat sempre així.
1. A l’Europa de l’edat mitjana hi havia moltes llengües per comunicar-se i això no tenia una repercussió política immediata, o almenys no tan forta. És clar que tampoc no podem pensar que a l’edat mitjana el concepte de nació fos tan clar, quan un rei moria podia repartir el territori entre els seus fills... i això és bastant incompatible amb una idea de nació.
«La mort del [rei Jaume I el] Conqueridor (1276) i l'aplicació del seu testament (1262) deixaven a l'infant Jaume com a rei de Mallorca juntament amb altres possessions que formaven la Corona de Mallorca. La darrera voluntat de Jaume I establia el regne de Mallorca com a una entitat separada de la Corona d'Aragó i establia que si una de les dues línies del Casal de Barcelona no tenia heureus mascles els seus estats passaven a l'altra branca».
( http://ca.wikipedia.org/wiki/Regne_de_Mallorca )
2. Val a dir que la idea d’estat nacional es va anar construint al llarg de l’època moderna i, alhora que s’unificava l’estat, semblava més còmode també unificar la llengua. Però aquesta unificació responia a un criteri de coherència ―diguem-ne administrativa― del poder.
3. Al segle XIX, però, a aquesta situació de facto s’afegeix un tipus de justificació ideològica: tots els que parlen la mateixa llengua, tenen la mateixa cultura i la mateixa tradició i, per tant, constitueixen una mateixa nació. A partir d’aquí, la llengua esdevé un dels principals senyals d'identitat. Fins i tot, en alguns casos, la llengua substitueix d’altres senyals identificatius que havien estat molt importants. El nacionalisme quebequés ―que ara incideix tant i tant en les diferències lingüístiques― es fonamentava sobretot en distincions religioses. Hi ha bastants situacions semblants. Però és veritat que al segle XIX la llengua passa a ocupar un primer pla i és en nom de la llengua que s’unifiquen territoris en una unitat política (com Itàlia o Alemanya) o, a l’inrevés, que territoris que formaven un estat o un imperi (com l’austro-hongarès) es van desmembrant.
Miquel Siguan
OOOOOOOOOOOO

D. LLENGÜES I DIALECTES
Xavier Lamuela: «La llengua de la Vall d'Aran», en Català, occità, friülà: llengües subordinades i planificació lingüística. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, pàgs. 121-130. La cita en les pàgs. 121 i 122.












¿PER ON PARTIM LES LLENGÜES?












La qüestió no és, però, banal. Davant d'un conjunt de varietats idiomàtiques emparentades, els criteris tècnics derivats de la mera descripció lingüística no són mai concloents a l'hora de determinar-hi fronteres de dialecte i de llengua. Encara sense sortir d'aquesta descripció interna, no és gens fàcil determinar el valor relatiu dels fets lingüístics que es poden prendre en consideració a l'hora de fer comparacions.[...] Ara, admetent que s'utilitzi un mètode prou afinat, capaç d'esquivar aquests riscos, resta que una definició de llengua sempre serà un tall arbitrari en el continu de trets diferencials. [...] No és estrany, doncs, que els termes llengua i dialecte es prestin a tot d'usos ideològics: la dificultat tècnica de definir-los se suma a les conseqúències antropològiques del pes enorme que té el fet lingüístic dins de la dinàmica social i tot plegat explica que, fins i tot en casos en què el lingüista honest i raonable gosaria definir-se, existeixen fortes tradicions que el contradiuen, sostenint, per exemple, la diversitat del gallec i del portuguès o la identitat del piemontès i del toscà.












EL PRINCIPI D'OPERATIVITAT CULTURAL












¿Quina és l'alternativa? Deixant ara de banda la qüestió, apassionnat, de com es poden afinar els mètodes comparatius, val la pena d'examinar les condicions i les conseqüències de la decisió que atribueix a un determinat idioma el rang de llengua independent. La primera característica d'aquestes condicions i d'aquestes conseqüències és que no pertanyen al món de les faves comptades: la decisió es pren en funció de possibilitats d'actuació i no en funció de veritats científiques. [...] Els exemples es poden multiplicar i el mateix cas del català ens en forneix un de ben significatiu. És perfectament possible de codificar una «llengua valenciana» que es distingueixi formalment del català - per cert que s'hi podria esmerçar prou més traça que no s'hi ha esmerçat -; no em sembla possible, però, que es cregui que el resultat d'una tal operació arribi a ser altre que la inhibició de les possibilitats culturals del valencià i de la viabilitat de la seva recuperació social.












Una acotació personal: el contingut d'esta última asseveració de Xavier Lamuela, rastrejable igualment en termes pareguts en bona part discurs del pancatalanisme valencià, formava part del meu bagatge mental amb anterioritat a la meua participació del moviment de la Tercera Via, i continua fent-ho encara: durant els debats lingüístics, públics i privats, generats al voltant de la Tertúlia de l'Hotel Inglés de València, l'argumentació en qüestió constituïa el nucli de la meua posició sobre la conceptualització i la normativització del valencià. I també hi és present al llarg de la meua part («De impura denominatione») de l'obra Document 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes (València: Eliseu Climent, 1988).












En un altre sentit, cap plantejar-se la possibilitat d'identificar català i occità. El primer fet a tenir en compte és la inqüestionable afinitat que uneix els parlars que formen aquest cojunt, central dins de la Romània contínua , que Loís Alibèrt i Pèire Bec anomenen occitano-romànic i en el qual entra amb completa naturalitat el català. Aquesta afinitat entre el català i els parlars occitans és tal que l'opció per un projecte cultural comú no forçaria pas més la matèria lingüística que el sistema de referències culturals que s'ha anat bastint des d'una opció que ja va ser divergent a l'edat mitjana. Amb tot, seria un error negligir les diferències lingüístiques, que tenen prou entitat per a ser preses en consideració al marge d'observacions de caràcter històric o social i que ens permeten de situar inequívocament l'aranès del cantó occità. [...]












Guillem CALAFORRA: «La “unitat de la llengua catalana” com a fet científic i com a argumentum ex auctoritate: revisió crítica», Zeitschrift für Katalanistik, 7, 1994, 37-56. Treball presentat en el Katalanistentag de Postdam, 1993 (versió revisada: «Arguments d’autoritat i noms “científics”», en Paraules, idees i accions. Reflexions «sociològiques» per a lingüistes. València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, pàgs. 111-132. La cita en la pàg. 115).
Fa una mica de vergonya, encara ara, d’haver de reiterar una idea que ja sembla tòpic: la definició de «llengua» i «dialecte» és, en molt bona part, extralingüística. L’homogeneïtat estructural no és l’únic criteri per a retallar o unir cap continuum lingüístic, ja que hi influeixen factors històrics, sociopolítics, literaris, etc. [...] La bibliografia referent a aquest punt és més que abundosa, i hauria defer meditar molts col·legues que encara creuen que, des de la perspectiva dels trets estructurals, es pot decidir què és llengua i què és dialecte (o, més exactament, quines varietats són supraordinades i quines són subordinades).

Gabriel BIBILONI: Llengua estàndard i variació lingüística, Eliseu Climent (Tres i Quatre), València, 1997, pàgs. 14 i 16.
Una llengua és un concepte complex que no es correspon amb una realitat definible del tot amb paràmetres lingüístics o estructurals. Una llengua és abans que res una noció cultural producte de la història; el resultat d’una història que ha anat d’una manera i bé hauria pogut anar d’una altra, tot partint d’una mateixa realitat lingüística inicial. [...]
Qualsevol varietat pot constituir-se en llengua si té una societat que vol —i pot— fer que així sigui. En aquest sentit una llengua és una varietat lingüística pròpia d’una societat dotada històricament de poder, un dialecte amb un exèrcit darrere, com agrada de dir a molts sociolingüistes. Per a ser més exactes cal dir que una societat amb poder pot decidir de constituir en llengua la seva entitat lingüística, com han fet els països escandinaus, o no fer-ho —cosa més estranya— com ha succeït en el cas de la Suïssa alemanya.

Joan ZABALTZA I MARÍ: Una historia de las lenguas y los nacionalismos, Gedisa, Barcelona, 2006, pàgs. 50 i 51.
Incluso la diferencia del francés y del italiano es artificial, puramente histórica, consecuencia de la desaparición de las hablas intermedias. [...] no existe ninguna diferencia objetiva entre los conceptos de «lengua» y «dialecto» y es de los poderes políticos y de los propios hablantes de quienes depende el estatus lingüístico.

Manuel SIFRE: Llengua i dialecte, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana & Bromera, València-Alzira, 2005, pàgs. 50 i 117
[...] constatarem la naturalesa social, i no únicament lingüística, de l’establiment històric i la perpetuació o estroncament de les llengües (cultes). [...]
Per a la lingüística, almenys des de la darreria del segle XIX, les llengües són conjunts de dialectes que reuneixen unes certes característiques com són la filiació genètica, l’homogeneïtat estructural i, amb més reserves però amb molt de valor pràctic, la intercomprensió mútua. Ara bé, els condicionants socials se superposen a aqueixa visió dels fets i la complementen o fins i tot la modifiquen. Així, els dialectes d’un conjunt lingüísticament afí es poden adscriure a la mateixa llengua o a llengües diferents a causa de factors socials.

Karl W. DEUTSCH: Las naciones en crisis, Fondo de Cultura Económica, Mèxic D. F., 1981, pàg. 48, notes 2 i 3 [Tides among nations, The Free Press, Nova York, 1979].
En el año 950 había en Europa seis [6] idiomas escritos bien desarrollados, es decir, idiomas dotados de una gramática, una literatura y con cierto empleo en los negocios y en la administración pública: el latín, el griego, el hebreo, el árabe, el anglosajón, y el eslavónico eclesiástico (antiguo búlgaro). [...] En 1250 habían languidecido dos idiomas, el anglosajón y el provenzal, pero florecían en Europa 17 idiomas, de acuerdo con la investigación de Sarton: latín, griego, hebreo, árabe, eslavónico eclesiástico, alto alemán, bajo alemán, francés, islandés, ruso, español, catalán, portugués, italiano, noruego, sueco y danés. [...] En 1800, cinco de los idiomas de 1250 habían languidecido o estaban relativamente inactivos: hebreo, árabe, bajo alemán, catalán y noruego; y una investigación publicada en 1809 mostraba sólo 16 idiomas florecientes en Europa: griego, eslavónico eclesiástico, alemán, francés, islandés, ruso, español, portugués, italiano, sueco, danés, inglés, holandés, polaco, magiar y turco (Osmanli). [...] En 1900, un siglo más tarde, 15 de los idiomas antes mencionados seguían floreciendo; el eslavónico eclesiástico era el único desaparecido; y se habían agregado los idiomas siguientes [fins els 30]: galés, flamenco, noruego (Riskmaal y Lansmaal), finlandés, rumano, checo, eslovaco, servo­croata (un idioma estándar literario común con dos alfabetos, tradiciones, literaturas y lealtades muy diferentes), esloveno, búlgaro, ucraniano, yidish, estoniano y latvio [...].
En 1937 florecían los treinta idiomas nacionales de 1900, y otros se sumaban con literaturas nuevas y educación o instituciones o movimientos políticos [fins els 53]: lituano, irlandés, escocés gaélico, vasco, bretón, catalán, reto-romance, servio lusaciano, albano, hebreo (moderno), careliano, bielorruso, moldavo, georgiano, osete, bashkir, cheremiss, chuvash, mordvino, samoyedo, sirieno (komi), tártaro y votiako. [...] La exclusión del territorio de la Rusia europea no cambiaría sustancialmente la imagen de la tendencia básica.
Així doncs, a major desenrotllament dels nacionalismes durant l’Edat Contemporània, més augment del nombre de llengües de cultura, literàries o estàndard, presents a les terres europees.
En los cien años transcurridos entre 1800 y 1900, el número de los idiomas nacionales bien desarrollados de Europa aumentó de 16 a 30, o sea a un ritmo mayor que el de cualquiera de los diez siglos anteriores. Y en los 37 años transcurridos entre 1900 y 1937, los idiomas estándares de Europa aumentaron a 53, registrando un aumento casi tan grande como el de los mil años anteriores en conjunto (pàg. 48).
En l’actualitat, setanta anys després dels últims llistats esmentats per Karl W. Deutsch, caldria comptabilitzar altres realitats lingüístiques vigents i, amb major o menor grau, reconegudes:
gallec, asturià, mirandés (de Miranda do Douro, a Portugal), aragonés, occità, cors, sard, ladí dolomític (al nord d'Itàlia), friülés, arpità (o franco-provençal de la Vall d'Aosta), luxemburgués, frisó, escocés lal·lans, feroés, sami o lapó, caixubi (al nord de Polònia), croat, bosnià, macedoni, armeni, montenegrí...
Això ens situaria al voltant de 75 llengües... o més.
Segons el que portem vist, hem de coincidir necessàriament amb
J. K. CHAMBERS i Peter TRUDGILL quan afirmaven el 1980 (Dialectology, Cambridge University Press, pàg. 5) que The term ‘language’, then, is from a linguistic point of view a relatively nontechical term.
OOOOOOOOOOOO


E. ABSTANDSPRACHE, AUSBAUSPRACHE, DACHSPRACHE. TRES CONCEPTES ÚTILS PER ALS DEBATS SOBRE LLENGÜES I DIALECTES
Els conceptes de llengua Abstand (Abstandsprache, llengua per distància) i de llengua Ausbau (Ausbausprache, llengua par elaboració o per desenrotllament) van ser encunyats pel lingüista alemany Heinz KLOSS: aparegueren publicats per primera vegada en la pàg. 17 del llibre Die Entwicklung neuer germanischer Kultursprachen von 1800 bis 1950 (Munic: Pohl & Co), i assoliren la seua difusió mundial gràcies a un article del mateix autor publicat en anglés, «‘Abstand Languages’ and ‘Ausbau Languages’», inclós en Anthropological Linguistics vol. 9 núm. 7 (octubre) (Indiana University: Archives of Languages of the World, pàgs. 29-41). L'objectiu de Heinz Kloss amb estos treballs, considerats seminals en el camp de la sociolingüística, era analitzar les relacions entre els termes llengüa i dialecte des d'una perspectiva que tinguera en compte també els factors extralingüistics, és a dir, les circumstàncies externes al grau d'afinitat o de divergència de les estructures lingüístiques de les varietats afectades.

La influència d'estes aportacions de Kloss poden resseguir-se, per exemple, en un recent manual universitari de filologia romànica obra de Wolfgang PÖKL, RAINER, Franz i Bernard PÖLL
: Einführung in die romanische Sprachwissenschaft (Tübingen: Niemeyer, 2007, 4ª ed.). En esta obra s'explica de forma molt accessible, tot utilitzant-hi els conceptes klossians, com abordar les discussions sobre l'estatus d'una varietat lingüística determinada (cite de la traducció castellana, Introducción a la lingüística románica -Madrid: Gredos, 2004-):

Desde el punto de vista del lingüista hay que distinguir dos tipos de criterios, para evitar discusiones infructuosas: criterios internos y externos.
Desde el punto de vista interno está tanto más justificado hablar de dos lenguas en referencia a dos variantes lingüísticas cuanto mayor es la distancia (se suele emplear el término alemán Abstand) entre ambas, es decir, cuanto menos tengan en común desde el punto de vista fonético, léxico y gramatical. [...] Sin embargo, el criterio de la distancia no es siempre suficiente (p. 58).

En efecte, no n'és prou sempre perquè, en primer lloc, és constatable
«l'absence de critères universellement admis pour mesurer la distance linguistique entre langues et dialectes» (Roland BRETON: Atlas des langues du monde. Une pluralité fragile. París: Autrement, 2003, pàg. 15). I el criteri de la distància lingüística tampoc és sempre suficient perquè, com igualment remarquen Pöckl, Rainer i Pöll (2004: 58), s'ha de tindre en compte el «papel fundamental de los factores extralingüísticos en la determinación del estatus de una forma lingüística». Així es pot afirmar que, en determinats contextos, l'última paraula no la tenen els estudis dedicats a mesurar l'homogeneïtat o l'heterogeneïtat estructural de les varietats «en litigi» (característiques que estan en la base del reconeixement de les Abstandsprachen o llengues per distància):

Un factor de este tipo [extralingüístico] es el grado de desarrollo de la forma lingüística (se suele usar el término alemán Ausbau): cuando mayor es el número de dominios, es decir, ámbitos en los que una lengua se usa, más fácilmente recibe la calificación de lengua. [...] Las lenguas estándar plenamente desarrolladas se usan en la mayor parte de estos ámbitos, mientras que los dialectos habitualmente se limitan al ámbito familiar y, quizá, al de la poesía popular (Pöckl, Rainer & Pöll 2004: 58).

El que s'ha dit, tanmateix, no esgota el raonament, i en moltes situacions hem d'incidir en un motiu particular que està en la base del desenrotllament lingüístic, és a dir, hem de fixar-nos en el demiürg veritable que permet la presència de determinades varietats ―sobre les quals «actuen» les autoritats lingüístiques fins a estandaritzar-les satisfactòriament― en camps com ara la creació literària d'elit, l'administració pública, els diferents nivells del sistema d'enseñaça, els mitjans de comunicació de masses, la investigació científica, els cultes religiosos, etc.: el motiu particular en qüestió és la força i la capacitat d'incidència de les mobilitzacions socials d'origen ideològic i, imbricat amb açò, l'efectivitat transformadora de les decisions governamentals i paragovernamentals:

Por último, está claro que en el uso de lengua y dialecto frecuentemente desempeñan un papel importante factores políticos e ideológicos. El que quiere separar(se) políticamente también (se) separa lingüísticamente. Así los movimientos autonomistas tienden a designar como lengua a su propia variedad, para separarse del poder central, mientras que los gobiernos centralistas tienden a degradar a la categoría de dialecto a todas las variedades menos la lengua del estado (Pöckl, Rainer i Pöll 2004: 58) .

Els lligams entre llengua i ideologia/política pot ser il·lustrada ben bé amb la situació viscuda a finals del segle XX i principis del XXI en les latituds valencianes, encara que este cas dista molt de ser-ne una excepció:

En el caso de Valencia se une el problema del rechazo por motivos políticos a ser asimilados por Barcelona. Para tomar distancia de Cataluña se refieren muchos valencianos a una llengua valenciana distinta de la llengua catalana, a pesar de que estas variedades lingüísticas sólo muestran diferencias relativamente insignificantes (en especial en la pronunciación y en parte de la morfología verbal). El caso del País Valenciano es un ejemplo de un uso prácticamente sólo político/ideológico del concepto lengua (Pöckl, Rainer i Pöll 2004: 213)
.

















Un ús pràcticament polític/ideològic del concepte llengua potser hauria de moure a l'encunyació de l'expressió Politiksprache, però l'absència del terme -llevat d'errada o omissió- en la literatura a l'ús, em fa abstindre'm de qualsevol proposta en ferm al respecte.
















En qualsevol cas, i per tal de completar les argumentacions anteriors, aportaré algunes argumentacions que poden ser d'interés per als lectors. En primer lloc s'ha de recordar que, des d’una perspectiva estríctament lingüística, tota llengua Ausbau hauria de ser considerada com a dialecte de la que se n’hauria «independitzat», però en la pràctica els sociolingüistes (però no només ells) acostumen a reconéixer les situacions de facto: així s'esdevé, per exemple, amb el noruec bokmål respecte del danés, i amb l’eslovac respecte del txec. I també és la situació del macedoni considerat a part del búlgar i la de les quatre llengües que abans conformaven el serbocroata o croatoserbi: el bosnià, el croat, el serbi i el montenegrí (est últim és reconegut en la Constitució monetenegrina de 2007, però a data de hui, 1 de maig de 2011, i a diferència dels altres tres, encara no disposa d'un apartat específic en el llistat dels Codes for the Representation of Names of Languages de la Library of the Congress de Washington: http://www.loc.gov/standards/iso639-2/php/English_list.php). Pel que fa a tots estos casos i algun més, és ben sabut que els seus parlants practiquen allò que se'n diu bilingüisme passiu, una terminologia com qualsevol altra per a posar de relleu les enormes afinitats lingüístiques realment existents.

Per altra part, s'ha de parlar igualment de les Dachsprachen o «llengües teulada», un altre concepte de la sociolingüística que bateja les varietats que servixen de pont comunicatiu en el si d’un continuum geolectal o dialectal, i particularment quan la intercomprensió entre varietats és prou o molt difícil (per exemple, a causa de l’aïllament o de la distància geogràfiques).
L'existència d'un continuum geolectal implica que entre les zones contigües les diferències entre les varietats són de baixa intensitat i la intel·ligibilitat mútua és alta; però quan més augmenta la distància entre els territoris a contrastar, la intel·ligibilitat mútua minva fins el punt que, en determinades situacions, pot arribar-se a la desaparició de la capacitat d'enteniment entre els parlants
afectats.
Com a mostres de Dachsprachen a Europa trobem:
l'Standaardnederlands, comú als Països Baixos i a la comunitat flamencoparlant de Bèlgica i, a Amèrica, a l'independent Surinam i a diverses terres vinculades a l'estat holandés: Aruba, Sint Marteen, Curaçao i altres tres illes sota sobirania dels Països Baixos;
—el euskara batua, vigent a banda i banda de la frontera occidental franco-espanyola: a la comunitat autònoma basca, a la (Alta) Navarra bascòfona i al País Basc francés;
—el Rumantsch Grischun del cantó dels Grissons a Suïssa i,
—d’alguna manera, les llengües «de cultura» que coneguem com «alemany»i «italià», una mena de llengües teulada avant la lettre.























OOOOOOOOOOOO























F. SUÏSSA: UNES REFLEXIONS INTEL·LIGENTS SOBRE LA DIALÈCTICA «LLENGUA/DIALECTE»















23 de agosto de 2006 - 14:29















El romanche, ¿lengua o dialecto?















¿Por qué el romanche es considerado como una lengua mientras el suizo-alemán ("Schwytzertütsch") sólo tiene el estatuto de dialecto?
La respuesta no es simple. Detrás de los criterios lingüísticos se ocultan otros factores: culturales, de identidad y políticos.
La palabra alemán (Deutsch) en suizo-alemán es "Tüütsch". Para decir: saludo a usted, que en alemán es: "Ich grüsse Sie", en suizo-alemán se utiliza una palabra que fonéticamente se podría escribir: "krrüetzi".















Sobra decir que para un francófono que ha aprendido el alemán, el "Schwytzertütsch" (suizo-alemán) suena como una lengua de extraterrestres y que los niños suizos de lengua alemana están condenados a aprender el alemán (alto alemán) en la escuela como si fuera una lengua extranjera.
El 63,7% de la población suiza habla un dialecto –las diferentes variantes del "Schwytzertütsch"-, mientras el romanche, empleado sólo por el 0,5% de la población del país, tiene estatuto de lengua nacional. ¿Curioso, no?
Razones lingüísticas y políticas
Desde mediados del siglo XIX la lingüística reconoce generalmente que el romanche es una lengua a parte entera.
¿Otro de los criterios? "Los romanches han mantenido la S del plural, lo que no sucede en ningún dialecto italiano. En Francia y en España, sí. Pero los romanches no estuvieron en contacto directo con esas regiones. De modo que este es un criterio lingüísticamente muy convincente", responde Chasper Pult, gran especialista de la lengua romanche.
Sin embargo, a veces algunas voces han negado la independencia del romanche con críticas culminantes durante la Primera Guerra Mundial y en la época fascista. En aquellos tiempos de exacerbación nacionalista, algunos lingüistas italianos afirmaron que el romanche debía ser considerado como una variedad dialectal vecina del lombardo alpino y, por consecuencia, ligado al italiano.
Debe señalarse que Italia, con su unidad nacional recientemente adquirida y la unidad lingüística en vías de serlo, tenía mucha dificultad para reconocer un estatuto particular a sus idiomas retorromanos del norte del país: el ladino (Dolomitas) y el friulano (Friul) lenguas hermanas del romanche.
Ahora bien, los criterios lingüísticos no son suficientes necesariamente para legitimar un estatuto de lengua. "Una vez que los lingüistas prepararon el terreno verificando las especificidades lingüísticas del romanche, hubo un renacimiento cultural, un movimiento que condujo al reconocimiento como cuarta lengua nacional en 1938", precisa Chasper Pult.
"Las variantes del romanche habían sido estandarizadas: traducciones de la Biblia, literatura, manuales escolares y periódicos. El problema es que esas variedades uniformizadas cubren un territorio demasiado restringido para ser realmente viables. Así pues, se reconoció como lengua el conjunto de variantes romanches admitiendo al mismo tiempo que cada una de las variantes tiene su ortografía y su pronunciación", señala el lingüista Georges Lüdi, profesor en la Universidad de Basilea.















¿ Y el 'Schwytzertütsch'?
Especificidad lingüística y conciencia de identidad serían entonces las dos fuentes de nutrición del reconocimiento lingüístico. Muy bien, pero entonces ¿por qué el suizo-alemán no está en la misma situación? Porque el abismo que existe entre Berna y Berlín es lingüístico, aunque también tiene un amplio carácter de identidad.
Pequeña lección de historia de la lengua alemana del profesor Lüdi. "Con la Reforma, el dominio de la lengua alemana inició un proceso de uniformización. Lutero y Zwingli fueron los motores de la estandarización para que la Biblia pudiera ser leída por todos. Hubo pues un movimiento de homogeneidad del alemán escrito. Y la Suiza de lengua alemana participó en ese movimiento. De norte a sur se creó un consenso".
"En el siglo XVII, Alemania comenzó a emplear oralmente esta variedad, pero Suiza no siguió. Es decir, los alemanes empezaron a hablar como escribían, mientras los suizos siguieron hablando y escribiendo de manera diferente".
Sí, pero el holandés no es más que un dialecto del alemán que llegó a ser lengua nacional. ¿No debe pasar por esta situación la identidad suizo-alemana?
"Lo que constituye la identidad suizo-alemana es justamente el hecho de que, por ejemplo, los habitantes de Lucerna y de Berna no hablen de la misma manera. Hay pues una identidad de Lucerna y una de Berna, pero no realmente alemánica. Para que pueda existir algo semejante al holandés sería necesaria una estandarización de estas formas de hablar. Y esto, nadie lo quiere", responde Georges Lüdi.
¿No es comparable esta variedad de dialectos alemánicos con la variedad de los idiomas romanches? "!No! Había cinco lenguas estandarizadas y no una variante estandarizada para el conjunto, mientras para los suizo-alemanes existe el alemán que ejerce esta función de lengua escrita estandarizada", agrega.
Así pues, desde un punto de vista práctico la creación reciente del "Rumantsch Grischun" representaría para las variantes romanches aquello que el alemán representa para las variantes alemánicas.
Swissinfo, Bernard Léchot















(Traducción: J.Ortega)






























swissinfo es una unidad empresarial de SRG SSR idée suisse (Sociedad Suiza de Radiodifusión y Televisión). Su misión consiste no solamente en informar a los suizos que viven en el extranjero sobre lo que acontece en su país de origen, sino también en potenciar la proyección internacional de Suiza. swissinfo se ha consolidado como una plataforma de actualidad e información multimedia disponible en nueve idiomas:



































































OOOOOOOOOOOO






















G. LA «INDEPENDÈNCIA» DEL GALLEC RESPECTE EL PORTUGUÉS: UNA VISIÓ GALLEGA «MAJORITÀRIA», I MATISADA






















Francisco FERNÁNDEZ REI: Dialectoloxía da lingua galega, Edicións Xerais de Galicia, Vigo, 2003, 3ª edició (1ª ed. 1990), pàgs. 17-19






















[...]
O latín galaico deu orixe a dous estándares románicos modernos no occidente ibérico, o galego e o portugués, que comparten unha fase común na Idade Media, a denominada galego-portuguesa, período dunha relativa unidade lingüística ó norte e ó sur do río Miño, a xulgar polos textos notariais e literarios conservados.
Na actualidade, desde o punto de vista estríctamente lingüístico, ás dúas marxes do Miño fálase o mesmo idioma, pois os dialectos miñotos e tramontanos [portuguesos] son unha continuación dos falares galegos, cos que comparten trazos comúns que os diferencian dos do centro e sur de Portugal; pero no plano da lingua común, e desde unha perspectiva sociolingüística, hai no actual occidente peninsular dúas linguas modernas, con diferencias fonéticas, morfosintácticas e léxicas, que poden non impedi-la intercomprensión ó existir un bilingüismo inherente entre o galego e o portugués, semellante ó existente entre o catalán e o occitano, o danés e o noruegués, o eslovaco e o checo, o feroés e o islandés.
A lingua galega, aínda nun proceso de fixación e estandarización, é unha lingua ausbau («lingua por elaboración»), seguindo a terminoloxía e a teoría do sociólogo e politicólogo alemán Heinz Kloss, que o sociolinguista iugoslavo Žarko Muljačić está a aplicar á estandarización das linguas románicas; non se trata dunha lingua abstand («lingua por distanciamiento») verbo do portugués, porque entre dous «dialectos» latinos non hai unha forte separación lingüística, pero si a hai [una forta separació] sociolingüística e socioliteraria.
[...]
Non é tarefa doada delimitar xeográficamente o territorio lingüístico do galego moderno verbo do leonés occidental e do portugués setentrional, por non existiren límites dialectais ríxidos entre falares que comparten unha mesma orixe, neste caso o latín da Gallaecia romana.
A dificultade de establece-lo territorio actual da fala galega está no feito que, aínda que poden sinalarse trazos caracterizadores do galego fronte ó asturiano occidental e ó leonés de león e Zamora, e tamén fronte ó portugués miñoto e transmontano, que permitirían marcar límites, hai fenómenos comúns con estas zonas que poderían habilitarse para invalidar unha fronteira.
De tódolos xeitos, a existencia de varios fenómenos fonéticos e morfolóxicos característicos do complexo dialectal galego (e en boa parte do actual galego común) respecto do complexo lingüístico leonés e dos dialectos interamnenses e transmontanos portugueses (e do portugués común), posibilitan marcar unos límites aproximados da lingua galega, que hoxe se fala na Comunidade Autónoma de Galicia e mais no occidente das provincias españolas de Asturias, León e Zamora.






















(Els ombrejats són meus).
























OOOOOOOOOOOOO






















H. JOAN FUSTER, 1983
Joan FUSTER: «Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans», en DD. AA.: Els valencians davant la qüestió nacional, Eliseu Climent (Tres i Quatre), València, 1983, pp. 41-61
«No ens ha de fer riure ni somriure l’actitud de [Constantí] Llombart: ell deia [a la llengua] “llemosí” per no dir-li “català”, ni “valencià”, ni “mallorquí”: el terme, fal·laç, resultava útil per desmuntar les objeccions “regionalistes”. Més que més, quan la “Renaixença”, més sòlida al Principat, adoptava per a l’idioma el nom de “català”, sense aquell mínim d’imaginació política —i de política cultural— que fes pensar quina repercussió podia tenir això en la perifèria» (p. 48). (L'ombrejat és meu).


















I. RAFAEL COMPANY, 2011





El text següent ha tingut per destinatari un amic castellanoparlant. Però he pensat que, a més de donar-li el format d'email privat, potser pagava la pena fer-lo públic.

LA MAGNITUD DE LAS CONTROVERSIAS LINGÜÍSTICAS
Las polémicas europeas sobre la adscripción de variedades lingüísticas era y es muy remarcable, con independencia de la naturaleza de los «agentes» inductores: cuando se publicó el volumen dedicado a Europa y la Unión Soviética en la obra Linguistic Composition of the Nations of the World (Kloss & McConnell eds. 1984), aparecía un repertorio de lenguas controvertidas (cuadro 5, pp. 22-24) con 56 variedades ordenadas alfabéticamente por su denominación en inglés. Una enumeración que, no obstante su elevado número, no podía considerase verdaderamente exhaustiva, como bien se afirmaba en el texto.

Las primeras 49 aparecían doblemente clasificadas: en una columna eran figuradas como subvariedades de una lengua «más prestigiosa» (con indicación de cuál); en la otra como lenguas independientes, con el añadido de las razones que podrían contribuir a refrendar dicha opción. En realidad, en la columna donde las variedades son figuradas como subvariedades de una lengua más prestigiosa, y de acuerdo con la redacción del texto (Kloss 1984: 20), se trataría también de other more firmly established / autre langue mieux établie o, igualmente, more clearly demarcated / plus clairement définie. En la redacción de la p. 20 se matiza igualmente la cuestión del prestigio: more generally recognized prestigious language / reconnue en régle genérale comme une langue de prestige).

Sirva de ejemplo de estos contenidos de la obra de Heinz Kloss y Grant D. McConnell, la forma de tratar en ella a las variedades lingüísticas que conocemos como gascón, occitano, provenzal y valenciano (pp. 22 i 23), todas ellas adscritas al ámbito occitano-románico. Con respecto al gascón se decía que, cuando era considerado parte de otra lengua, lo era del occitano; como razón para su posible independencia se aducía la existencia de una remarcable distancia en términos de estructura lingüística, o Abstand. Cuando se trataba del occitano, y siguiendo el mismo esquema explicativo, se remitía de una parte al francés y, de la otra, al antiguo y nuevo desarrollo lingüístico de esta variedad (Ausbau) para fundamentar su reconocimiento como lengua separada.

Para con el provenzal, se citaba el occitano y el desarrollo lingüístico (Ausbau), y en el caso del valenciano, y amén de remitir al catalán como referencia, se esgrimían como razones para su hipotética consideración como lengua independiente tanto el Ausbau, como el folk sentiment (en francés, volonté populaire).

En cualquier caso este último factor no se utilizaba exclusivamente con respecto al valenciano: en el listado se traía a colación en doce ocasiones más y, con carácter general, se había fundamentado en una argumentación de Uriel Weinreich. Aunque en el texto se explicitaba que el sentimiento popular, encarnado de diferentes maneras, no constituía un criterio fundamental para que los lingüistas definiesen las variedades como lenguas o dialectos, sí se afirmaba que debía ser considerado un factor poderoso, capaz de engendrar debates públicos e, igualmente, susceptible de ejercer influencia sobre decisiones alcanzadas en encuentros públicos entre especialistas y organismos de planificación lingüística (p. 25). Y tampoco faltaron referencias (p. 26) a la decidida acción de algunos gobernantes y organismos internacionales a favor del reconocimiento de la independencia de determinadas variedades o, inversamente, a la actitud obstruccionista de ciertas autoridades hacia lenguas cuyo reconocimiento gozaba del consenso internacional.

Han pasado los años y las polémicas generadas por las adscripciones de las variedades lingüísticas no han cesado en Europa: si bien se han tomado decisiones que han ayudado a desterrar o aminorar conflictos y, por consiguiente, han remitido algunas de las controversias que aparecían en la obra de Kloss y McConnell, otras variedades han seguido navegando entre dos aguas y, por eso, han continuado haciendo correr ríos de tinta y alimentando incertidumbres culturales, sociales y políticas. Incluso situaciones que no fueron citadas en 1984 ―entre otras cosas porque, en algún caso, difícilmente se hubiesen considerado entonces como susceptibles de generar controversias intensas― recabaron la atención y generaron nuevos focos de debate acompañados de mayor o menor virulencia: baste recordar, a este respecto, la ―en principio― sorprendente oficialización de la lengua montenegrina en el año 2007: en efecto, en el artículo decimotercero de la primera constitución de Montenegro tras la independencia, adoptada por el parlamento el 19 de octubre de 2007, se establece que la lengua montenegrina, crnogorski jezik, será la oficial del país. Asimismo se prevé el uso oficial de las lenguas serbia, bosnia, albanesa y croata (srpski, bosanski, albanski i hrvatski jezik). Con estas redacciones se ha consagrado la eclosión del antiguo serbocroata o croataserbio en cuatro lenguas independientes: serbio, croata, bosnio y montenegrino. Y con ello también se ha puesto punto y final al viraje político de las autoridades montenegrinas conducidas por Milo Djukanović, antiguo aliado de Slobodan Milosević durante la desintegración de Yugoslavia y el proceso, finalmente frustrado, de creación de la Gran Serbia.

Acompañando las evoluciones vividas en lenguas de buena parte de las latitudes europeas, la práctica totalidad de los factores reseñados en 1984 en el libro de Kloss y McConnell han continuado estando operativos: folk sentiment/volonté populaire, sentimiento nacional, ecclesiastic policy/favorisé par l’ecclésiat, antiguo Ausbau, antiguo y nuevo Ausbau, Ausbau, beginning Ausbau/Ausbau en devenir, antiguo Abstand, Abstand, ausencia de estandarización o ausencia de tradición literaria común. En efecto, y por separado o en grupo, estos factores han seguido siendo valorados por hablantes de a pie, por dirigentes de todo orden y por lingüistas de muchas nacionalidades con la mirada puesta en atribuir, a algunas variedades lingüísticas, la consideración de dialecto o de lengua independiente. En otras palabras, que argumentaciones relacionadas con la voluntad del cuerpo social, con la existencia de sentimientos nacionales, con la historia y profundidad de los procesos de codificación o con la distancia lingüística expresada en términos estructurales (entre otras), se han podido aducir como razones para tomar la decisión ―la «gran» decisión― sobre el futuro del idioma de determinadas sociedades y, con ella, sobre la orientación a seguir respecto otras cuestiones culturales y políticas que afectan a las respectivas ciudadanías.

Tras todo lo expuesto, y como puedes haber deducido, las diferencias que existen entre dialectos y lenguas son de tal naturaleza que no se puede decidir, de manera objetiva, si una determinada variedad lingüística es un dialecto ―y, por ello, parte de una lengua― o si conforma, por ella misma, una lengua independiente.





Por lo que respecta al caso valenciano, la dimensión jurídica y técnica del debate se cerró prácticamente tras la constitución de la Acadèmia Valenciana de la Llengua, AVL, y la aprobación en el año 2005 del Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià. Gracias a todo ello ya se sabe qué significa valencià cuando nos referimos al idioma, y ya sabemos cómo debe enseñarse éste (te cito de la introducción -pág. 14- de la Gramàtica Normativa Valenciana publicada por la AVL en 2006):






La llengua pròpia i històrica dels valencians és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra, així com altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (el departament francés dels Pirineus Orientals, la ciutat sarda de l’Alguer i la franja oriental d’Aragó) i la comarca murciana del Carxe. Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una mateixa llengua o sistema lingüístic.






Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial de la llengua compartida, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.






Supongo que no te hace falta la traducción: una lengua compartida (la que la romanística, los catalanes y bastantes valencianos a lo largo de la historia han conocido como catalana, y que aquí se denomina usualmente valenciano) y una autoridad lingüística privativa. Una solución entre las posibles. Y, desde mi punto de vista, probablemente de las mejores. Eso sí, quedan flecos:





L’existència d’eixes dos denominacions -catalán y valenciano- pot crear equívocs sobre la cohesió de l’idioma en alguns contexts, especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit. Per esta raó l’AVL considera necessari que els governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures pertinents (habilitació de fórmules sincrètiques o similars, per exemple) a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada (punto 6 del citado Dictàmen).





Y tampoco se ha hecho realidad el reconocimiento explícito del gobierno autonómico valenciano -de su presidente fundamentalemente- a lo que la AVL ha establecido: el discurso oficial obvia siempre, siempre, cualquier referencia al hecho de que los valencianos comparten su lengua propia con otras tierras. Además, y si procede, en momentos de agitación anticatalanista de grado medio o bajo, se vuelve a sacar a pasear el concepto de lengua separada... Eso por no hablar de la obstinación a no reconocer los títulos de Filología Catalana (únicos en vigor en las universidades valencianas desde hace décadas) cuando de lo que se trata es de la docencia del valenciano: esta obstinación del gobierno de Francisco Camps se mantiene a pesar del contenido de reiteradas sentencias del Tribunal Supremo español, que últimamente ya utiliza un tono de enfado en sus redacciones de condena al proceder de la Generalitat Valenciana.




En fin, no te canso más. Solamente recordarte que la mayoría de la opinión pública de la Comunitat Valenciana -la volonté populaire hegemónica- no participaba en el año 2004 de la definición conceptual que, con buen sentido desde mi punto de vista, aprobaría la Acadèmia Valenciana de la Llengua un año más tarde:

Respecto a la identidad del valenciano, ¿con qué frase se identifica Ud. en mayor medida?
-Es una lengua diferente y diferenciada del catalán 64.4 (1029)
-La misma lengua que se habla en Cataluña e Islas Baleares 29.9 (478)
-N.S. 5.1 (82)
-N.C. 0.5 (8)




http://www.cis.es/cis/opencms/-Archivos/Marginales/2560_2579/2560/e256000.html











KLOSS, H. & g. G. D. MCCONNELL (eds.) (1984) : Linguistic Composition of the Nations of the World. 5. Europe and the USSR / Composition linguistique des nations du monde. 5. L’Europe et l’URSS. Quebec: Les Presses de l’Université Laval.



















El Canyamelar, 4 de juliol de 2008

2 comentaris:

joanacalamitat ha dit...

Si que et distes una bona pallissa anit. Moltes gràcies per tot. Han sigut unes ponències molt aclaridores i molt treballades

Rafael Company i Mateo ha dit...

Moltes gràcies, "joanacalamitat", pel teu comentari. Poc a poc afegiré més informacions al bloc. Un abraç.