Un calaix de sastre. Un espai propi i, potser, compartit. I, últimament, ja no tan carregat de política
dimecres, 6 de juliol del 2011
Viatjar al III Reich... sense eixir de la València actual
Considerar-se afí a la Il·lustració del segle XVIII constituïx un bon antídot contra els fanatismes. Mai no es repetirà prou: per bé que la totalitat de la proposta il·lustrada no puga ja ser utilitzada com a bandera, és ben obvi que, sense aplicar continguts de la Il·lustració històrica a les qüestions fonamentals de la nostra quotinianeïtat, no pot haver-hi societat digna d'este nom.
Justament ara es complixen 10 anys des de la inauguració del MuVIM, de l'obertura al públic de l'exposició permanent L'aventura del pensament, filoil·lustrada, antidogmàtica, antifanàtica... I impulsada per un liberal de la UCD que, amb el PP, arribà el 1995 a president de la Diputació de València:
http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/anos/Muvim/elpepuespval/20110706elpval_18/Tes
Coincidint amb este aniversari museístic (però a la vegada més que museístic), l'extrema dreta local ha decidit donar-nos una lliçó pràctica del seu model de debat i de contrast d'opinions, decididament antiil·lustrat: enrefilar volums enquadernats i cadires amb potes metàl·liques contra els assistents a la presentació d'un llibre; tirar petards i no-sé-què de fum en un recinte tancat; escridassar, insultar i amenaçar a mansalva:
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/05/valencia/1309891348.html
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/07/06/sentandreu-sale-esposado-acto-gav-lanza-libros-sillas/821995.html
Res de nou en definitiva. Res que no puga esperar-se d'aquells que necessiten guanyar a qualsevol preu. Guanyar, per cert, el què? El contingut del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, objecte de les ires en esta ocasió, li ho pot aclarir a qui en tinga dubtes.
Ahir, en qualsevol cas, es va demostrar de nou que la paraula, i el sentit de l'humor, és patrimoni dels demòcrates: d'aquelles persones que, arraconades i resignades, tenen la capacitat d'esperar i d'esperar que la policia garantisca els drets que ostenten com a ciutadans.
I una última consideració: quan una ideologia d'odi s'instal·la en la societat, sempre apareixen els fanàtics que la portaran als últims extrems i se n'aprofitaran al màxim... Però això no eiximix de responsabilitat, en absolut, els administradors de la versió minor de la patologia ideològica en qüestió...
dissabte, 18 de juny del 2011
Molta, molta, molta gent!
Molta, molta, molta gent!
El govern valencià continuarà sord?
La fotografia prové de l'edició digital del diari Levante-EMV de hui, dissabte 18 de juny de 2011.
dijous, 9 de juny del 2011
Govern? valencià?
http://www.lasprovincias.es/20110609/comunitatvalenciana/comunitat/unas-personas-concentran-plaza-201106092002.html
Quousque tandem abutere,
Font de Mora, patientia nostra?
dijous, 3 de març del 2011
CAV: una esperança; la nostra esperança.
Afortunadament he preparat bona part d'este post amb anterioritat a l'acte de presentació pública del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, CAV, celebrat en l'Hotel Inglés de la ciutat de València (el dijous 3 de març de 2011 a les 19.30 h). Dic afortunadament perquè, ara mateix, allò que em demana el cos no és tant transcriure el discurset que acabe de donar (que, en tot cas, trobareu tot seguit) com fer ni que siga una mínima valoració d'uns fets que no oblidaré mai.
El CAV naix, així, amb una acumulació de capital simbòlic gegant i sorprenent, que restanya ferides i dibuixa esperances. I naix, igualment, empeltat de les energies de molta gent que no visqué la guerra i només vol construir un pervindre millor.
FUTUR VALENCIÀ EN EL RECORD,
EL CENTRE D'ACTUACIÓ VALENCIANISTA EN EL PRESENT
Rafael Company
Bona part de les reflexions que seguixen em vingueren al cap fa uns pocs anys, en mig de l’efervescència valencianista provocada per l’aparició d’un encobert dels temps d’internet, d’algú que es va publicitar com a Faustí Barberà i aconseguí comboiar moltes persones entorn de l’enigma.
El text original el vaig redactar, doncs, quan no podia imaginar que un dia com hui -a més ací, en l’Hotel Inglés, tan emblemàtic per a determinats sectors del valencianisme- assistiríem a la presentació a la societat d’una nova entitat, el Centre d’Actuació Valencianista, fruit madur d’aquelles cabòries instigades des d’un bloc de la xarxa.
En el disseny de l’acte s’ha previst que jo parle del passat, dels temps en què, com diuen Miquel Juraco i Francesc Ferrandis, alguns dels presents èrem molt jóvens. Es tracta, siga com siga, d’un passat que sembla reivindicable des de la perspectiva dels impulsors del CAV FB i que se centra, se focalitza, en una iniciativa batejada com a Futur Valencià. En qualsevol cas, espere no cansar-los massa a tots vostés...
L'ENTENIMENT
Futur Valencià (FV) no era un partit polític, i va nàixer a mitjans del 1990 ostentant la divisa «Per la societat, l’economia i la cultura valencianes». L’entitat s’havia concebut com una mena d’actualització del Centre d’Actuació Valencianista històric, l’existent durant la Segona República, i havia d’orientar la seua activitat a emparar una relació civilitzada entre les forces polítiques per tal d’establir en comú els continguts del «valencianisme de mínims» teoritzat per Miquel Nadal en Document 88.
A l’efecte, Futur Valencià posaria un accent especial en:
a) la formació específica dels militants de menor edat dels diversos partits d’obediència estatal i d’obediència valenciana;
b) la reivindicació unitària de determinades qüestions del camp de l’economia i de les infrastructures (particularment, la construcció del Tren de Gran Velocitat entre Alacant i Barcelona que, com és ben sabut, encara no s’ha esdevingut); i
c) l’establiment d’un «pacte d’ús» dirigit a augmentar la presència de la llengua pròpia en la societat valenciana.
Però Damià Mollà i els altres instigadors de Futur Valencià també desitjàvem que, a l’ombra dels efectes benèfics dels nous marcs d’encontre –FV i la tertúlia setmanal de l’Hotel Inglés, fonamentalment–, s’arribara a l’entesa teòrica dels valencianismes nacionalistes (el «tricolor» i el «fusterià») en alguns aspectes considerats bàsics.
S’hi tractava, justament, de les qüestions que havien protagonitzat mediàticament els enfrontaments esdevinguts durant la Transició posterior a la mort de Francisco Franco:
1) l’abast del marc nacional;
2) la utilització dels símbols;
3) la denominació del territori;
i 4) la resolució de les controvèrsies sobre la naturalesa, la denominació i la normativa del valencià.
Mentre que l’establiment públic de lligams al voltant de la construcció d’un valencianisme de mínims depenia, en molt bona part, de la major o menor bona voluntat dels militants dels partits, així com dels càlculs electorals de les executives de les esmentades formacions, l’enteniment sobre els quatre temes esmentats entre els «blaveros» que no se sentien nacionalistes espanyols –d’una part- i els «catalanistes» que se sentien nacionalment valencians o catalans –de l’altra, afectava al moll de l’os de les pròpies doctrines polítiques i als sentiments.
Per tot el que s’acaba de dir, aquell era un procés molt complex d’abordar, que exigia discreció i generositat de les persones participants. Com al·liats escrits de l’aventura, cinc textos de referència com a mínim parcial: Revisio al conflicte valencià. Es possible el futur (Xavier Marí, 1983), Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres, i altres assaigs impetuosos (Joan Francesc Mira, 1984), Bases per al nacionalisme valencià (Josep Velasco et alii, 1986), De impura natione (Damià Mollà i Eduard Mira, 1986) i Document 88 (Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, 1988).
Permeteu que em detinga en aquells quatre reptes esmentats, i permeteu d’igual manera que siga respectuós amb aquella voluntat de discreció:
LA NACIÓ PACTADA
Pel que respecta a la definició dogmàtica del marc nacional, justament s’intentaria una aproximació no dogmàtica:
-per una part, els catalanistes allà reunits intuïen que si n’hi havia alguna proposta nacionalista viable de Vinaròs a Guardamar/Oriola (al marge de la vigent espanyola) era l’etiquetada amb el gentilici de «valenciana», com acreditava la pràctica quotidiana de la majoria dels militants amb responsabilitats de gestió de la Unitat del Poble Valencià, UPV;
-per altra part, els blaveros de FV també tenien una intuïció: que la seua desitjada Nacio Valenciana no podria construir-se si tenia en contra la totalitat dels fusterians;
-finalment, una part dels tercerviïstes d’origen catalanista crèiem que la valencianitat nacional no necessitava de cap nou essencialisme al seu darrere, i que només es faria realitat si es donava una massiva adhesió social a un discurs que, justament, havia de posar l’accent en el fet de voler-se’n valencià més enllà del veïnatge administratiu.
En este punt vull fer públic el meu reconeixement particular a quatre persones: al ja esmentat Miquel Nadal (autor de «La ‘liquidació’ racional d’un discurs teòric» en Document 88); a Vicent Soler, militant socialista de llarga trajectòria; a Jordi Peris, llavors militant de la UPV i un dels tretze fundadors del Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) de la Universitat de València, i a Alfons Puncel, antic màxim dirigent de les Joventuts Comunistes del País Valencià (JCPV) i, com Jordi Peris i jo mateix, cofundador del BEA).
En el cas de Miquel, l’esment obeïx –fonamentalment– a la creença en la bondat de la seua influència habbermassiana, i a l’alta valoració que sempre em meresqué el seu tarannà escèptic d’aleshores: algú s’ho havia de mirar tot allò des d’una certa –o aparent- distància emocional...
Respecte a Soler, a Peris i a Puncel els cite perquè exemplifiquen molt bé les persones amb la capacitat d’arribar per se a pensar la societat valenciana en termes que jo percebia confluents –en molt bona part– amb els que el llibre de Mollà i de Mira posava sobre la taula: en efecte, Alfons Puncel, i durant la primera meitat dels anys huitanta, havia aconseguit que les JCPV aprovaren posicions valencianistes allunyades de l’essencialisme pancatalanista (coincidents, si fa no fa, amb les que tenia un dels altres fundadors del BEA, Albert Pineda). Per la seua part, Jordi Peris havia repensat els conflicte existent a casa nostra amb –al meu entendre- una lucidesa enorme. I Vicent Soler, malgrat la seua pertanyença orgànica al partit que millor vertebrava llavors l’espanyolitat nacional, feia gala d’una autonomia intel·lectual recomfortant i d’un valencianisme abastament cultivat i, òbviament, molt més que de mínims...
ELS SÍMBOLS DE TOTS
En la qüestió dels símbols les coses venien prou determinades atenent a que la realpolitik ja havia fet molt de camí, i algunes decisions semblaven inamovibles amb independència de les íntimes conviccions.
És cert que, pel que fa a la senyera oficial de la Comunitat Valenciana, el blau distintiu provocava que molts dels tertulians de l’Hotel Inglés feren alguns moviments d’incomoditat en la cadira, però aquella tela semblava col·locada i guanyadora per sempre més. Tant, que podia esperar-se un gest de generositat dels blaveros: advocar, ells, per la inclusió en la Llei de Símbols de l’antic senyal dinàstic, l’or despullat i el gules nu, un emblema valencià fins el genoma que el PSPV-PSOE de Joan Lerma no havia volgut arriscar-se a «reconéixer» davant la llavors omnipresent pressió a la contra de María Consuelo Reyna, totpoderosa directora del diari Las Provincias.
Dues cares de la mateixa moneda: la fi de l’estrangerització de les quatre barres soles en el si d’aquells blaverismes conciliadors, i l’assumpció d’una lectura diferent de la senyera amb blau per part dels catalanistes més o menys atípics.
LA SUMA DE DENOMINACIONS
M’he escabussat en la memòria i no recorde que, en cap moment, la denominació del territori activara cap debat profund entre aquells blaveros i aquells catalanistes. «València» tornava a ser una expressió usada amb el sentit supralocal i supraprovincial, i se sabia que la solució no passava per restar sinó per sumar: «País Valencià» i «Regne de València» figuraven en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982, i calia aprofitar-se’n. Sí: front al comportament del PSPV-PSOE i d’AP envers les denominacions antigament en oposició, front a aquell bandejament sistemàtic, les forces que es reclamaren nacionalistes valencianes podrien actuar ben diferentment, fent servir les alternances escaients...
LA UNIÓ LINGÜÍSTICA, EL DOBLE NOM DE LA LLENGUA I EL MODEL LINGÜÍSTIC MATISAT
I la llengua, què? Tots estàvem en el secret: el blaverisme més sincer –el més activista sobre la necessitat d’una normativa privativa i divergent amb l’emanada de l’Institut d’Estudis Catalans– havia acabat per ressucitar Lluís Fullana perquè temia molt l’organicisme catalanista: «una llengua, una cultura, una nació; la llengua catalana = la cultura catalana = la nació catalana».
Era possible desfer el camí? En termes estrictament filològics, aquelles persones havien donat naixement a successives normativitzacions que conformaven un valencià hiperidentificat. Però en termes polítics, havia aparegut en escena un instrument vertaderament polièdric: servia tant als propòsits dels autors i dels seus simpatitzants, com als interessos dels qui no apostaven per fer del valencià un idioma socialment i políticament enfortit.
El 1987 Eduard Mira havia amollat en el diari Levante (abans d’acomiadar-se del tercerviïsme actiu amb un article titulat Bye bye, my love) que calia fer un «pacte lingüístic». I la premsa, i altra gent, no se n’oblidava. Què fer, doncs? Jo obria la meua part de Document 88, «De impura denominatione», amb una cita de Joan Francesc Mira: «Sobre la base de la intel·ligència serena, de l’honestedat i de la coherència mental, ens podíem haver entés, tard o d’hora. No ha estat així, i ara tenim, tots plegats, molt mala peça al teler».
Però... segur que era massa tard? O es podia assajar encara un enteniment? Es tractaria, és clar, d’un acord que no donara ales als contraris a la recuperació del valencià, i calia –per això– una entesa entre nacionalistes que reconeguera la part de raó que tenia cadascun dels bàndols adversaris (al cap i a la fi, Joan Fuster havia escrit aquell aforisme magnífic: «No hi ha cosa moralment més saludable que posar en clar la part de raó que mai no podrem arrabassar als nostres enemics»).
Els cenacles propacte lingüístic (sorgits entorn de Futur Valencià i de la tertúlia de l’Hotel Inglés) moririen abans de que la iniciativa haguera arribat a bon port, però és evident que n’hi hauria notòries semblances entre les esmentades posicions i les que van permetre posteriorment el naixement de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), van conduir a l’elaboració dels documents normatius d’esta institució, i –per últim- van possibilitar els plantejaments recollits en el frustrat Dictamen de l’AVL de l’any 2004 i en el finalment aprovat el 2005.
EL GOIG
Els protagonistes d’aquells anys guardaran per a si escenes on es confonen les activitats formals de Futur Valencià, les esdevingudes sense llum ni taquígrafs, i les organitzades en els diversos àmbits tercerviïstes sorgits en aquells anys. Jo en tinc les meues pròpies:
-algunes sessions vertaderament històriques de la tertúlia esdevinguda en este hotel, conduïda –oficiada- per Vicent Franch;
-el cicle de debats «Valencians: unim-nos!», celebrat –amb l’entusiasme de Xavier Pons, Adel Francés i Vicent Moreno i Giménez- en el Saló de Graus de la Facultat d’Econòmiques de València a les darreries de 1988;
-la selecció de la identitat corporativa de FV, en casa de Joan Senent i la presentació pública en el soterrani del Café Rialto, enllestida de forma impecable per Joaquim Cuevas;
-la primera conferència organitzada per l’entitat, amb Ricard Pérez Casado de protagonista i Vicent Miquel i Diego d’afectuós presentador, i celebrada en l’últim pis de l’Ateneu Mercantil amb sol de ponent entrant a mansalva per les finestres;
-la presència del rector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra en la seu de Lo Rat Penat una nit absolutament memorable;
-les informacions rebudes sobre els encontres entre filòlegs d’una i d’altra tendència disposats a escoltar-se;
-l’entrevista amb Xavier Casp gràcies als oficis dels dirigents d’Esquerra Nacionalista Valenciana, ENV;
-les activitats del primer exercici de la Falla Universitat Vella-Plaça del Patriarca, fundada el 1990 al socaire d’aquelles esperances cíviques;
-els actes amb els candidats a l’alcaldia de València de 1991, metòdicament preparats per Eugeni Senent;
-el sopar-homentage que la tertúlia de l’Hotel Inglés va dedicar a Francesc Ferrer Pastor...
ELS CAMINS
La vida de tots i de totes, i ben lògicament, ha pegat moltes voltes: de fet, ni María Consuelo Reyna és directora de periòdic, ni existix la –en el seu moment- molt significativa Unio Valenciana. A més, bona part dels jóvens blaveros de llavors, líderats per Vicent Flor, partíceps de Joventut Valencianista i, en el seu cas, expulsats finalment per Vicent González Lizondo de les estructures d'Unio Valenciana, militen en el Bloc Nacionalista Valencià i, en moltíssima menor mesura, en el PP.
Tantes voltes ha pegat tot que el Partit Valencià Nacionalista, PVN, es troba dins del Bloc, n’hi ha una formació batejada com a Units per Valéncia i, també, un valencianisme declaradament republicà.
I tanta transformació n’hi hagué que Joan Francesc Mira, el 1997, publicà Sobre la nació dels valencians: l’autopista oberta a la construcció d’un nacionalisme valencià «estricte». Un valencianisme en sintonia amb les decisions del Congrés de l’Eliana (de l'any anterior) de la UPV, i seguidista de l’activisme de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, nascuda el 1991...
Dels temps llunyans de Futur Valencià conserve amistats i coneixences amb divers grau d’intensitat i de recurrència. Algunes relacions, diferentment, s’han esvaït com aigua en cistella (i, de vegades, com a conseqüència de discrepàncies polítiques...).
UNA HERÈNCIA
Quasi acabe. Esta narració ha sigut personal i sincera. Calle algunes coses (com he advertit), però cap de les que dic obeïx a la voluntat de mentir. Si m’equivoque, demane mil perdons. I, en tot cas, continue afirmant que una de les grans virtuts d’aquell valencianisme és que servava –protegia– una part del passat de cadascú.
M’explique: quan, posem per cas, alguna persona passava de ser blavera a pancatalanista en mig de la Batalla de València (una cosa no tan estranya com puga paréixer a priori), el protagonista ho enviava tot a pastar fang i es venjava simbòlicament del propi passat (arraconava en la història una part de la seua biografia).
Però quan, arran de la plasmació de la tercera via, d’aquell valencianisme d’encontres, es produïa l’acostament envers la dinàmica engegada per Damià Mollà i la resta, els afectats escollíem el ritme i la intensitat de la metamorfosi, intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres [ho repetisc: intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres], i –atenció!– conservàvem la comprensió cap a les nostres posicions anteriors.
Per això puc dir que al llarg de les meues evolucions i revolucions personals sempre he tingut un plantejament bàsic: aspirar –amb moltes o poques dosis d’optimisme o de desencís- a un futur valencià. Un pervindre que també desitja la totalitat de les persones que impulsen el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà la presentació del qual ens ha reunit esta nit.
Ara sí acabe: excusen vostés tot allò que els haja displagut: donat que sóc d’avançada edat, algunes coses se m’han de perdonar. En definitiva sóc testimoni i partícep de determinades i antigues maneres de procedir, i això es nota. Més encara quan es posen en contrast amb les formes de fer de les novíssimes generacions, que han inundat internet de reivindicacions i de reflexions.
Estes generacions estaven presents en la xarxa i en la societat física abans que el nou Faustí Barberà fera acte de presència virtual i, mitjançant la seua decidida voluntat, ens ajudara a retrobar-nos i a organitzar-nos, i ens facilitara un grapat de confluències. Les meues últimes paraules, inequívocament d’agraïment, són per a ell, encara anònim, però present en esta sala.
Moltes gràcies per l’atenció.
diumenge, 27 de febrer del 2011
Cartografia i identitat en la col·lecció de mapes de David Rumsey
Fig. 1. Ethnographische Karte von Europa, oder Darstellung der Haputvertheilung der europaischer Völker nach ihren Sprachen und Religions-Verschiede nheiten; der Jugend gewidmet von C. Desjardins, mit erklarendem Text von J.H.
Data de l'any 1837 i constituïx un dels pocs exemples de mapes etnogràfics on apareix el gentilici «valencians». Però, a més, les nostres latituds hi apareixen agrupades amb altres territoris de l'àmbit lingüístic estés a banda i banda de la serralada de les Corberes -comú amb Occitània, doncs- per més que sota el nom de «romanesos»! (Romanier en alemany) (fig. 2).
Fig. 2. Segons este mapa de Constant Desjardins, valencians, catalans, llenguadocians, provençals, etc. conformarien l'espai territorial dels romanesos, una de les branques de la família lingüística Griechish-Lateinische, és a dir, greco-llatina (subagrupació de les llengües indoeuropees que no té cabuda en la vigent classificació, que enumera per separat les branques grega i neollatina al mateix nivell que la germànica, l'eslava, la cèltica, l'armènia, etc.).
Sobre este bateig en principi sorprenent, s'ha d'aclarir que, en aquells temps i en llengües com l'anglés, el francés o l'alemany, el poble que coneixem a hores d'ara com a romanés encara rebia apel·latius derivats dels topònims Valàquia («valac»), Moldàvia («moldau») o Moldàvia i Valàquia («moldau-valac»), és a dir, dels dos països inicialment constitutius del que acabaria éssent l'estat de Romania.Però, per quina raó la designació de romanesos per a agrupar a provençals, catalans, valencians, etc.? S'ha de recordar al respecte que, durant l'Edat Mitjana, les naixents llengües neollatines van ser conegudes amb derivats del gentilici de Roma com ara «romanç» (en el nostre cas), romance (pel que fa al castellà), etc., i que la llengua d'oc va arribar a ser batejada in situ per alguns autors com a roman o lenga romana, és a dir, com a «romà» o «llengua romana», la qual cosa evidenciava magníficament la seua filiació. Esta última denominació seria represa durant el segle XVII i, posteriorment i a cavall del domini occitano-romànic, pel català Antoni de Bastero en el segle XVIII, pel nordcatalà Francesc Jaubert de Paçà en el XIX, i pel provençal (però francòfon) François Raynouard també en el segle XIX: la llengua romana, únic idioma directament successor del llatí segons esta tradició erudita, s'hauria transformat en llengües com ara el francés, el castellà, etc. (nétes del llatí, doncs), però s'hauria conservat pur al Sud de França i -particularment per a Raynouard- a l'est d'Espanya.
Pel que fa al naixement de la denominació «llengües romàniques» (langues romanes en francés) sembla tindre els seus orígens el 1818: en quell any el gran erudit, historiador naturalista i arqueòleg Charles de Gerville, i en carta al seu amic Arcisse de Caumont, també historiador i arqueòleg, hauria utilitzat per primera vegada el terme roman (romànic, derivat de la paraula llatina romanus, romà) per a designar idiomes procedents de la llengua dels romans.
En qualsevol cas, en el mapa de Desjardins els Valencier, Mallorkaner, Aragonier und Catalonier in Spanien, així com els Languedoker, Gascogner, Provenzaler etc. in Frankreich vam aparéixer davant del món agermanats com a Romanier. Fins i tot, i de forma molt divergent amb la taxonomia lingüística dels nostres dies, el conjunt incorporava efectius (i suposats) parlants de reto-romànic. Quins? Doncs els Rhäter in Graubünden, Wallis und Süd-Tyrol: els romanxs del cantó suís dels Grissons, els retoparlants -no existents en la realitat- del cantó de Wallis (també a Suïssa i que hui identificaríem com a parlants francoprovençals), i els ladins del Tirol del Sud (fig. 3).
Fig. 3. Ubicació de les parles reto-romàniques que, en el mapa de C. Desjardins, són agrupades amb les que s'estenen des de les terres valencianes a les provençals.
Amb posterioritat a este mapa, i sempre durant el segle XIX, alguna altra obra cartogràfica ens aplicaria un gentilici comú tan paregut a Romanier com Romanen, «romans», però en l'esmentada agrupació ètnica ja deixarien d'estar inclosos tant els Aragonier com els Rhäter (tanmateix estos últims, els rètics, també podrien ser coneguts com a romans però separadament de provençals, catalans, etc.).Les imatges d'este post són producte de la digitalització d'una impressió en paper procedent de la David Rumsey Map Collection adquirida mitjançant Pictopia. La imatge original és accessible en esta adreça: http://www.davidrumsey.com/luna/servlet/detail/RUMSEY~8~1~34453~1180065:Ethnographische-Karte-von-Europa,-o
diumenge, 19 de desembre del 2010
Punt i seguit.
El dia 4 de juliol de 2008 vaig preparar un post per a este bloc, de certa magnitud i dedicat a qüestions nacionals i lingüístiques.
Passats quasi dos anys i mig, crec que la redacció ja es pot considerar definitiva (fins i tot, una de les parts del document ha sigut adaptada, en francés, en un post d'un analista basc).
El meu post, farcit de mapes i textos de diversos autors, té els següents apartats:
A. MAPES «RACIALS», ÈTNICS I LINGÜÍSTICS DELS SEGLES XIX, XX I XXI
B. NACIONALISMES
C. NACIONS I LLENGÜES
D. LLENGÜES I DIALECTES
E. TRES CONCEPTES ÚTILS PER ALS DEBATS SOBRE LLENGÜES I DIALECTES
F. SUÏSSA: UNES REFLEXIONS INTEL·LIGENTS SOBRE LA DIALÈCTICA «LLENGUA/DIALECTE»
G. LA «INDEPENDÈNCIA» DEL GALLEC RESPECTE EL PORTUGUÉS: UNA VISIÓ GALLEGA «MAJORITÀRIA», I MATISADA
H. JOAN FUSTER, 1983
Espere que siga del vostre interés si no l'heu consultat amb anterioritat:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/07/document-provisional.html
La imatge de les varietats lingüístiques catalano-valencianes en:
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/3/3f/Dialectes_catal%C3%A0_en.svg/2000px-Dialectes_catal%C3%A0_en.svg.png
diumenge, 21 de novembre del 2010
"La Corte del rey Raúl" o de la patrimonialització d'Espanya.
Ahir, mentre acabava el partit de futbol Almeria-Barcelona, Antena 3 iniciava l'apartat dedicat als esports del seu noticiari nocturn. El locutor mirà tot Espanya als ulls i va llegir el que estava previst: primera notícia, l'èxit del jugador exmadridista Raúl en la Bundesliga alemanya; segona notícia, la referència a l'encontre que, en pocs moments, jugaria el Real Madrid contra el Bilbao; tercera notícia -i encara gràcies!- la golejada que el Barça li acabava d'endossar a l'Almeria: el Almería le ha puesto las cosas fáciles al Barcelona, que ha ganado por ocho a cero...
Així, ahir a la nit, Antena 3 posà so a l'orde natural de les coses a Espanya: Raúl és Espanya, i l'Espanya més trascendent, per més que jugue amb un equip alemany; el Madrid és notícia importantíssima malgrat que no haja començat a jugar; el Barcelona (llegiu "Catalunya") només pot aspirar a protagonitzar les postres del menú.
Així i tot el Barcelona (llegiu "Catalunya") ha d'estar agraït per formar part de la Corte del rey Raúl, aquella que compta amb un centre clar i amb una perifèria que ho hauria de seguir sent pels segles dels segles. En efecte, els propagandistes de la Corte del Rey Raúl pretenen que "els catalans" accepten de bon grat el paper subsidiari que se'ls ha atorgat: no dejaís de ser una cosa rara (casi extranjeros, o sin casi), pero para lo raros que sois todavía debeís agradecernos que os reservemos los postres de esta España nuestra. I, clar, allà per la Puerta del Sol se sorprenen que a Catalunya augmente l'independentisme: ¡Desagradecidos!
Esta arrogància madrilenyocèntrica (destil·lada per polítics, periodistes i altres creadors d'opinió), esta patrimonialització d'Espanya i esta jerarquització de l'espanyolitat, m'ha fet vindre a la memòria un treball de l'historiador Josep Termes. Publicat fa anys, el text narrava un episodi molt significatiu de l'afirmació catalanista a meitat del segle XIX: la contestació contra el fet que els noms dels carrers de l'Eixample barceloní aparegueren inicialment farcits, només, amb referències als grans personatges i fites de la història castellana. La protesta no qüestionava en principi les dedicatòries als conciutadans de ponent, però exigia també la presència en les plaques de carrer de la ciutat comtal de l'univers onomàstic de la història catalana.
Els fets en qüestió ocorregueren dècades abans que el 1898, com a conseqüència del fracàs d'Espanya com a potència (com a "país"), molts catalans amb diners començaren a considerar imprescindible -per als seus interessos privats- l'existència de bones dosis de catalanisme polític...
Els defensors de l'España una (falangistes i no) no han aprés res de la història dels segles XIX i XX. I açò ho diu algú que, si m'accepteu la ironia, ja ni aspira a l'Espanya plural i es conformaria amb l'Espanya real!
diumenge, 7 de novembre del 2010
BEA. Molts anys!
Paco Cerdà ha demanat a diversos fundadors del BEA, en un elaborat article que hui publica el diari Levante-El Mercantil Valenciano, que fem memòria d'aquells temps. Llavors jo era indubtablement pancatalanista (és a dir, valencianista nacionalment català) i, també, un xic molt perceptiblement d'esquerres. Era igualment una persona demòcrata i tenia molt de sentit de l'humor: ara sóc un valencianista perplex i sofisticadament catalanòfil, contemple les llibertats civils i els drets socials des d'una perspectiva d'esquerres, propugne que la democràcia no pot estar segrestada per la corrupció i, malgrat tot el que ha plogut i plou, continue tenint sentit de l'humor.
El BEA fou una bona escola per a mi: accentuà la meua disposició al consens (aquella associació era, de fet, un constant exercici de consens intern i, parcialment, una vertadera màquina negociadora cara a l'exterior), em va permetre gestionar pressupostos públics per primera vegada en la vida, m'ensinistrà en la realpolitik i propicià que coneguera moltes persones magnífiques.
Sí: traguí moltes lliçons d'aquell procés, incloent-hi una reflexió de Ramon Lapiedra, el rector de la Universitat atacat duríssimament per les dretes: «es pot anar tres metres per davant de la societat, però no tres km, perquè llavors els altres ciutadans ja ni et veuen i decidixen no seguir-te!».
Transcric el text de Paco Cerdà, afegint-hi alguns aclariments entre [claudàtors]:
25 aniversario del BEA
La germanía estudiantil
El movimiento estudiantil que encabezó la transformación de la Universitat de València heredada del franquismo y que luchó por convertirla en un referente del valencianismo y del uso de la lengua celebra sus 25 años. Los protagonistas del Bloc d´Estudiants Agermanats (BEA) recuerdan aquella primera victoria para los derrotados en la «Batalla de Valencia».
PACO CERDÀ
VALENCIA
Aunque sin el glamour del mayo francés o la fama de la resistencia estudiantil antifranquista espoleada [per] Al vent de Raimon, también el BEA tiene su leyenda. Empieza una tarde de finales de febrero de 1984 en unos barracones subterráneos situados detrás del colegio mayor Lluís Vives de Valencia. Allí se reúnen trece estudiantes de la Universitat de València. Hartos de una institución con una imagen y un funcionamiento tardofranquista, quieren participar en la transformación de aquella Universitat y conseguir en ella lo que la Batalla de Valencia había impedido en la sociedad y la política.
Los trece deciden impulsar una asociación de estudiantes. Jordi Peris, uno de los presentes en aquella reunión, sintetiza el objetivo acordado en aquel último y anacrónico contubernio. «Queríamos ser la organización de estudiantes que formaría parte del movimiento de transformación de la Universitat heredada del franquismo, y lo haríamos desde la fidelidad a la idea de País Valencià para que la Universitat fuera un lugar referente, simbólico y real, del uso de la lengua».
El objetivo estaba fijado. Pero hacía falta un nombre. Allí mismo, Albert Pineda tuvo la idea: se llamaría Bloc d´Estudiants Agermanats. «Bloc», en consonancia con el Bloc per una universitat progressista, moderna i valenciana que ya lideraban algunos profesores de la Universitat. «d´Estudiants», porque la organización sólo aglutinaría alumnos. Y «Agermanats», porque en aquella reunión subterránea había trece personas, el mismo número que en la Junta dels Tretze que dirigía, en la Valencia del siglo XVI, la revuelta de las Germanías protagonizada por las clases populares valencianas contra el poder establecido. Era un bautismo emborrachado de historia que tal vez pecaba de juvenil. Pero era toda una declaración de intenciones.
Un estudiante en el gobierno
Mitos y simbolismos al margen, ahí empezó a fraguarse la irrupción del BEA. Unas semanas después, en las trascendentales elecciones de 1984 al claustro constituyente que iba a remodelar la Universitat de València y adaptarla al nuevo marco legal, el BEA tocó poder y accedió a los órganos de representación y gobierno. A partir de ahí podría empezar a desmenuzarse la historia en mayúsculas. Como la de Vicent Martínez, el primer estudiante de España que formó parte de un equipo rectoral universitario en 1984 y que ahora, como director del Observatori Astronòmic de la Universitat de València —hizo carrera en la casa— afirma que «fue muy importante que los estudiantes participáramos en los órganos de decisión y contribuyéramos a darle a la Universitat un contenido más social, progresista, democrático y de defensa del valenciano». A él le sustituyó, ya como vicerrector de Estudiantes —una figura que ahora sería ilegal— Joan Carles Martí, actual director del diario Superdeporte. Pero más que a los grandes hitos, es mejor asomarse, de la mano de sus antiguos miembros, a los pequeños detalles con los que el BEA transformó la Universitat y la convirtió en faro valencianista.
El actual líder del Bloc, Enric Morera, que fundó el BEA de la Facultad de Derecho junto con Ximo Bosch (actual portavoz de Jueces para la Democracia), destaca su esfuerzo para conseguir suprimir las ignominiosas borregades a los novatos. «Yo todavía conocí las mil putadas que les hacían a los estudiantes de primer curso por las facultades: los desvestían, les arrojaban huevos, los humillaban… Desde el BEA, con el apoyo del equipo rectoral, conseguimos eliminar aquello y reconvertirlo en la Festa de Benvinguda», explica [En efecte, les borregades hacien assolit en algunes facultats com Medicina i Dret unes formes molt cruels. Davant això, i acompanyats per la vice-rectora Isabel Morant, els membres de la Comissió Gestora d’Estudiants ―conformada per membres del BEA― apostàrem per una alternativa lúdica i cultural gegant, i enllestírem la primera Festa de Benvinguda en plena avinguda de Blasco Ibáñez].
Morera recuerda que enfrente de aquella iniciativa y de tantas otras se erigía el sindicato Alternativa Universitaria, la organización anticatalanista liderada por Juan García Sentandreu, el actual presidente de Coalició Valenciana. Aquello era un continuo choque de trenes. «Ellos no eran de derechas, sino directamente fascistas que incluso utilizaron música filonazi, de la película Cabaret, en una campaña electoral», dice.
Un ex miembro del BEA —que pide el anonimato— recuerda una imagen imborrable de aquel veinteañero Sentandreu: «Engominado y con el pelo hacia atrás como José Antonio Primo de Rivera, del que se confesaba admirador, entró en la fotocopiadora del rectorado de La Nau y me dijo que se negaba a hablar conmigo en valenciano en la universidad porque él ´sólo hablaba valenciano con los labradores de la huerta´. Para eso querían ellos el valenciano, para la huerta. Mientras que nosotros queríamos que se usara en la universidad».
«Catalán» en los estatutos
Ésa era otra batalla del BEA: la lengua, su nombre y su uso. Toni Gisbert, que ahora es coordinador de Acció Cultural del País Valencià y que fue claustral del BEA a mitad de los ochenta, subraya la importancia de los agermanats para que la Universitat de València admitiera la denominación académica de «llengua catalana» en el preámbulo de sus nuevos estatutos. «Era un momento en el que la derecha estaba crecida y nos intentaba acobardar para que renunciáramos al nombre de català. En el BEA entendimos que aquella batalla era vital. Y mientras los abogados de la universidad respondían jurídicamente a los recursos en contra, nosotros encabezamos una campaña de sensibilización social en favor de la unidad lingüística que resultó decisiva», señala Gisbert [L’oposició pública a la utilització en els Estatuts universitaris de la denominació acadèmica de llengua catalana no va ser només del diari Las Provincias i de la resta de la dreta: el govern de la Generalitat Valenciana en mans del socialista Joan Lerma també va enfrontar-se per esta qüestió, i de manera contundent i institucional, a les decisions de la majoria electoral de la Universitat de València].
En parte fue posible por la fuerza que le confería actuar como un bloque. El actual presidente de Esquerra Republicana del País Valencià y ex diputado en el Congreso, Agustí Cerdà, destaca que «en aquel momento en que la Universitat pasaba de una legislación franquista a su versión democrática y autónoma, el BEA supo encontrar un mínimo común denominador que recogiera a todas las fuerzas de la izquierda y el nacionalismo en un magma, similar a las Juntas Democráticas de la Transición, donde cabían desde el actual alcalde del PP en la Llosa de Ranes hasta la Liga Comunista Revolucionaria. Era un movimiento unido». Luego ya surgieron otras opciones más definidas y el propio Agustí Cerdà fundó en 1987 la Assemblea d´Estudiants Nacionalistes que antecedió a la independentista SEPC.
Pero sería injusto encasillar al BEA en batallas esencialistas, simbólicas y maximalistas. Ante todo, subraya Rafael Company, la asociación buscó el pragmatismo «para conseguir que el valenciano fuera la lengua de uso preferente y que aumentara la docencia en la lengua propia» en una época en la que, según afirma Jordi Peris (cofundador del BEA y ahora profesor de instituto en Quart de Poblet), «en algunas facultades parecía más fácil escuchar el Cara al sol que oír a un catedrático hablar en valenciano».
El alumno que diseñó el escudo
Sin embargo, la aportación del BEA no se limitó a la promoción de la lengua. Rafael Company, coautor del famoso Document 88 y tercerviísta del valencianismo que trabaja en el MuVIM, fue uno de los trece fundadores del BEA y se encargó en 1984 de rediseñar el escudo de la Universitat de los cinc segles gracias a sus conocimientos de heráldica. «Quitamos [en acceptar una esmena d'un professor de la Facultat de Filosofia] a la Inmaculada Concepción que figuraba en el escudo tradicional, rechazamos [per indicació de la Generalitat Valenciana] la propuesta de introducir el escudo real del monarca de Aragón [utilitzat pel Consell del País Valencià de 1978 i per les institucions autonòmiques valencianes des del 1982] y decidimos que la medalla de la Universitat conservara el diseño original [amb la imatge religiosa, doncs,] con los escudos de la ciudad de Valencia, del papa Alejandro VI y del rey Fernando el Católico, y las inscripciones de ambos monarcas [(la Santa Seu és una monarquia electiva, com tots sabem)]».
Es tan sólo uno de los múltiples detalles en los que intervino el BEA. Porque ése ha sido otro de los signos más característicos del colectivo: la participación. Como resume Eduard Ramírez, director de la revista Caràcters que está preparando un libro sobre los 25 años del BEA, los agermanats han destacado por asumir responsabilidades en la gestión. «Han tenido capacidad de negociación y de acuerdo y, lejos de querer ser antisistema y quedar como los más auténticos, han trabajado siempre con la conciencia de avanzar».
Como experto en aquel movimiento, Ramírez destaca algunos méritos del BEA: «Supo estirar al máximo las prerrogativas de democratización y participación estudiantil que permitía la Ley de Reforma Universitaria de 1983 hasta el punto de conseguir que un alumno fuera nombrado vicerrector de Estudiantes. También reivindicó el uso del valenciano desde la naturalidad y las espontaneidad y en ello ejerció una gran influencia en la institución. Fue punta de lanza en la defensa de los servicios a los estudiantes: la evaluación a la docencia, las asesorías jurídicas o psicológicas, la oferta cultural… Eran servicios que inició el BEA y que luego tuvo que asumir como propios la Universitat. Y, cómo no, destacó por ser una organización incontrolable desde fuera, que nunca fue domesticada por ningún partido político como los otros sindicatos» [En el BEA inicial confluïen persones amb ideologies i preocupacions polítiques molt diverses, que anaven des del centre-esquerra a l'extrema esquerra; a més, hi feien acte de presència ―com a mínim― tres tendències polítiques organitzades: l'eurocomunisme valencianista, encapçalat per qui havia sigut secretari general de les Joventuts Comunistes del País Valencià, Alfons Puncel; el valencianisme catalanista d'esquerres (llavors sota les sigles d'Unitat del Poble Valencià, UPV] i, last but not least, l'independentisme català seguidor de Josep Guia i de la formulació neofusteriana de la Catalunya Sud. Des del meu punt de vista, la principal raó de la independència del BEA es troba justament en el fet que cap de les obediències polítiques en contacte podria haver hegemonitzat el BEA, amb continuïtat, sense haver provocat l'eclosió de l'organització].
Fin de la «parodia del 68»
Aquella despolitización, en el sentido partidista, supuso un punto de ruptura. Toni Torregrossa, ahora guitarra del grupo Urbàlia Rurana y presente en los principios del Bloc d´Estudiants Agermanats, asegura que «hasta la aparición del BEA, las asambleas de estudiantes eran una cosa desastrosa. Intervenía gente vinculada a los partidos que iba allí a entrenarse como políticos. ¡Era una parodia del Mayo del 68 francés!». «Ésa —remarca el guitarrista— es una de las mayores satisfacciones que yo guardo del BEA. Que las asambleas eran prácticas, con objetivos concretos y muy claros, y no se iba a perder el tiempo. Eso sí: siempre teníamos la intención de fondo de crear País».
Precisamente eso agrandó su dimensión pública. El BEA recibió los ataques de la caverna mediática valenciana en los duros años ochenta. Las urnas habían dado en 1979 la espalda al valencianismo más significado. El Estatut d´Autonomia de 1982 había supuesto una bofetada para el nacionalismo. «Éramos los perdedores de la Transición y la Batalla de Valencia», resume Rafael Company. Y la explosión del BEA y su liderazgo fue, como alguien ha dicho, «la primera victoria del valencianismo en el mar de derrotas de la Transición». Fue un triunfo de democratización universitaria, participación estudiantil y exaltación valencianista. Un buen homenaje póstumo a los revolucionarios agermanats [El diari dirigit per María Consuelo Reyna, Las Provincias, s'entestava a extremar la caracterització del BEA més enllà del que s'esdevenia realment en el seu si. Recorde al respecte que ―en ocasió d'una mobilització dels estudiants contra la sentència de l'Audiència de València que entrebancava la docència en valencià― jo vaig llegir un comunicat en apitxat i emprant formes lingüistiques d'aquelles no qualificables com a catalanistes, però la crònica periodística de Concha Raga va afirmar que Rafa Company leyó el manifiesto en perfecto catalán... Si em permeteu la ironia, s'ha de deduir en conseqüència que la periodista estava defenent la unitat de la llengua!].
La lucha actual: «Más valenciano y menos elitismo»
Aunque los mitos ayudan, ninguna organización sobrevive sólo del pasado. Aquel Bloc d´Estudiants Agermanats de mediados de los ochenta, que tenía casi todo el poder estudiantil, se desgajó pronto [no tan prompte en realitat] en varias organizaciones y poco a poco perdió la hegemonía universitaria. En la actualidad, el BEA es la segunda fuerza en la Universitat de València con 15 claustrales de 75, por detrás de los 21 claustrales de Campus Jove (vinculado al PSPV), que también se lleva la mayoría de delegados. Su ideario sigue siendo el mismo: «el valencianismo de izquierdas y democrático». Pero los objetivos se reformulan.
Marc Xelvi, actual secretario general del colectivo de agermanats y estudiante de Empresariales y Sociología-Ciencias Políticas, fija cuatro metas. «Primero, avanzar en la participación de los estudiantes en el gobierno de la Universitat porque aún es testimonial». En concreto, 75 estudiantes en un Claustre de 300 representantes, y 5 alumnos en un Consell de Govern de 50 miembros. «Segundo —prosigue Xelvi—, el uso del valenciano se ha quedado estancado por la autosatisfacción de ser la universidad valenciana que más lo usa. Pero necesitamos un plan de implementación porque corremos el peligro de que, con Bolonia, el valenciano pase a ser una lengua de tercera por detrás de castellano e inglés. Tercero, hemos de luchar para que el mercado no sea el único referente de la formación universitaria, ya que corremos el riesgo de perder la vertiente de la formación personal y de valores. Y cuarto, hay que trabajar para que no se imponga un modelo elitista de Universitat con la entrada de los másteres de pago».
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/11/07/germania-estudiantil/754579.html
dissabte, 9 d’octubre del 2010
Som?
Levante-EMV.com / Comunitat Valenciana
La Comunitat sin nombre
Paco Cerdà
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/10/09/comunitat-nombre/746137.html
Símbolos.
Ni "País Valencià", ni "Regne de València" ni siquiera "Comunitat Valenciana". La guerra de símbolos ha tenido un epílogo inesperado: el territorio fundado por Jaume I ha acabado llamándose "la Comunitat", a secas. En los últimos 195 comunicados oficiales de la Generalitat, "la Comunitat" vence por 215 a 184 apariciones a la "Comunitat Valenciana".
PACO CERDÀ. VALENCIA
Dice la Biblia que "al principio era el verbo, y el verbo estaba en Dios, y el verbo era Dios". En la patria de Jaume I, al principio era el sustantivo, Valencia, y el sustantivo iba seguido del Reino, y todo junto designaba al territorio común de los valencianos. Pero llegó la batalla de símbolos de la Transición y el sustantivo quedó rebajado a adjetivo: de Valencia a Valenciana, con la descafeinada Comunitat por delante. El gentilicio era degradado. Ahora, como si de un epílogo soterrado de aquella Batalla de Valencia se tratase, la práctica habitual ha desterrado cualquier referencia a Valencia del nombre más usual de nuestro territorio. Ahora es "la Comunitat". Al menos, así lo usa la Generalitat de forma mayoritaria en sus comunicados oficiales, según refleja un análisis pormenorizado de sus últimas notas.
En la semana pasada (del lunes 27 al domingo 3), la Generalitat elaboró 195 comunicados. En ellos, omitiendo los nombres de organismos o planes oficiales, aparece 215 veces la denominación "la Comunitat" y en 184 ocasiones se utiliza la "Comunitat Valenciana". Es decir, "la Comunitat" -así, en mayúsculas, como un nombre propio que no existe- copó el 53,9% de las ocasiones en que la Generalitat pretendía definir la autonomía valenciana. Y eso que el Estatut d'Autonomia no contempla esta denominación mutilada.
¿Tiene importancia este cambio no oficial bendecido por la política de hechos consumados? El sociólogo Vicent Flor, autor de una tesis sobre el anticatalanismo en la Comunitat Valenciana, cree que sí y lo atribuye a una estrategia doble. Por un lado, desvalencianizar a la población. Por otro, congraciarse electoralmente con los sectores de Alicante y Castelló sin conciencia valencianista y molestos con la denominación global de "valenciano". Porque, como subraya Flor, ésta es la única autonomía pluriprovincial que tiene una provincia que se llama igual que el conjunto del territorio autonómico (los otros casos son Madrid y Murcia).
El término "la Comunitat", añade Flor, es "una gota malaya que ahonda en el extrañamiento que la propia sociedad valenciana tiene de su cultura y sus tradiciones". "Decir 'la Comunitat', pues, es un paso más allá en este sentido. Además, es un paso lógico en la estrategia antivalencianista disfrazada de anticatalanismo que usa, precisamente, la institución encargada de promover activamente el sentimiento autonomista".
Los datos respaldan la tesis desafectiva que denuncia Flor. El último estudio del CIS pone de relieve que un 18,3% de valencianos preferiría que España fuese "un Estado con un único Gobierno central sin autonomías". Este nivel de centralismo uniformizante sólo es superado por Aragón, Castilla y León, y Madrid. Además, los valencianos son los terceros con mayor sentimiento de españolidad.
Sin referente territorial ni cultural
En este contexto no extraña el proceso onomástico que ha experimentado el territorio conquistado hace 772 años por Jaume I. El sociólogo Rafa Castelló, también profesor de la Universitat de València, lo explica: "El referente identitario es territorial y cultural. En el nombre, el Estatut anuló la reivindicación territorial del colectivo al descartar el término de 'País' o 'Regne' y elegir el de 'Comunitat', que se refiere a un grupo de personas sin espacio territorial. Por ejemplo, comunidad negra o comunidad gitana. Ahora, si quitas el referente cultural del nombre, que nos lo daba el adjetivo de 'Valenciana', ya no queda nada. Hemos desaparecido como colectivo nacional con aspiraciones territoriales y ahora estamos desapareciendo como colectivo diferenciado", asegura Castelló.
En esta misma línea profundiza Rafa Company, ex director del Muvim y coautor del Document 88 valencianista. "La Generalitat, que también ha perdido el gentilicio de forma oficial en el Estatut, ha acabado siendo una autonomía administrativa con poco aparato sentimental". A juicio de Rafa Company, "la pérdida del gentilicio en el nombre del territorio, más que una estrategia deliberada de la Generalitat y extendida a Canal 9, es el efecto de una inercia de vaciado valencianista que se ha producido sin oposición de la ciudadanía. Porque a algunos les molesta la palabra Valencia, y a otros no les hace falta". Y así, en la práctica, se ha mutilado la denominación oficial de una "Comunitat" que empieza a no tener nombre.
La imatge en:
http://www.directe.cat/punt-de-mira/lespai-aeri-estatal-11673
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Terra valenciana, la qualitat.
Una nit suau de l'estiuet de Sant Miquel; un conjunt d'alqueries de l'Horta de València; una pime naixent; una colla d'amics, coneguts i saludats (en famosa expressió de Josep Pla) i un bon grapat de sabors de les terres valencianes. Ahir, 1 d'octubre, i a les 19.30 hores, començava l'acte de presentació d'un negoci de característiques i d'orientacions particulars: s'autodefinix com «el club de les primeres marques valencianes» i permet tindre a mà un catàleg de productes distingits i suculents nascuts i elaborats ací, de Morella a Oriola.
Terra Valenciana naix mentre el capitalisme occidental guaita de reüll ―o directament als ulls― la crisi financera d'Irlanda, però els dos senyors i les dos senyores que impulsen la iniciativa s'han decidit a plantar-li cara a la crisi: http://www.terravalenciana.com/
dimecres, 25 d’agost del 2010
Horror. Arrhash: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100825/53988179455.html
L'adreça d'internet que figura en el títol és d'inexcusable consulta. I estes també: http://www.arrhash.com/
http://www.venenodelrif.blogspot.com/
I també en YouTube, posant-hi "Arrhash".
dissabte, 7 d’agost del 2010
Dades.
Unes informacions que completen el post anterior. L'article l'ha publicat hui, 7 d'agost, el Levante-EMV:
Castelló supera en identidad nacional a Alicante y se erige en bastión españolista
El 50% de castellonenses se siente más español que valenciano, un nivel superior a todas las autonomías
PACO CERDÀ VALENCIA El País perplex que hace 36 años radiografió Josep Vicent Marqués en su famoso ensayo, ni es un país homogéneo ni es tan sólo perplex a nivel identitario. El análisis por provincias del último barómetro autonómico del CIS tumba el mito del alicantinismo como principal foco de irradiación del sentimiento españolista en la Comunitat Valenciana y, en cambio, sitúa a la provincia de Castelló como la más desvalencianizada a nivel identitario. En concreto, un 31% de los habitantes de Castelló se siente "únicamente español" y un 19% se declara "más español que valenciano". En total, pues, un 50% de ciudadanos de Castelló quedan en la órbita españolista. En Alicante, esta cifra se queda en el 44,7%. Y en Valencia, en el 17,9%. Lo primero que sorprende es la elevada proporción del sentimiento español en Alicante y Castelló. Así desglosadas, las dos provincias se sienten más españolas que ninguna comunidad autónoma incluyendo a Castilla y León (39,2%) y Madrid (38,9%). La media estatal por autonomías es de un 20,8% de identificación primordialmente española. Puede afirmarse, siempre según el último barómetro del CIS, que Castelló y Alicante se han convertido en el bastión del sentimiento españolista en el conjunto estatal. Tanto es así que, mientras que en Valencia sólo el 4,7% de ciudadanos se declara "únicamente español", la cifra sube al 28,5% en Alicante y al 31% en Castelló.Después hay otro factor digno de análisis. Tumbado el mito del alicantinismo como gran obstáculo a un proyecto valencianista, resulta discutible -o directamente inverosímil- establecer una relación proporcional entre el nivel de uso del valenciano y la valencianidad identitaria de cada provincia. Cabría, tal vez, repensar las identidades en la Comunitat Valenciana en función de la rivalidad entre capitales de provincia. Es decir, que una reacción antivalenciana desatada en Castelló o Alicante desembocara en una adhesión antinatural al sentimiento españolista en exclusiva.Valencia, centro del valencianismo También emerge otro aspecto para el estudio. ¿Dónde está el músculo de la identidad valenciana? Antes, y esto ya no sorprende tanto, cabe matizar que no es tan fuerte como para llamarle "músculo". Y segundo, que los ciudadanos que se sienten "únicamente valencianos" o "más valencianos que españoles" son el 13,5% en la provincia de Valencia. En Castelló y Alicante, la identidad valenciana es residual: 6,5% en Alicante y 4,8% en Castelló. Lo que no ha cambiado es el sentimiento identitario mayoritario en las tres provincias es -especialmente en Valencia- sentirse "tan español como valenciano". La postura soberanista ("unicamente valenciano") se queda en el 1,5%. Menos de los que no saben ni contestan.A la cabeza en pérdida de autopercepción de identidad autonomistaLa desafección valenciana hacia la autonomía y su apego creciente al centralismo, como demuestra el último barómetro del CIS, constituye la evidencia de un "fracaso político de la Generalitat", según destaca el sociólogo Vicent Flor en su tesis "L'anticatalanisme al País Valencià. Identitat i reproducció social del discurs del 'blaverisme'", que se publicará aligerada en un libro el próximo curso literario. Según apunta Flor en su tesis, a la que ha accedido este diario, la Comunitat Valenciana es, junto a Murcia, la comunidad donde hay más personas que consideran que el sentimiento nacionalista o regionalista es menor ahora que en el pasado. "La acción política de la Generalitat Valenciana no habría contribuido a incrementar el regionalismo valenciano ni menos todavía, suponemos, el nacionalismo valenciano", afirma Flor. "El anticatalanismo -añade el profesor de la Universitat de València- ha sido un instrumento particularmente eficaz del nacionalismo español al estigmatizar e impedir el crecimiento social del valencianismo político".
La imatge en:
http://lauravalvil.files.wordpress.com/2008/11/las-provincias-28-12-08-reducido.jpg
dijous, 5 d’agost del 2010
Algunes realitats valencianes.
El mapa precedent recull diverses adhesions a la identitat etno-territorial que estan vives en les terres valencianes. Encara en falta alguna. La imatge en:
L'article que seguix mostra realitats valencianes sabudes i impactants. Publicat en el Levante-EMV en el dia de hui, 5 d'agost de 2010:
Radiografía
Los valencianos giran hacia el centralismo
Los ciudadanos de la C. Valenciana que preferirían una España unitaria sin autonomías aumentan del 10 al 18% en sólo ocho años - El 31,4% se siente únicamente español o más español que valenciano, un nivel sólo superado por Castilla y León y Madrid
PACO CERDÀ VALENCIA Circula la tesis de que la Batalla de València y sus epílogos desactivaron el nacionalismo en la Comunitat Valenciana. Es falso. Hay un nacionalismo en pleno auge: el españolismo de tintes centralistas. Así se desprende del último barómetro autonómico del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), que sitúa a los valencianos entre los españoles que más rechazan la descentralización territorial del Estado en autonomías y que, al mismo tiempo, tienen un mayor sentimiento de españolidad. Las cifras sorprenden en una comunidad heredera de aquel reino independiente durante cinco siglos y con lengua propia que fue Valencia. Ahora, tres siglos después de la desfeta de Almansa y tres décadas después de la Transición, un 18,3% de valencianos preferiría que España fuese "un Estado con un único Gobierno central sin autonomías". Este nivel de centralismo uniformizante -lo apoya casi uno de cada cinco habitantes- sólo es superado por Aragón, Castilla y León, y Madrid. Y es destacable la evolución de la Comunitat Valenciana en los último ocho años, cuando el porcentaje de centralistas que abolirían las comunidades ha crecido del 10,3 al 18,3%.¿Por qué? Los mismos valencianos dan su explicación. A su juicio, la creación y el desarrollo de las comunidades autónomas es considerado como un proceso "negativo" por el 26,5% de habitantes y sus defensores han caído 26 puntos en ocho años. Pero el descreimiento del autogobierno va más lejos. Siempre según la encuesta del CIS, un 23,4% de los valencianos prefiriría un menor grado de autonomía del actual y un 42,6% no quiere que la Comunitat Valenciana reciba más competencias. Pero no se trata sólo de una concepción territorial de España. El "nacionalismo invisible" -en descripción del escritor Suso de Toro- penetra hasta el tuétano de los valencianos. Hasta lo más profundo de su identidad. Así, el 31,4% de los valencianos se sienten "únicamente españoles" o "más españoles que valencianos". Por delante sólo están Castilla y León, cuna de Castilla y germen de España, y la Comunidad de Madrid, capital del Reino y kilómetro cero del centralismo político español. Inmediatamente después viene la Comunitat Valenciana. Otras comunidades con lenguaContrasta la españolidad identitaria de los valencianos con la de las otras comunidades con lengua propia. En la Comunitat Valenciana, sólo el 9% de habitantes se siente más de su comunidad autónoma (más valenciano) que español. En Navarra son el 30%, en Cataluña el 26%, en el País Vasco el 24%, en Galicia el 22% y en las Baleares el 21%. Todas las otras comunidades con lengua propia, pues, duplican y triplican a la Comunitat Valenciana en identidad autonómica. Y si se les repregunta, los valencianos no dudan en ratificar ese entusiasmo españolista: un 90% de valencianos se declara muy orgulloso o bastante orgulloso de ser español, mientras que el orgullo de ser valenciano desciende al 81%.Y un dato a tener en cuenta: el CIS recabó las respuestas entre el 23 de enero y el 2 de marzo. Es decir, cuatro meses antes del mundial de fútbol de Sudáfrica que disparó el fervor patriótico en todo el Estado, al que la Comunitat Valenciana contribuyó encabezando la compra de banderas españolas, según fuentes del sector. Las banderas todavía siguen luciendo en muchos balcones valencianos. Y, observando el estudio del CIS, tal vez ya no sea únicamente por el gol de Iniesta.
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/08/05/valencianos-giran-centralismo/728555.html
diumenge, 18 de juliol del 2010
Two Nations: Catalonia and Spain.
D'una part, i si bé la nació espanyola té sense dubte nombrosos adeptes a Catalunya, la nació catalana n'hi té més segons les últimes enquestes: segons sembla, prop del 50% de la població votaria sí en un hipotètic referèndum d'independència (pocs dies després de fer-se públics els fonaments de la sentència del TC sobre l'Estatut).
De l'atra part, Espanya ja seria un país nacionalment normal a la francesa, i amerat d'un únic -i pletòric, i molt massiu- nacionalisme banal, de no ser pels altres nacionalismes poderosos presents a Catalunya, a Euskadi, etc.
La redacció de La Vanguardia -narradora de l'ascens independentista viscut en el si de la societat catalana-, Mayte Alcaraz des de l'ABC -encantada de la vida i a punt de posar-se a botar al crit de ¡yo soy español, español, español!- i Juan Cruz -des d'El País- ens donen fe dels nous temps.
http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20100718/53967434806/el-fallo-del-tc-catapulta-el-respaldo-a-la-independencia-que-roza-el-50.html
http://www.abc.es/20100718/espana/generacion-complejos-201007180340.html
http://www.elpais.com/articulo/opinion/soy/espanol/elpepusocdgm/20100718elpdmgpan_8/Tes
La imatge procedix de:
http://tecadarbucies.blogspot.com/2009/11/11d-isona-passola-directora-de.html