diumenge, 21 de novembre de 2010

"La Corte del rey Raúl" o de la patrimonialització d'Espanya.



Ahir, mentre acabava el partit de futbol Almeria-Barcelona, Antena 3 iniciava l'apartat dedicat als esports del seu noticiari nocturn. El locutor mirà tot Espanya als ulls i va llegir el que estava previst: primera notícia, l'èxit del jugador exmadridista Raúl en la Bundesliga alemanya; segona notícia, la referència a l'encontre que, en pocs moments, jugaria el Real Madrid contra el Bilbao; tercera notícia -i encara gràcies!- la golejada que el Barça li acabava d'endossar a l'Almeria: el Almería le ha puesto las cosas fáciles al Barcelona, que ha ganado por ocho a cero...


Així, ahir a la nit, Antena 3 posà so a l'orde natural de les coses a Espanya: Raúl és Espanya, i l'Espanya més trascendent, per més que jugue amb un equip alemany; el Madrid és notícia importantíssima malgrat que no haja començat a jugar; el Barcelona (llegiu "Catalunya") només pot aspirar a protagonitzar les postres del menú.


Així i tot el Barcelona (llegiu "Catalunya") ha d'estar agraït per formar part de la Corte del rey Raúl, aquella que compta amb un centre clar i amb una perifèria que ho hauria de seguir sent pels segles dels segles. En efecte, els propagandistes de la Corte del Rey Raúl pretenen que "els catalans" accepten de bon grat el paper subsidiari que se'ls ha atorgat: no dejaís de ser una cosa rara (casi extranjeros, o sin casi), pero para lo raros que sois todavía debeís agradecernos que os reservemos los postres de esta España nuestra. I, clar, allà per la Puerta del Sol se sorprenen que a Catalunya augmente l'independentisme: ¡Desagradecidos!


Esta arrogància madrilenyocèntrica (destil·lada per polítics, periodistes i altres creadors d'opinió), esta patrimonialització d'Espanya i esta jerarquització de l'espanyolitat, m'ha fet vindre a la memòria un treball de l'historiador Josep Termes. Publicat fa anys, el text narrava un episodi molt significatiu de l'afirmació catalanista a meitat del segle XIX: la contestació contra el fet que els noms dels carrers de l'Eixample barceloní aparegueren inicialment farcits, només, amb referències als grans personatges i fites de la història castellana. La protesta no qüestionava en principi les dedicatòries als conciutadans de ponent, però exigia també la presència en les plaques de carrer de la ciutat comtal de l'univers onomàstic de la història catalana.


Els fets en qüestió ocorregueren dècades abans que el 1898, com a conseqüència del fracàs d'Espanya com a potència (com a "país"), molts catalans amb diners començaren a considerar imprescindible -per als seus interessos privats- l'existència de bones dosis de catalanisme polític...


Els defensors de l'España una (falangistes i no) no han aprés res de la història dels segles XIX i XX. I açò ho diu algú que, si m'accepteu la ironia, ja ni aspira a l'Espanya plural i es conformaria amb l'Espanya real!