divendres, 14 de maig de 2010

Ha mort Miquel Siguan.


Mor Miquel Siguan, autoritat mundial en psicolingüística
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/05/mor_miquel_siguan_autoritat_mundial_en_psicolinguistica_51552.php
«Miquel Siguan va morir aquest dissabte a Barcelona a l'edat dels 92 anys a causa d'un aneurisma. Considerat una autoritat mundial en psicolingüística, va ser un defensor de la immersió i del bilingüisme. Miquel Siguan, personalitat científica clau als primers anys de la Transició, va portar del Quebec el model d'immersió lingüística que s'acabaria aplicant en el sistema escolar català. Va ser creador de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB), doctor honoris causa per la universitat Autònoma de Barcelona i les universitats de Ginebra, País Basc i Sevilla, i autor d'una trentena d'obres, moltes d'aquestes traduïdes a diversos idiomes.La seva capacitat el va portar a una carrera científica que el conduiria de la psicologia clínica a la psicologia industrial, la social, l'evolutiva i finalment, ja als anys 70, a la psicolingüística, d'on en va assolir més anomenada.Als anys 80 i 90 Siguan va tractar el contacte entre llengües i es va convertir en assessor de la Unesco i la Comissió Europea. El 1988 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. El Singular Digital l'entrevistava ara fa escassament uns mesos en motiu de la publicació de les seves memòries.Siguan serà enterrat aquest avui a dos quarts de dotze del migdia al cementiri de Sant Gervasi».

§§§§§§

Miquel SIGUAN (Declaracions a Rafael Company & Marc Borràs: «Miquel Siguan. A Babel la Pentecosta», Mètode. Revista de Difusió de la Investigació de la Universitat de València, 12, Llengua, nació, norma, conflicte, Universitat de València, València, 1996, pàg. 38)

Que hi ha una estreta relació entre llengua i política en el món contemporani és clar, però això no ha passat sempre així.


A l’Europa de l’edat mitjana hi havia moltes llengües per comunicar-se i això no tenia una repercussió política immediata, o almenys no tan forta. És clar que tampoc no podem pensar que a l’edat mitjana el concepte de nació fos tan clar, quan un rei moria podia repartir el territori entre els seus fills... i això és bastant incompatible amb una idea de nació.


Val a dir que la idea d’estat nacional es va anar construint al llarg de l’època moderna i, alhora que s’unificava l’estat, semblava més còmode també unificar la llengua. Però aquesta unificació responia a un criteri de coherència ―diguem-ne administrativa― del poder.


Al segle XIX, però, a aquesta situació de facto s’afegeix un tipus de justificació ideològica: tots els que parlen la mateixa llengua, tenen la mateixa cultura i la mateixa tradició i, per tant, constitueixen una mateixa nació. A partir d’aquí, la llengua esdevé un dels principals senyals d'identitat. Fins i tot, en alguns casos, la llengua substitueix d’altres senyals identificatius que havien estat molt importants. El nacionalisme quebequés ―que ara incideix tant i tant en les diferències lingüístiques― es fonamentava sobretot en distincions religioses. Hi ha bastants situacions semblants. Però és veritat que al segle XIX la llengua passa a ocupar un primer pla i és en nom de la llengua que s’unifiquen territoris en una unitat política (com Itàlia o Alemanya) o, a l’inrevés, que territoris que formaven un estat o un imperi (com l’austro-hongarès) es van desmembrant.