diumenge, 31 de gener de 2010

Cabanyal, terra estimada.

Imagineu que ara, en l'any 2010, Rita Barberà, Francisco Camps, Alfonso Grau (primer tinyent d'alcalde de l'Ajuntament valentí) i Rafael Blasco (el totpoderós conseller valencià) decidiren tirar a terra bona part del Barri del Carme de la ciutat de València: podrien argumentar que l'antiga Avinguda de l'Oest va quedar inconclosa i que ―per tal de rehabilitar el Carme― paga la pena enderrocar-hi bona part de les cases.
Amb esta hipotètica actitud dels dirigents del PP valencià, el somni d'una gran artèria viària que comunique la Plaça de Sant Agustí i el Pont de Sant Josep es posaria, finalment, a l'abast de la mà. Al cap i a la fi, prolongar l'Avinguda del Baró de Càrcer «només» costaria la destrucció de, posem per cas, els carrers de Dalt i de Baix. I això per al PP seria... pecatta minuta.
Traslladeu la ficció de lloc, i convertiu-la en realitat: bescanvieu l'Avinguda de l'Oest per l'antic Passeig al Mar, i mireu sobre el plànol els efectes de prolongar l'Avinguda de Blasco Ibáñez sobre el Cabanyal. Pecatta minuta per al PP. I la dissort per al barri on vaig viure de menut.
Barberà, Camps, Grau, Blasco i Canal 9: el circ de la manipulació i de la hipocresia. I, enfront, tanta gent víctima del dessassossec i de la desesperació. Enfront del PP valencià, tanta gent amb l'amenaça constant d'haver-se'n d'anar.
Sobren les paraules perquè ni Barberà, ni Camps, ni Grau, ni Blasco, ni Canal 9 volen sentir-ne: són molt cabuts i, per bé que no tinguen els diners suficients per a dur endavant la maleïda prolongació, no deixaran de donar la llanda fins que el Tribunal Constitucional els pare els peus (i, tot i amb això, ja voríem!). Damunt es vestiran d'independentistes por-un-día, i ens donaran lliçons sobre la defensa de l'autogovern: cosas veredes.
Hui, diumenge 31 de gener de 2010, he passejat en manifestació ―amb molts milers de persones més, del Cabanyal i del planeta― una terra molt estimada per mi. Una terra que, malgrat les mentides de Rita i els seus, està perfectament comunicada amb els altres barris de la ciutat de València.

Un bes des del Canyamelar, just a tocar del Cabanyal.

La fotografia prové del web del diari Levante-EMV.

5 comentaris:

Joan Carles ha dit...

Hola Rafa
Què bé que tornes a escriure al teu blog. Senyal que les coses milloren. Visca el Cabanyal! Prou de mentides i manipulació de Blasco, Barberà i Camps. Ens veiem prompte. Joan C.

Carles ha dit...

Gràcies per tornar amic. Encara que siga perquè la injustícia t’ha fet bullir la sang.

Rafael Company i Mateo ha dit...

Hola Joan Carles i Carles, benvolguts i retrobats amics.
Sóc Rafa. Esta presència és, només, episòdica: per bé que les coses -en efecte- van molt millor, i les perspectives han canviat d'una manera enorme, el meu temps lliure ja no té el mateix "format". Ara, per exemple, estic immers en la reclamació de les qüestions de la dependència per a mos pares (assumpte que, per cert, mereixeria més d'un post, no només pel que respecta a la meua situació familiar, sinó a la de més gent que conec...).
Agraïsc molt les vostres paraules i, sí: em fan fer molta mala sang pel que respecta al Cabanyal. La seua retòrica em resulta inaguantable.
En el tema professional vaig aconseguir reprendre fa messos la normalitat, i fruit d'això és un articulet en internet sobre simbolismes, Revolució Francesa i monedes que -potser- puga interessar-vos: a través d'una peça intente explicar alguns components de la ideologia revolucionària (i de la no revolucionària).
http://museodeldinero.blogspot.com/2009/09/una-moneda-nos-puede-contar-mucho-mas.html
Estic preparant la versió en valencià, però ja és consultable en castellà. Un dia d'estos us explicaré en privat el per què de l'article, i així parlem per telèfon. Una molt forta abraçada a tots dos,
Rafa

XAVI ha dit...

Hola Rafa.
M'alegre de llegir-te, una altra vegada, en el ciberespai. I celebre que les coses, com tu dius, vagen bé. Que injust això de la dependència, que es tinga que "reclamar" el que és un dret. Jo també he passat per ahí no fa molt, ja ho saps. Si el benestar de les personoes fóra un "gran evento" o un "gran proyecto urbanístico", una altra resposta seria la que donarien el nostres governants. L'única política que val la pena és la que garantix el benestar i la qualitat de vida de les persones, l'única política que mereixeria el premi dels vots.
Una abraçada.
XAVI

Rafael Company i Mateo ha dit...

Uff! Xavi, no saps fins quin punt estic d'acord amb tu... El títol de governants només l'haurien de meréixer aquells que, veritablement, gestionaren la cosa pública en benefici de la ciutadania. Quina llàstima!
Cuida't molt.