Publicacions de la Universitat de València acaba de traure a la llum un volum que porta per títol País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. En primer lloc he de dir que em sorprén una miqueta comprovar que en la contraportada, i juntament amb la identitat corporativa de l’editorial, hi apareix ben visible l’expressió «Valencians pel Canvi», denominació d’una coneguda plataforma cívica valenciana fundada el 1999: dic que això em sorprén perquè la referència a VpC no apareix en cap altre lloc del llibre ―no figura, per exemple, en la indicació del copyright―, i en conseqüència no acabe de tindre clar si l’obra és una coedició, o si esta criatura escrita és el fruit d’una altra mena de col·laboració.
Siga com siga, supose que el contingut del llibre mereixerà els comentaris i les respostes, com a mínim, d’aquells interessats en el pervindre del valencianisme «catalanista» i, també, dels capficats en aconseguir que el valencianisme no duga aparellat el qualificatiu de «catalanista».
En altra conjuntura personal ―i en tant que valencianista excatalanista, membre del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, CAV, i del BLOC― potser m’atreviria a endinsar-me en el conjunt de reflexions de País Valencià, segle XXI, però travesse una època en què veig limitat el meu temps lliure per l’exercici de moltes i diverses ocupacions. No obstant això, i atenent a que en una part de l’obra he sigut esmentat amb nom i cognom, i donat també que les coses que s’hi diuen de mi són absolutament errònies, considere del tot necessari escriure este post i enviar-ne còpia a l’autor del desaguisado.
Estic referint-me a Pau Viciano, artífex del text «Il·lusions i realitats a dues bandes d’una frontera» (pàgs. 17-23). Viciano hi jutja quatre de les cinc col·laboracions presents en el llibre realitzat en ocasió dels 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918, i m’hi retrata (pàg. 22) amb els següents trets principals:
a) autor d’un «cant al blasquisme, no al de don Vicent, sinó al d’un altre Blasco, Rafael, l’exconseller socialista i conseller perpetu del Partit Popular»;
b) propugnador de l’acceptació d’«aquesta “Florida feta a la valenciana”» en què s’ha convertit la València del PP;
c) partidari «segurament» de la gestió privada de la sanitat, l’educació, les pensions i la dependència; i
d) impulsor d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps».
El text en què Viciano es «fonamenta» per tal de caracteritzar-me com ho fa es diu «L’agenda del nacionalisme valencià: 1918-2008», i ocupa quatre pàgines (52-55) de l’esmentat volum commemoratiu:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf
He de confessar que la meua primera reacció ha sigut rellegir les meues paraules, i això per si de cas vaig ser molt confús quan escriguí aquella reflexió. Però no: Viciano m’ha «construït» amb les quatre característiques de marres contra tota lògica. Vegem-ho detalladament:
1. Esmente, és cert, a Rafael Blasco en una ocasió. Però en este context (pàg. 53):
Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant en molt bona part la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.
Si de l'anterior enumeració de polítics, i de la redacció del text que acabeu de llegir, es pot deduir que jo faig apologia de l'obra política de Rafael Blasco, no sé per quina raó Pau Viciano no diu també que faig apologia ―per exemple― de Joan Lerma, el responsable de la defenestració de qui posteriorment seria «conseller perpetu del Partit Popular»...
2. Esmente, igualment, la «Florida feta a la valenciana» en què el PP ens ha convertit, però d’esta manera (pàg. 55):
Un model, en tot cas, molt poc planificat [...] Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!
El nacionalisme valencià, el valencianisme polític decidit a impulsar un procés de nation building específic per a les terres esteses entre Morella i Oriola, no hauria d’oblidar-se’n que una part imprescindible de la seua futura obra de govern ―si les urnes foren propícies a la hipòtesi― és, igualment, contribuir al fet que la Comunitat Valenciana comence a remuntar posicions en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a la qualitat dels servicis sanitaris oferits, dels diners públics invertits en l’educació pública, dels suplements autonòmics de les pensions, de la celeritat en el reconeixement dels beneficiats per la llei de dependència i en l’abonament de les quantitats que se’n deriven. Governar, doncs, i també, en funció de la qualitat de vida de moltes persones que mereixen formar part de les màximes prioritats d’una obra de govern. Persones que, en el nostre «model Florida» i per fer servir una boutade, semblen estar quasi només destinades a entusiasmar-se davant Canal 9 quan una locutora remarca, amb un somriure d’orella a orella, que el món sencer està pendent dels eventos organitzats en la nostra comunitat autònoma.
Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, i perfectament, la crítica al model de Francisco Camps et alii, basat en els eventos amb què s’omplen la boca i bombardegen mediàticament els ciutadans. Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, també perfectament, la meua aposta «socialdemòcrata avançada». Llavors: de què va Viciano?
3. No sé, igualment, d’on pot haver tret Viciano que jo participe d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps». I no sé, tampoc, per quina raó li sap tan greu que jo advoque per un partit valencianista que puga ser votat per «falleres de mare senegalesa». Este últim extrem, em pense, estava prou ben explicat en el meu text (pàg. 55):
El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.
Per a tancar el tema, i a la vista de les conclusions que Pau Viciano trau sobre mi, em plantege una doble hipòtesi: la primera, que sent com és un medievalista coneixedor del llatí, travessa una estranya regressió que l’impossibilita entendre llengües romàniques com la nostra (i llavors estic per dirigir-me a ell com a «Paulus Vitianus», per tal que m’entenga millor); la segona, que l’il·lustre historiador que ha decidit retratar-me com afí al regionalisme pepero neoliberal, va fer una lectura tan esbiaixada del meu text perquè allò que importava era fer-me encaixar en un «motlle» prèviament fabricat. Cosa que jo, Rafael Company, mai he fet amb ell.
19 comentaris:
quan siga jove voldria escriure com tu
Quasi res porta el diari!
Si parlem que calen fer canvis al valencianisme, els moviments "contra-reformistes" estan més actius que mai. Entre açò que contes i l'altre que parla de complicitats amb terroristes potser n'hi hagen diferències discursives/argumentatives, però semblen tenen en comú una cosa: semblen més una reacció a uns canvis (o un programa de canvi), que una proposta de programa propi.
En qualsevol cas, tots dos (Viciano i el que insulta) fan ús de la mentida i la manipulació.
Hola, bona nit. Sóc Rafa Company. Gràcies, Enric: no podia deixar de parlar sobre açò perquè, malgrat la poca disponibilitat de temps, si no ho faig no haguera dormit tranquil. Sí: m'he comprat hui el llibre, i malgrat que la temptació és molt forta, no m'hi endinsaré en altres qüestions.
Hola "taronget". Completament d'acord en què estem assistint a una mena de tancada de fileres enfront dels moviments oberturistes: el programa resistencial del valencianisme d'origen fusterià es mantindrà lligat -per sempre més- a unes "poques conviccions" originàries i "imprescindibles", com diuen els coordinadors del llibre en la pàgina 10. Es tracta, és clar, de les conviccions que mantindran la imbricació de les persones partíceps amb l'aposta políticament catalanista.
En qualsevol cas, és obvi que preferisc trobar-me davant la línia discursiva de Pau Viciano -contra la qual crec ben lògic (i profitós) citar textos i raons- que no haver de llegir les hipèrboles d'insults de fa uns dies contra Baydal et alii.
Molt bona nit.
¿No serà que hi ha un altre Rafa Company pel mon que complix els requisits descriptius del senyor Viciano? A vore si et passa com a Ricardo Costa que en eixe nom hi han almenys tres persones que jo conega.
Perquè si no és aixina, és que l'autor del llibre ha tingut intenció deliberada de mostrar una caricatura de la teua persona que et desacreditara davant d'un determinat sector del “valencianisme”.
Ara que ho pense, si tant d'interés despertes que és necessari desacreditar-te, és que eres una persona important, i com em considere el teu amic, ja puc presumir de tindre amics importants.
Si és que no hi ha res millor que vore el costat positiu de les coses.
Un abraç Rafa.
"Aclariu la gola en vi moscatell, que no hi ha qui pare el pas dels Maulets!".
Que diguen missa Viciano, Cucarella i cia. I els valencianistes al recte. Aclarint la gola per a dir més alt, més fort i més clar: Vixca Valéncia Lliure!
Hola, sóc Rafa Company. Moltes gràcies Carles (la conversa l'hem de continuar en directe); moltes gràcies Forlati. Per cert Forlati, he mirat el teu bloc i sí: jo també crec que Vicent Baydal és d'una valentia exemplar. D'alguna manera el seu article "Valencianistes", així com la Ponència del Bloc en la seua redacció original, són bons fulls de ruta -per a moltes persones i per a determinades qüestions- a llarg termini. Temps al temps.
Pel que fa a la redacció de Viciano, quant més temps passa més la trobe inadmissible...
Cuideu-vos molt.
El primer que em sobtà d'eixe llibre és que trobí a faltar entre la nómina de col·laboradors uns quants que de ben segur haurien aportat una visió ben diferent a la de Viciano. Tal volta algú hauría de tocar a la porta d'alguna editorial..
Rafa, una forta abraçada.
Les "cornaes" dels mansos donant vots a mans plenes al PSOE, amb llibres com estos. Llàstima de Valencians pel Canvi.
És el moment perfecte per re-llegir "Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització". Trobareu sensatesa i valencianisme, també des de la mateixa Universitat que els altres.
Toni
Hola, sóc Rafa Company. Vicent Baydal acaba de publicar una referència al recent llibre suposadament coeditat per Valencians pel Canvi i la Universitat de València:
http://www.ventdcabylia.com/2009/03/oix.html
Jo li he fet el següent comentari:
Sí, Vicent: caldrà armar-se de molta paciència. Tenen unes quantes i ben significatives capelles, i saben utilitzar-les al preu que siga.
En tot cas, és inqüestionable que van perdre la societat i no porten camí de poder recuperar-la. Jo, en aquella brega també estava, només que gràcies a la joventut i a unes llums limitades solament era un "soldat", però ells eren "generals" i marcaven l'estratègia i les tàctiques...
Ara continuen dirigint un "exèrcit", però és més minvat, i la immensa majoria de la nostra ciutadania es nega -ni tan sols- a plantejar-se la possibilitat de seguir-los. Per contra, el nacionalisme valencià estricte pot ser, amb el permís del Poble Valencià, un raonable full de ruta, encara que el propi treball, les circumstàncies, els lideratges i els adversaris -com sempre- ens donaran el veredicte.
En tot cas, la manipulació de Viciano ens ensenya una cara molt lletja. T'he de reconéixer que algunes afirmacions vicianistes sobre la meua persona m'han deixat estorat: no importa gens ni miqueta el que jo pense i he escrit, i he parlat amb els meus amics, i he comentat en la manifestació contra Font de Mora, Camps i tutti quanti; això no té cap de valor perquè algú -ell, nova mesura de totes les coses- decidix el que jo pense i he escrit. I ara, per a més inri, amb la marca de la Universitat de València-Estudi General.
Moltes gràcies Toni. Sí que és bon moment per a rellegir els textos... i comparar les actituds.
Cuida't molt, i parlem prompte.
Pos jo pense que ja era hora d'un llibre com aquest, que entrara de ple en tota aquesta polèmica sobre la vigència del nacionalisme fusterià, en la que vosaltres tantes i tantes coses heu escrit i dit (i tantes i tantes acusacions heu fet, de vegades sense massa fonament, encara que potser tu no, Rafa).
Al cap i a la fi polemitzar, discutir i debatre és positiu (què volíeu, floretes?).
Ja tocava, ja, escoltar altres veus i altres arguments. I que es vegera que no tot el món pensa com vosaltres. Ja tocava que es diguera alguna cosa al respecte. Em referisc, clar, a arguments i reflexions "de la gent de ploma", i no als insults sense fonament de Cucarella.
(I que conste que Viciano està ben lluny de Cucarella, tant en les formes com en la ideologia ... com a mínim, com a mínim, igual de lluny que tots vosaltres del blaverisme més reaccionari).
Està clar que la base social del nacionalisme valencianista s'identifica més o menys amb els postulats fusterians ... mireu, si no la majoria dels col·lectius del Bloc, que es van espantar amb la ponència política que originalment es va presentar. Calia escoltar ja algunes veus que ho argumentaren.
I és que està molt bé el que propugneu, clar que sí! Però no està bé fer-ho a costa de minar la moral d'una gent, d'un moviment social, polític i cultural que s'ha deixat i es deixa encara la pell treballant pel País Valencià. Aneu-se'n a pouar a altres llocs.
I Rafa, jo no he llegit el teu text del que parla Viciano, però és prou normal que se t'associe al PP, al cap i a la fi tots sabem que eres una persona pròxima a Blasco, que has treballat i has tingut alguna tasca de responsabilitat durant aquests darrers anys de govern del PP, i que no et fan massa "ascos" algunes de les iniciatives d'aquest valencianisme regionalista que el PP propugna.
Amb tot el carinyo.
Hola Kirikú. Sóc Rafa Company: com siga que el teu comentari és prou extens, i divers, crec millor anar responent-lo per paràgrafs:
1A. “Pos jo pense que ja era hora d'un llibre com aquest, que entrara de ple en tota aquesta polèmica sobre la vigència del nacionalisme fusterià, en la que vosaltres tantes i tantes coses heu escrit i dit (i tantes i tantes acusacions heu fet, de vegades sense massa fonament, encara que potser tu no, Rafa).”
■ 1B. No crec que ningú em puga considerar hostil a que els adversaris o els discrepants ―estos o altres― publiquen llibres. Altra cosa és quines «argumentacions» es fan gastar en cada cas. I t’agraïsc, i molt, el benefici del dubte que m’atorgues. Puc garantir-te que medite sempre les línies argumentals que utilitze.
2A. ”Al cap i a la fi polemitzar, discutir i debatre és positiu (què volíeu, floretes?).”
■ 2B. Jo no vull florentes, vull respecte cap allò que he dit i escrit. Només.
3A. ”Ja tocava, ja, escoltar altres veus i altres arguments. I que es vegera que no tot el món pensa com vosaltres. Ja tocava que es diguera alguna cosa al respecte. Em referisc, clar, a arguments i reflexions "de la gent de ploma", i no als insults sense fonament de Cucarella.”
■ 3B. Coincidisc amb tu que, si algú necessita “rearmament” escrit per a seguir apostant per les mateixes coses de tota la vida, molt millor sense insults que amb.
4A. ”(I que conste que Viciano està ben lluny de Cucarella, tant en les formes com en la ideologia ... com a mínim, com a mínim, igual de lluny que tots vosaltres del blaverisme més reaccionari).”
■ 4B. Jo també ho crec això. I, de fet, voràs que en tots els meus escrits sobre l’obra de Viciano, i malgrat les discrepàncies, he manifestat un evident respecte cap a la seua forma de pensar i li he donat la raó quan pense que la té. Només esperava d’ell que no me reinventara. Et dóne un exemple del que dic: «Però torne a la meua «conversió» en dibuix animat, i al fet que en l’altre muscle el dimoniet no em deixa dormir. Perquè sé que, fins ara mateix,
«el anticatalanismo continúa siendo uno de los principales elementos de legitimación social y de movilización electoral al que ninguna derecha valenciana está dispuesta a renunciar. Con Camps, el anticatalanismo –etiquetado púdicamente como “defensa de la identidad valenciana”– se ha convertido en un ejército de reserva, en un discreto segundo plano, pero siempre latente y bien alimentado con dinero público.
Conviene recordar que desde los altos cargos del Gobierno valenciano se ha comparado la defensa de la catalanidad lingüística y cultural del País Valenciano con el nazismo [...].
(Pau Viciano: «Ilusión y realidad valenciana», La Vanguardia, 24 de juliol de 2008, pàg. 20). http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/08/valncia-contrapersenseamb-catalunya.html »
5A. ”Està clar que la base social del nacionalisme valencianista s'identifica més o menys amb els postulats fusterians ... mireu, si no la majoria dels col·lectius del Bloc, que es van espantar amb la ponència política que originalment es va presentar. Calia escoltar ja algunes veus que ho argumentaren.”
■ 5B. La ponència finalment acceptada en el V Congrés del Bloc no deixa de ser «oberturista», i fou finalment refrendada ―en nom del consens intern, i geogràfic, i generacional― per una clara majoria. Això parla d’esforços molt a valorar per part de molta gent, i dibuixa un BLOC capaç d’assumir posicions més matisades d’allò que sembles imaginar.
6A. ”I és que està molt bé el que propugneu, clar que sí! Però no està bé fer-ho a costa de minar la moral d'una gent, d'un moviment social, polític i cultural que s'ha deixat i es deixa encara la pell treballant pel País Valencià. Aneu-se'n a pouar a altres llocs.”
■ 6B. Què significa això de minar la moral? Potser la moral ens l’hauria de minar a tots el fet que la societat valenciana ―en el seu conjunt, en la seua globalitat tan decisiva― té un comportament electoral indiferent u hostil en un 95% i escaig, i de vegades major encara, respecte les propostes que el BLOC ha oferit en tantes ocasions. I davant eixa moral minada per no ser destinataris de la suficient confiança del nostre Poble, començar a reflexionar si alguna part de responsabilitat tindrem nosaltres...
7A. ”I Rafa, jo no he llegit el teu text del que parla Viciano, però és prou normal que se t'associe al PP, al cap i a la fi tots sabem que eres una persona pròxima a Blasco, que has treballat i has tingut alguna tasca de responsabilitat durant aquests darrers anys de govern del PP, i que no et fan massa "ascos" algunes de les iniciatives d'aquest valencianisme regionalista que el PP propugna.”
■ 7B. Què significa què sóc una “persona pròxima a Blasco”? Crec que no he parlat en ma vida a soles amb ell! Per quina raó dius això, Kirikú? Només estiguí vinculat a la Convergència Democràtica Valenciana (on Blasco hi era) fins que Lizondo s’obstinà en no condemnar com calia la trencada dels vidres de la S: C: El Micalet. I allà no recorde tampoc cap contacte «íntim» amb Blasco! Si m’admets la broma, estic per demanar-li a Rafael Blasco que em tracte amb molta consideració i estima a la vista que en sóc una persona tan pròxima!
■ 7C. I ja és el summum que, pel fet d’haver “treballat” i “tingut alguna tasca de responsabilitat” durant els anys de govern del PP, ja estiga under suspect: imagine que seran centenars els militants del Bloc que, en època del PSOE i del PP (com jo), hauran desenrotllat tasques de responsabilitat sense demanar el vot ni per al PSOE ni per al PP mentre realitzaven la seua faena. En el meu cas, posar en peu un museu en favor dels valors il·lustrats: un delicte de lesa nació, sembla!
■ 7D. I, per a finalitzar, no tinc ni idea quines són les “iniciatives d'aquest valencianisme regionalista que el PP propugna” a les quals no faig “ascos”. ¿És que tu estàs en el meu cervell? ¿És que dels meus escrits es pot deduir l'apologia d’alguna cosa que no siga la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? (t’ho recorde, producte del pacte entre el PP i el PSOE amb l’aquiescència del BLOC).
■ 7E. Veig, Kirikú, que en definitiva t’apuntes a l’opció vicianista del judici d’intencions. I malgrat que la meua resposta també està redactada des del carinyo, no deixe d'interrogar-me sobre la raó que t'empara a procedir així.
Una abraçada ben cordial.
Rafa,
Primer que res dir-te que no he volgut ofendre't amb el meu comentari, ni molestar-te, i que he intentat que el to fora en tot moment respectuós i cordial.
Quan he dit "pròxim", no he volgut dir "íntim". No em referia a proximitat personal, sino a proximitat ideològica amb Blasco. Eixa és, al menys, la meua percepció, i em pense que també la de molta altra gent. Disculpa si l'he errada. Millor que siga aixina.
(I saps que et dic? tan de bo només la meitat dels pròxims al PP foren com tu! "otro gallo nos cantaría")
De tota manera, per menys del que diguem (montar i dirigir un museu, coincidir amb un conselleríssim en projectes polítics, ...) s'ha acusat a molta gent de ser pròxima al PSOE [tu, potser, no, però sí des del teu "entorn"]
Gent que sempre ha sigut crítica amb eixe partit i que mai de mai ha demanat el vot per a ells. El motiu? Que són fusterians.
O siga que si soc injusta per dir-te que eres pròxim als sectors valencianistes de PP, ho estic siguent exactament en la mateixa mesura que ho sigueu vosaltres quan digueu que els fusterians són pròxims al PSOE. El mateix pecat.
En fi, què podíeu esperar de Pau Viciano? un dogmàtic, marxista, propalestí, fusterià ("el més malcarat dels fusterians" he sentit dir) i que no m'extranyaria que hasta leninista fora?
Ara, lo de "cadàver putrefacte" que llegisc per ahí, em sembla ja un poquet massa (o potser això no és insultar?)
Vinga, un altre dia més.
Ciao
Hola Kaikú:
Comencem a aclarir-nos per bé que encara ens queda camí.
a) Primer que res, dir-te que entre Viciano, tu, i no sé quanta gent més, al final acabareu fent Rafael Blasco més poderós i decisiu del que ja és. En tot cas, crec que abans d’atribuir «proximitats» ideològiques a persones concretes, podríeu informar-vos-en millor: em pense que existixen vares de medir de valor universal, i que en les ―sempre complexes― relacions entre els «tècnics» de les administracions i els polítics que governen les administracions, en disposem d’una magnífica: si se sol·licita, o no, el vot al partit del cap corresponent. Ni quan vaig tindre una relació de gran complicitat personal amb Manuel Tarancon (llavors President de la Diputació) vaig demanar el vot per al PP. I el meu cas no és estrany: per exemple, altres nacionalistes del BLOC o afins, fins i tot amb major responsabilitat orgànica que jo en la Diputació de València, tampoc no ho han fet, i en el seu cas té encara més mèrit...
En tot cas crec que hauries de mirar-te açò si, posem per cas, vols saber com tinc jo l’índex de sentiments filopepers:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/11/contra-la-censura-i-contra-la-suprbia.html
b) Està subjacent en els teus escrits una constant ambivalència sobre les referències a la meua persona concreta i a un suposat genèric que «s’encarnaria» en mi: com vaig dir en el post, i per circumstàncies que no em deixen massa temps lliure, ara només vull limitar-me a retraure a Viciano l’absència de rigor i de versemblança utilitzada en la seua redacció sobre mi. I només parle en nom meu perquè cadascú dels afectats (per la «narració» de Viciano, o pels textos d’altres autors del llibre en qüestió) ha de decidir si contesta o no contesta, i cas d’arribar a la conclusió de que sí, també hauria d’escollir el lloc i el discurs.
En el post només parle per mi, i això és ben diàfan. No hi involucre ningú més, i per això em sorprén que les línies argumentals dels discrepants vagen més enllà de la meua persona: jo sempre he tingut molta cura en no identificar com a «pròxim» als socialistes a qui no s’autodefinix així. Jo només utilitze el genèric quan estic ben convençut de poder utilitzar-lo, i meresc ser tractat ―i contradit― personalment.
I, per cert, quan he argumentat contra els fusterians filosocialistes, mai no ho he fet des de cap perspectiva dretosa o filodretosa (que no puc tindre): sempre ho he fet perquè em pareix molt i molt contradictòria, intel·lectualment i més enllà, la defensa a l’uníson de la nació (pan)catalana i del projecte de nació espanyola que el PSOE tradicionalment ha encarnat i torna a encarnar.
c) El món del fusterianisme, qui ho dubtaria, és molt plural: una mínima part, mínima mínima, està dins el PP; una altra nodrix determintats espais socialistes; altra milita en el BLOC; també existix fusterianisme en el si d’EU i de les formacions provinents de l’eclosió d’esta formació; altres fusterians, finalment, permeten l’existència de l’organització valenciana d’ERC o, supose, encara postul·len altres vies per a la construcció de la «Catalunya» a cavall del riu de la Sénia. Evidentment estem en presència d’un cúmul de vivències, per dir-ho així: des de la pura coherència amb el Fuster de "Nosaltres el valencians" i de "Qüestió de noms", a la pura «coherència» amb el Fuster que es declararia filociscarista i, a la vegada, hauria sigut artífex del celebèrrim «a Pepito [per Josep Guia, líder del PSAN] no me’l toqueu»...
Este és el ventall existent (i potser encara m’oblide d’algú) d’una ideologia que ha arribat als nostres dies sense capacitat de capgirar l’estat de coses. No ho dic jo només: qualsevol observador extern, coneixedor dels processos de construcció de nacions a Europa, t’ho afirmaria. Tu a això crec que li dius «tocar la moral», però jo li dic saber el terreny que es xafa: davant la realitat construïda per altres, que a mi no em satisfà, em plantege alternatives, i les propostes de Viciano ―i de més gent, clar està!― no em servixen per a bastir un procés polític susceptible de convoiar, amb alguna possibilitat en l’horitzó, una part vertaderament decisiva de l’actual societat valenciana. Així de dur.
d) Tot un plaer debatre amb tu. I, per si calia, la meua condemna explícita a qualsevol insult dirigit contra Viciano. Qui insulta no argumenta.
Ciao.
No cal, Rafa, que ens parles del poder de R. Blasco. Ja el coneguem prou. Almenys tots els que ja tenim una certa edat coneguem la seua trajectòria. Militant del FRAP durant el franquisme, ha acabat sent el “conseller perpetu” de la Generalitat Valenciana, per dir-ho amb les paraules que empra Pau Viciano. Primer, quan encara era molt jove amb el PSOE. Tota la Ribera era aleshores “blasquista”. Després amb el PP de Zaplana. Ell va ser un artífex de la primera victòria electoral del Partido Popular al País Valencià i va legitimar el seu projecte polític fitxant gent amb credibilitat intelectual, que ells no tenien. També alguns valencianistes (i no ho dic per tu, que no ho sé).
Ara amb el PP de Camps.
I és que Blasco sobreviu a tots. I això que no és del PP i que, tinguent en compte que encapçala un altre partit polític [Partit Socialista Democràtic es diu?], tampoc ell deu demanar el vot a un partit que no siga el seu.
Aquest “pàjaro” –per dir-ho ara amb les meues paraules- està darrere de moltes de les mogudes polítiques que es couen al nostre voltant. Sí, Rafa, sí que té poder. I tant. I l’utilitza.
M’agradaria continuar debatent amb tu respecte de totes les altres qüestions que apuntes en la teua resposta, el valencianisme polític i el seu futur… De segur que altres ocasions tindrem. I més ara que veig que tornes a militar al BLOC. Cordialment.
Ei! Ei! que soc kirikú (o kerikú, si vols) no kaikú.
Ale, fins un altra xico.
Hola kirikú: Sóc Rafa Company. M'escrius: "Ell va ser un artífex de la primera victòria electoral del Partido Popular al País Valencià i va legitimar el seu projecte polític fitxant gent amb credibilitat intelectual, que ells no tenien. També alguns valencianistes (i no ho dic per tu, que no ho sé).". Sobra eixe últim "que no ho sé" perquè sí que ho hauries de saber, kirikú, a estes altures del nostre diàleg virtual: t'ho he dit ja per activa i per passiva, i crec que no caldria que insistira més. No estic entre els "fitxats" per Rafael Blasco i Viciano i tu teniu fonts d'informació molt i molt errònies.
Bé. Continuarem. Adéu.
Sí, sí Rafa. Tens raó.
Volia dir que va fixar gent del món valencianista i que no ho deia per tu. És veritat que sobra eixe "que no ho sé" perquè sembla voler obrir un dubte que tu ja has aclarit de sobres. No era la meua intenció quan ho he redactat.
Ja continuarem.
Perfecte, moltes gràcies. De segur que n'hi haurà tot un seguit d'ocasions en què contrastar parers. De nou et reitere que és un plaer debatre amb tu.
Adéu. Una abraçada.
Rafael Company
Publica un comentari a l'entrada