Algú hauria de dir-ho més sovint

Des que, el 1812, se va posar negre sobre blanc la memorable frase «La Nación Española es la reunión de todos los Españoles de ambos hemisferios», els catalans, en injust genèric, han estat sota sospita a Espanya prou més de la meitat del temps transcorregut. I això algú hauria de dir-ho més sovint.

Ho estigueren, fins i tot, durant una part del període en què els intel·lectuals i les elits socials de Catalunya qualificaven, i sentien, el castellà com la llengua nacional que els corresponia. Fins i tot llavors, des de Madrid va jutjar-se que no feien el que calia per tal de reduir el seu idioma a l'estat de patois.

Tampoc va contemplar-se com a positiu ―va atacar-se o menysprear-se més bé― que demanaren autonomia, en les dècadas finals del segle XIX, per al seu territori. Llavors els catalans deien, i sentien, que Catalunya era una regió de la nació espanyola, però aquella creença no els va servir de molt en els seus propòsits (tan ben exemplificats en Valentí Almirall i les seues obres Lo catalanisme i L’Espagne telle qu’elle est).

Se sap igualment que, moltíssim abans del Desastre de 1898, va haver dirigents catalans convençuts que els destins polítics generals no podien jugar-se al marge de la «fàbrica d'Espanya». I que van pugnar per ser els principals protagonistes del joc. Però mai van aconseguir l'hegemonia de la construcció espanyola. Ortega y Gasset s'encarregaria d'aclarir posteriorment las raons d'aquell no, amb la reflexió que posava de relleu com «La ética industrial, es decir, el conjunto de sentimientos, normas, estimaciones, principios que rigen, inspiran y nutren la actividad industrial, es moral y vitalmente inferior a la ética del guerrero». Un horror.

Amb la generació intel·lectual de Prat de la Riba, les sospites ja tenien la seua raó de ser, emparades en papers com El compendi de la doctrina catalanista, La question catalane (de 1898) y La nacionalitat catalana: havia nascut el nacionalisme català, i Espanya ja no era la nació d'aquells catalans, ni el castellà la seua llengua nacional. Tanmateix, la ideologia de Prat i Cambó pretenia fer l'Espanya Gran. Tan gran, que Portugal i la pràctica meitat meridional de França eren terres convocades inicialment a l'aventura. Això per no parlar de l'horitzó colonial que volia albirar-se.

Però sense dir-li nació a Espanya, i per més que allò últimament «ofert» fóra un programa imperialista en tota regla (regeneracionista des de la perifèria i amb retòriques i ambicions del moment), el no de la Meseta va tornar a ser rotund. De bell nou Ortega explicitaria més tard allò que altres havien callat abans: «Porque no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral». Altre horror orteguià.

Una Espanya, en tot cas, la monarquia de la qual portava perdent territoris des de finals del segle XVI: semblaria més bé que «en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados» per anar acomiadant els díscols ―ja legió― que des de l'Holanda orangista en avant han proclamat la independència. I açò, també açò, algú hauria de dir-ho més sovint.

A Catalunya, finalment, li van concedir la Mancomunitat («toma y calla»?); i a Catalunya li van arrabassar la Mancomunitat. I en l'abril de 1931, en el transcurs d'aquella primavera de transitorietats, Catalunya va proclamar una república i li van retornar una Generalitat. Però com després de la Sanjurjada les Corts espanyoles van aprovar un Estatut, i malgrat els retalls polítics patits en el procés, els catalans van mostrar-se raonablement satisfets. Els noms de Pompeu Fabra i d'Antoni Rovira i Virgili poden representar ben bé aquells temps d'autonomia. 

Una llàstima que, en aquella Europa d'antifeixistes i d'anticomunistes, la tensió fóra tanta que activara els fets d'Octubre de 1934; i una desgràcia immensa que, dos anys després, la revolta de l'exèrcit espanyol d'Àfrica només constuïra el preludi d'una tragèdia de dimensions èpiques. Per si fa falta recordar-ho, qui va guanyar la guerra tenia en el seu programa l'abolició de l'Estatut. I ho va fer. Arribà la catacumba.

Molta gent encara té en la retina la successió vertiginosa de fets que, amb referència a Catalunya, es va viure durant l'etapa coneguda com a Transició. La gegantina manifestació de l'11 de setembre de 1977, el Ja sóc aquí (amb la consegüent inserció, en la legalitat preconstitucional, d'un vestigi republicà), la participació de catalans en la Ponència de la Constitució espanyola de 1978, l'Estatut de 1979, el colp d'estat del 23 de febrer de 1981, l'adjacent  Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico, LOAPA, que posteriorment seria declarada anticonstitucional en bona part.

Amb la LOAPA, alguna cosa va començar a gelar-se en els llavis dels catalans: Catalunya, nacionalitat sobre el paper ―segons la Constitució―, i motor (per emulació o per conveniència de Madrid) de l'autonomia de molts territoris que no estaven en el guió inicial de l'Espanya renovada, havia d'abandonar qualsevol esperança de gran singularitat. La temptació jacobina, o les derivades de l'España Una, acotaven el terreny de joc.

Com a símptoma, i en temps posteriors al 23-F com 1983, fins un expresident de govern (Leopoldo Calvo Sotelo) es permetia publicar que «Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta». És allò que tenen les voluntats de russificació a l'espanyola: que deixen clamoroses empremtes escrites, i sempre n'hi ha qui les exhuma. Altra cosa és que, des de la Meseta, se siga capaç d'entendre com d'ofensives resulten unes tals afirmacions a les latituds mediterrànies. En democràcia, i en dictadura.

Anant fins a temps més acostats als d'ara, no seré jo qui negue que allò que va girar al voltant de l'Estatut català de 2006 pot ser considerat, en la seua globalitat, com a lamentable: les promeses públiques fetes des d'una de les Espanyes per càlcul electoral (quan es pensava en determinat escenari polític); les elevacions de l'aposta sobiranista per part dels moderats a l'efecte de superar, també per càlcul electoral, els tradicionals posseïdors de la radicalitat catalanista; la campanya anticatalana en termes estrictes ―«¿Dónde hay que firmar contra Cataluña?»― que l'altra Espanya pogué emprendre joiosa quasi sense contrapesos; el pretés acord salvífic ―però parcial― coronat per un cepillado en el parlament espanyol i una enorme abstenció en el referèndum. Després, és ben sabut, el recurs al Constitucional va conduir a una sentència, el 2010, que va ferir el cor de Jordi Pujol.    

Arribe al present: alguns comentaristes de Madrid diuen que Artur Mas «ha matat el pare». De nou determinades «cabezas castellanas», les que tan es vanten dels seus «órganos», tenen les antenes espatllades. De nou obliden ―perquè voluntàriament han volgut menysprear alguns fets― que el 2005/6 i el 2010 va tocar-se la fibra sensible de milions de catalans. De milions. Tant se'ls la va tocar, que antics españoles del año van decidir el viratge (si més no personal). Així, i després de la manifestació massiva de 10 de juliol de 2010, ningú podia dubtar que el corrent sobiranista/independentista se n'havia eixamplat. Amb les fases àlgides de la crisi, a més, la bola no ha fet més que rodar i rodar i créixer; més encara perquè, en contrast amb la fortíssima fiscalitat exercida sobre el territori de Catalunya, els bascos (en la seua majoria no espanyolistes) i els navarresos (espanyolistes en la seua majoria) tenen una cosa en comú: gràcies al Concert i al Conveni, respectivament, en la pràctica no es gasten un euro en el sosteniment Espanya. L'estat que odien, conllevan, o tant diuen adorar, segons el cas.

Milions de catalans, doncs, han passat d'afirmar ser una nació a mostrar fatiga amb l'estat. I de la fatiga amb l'estat, a voler-ne un altre: 2012, 11 de setembre.

Algunes enquestes afirmen que un bon nombre de catalans veuen en l'adhesió de Convergència i Unió al sobiranisme ―relativament recent― una oportun(ist)a maniobra de distracció, d'encuny publicitari, envers la manera com el govern nacionalista català gestiona les dures circumstàncies econòmiques, i socials, de la Catalunya actual; però les mateixes enquestes també diuen que el 80% dels catalans volen ser consultats sobre si romandre o no al si d'Espanya. I s'ha de suposar que ho volen ser sense que cap militar espanyol, en la reserva o en actiu, els puga coaccionar. Al cap i a la fi, quants dels catalans actuals van poder votar en el referèndum de la Constitució de 1978?

En mig dels dies agitats que es viuen al voltant de la consulta/referèndum que ―Artur Mas dixit― podria iniciar el camí per a la constitució de Catalunya com a estat de la Unió Europea, centenars de personatges d'orientació majorment progressista (i pàtria espanyola) s'han manifestat davant l'opinió pública: d'Almodóvar a Vargas Llosa. No hi han estalviat les crítiques, dures i previsibles, a Mas, CiU, et alii. Però també hi han vessat unes frases que, francament, haurien de dir-se més sovint: «[...] si ese sentimiento [nacional] de forma mayoritaria se manifestara [a Catalunya] contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración para encontrar una solución apropiada y respetuosa». En mig dels trons, i per fi, la constatació que les relacions de parella només poden ser satisfactòries per l'existència del mutu acord. Sí: algú hauria de dir-ho més sovint. Però el mateix fet d'haver de dir-ho ja ens informa de com està el pati a Espanya.

Rafael Company, 6 de novembre de 2012.