Contra la censura... i contra la supèrbia.

Davant la censura i la manipulació de la informació exercida per la cadena de televisió Canal 9 sobre la massiva manifestació d’ahir a València, penge en este espai diverses fotografies de la protesta. Ho faig amb gust, més encara tenint en compte que a la convocatòria que exigia la dimissió d'Alejandro Font de Mora i criticava la gestió de l’educació per part dels executius de Francisco Camps, li aplicaran immediatament el famós «sistema mètric valencià» de la Generalitat i de la Policia Local de la ciutat de València, capaç de multiplicar el nombre d’assistents a les concentracions del PP i de minimitzar el dels convocats en favor de les causes alienes.
La primera imatge procedix de l’edició digital del periòdic El Mundo:
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/29/valencia/1227981849.html
Les altres quatre imatges estan allotjades en el web del diari Levante-EMV:
http://comunidad.levante-emv.com/servicios/galeriasMultimedia/index.jsp?pIdGaleria=3573

Faustí Barberà is dead. Long live Faustí Barberà!

Dihuit hores setze minuts del diumenge 16 de novembre de 2008: ha acabat l’existència virtual de Faustí Barberà, un personatge creat per un nacionalista valencià ad maiorem gloriam del nostre futur col·lectiu, i que s’amagava darrere el nom del pare del valencianisme polític (el Faustí Barberà nascut a Alaquàs el 1850).
La prova de l'extinció que comente? Sí: un post que porta per títol «Orgull, esperança i èxit». Un post emocionat i emocionant: http://faustibarbera.blogspot.com/2008/11/orgull-esperana-i-xit.html
Faustí Barberà 2 (FB2 des d’ara) se’n va d’internet perquè ha aconseguit ben bona cosa d’allò que es proposava. FB2 deixa l'àmbit virtual amb posterioritat a que, gràcies al seu bloc i a una bona xarxa de correus electrònics i de voluntats, s’hagen produït dos significatius encontres valencianistes al Cap i Casal: el primer, la reunió del 13 de setembre d’enguany en la Societat Coral El Micalet, i ―fa només quatre dies― el sopar commemoratiu del 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918 (promogut per l’ACV Tirant lo Blanc i celebrat en l’Hotel Sorolla Palace).
Igualment FB2 passa voluntàriament a la història després que, durant els últims mesos, s’haja pogut posar en marxa el CAV, el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà (batejat així per la voluntat expressa de la majoria dels components de la nova entitat).
Signes dels temps que ens toquen viure: des de l’anonimat de l’univers blogger s’ha pogut fer possible tot un seguit de contactes i d’il·lusions entre humans ben tangibles. Ningú no dubta que els camins que tot just s’obren són llargs i feixucs, però sense l’impuls d'FB2 les coses no serien ni de bon tros iguals. En efecte, estem on estem (per més incipient que siga tot açò) perquè hem disposat d’un esperó constant, perquè hem tingut al costat una veu que ara batejaríem com a obamista: «sí, podem». I així és: els valencianistes podem ajuntar-nos i, igualment, podem posar-nos a remar en la mateixa direcció (com li agrada dir a Natxo Bellido).
Supose que per a moltes persones que no han viscut en directe el desenrotllament del procés, tot el que dic pot sonar una miqueta ―o molt― estrany. Ho entenc. I no seré jo qui em pose a batallar per a fer-los canviar d’opinió. En qualsevol cas ho repetiré: signes dels temps que ens toquen viure.
Siga com siga, l’extinció d’FB2 no és tampoc estèril: el seu bloc és, des d’ara mateix, l’Espai de comunicació del Centre d’Actuació Valencianista. La finestra, en conseqüència, no es tanca sinó que es multiplica.
Li ho havíem demanat i ho ha fet, i els qui hem acabat sent «còmplices» amb major o menor grau d’FB2, disposem d’un instrument d’internet en favor de consensos, d'activitats i de resultats: http://faustibarbera.blogspot.com
Sí: Faustí Barberà is dead. Long live Faustí Barberà!

Cañí.

En la dècada dels anys huitanta del segle XX, en ple ciscarisme, un locutor d’una ràdio valentina va anunciar el següent (cite de memòria): acaba de aparecer una nueva revista en el panorma cultural valenciano. Editada por el gobierno autonómico, tiene ―curiosamente― el título en inglés: «peipers». Qui tinga l’edat suficient recordarà que aquella revista no tenia el títol en la llengua de Shakespeare, sinó en valencià: Papers.
Han passat molts anys, i l’associació cívica Tirant lo Blanc, promotora de l’acte commemoratiu dels 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918 (DV), acaba d’enviar una nota de premsa. En valencià, naturalment. Naturalment segons per a qui dels mass media, perquè ja circula en internet una traducció automàtica de la nota que no té desperdici: Agustí Colomer és Agustino Palomar; jo m’he convertit en Rafael Compañero; el Hotel Sorolla Palace de València, on esta nit se celebra el sopar commemoratiu de la DV, és el Hotel Acerola; el Tirant és, en una ocasió, Tirante lo Blanc; i la frase «de Morella a Oriola i de Requena a València» queda d’esta manera: de Molleja (sí, Molleja) en Orihuela y de Requena en Valencia.
Doncs això: de la molleja como una de las bellas artes o los peligros del Salt(o).
http://ecodiario.eleconomista.es/cultura/noticias/856619/11/08/La-asociacion-Tirant-lo-Blanc-trata-de-recuperar-el-espiritu-de-la-Declaracio-Valencianista-de-1918-con-un-libro.html