Fig. 1: Portada d’un número de la revista catalana Serra d’Or, datat el juny de 1968. Editada per l’Abadia de Montserrat, la influència d’esta publicació en la vida cultural catalana i valenciana durant el franquisme va ser molt gran.En la part superior esquerra, per baix de les lletres «SER», s’hi pot observar la franja blava (amb una corona estilitzada i invertida) i l’inici de les quatre barres de la senyera que sembla voler representar totes les terres valencianes.
La imatge en l’adreça:
http://www.uoc.edu/lletra/revistes/serrador/
El post http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/09/la-senyera-favoren-contra-de-pau.html
ha merescut comentaris de persones amb sensibilitats i actituds prou diferents sobre la Senyera que ens ha de representar a tots els valencians:
https://www.blogger.com/comment.g?blogID=6891395147099633246&postID=4278392071325646490
Les línies argumentals hi utilitzades poden contribuir, en molt, a situar el debat ideològic que hauria de meréixer l’aparició del llibre de Pau Viciano, Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), i en atenció a això he optat per detindre’m en els esmentats comentaris i, en conseqüència, deixar per a una tercera entrega l’anàlisi concreta del discurs històric de Viciano.
A. ENRIC NOMDEDÉU
Anem a pams, i comencem pel primer comentari penjat, per bé que més tard despenjat i tornar a penjar: el d’Enric Nomdedéu, regidor del Bloc Nacionalista Valencià a la ciutat de Castelló de la Plana.
El d’Enric és un comentari molt valent perquè, en contingut i forma, Nomdedéu hi arrisca. En trencar llocs comuns, hi arrisca: li interessa més la bandera que ens puga servir per fer «que "este país, que va ser Regne, i que volem nació" siga reconegut». No ho puc dir millor. Sense necessitat de creure en un passat vexil·lològic mític, la senyera amb blau és la que «més» ens pot servir per a ser valencians nacionalment. Ho pense de fa molts anys, des de que en temps de la tertúlia de l’Hotel Inglés, i de Futur Valencià, vaig aprendre a entendre les raons dels interlocutors llavors adversaris.
Nomdedéu es confessa antic enemic del blau, i noblement ens mostra el canvi d’actitud respecte els seus temps passats. Jo sempre he admirat les persones que, en modificar públicament les percepcions sobre les coses, s’encaren amb dificultats: ara no n’és una excepció. Enric Nomdedéu, gràcies a esta proclama, viurà un poquet menys tranquil. De fet, en el mateix Bloc on milita, la incomprensió davant una immediata assumpció sincera i compromesa de la senyera amb blau està per quantificar, però hi és indubtable...
Fig. 2: Una de les personalitats emblemàtiques de l’actual valencianisme polític a la demarcació de Castelló, Enric Nomdedéu: «[...] crec que hem d'acceptar el marc estatutari.
Sense gaires complexos».
La imatge en l’adreça:
http://www.costrablanca.es/?p=3365
La imatge en l’adreça:
http://www.costrablanca.es/?p=3365
B. TRIAR, TRAIR, JERARQUITZAR
Seguisc amb un comentarista anònim que utilitza un títol molt impactant per al seu comentari: «Triar és trair». Em detinc particularment en esta ben raonada conclusió:
Seguisc amb un comentarista anònim que utilitza un títol molt impactant per al seu comentari: «Triar és trair». Em detinc particularment en esta ben raonada conclusió:
«3 Que, des de mitjan segle XIX fins al final de la dècada dels 30 del segle XX, les dues senyeres han conviscut sense cap problema, i les dues han sigut tingudes com a pròpies pels valencians. Sense exclusions, ni disputes».
Més avant, l’anònim comentarista rebla la seua argumentació:
«¿Seria molt demanar(-nos) el tornar cap arrere en el temps fins assolir els moments històrics descrits al punt 3?¿Per què triar? Triem-les les dues: la coronada i la quatribarrada. Les dues són valencianes. Les dues són nostres.A tots ens agrada que se’ns apropien de frases més o menys ocurrents. Ací va la meua: TRIAR ÉS TRAIR».
Jo hi estic bàsicament d’acord, però voldria matisar-ho: donades les circumstàncies de la història valenciana i del valencianisme polític, triar és trair, sí, però jerarquitzar no. Jerarquitzar és imprescindible i, des del meu punt de vista, s’ha de fer com seguix: ha d’existir una sola bandera oficial per a tot el territori de la comunitat valenciana (la que ja hi és, la que al món ens identifica ara), i ha de donar-se un respecte institucional envers el primer senyal que onejà a les terres valencianes arran l’expansió cap al sud de la Corona d’Aragó. Este respecte ―ho he dit amb anterioritat― hauria de passar per la reforma de la Llei de Símbols en un sentit inclusiu.
Fig. 3: La tomba de Jaume I en el monestir de Poblet, a Catalunya. Omnipresents en el monument, els quatre pals de gules, el «senyal reial», el patrimoni heràldic compartit des de la rossellonesa Perpinyà a la valenciana Oriola i des de l’aragonesa Calatayud a la sarda ciutat de l’Alguer, en l’illa de Sardenya.La imatge en l’adreça:
C. VIVÈNCIES I ESTIMA
Un altre comentarista anònim del meu post apel·la a argumentacions gens menyspreables:
Un altre comentarista anònim del meu post apel·la a argumentacions gens menyspreables:
«Jo, els meus pares, els meus avis i els meus besavis (i pot ser més lluny encara) tinc, tenim i han tingut la senyera coronada com la senyera dels valencians. Per vivències, per òsmosi, per capilaritat, per sentimentalisme... pel que siga!
[...] No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més)».
[...] No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més)».
Tampoc, francament, jo no ho podria expressar millor. I crec que, amb el que he dit adés, este comentarista pot coincidir amb mi. Pot trobar raonable la meua posició... política.
Fig. 4: Una «ironia del destí»?: il·luminació nocturna de la torre Agbar, en la ciutat de Barcelona.La imatge en l’adreça:
D. GALLART
Crec que és el moment de fer referència a un comentarista amb àlies, «Gallart», que se’ns presenta d’esta manera:
Crec que és el moment de fer referència a un comentarista amb àlies, «Gallart», que se’ns presenta d’esta manera:
«[...] estic fart de l'anticatalanisme per falaç i incult i cego, i estic fart (i ve al cas) de que des del nacionalisme pancatalà li diguen als nacionalistes valencians com han de vestir, connectar i cohesionar esta terra que se'ns desfa entre les mans entre uns i altres».
Gallart es manifesta adolorit amb les intencions que veu en el llibre de Viciano:
«[...] ara que sabem i sentim que necessitem una senyera privativa, per a un projecte privatiu que ens mereixem per tota mena de raons i causes justes, ara que acceptem els colors que accepta el carrer, ara dic, resulta que arriba de nou el nacionalisme català (el que hauria de ser i és germà [...]) i ens diuen als valencianistes que torna-li la trompa al xic, que tot el que fem du a la traició a les essències fusterianes. I és que no ho entenc i no estic d'acord en que confongam les coses [...]».
Malgrat els desitjos de Gallart, tan contraposats a la praxi que no entén ni li és plaent, la presència de les «essències fusterianes» en la societat valenciana està garantida per anys. Encara que la força social d’esta percepció podria matisar-se, molt i molt, si el valencianisme polític reafermara praxis latents i abraçara «sense gaires complexos» un discurs que, en paraules del militant del Bloc Ignasi Bellido, fóra
«capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò que som i la seua visualització».
( http://ignasibellido.blogspot.com/2008/07/la-tornada-del-company-rafa-arran-dels.html ).
( http://ignasibellido.blogspot.com/2008/07/la-tornada-del-company-rafa-arran-dels.html ).
Fig. 5: L’escut oficial de la Generalitat Valenciana, antic emblema heràldic dels monarques d’Aragó, València, Mallorca, Barcelona, etc., que data d’època de Pere el Cerimoniós: el conjunt de les institucions d’autogovern de les terres valencianes usa en exclusiva, doncs, d’un senyal que en el seu temps correspongué a reis titulars de la Corona d’Aragó.La imatge en l’adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0
E. XIMO CORTS (1)
Un dels comentaris extensos al meu bloc és obra de Ximo Corts, una destacada referència per a molta gent de la comarca de la Costera. El to emprat per Ximo, a qui m’honore en conéixer de fa molt anys, és ben esperable en persones que ―des de l’aposta per un futur ben diferent a l’espanyolitat cañí que patiren durant el franquisme― s’han fartat d’haver de repensar i de repensar. Fins a cert punt ho entenc: les circumstàncies l’han obligat a reflexionar... a ell, a mi i a molts més. I ell, jo i molts més «hem hagut de revisar els projectes estratègics». Les diferències? que jo no puc compartir, ni en el fons ni en la forma, la conclusió que trau:
Un dels comentaris extensos al meu bloc és obra de Ximo Corts, una destacada referència per a molta gent de la comarca de la Costera. El to emprat per Ximo, a qui m’honore en conéixer de fa molt anys, és ben esperable en persones que ―des de l’aposta per un futur ben diferent a l’espanyolitat cañí que patiren durant el franquisme― s’han fartat d’haver de repensar i de repensar. Fins a cert punt ho entenc: les circumstàncies l’han obligat a reflexionar... a ell, a mi i a molts més. I ell, jo i molts més «hem hagut de revisar els projectes estratègics». Les diferències? que jo no puc compartir, ni en el fons ni en la forma, la conclusió que trau:
«Se’ns ha posat, per exemple, un bon capçal: que som de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no em sembla el punt cabdal d’un debat molt més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons, no perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí. [...]».
Per què el meu desacord? Perquè, en primer lloc, no és cert que la qüestió de la bandera siga un «detall», ni a casa nostra, ni en cap país del món: des del naixement del nacionalisme contemporani, la tela-símbol onejant al vent és ―agrade o no agrade― un element primordial de la identificació nacional, de l’exercici quotidià del nacionalisme banal i, quan és el cas, de l’extraordinari. I un instrument ―qui ho dubtaria― difícilment substituïble pel que fa als mecanismes de creació de distinció i d’adhesió utilitzats per qualsevol força política que es reclama, justament, «nacionalista». A més, la qüestió de la bandera ha sigut tan important a casa nostra que el màxim ideòleg del neovalencianisme va haver d’escriure un llibret per tal de recordar-nos (llavors jo també era un lector gens díscol de Joan Fuster) que no s’havia de cedir ni un centímetre de tela a l’imaginari simbòlic dels «altres», ni que fóra en homenatge als valencianistes anteriors a la victòria de Francisco Franco. Quasi res. Ho va haver d’escriure algú, a més, que com Pau Viciano ha recordat (pàg. 12 de Barres i corones), no s’estimava gens ni miqueta les banderes: «fins i tot els qui ens en fotem, de les banderes, ens veiem obligats a triar-ne una».
Així doncs, de «detall», res de res: ¿què «hi ha qüestions d’enorme fondària» que afecten el futur del valencianisme polític? I tant: moltes més a més d’esta, que ―en tot cas― és de tan enorme fondària que mai hem acabat de copsar-ne la profunditat: és un handicap indubtable que les persones que reivindiquen més autogovern per a la societat on viuen, no gosen exhibir en tot moment i lloc la bandera oficial, i ja usual, del territori en nom del qual fan la reivindicació!
Fig. 6: Portada d’un popular recull de banderes de països independents i de territoris subestatals. Quasi al bell mig s’hi observa la bandera oficial de la Comunitat Valenciana, ubicada entre la d’Irlanda i la d’Austràlia.La imatge en l’adreça:
http://www.amazon.fr/Complete-Flags-World-DK-Publishing/dp/0756641152/ref=sr_1_5?ie=UTF8&s=english-books&qid=1222112869&sr=8-5
F. XIMO CORTS (i 2)
El meu desacord amb Ximo Corts també s’estén a això de «Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons». Home, benvolgut Ximo, no crec que eixa siga una actitud molt lluïdora per part de cap activisme cívic o polític: se suposa que qui pretén intervindre en la vida de la res publica ha d’estar atent a les pulsions socials ―fins i tot avançar-se’n― i donar-ne la millor resposta possible des del seu bagatge ideològic, incloent-hi la capacitat d’assumir sincerament certes realitats emotives. I, encara més, no sé per quina raó abraçar amb estima la primera bandera valencianista de la història és «passar per les forques caudines». Ah! és cert: m’oblidava que ningú de la nostra tradició nacionalista ens va informar mai ―a mi tampoc― de que, en efecte, la primerenca il·lusió valencianista es va donar baix els plecs de la senyera amb franja, sense que això significara cap estrangerització o animadversió envers l’antic senyal reial...
El meu desacord amb Ximo Corts també s’estén a això de «Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons». Home, benvolgut Ximo, no crec que eixa siga una actitud molt lluïdora per part de cap activisme cívic o polític: se suposa que qui pretén intervindre en la vida de la res publica ha d’estar atent a les pulsions socials ―fins i tot avançar-se’n― i donar-ne la millor resposta possible des del seu bagatge ideològic, incloent-hi la capacitat d’assumir sincerament certes realitats emotives. I, encara més, no sé per quina raó abraçar amb estima la primera bandera valencianista de la història és «passar per les forques caudines». Ah! és cert: m’oblidava que ningú de la nostra tradició nacionalista ens va informar mai ―a mi tampoc― de que, en efecte, la primerenca il·lusió valencianista es va donar baix els plecs de la senyera amb franja, sense que això significara cap estrangerització o animadversió envers l’antic senyal reial...
Hauríem de saber eixugar els dèficits que ens queden. Tots hauríem d’aprendre a fer-ho. Jo igualment. I tu també, benvolgut Ximo, si m’admets l’atreviment. I, evidentment, no ho hauríem de fer «perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí». No. Ho hauríem de fer, entre altres coses, per lleialtat a persones molt menys majors, que imaginen amb la força consegüent a les seues jóvens edats una societat valenciana millor i distinta. S’han forjat com a valencianistes en temps definits per banderes espanyoles onejants soles i immenses ―durant la celebració del Premi Europa de la Fórmula 1― en el Moll de València, com si l’espai on mon pare descarregà barcos fa quaranta anys fóra la Plaza de Colón de Madrid.
Sí, Ximo, n’hi ha nous valencianistes que ni han viscut el conflicte ni tenen per què pagar les hipoteques de les antigues bregues. Estaria bé que tots els excombatents deixarem de demanar-los fidelitats ancestrals als que tenen a zero el rellotge digital de la seua imaginació: mereixen el respecte inherent al seu pensament autònom, no tenen cap fosc interés que defendre, no pretenen més que poder ser valencians amb normalitat, i escriuen coses que fan pensar. I molt:
Sí, Ximo, n’hi ha nous valencianistes que ni han viscut el conflicte ni tenen per què pagar les hipoteques de les antigues bregues. Estaria bé que tots els excombatents deixarem de demanar-los fidelitats ancestrals als que tenen a zero el rellotge digital de la seua imaginació: mereixen el respecte inherent al seu pensament autònom, no tenen cap fosc interés que defendre, no pretenen més que poder ser valencians amb normalitat, i escriuen coses que fan pensar. I molt:
«Després d'unes tres dècades des de la transició democràtica al País Valencià, la institucionalització de la senyera coronada ha servit per tal que la majoria dels valencians la identifiquen com a senyera pròpia de la seua "terra". És en la meua opinió, la senyera que major "pau social" pot aportar a la societat valenciana. Per eixe motiu, mantinc el que ja vaig expressar en un altre post, és inútil, i cada volta més allunyat de la realitat, negar-se -des de posicions valencianistes- a "acceptar" la senyera coronada com a pròpia del país, una senyera que ja fa molts anys que es troba institucionalment i socialment "acceptada". Més ho és encara entestar-se a no "fer-li un lloc" al costat de "l'altra senyera", sempre vàlida com a emblema que represente el passat històric dels valencians. Hi ha una dita popular que afirma que "els arbres no ens deixen veure el bosc", doncs en este cas jo hi afegiria que "el blau no ens impedisca veure les quatre barres".
Així doncs, en base a quin argument defense la viabilitat de la senyera coronada com a pròpia del País Valencià? Ha sigut la senyera coronada la bandera històrica del Regne de València? No, el regne valencià no va tindre mai una bandera en el sentit en què ho entenem hui. Llavors, pot ser-ho en l'actualitat? Sí. Per què? Doncs perquè els valencians així ho voldrem, per tal com no hem tingut una senyera pròpia del regne, del país, de tots els valencians. També ens podria aprofitar la senyera quatribarrada? La meua resposta seria que hui en dia ja no. Els motius són clars, la senyera quatribarrada és la bandera oficial de Catalunya. Si de veritat ens creiem que el País Valencià és "quelcom" amb una identitat pròpia, ens cal un símbol distintiu que ens diferencie de la resta de pobles» [...].
Així doncs, en base a quin argument defense la viabilitat de la senyera coronada com a pròpia del País Valencià? Ha sigut la senyera coronada la bandera històrica del Regne de València? No, el regne valencià no va tindre mai una bandera en el sentit en què ho entenem hui. Llavors, pot ser-ho en l'actualitat? Sí. Per què? Doncs perquè els valencians així ho voldrem, per tal com no hem tingut una senyera pròpia del regne, del país, de tots els valencians. També ens podria aprofitar la senyera quatribarrada? La meua resposta seria que hui en dia ja no. Els motius són clars, la senyera quatribarrada és la bandera oficial de Catalunya. Si de veritat ens creiem que el País Valencià és "quelcom" amb una identitat pròpia, ens cal un símbol distintiu que ens diferencie de la resta de pobles» [...].
Xavier Galbis: http://lamatadejonc.blogspot.com/2008_07_13_archive.html
Fig. 7: Fotografia que acompanyava les dades, penjades al web d'El Mirador Valencià el 23 de juny de 2008, sobre l’ús de les llengües oficials i els sentiments d’adscripció nacional a la Comunitat Valenciana segons les últimes dades del Centro de Investigaciones Sociológicas.La imatge en l’adreça:
G. FAUSTÍ BARBERÀ
La persona que usa de l’àlies «Faustí Barberà» (FB2 des d’ara) no ha respost al meu post fent cap comentari directe, sinó a través d’un post específic ―de títol no gens subtil― en el seu bloc:
http://faustibarbera.blogspot.com/2008/09/rafa-company-t-ra-collons.html
Abans d’endinsar-me en el contingut d’este text he de posar de relleu que, durant la meua joventut catalanista transcorreguda a la ciutat de València, visitava la llibreria del, llavors, únic centre d’El Corte Inglés amb el propòsit de vore les novetats editorials que parlaven sobre la Senyera amb franja blava: allà em posava del fetge vore les manipulacions gràfiques d’algun autor «blavero» sobre els testimonis vexil·lològics històrics (tornaré sobre açò en el pròxim post): jo sempre he tingut la pell molt fina si del que es tracta és de la fidelitat a les fonts.
Teniu fet el retrat: com a militant de base del que jo creia únic valencianisme possible, m’enutjava que la historicitat de la senyera sense franja es posara en dubte al País Valencià, i m’enutjava que ―a l’efecte― s’arribara al pur falsejament dels testimonis. Tenia, doncs, un sentiment «adolorit» sobre este tema. I us he de confessar que, fins l’esmentat recent text de Faustí Barberà (persona que té un passat com a militant del valencianisme tricolor), no m’havia parat a pensar en què la gent que ha viscut apassionadament la franja blava també podria haver interioritzat certes dolors.
He trobat la pista d’això en el to utilitzat en alguns dels paràgrafs penjats per FB2 el 24 de setembre. És un to poc habitual en ell: tallant, aspre, amb adjectivacions dures i el que jo considere alguna errada d’apreciació. Més avall del mateix text, i afortunadament, FB2 torna al to mesurat i a la proposta conciliadora. Eixugat el dolor, hi reapareix el propòsit constructiu, amb alguna que altra aresta terminològica:
La persona que usa de l’àlies «Faustí Barberà» (FB2 des d’ara) no ha respost al meu post fent cap comentari directe, sinó a través d’un post específic ―de títol no gens subtil― en el seu bloc:
http://faustibarbera.blogspot.com/2008/09/rafa-company-t-ra-collons.html
Abans d’endinsar-me en el contingut d’este text he de posar de relleu que, durant la meua joventut catalanista transcorreguda a la ciutat de València, visitava la llibreria del, llavors, únic centre d’El Corte Inglés amb el propòsit de vore les novetats editorials que parlaven sobre la Senyera amb franja blava: allà em posava del fetge vore les manipulacions gràfiques d’algun autor «blavero» sobre els testimonis vexil·lològics històrics (tornaré sobre açò en el pròxim post): jo sempre he tingut la pell molt fina si del que es tracta és de la fidelitat a les fonts.
Teniu fet el retrat: com a militant de base del que jo creia únic valencianisme possible, m’enutjava que la historicitat de la senyera sense franja es posara en dubte al País Valencià, i m’enutjava que ―a l’efecte― s’arribara al pur falsejament dels testimonis. Tenia, doncs, un sentiment «adolorit» sobre este tema. I us he de confessar que, fins l’esmentat recent text de Faustí Barberà (persona que té un passat com a militant del valencianisme tricolor), no m’havia parat a pensar en què la gent que ha viscut apassionadament la franja blava també podria haver interioritzat certes dolors.
He trobat la pista d’això en el to utilitzat en alguns dels paràgrafs penjats per FB2 el 24 de setembre. És un to poc habitual en ell: tallant, aspre, amb adjectivacions dures i el que jo considere alguna errada d’apreciació. Més avall del mateix text, i afortunadament, FB2 torna al to mesurat i a la proposta conciliadora. Eixugat el dolor, hi reapareix el propòsit constructiu, amb alguna que altra aresta terminològica:
«[...] Els últims segles, sobretot l’últim, han segut massa explícits i durs amb nosaltres.
Alliçonadors. Hem vixcut mil i una batalles estèrils, dirigides, sense cap sentit ni cap rèdit col·lectiu positiu. Més bé al contrari.
El debat vexil·lològic deixem-lo als experts. Fomenetem el debat d’especialistes, amb tota tranquilitat. Ara, això sí, que no tracten de fer-hi política, que no tracten d’aconseguir legitimació política i social a través de la deslegitimació de l’enemic o en nom de la sagrada història. Això és vil, deshonest. Parlem de tot allò que s’haja de parlar. És símptoma de normalitat d’un país. Però primer cal tindre un país. [...]».
Alliçonadors. Hem vixcut mil i una batalles estèrils, dirigides, sense cap sentit ni cap rèdit col·lectiu positiu. Més bé al contrari.
El debat vexil·lològic deixem-lo als experts. Fomenetem el debat d’especialistes, amb tota tranquilitat. Ara, això sí, que no tracten de fer-hi política, que no tracten d’aconseguir legitimació política i social a través de la deslegitimació de l’enemic o en nom de la sagrada història. Això és vil, deshonest. Parlem de tot allò que s’haja de parlar. És símptoma de normalitat d’un país. Però primer cal tindre un país. [...]».
Però tornem a això del dolor: dolor «blavero»? Per quines raons?
És indubtable que catalanistes i blaveros vam mantindre un doble discurs sobre la senyera: teòricament no ens calia, ni als uns ni als altres, tindre la història del nostre costat. En la pràctica, vam destinar molts esforços per tal de garantir-nos la raó històrica. Vam viure el conflicte llançant-nos argumentacions històriques ―i imatges― al cap, mentre amb la cua de l’ullet afirmàvem que, en tot cas, era suficient la voluntat del poble d’aquells anys o la força d'aquells projectes.
FB2 afirma que Pau Viciano descarta ex professo i no per casualitat l’anàlisi de l’ús de la senyera durant el segle XX: Viciano, sembla evident, hauria reactivat el dolor de la vora que jo no vaig recórrer. FB2 deixa entendre que l’autor de Barres i corones, en procedir com ho fa, s’estaria endinsant en el terreny «del descrèdit, de la parcialitat, de l’òptica sesgada, de la manipulació més convincent».
Jo no hi podria ser tan categòric, és clar. En tot cas ―ja ho vaig dir― tallar el discurs històric del llibre esmentat en el segle XIX quan la ideologització de les banderes valencianes es va produir en el XX, em desperta alguns dubtes.
I és que jo ho vull saber tot sobre les senyeres valencianes. Voldria que, en uns anys, i a les llibreries de tot el territori valencià i més enllà, fóra possible trobar-ne un llibre amb la història completa, elaborat a la manera ―generosa i emocionant― d’aquells manuals d’història d’Europa redactats conjuntament per alemanys, francesos, etc.). Voldria que símbols tan estimats per tanta gent a casa nostra aparegueren omplint, ben junts i ben entrellaçats quan calguera, pàgines i sobrecobertes (de fet, la portada del llibre de Viciano és, sense dubte, magnífica). Voldria, com a valencià, que disposàrem d’una situació equivalent al tranquil coneixement que tenen els ciutadans dels Estats Units, de França o del Regne Unit sobre els orígens, les modificacions i els avatars de les seues banderes.
És indubtable que catalanistes i blaveros vam mantindre un doble discurs sobre la senyera: teòricament no ens calia, ni als uns ni als altres, tindre la història del nostre costat. En la pràctica, vam destinar molts esforços per tal de garantir-nos la raó històrica. Vam viure el conflicte llançant-nos argumentacions històriques ―i imatges― al cap, mentre amb la cua de l’ullet afirmàvem que, en tot cas, era suficient la voluntat del poble d’aquells anys o la força d'aquells projectes.
FB2 afirma que Pau Viciano descarta ex professo i no per casualitat l’anàlisi de l’ús de la senyera durant el segle XX: Viciano, sembla evident, hauria reactivat el dolor de la vora que jo no vaig recórrer. FB2 deixa entendre que l’autor de Barres i corones, en procedir com ho fa, s’estaria endinsant en el terreny «del descrèdit, de la parcialitat, de l’òptica sesgada, de la manipulació més convincent».
Jo no hi podria ser tan categòric, és clar. En tot cas ―ja ho vaig dir― tallar el discurs històric del llibre esmentat en el segle XIX quan la ideologització de les banderes valencianes es va produir en el XX, em desperta alguns dubtes.
I és que jo ho vull saber tot sobre les senyeres valencianes. Voldria que, en uns anys, i a les llibreries de tot el territori valencià i més enllà, fóra possible trobar-ne un llibre amb la història completa, elaborat a la manera ―generosa i emocionant― d’aquells manuals d’història d’Europa redactats conjuntament per alemanys, francesos, etc.). Voldria que símbols tan estimats per tanta gent a casa nostra aparegueren omplint, ben junts i ben entrellaçats quan calguera, pàgines i sobrecobertes (de fet, la portada del llibre de Viciano és, sense dubte, magnífica). Voldria, com a valencià, que disposàrem d’una situació equivalent al tranquil coneixement que tenen els ciutadans dels Estats Units, de França o del Regne Unit sobre els orígens, les modificacions i els avatars de les seues banderes.
Fig. 8: Història de la conformació de la Union Flag o Union Jack, la bandera britànica: en la seua versió actual (que data de 1801, quan el títol oficial de l’estat va passar a ser «Regne Unit de Gran Bretanya i d’Irlanda») s’hi observa la mixtura d'emblemes d’Anglaterra, d’Escòcia i d’Irlanda.La imtage en l’adreça:
http://liblog.libraries.claremont.edu/archives/2006/04/12/today_in_history_great_britians_union_jack.html
En conseqüència, no hi veig més camí que l’enunciat per Alfons Cucó quan comentà públicament De impura natione en premsa: Cucó va titular el seu article Sine ira et studio, la qual cosa implica que l’studium no es pot convertir mai més en arma llancívola. Ja ho digué ben bé Vicent Baydal, l'autor del bloc Vent d Cabylia):
«Això, però, és ja quasi exclusivament un problema erudit, fins i tot un repte intel·lectual que balla entre la curiositat i la necessitat. La qüestió de fons és de simbologia i nacionalisme. En realitat, només estem parlant de la senyera de la ciutat de València, que no era automàticament la del regne, com tampoc ho era l'altra, la dels reis medievals (les quatre barres). La qüestió dels símbols és una qüestió de voluntat i política contemporània, no de veritat científica. Si el blau és un afegitó del XIX (que encara no ho sé), també és un afegitó l'escut del Cerimoniós que es va posar sobre la quatribarrada durant els primers moments de la Generalitat socialista; d'alguna manera s'han hagut de diferenciar aragonesos i valencians [i balears] de la quatribarrada dels reis de l'antiga Corona, perquè esta va ser adoptada primer pels catalans (al segle XIX)».
( http://www.ventdcabylia.com/2008/05/barres-i-corones.html )
H. UNA MIRADA A EUSKADI
La bandera oficial de la comunitat autònoma basca, la ikurriña, va nàixer per tal de convertir-se, només, en l’emblema de la Biscaia somniada pels qui serien fundadors del Partit Nacionalista Basc, Luis i Sabino Arana, però ha esdevingut el més internacional dels símbols bascos.
«Això, però, és ja quasi exclusivament un problema erudit, fins i tot un repte intel·lectual que balla entre la curiositat i la necessitat. La qüestió de fons és de simbologia i nacionalisme. En realitat, només estem parlant de la senyera de la ciutat de València, que no era automàticament la del regne, com tampoc ho era l'altra, la dels reis medievals (les quatre barres). La qüestió dels símbols és una qüestió de voluntat i política contemporània, no de veritat científica. Si el blau és un afegitó del XIX (que encara no ho sé), també és un afegitó l'escut del Cerimoniós que es va posar sobre la quatribarrada durant els primers moments de la Generalitat socialista; d'alguna manera s'han hagut de diferenciar aragonesos i valencians [i balears] de la quatribarrada dels reis de l'antiga Corona, perquè esta va ser adoptada primer pels catalans (al segle XIX)».
( http://www.ventdcabylia.com/2008/05/barres-i-corones.html )
H. UNA MIRADA A EUSKADI
La bandera oficial de la comunitat autònoma basca, la ikurriña, va nàixer per tal de convertir-se, només, en l’emblema de la Biscaia somniada pels qui serien fundadors del Partit Nacionalista Basc, Luis i Sabino Arana, però ha esdevingut el més internacional dels símbols bascos.
****
Fig. 9: Bandera de l’arxipèlag de Saint-Pierre i Miquelon, una menuda possessió francesa a l’Amèrica del Nord.Es tracta d’una col·lectivitat territorial, amb estatut particular, situada ben a prop de Terranova i poblada per gents que majoritàriament tindrien els seus orígens al País Basc, a Bretanya i a Normandia. És per això que símbols d’estos tres territoris estan ubicats en la part esquerra de la bandera.
La imatge en l’adreça:
http://es.wikipedia.org/wiki/Ikurri%C3%B1a
Els germans Arana dissenyaren la bandera bizkaitarra el 1894, i l’ameraren d’un profund sentiment religiós catòlic: la creu blanca del primer plànol és una referència a Déu. No obstant este fet, és molt obvi que la ikurriña és un emblema assumit com a propi per persones ―dels set territoris amb tradicional presència de la llengua basca― amb molts tipus d’actituds sobre el fet religiós, sobre la qüestió nacional i sobre la resta d’aspectes de l’existència humana...
Fig. 10: Fotografia d’un dels participants en el campionat mundial de surf per a sords celebrat, en l’any 2007, a Miyazaki (illa de Kyushu, Japó). Tota una afirmació de basquitat a terres llunyanes...La imatge en l’adreça:
http://sordossurfwaves.blogspot.com/2007_10_01_archive.html
I. ALTRA CESURA
Concloc este escrit, penúltim dels dedicats a la qüestió vexil·lològica. Acabem de vore referències a una bandera ―la basca― que, durant el segle i escaig de la seua existència, ha vist eixamplar-se el seu abast territorial i, també, ha ampliat la seua significació: de ser una proposta del naixent nacionalisme bascocatòlic per a un sol dels territoris reivindicats (el biscaí), a convertir-se en una realitat susceptible de ser onejada ―posem per cas― per navarresos esquerrans basquistes...
¿Alguna lliçó a extraure’n ací, a la terra on tantes pàgines s’han escrit sobre els orígens de la senyera amb franja blava (sobre la seua «historicitat») i sobre l’abast geogràfic i significació d’esta bandera, esdevinguda l’oficial a la Comunitat Valenciana? Alguna, sí, se’n podria traure... si se’n volguera traure.
Concloc este escrit, penúltim dels dedicats a la qüestió vexil·lològica. Acabem de vore referències a una bandera ―la basca― que, durant el segle i escaig de la seua existència, ha vist eixamplar-se el seu abast territorial i, també, ha ampliat la seua significació: de ser una proposta del naixent nacionalisme bascocatòlic per a un sol dels territoris reivindicats (el biscaí), a convertir-se en una realitat susceptible de ser onejada ―posem per cas― per navarresos esquerrans basquistes...
¿Alguna lliçó a extraure’n ací, a la terra on tantes pàgines s’han escrit sobre els orígens de la senyera amb franja blava (sobre la seua «historicitat») i sobre l’abast geogràfic i significació d’esta bandera, esdevinguda l’oficial a la Comunitat Valenciana? Alguna, sí, se’n podria traure... si se’n volguera traure.
Fig. 11: Una possibilitat oberta. Els entesos en estètica, ni cal dir-ho, podrien millorar en molt el disseny d'esta opció.Les imatges originals en les adreces: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/4/46/Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg/675px-Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg.png
http://www.directe.cat/imatges/bloc-logo.jpg
_svg.png)
.svg/675px-Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg.png){kind=link}
