dissabte, 28 de juny de 2008

Document 88: vigència, adhesió, rebuig, menyspreu, oblit.

LA CELEBRACIÓ?
Enguany (A. D. 2008) fa dos dècades de la publicació de Document 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes (Eliseu Climent, València, 1988), un llibre percebut en el seu moment i a posteriori com la continuació de De impura natione, l'obra que inaugurava públicament el moviment de reflexió batejat com «la tercera via» valenciana. Document 88 (d'ara endavant, D88) fou redactat durant l'estiu de 1987 i va tindre una autoria plural, generacionalment i ideològica: tres dels signants (Agustí Colomer, Miquel Nadal i jo mateix, Rafael Company) teníem al voltant de vint-i-cinc anys, mentre que l'altre autor, Vicent Franch, havia vist la llum a Borriana el 1949; pel que fa a les militàncies polítiques, Franch, Nadal i Colomer havien format part del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) —un partit «de dretes» en l'argot del nacionalisme esquerrà d'aquells temps—, mentre que jo només havia tingut, i ostentava, el carnet de la Unitat del Poble Valencià (UPV).
La iniciativa d’escriure el llibre va ser principalment de Vicent Franch, i també va ser Franch el motor que ens mogué a presentar D88 als XVI Premis Octubre (que s’havien de celebrar en la immediata tardor).
Pel que respecta a la meua part de l’obra (De impura denominatione), dec igualment a Franch el tema que la va motivar: «resoldre la dialèctica valencià/català»...
Les línies que em dispose a escriure ací només parlaran de la meua aportació al «segon manifest tercerviista», i ho faran en atenció a que uns bons amics m'han demanat en privat que diga algunes coses en públic, i a que en algun racó d’internet ja s’ha assenyalat l’efemèride: http://faustibarbera.blogspot.com/2008/06/20-anys-de-document-88.html
Anem-hi doncs: començaré per dir que l’any passat (2007) vaig rellegir-me. I afirmaré tot seguit que ho vaig fer amb una por terrible: m’enfrontava, per primera vegada en molt de temps, a l’únic exercici d’escriptura que, eixit de la meua mà, ha adquirit alguna notorietat en el si de la societat valenciana. L’únic text meu que ha tingut una certa vigència cívica, que ha despertat adhesió pública, que ha activat el rebuig explícit de lectors, i que ha implicat el menyspreu cap a la meua manera de vore les coses. És el text, també, que en paral·lel a la corresponent desaparició de les prestatgeries de les llibreries, m'ha submergit en l'oblit.
Em permetré callar-me la majoria de les consideracions que em van vindre al cap durant la lectura d’aquelles pàgines del D88 escrites vint anys enrere. Us estalviaré la quantitat d’afegits i d'addendes que vaig imaginar, i els matisos que vaig notar a faltar. Em reservaré, igualment, les fatigues que hi vaig sentir. Però no us amagaré la conclusió general que hi vaig traure: continuava estant d’acord amb el propòsit i les línies discursives de De impura denominatione.
Sí: és preocupant. Com a mínim per a mi, és preocupant que a cavall de tants anys, certes idees d’un camp tan contingent com la «personalitat valenciana» estiguen tan arrelades en el meu cervell. De fet, jo em donaria per satisfet amb conservar ben pocs principis, com ara l’aposta per la dignitat humana, per la igualtat entre les persones, per l’exercici de les llibertats civils, o per fer realitat altres assumptes de pareguda transcendència. Però no: sóc animal de costums, i les coses escrites en aquell estiu ple d’il·lusions em són encara pròximes en la seua immensa majoria. Què hi farem!
EL POSTCATALANISME
La gènesi de la meua participació en D88 necessita algun aclariment, i a això em dispose. Començaré per dir que jo havia deixat de sentir-me nacionalista català de València allà per la meitat de la dècada dels huitanta. Per què? perquè encara que durant un lustre havia estat un protagonista prou privilegiat (i joiós) del punyent catalanisme universitari valencià, Josep Guia m’havia posat davant una disjuntiva sense proposar-s’ho: arran la publicació d’una famosa obra seua, editada per primera vegada el 1985 (És molt senzill: digueu-li Catalunya. Centre i perifèria en la nació catalana), vaig creure que havia de decidir —i quan més prompte millor— entre
a) abraçar el nacionalisme català sense profilàctics onomàstics, com havia volgut Joan Fuster i havien desitjat tots els precedents en favor de la «Catalunya Gran», o
b) buscar alguna via pròpia que em permetera conciliar, si això era possible, l’esperit reivindicatiu que m’amerava amb la realitat social que percebia en acabar els meus estudis a la Universitat de València.
Vaig optar per la segona possibilitat, però va ser un procés lent i confiat a molt pocs. Un itinerari quasi secret perquè creia que ben poques persones del meu entorn podien compartir-lo llavors (com ara P. J. P., que havia arribat a conclusions equivalents). A més, es tractava d’una proposta que es trobava elaborada de manera massa intuïtiva, massa primària encara, com per a ser presentada en societat. I, per a més inri, l’anticatalanisme més ultradretà es feia per aquells anys molt present en la societat valenciana, i ni P. J. P. ni jo volíem tallar el cordó umbilical amb les persones que (amb tots els matisos del món) apostaven per un futur no espanyolista per al nostre país, i s’oposaven als que només gastaven el valencià en benefici de l’España Una.
Durant un temps, per tant, vam romandre en silenci, mentre des de les pàgines del setmanari El Temps Ramon Barnils li deia en públic a Josep Guia: «Tens raó, Pep. I ara calla»...
Així, en mig d’aquell estat anímic, vaig llegir unes sorprenents declaracions de Damià Mollà en el diari Las Provincias. Un mea culpa imprevist, farcit de noves propostes estratègiques, que va ser molt mal rebut en determinades seus de l'univers nacionalista: «els draps bruts es renten a casa», em digueren. Y yo lo creí.
Era, potser, la primavera de 1986. I pocs mesos després, en els Premis Octubre d’aquell any, un llibre del mateix Damià Mollà i d’Eduard Mira, De impura natione, era premiat chez Eliseu Climent amb tesis idèntiques a les enunciades per Mollà en l’esmentada entrevista publicada al diario decano.
Esperí amb molt d'interés aquella publicació anunciada a bombo i platerets, i durant les vacances de Nadal i Reis de 1986/87 vaig «menjar-me» a tota velocitat De impura natione (DIN des d'ara). Barroca i tot, l’obra no se’m va fer indigesta: venia amb el prestigi afegit de ser un «Octubre», però allò vertaderament important per a mi (i per a P. J. P.) és que bona part de les tesis del llibre sonaven familiars. Mai l’haguérem escrit igual, i de segur que alguna cosa mai l’haguérem escrita, però molt bona part dels nostres sentiments es veien reflectits en aquelles pàgines.
Què fer, doncs? Seguir callant la boca? P. J. P. i jo teníem molts compromisos cívics, amb gent militant en l’associacionisme universitari que —si fa no fa— coincidia amb els plantejaments onomàstics del Guia de l’És molt senzill... A qui decebre?
Vaig escriure una carta. A Damià. Li la vaig enviar a la Facultat d’Econòmiques, per tal que la recollira en tornar de les vacances. M’hi excusava per no donar la cara. Per no atrevir-me a fer-li costat públicament.
No recorde el contingut concret de l’epístola. Sé, no obstant això, que li podria haver agraït moltes coses. Com, per exemple, haver-me facilitat apreciar idees del grup Germania Socialista (contingudes en Clase obrera y cuestión nacional i citades en DIN) que jo desconeixia...
I crec que entre els agraïments explícits sí n'hi vaig incloure un de molt particular: per haver-nos lliurat, d’aquella manera tan ràpida, del llast que suposava la sacralització de la teoria de les nacions fabricada per Iósif Stalin. Perdó: llast si em referisc a P. J. P., a mi, als arrenglerats aquell hivern en favor de Damià i d’Eduard, i als lectors dels llibres sofisticats sobre nacionalisme; però una teoria lloada i considerada inqüestionable per una gran quantitat de nacionalistes valencians, catalanistes, que emmarcaven en aquell text d’Stalin l’adhesió al vessant polític dels «Països Catalans», és a dir, a la inclusió del País Valencià en l’àmbit de la nació catalana contemporània.
La meua covardia, afortunadament per a la meua estabilitat psicològica, va durar poc.
LA TERCERA VIA
Durant l'inici del 1987 vaig donar la cara: Vicent Franch, amb el concurs de Mollà i Mira, va convocar la Tertúlia de l'Hotel Inglés, i hi vaig ser convidat.
Foren temps particularment excitants: malgrat no disposar de telèfons mòbils ni de correus electrònics, cada dimecres a la nit (amb sopar previ o sense) una munió de diletants i d'activistes ens trobàvem en una sala confortable de l'hotel. Jo m'havia arriscat a estendre la convocatòria entre «amics, coneguts i saludats», i això em va permetre saber que alguna gent de la meua corda havia estat buscant vies alternatives per a la resolució d'allò que Miquel Nadal batejà, sorneguerament, com el temilla.
Les tertúlies de l'Inglés, amén de comptar amb els impagables oficis d'un Franch llavors particularment ocurrent (recuperat ja de l'estavellada del Partido Reformista Democrático, PRD), tenien un al·licient setmanal: la presència d'un/a convidat/da que es sotmetia als interrogants de totes les persones hi presents.
La quantitat d'anècdotes hi esdevingudes és enorme. Serà prou esmentar, per exemple, que la llavors directora de Las Provincias, Maria Consuelo Reyna, es va dirigir irònica a uns blaveros —molt reivindicatius de l'oficialitat del valencià— confonent-los amb catalanistes: total, aunque os unáis con los del Rosellón, el Alguer y todos esos, no dejáis de ser una lengua pequeñita, una lengua de nada... Hilarant!
I serà prou, també, recordar la nit en què Vicente González Lizondo, el dirigent d'Unio Valenciana (UV), va fer acte de presència amb línies argumentals contrarestades per Vicent Franch:
VGL: «El Poble Valencià és com un xiquet que s’ha caigut al riu, i els catalanistes vos poseu a la vora del riu preguntant-vos com li diran al xiquet, qui serà sa mare, qui serà son pare... Jo em tire al riu i el salve».
VF: «Vosté, Senyor Lizondo, s'hi tira i l’enfonsa»...
Eren temps en què el dirigent de Valencia 2000, Francisco Domingo, afirmava taxatiu que «tot és negociable», mentre Joaquín Muñoz Peirats, educat i liberal de debò, li contradeia: todo no, Francisco, todo no: los derechos humanos no son negociables...
Un llibre i una tertúlia, doncs. I una ingent quantitat d'articles en premsa, carregats de polèmiques, de defenses i de menyspreus cap a la coneguda mediàticament com «la tercera via». No conserve un arxiu ordenat d’aquells moments, però tinc llampecs de records: així, i d’entre les anàlisis procedents del món acadèmic, em ve a la memòria un article publicat en el periòdic Levante per Alfons Cucó. S'hi tractava d’una col·laboració molt respectuosa, que portava un títol tan preciós com «Sine ira et studio».
Pel que fa a les posicions que donaven oxigen a la nova teorització, recorde la de Josep Folguerà, que arribava a dir coses tan assenyades com que «quan uns cremen la bandera dels altres, acaben sempre cremant un tros de la seua».
Finalment, i pel que fa als dicteris inclements contra Mollà i Mira, recorde allò tan «subtil» de De ni puta notione.
L’existència mediàtica de la tercera via obligà la gent nacionalista a prendre'n posició. Alguns ironitzaven amb la frase «la tercera via, la Conselleria» (s’ha de recordar que la Generalitat Valenciana era governada encara pel PSPV-PSOE). Altres, com Vicent Álvarez, aleshores membre del Consell Polític d’Unitat del Poble Valencià, inquirien a la direcció del partit si calia participar en el debat iniciat per DIN, tot obtenint com a resposta dels màxims jerarques de la UPV la reafirmació en el «marc nacional dels Països Catalans»... Altres, per últim, només llegien més sovint els diaris.
I, llavors, Franch ens convocà a escriure.
DE IMPURA DENOMINATIONE
Quan vaig començar la redacció de la meua part de D88 no sabia que Vicent Bello, en el seu llibre La pesta blava, m'incorporaria a la nòmina dels «neoblavers» ―dels «fascinats pel blaverisme»― atenent a alguna activitat pública meua. En tot cas, i d'haver-ho sabut, ni m'hauria estalviat les actuacions criticades per Bello, ni haguera canviat una línia del text que em disposava a escriure.
I no haguera modificat res de De impura denominatione perquè considerava —i considere— imprescindible aclarir que això de la «denominació científica» de la llengua era un abús terminològic i, arribat el cas, una coartada ideològica. Al cap i a la fi, el 1984, quan la Ponència de la Comissió d’Estatuts del Claustre Constituent de la Universitat de València va redactar el polèmic article sobre la qüestió lingüística, la fórmula consensuada per a afegir en els Estatuts universitaris a l’expressió «llengua catalana» fou «denominació acadèmica», i això es produí pràcticament sense cap debat (Josep Guia hi era, i jo mateix, i molta altra gent també «militant», que es baté el coure contra la censura promoguda per Joan Lerma...).
Tampoc no haguera canviat cap línia de la meua contribució a D88 perquè pensava —i pense— que a l’efecte de facilitar l’adhesió del Poble Valencià a la idea d’una llengua compartida amb Catalunya, Balears, etc., era molt bo tornar a posar en circulació expressions com ara «catalano-valencià» i «catalànic».
Finalment, tampoc no haguera canviat ni una coma en la redacció que recollia la meua posició favorable a la firma d’un Tractat d’Unió Lingüística entre Catalunya, València i Balears (la gran assignatura pendent, encara), i a la constitució d’una Acadèmia Catalano-Balear-Valenciana de la Llengua.
Evidentment dec haver estat, i permeteu-me la ironia, un «neoblavero pancatalanista»... En qualsevol cas, cedisc els drets d’ús del concepte de marres!
LA POLS
D88 no fou premiat en els XVI Octubre, i la seua publicació es degué ―només― a la recomanació del jurat, que inclogué igualment en el pack l'esmentada obra de Bello. A més, la repercussió mediàtica de Document 88 fou molt menor que l'obtinguda per De impura natione. I, fins i tot, amb el pas dels anys el nostre llibre arribaria a rebre el qualificatiu d’«impresentable» (Guillem Calaforra dixit)...
En els locals de la llibreria Tres i Quatre, llavors en el carrer Pérez Bayer de la ciutat de València, un bon nombre de caixes d’exemplars del D88 quedarien sense vendre. Mentre, el nacionalisme catalanista valencià decidiria —ja no recorde quan— que allò del «marc nacional dels Països Catalans» passava a millor vida en el món de les ponències ideològiques (això sí, sense esmentar per a res la bicha de la tercera via).
I mentre, també, el mateix Calaforra s’atreviria a dir que el rei estava nu, i gosaria escriure el 1994 allò que les nostres autoritats lingüístiques s’obstinaven a no reconéixer (i que jo mateix vaig evitar posar sobre el paper el 1987):
«Fa una mica de vergonya, encara ara, d’haver de reiterar una idea que ja sembla tòpic: la definició de «llengua» i «dialecte» és, en molt bona part, extralingüística. L’homogeneïtat estructural no és l’únic criteri per a retallar o unir cap continuum lingüístic, ja que hi influeixen factors històrics, sociopolítics, literaris, etc. [...] La bibliografia referent a aquest punt és més que abundosa, i hauria de fer meditar molts col·legues que encara creuen que, des de la perspectiva dels trets estructurals, es pot decidir què és llengua i què és dialecte (o, més exactament, quines varietats són supraordinades i quines són subordinades)».
Tot un gest de valentia, sí. Més venint d’una persona que havia percebut en la meua part de Document 88 el propòsit «d'un cert prosecessionisme lingüístic».
El Cabanyal, 29 de juny de 2008.
PD.: Sobre les referències en internet de Document 88, vegeu: http://document88.blogspot.com/