Afortunadament he preparat bona part d'este post amb anterioritat a l'acte de presentació pública del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, CAV, celebrat en l'Hotel Inglés de la ciutat de València (el dijous 3 de març de 2011 a les 19.30 h). Dic afortunadament perquè, ara mateix, allò que em demana el cos no és tant transcriure el discurset que acabe de donar (que, en tot cas, trobareu tot seguit) com fer ni que siga una mínima valoració d'uns fets que no oblidaré mai.
No els oblidaré, i no només perquè se m'ha donat l'oportunitat de dir determinades coses en públic (gràcies als impulsors del CAV en l'actualitat), sinó -i principalment- perquè ha sigut moltíssima la intensitat emotiva i ideològica de l'esdeveniment. Encara estic assumint tot el que ha passat esta nit i el que allà s'ha dit al llarg de dos hores: conserve vivíssim el records de les imatges i de les paraules, de l'enorme sinceritat dels organitzadors, de l'evocació de Francesc Bosch i Morata, del reconeixement a Damià Mollà (i, en ell, a totes les persones que apostaren per la reconciliació de la família)... Sí: un sol i ampli discurs valencianista és possible, i el valencianisme cívic pot aparéixer davant el nostre poble amb la mirada franca i clara.
A més, en vore projectat en una pantalla el llistat dels components del patronat del CAV (que supose s'anunciarà als mass media quan es considere oportú), m'he fet càrrec -definitivament- de la magnitud de les evolucions esdevingudes durant les últimes dècades, i he pogut alegrar-me del salt històric: l'entitat Futur Valencià -i malgrat la gran pluralitat que la caracteritzava- no pogué assolir mai un ventall tan representatiu.
El CAV naix, així, amb una acumulació de capital simbòlic gegant i sorprenent, que restanya ferides i dibuixa esperances. I naix, igualment, empeltat de les energies de molta gent que no visqué la guerra i només vol construir un pervindre millor.
L'aventura ja no té marxa enrere: en el CAV han deixat d'existir les cadenes, les antigues denominacions que ens han empresonat durant anys. Des de demà, en el Centre d'Actuació Valencianista no n'hi ha ni valencianistes blaveros ni valencianistes catalanistes: crec que parle en nom de totes les persones presents esta nit en la sala d'actes de l'Hotel Inglés quan proclame, ple de convenciment, el punt i final a les nostres privatives manies.
Valencianisme: un camí d'esforç l'èxit o fracàs del qual no ha de dependre -no pot dependre- de coses que passaren fa cinquanta o trenta anys. Molts dels membres del CAV no havien nascut llavors!
FUTUR VALENCIÀ EN EL RECORD,
EL CENTRE D'ACTUACIÓ VALENCIANISTA EN EL PRESENT
Rafael Company
Bona part de les reflexions que seguixen em vingueren al cap fa uns pocs anys, en mig de l’efervescència valencianista provocada per l’aparició d’un encobert dels temps d’internet, d’algú que es va publicitar com a Faustí Barberà i aconseguí comboiar moltes persones entorn de l’enigma.
El text original el vaig redactar, doncs, quan no podia imaginar que un dia com hui -a més ací, en l’Hotel Inglés, tan emblemàtic per a determinats sectors del valencianisme- assistiríem a la presentació a la societat d’una nova entitat, el Centre d’Actuació Valencianista, fruit madur d’aquelles cabòries instigades des d’un bloc de la xarxa.
En el disseny de l’acte s’ha previst que jo parle del passat, dels temps en què, com diuen Miquel Juraco i Francesc Ferrandis, alguns dels presents èrem molt jóvens. Es tracta, siga com siga, d’un passat que sembla reivindicable des de la perspectiva dels impulsors del CAV FB i que se centra, se focalitza, en una iniciativa batejada com a Futur Valencià. En qualsevol cas, espere no cansar-los massa a tots vostés...
L'ENTENIMENT
Futur Valencià (FV) no era un partit polític, i va nàixer a mitjans del 1990 ostentant la divisa «Per la societat, l’economia i la cultura valencianes». L’entitat s’havia concebut com una mena d’actualització del Centre d’Actuació Valencianista històric, l’existent durant la Segona República, i havia d’orientar la seua activitat a emparar una relació civilitzada entre les forces polítiques per tal d’establir en comú els continguts del «valencianisme de mínims» teoritzat per Miquel Nadal en Document 88.
A l’efecte, Futur Valencià posaria un accent especial en:
a) la formació específica dels militants de menor edat dels diversos partits d’obediència estatal i d’obediència valenciana;
b) la reivindicació unitària de determinades qüestions del camp de l’economia i de les infrastructures (particularment, la construcció del Tren de Gran Velocitat entre Alacant i Barcelona que, com és ben sabut, encara no s’ha esdevingut); i
c) l’establiment d’un «pacte d’ús» dirigit a augmentar la presència de la llengua pròpia en la societat valenciana.
Però Damià Mollà i els altres instigadors de Futur Valencià també desitjàvem que, a l’ombra dels efectes benèfics dels nous marcs d’encontre –FV i la tertúlia setmanal de l’Hotel Inglés, fonamentalment–, s’arribara a l’entesa teòrica dels valencianismes nacionalistes (el «tricolor» i el «fusterià») en alguns aspectes considerats bàsics.
S’hi tractava, justament, de les qüestions que havien protagonitzat mediàticament els enfrontaments esdevinguts durant la Transició posterior a la mort de Francisco Franco:
1) l’abast del marc nacional;
2) la utilització dels símbols;
3) la denominació del territori;
i 4) la resolució de les controvèrsies sobre la naturalesa, la denominació i la normativa del valencià.
Mentre que l’establiment públic de lligams al voltant de la construcció d’un valencianisme de mínims depenia, en molt bona part, de la major o menor bona voluntat dels militants dels partits, així com dels càlculs electorals de les executives de les esmentades formacions, l’enteniment sobre els quatre temes esmentats entre els «blaveros» que no se sentien nacionalistes espanyols –d’una part- i els «catalanistes» que se sentien nacionalment valencians o catalans –de l’altra, afectava al moll de l’os de les pròpies doctrines polítiques i als sentiments.
Per tot el que s’acaba de dir, aquell era un procés molt complex d’abordar, que exigia discreció i generositat de les persones participants. Com al·liats escrits de l’aventura, cinc textos de referència com a mínim parcial: Revisio al conflicte valencià. Es possible el futur (Xavier Marí, 1983), Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres, i altres assaigs impetuosos (Joan Francesc Mira, 1984), Bases per al nacionalisme valencià (Josep Velasco et alii, 1986), De impura natione (Damià Mollà i Eduard Mira, 1986) i Document 88 (Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, 1988).
Permeteu que em detinga en aquells quatre reptes esmentats, i permeteu d’igual manera que siga respectuós amb aquella voluntat de discreció:
LA NACIÓ PACTADA
Pel que respecta a la definició dogmàtica del marc nacional, justament s’intentaria una aproximació no dogmàtica:
-per una part, els catalanistes allà reunits intuïen que si n’hi havia alguna proposta nacionalista viable de Vinaròs a Guardamar/Oriola (al marge de la vigent espanyola) era l’etiquetada amb el gentilici de «valenciana», com acreditava la pràctica quotidiana de la majoria dels militants amb responsabilitats de gestió de la Unitat del Poble Valencià, UPV;
-per altra part, els blaveros de FV també tenien una intuïció: que la seua desitjada Nacio Valenciana no podria construir-se si tenia en contra la totalitat dels fusterians;
-finalment, una part dels tercerviïstes d’origen catalanista crèiem que la valencianitat nacional no necessitava de cap nou essencialisme al seu darrere, i que només es faria realitat si es donava una massiva adhesió social a un discurs que, justament, havia de posar l’accent en el fet de voler-se’n valencià més enllà del veïnatge administratiu.
En este punt vull fer públic el meu reconeixement particular a quatre persones: al ja esmentat Miquel Nadal (autor de «La ‘liquidació’ racional d’un discurs teòric» en Document 88); a Vicent Soler, militant socialista de llarga trajectòria; a Jordi Peris, llavors militant de la UPV i un dels tretze fundadors del Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) de la Universitat de València, i a Alfons Puncel, antic màxim dirigent de les Joventuts Comunistes del País Valencià (JCPV) i, com Jordi Peris i jo mateix, cofundador del BEA).
En el cas de Miquel, l’esment obeïx –fonamentalment– a la creença en la bondat de la seua influència habbermassiana, i a l’alta valoració que sempre em meresqué el seu tarannà escèptic d’aleshores: algú s’ho havia de mirar tot allò des d’una certa –o aparent- distància emocional...
Respecte a Soler, a Peris i a Puncel els cite perquè exemplifiquen molt bé les persones amb la capacitat d’arribar per se a pensar la societat valenciana en termes que jo percebia confluents –en molt bona part– amb els que el llibre de Mollà i de Mira posava sobre la taula: en efecte, Alfons Puncel, i durant la primera meitat dels anys huitanta, havia aconseguit que les JCPV aprovaren posicions valencianistes allunyades de l’essencialisme pancatalanista (coincidents, si fa no fa, amb les que tenia un dels altres fundadors del BEA, Albert Pineda). Per la seua part, Jordi Peris havia repensat els conflicte existent a casa nostra amb –al meu entendre- una lucidesa enorme. I Vicent Soler, malgrat la seua pertanyença orgànica al partit que millor vertebrava llavors l’espanyolitat nacional, feia gala d’una autonomia intel·lectual recomfortant i d’un valencianisme abastament cultivat i, òbviament, molt més que de mínims...
ELS SÍMBOLS DE TOTS
En la qüestió dels símbols les coses venien prou determinades atenent a que la realpolitik ja havia fet molt de camí, i algunes decisions semblaven inamovibles amb independència de les íntimes conviccions.
És cert que, pel que fa a la senyera oficial de la Comunitat Valenciana, el blau distintiu provocava que molts dels tertulians de l’Hotel Inglés feren alguns moviments d’incomoditat en la cadira, però aquella tela semblava col·locada i guanyadora per sempre més. Tant, que podia esperar-se un gest de generositat dels blaveros: advocar, ells, per la inclusió en la Llei de Símbols de l’antic senyal dinàstic, l’or despullat i el gules nu, un emblema valencià fins el genoma que el PSPV-PSOE de Joan Lerma no havia volgut arriscar-se a «reconéixer» davant la llavors omnipresent pressió a la contra de María Consuelo Reyna, totpoderosa directora del diari Las Provincias.
Dues cares de la mateixa moneda: la fi de l’estrangerització de les quatre barres soles en el si d’aquells blaverismes conciliadors, i l’assumpció d’una lectura diferent de la senyera amb blau per part dels catalanistes més o menys atípics.
LA SUMA DE DENOMINACIONS
M’he escabussat en la memòria i no recorde que, en cap moment, la denominació del territori activara cap debat profund entre aquells blaveros i aquells catalanistes. «València» tornava a ser una expressió usada amb el sentit supralocal i supraprovincial, i se sabia que la solució no passava per restar sinó per sumar: «País Valencià» i «Regne de València» figuraven en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982, i calia aprofitar-se’n. Sí: front al comportament del PSPV-PSOE i d’AP envers les denominacions antigament en oposició, front a aquell bandejament sistemàtic, les forces que es reclamaren nacionalistes valencianes podrien actuar ben diferentment, fent servir les alternances escaients...
LA UNIÓ LINGÜÍSTICA, EL DOBLE NOM DE LA LLENGUA I EL MODEL LINGÜÍSTIC MATISAT
I la llengua, què? Tots estàvem en el secret: el blaverisme més sincer –el més activista sobre la necessitat d’una normativa privativa i divergent amb l’emanada de l’Institut d’Estudis Catalans– havia acabat per ressucitar Lluís Fullana perquè temia molt l’organicisme catalanista: «una llengua, una cultura, una nació; la llengua catalana = la cultura catalana = la nació catalana».
Era possible desfer el camí? En termes estrictament filològics, aquelles persones havien donat naixement a successives normativitzacions que conformaven un valencià hiperidentificat. Però en termes polítics, havia aparegut en escena un instrument vertaderament polièdric: servia tant als propòsits dels autors i dels seus simpatitzants, com als interessos dels qui no apostaven per fer del valencià un idioma socialment i políticament enfortit.
El 1987 Eduard Mira havia amollat en el diari Levante (abans d’acomiadar-se del tercerviïsme actiu amb un article titulat Bye bye, my love) que calia fer un «pacte lingüístic». I la premsa, i altra gent, no se n’oblidava. Què fer, doncs? Jo obria la meua part de Document 88, «De impura denominatione», amb una cita de Joan Francesc Mira: «Sobre la base de la intel·ligència serena, de l’honestedat i de la coherència mental, ens podíem haver entés, tard o d’hora. No ha estat així, i ara tenim, tots plegats, molt mala peça al teler».
Però... segur que era massa tard? O es podia assajar encara un enteniment? Es tractaria, és clar, d’un acord que no donara ales als contraris a la recuperació del valencià, i calia –per això– una entesa entre nacionalistes que reconeguera la part de raó que tenia cadascun dels bàndols adversaris (al cap i a la fi, Joan Fuster havia escrit aquell aforisme magnífic: «No hi ha cosa moralment més saludable que posar en clar la part de raó que mai no podrem arrabassar als nostres enemics»).
Els cenacles propacte lingüístic (sorgits entorn de Futur Valencià i de la tertúlia de l’Hotel Inglés) moririen abans de que la iniciativa haguera arribat a bon port, però és evident que n’hi hauria notòries semblances entre les esmentades posicions i les que van permetre posteriorment el naixement de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), van conduir a l’elaboració dels documents normatius d’esta institució, i –per últim- van possibilitar els plantejaments recollits en el frustrat Dictamen de l’AVL de l’any 2004 i en el finalment aprovat el 2005.
EL GOIG
Els protagonistes d’aquells anys guardaran per a si escenes on es confonen les activitats formals de Futur Valencià, les esdevingudes sense llum ni taquígrafs, i les organitzades en els diversos àmbits tercerviïstes sorgits en aquells anys. Jo en tinc les meues pròpies:
-algunes sessions vertaderament històriques de la tertúlia esdevinguda en este hotel, conduïda –oficiada- per Vicent Franch;
-el cicle de debats «Valencians: unim-nos!», celebrat –amb l’entusiasme de Xavier Pons, Adel Francés i Vicent Moreno i Giménez- en el Saló de Graus de la Facultat d’Econòmiques de València a les darreries de 1988;
-la selecció de la identitat corporativa de FV, en casa de Joan Senent i la presentació pública en el soterrani del Café Rialto, enllestida de forma impecable per Joaquim Cuevas;
-la primera conferència organitzada per l’entitat, amb Ricard Pérez Casado de protagonista i Vicent Miquel i Diego d’afectuós presentador, i celebrada en l’últim pis de l’Ateneu Mercantil amb sol de ponent entrant a mansalva per les finestres;
-la presència del rector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra en la seu de Lo Rat Penat una nit absolutament memorable;
-les informacions rebudes sobre els encontres entre filòlegs d’una i d’altra tendència disposats a escoltar-se;
-l’entrevista amb Xavier Casp gràcies als oficis dels dirigents d’Esquerra Nacionalista Valenciana, ENV;
-les activitats del primer exercici de la Falla Universitat Vella-Plaça del Patriarca, fundada el 1990 al socaire d’aquelles esperances cíviques;
-els actes amb els candidats a l’alcaldia de València de 1991, metòdicament preparats per Eugeni Senent;
-el sopar-homentage que la tertúlia de l’Hotel Inglés va dedicar a Francesc Ferrer Pastor...
ELS CAMINS
La vida de tots i de totes, i ben lògicament, ha pegat moltes voltes: de fet, ni María Consuelo Reyna és directora de periòdic, ni existix la –en el seu moment- molt significativa Unio Valenciana. A més, bona part dels jóvens blaveros de llavors, líderats per Vicent Flor, partíceps de Joventut Valencianista i, en el seu cas, expulsats finalment per Vicent González Lizondo de les estructures d'Unio Valenciana, militen en el Bloc Nacionalista Valencià i, en moltíssima menor mesura, en el PP.
Tantes voltes ha pegat tot que el Partit Valencià Nacionalista, PVN, es troba dins del Bloc, n’hi ha una formació batejada com a Units per Valéncia i, també, un valencianisme declaradament republicà.
I tanta transformació n’hi hagué que Joan Francesc Mira, el 1997, publicà Sobre la nació dels valencians: l’autopista oberta a la construcció d’un nacionalisme valencià «estricte». Un valencianisme en sintonia amb les decisions del Congrés de l’Eliana (de l'any anterior) de la UPV, i seguidista de l’activisme de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, nascuda el 1991...
Dels temps llunyans de Futur Valencià conserve amistats i coneixences amb divers grau d’intensitat i de recurrència. Algunes relacions, diferentment, s’han esvaït com aigua en cistella (i, de vegades, com a conseqüència de discrepàncies polítiques...).
UNA HERÈNCIA
Quasi acabe. Esta narració ha sigut personal i sincera. Calle algunes coses (com he advertit), però cap de les que dic obeïx a la voluntat de mentir. Si m’equivoque, demane mil perdons. I, en tot cas, continue afirmant que una de les grans virtuts d’aquell valencianisme és que servava –protegia– una part del passat de cadascú.
M’explique: quan, posem per cas, alguna persona passava de ser blavera a pancatalanista en mig de la Batalla de València (una cosa no tan estranya com puga paréixer a priori), el protagonista ho enviava tot a pastar fang i es venjava simbòlicament del propi passat (arraconava en la història una part de la seua biografia).
Però quan, arran de la plasmació de la tercera via, d’aquell valencianisme d’encontres, es produïa l’acostament envers la dinàmica engegada per Damià Mollà i la resta, els afectats escollíem el ritme i la intensitat de la metamorfosi, intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres [ho repetisc: intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres], i –atenció!– conservàvem la comprensió cap a les nostres posicions anteriors.
Per això puc dir que al llarg de les meues evolucions i revolucions personals sempre he tingut un plantejament bàsic: aspirar –amb moltes o poques dosis d’optimisme o de desencís- a un futur valencià. Un pervindre que també desitja la totalitat de les persones que impulsen el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà la presentació del qual ens ha reunit esta nit.
Ara sí acabe: excusen vostés tot allò que els haja displagut: donat que sóc d’avançada edat, algunes coses se m’han de perdonar. En definitiva sóc testimoni i partícep de determinades i antigues maneres de procedir, i això es nota. Més encara quan es posen en contrast amb les formes de fer de les novíssimes generacions, que han inundat internet de reivindicacions i de reflexions.
Estes generacions estaven presents en la xarxa i en la societat física abans que el nou Faustí Barberà fera acte de presència virtual i, mitjançant la seua decidida voluntat, ens ajudara a retrobar-nos i a organitzar-nos, i ens facilitara un grapat de confluències. Les meues últimes paraules, inequívocament d’agraïment, són per a ell, encara anònim, però present en esta sala.
Moltes gràcies per l’atenció.
