dimarts, 15 de juliol del 2008

Carta oberta a Carles Choví.

Carles Choví ha tingut l’amabilitat de fer uns breus comentaris al text Futur Valencià: una visió transferible? Com siga que estic en desacord amb la pràctica totalitat de la seua anàlisi, i per tal de facilitar la comprensió de les discrepàncies als hipotètics interessats en el debat, passe a reproduir en primer lloc el text de Carles i, després, la meua resposta (que he decidit fer pública per allò de combatre el desfici estiuenc).

Text de Carles Choví:
«D’aquells temps també vé que Vicent Martí, qui em coneixia des dels meus inicis en la UPV, diguera sorneguerament de la meua activitat ideològica: «l’enviàrem com a missioner i tornà negre!»...

Este paràgraf, en si mateix, explica perquè la tercera via no va aconseguir els seus objectius.
Ni els uns eren negres necessitats ser civilitzats, ni els altres tenien més objectiu el de predicar en terra de promissió adaptant el missatge però no el fondo.
El resultat. El transvasament d'alguns elements des del valencianisme tricolor a un fusterianisme ligt i certes formes “amables” que es conserven en l'actualitat.
Pel camí molta frustració i abandó».

Resposta:
Crec, Carles, que no encertes en la teua valoració. I em pense que no ho fas atenent a múltiples raons:
La primera d’elles, perquè Vicent Martí (entre altres coses posseïdor d’una de les biblioteques llegides més espectaculars d’este país, i artífex d’entrevistes antològiques a Joan Fuster, a Jordi Pujol, etc. en el setmanari El Temps), no crec que s’autodefinisca com a tercerviista. Ni que ho haja fet mai: una altra cosa és que, davant la meua deriva i la d’altra gent, militants en el seu moment dels mateixos partits polítics pels quals ell va apostar (UPV i PVN), se submergira amablement en aquell món i, fins i tot, en cert moment, poguera mostrar-se expectant. Però, evidentment –i tal com delata la frase esmentada sobre missioners i negres– ell no deixà mai de mirar-s’ho amb una certa distància. I no n’és l’únic cas.
La segona de les valoracions que no hi considere correctes està relacionada amb això de «Ni els uns eren negres necessitats [de] ser civilitzats»: no necessite recórrer a retrats antropològics per tal d’afirmar que el blaverisme àlgid que jo vaig conéixer (de 1978 en avant) era un moviment dirigit –verbalitzat– per individus amb comportaments inassumibles per part de qualsevol demòcrata: Vicent González Lizondo, després de ja no recorde quina manifestació a València on els pancatalanistes més extrems s’afirmaven decididament catalans (amb la parafernàlia a l'ús), va arribar a dir que «la próxima vez, correrá la sangre». ¿Com es qualifiquen eixe tipus de declaracions en la ciència política? ¿No es tracta, clarament, de la trasllació al nostre àmbit dels pitjors discursos balcànics que vam escoltar als inicis dels anys noranta? ¿No estàvem al davant de la usurpació de l’autoctonisme per uns dirigents decididament impresentables? Ho vaig escriure en el mateix Document 88 (pàg. 251): «[Filiberto] Crespo o Lizondo són les altures del vessant electoral del blaverisme. I en el supòsit que els plantejaments oberturistes hi foren definitivament anihilats, encara tindríem davant un gran camp d’actuació en l’anticatalanisme que no s’explicita, per múltiples raons, en Unió Valenciana, o que, fent-ho, no arriba a tan alts graus d’impresentabilitat». Sóc coherent, doncs: ho posí negre sobre blanc el 1987 i ara, vint-i-un anys després, em reafirme.
La tercera errada d’apreciació que jo hi observe, Carles, es resumix en la frase: «ni els altres tenien més objectiu [que] el de predicar en terra de promissió adaptant el missatge però no el fondo». Resulta com a mínim curiós que algú pontifique tan alegrement sobre el que nosaltres, els tercerviistes, teníem o no teníem com a objectiu. Benvolgut Carles, francament i amablement et dic que afirmes una cosa inadmissible: nosaltres vam patir tot tipus d’insults des de les dos orillas per intentar vies de conciliació. De sincera conciliació amb qui no fóra un essencialista capaç d’amenaçar-nos. Fins i tot de conciliació amb gent que havíem d’arrossegar als camins de la democràcia occidental com a pas previ (que ja era tindre, per part nostra, valor o inconsciència).
Quin és el «fondo» de la tercera via? Un valencianisme de mínims per al conjunt de la nostra societat i una teorització nacionalista acordada per als qui no ens sentíem còmodes amb l’espanyolitat nacionalista. I en la teorització acordada, amb el cervell en la mà, s’hi aparcaven els essencialismes: ni nosaltres havíem de santificar el marc nacional dels Països Catalans, ni els nostres interlocutors havien de preservar per sempre més la llengua valenciana «independent»... I un llarg etcètera de camins d’encontre. Si Robert Lafont havia pogut dir que no n’hi havia nacions sinó nacionalistes, es tractava de construir un nacionalisme (re)conciliat. Y con las verdades del barquero per davant.
És també curiós, Carles, que pugues resumir el resultat de l’experiment tercerviista en uns termes tan decebedors. Et demane la consulta d’un text: http://document88.blogspot.com/2008/07/document-88-referncies-dinternet.html
Es tracta de l'espai on he recollit testimonis existents en internet sobre Document 88, i on algunes persones –situades a favor i en contra del tercerviisme– donen diverses valoracions que jo qualificaria, en general, com a més ajustades que les realitzades en el teu comentari.
Finalment vull recordar-te que el «transvasament» d’alguns elements del valencianisme tricolor hauria de ser posat directament en relació amb l’anteriorment esmentada impresentabilitat del lideratge d’UV d'aquells anys: tinc bona memòria, i guarde en la ment la línia discursiva utilitzada per Lizondo per tal de carregar-se les joventuts considerades díscoles. No la vull reproduir, però explicava ben clarament la catadura moral de qui les pronunciava.
En tot cas, esta és –només– la meua manera de vore les coses. Ben cordialment. Rafa.

1 comentari:

Pere Fuset ha dit...

Crec que has fet uns bons apunts a l'amic Carles. Crec que era al teu blog on llegia un comentari sobre eixa tendència d'alguna gent que al creuar la vora del riu, mitjançant el mecanisme de la "furia del convers", deixar de mostrar una mínima comprensió pel bàndol en el que es miitava. Sempre m'ha fet ràbia trobar-me amb estes actituds.

Però també comença a donar-me peresa la d'aquella gent que eternament parla de projectes unitaris però pareix tindre fòbia a la possibilitat de banyar-se els peus. És eixe sentit el que volia donar-li al mau darrer text del blog. Trobe que el treball que vau fer tota aquella generació de tercerviistes ha servit per a bastir una nova manera d'entendre el valencianisme que ha possibilitat als dos paradigmes en disputa la possibilitat d'exercir el valencianisme unitari sense excessius traumes. I sóc de l'opinió que ara no podem dedicar les mateixes energíes que als 90 per a tractar d'arrossegar cap a un extrem i a un altre del pont a determinada gent. Al remat les portes estan obertes i la doctrina de mínim comú denominador és prou ampla i flexible com per a que la gent que vol participar d'un valencianisme unitari ho puga fer. Una altra cosa que no entre a valorar ara i ací és si eixes mateixes facilitats es donen en les plataformes i organitzacions que s'afirmen dipositaries. Però vaja, parlant en plata,... serà precís allargar-ho tant?

Una abraçada