Rafael Company, ciutadà

Gallecs i valencians.

2011-09-08T01:29:00.007+02:00

Al respecte de la vigència del conflicte sobre la identitat lingüística i més que lingüística de Galícia, no és només anecdòtic que en un programa televisiu d’humor, El intermedio (de tendència progressista, programat per la cadena generalista espanyola La Sexta el dilluns 5 de setembre de 2011), els guionistes posaren en la veu d’un dels presentadors ―Dani Mateo― la següent boutade en mig d’un sketch sobre les emoticones d’internet: «[...] cómo son los gallegos, que todavía no se han decidido entre hablar castellano o portugués».

L’aparició, en l’humor televisiu espanyol, de referències a qüestions relatives a la diversitat ètnico-lingüística d’Espanya no és excepcional. I hi acostuma a sovintejar l’exhibició d’estereotips negatius i de prejudicis, i això amb independència de la ubicació ideològica dels humoristes en la forqueta dreta-esquerra. Un exemple clàssic el proporcionava Miguel Gila quan, arran d’una famossíssima sàtira sobre l’alt import de la factura del col·legi del xiquet, exhibia diàlegs telefònics suposats com els següents (el primer data de 1979; el següent és posterior):

―Francés, 2.800 [pessetes].
―[...]
―Fuera el francés, que hable valenciano deprisa y ya está.
/
―Inglés, 8.000 [pessetes]. ¿No tiene usted un inglés más arregladito?
―[...]
―Bueno, pues que hable valenciano deprisa como la abuela, y mejor [en el sentit de més estalvi].

Les imatges dels vídeos es troben allotjades en You Tube:

http://www.youtube.com/watch?v=xm7iifePZAo

http://www.youtube.com/watch?v=oBRfxHuKO2A

http://www.youtube.com/watch?v=hy3LClrypzA

Viatjar al III Reich... sense eixir de la València actual

2011-07-06T09:48:00.008+02:00

Considerar-se afí a la Il·lustració del segle XVIII constituïx un bon antídot contra els fanatismes. Mai no es repetirà prou: per bé que la totalitat de la proposta il·lustrada no puga ja ser utilitzada com a bandera, és ben obvi que, sense aplicar continguts de la Il·lustració històrica a les qüestions fonamentals de la nostra quotinianeïtat, no pot haver-hi societat digna d'este nom.

Justament ara es complixen 10 anys des de la inauguració del MuVIM, de l'obertura al públic de l'exposició permanent L'aventura del pensament, filoil·lustrada, antidogmàtica, antifanàtica... I impulsada per un liberal de la UCD que, amb el PP, arribà el 1995 a president de la Diputació de València:
http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/anos/Muvim/elpepuespval/20110706elpval_18/Tes

Coincidint amb este aniversari museístic (però a la vegada més que museístic), l'extrema dreta local ha decidit donar-nos una lliçó pràctica del seu model de debat i de contrast d'opinions, decididament antiil·lustrat: enrefilar volums enquadernats i cadires amb potes metàl·liques contra els assistents a la presentació d'un llibre; tirar petards i no-sé-què de fum en un recinte tancat; escridassar, insultar i amenaçar a mansalva:
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/05/valencia/1309891348.html
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/07/06/sentandreu-sale-esposado-acto-gav-lanza-libros-sillas/821995.html

Res de nou en definitiva. Res que no puga esperar-se d'aquells que necessiten guanyar a qualsevol preu. Guanyar, per cert, el què? El contingut del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, objecte de les ires en esta ocasió, li ho pot aclarir a qui en tinga dubtes.

Ahir, en qualsevol cas, es va demostrar de nou que la paraula, i el sentit de l'humor, és patrimoni dels demòcrates: d'aquelles persones que, arraconades i resignades, tenen la capacitat d'esperar i d'esperar que la policia garantisca els drets que ostenten com a ciutadans.

I una última consideració: quan una ideologia d'odi s'instal·la en la societat, sempre apareixen els fanàtics que la portaran als últims extrems i se n'aprofitaran al màxim... Però això no eiximix de responsabilitat, en absolut, els administradors de la versió minor de la patologia ideològica en qüestió...

Molta, molta, molta gent!

2011-06-18T21:02:00.003+02:00

Molta, molta, molta gent!

El govern valencià continuarà sord?

La fotografia prové de l'edició digital del diari Levante-EMV de hui, dissabte 18 de juny de 2011.

Govern? valencià?

2011-06-09T21:56:00.004+02:00

http://www.lasprovincias.es/20110609/comunitatvalenciana/comunitat/unas-personas-concentran-plaza-201106092002.html

Quousque tandem abutere,

Font de Mora, patientia nostra?

CAV: una esperança; la nostra esperança.

2011-03-03T08:50:00.014+01:00

Afortunadament he preparat bona part d'este post amb anterioritat a l'acte de presentació pública del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, CAV, celebrat en l'Hotel Inglés de la ciutat de València (el dijous 3 de març de 2011 a les 19.30 h). Dic afortunadament perquè, ara mateix, allò que em demana el cos no és tant transcriure el discurset que acabe de donar (que, en tot cas, trobareu tot seguit) com fer ni que siga una mínima valoració d'uns fets que no oblidaré mai.

No els oblidaré, i no només perquè se m'ha donat l'oportunitat de dir determinades coses en públic (gràcies als impulsors del CAV en l'actualitat), sinó -i principalment- perquè ha sigut moltíssima la intensitat emotiva i ideològica de l'esdeveniment. Encara estic assumint tot el que ha passat esta nit i el que allà s'ha dit al llarg de dos hores: conserve vivíssim el records de les imatges i de les paraules, de l'enorme sinceritat dels organitzadors, de l'evocació de Francesc Bosch i Morata, del reconeixement a Damià Mollà (i, en ell, a totes les persones que apostaren per la reconciliació de la família)... Sí: un sol i ampli discurs valencianista és possible, i el valencianisme cívic pot aparéixer davant el nostre poble amb la mirada franca i clara.

A més, en vore projectat en una pantalla el llistat dels components del patronat del CAV (que supose s'anunciarà als mass media quan es considere oportú), m'he fet càrrec -definitivament- de la magnitud de les evolucions esdevingudes durant les últimes dècades, i he pogut alegrar-me del salt històric: l'entitat Futur Valencià -i malgrat la gran pluralitat que la caracteritzava- no pogué assolir mai un ventall tan representatiu.

El CAV naix, així, amb una acumulació de capital simbòlic gegant i sorprenent, que restanya ferides i dibuixa esperances. I naix, igualment, empeltat de les energies de molta gent que no visqué la guerra i només vol construir un pervindre millor.

L'aventura ja no té marxa enrere: en el CAV han deixat d'existir les cadenes, les antigues denominacions que ens han empresonat durant anys. Des de demà, en el Centre d'Actuació Valencianista no n'hi ha ni valencianistes blaveros ni valencianistes catalanistes: crec que parle en nom de totes les persones presents esta nit en la sala d'actes de l'Hotel Inglés quan proclame, ple de convenciment, el punt i final a les nostres privatives manies.

Valencianisme: un camí d'esforç l'èxit o fracàs del qual no ha de dependre -no pot dependre- de coses que passaren fa cinquanta o trenta anys. Molts dels membres del CAV no havien nascut llavors!

FUTUR VALENCIÀ EN EL RECORD,
EL CENTRE D'ACTUACIÓ VALENCIANISTA EN EL PRESENT
Rafael Company

Bona part de les reflexions que seguixen em vingueren al cap fa uns pocs anys, en mig de l’efervescència valencianista provocada per l’aparició d’un encobert dels temps d’internet, d’algú que es va publicitar com a Faustí Barberà i aconseguí comboiar moltes persones entorn de l’enigma.

El text original el vaig redactar, doncs, quan no podia imaginar que un dia com hui -a més ací, en l’Hotel Inglés, tan emblemàtic per a determinats sectors del valencianisme- assistiríem a la presentació a la societat d’una nova entitat, el Centre d’Actuació Valencianista, fruit madur d’aquelles cabòries instigades des d’un bloc de la xarxa.

En el disseny de l’acte s’ha previst que jo parle del passat, dels temps en què, com diuen Miquel Juraco i Francesc Ferrandis, alguns dels presents èrem molt jóvens. Es tracta, siga com siga, d’un passat que sembla reivindicable des de la perspectiva dels impulsors del CAV FB i que se centra, se focalitza, en una iniciativa batejada com a Futur Valencià. En qualsevol cas, espere no cansar-los massa a tots vostés...

L'ENTENIMENT
Futur Valencià (FV) no era un partit polític, i va nàixer a mitjans del 1990 ostentant la divisa «Per la societat, l’economia i la cultura valencianes». L’entitat s’havia concebut com una mena d’actualització del Centre d’Actuació Valencianista històric, l’existent durant la Segona República, i havia d’orientar la seua activitat a emparar una relació civilitzada entre les forces polítiques per tal d’establir en comú els continguts del «valencianisme de mínims» teoritzat per Miquel Nadal en Document 88.

A l’efecte, Futur Valencià posaria un accent especial en:
a) la formació específica dels militants de menor edat dels diversos partits d’obediència estatal i d’obediència valenciana;
b) la reivindicació unitària de determinades qüestions del camp de l’economia i de les infrastructures (particularment, la construcció del Tren de Gran Velocitat entre Alacant i Barcelona que, com és ben sabut, encara no s’ha esdevingut); i
c) l’establiment d’un «pacte d’ús» dirigit a augmentar la presència de la llengua pròpia en la societat valenciana.

Però Damià Mollà i els altres instigadors de Futur Valencià també desitjàvem que, a l’ombra dels efectes benèfics dels nous marcs d’encontre –FV i la tertúlia setmanal de l’Hotel Inglés, fonamentalment–, s’arribara a l’entesa teòrica dels valencianismes nacionalistes (el «tricolor» i el «fusterià») en alguns aspectes considerats bàsics.

S’hi tractava, justament, de les qüestions que havien protagonitzat mediàticament els enfrontaments esdevinguts durant la Transició posterior a la mort de Francisco Franco:
1) l’abast del marc nacional;
2) la utilització dels símbols;
3) la denominació del territori;
i 4) la resolució de les controvèrsies sobre la naturalesa, la denominació i la normativa del valencià.

Mentre que l’establiment públic de lligams al voltant de la construcció d’un valencianisme de mínims depenia, en molt bona part, de la major o menor bona voluntat dels militants dels partits, així com dels càlculs electorals de les executives de les esmentades formacions, l’enteniment sobre els quatre temes esmentats entre els «blaveros» que no se sentien nacionalistes espanyols –d’una part- i els «catalanistes» que se sentien nacionalment valencians o catalans –de l’altra, afectava al moll de l’os de les pròpies doctrines polítiques i als sentiments.

Per tot el que s’acaba de dir, aquell era un procés molt complex d’abordar, que exigia discreció i generositat de les persones participants. Com al·liats escrits de l’aventura, cinc textos de referència com a mínim parcial: Revisio al conflicte valencià. Es possible el futur (Xavier Marí, 1983), Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres, i altres assaigs impetuosos (Joan Francesc Mira, 1984), Bases per al nacionalisme valencià (Josep Velasco et alii, 1986), De impura natione (Damià Mollà i Eduard Mira, 1986) i Document 88 (Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, 1988).

Permeteu que em detinga en aquells quatre reptes esmentats, i permeteu d’igual manera que siga respectuós amb aquella voluntat de discreció:

LA NACIÓ PACTADA
Pel que respecta a la definició dogmàtica del marc nacional, justament s’intentaria una aproximació no dogmàtica:

-per una part, els catalanistes allà reunits intuïen que si n’hi havia alguna proposta nacionalista viable de Vinaròs a Guardamar/Oriola (al marge de la vigent espanyola) era l’etiquetada amb el gentilici de «valenciana», com acreditava la pràctica quotidiana de la majoria dels militants amb responsabilitats de gestió de la Unitat del Poble Valencià, UPV;

-per altra part, els blaveros de FV també tenien una intuïció: que la seua desitjada Nacio Valenciana no podria construir-se si tenia en contra la totalitat dels fusterians;

-finalment, una part dels tercerviïstes d’origen catalanista crèiem que la valencianitat nacional no necessitava de cap nou essencialisme al seu darrere, i que només es faria realitat si es donava una massiva adhesió social a un discurs que, justament, havia de posar l’accent en el fet de voler-se’n valencià més enllà del veïnatge administratiu.

En este punt vull fer públic el meu reconeixement particular a quatre persones: al ja esmentat Miquel Nadal (autor de «La ‘liquidació’ racional d’un discurs teòric» en Document 88); a Vicent Soler, militant socialista de llarga trajectòria; a Jordi Peris, llavors militant de la UPV i un dels tretze fundadors del Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) de la Universitat de València, i a Alfons Puncel, antic màxim dirigent de les Joventuts Comunistes del País Valencià (JCPV) i, com Jordi Peris i jo mateix, cofundador del BEA).

En el cas de Miquel, l’esment obeïx –fonamentalment– a la creença en la bondat de la seua influència habbermassiana, i a l’alta valoració que sempre em meresqué el seu tarannà escèptic d’aleshores: algú s’ho havia de mirar tot allò des d’una certa –o aparent- distància emocional...

Respecte a Soler, a Peris i a Puncel els cite perquè exemplifiquen molt bé les persones amb la capacitat d’arribar per se a pensar la societat valenciana en termes que jo percebia confluents –en molt bona part– amb els que el llibre de Mollà i de Mira posava sobre la taula: en efecte, Alfons Puncel, i durant la primera meitat dels anys huitanta, havia aconseguit que les JCPV aprovaren posicions valencianistes allunyades de l’essencialisme pancatalanista (coincidents, si fa no fa, amb les que tenia un dels altres fundadors del BEA, Albert Pineda). Per la seua part, Jordi Peris havia repensat els conflicte existent a casa nostra amb –al meu entendre- una lucidesa enorme. I Vicent Soler, malgrat la seua pertanyença orgànica al partit que millor vertebrava llavors l’espanyolitat nacional, feia gala d’una autonomia intel·lectual recomfortant i d’un valencianisme abastament cultivat i, òbviament, molt més que de mínims...

ELS SÍMBOLS DE TOTS
En la qüestió dels símbols les coses venien prou determinades atenent a que la realpolitik ja havia fet molt de camí, i algunes decisions semblaven inamovibles amb independència de les íntimes conviccions.

És cert que, pel que fa a la senyera oficial de la Comunitat Valenciana, el blau distintiu provocava que molts dels tertulians de l’Hotel Inglés feren alguns moviments d’incomoditat en la cadira, però aquella tela semblava col·locada i guanyadora per sempre més. Tant, que podia esperar-se un gest de generositat dels blaveros: advocar, ells, per la inclusió en la Llei de Símbols de l’antic senyal dinàstic, l’or despullat i el gules nu, un emblema valencià fins el genoma que el PSPV-PSOE de Joan Lerma no havia volgut arriscar-se a «reconéixer» davant la llavors omnipresent pressió a la contra de María Consuelo Reyna, totpoderosa directora del diari Las Provincias.

Dues cares de la mateixa moneda: la fi de l’estrangerització de les quatre barres soles en el si d’aquells blaverismes conciliadors, i l’assumpció d’una lectura diferent de la senyera amb blau per part dels catalanistes més o menys atípics.

LA SUMA DE DENOMINACIONS
M’he escabussat en la memòria i no recorde que, en cap moment, la denominació del territori activara cap debat profund entre aquells blaveros i aquells catalanistes. «València» tornava a ser una expressió usada amb el sentit supralocal i supraprovincial, i se sabia que la solució no passava per restar sinó per sumar: «País Valencià» i «Regne de València» figuraven en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982, i calia aprofitar-se’n. Sí: front al comportament del PSPV-PSOE i d’AP envers les denominacions antigament en oposició, front a aquell bandejament sistemàtic, les forces que es reclamaren nacionalistes valencianes podrien actuar ben diferentment, fent servir les alternances escaients...

LA UNIÓ LINGÜÍSTICA, EL DOBLE NOM DE LA LLENGUA I EL MODEL LINGÜÍSTIC MATISAT
I la llengua, què? Tots estàvem en el secret: el blaverisme més sincer –el més activista sobre la necessitat d’una normativa privativa i divergent amb l’emanada de l’Institut d’Estudis Catalans– havia acabat per ressucitar Lluís Fullana perquè temia molt l’organicisme catalanista: «una llengua, una cultura, una nació; la llengua catalana = la cultura catalana = la nació catalana».

Era possible desfer el camí? En termes estrictament filològics, aquelles persones havien donat naixement a successives normativitzacions que conformaven un valencià hiperidentificat. Però en termes polítics, havia aparegut en escena un instrument vertaderament polièdric: servia tant als propòsits dels autors i dels seus simpatitzants, com als interessos dels qui no apostaven per fer del valencià un idioma socialment i políticament enfortit.

El 1987 Eduard Mira havia amollat en el diari Levante (abans d’acomiadar-se del tercerviïsme actiu amb un article titulat Bye bye, my love) que calia fer un «pacte lingüístic». I la premsa, i altra gent, no se n’oblidava. Què fer, doncs? Jo obria la meua part de Document 88, «De impura denominatione», amb una cita de Joan Francesc Mira: «Sobre la base de la intel·ligència serena, de l’honestedat i de la coherència mental, ens podíem haver entés, tard o d’hora. No ha estat així, i ara tenim, tots plegats, molt mala peça al teler».

Però... segur que era massa tard? O es podia assajar encara un enteniment? Es tractaria, és clar, d’un acord que no donara ales als contraris a la recuperació del valencià, i calia –per això– una entesa entre nacionalistes que reconeguera la part de raó que tenia cadascun dels bàndols adversaris (al cap i a la fi, Joan Fuster havia escrit aquell aforisme magnífic: «No hi ha cosa moralment més saludable que posar en clar la part de raó que mai no podrem arrabassar als nostres enemics»).

Els cenacles propacte lingüístic (sorgits entorn de Futur Valencià i de la tertúlia de l’Hotel Inglés) moririen abans de que la iniciativa haguera arribat a bon port, però és evident que n’hi hauria notòries semblances entre les esmentades posicions i les que van permetre posteriorment el naixement de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), van conduir a l’elaboració dels documents normatius d’esta institució, i –per últim- van possibilitar els plantejaments recollits en el frustrat Dictamen de l’AVL de l’any 2004 i en el finalment aprovat el 2005.

EL GOIG
Els protagonistes d’aquells anys guardaran per a si escenes on es confonen les activitats formals de Futur Valencià, les esdevingudes sense llum ni taquígrafs, i les organitzades en els diversos àmbits tercerviïstes sorgits en aquells anys. Jo en tinc les meues pròpies:

-algunes sessions vertaderament històriques de la tertúlia esdevinguda en este hotel, conduïda –oficiada- per Vicent Franch;

-el cicle de debats «Valencians: unim-nos!», celebrat –amb l’entusiasme de Xavier Pons, Adel Francés i Vicent Moreno i Giménez- en el Saló de Graus de la Facultat d’Econòmiques de València a les darreries de 1988;

-la selecció de la identitat corporativa de FV, en casa de Joan Senent i la presentació pública en el soterrani del Café Rialto, enllestida de forma impecable per Joaquim Cuevas;

-la primera conferència organitzada per l’entitat, amb Ricard Pérez Casado de protagonista i Vicent Miquel i Diego d’afectuós presentador, i celebrada en l’últim pis de l’Ateneu Mercantil amb sol de ponent entrant a mansalva per les finestres;

-la presència del rector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra en la seu de Lo Rat Penat una nit absolutament memorable;

-les informacions rebudes sobre els encontres entre filòlegs d’una i d’altra tendència disposats a escoltar-se;

-l’entrevista amb Xavier Casp gràcies als oficis dels dirigents d’Esquerra Nacionalista Valenciana, ENV;

-les activitats del primer exercici de la Falla Universitat Vella-Plaça del Patriarca, fundada el 1990 al socaire d’aquelles esperances cíviques;

-els actes amb els candidats a l’alcaldia de València de 1991, metòdicament preparats per Eugeni Senent;

-el sopar-homentage que la tertúlia de l’Hotel Inglés va dedicar a Francesc Ferrer Pastor...

ELS CAMINS
La vida de tots i de totes, i ben lògicament, ha pegat moltes voltes: de fet, ni María Consuelo Reyna és directora de periòdic, ni existix la –en el seu moment- molt significativa Unio Valenciana. A més, bona part dels jóvens blaveros de llavors, líderats per Vicent Flor, partíceps de Joventut Valencianista i, en el seu cas, expulsats finalment per Vicent González Lizondo de les estructures d'Unio Valenciana, militen en el Bloc Nacionalista Valencià i, en moltíssima menor mesura, en el PP.

Tantes voltes ha pegat tot que el Partit Valencià Nacionalista, PVN, es troba dins del Bloc, n’hi ha una formació batejada com a Units per Valéncia i, també, un valencianisme declaradament republicà.

I tanta transformació n’hi hagué que Joan Francesc Mira, el 1997, publicà Sobre la nació dels valencians: l’autopista oberta a la construcció d’un nacionalisme valencià «estricte». Un valencianisme en sintonia amb les decisions del Congrés de l’Eliana (de l'any anterior) de la UPV, i seguidista de l’activisme de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, nascuda el 1991...

Dels temps llunyans de Futur Valencià conserve amistats i coneixences amb divers grau d’intensitat i de recurrència. Algunes relacions, diferentment, s’han esvaït com aigua en cistella (i, de vegades, com a conseqüència de discrepàncies polítiques...).

UNA HERÈNCIA
Quasi acabe. Esta narració ha sigut personal i sincera. Calle algunes coses (com he advertit), però cap de les que dic obeïx a la voluntat de mentir. Si m’equivoque, demane mil perdons. I, en tot cas, continue afirmant que una de les grans virtuts d’aquell valencianisme és que servava –protegia– una part del passat de cadascú.

M’explique: quan, posem per cas, alguna persona passava de ser blavera a pancatalanista en mig de la Batalla de València (una cosa no tan estranya com puga paréixer a priori), el protagonista ho enviava tot a pastar fang i es venjava simbòlicament del propi passat (arraconava en la història una part de la seua biografia).

Però quan, arran de la plasmació de la tercera via, d’aquell valencianisme d’encontres, es produïa l’acostament envers la dinàmica engegada per Damià Mollà i la resta, els afectats escollíem el ritme i la intensitat de la metamorfosi, intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres [ho repetisc: intentàvem endinsar-nos en els motius dels altres], i –atenció!– conservàvem la comprensió cap a les nostres posicions anteriors.

Per això puc dir que al llarg de les meues evolucions i revolucions personals sempre he tingut un plantejament bàsic: aspirar –amb moltes o poques dosis d’optimisme o de desencís- a un futur valencià. Un pervindre que també desitja la totalitat de les persones que impulsen el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà la presentació del qual ens ha reunit esta nit.

Ara sí acabe: excusen vostés tot allò que els haja displagut: donat que sóc d’avançada edat, algunes coses se m’han de perdonar. En definitiva sóc testimoni i partícep de determinades i antigues maneres de procedir, i això es nota. Més encara quan es posen en contrast amb les formes de fer de les novíssimes generacions, que han inundat internet de reivindicacions i de reflexions.

Estes generacions estaven presents en la xarxa i en la societat física abans que el nou Faustí Barberà fera acte de presència virtual i, mitjançant la seua decidida voluntat, ens ajudara a retrobar-nos i a organitzar-nos, i ens facilitara un grapat de confluències. Les meues últimes paraules, inequívocament d’agraïment, són per a ell, encara anònim, però present en esta sala.

Moltes gràcies per l’atenció.

Cartografia i identitat en la col·lecció de mapes de David Rumsey

2011-02-27T16:52:00.021+01:00

El lloc web David Rumsey Map Collection té moltíssim interés per a tota persona amant de la cartografia històrica. Entre els nombrosos mapes decimonònics hi referenciats, hui vull presentar-vos l'«Ethnographische Karte von Europa» recollida en el Physisch-Statistisch und Politischer Atlas von Europa de Constant Desjardins (fig. 1).

Fig. 1. Ethnographische Karte von Europa, oder Darstellung der Haputvertheilung der europaischer Völker nach ihren Sprachen und Religions-Verschiede nheiten; der Jugend gewidmet von C. Desjardins, mit erklarendem Text von J.H.

Data de l'any 1837 i constituïx un dels pocs exemples de mapes etnogràfics on apareix el gentilici «valencians». Però, a més, les nostres latituds hi apareixen agrupades amb altres territoris de l'àmbit lingüístic estés a banda i banda de la serralada de les Corberes -comú amb Occitània, doncs- per més que sota el nom de «romanesos»! (Romanier en alemany) (fig. 2).

Fig. 2. Segons este mapa de Constant Desjardins, valencians, catalans, llenguadocians, provençals, etc. conformarien l'espai territorial dels romanesos, una de les branques de la família lingüística Griechish-Lateinische, és a dir, greco-llatina (subagrupació de les llengües indoeuropees que no té cabuda en la vigent classificació, que enumera per separat les branques grega i neollatina al mateix nivell que la germànica, l'eslava, la cèltica, l'armènia, etc.).

Sobre este bateig en principi sorprenent, s'ha d'aclarir que, en aquells temps i en llengües com l'anglés, el francés o l'alemany, el poble que coneixem a hores d'ara com a romanés encara rebia apel·latius derivats dels topònims Valàquia («valac»), Moldàvia («moldau») o Moldàvia i Valàquia («moldau-valac»), és a dir, dels dos països inicialment constitutius del que acabaria éssent l'estat de Romania.

Però, per quina raó la designació de romanesos per a agrupar a provençals, catalans, valencians, etc.? S'ha de recordar al respecte que, durant l'Edat Mitjana, les naixents llengües neollatines van ser conegudes amb derivats del gentilici de Roma com ara «romanç» (en el nostre cas), romance (pel que fa al castellà), etc., i que la llengua d'oc va arribar a ser batejada in situ per alguns autors com a roman o lenga romana, és a dir, com a «romà» o «llengua romana», la qual cosa evidenciava magníficament la seua filiació. Esta última denominació seria represa durant el segle XVII i, posteriorment i a cavall del domini occitano-romànic, pel català Antoni de Bastero en el segle XVIII, pel nordcatalà Francesc Jaubert de Paçà en el XIX, i pel provençal (però francòfon) François Raynouard també en el segle XIX: la llengua romana, únic idioma directament successor del llatí segons esta tradició erudita, s'hauria transformat en llengües com ara el francés, el castellà, etc. (nétes del llatí, doncs), però s'hauria conservat pur al Sud de França i -particularment per a Raynouard- a l'est d'Espanya.

Pel que fa al naixement de la denominació «llengües romàniques» (langues romanes en francés) sembla tindre els seus orígens el 1818: en quell any el gran erudit, historiador naturalista i arqueòleg Charles de Gerville, i en carta al seu amic Arcisse de Caumont, també historiador i arqueòleg, hauria utilitzat per primera vegada el terme roman (romànic, derivat de la paraula llatina romanus, romà) per a designar idiomes procedents de la llengua dels romans.

En qualsevol cas, en el mapa de Desjardins els Valencier, Mallorkaner, Aragonier und Catalonier in Spanien, així com els Languedoker, Gascogner, Provenzaler etc. in Frankreich vam aparéixer davant del món agermanats com a Romanier. Fins i tot, i de forma molt divergent amb la taxonomia lingüística dels nostres dies, el conjunt incorporava efectius (i suposats) parlants de reto-romànic. Quins? Doncs els Rhäter in Graubünden, Wallis und Süd-Tyrol: els romanxs del cantó suís dels Grissons, els retoparlants -no existents en la realitat- del cantó de Wallis (també a Suïssa i que hui identificaríem com a parlants francoprovençals), i els ladins del Tirol del Sud (fig. 3).

Fig. 3. Ubicació de les parles reto-romàniques que, en el mapa de C. Desjardins, són agrupades amb les que s'estenen des de les terres valencianes a les provençals.

Amb posterioritat a este mapa, i sempre durant el segle XIX, alguna altra obra cartogràfica ens aplicaria un gentilici comú tan paregut a Romanier com Romanen, «romans», però en l'esmentada agrupació ètnica ja deixarien d'estar inclosos tant els Aragonier com els Rhäter (tanmateix estos últims, els rètics, també podrien ser coneguts com a romans però separadament de provençals, catalans, etc.).

Les imatges d'este post són producte de la digitalització d'una impressió en paper procedent de la David Rumsey Map Collection adquirida mitjançant Pictopia. La imatge original és accessible en esta adreça: http://www.davidrumsey.com/luna/servlet/detail/RUMSEY~8~1~34453~1180065:Ethnographische-Karte-von-Europa,-o

Punt i seguit.

2010-12-19T18:19:00.008+01:00

El dia 4 de juliol de 2008 vaig preparar un post per a este bloc, de certa magnitud i dedicat a qüestions nacionals i lingüístiques.
Passats quasi dos anys i mig, crec que la redacció ja es pot considerar definitiva (fins i tot, una de les parts del document ha sigut adaptada, en francés, en un post d'un analista basc).
El meu post, farcit de mapes i textos de diversos autors, té els següents apartats:
A. MAPES «RACIALS», ÈTNICS I LINGÜÍSTICS DELS SEGLES XIX, XX I XXI
B. NACIONALISMES
C. NACIONS I LLENGÜES
D. LLENGÜES I DIALECTES
E. TRES CONCEPTES ÚTILS PER ALS DEBATS SOBRE LLENGÜES I DIALECTES
F. SUÏSSA: UNES REFLEXIONS INTEL·LIGENTS SOBRE LA DIALÈCTICA «LLENGUA/DIALECTE»
G. LA «INDEPENDÈNCIA» DEL GALLEC RESPECTE EL PORTUGUÉS: UNA VISIÓ GALLEGA «MAJORITÀRIA», I MATISADA
H. JOAN FUSTER, 1983
Espere que siga del vostre interés si no l'heu consultat amb anterioritat:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/07/document-provisional.html

La imatge de les varietats lingüístiques catalano-valencianes en:
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/3/3f/Dialectes_catal%C3%A0_en.svg/2000px-Dialectes_catal%C3%A0_en.svg.png

"La Corte del rey Raúl" o de la patrimonialització d'Espanya.

2010-11-21T12:21:00.006+01:00

Ahir, mentre acabava el partit de futbol Almeria-Barcelona, Antena 3 iniciava l'apartat dedicat als esports del seu noticiari nocturn. El locutor mirà tot Espanya als ulls i va llegir el que estava previst: primera notícia, l'èxit del jugador exmadridista Raúl en la Bundesliga alemanya; segona notícia, la referència a l'encontre que, en pocs moments, jugaria el Real Madrid contra el Bilbao; tercera notícia -i encara gràcies!- la golejada que el Barça li acabava d'endossar a l'Almeria: el Almería le ha puesto las cosas fáciles al Barcelona, que ha ganado por ocho a cero...

Així, ahir a la nit, Antena 3 posà so a l'orde natural de les coses a Espanya: Raúl és Espanya, i l'Espanya més trascendent, per més que jugue amb un equip alemany; el Madrid és notícia importantíssima malgrat que no haja començat a jugar; el Barcelona (llegiu "Catalunya") només pot aspirar a protagonitzar les postres del menú.

Així i tot el Barcelona (llegiu "Catalunya") ha d'estar agraït per formar part de la Corte del rey Raúl, aquella que compta amb un centre clar i amb una perifèria que ho hauria de seguir sent pels segles dels segles. En efecte, els propagandistes de la Corte del Rey Raúl pretenen que "els catalans" accepten de bon grat el paper subsidiari que se'ls ha atorgat: no dejaís de ser una cosa rara (casi extranjeros, o sin casi), pero para lo raros que sois todavía debeís agradecernos que os reservemos los postres de esta España nuestra. I, clar, allà per la Puerta del Sol se sorprenen que a Catalunya augmente l'independentisme: ¡Desagradecidos!

Esta arrogància madrilenyocèntrica (destil·lada per polítics, periodistes i altres creadors d'opinió), esta patrimonialització d'Espanya i esta jerarquització de l'espanyolitat, m'ha fet vindre a la memòria un treball de l'historiador Josep Termes. Publicat fa anys, el text narrava un episodi molt significatiu de l'afirmació catalanista a meitat del segle XIX: la contestació contra el fet que els noms dels carrers de l'Eixample barceloní aparegueren inicialment farcits, només, amb referències als grans personatges i fites de la història castellana. La protesta no qüestionava en principi les dedicatòries als conciutadans de ponent, però exigia també la presència en les plaques de carrer de la ciutat comtal de l'univers onomàstic de la història catalana.

Els fets en qüestió ocorregueren dècades abans que el 1898, com a conseqüència del fracàs d'Espanya com a potència (com a "país"), molts catalans amb diners començaren a considerar imprescindible -per als seus interessos privats- l'existència de bones dosis de catalanisme polític...

Els defensors de l'España una (falangistes i no) no han aprés res de la història dels segles XIX i XX. I açò ho diu algú que, si m'accepteu la ironia, ja ni aspira a l'Espanya plural i es conformaria amb l'Espanya real!

BEA. Molts anys!

2010-11-07T09:27:00.010+01:00

Per motius personals no vaig poder assistir anit al sopar commemoratiu de l'aniversari ―més d'un quart de segle!― del Bloc d'Estudiants Agermanats, BEA, l'associació d'alumnes degana de la Universitat de València-Estudi General. Amb independència dels trets més concrets que puguen caracteritzar ara per ara l'executòria del BEA (que desconec atenent a la meua llunyania de les quotidianeïtats dels estudiants universitaris), no pot dubtar-se que té mèrit, molt de mèrit, que unes mateixes sigles hagen pogut aixoplugar tantes persones al llarg de les dècades.
Paco Cerdà ha demanat a diversos fundadors del BEA, en un elaborat article que hui publica el diari Levante-El Mercantil Valenciano, que fem memòria d'aquells temps. Llavors jo era indubtablement pancatalanista (és a dir, valencianista nacionalment català) i, també, un xic molt perceptiblement d'esquerres. Era igualment una persona demòcrata i tenia molt de sentit de l'humor: ara sóc un valencianista perplex i sofisticadament catalanòfil, contemple les llibertats civils i els drets socials des d'una perspectiva d'esquerres, propugne que la democràcia no pot estar segrestada per la corrupció i, malgrat tot el que ha plogut i plou, continue tenint sentit de l'humor.
El BEA fou una bona escola per a mi: accentuà la meua disposició al consens (aquella associació era, de fet, un constant exercici de consens intern i, parcialment, una vertadera màquina negociadora cara a l'exterior), em va permetre gestionar pressupostos públics per primera vegada en la vida, m'ensinistrà en la realpolitik i propicià que coneguera moltes persones magnífiques.
Sí: traguí moltes lliçons d'aquell procés, incloent-hi una reflexió de Ramon Lapiedra, el rector de la Universitat atacat duríssimament per les dretes: «es pot anar tres metres per davant de la societat, però no tres km, perquè llavors els altres ciutadans ja ni et veuen i decidixen no seguir-te!».

Transcric el text de Paco Cerdà, afegint-hi alguns aclariments entre [claudàtors]:

25 aniversario del BEA
La germanía estudiantil
El movimiento estudiantil que encabezó la transformación de la Universitat de València heredada del franquismo y que luchó por convertirla en un referente del valencianismo y del uso de la lengua celebra sus 25 años. Los protagonistas del Bloc d´Estudiants Agermanats (BEA) recuerdan aquella primera victoria para los derrotados en la «Batalla de Valencia».

PACO CERDÀ
VALENCIA
Aunque sin el glamour del mayo francés o la fama de la resistencia estudiantil antifranquista espoleada [per] Al vent de Raimon, también el BEA tiene su leyenda. Empieza una tarde de finales de febrero de 1984 en unos barracones subterráneos situados detrás del colegio mayor Lluís Vives de Valencia. Allí se reúnen trece estudiantes de la Universitat de València. Hartos de una institución con una imagen y un funcionamiento tardofranquista, quieren participar en la transformación de aquella Universitat y conseguir en ella lo que la Batalla de Valencia había impedido en la sociedad y la política.
Los trece deciden impulsar una asociación de estudiantes. Jordi Peris, uno de los presentes en aquella reunión, sintetiza el objetivo acordado en aquel último y anacrónico contubernio. «Queríamos ser la organización de estudiantes que formaría parte del movimiento de transformación de la Universitat heredada del franquismo, y lo haríamos desde la fidelidad a la idea de País Valencià para que la Universitat fuera un lugar referente, simbólico y real, del uso de la lengua».
El objetivo estaba fijado. Pero hacía falta un nombre. Allí mismo, Albert Pineda tuvo la idea: se llamaría Bloc d´Estudiants Agermanats. «Bloc», en consonancia con el Bloc per una universitat progressista, moderna i valenciana que ya lideraban algunos profesores de la Universitat. «d´Estudiants», porque la organización sólo aglutinaría alumnos. Y «Agermanats», porque en aquella reunión subterránea había trece personas, el mismo número que en la Junta dels Tretze que dirigía, en la Valencia del siglo XVI, la revuelta de las Germanías protagonizada por las clases populares valencianas contra el poder establecido. Era un bautismo emborrachado de historia que tal vez pecaba de juvenil. Pero era toda una declaración de intenciones.

Un estudiante en el gobierno
Mitos y simbolismos al margen, ahí empezó a fraguarse la irrupción del BEA. Unas semanas después, en las trascendentales elecciones de 1984 al claustro constituyente que iba a remodelar la Universitat de València y adaptarla al nuevo marco legal, el BEA tocó poder y accedió a los órganos de representación y gobierno. A partir de ahí podría empezar a desmenuzarse la historia en mayúsculas. Como la de Vicent Martínez, el primer estudiante de España que formó parte de un equipo rectoral universitario en 1984 y que ahora, como director del Observatori Astronòmic de la Universitat de València —hizo carrera en la casa— afirma que «fue muy importante que los estudiantes participáramos en los órganos de decisión y contribuyéramos a darle a la Universitat un contenido más social, progresista, democrático y de defensa del valenciano». A él le sustituyó, ya como vicerrector de Estudiantes —una figura que ahora sería ilegal— Joan Carles Martí, actual director del diario Superdeporte. Pero más que a los grandes hitos, es mejor asomarse, de la mano de sus antiguos miembros, a los pequeños detalles con los que el BEA transformó la Universitat y la convirtió en faro valencianista.
El actual líder del Bloc, Enric Morera, que fundó el BEA de la Facultad de Derecho junto con Ximo Bosch (actual portavoz de Jueces para la Democracia), destaca su esfuerzo para conseguir suprimir las ignominiosas borregades a los novatos. «Yo todavía conocí las mil putadas que les hacían a los estudiantes de primer curso por las facultades: los desvestían, les arrojaban huevos, los humillaban… Desde el BEA, con el apoyo del equipo rectoral, conseguimos eliminar aquello y reconvertirlo en la Festa de Benvinguda», explica [En efecte, les borregades hacien assolit en algunes facultats com Medicina i Dret unes formes molt cruels. Davant això, i acompanyats per la vice-rectora Isabel Morant, els membres de la Comissió Gestora d’Estudiants ―conformada per membres del BEA― apostàrem per una alternativa lúdica i cultural gegant, i enllestírem la primera Festa de Benvinguda en plena avinguda de Blasco Ibáñez].
Morera recuerda que enfrente de aquella iniciativa y de tantas otras se erigía el sindicato Alternativa Universitaria, la organización anticatalanista liderada por Juan García Sentandreu, el actual presidente de Coalició Valenciana. Aquello era un continuo choque de trenes. «Ellos no eran de derechas, sino directamente fascistas que incluso utilizaron música filonazi, de la película Cabaret, en una campaña electoral», dice.
Un ex miembro del BEA —que pide el anonimato— recuerda una imagen imborrable de aquel veinteañero Sentandreu: «Engominado y con el pelo hacia atrás como José Antonio Primo de Rivera, del que se confesaba admirador, entró en la fotocopiadora del rectorado de La Nau y me dijo que se negaba a hablar conmigo en valenciano en la universidad porque él ´sólo hablaba valenciano con los labradores de la huerta´. Para eso querían ellos el valenciano, para la huerta. Mientras que nosotros queríamos que se usara en la universidad».

«Catalán» en los estatutos
Ésa era otra batalla del BEA: la lengua, su nombre y su uso. Toni Gisbert, que ahora es coordinador de Acció Cultural del País Valencià y que fue claustral del BEA a mitad de los ochenta, subraya la importancia de los agermanats para que la Universitat de València admitiera la denominación académica de «llengua catalana» en el preámbulo de sus nuevos estatutos. «Era un momento en el que la derecha estaba crecida y nos intentaba acobardar para que renunciáramos al nombre de català. En el BEA entendimos que aquella batalla era vital. Y mientras los abogados de la universidad respondían jurídicamente a los recursos en contra, nosotros encabezamos una campaña de sensibilización social en favor de la unidad lingüística que resultó decisiva», señala Gisbert [L’oposició pública a la utilització en els Estatuts universitaris de la denominació acadèmica de llengua catalana no va ser només del diari Las Provincias i de la resta de la dreta: el govern de la Generalitat Valenciana en mans del socialista Joan Lerma també va enfrontar-se per esta qüestió, i de manera contundent i institucional, a les decisions de la majoria electoral de la Universitat de València].
En parte fue posible por la fuerza que le confería actuar como un bloque. El actual presidente de Esquerra Republicana del País Valencià y ex diputado en el Congreso, Agustí Cerdà, destaca que «en aquel momento en que la Universitat pasaba de una legislación franquista a su versión democrática y autónoma, el BEA supo encontrar un mínimo común denominador que recogiera a todas las fuerzas de la izquierda y el nacionalismo en un magma, similar a las Juntas Democráticas de la Transición, donde cabían desde el actual alcalde del PP en la Llosa de Ranes hasta la Liga Comunista Revolucionaria. Era un movimiento unido». Luego ya surgieron otras opciones más definidas y el propio Agustí Cerdà fundó en 1987 la Assemblea d´Estudiants Nacionalistes que antecedió a la independentista SEPC.
Pero sería injusto encasillar al BEA en batallas esencialistas, simbólicas y maximalistas. Ante todo, subraya Rafael Company, la asociación buscó el pragmatismo «para conseguir que el valenciano fuera la lengua de uso preferente y que aumentara la docencia en la lengua propia» en una época en la que, según afirma Jordi Peris (cofundador del BEA y ahora profesor de instituto en Quart de Poblet), «en algunas facultades parecía más fácil escuchar el Cara al sol que oír a un catedrático hablar en valenciano».

El alumno que diseñó el escudo
Sin embargo, la aportación del BEA no se limitó a la promoción de la lengua. Rafael Company, coautor del famoso Document 88 y tercerviísta del valencianismo que trabaja en el MuVIM, fue uno de los trece fundadores del BEA y se encargó en 1984 de rediseñar el escudo de la Universitat de los cinc segles gracias a sus conocimientos de heráldica. «Quitamos [en acceptar una esmena d'un professor de la Facultat de Filosofia] a la Inmaculada Concepción que figuraba en el escudo tradicional, rechazamos [per indicació de la Generalitat Valenciana] la propuesta de introducir el escudo real del monarca de Aragón [utilitzat pel Consell del País Valencià de 1978 i per les institucions autonòmiques valencianes des del 1982] y decidimos que la medalla de la Universitat conservara el diseño original [amb la imatge religiosa, doncs,] con los escudos de la ciudad de Valencia, del papa Alejandro VI y del rey Fernando el Católico, y las inscripciones de ambos monarcas [(la Santa Seu és una monarquia electiva, com tots sabem)]».
Es tan sólo uno de los múltiples detalles en los que intervino el BEA. Porque ése ha sido otro de los signos más característicos del colectivo: la participación. Como resume Eduard Ramírez, director de la revista Caràcters que está preparando un libro sobre los 25 años del BEA, los agermanats han destacado por asumir responsabilidades en la gestión. «Han tenido capacidad de negociación y de acuerdo y, lejos de querer ser antisistema y quedar como los más auténticos, han trabajado siempre con la conciencia de avanzar».
Como experto en aquel movimiento, Ramírez destaca algunos méritos del BEA: «Supo estirar al máximo las prerrogativas de democratización y participación estudiantil que permitía la Ley de Reforma Universitaria de 1983 hasta el punto de conseguir que un alumno fuera nombrado vicerrector de Estudiantes. También reivindicó el uso del valenciano desde la naturalidad y las espontaneidad y en ello ejerció una gran influencia en la institución. Fue punta de lanza en la defensa de los servicios a los estudiantes: la evaluación a la docencia, las asesorías jurídicas o psicológicas, la oferta cultural… Eran servicios que inició el BEA y que luego tuvo que asumir como propios la Universitat. Y, cómo no, destacó por ser una organización incontrolable desde fuera, que nunca fue domesticada por ningún partido político como los otros sindicatos» [En el BEA inicial confluïen persones amb ideologies i preocupacions polítiques molt diverses, que anaven des del centre-esquerra a l'extrema esquerra; a més, hi feien acte de presència ―com a mínim― tres tendències polítiques organitzades: l'eurocomunisme valencianista, encapçalat per qui havia sigut secretari general de les Joventuts Comunistes del País Valencià, Alfons Puncel; el valencianisme catalanista d'esquerres (llavors sota les sigles d'Unitat del Poble Valencià, UPV] i, last but not least, l'independentisme català seguidor de Josep Guia i de la formulació neofusteriana de la Catalunya Sud. Des del meu punt de vista, la principal raó de la independència del BEA es troba justament en el fet que cap de les obediències polítiques en contacte podria haver hegemonitzat el BEA, amb continuïtat, sense haver provocat l'eclosió de l'organització].

Fin de la «parodia del 68»
Aquella despolitización, en el sentido partidista, supuso un punto de ruptura. Toni Torregrossa, ahora guitarra del grupo Urbàlia Rurana y presente en los principios del Bloc d´Estudiants Agermanats, asegura que «hasta la aparición del BEA, las asambleas de estudiantes eran una cosa desastrosa. Intervenía gente vinculada a los partidos que iba allí a entrenarse como políticos. ¡Era una parodia del Mayo del 68 francés!». «Ésa —remarca el guitarrista— es una de las mayores satisfacciones que yo guardo del BEA. Que las asambleas eran prácticas, con objetivos concretos y muy claros, y no se iba a perder el tiempo. Eso sí: siempre teníamos la intención de fondo de crear País».
Precisamente eso agrandó su dimensión pública. El BEA recibió los ataques de la caverna mediática valenciana en los duros años ochenta. Las urnas habían dado en 1979 la espalda al valencianismo más significado. El Estatut d´Autonomia de 1982 había supuesto una bofetada para el nacionalismo. «Éramos los perdedores de la Transición y la Batalla de Valencia», resume Rafael Company. Y la explosión del BEA y su liderazgo fue, como alguien ha dicho, «la primera victoria del valencianismo en el mar de derrotas de la Transición». Fue un triunfo de democratización universitaria, participación estudiantil y exaltación valencianista. Un buen homenaje póstumo a los revolucionarios agermanats [El diari dirigit per María Consuelo Reyna, Las Provincias, s'entestava a extremar la caracterització del BEA més enllà del que s'esdevenia realment en el seu si. Recorde al respecte que ―en ocasió d'una mobilització dels estudiants contra la sentència de l'Audiència de València que entrebancava la docència en valencià― jo vaig llegir un comunicat en apitxat i emprant formes lingüistiques d'aquelles no qualificables com a catalanistes, però la crònica periodística de Concha Raga va afirmar que Rafa Company leyó el manifiesto en perfecto catalán... Si em permeteu la ironia, s'ha de deduir en conseqüència que la periodista estava defenent la unitat de la llengua!].

La lucha actual: «Más valenciano y menos elitismo»
Aunque los mitos ayudan, ninguna organización sobrevive sólo del pasado. Aquel Bloc d´Estudiants Agermanats de mediados de los ochenta, que tenía casi todo el poder estudiantil, se desgajó pronto [no tan prompte en realitat] en varias organizaciones y poco a poco perdió la hegemonía universitaria. En la actualidad, el BEA es la segunda fuerza en la Universitat de València con 15 claustrales de 75, por detrás de los 21 claustrales de Campus Jove (vinculado al PSPV), que también se lleva la mayoría de delegados. Su ideario sigue siendo el mismo: «el valencianismo de izquierdas y democrático». Pero los objetivos se reformulan.
Marc Xelvi, actual secretario general del colectivo de agermanats y estudiante de Empresariales y Sociología-Ciencias Políticas, fija cuatro metas. «Primero, avanzar en la participación de los estudiantes en el gobierno de la Universitat porque aún es testimonial». En concreto, 75 estudiantes en un Claustre de 300 representantes, y 5 alumnos en un Consell de Govern de 50 miembros. «Segundo —prosigue Xelvi—, el uso del valenciano se ha quedado estancado por la autosatisfacción de ser la universidad valenciana que más lo usa. Pero necesitamos un plan de implementación porque corremos el peligro de que, con Bolonia, el valenciano pase a ser una lengua de tercera por detrás de castellano e inglés. Tercero, hemos de luchar para que el mercado no sea el único referente de la formación universitaria, ya que corremos el riesgo de perder la vertiente de la formación personal y de valores. Y cuarto, hay que trabajar para que no se imponga un modelo elitista de Universitat con la entrada de los másteres de pago».

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/11/07/germania-estudiantil/754579.html

Som?

2010-10-09T10:26:00.003+02:00

9-X-2010
Levante-EMV.com / Comunitat Valenciana
La Comunitat sin nombre
Paco Cerdà
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/10/09/comunitat-nombre/746137.html

Símbolos.
Ni "País Valencià", ni "Regne de València" ni siquiera "Comunitat Valenciana". La guerra de símbolos ha tenido un epílogo inesperado: el territorio fundado por Jaume I ha acabado llamándose "la Comunitat", a secas. En los últimos 195 comunicados oficiales de la Generalitat, "la Comunitat" vence por 215 a 184 apariciones a la "Comunitat Valenciana".

PACO CERDÀ. VALENCIA

Dice la Biblia que "al principio era el verbo, y el verbo estaba en Dios, y el verbo era Dios". En la patria de Jaume I, al principio era el sustantivo, Valencia, y el sustantivo iba seguido del Reino, y todo junto designaba al territorio común de los valencianos. Pero llegó la batalla de símbolos de la Transición y el sustantivo quedó rebajado a adjetivo: de Valencia a Valenciana, con la descafeinada Comunitat por delante. El gentilicio era degradado. Ahora, como si de un epílogo soterrado de aquella Batalla de Valencia se tratase, la práctica habitual ha desterrado cualquier referencia a Valencia del nombre más usual de nuestro territorio. Ahora es "la Comunitat". Al menos, así lo usa la Generalitat de forma mayoritaria en sus comunicados oficiales, según refleja un análisis pormenorizado de sus últimas notas.
En la semana pasada (del lunes 27 al domingo 3), la Generalitat elaboró 195 comunicados. En ellos, omitiendo los nombres de organismos o planes oficiales, aparece 215 veces la denominación "la Comunitat" y en 184 ocasiones se utiliza la "Comunitat Valenciana". Es decir, "la Comunitat" -así, en mayúsculas, como un nombre propio que no existe- copó el 53,9% de las ocasiones en que la Generalitat pretendía definir la autonomía valenciana. Y eso que el Estatut d'Autonomia no contempla esta denominación mutilada.
¿Tiene importancia este cambio no oficial bendecido por la política de hechos consumados? El sociólogo Vicent Flor, autor de una tesis sobre el anticatalanismo en la Comunitat Valenciana, cree que sí y lo atribuye a una estrategia doble. Por un lado, desvalencianizar a la población. Por otro, congraciarse electoralmente con los sectores de Alicante y Castelló sin conciencia valencianista y molestos con la denominación global de "valenciano". Porque, como subraya Flor, ésta es la única autonomía pluriprovincial que tiene una provincia que se llama igual que el conjunto del territorio autonómico (los otros casos son Madrid y Murcia).
El término "la Comunitat", añade Flor, es "una gota malaya que ahonda en el extrañamiento que la propia sociedad valenciana tiene de su cultura y sus tradiciones". "Decir 'la Comunitat', pues, es un paso más allá en este sentido. Además, es un paso lógico en la estrategia antivalencianista disfrazada de anticatalanismo que usa, precisamente, la institución encargada de promover activamente el sentimiento autonomista".
Los datos respaldan la tesis desafectiva que denuncia Flor. El último estudio del CIS pone de relieve que un 18,3% de valencianos preferiría que España fuese "un Estado con un único Gobierno central sin autonomías". Este nivel de centralismo uniformizante sólo es superado por Aragón, Castilla y León, y Madrid. Además, los valencianos son los terceros con mayor sentimiento de españolidad.

Sin referente territorial ni cultural
En este contexto no extraña el proceso onomástico que ha experimentado el territorio conquistado hace 772 años por Jaume I. El sociólogo Rafa Castelló, también profesor de la Universitat de València, lo explica: "El referente identitario es territorial y cultural. En el nombre, el Estatut anuló la reivindicación territorial del colectivo al descartar el término de 'País' o 'Regne' y elegir el de 'Comunitat', que se refiere a un grupo de personas sin espacio territorial. Por ejemplo, comunidad negra o comunidad gitana. Ahora, si quitas el referente cultural del nombre, que nos lo daba el adjetivo de 'Valenciana', ya no queda nada. Hemos desaparecido como colectivo nacional con aspiraciones territoriales y ahora estamos desapareciendo como colectivo diferenciado", asegura Castelló.
En esta misma línea profundiza Rafa Company, ex director del Muvim y coautor del Document 88 valencianista. "La Generalitat, que también ha perdido el gentilicio de forma oficial en el Estatut, ha acabado siendo una autonomía administrativa con poco aparato sentimental". A juicio de Rafa Company, "la pérdida del gentilicio en el nombre del territorio, más que una estrategia deliberada de la Generalitat y extendida a Canal 9, es el efecto de una inercia de vaciado valencianista que se ha producido sin oposición de la ciudadanía. Porque a algunos les molesta la palabra Valencia, y a otros no les hace falta". Y así, en la práctica, se ha mutilado la denominación oficial de una "Comunitat" que empieza a no tener nombre.

La imatge en:
http://www.directe.cat/punt-de-mira/lespai-aeri-estatal-11673

Terra valenciana, la qualitat.

2010-10-02T09:33:00.005+02:00

Una nit suau de l'estiuet de Sant Miquel; un conjunt d'alqueries de l'Horta de València; una pime naixent; una colla d'amics, coneguts i saludats (en famosa expressió de Josep Pla) i un bon grapat de sabors de les terres valencianes. Ahir, 1 d'octubre, i a les 19.30 hores, començava l'acte de presentació d'un negoci de característiques i d'orientacions particulars: s'autodefinix com «el club de les primeres marques valencianes» i permet tindre a mà un catàleg de productes distingits i suculents nascuts i elaborats ací, de Morella a Oriola.
Terra Valenciana naix mentre el capitalisme occidental guaita de reüll ―o directament als ulls― la crisi financera d'Irlanda, però els dos senyors i les dos senyores que impulsen la iniciativa s'han decidit a plantar-li cara a la crisi: http://www.terravalenciana.com/

Horror. Arrhash: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100825/53988179455.html

2010-08-25T09:24:00.004+02:00

L'adreça d'internet que figura en el títol és d'inexcusable consulta. I estes també: http://www.arrhash.com/

http://www.venenodelrif.blogspot.com/

I també en YouTube, posant-hi "Arrhash".

Dades.

2010-08-07T08:30:00.004+02:00

Unes informacions que completen el post anterior. L'article l'ha publicat hui, 7 d'agost, el Levante-EMV:
Castelló supera en identidad nacional a Alicante y se erige en bastión españolista
El 50% de castellonenses se siente más español que valenciano, un nivel superior a todas las autonomías

PACO CERDÀ VALENCIA El País perplex que hace 36 años radiografió Josep Vicent Marqués en su famoso ensayo, ni es un país homogéneo ni es tan sólo perplex a nivel identitario. El análisis por provincias del último barómetro autonómico del CIS tumba el mito del alicantinismo como principal foco de irradiación del sentimiento españolista en la Comunitat Valenciana y, en cambio, sitúa a la provincia de Castelló como la más desvalencianizada a nivel identitario. En concreto, un 31% de los habitantes de Castelló se siente "únicamente español" y un 19% se declara "más español que valenciano". En total, pues, un 50% de ciudadanos de Castelló quedan en la órbita españolista. En Alicante, esta cifra se queda en el 44,7%. Y en Valencia, en el 17,9%. Lo primero que sorprende es la elevada proporción del sentimiento español en Alicante y Castelló. Así desglosadas, las dos provincias se sienten más españolas que ninguna comunidad autónoma incluyendo a Castilla y León (39,2%) y Madrid (38,9%). La media estatal por autonomías es de un 20,8% de identificación primordialmente española. Puede afirmarse, siempre según el último barómetro del CIS, que Castelló y Alicante se han convertido en el bastión del sentimiento españolista en el conjunto estatal. Tanto es así que, mientras que en Valencia sólo el 4,7% de ciudadanos se declara "únicamente español", la cifra sube al 28,5% en Alicante y al 31% en Castelló.Después hay otro factor digno de análisis. Tumbado el mito del alicantinismo como gran obstáculo a un proyecto valencianista, resulta discutible -o directamente inverosímil- establecer una relación proporcional entre el nivel de uso del valenciano y la valencianidad identitaria de cada provincia. Cabría, tal vez, repensar las identidades en la Comunitat Valenciana en función de la rivalidad entre capitales de provincia. Es decir, que una reacción antivalenciana desatada en Castelló o Alicante desembocara en una adhesión antinatural al sentimiento españolista en exclusiva.Valencia, centro del valencianismo También emerge otro aspecto para el estudio. ¿Dónde está el músculo de la identidad valenciana? Antes, y esto ya no sorprende tanto, cabe matizar que no es tan fuerte como para llamarle "músculo". Y segundo, que los ciudadanos que se sienten "únicamente valencianos" o "más valencianos que españoles" son el 13,5% en la provincia de Valencia. En Castelló y Alicante, la identidad valenciana es residual: 6,5% en Alicante y 4,8% en Castelló. Lo que no ha cambiado es el sentimiento identitario mayoritario en las tres provincias es -especialmente en Valencia- sentirse "tan español como valenciano". La postura soberanista ("unicamente valenciano") se queda en el 1,5%. Menos de los que no saben ni contestan.A la cabeza en pérdida de autopercepción de identidad autonomistaLa desafección valenciana hacia la autonomía y su apego creciente al centralismo, como demuestra el último barómetro del CIS, constituye la evidencia de un "fracaso político de la Generalitat", según destaca el sociólogo Vicent Flor en su tesis "L'anticatalanisme al País Valencià. Identitat i reproducció social del discurs del 'blaverisme'", que se publicará aligerada en un libro el próximo curso literario. Según apunta Flor en su tesis, a la que ha accedido este diario, la Comunitat Valenciana es, junto a Murcia, la comunidad donde hay más personas que consideran que el sentimiento nacionalista o regionalista es menor ahora que en el pasado. "La acción política de la Generalitat Valenciana no habría contribuido a incrementar el regionalismo valenciano ni menos todavía, suponemos, el nacionalismo valenciano", afirma Flor. "El anticatalanismo -añade el profesor de la Universitat de València- ha sido un instrumento particularmente eficaz del nacionalismo español al estigmatizar e impedir el crecimiento social del valencianismo político".

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/08/07/castello-supera-identidad-nacional-alicante-erige-bastion-espanolista/729061.html

La imatge en:

http://lauravalvil.files.wordpress.com/2008/11/las-provincias-28-12-08-reducido.jpg

Algunes realitats valencianes.

2010-08-05T08:32:00.007+02:00

El mapa precedent recull diverses adhesions a la identitat etno-territorial que estan vives en les terres valencianes. Encara en falta alguna. La imatge en:

http://www.acercas.com/index.php?option=com_content&view=section&layout=blog&id=5&Itemid=71&limitstart=33

L'article que seguix mostra realitats valencianes sabudes i impactants. Publicat en el Levante-EMV en el dia de hui, 5 d'agost de 2010:

Radiografía
Los valencianos giran hacia el centralismo
Los ciudadanos de la C. Valenciana que preferirían una España unitaria sin autonomías aumentan del 10 al 18% en sólo ocho años - El 31,4% se siente únicamente español o más español que valenciano, un nivel sólo superado por Castilla y León y Madrid
PACO CERDÀ VALENCIA Circula la tesis de que la Batalla de València y sus epílogos desactivaron el nacionalismo en la Comunitat Valenciana. Es falso. Hay un nacionalismo en pleno auge: el españolismo de tintes centralistas. Así se desprende del último barómetro autonómico del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), que sitúa a los valencianos entre los españoles que más rechazan la descentralización territorial del Estado en autonomías y que, al mismo tiempo, tienen un mayor sentimiento de españolidad. Las cifras sorprenden en una comunidad heredera de aquel reino independiente durante cinco siglos y con lengua propia que fue Valencia. Ahora, tres siglos después de la desfeta de Almansa y tres décadas después de la Transición, un 18,3% de valencianos preferiría que España fuese "un Estado con un único Gobierno central sin autonomías". Este nivel de centralismo uniformizante -lo apoya casi uno de cada cinco habitantes- sólo es superado por Aragón, Castilla y León, y Madrid. Y es destacable la evolución de la Comunitat Valenciana en los último ocho años, cuando el porcentaje de centralistas que abolirían las comunidades ha crecido del 10,3 al 18,3%.¿Por qué? Los mismos valencianos dan su explicación. A su juicio, la creación y el desarrollo de las comunidades autónomas es considerado como un proceso "negativo" por el 26,5% de habitantes y sus defensores han caído 26 puntos en ocho años. Pero el descreimiento del autogobierno va más lejos. Siempre según la encuesta del CIS, un 23,4% de los valencianos prefiriría un menor grado de autonomía del actual y un 42,6% no quiere que la Comunitat Valenciana reciba más competencias. Pero no se trata sólo de una concepción territorial de España. El "nacionalismo invisible" -en descripción del escritor Suso de Toro- penetra hasta el tuétano de los valencianos. Hasta lo más profundo de su identidad. Así, el 31,4% de los valencianos se sienten "únicamente españoles" o "más españoles que valencianos". Por delante sólo están Castilla y León, cuna de Castilla y germen de España, y la Comunidad de Madrid, capital del Reino y kilómetro cero del centralismo político español. Inmediatamente después viene la Comunitat Valenciana. Otras comunidades con lenguaContrasta la españolidad identitaria de los valencianos con la de las otras comunidades con lengua propia. En la Comunitat Valenciana, sólo el 9% de habitantes se siente más de su comunidad autónoma (más valenciano) que español. En Navarra son el 30%, en Cataluña el 26%, en el País Vasco el 24%, en Galicia el 22% y en las Baleares el 21%. Todas las otras comunidades con lengua propia, pues, duplican y triplican a la Comunitat Valenciana en identidad autonómica. Y si se les repregunta, los valencianos no dudan en ratificar ese entusiasmo españolista: un 90% de valencianos se declara muy orgulloso o bastante orgulloso de ser español, mientras que el orgullo de ser valenciano desciende al 81%.Y un dato a tener en cuenta: el CIS recabó las respuestas entre el 23 de enero y el 2 de marzo. Es decir, cuatro meses antes del mundial de fútbol de Sudáfrica que disparó el fervor patriótico en todo el Estado, al que la Comunitat Valenciana contribuyó encabezando la compra de banderas españolas, según fuentes del sector. Las banderas todavía siguen luciendo en muchos balcones valencianos. Y, observando el estudio del CIS, tal vez ya no sea únicamente por el gol de Iniesta.

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/08/05/valencianos-giran-centralismo/728555.html

Two Nations: Catalonia and Spain.

2010-07-18T10:28:00.009+02:00

Les edicions digitals de la premsa barcelonina i madrilenya de hui incorporen tres informacions/interpretacions que no tenen desperdici: en dos diaris no gaire esquerrans es mostra l'existència -ben viva- de les nacions catalana i espanyola, i en un periòdic de centre-esquerra apareix un contrapunt a l'eufòria espanyolista resultat de la victòria, el passat diumnege 11 de juliol, en el campionat mundial de futbol.

D'una part, i si bé la nació espanyola té sense dubte nombrosos adeptes a Catalunya, la nació catalana n'hi té més segons les últimes enquestes: segons sembla, prop del 50% de la població votaria sí en un hipotètic referèndum d'independència (pocs dies després de fer-se públics els fonaments de la sentència del TC sobre l'Estatut).

De l'atra part, Espanya ja seria un país nacionalment normal a la francesa, i amerat d'un únic -i pletòric, i molt massiu- nacionalisme banal, de no ser pels altres nacionalismes poderosos presents a Catalunya, a Euskadi, etc.

La redacció de La Vanguardia -narradora de l'ascens independentista viscut en el si de la societat catalana-, Mayte Alcaraz des de l'ABC -encantada de la vida i a punt de posar-se a botar al crit de ¡yo soy español, español, español!- i Juan Cruz -des d'El País- ens donen fe dels nous temps.

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20100718/53967434806/el-fallo-del-tc-catapulta-el-respaldo-a-la-independencia-que-roza-el-50.html

http://www.abc.es/20100718/espana/generacion-complejos-201007180340.html

http://www.elpais.com/articulo/opinion/soy/espanol/elpepusocdgm/20100718elpdmgpan_8/Tes

La imatge procedix de:
http://tecadarbucies.blogspot.com/2009/11/11d-isona-passola-directora-de.html

El futur nacional de Catalunya.

2010-07-11T09:06:00.028+02:00

Dos aspectes de la gegantina manifestació celebrada ahir, dissabte 10 de juliol de 2010, a la ciutat de Barcelona.

L'acte va ser convocat com a protesta per la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) respecte l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, però els analistes coincidixen a l'hora d'assenyalar que les consignes més corejades van ser les independentistes (In!-In-de!-In-de-pen-dèn-ci-a!): allò que se'n diu un corrent profund sobiranista/independentista ha pogut consolidar-se massivament en el si de la societat catalana, mentre els fonaments de la sentència del TC remeten a una Espanya retòricament uninacional que, en tant que només uninacional, no existix ni a Catalunya, ni a Euskadi, ni a...

Per a més, i contrastada, informació:

BBC NEWS, CNN, EURONEWS, FRANCE 24 i AL JAZEERA:

http://news.bbc.co.uk/2/hi/world/europe/10588494.stm

http://edition.cnn.com/2010/WORLD/europe/07/11/spain.protests/index.html?fbid=KE60F2yE47J

http://es.euronews.net/2010/07/10/una-marea-independentista-inunda-barcelona/

http://www.euronews.net/2010/07/10/catalans-out-in-force-to-defend-self-rule/

http://www.france24.com/fr/20100711-Espagne-Catalogne-manifestation-decision-justice-limiter-autonomie-elargie

http://english.aljazeera.net/news/europe/2010/07/2010710185032846718.html

Premsa madrilenya, barcelonina, valentina i brussel·lesa:

http://www.publico.es/espana/327187/miles/personas/protesta/estatut/catalunya

http://www.publico.es/espana/327242/temor/autogol/vaticinio/pulpo/paul

http://trincheradigital.com/?p=1466

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100711/53961326688.html

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100711/53961822534.html

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100711/53961822574.html

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/193683-catalunya-comenca-avui.html

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/193720-el-poble-dicta-sentencia.html

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/193749-lmadrid-no-ha-compres-la-importancia-del-moment-politic-post-sentenciar-segons-el-politoleg-quebeques-laforest.html

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/193753-lel-tc-del-canada-tambe-va-voler-retallar-la-nostra-llei-de-la-llengua-francesar.html

http://www.elpais.com/articulo/opinion/Soberanismo/calle/elpepuopi/20100711elpepiopi_2/Tes

http://www.elpais.com/articulo/espana/recortes/calentaron/protesta/elpepuesp/20100711elpepinac_7/Tes

http://www.abc.es/20100710/espana/manifestacion-estatut-201007101742.html

http://www.larazon.es/noticia/9226-los-independentistas-toman-la-marcha-en-defensa-del-estatut

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/07/10/barcelona/1278761492.html

http://www.lasprovincias.es/v/20100711/politica/masiva-manifestacion-defensa-estatut-20100711.html

http://tv.levante-emv.com/?VideoId=31922

http://www.lesoir.be/actualite/monde/2010-07-10/un-million-de-manifestants-pour-la-nation-catalane-781094.php

Nacionalismes i futbol en la premsa espanyola, catalana i anglesa:

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/07/10/barcelona/1278794130.html?a=421c64b4288221f603d1786edcbf3a7a&t=1278834578&numero=

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100711/53961904656.html

http://www.guardian.co.uk/world/2010/jul/11/spain-world-cup-final-catalonia-basques

Òmnium, Eskup i Televisió de Catalunya:

http://www.somunanacio.cat/www/somunanacio/ca/directe.html

http://eskup.elpais.com/*manifestacionestatutocatalan20100710

http://www.3cat24.cat/noticia/761186

Fotografies de Pere Virgili y de Josep Losada, publicades en l'edició digital del diari Avui.

Ha mort Miquel Siguan.

2010-05-14T08:59:00.003+02:00

Mor Miquel Siguan, autoritat mundial en psicolingüística
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/05/mor_miquel_siguan_autoritat_mundial_en_psicolinguistica_51552.php
«Miquel Siguan va morir aquest dissabte a Barcelona a l'edat dels 92 anys a causa d'un aneurisma. Considerat una autoritat mundial en psicolingüística, va ser un defensor de la immersió i del bilingüisme. Miquel Siguan, personalitat científica clau als primers anys de la Transició, va portar del Quebec el model d'immersió lingüística que s'acabaria aplicant en el sistema escolar català. Va ser creador de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB), doctor honoris causa per la universitat Autònoma de Barcelona i les universitats de Ginebra, País Basc i Sevilla, i autor d'una trentena d'obres, moltes d'aquestes traduïdes a diversos idiomes.La seva capacitat el va portar a una carrera científica que el conduiria de la psicologia clínica a la psicologia industrial, la social, l'evolutiva i finalment, ja als anys 70, a la psicolingüística, d'on en va assolir més anomenada.Als anys 80 i 90 Siguan va tractar el contacte entre llengües i es va convertir en assessor de la Unesco i la Comissió Europea. El 1988 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi. El Singular Digital l'entrevistava ara fa escassament uns mesos en motiu de la publicació de les seves memòries.Siguan serà enterrat aquest avui a dos quarts de dotze del migdia al cementiri de Sant Gervasi».

§§§§§§

Miquel SIGUAN (Declaracions a Rafael Company & Marc Borràs: «Miquel Siguan. A Babel la Pentecosta», Mètode. Revista de Difusió de la Investigació de la Universitat de València, 12, Llengua, nació, norma, conflicte, Universitat de València, València, 1996, pàg. 38)

Que hi ha una estreta relació entre llengua i política en el món contemporani és clar, però això no ha passat sempre així.

A l’Europa de l’edat mitjana hi havia moltes llengües per comunicar-se i això no tenia una repercussió política immediata, o almenys no tan forta. És clar que tampoc no podem pensar que a l’edat mitjana el concepte de nació fos tan clar, quan un rei moria podia repartir el territori entre els seus fills... i això és bastant incompatible amb una idea de nació.

Val a dir que la idea d’estat nacional es va anar construint al llarg de l’època moderna i, alhora que s’unificava l’estat, semblava més còmode també unificar la llengua. Però aquesta unificació responia a un criteri de coherència ―diguem-ne administrativa― del poder.

Al segle XIX, però, a aquesta situació de facto s’afegeix un tipus de justificació ideològica: tots els que parlen la mateixa llengua, tenen la mateixa cultura i la mateixa tradició i, per tant, constitueixen una mateixa nació. A partir d’aquí, la llengua esdevé un dels principals senyals d'identitat. Fins i tot, en alguns casos, la llengua substitueix d’altres senyals identificatius que havien estat molt importants. El nacionalisme quebequés ―que ara incideix tant i tant en les diferències lingüístiques― es fonamentava sobretot en distincions religioses. Hi ha bastants situacions semblants. Però és veritat que al segle XIX la llengua passa a ocupar un primer pla i és en nom de la llengua que s’unifiquen territoris en una unitat política (com Itàlia o Alemanya) o, a l’inrevés, que territoris que formaven un estat o un imperi (com l’austro-hongarès) es van desmembrant.

Ara.

2010-05-03T10:36:00.010+02:00

El passat dimecres 28 d'abril vaig donar una conferència en l'aula F.3.2 de la Facultat de Geografia i Història de València. L'entitat Tirant lo Blanc m'havia convidat per a parlar sobre "El Poble Valencià i Europa" i ho vaig fer. Però, a més, hi vaig voler dir alguna cosa "complementària". Transcric íntegrament la crònica que n'apareix hui en el diari Levante-EMV. La signa Paco Cerdà, a qui agraïsc enormement l'esforç de síntesi realitzat i el grau de versemblança aconseguit.

Només vull aclarir que, en la taula on jo seia també es trobava un membre del valencianisme jove. I que, evidentment, el pervindre del valencianisme depén molt més de les iniciatives de persones com ell que no de les reflexions que jo puga fer. En qualsevol cas les meues paraules responen a conviccions ben fermes, compartides amb la resta de persones demòcrates: el 1987, en els inicis de la tertúlia de l'Hotel Inglés, un convidat va dir que per a resoldre el conflicte identitari valencià tot era negociable. Llavors un liberal de la vella escola (Joaquim Muñoz Peirats, que morí poc després) va demanar la paraula: No. Todo no es negociable. Va dir. I continuà: Los derechos humanos no son negociables.
Doncs això.

´El valencianismo sólo sobrevivirá si acepta a un pueblo mestizo´
En un aviso contra tentaciones esencialistas, el teórico Rafael Company advierte que el proyecto valencianista sólo será viable si engloba a los inmigrantes que trabajan por su nueva sociedad.

PACO CERDÀ VALENCIA
Igual que no se entiende el pueblo valenciano actual sin la herencia europea asimilada, tampoco se comprenderá el futuro de la sociedad valenciana sin encajar a los nuevos emigrantes llegados a la terreta desde Europa u otros continentes. Y esto, según advirtió el teórico Rafael Company en la última conferencia del ciclo sobre valencianismo que acoge la Universitat, es el "reto" que afronta el movimiento nacionalista valenciano. "El valencianismo sólo sobrevivirá si acepta un pueblo muy mestizo, porque es el único existente y porque ese pueblo es el que propicia que se haga el pan y se atienda a las personas dependientes. Porque estos ciudadanos son tan valencianos como los que defienden una bandera quatribarrada, con franja azul o estelada", dijo Company para ahuyentar cualquier "tentación esencialista" o etnicista en nombre de una patria. "Independientemente de si somos una nación o dos o tres, -añadió- la integración de los inmigrantes es el reto real de futuro. Porque hay que recordarlo: valenciano es quien vive y trabaja en el País Valencià".
Esto fue un aldabonazo de Rafael Company dirigido a quienes lleven en la sangre una dosis extra de nacionalismo. Pero hubo más. El ex director del MuVIM y activista nacionalista desde la juventud duda acerca de "si el valenciano tiene realmente futuro". Ahora bien: de lo que sí que está seguro es de que "el pueblo valenciano es un concepto administrativo pero no sentimental" tras la fractura producida en la Batalla de Valencia.

Europa no es la salida
En realidad, Rafael Company acudió a hablar de la relación entre Europa y el pueblo valenciano. Y partiendo de un profundo europeísmo, también ahí fue crítico. "La Unión Europea actual no tiene nada que ver con aquello que alguna vez nos pudo emocionar. Hoy es la suma de 27 egoísmos de Estado y populismos chabacanos con discursos xenófobos e intolerantes". Esa Europa, subrayó, "no creo que ayude al proyecto valencianista".
De hecho, esa misma Europa sirve de espejo en el que ver reflejados algunos de los problemas del nacionalismo valenciano. Con un fuerte apoyo en las imágenes y los gráficos, Rafael Company demostró que el boicoteo a los productos catalanes y la extranjerización de los vecinos del norte bebe de las técnicas nazis, "sólo que ellos lo llevaron a la quinta potencia".
También en el Viejo Continente hay polémicas sobre las variedades lingüísticas al estilo catalán/valenciano. Ocurre con el bosnio y el croata, el danés y el noruego, el búlgaro y el macedonio, corso e italiano, gallego y portugués... "La ideología lingüística en Europa es blavera", resumió. También hay pugnas europeas entre pan-nacionalismo y nacionalismo estricto (al estilo Països Catalans/País Valencià) y eso se puede ver con los flamencos, moldavos, chipriotas o checoslovacos. Ni siquiera hemos sido originales, zanjó Company, en las disputas que han socavado la identidad valenciana en las tres últimas décadas.

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/05/03/valencianismo-sobrevivira--acepta-pueblo-mestizo/701830.html

La fotografia, signada per F. Bustamante, porta el següent peu: Rafael Company, junto a un mapa que marca "la Europa que cuenta".

«Me voy porque quiero dormir tranquilo, tener la cara alta por la calle y que mis hijos se sientan orgullosos»

2010-03-08T20:01:00.009+01:00

Este és un post d'urgència.

En un museu de titularitat pública ―on jo treballe― els polítics del partit majoritari a la Comunitat Valenciana (el PP) van decidir censurar unes fotografies ―ja publicades en premsa― que els resultaven «molestes».
http://www.cadenaser.com/espana/fotogaleria/fotos-caso-gurtel-censuradas-pp/csrcsrpor/20100305csrcsrnac_1/Zes
http://issuu.com/revistaeines/docs/fragments

Per a més inri, eixos polítics del PP van voler co-responsabilitzar de la seua actuació el director del museu. El director del museu ha dimitit, i ha deixat claríssim que els polítics que ens «governen» volen enganyar l'opinió pública.
http://www.elpais.com/articulo/espana/Dimite/director/museo/censuro/exposicion/imagenes/caso/Gurtel/elpepuespval/20100308elpepunac_1/Tes

A més, en declaracions a una ràdio, el director ha donat una lliçó d'ètica, que pot resumir-se en unes paraules impensables en boca d'eixos polítics de dreta dura: «Me voy porque quiero dormir tranquilo, tener la cara alta por la calle y que mis hijos se sientan orgullosos».
http://www.cadenaser.com/espana/audios/voy-quiero-dormir-tranquilo-tener-cara-alta-calle-hijos-sientan-orgullosos/csrcsrpor/20100308csrcsrnac_2/Aes/

Com a corol·lari, totes les persones que treballem en el museu afectat hem elaborat un comunicat públic, de suport absolut a la trajectòria i a l'actitud del nostre ―fins ara― director.
http://www.europapress.es/comunitat-valenciana/noticia-trabajadores-muvim-muestran-apoyo-roman-calle-20100308153047.html

No sé per quant de temps estos enllaços seguiran operatius en internet. Però hi haurien de romandre accessibles per sempre més: parlen de censura i d'intent de manipulació informativa, i parlen també d'una resposta digna a la supèrbia i a l'autoritarisme, i d'unes treballadores i d'uns treballadors que volen defendre l'esperit crític i el raciocini (i que no tenen, al respecte, altre poder que el de les paraules).

Cabanyal, terra estimada.

2010-01-31T22:17:00.007+01:00

Imagineu que ara, en l'any 2010, Rita Barberà, Francisco Camps, Alfonso Grau (primer tinyent d'alcalde de l'Ajuntament valentí) i Rafael Blasco (el totpoderós conseller valencià) decidiren tirar a terra bona part del Barri del Carme de la ciutat de València: podrien argumentar que l'antiga Avinguda de l'Oest va quedar inconclosa i que ―per tal de rehabilitar el Carme― paga la pena enderrocar-hi bona part de les cases.
Amb esta hipotètica actitud dels dirigents del PP valencià, el somni d'una gran artèria viària que comunique la Plaça de Sant Agustí i el Pont de Sant Josep es posaria, finalment, a l'abast de la mà. Al cap i a la fi, prolongar l'Avinguda del Baró de Càrcer «només» costaria la destrucció de, posem per cas, els carrers de Dalt i de Baix. I això per al PP seria... pecatta minuta.
Traslladeu la ficció de lloc, i convertiu-la en realitat: bescanvieu l'Avinguda de l'Oest per l'antic Passeig al Mar, i mireu sobre el plànol els efectes de prolongar l'Avinguda de Blasco Ibáñez sobre el Cabanyal. Pecatta minuta per al PP. I la dissort per al barri on vaig viure de menut.
Barberà, Camps, Grau, Blasco i Canal 9: el circ de la manipulació i de la hipocresia. I, enfront, tanta gent víctima del dessassossec i de la desesperació. Enfront del PP valencià, tanta gent amb l'amenaça constant d'haver-se'n d'anar.
Sobren les paraules perquè ni Barberà, ni Camps, ni Grau, ni Blasco, ni Canal 9 volen sentir-ne: són molt cabuts i, per bé que no tinguen els diners suficients per a dur endavant la maleïda prolongació, no deixaran de donar la llanda fins que el Tribunal Constitucional els pare els peus (i, tot i amb això, ja voríem!). Damunt es vestiran d'independentistes por-un-día, i ens donaran lliçons sobre la defensa de l'autogovern: cosas veredes.
Hui, diumenge 31 de gener de 2010, he passejat en manifestació ―amb molts milers de persones més, del Cabanyal i del planeta― una terra molt estimada per mi. Una terra que, malgrat les mentides de Rita i els seus, està perfectament comunicada amb els altres barris de la ciutat de València.

Un bes des del Canyamelar, just a tocar del Cabanyal.

La fotografia prové del web del diari Levante-EMV.

La història dels diners del món, a la capital del País Valencià.

2009-05-03T01:04:00.014+02:00

Els amants i estudiosos de la història econòmica i de la numismàtica compten amb un nou espai dedicat a les esmentades disciplines: la rigorosa exposició permanent «Història dels diners».
Esta mostra es troba ubicada en les instal·lacions del Museu de Prehistòria (Centre Cultural La Beneficència, C/Corona 36), en el centre històric de la ciutat de València ―a escassos metres de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), a cinc minuts de la Porta o Torres de Quart, a quinze minuts a peu del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM), i a uns vint minuts de l’estació de ferrocarril de València (l’Estació del Nord) i de la plaça de bous de la ciutat.
L’accés a l’exposició «Història dels diners», com a la resta de les exposicions del Centre Cultural La Beneficència, es gratuït, i pot realitzar-se de dimarts i diumenge (a partir de les 10 del matí, i fins les 8 de la vesprada en hivern i fins les 9 en estiu).
Crec que ningú millor que els mateixos responsables de l’exposició, arqueòlegs, per a que ens n'expliquen el contingut, i és per això que ací deixe l'adreça d'un document elaborat al respecte en el Museu de Prehistòria:

http://www.tumuseo.com/images/files/Historia%20dinero.pdf

Que ningú en tinga dubtes: per més que en esta nova mostra puga enyorar-se alguna tècnica comunicativa i, també, major «atreviment» en certs aspectes de la concepció (i de la realització), l’exposició «Història dels diners» té diverses característiques que la fan mereixedora de ser visitada:
1. ha sigut elaborada amb una acurada i elegant factura;
2. integra algunes apostes narratives originals;
3. compta amb un patrimoni molt interessant, tant per a la ciutadania de la Comunitat Valenciana com per a persones de qualsevol part del planeta; i
4. està a l’altura de les exhibicions actuals sobre història dels diners existents en els museus, cases de moneda i bancs centrals del món.

Rafael Company. Àrea de didàctica del MuVIM

Molta gent... i ben digna.

2009-04-28T23:31:00.007+02:00

Molta gent ha assistit hui a la manifestació per la dignitat del sistema d'educació pública a la Comunitat Valenciana. Molta gent que, potser, no haurà trobat massa espai ―o cap― en els noticiaris de la suposada Televisió Valenciana.
En la nit d'un dia a recordar, el meu suport a tantes professores i mares, a tants pares i professors que són conscients de la buidor de la retòrica de Conxa Gómez, del conseller Font de Mora i del president Camps. Fets, i no paraules!

La fotografia, de Juan J. Monzó, apareix en l'edició digital del diari Las Provincias ara mateix:

http://www.lasprovincias.es/valencia/20090428/local/valenciana/desalojan-miembros-plataforma-comision-200904282044.html

Carta oberta a Pau Viciano.

2009-03-06T21:06:00.017+01:00

http://www.cocinaria.com/wp-content/uploads/2009/02/molde_cortar_galletas_puzzle.jpg

Publicacions de la Universitat de València acaba de traure a la llum un volum que porta per títol País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. En primer lloc he de dir que em sorprén una miqueta comprovar que en la contraportada, i juntament amb la identitat corporativa de l’editorial, hi apareix ben visible l’expressió «Valencians pel Canvi», denominació d’una coneguda plataforma cívica valenciana fundada el 1999: dic que això em sorprén perquè la referència a VpC no apareix en cap altre lloc del llibre ―no figura, per exemple, en la indicació del copyright―, i en conseqüència no acabe de tindre clar si l’obra és una coedició, o si esta criatura escrita és el fruit d’una altra mena de col·laboració.
Siga com siga, supose que el contingut del llibre mereixerà els comentaris i les respostes, com a mínim, d’aquells interessats en el pervindre del valencianisme «catalanista» i, també, dels capficats en aconseguir que el valencianisme no duga aparellat el qualificatiu de «catalanista».
En altra conjuntura personal ―i en tant que valencianista excatalanista, membre del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, CAV, i del BLOC― potser m’atreviria a endinsar-me en el conjunt de reflexions de País Valencià, segle XXI, però travesse una època en què veig limitat el meu temps lliure per l’exercici de moltes i diverses ocupacions. No obstant això, i atenent a que en una part de l’obra he sigut esmentat amb nom i cognom, i donat també que les coses que s’hi diuen de mi són absolutament errònies, considere del tot necessari escriure este post i enviar-ne còpia a l’autor del desaguisado.
Estic referint-me a Pau Viciano, artífex del text «Il·lusions i realitats a dues bandes d’una frontera» (pàgs. 17-23). Viciano hi jutja quatre de les cinc col·laboracions presents en el llibre realitzat en ocasió dels 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918, i m’hi retrata (pàg. 22) amb els següents trets principals:
a) autor d’un «cant al blasquisme, no al de don Vicent, sinó al d’un altre Blasco, Rafael, l’exconseller socialista i conseller perpetu del Partit Popular»;
b) propugnador de l’acceptació d’«aquesta “Florida feta a la valenciana”» en què s’ha convertit la València del PP;
c) partidari «segurament» de la gestió privada de la sanitat, l’educació, les pensions i la dependència; i
d) impulsor d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps».
El text en què Viciano es «fonamenta» per tal de caracteritzar-me com ho fa es diu «L’agenda del nacionalisme valencià: 1918-2008», i ocupa quatre pàgines (52-55) de l’esmentat volum commemoratiu:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf
He de confessar que la meua primera reacció ha sigut rellegir les meues paraules, i això per si de cas vaig ser molt confús quan escriguí aquella reflexió. Però no: Viciano m’ha «construït» amb les quatre característiques de marres contra tota lògica. Vegem-ho detalladament:
1. Esmente, és cert, a Rafael Blasco en una ocasió. Però en este context (pàg. 53):

Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant en molt bona part la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.

Si de l'anterior enumeració de polítics, i de la redacció del text que acabeu de llegir, es pot deduir que jo faig apologia de l'obra política de Rafael Blasco, no sé per quina raó Pau Viciano no diu també que faig apologia ―per exemple― de Joan Lerma, el responsable de la defenestració de qui posteriorment seria «conseller perpetu del Partit Popular»...

2. Esmente, igualment, la «Florida feta a la valenciana» en què el PP ens ha convertit, però d’esta manera (pàg. 55):

Un model, en tot cas, molt poc planificat [...] Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!
El nacionalisme valencià, el valencianisme polític decidit a impulsar un procés de nation building específic per a les terres esteses entre Morella i Oriola, no hauria d’oblidar-se’n que una part imprescindible de la seua futura obra de govern ―si les urnes foren propícies a la hipòtesi― és, igualment, contribuir al fet que la Comunitat Valenciana comence a remuntar posicions en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a la qualitat dels servicis sanitaris oferits, dels diners públics invertits en l’educació pública, dels suplements autonòmics de les pensions, de la celeritat en el reconeixement dels beneficiats per la llei de dependència i en l’abonament de les quantitats que se’n deriven. Governar, doncs, i també, en funció de la qualitat de vida de moltes persones que mereixen formar part de les màximes prioritats d’una obra de govern. Persones que, en el nostre «model Florida» i per fer servir una boutade, semblen estar quasi només destinades a entusiasmar-se davant Canal 9 quan una locutora remarca, amb un somriure d’orella a orella, que el món sencer està pendent dels eventos organitzats en la nostra comunitat autònoma.

Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, i perfectament, la crítica al model de Francisco Camps et alii, basat en els eventos amb què s’omplen la boca i bombardegen mediàticament els ciutadans. Crec que qualsevol lector de la nostra llengua comuna hi percep, també perfectament, la meua aposta «socialdemòcrata avançada». Llavors: de què va Viciano?

3. No sé, igualment, d’on pot haver tret Viciano que jo participe d’un «valencianisme de convergència amb el regionalisme promogut pel govern de Camps». I no sé, tampoc, per quina raó li sap tan greu que jo advoque per un partit valencianista que puga ser votat per «falleres de mare senegalesa». Este últim extrem, em pense, estava prou ben explicat en el meu text (pàg. 55):

El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.

Per a tancar el tema, i a la vista de les conclusions que Pau Viciano trau sobre mi, em plantege una doble hipòtesi: la primera, que sent com és un medievalista coneixedor del llatí, travessa una estranya regressió que l’impossibilita entendre llengües romàniques com la nostra (i llavors estic per dirigir-me a ell com a «Paulus Vitianus», per tal que m’entenga millor); la segona, que l’il·lustre historiador que ha decidit retratar-me com afí al regionalisme pepero neoliberal, va fer una lectura tan esbiaixada del meu text perquè allò que importava era fer-me encaixar en un «motlle» prèviament fabricat. Cosa que jo, Rafael Company, mai he fet amb ell.

Una decisió del V congrés nacional del BLOC.

2009-03-01T08:00:00.014+01:00

http://valencia.bloc.ws/userfiles/congres.jpg

Levante-EMV, 1 de març de 2009:
«V CONGRESO. El Bloc acepta los símbolos oficiales tras un debate interno.
La gestión de Morera recibe una contestación del 37% tras la polémica ponencia política.
J. L. G., Valencia.
El Bloc zanjó ayer el debate de los símbolos tras unas semanas de cierta polémica, surgida por el contenido de la ponencia política redactada para el V Congreso que se celebra este fin de semana en Valencia. El texto original, que hacía una llamada a asumir la simbología estatutaria, concretamente la senyera coronada, generó una avalancha de enmiendas de diversas comarcas.
Finalmente, la comisión aprobó ayer la enmienda de consenso impulsada por la dirección y avalada por once de las quince comarcas reacias al texto original y el propio equipo ponente. En esencia, la solución viene a decir lo mismo: que el Bloc acepta los símbolos oficiales, como viene haciendo con normalidad desde el Congreso de l'Eliana, en 1996, cuando la entonces coalición valencianista aceptó la bandera con franja azul e himno oficiales.
"La sociedad valenciana ha superado el conflicto identitario y el Bloc ha dado pasos en ese sentido", dice el texto pactado, que invita a "aceptar sin dramatismo todos los universos simbólicos que puedan contribuir al proyecto político valencianista". La ponencia política fue finalmente aprobada por 144 votos a favor, tres en contra y 18 abstenciones en la comisión.
Antes de llegar a ese resultado, se sometió a votación una enmienda presentada por la agrupación de Valencia ciudad, partidaria de recoger explícitamente la apuesta del Bloc por los aspectos simbólicos valencianos. Es precisamente en la capital donde el partido de Morera ha tenido tradicionalmente más problemas para transmitir esa normalidad respecto de los aspectos identitarios. "Todo símbolo que no asumamos será utilizado contra nosotros", venía a decir el texto, rechazado por 156 votos contra 76 favorables.
Por lo demás, no hubo sorpresas y la candidatura de Enric Morera, actual secretario general, fue la única que se presentó para la votación que se celebra hoy. Morera dejó claro que "la división identitaria no forma parte de la agenda política" del Bloc. Su gestión fue aprobada por el 63% del congreso, pero su informe obtuvo 69 votos en contra y la abstención de 106 de los 470 delegados presentes. Ese 37% de contestación puede interpretarse como una censura a la polémica que se ha generado con la ponencia política, aunque Morera lo atribuyó al desgaste vinculado a la presencia institucional del partido [...]».
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009030100_19_561408__Comunitat-Valenciana-Bloc-acepta-simbolos-oficiales-tras-debate-interno

xxxxxxxxxxxx

Las Provincias, 1 de març de 2009:
«POLÍTICA. El Bloc busca el voto valencianista aferrándose a las señas de identidad.
El 63% de los delegados del congreso aprueba el informe de Morera.
HÉCTOR ESTEBAN. VALENCIA.
El valencianismo político lleva años en crisis. Desde el suicidio orgánico de Unió Valenciana, ningún partido ha sabido aglutinar el voto perdido. Ahora es el Bloc el que quiere hacer un intento en serio para recuperar esa bolsa de sufragios. Una apuesta sin complejos en la que se asume la Senyera estatutaria, el himno o las normas de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Las dos ponencias que se debatieron ayer en comisión durante el congreso que la formación nacionalista celebra este fin de semana de Feria Valencia recibieron el respaldo del 95% de los asistentes. Hoy se refrendarán en pleno.

El actual líder del Bloc y único candidato a la reelección, Enric Morera, señaló que la identidad valenciana "no puede ser un elemento de división". El gesto del Bloc de asumir los símbolos estatutarios es un guiño dirigido a ese electorado que se decantó por otras opciones "que no son valencianistas" [...]».
http://www.lasprovincias.es/valencia/20090301/politica/bloc-busca-voto-valencianista-20090301.html

Massa testicular.

2009-02-26T15:45:00.007+01:00

http://desdeunrincondelbotxo.blogspot.com/2008/03/cojones_25.html

Escric este post amb anterioritat a la celebració del V Congrés del BLOC. Del Bloc Nacionalista Valencià, clar.
Per algunes informacions publicades i escoltades, és ben previsible que el resultat final del debat sobre la ponència estratègica i política del BLOC siga el previst, el pactat ad maiorem pacis gloriam. En tot cas jo, en el si d’esta organització política del nacionalisme valencià, ara només sóc un disciplinat militant de base ―del col·lectiu Marítim de la ciutat de València― i pacta sunt servanda si doctors en té l’Església. Altra cosa és quines coses pense de veres del debat simbòlic... i serà prou per a l’interessat consultar diversos posts anteriors d’este mateix bloc, o llegir l’article «Valencianistes» de Vicent Baydal, amb les línies discursives del qual m’identifique:
http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009022000_5_557843__Opinion-Valencianistes#EnlaceComentarios
o
http://www.pagina26.com/opinio/7178-valencianistes.html
El text de Baydal ha trobat una «resposta» en un escrit de Toni Cucarella (cite literalment, errades incloses):
«En la mesura que he estat militant d'organitzacions polítiques durant la transició, en particular del nacionalisme valencià, que he viscut en "carn viva" la batalla de Vaència", m'ix dels collons indignats dir-los a tota aquella rècua d'intel·lectualets blaveros que ara són l'àmina del Bloc, i algun de ressuscitat, que s'ha de ser un gran refill de puta -o un reignorant al servei de l'espanyolisme més cabró- afirmar que la UPV (expressió política primera d'això que alguns cagandanes de la política en diuen "fusterianisme polític") bandejava les expressions populars del poble valencià, que érem, doncs, "massa intel·lectuals" i altres collonades per l'estil. [...] Dic a Baydal i companyia: sigueu valents si voleu ser lladres. No feu acusacions injustes per a justificar el vostre ideari polític. Jo tinc memòria històrica i sé quines banderen enarboraven els feixistes valencians, sé com corria la violència i la por per la ciutat de València. Si digueu que ara cal abraçar l'ideari i els símbols dels qui practicaven aquella violència, si sou tan indecents i tan miserables com per acusar-nos del fracàs d'aleshores per pensar com pensàvem i com pensem - i ho fem sense vergonya i sense por a pesar de la violència-, no em disculparé per a dir-vos que sou una colla de malparits si a la fi justifiqueu el garrot i qui va empunyar-lo contra nosaltres. Vergonya, cavallers, vergonya!»:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/124759
Perfecte, com veieu: els collons indignats com a font discursiva. Esguits d’indignació, doncs, i constatar que alguna gent ha decidir oblidar el significat del verb «raonar». Ja s’ho faran aquells que ―sembla― tenen l’exclusiva d’haver viscut en «"carn viva" la batalla de Vaència"» (la lletra «l» del nostre topònim nacional, la mateixa al cim de la qual els reis de la Corona d’Aragó afegien una menudeta corona en els documents, li ha caigut a Cucarella en el seu article perquè, ja se sap, els collons indignats i les presses són dolents consellers quan escrivim en públic).
Jo, per si algú ho dubta, també he viscut en «carn viva», i amb por, i amb llàgrimes, i amb passió, i amb enuig, i amb pena, i amb desesperació, i amb lectures, i amb amistats, i amb il·lusions, i amb certeses, i amb dubtes, i amb familiars, i amb compromís, la Batalla de València. Era jovenet però ja valencianista catalanista. I este text de Cucarella em sembla una màxima expressió del desastre: un adherit d’aquell nacionalisme «quasicatalà» a València, moviment sempre orgullós de posseir ―de fer seues― la racionalitat i l’anàlisi científica (com a mínim així semblava que s’esdevenia quan jo era catalanista valencià), pensa vèncer discursivament Baydal et alii ―el nacionalisme valencià que només es proclama valencià― amerant-se d’indignació. Massa testicular, em pense.

El debat en el BLOC i la identitat nacional.

2009-01-23T08:54:00.003+01:00

http://www.thundercloud.net/screensavers/demo/clock_screen02.jpg

Ahir vaig penjar, finalment, una carta oberta a Eliseu Climent, persona amb la que sempre he mantingut -i pense mantindre- relacions molt cordials. Crec que és una missiva oportuna en el context actual:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/12/carta-oberta-eliseu-climent.html
Potser m'equivoque i, com diu un dels comentaristes al post, allò que s'ha de fer ara és deixar "en pau d'una vegada" els "catalanistes", que ja no estarien "per romanços". Al respecte em resulta curiós observar quines actituds han pogut acabar destil·lant persones del catalanisme valencià, autodipositari tradicional de la "racionalitat": ara debatre a sac sobre les percepcions al voltant de la identitat nacional són "romanços". Perfecte: són tan "romanços" que el catalanisme valencià no té cap horitzó possible de complicitat amb sectors decisius de la societat valenciana. Són tan "romanços" que, si és pel catalanisme valencià, el nacionalisme espanyolista pot gitar-se a dormir ben tranquil sobre les costes i les muntanyes del Levante feliz ple de terres mítiques i fórmules 1 (construïdes per Eduardo Zaplana i Francisco Camps i ja beneïdes per Jorge Alarte).
Potser molta gent del Bloc, quan s'acosta l'hora de la veritat, experimenta un cert vèrtigen. Ho entenc fins a cert punt. Però crec que l'opció no és la paràlisi que potser s'albira: una identitat nacional valenciana no és, només, la summa de les identitats locals i comarcals tradicionals, per més que el Bloc, i en el si d'algunes d'aquelles, haja pogut obrir-se camí amb "pràctiques" heretades i renovades. No: la identitat nacional valenciana només podrà bastir-se si, al conjunt d'afirmacions locals i comarcals existents, afegim un poderós sentiment d'adscripció comunitària que, ves per on, no pot construir-se contra la idea de "valencianitat" creada durant vint-i-sis anys d'institucionalització autonòmica. Una institucionalització autonòmica que, no ho oblidem, s'ha fet a cavall de totes les terres que bategem com a valencianes, incloent-hi el cada vegada més gran hinterland veritable de la ciutat de València, on habiten moltes més persones que el milió i mig tradicionalment atribuït a l'estricta àrea metropolitana.
Em permetreu un epíleg dedicat a tots aquells autoproclamats "catalanistes" que pensen que el "valencianisme de conciliació" o "de construcció" és, només, una ocurrència de cervells desficiosos del Cap i Casal i rodalies: el futur nacional dels valencians no es jugarà mai més amb els paràmetres que Vicent Franch retratava humorísticament en la seua part de Document 88, quan definia "catalanista" com aquella persona que ―carregada amb la suposada solidesa argumental que la teorització fusteriana proporcionava― era incapaç de convéncer de les "quatre veritats bàsiques" el cosí que regentava la gasolinera en l'entrada del poble o de la ciutat mitjana. I tampoc es "guanyarà el país" fent com feia un amic meu, subscriptor de quatre o cinc exemplars de l'Avui, comprats amb l'objectiu de deixar-los "oblidats" en el casino i en alguns bars perquè, al seu parer, "algo farà"...

Escòcia. Millor dit: un poquet d'Escòcia.

2009-01-22T17:56:00.005+01:00

http://www.scotlandsupportersclub.co.uk/scottish_football.cfm?curpageid=1365

Vaja per davant que la meua estada a Escòcia no té per objectiu assabentar-me sobre les perspectives de l'independentisme escocés: tinc propòsits més modestos, com ara passar-m'ho d'allò més bé en la capital de la nació més septentrional de Gran Bretanya.
No obstant el que acabe de dir, sí tinc ulls per a algunes coses: a l'Edimburg turístic quasi no oneja la bandera britànica llevat que es tracte de seus d'organismes oficials, de bancs o de determinats espais com ara el castell; en paral·lel al fet ressenyat, l'hegemonia de la bandera escocesa oficial (amb el sotuer o aspa de Sant Andreu) és aclaparadora tant en les botigues com en molts indrets de la geografia edimburgesa, i també en els objectes de la quotidinaeïtat i en els productes kitsch (coents) locals, destinats al consum dels altres escocesos, dels anglesos, dels europeus, dels nordamericans...
El centre de la ciutat no ostenta cap pintada que l'embrute: independentisme o unionisme educats, en tot cas; i la premsa (el diari The Scotsman) tampoc no dedica ni un trosset de les seues pàgines al debat sobre la possible separació d'Escòcia respecte el Regne Unit: l'esmentat periòdic parla estos dies de la crisi, de fallides bancàries, de Barak Hussein Obama i de Robert Burns, el poeta nacional per excel·lència, romàntic, nascut fa dos segles i mig.
Burns també es fa present a les llibreries, a Waterstone's sense anar més lluny. Ací, on moltes persones fullegen i compren llibres, el debat identitari es percep amb certa intensitat: en les prestatgeries es veuen diverses històries generals d'Escòcia, així com molts llibres sobre episodis concrets del passat escocés i sobre "la qüestió nacional". I no hi manquen tampoc volums sobre el gaèlic (la llengua cèltica del septentrió d'Escòcia), i sobre l'scots, la varietat lingüística controvertida que ―derivada de l'anglés medieval― disposa de gruixuts diccionaris privatius.
Mentre passege i compre per la ciutat nova (neoclàssica "georgiana", bastida a cavall dels segles XVIII i XIX i francament espectacular), la "valencianitis" m'ataca, i em pregunte inesperadament si algunes persones del Bloc acabaran mitigant l'anunciada oposició a la ponència del Bloc. I també em pregunte, de sobte, si la gent del setmanari El Temps li haurà pogut entregar ja a Eliseu Climent còpia del contingut d'un post que he penjat este matí i he remés a la revista:
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/12/carta-oberta-eliseu-climent.html

L'entrevista d'EL PUNT i la ponència del BLOC.

2009-01-03T15:53:00.031+01:00

http://adarlingjourney.blogspot.com/

En este post transcric l'entrevista, realitzada per Enric Orts i publicada en el número 518 del setmanari El Punt (corresponent al diumenge 4 de gener de 2009), que porta per títol «Rafael Company» i n'ocupa les pàgines 11, 12 i 13. A més de les il·lustracions, ací he afegit al text original algunes redaccions complementàries o modificacions ―les significatives, en color blau― amb l'ànim de fer més entenedores algunes de les meues declaracions, incloent-hi les referides a la ja famosa ponència del BLOC (elaborada per tal de summar adhesions al projecte i de facilitar la confluència amb majors segments socials).

1. Estem davant un ressorgiment de la tercera via?
Jo percep l’actual procés com la confluència de diferents generacions i de diverses línies de pensament, algunes de directament relacionades amb allò que va ser conegut com «la tercera via» valenciana i unes altres no: alguns visquérem els debats iniciats pels llibres Revisio al conflicte valencià (de Xavier Marí), De impura natione (de Damià Mollà i d'Eduard Mira) i Document 88 (d'Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal); altres abraçaren el valencianisme nacional arran el Congrés de l’Eliana de la Unitat del Poble Valencià i/o la publicació de Sobre la nació dels valencians (de Joan Francesc Mira); unes altres individualitats provenen de la Unio Valenciana d'Hèctor Villalba; unes altres s’han forjat amb reflexions privatives, i han encunyat termes com «valencianisme de construcció»: estes últimes, de menor edat i en bona part vertebrades entorn de valencianisme.com i de Pere Fuset, no volen arrossegar les antigues polèmiques, i aposten simplement per allò que entenen com el millor instrument per a garantir la continuïtat dels valencians com a Poble.

http://annanoticies.com/2007/01/page/2/

2. En tot cas: per què ara?
Crec que hauríem d’enumerar diversos motius per a explicar el moment d’efervescència valencianista que vivim: una raó molt important seria la distància existent entre la realitat nacionalitària percebuda ―i abraçada― per la gran majoria de la societat valenciana, i les propostes més o menys explícites del principal actor del valencianisme polític. Esta distància, que en el camp simbòlic és particularment cridanera, ha conduït a les reflexions recollides en bona part dels documents que el Bloc Nacionalista Valencià debatrà en el V Congrés. La reflexió del BLOC s’esdevé després del traumàtic trencament del grup parlamentari Compromís pel País Valencià, un fet que implica qüestionar-se el paper en la societat, la capacitat transformadora dels partits en contextos com el nostre (amb mitjans de comunicació de titularitat pública que estan, només, al servici dels interessos del PP valencià), i les possibilitats de bastir consensos més amplis.
Un altre motiu és la pervivència a través dels anys del discurs valencianista integrador: bé mitjançant l’activitat d’entitats com ara Tirant lo Blanc (TLB), bé a través de xarxes personals de relacions i de complicitats, o bé per obra i gràcia d’articles de premsa publicats ací i a Barcelona (com ara determinades col·laboracions de Xavier Bru de Sala, Josep-Vicent Boira, Salvador Enguix o Enric Juliana aparegudes al periòdic La Vanguardia, per exemple). Esta presència, discreta o notòria, s’ha fet operativa quan les circumstàncies ho han permés: posem per cas, en la recent mobilització ―tan gratificant i engrescadora― al voltant del 90é aniversari de la Declaració Valencianista de 1918:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf
Un tercer motiu que pot ajudar a entendre les coses que vivim és el rol fonamental dels bloggers valencianistes, capaços de convertir Internet en un espai de reflexió i de difusió de la reivindicació nacionalitària: sense l’univers virtual el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà (CAV) no hauria existit, per exemple.
I last, but not least, el paper jugat pels mitjans de comunicació: en definitiva teniu el poder de posar cara i ulls a tot açò, o de negar el pa i la sal a les coses que estan passant.

http://www.aplecestalvi.org/2007/12/28/noticia-daplec-a-el-punt/

3. Què va passar per a que el valencianisme de conciliació no tinguera un ressò polític més ample en els anys 80 i els principis dels 90? Quines diferències troba ara respecte a aquella època?
En primer lloc s’ha de pensar en la correlació de les forces d’obediència no estatal existent en aquell moment: una Unitat del Poble Valencià capficada a construir nacionalment els «Països Catalans» (com a mínim en la teoria dels papers aprovats en els corresponents congressos); un Partit Valencià Nacionalista amb escàs predicament en vots; l’Esquerra Nacionalista Valenciana, també amb força electoral reduïda; i una Unio Valenciana amb suport notori i ben lligada encara als seus orígens. L’intent de la Convergència Democràtica Valenciana ―ja ben complicat per se― va demostrar-se finalment inviable, i el valencianisme que l’havia impulsat va circumscriure’s a l’activitat cívica (TLB, Joventut Valencianista).
Ara disposem d’una força plural, d’orígens fusterians i d’orientació progressista ―el BLOC, que aposta per la construcció de la «nació valenciana»― i de dos formacions més menudes també d’estricta obediència valenciana: Iniciativa, la separació de la qual respecte a Esquerra Unida és encara recent, i Units per Valéncia, que s’identifica amb el valencianisme nacional des del bagatge tricolor i des de l’orientació democristiana. Igualment democristiana és l’orientació de la Unió Democràtica del Poble Valencià, però actualment es tractaria d’una formació cívico-política més que d’un partit a l’ús.
I, finalment, també hem de referir tres iniciatives que actuen concertadament: Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià i República Valenciana.
En tot cas, i amb caràcter general: després de les experiències viscudes, ara n’hi ha ―majoritàriament― una major dosi de realisme.

Primera edició (1960) del Vocabulari Valencià-Castellà de Fancesc Ferrer Pastor.

4. La conciliació dels valencianistes passa per reconéixer el passat o per llançar-ne terra a l'estil de la Guerra Civil espanyola? Li ho dic perquè aquells que militen en l'univers fusterià tenen algun retret a fer respecte als tricolors, o almenys respecte a aquell valencianisme que formà part d'Unió Valenciana, com ara que en molts casos renunciaren a la seua ―qüestionada, però seua al cap i a la fi― normativa i preferiren el castellà o que explotaren l'anticatalanisme com a eina política.
Per bé que allò que més m’ocupa és la dimensió de futur del valencianisme, jo no crec que s’haja de tirar terra al damunt de res. En qualsevol cas, potser eixes persones que comentes no recorden que, des de fa més de vint anys, s’esdevenen reflexions sobre totes les coses positives i negatives que van passar. Més et diré: en temps de Futur Valencià, i en el si del mateix nacionalisme tricolor, ja es va posar de relleu amb ànim de «denúncia» alguna de les qüestions que esmentes, i per exemple en el llibre La guerra insidiosa, d’Àngel Calpe, escrit a la primeria dels anys noranta i publicat el 1995, se’n parlava de la instrumentalització de l’univers simbòlic «blavero» per obra i gràcia de Maria Consuelo Reyna i de la resta del regionalisme espanyolista de dreta dura, franquista, enemic de tot nacionalisme valencià possible.

La imatge original, sense modificació, en:
http://www.spicebazaar.com.au/cgi-bin/oscommerce/index.php?cPath=21

5. Què va representar Futur Valencià en el context del valencianisme de conciliació?
Futur Valencià era la plasmació, en l’activitat pública, de les possibilitats d’enteniment entre persones que ens havíem enfrontat. I era també el camp de proves per a la viabilitat d’un valencianisme que amerara sectors socials inicialment no massa proclius.

6. Recentment s’ha aconseguit que Ramon Lapiedra i Hèctor Villalba signen un mateix paper: Per un compromís polític valencianista. Fins a quin punt la idea de la necessitat d'un valencianisme de concòrdia està estesa entre la societat civil?
En primer lloc hauríem de parlar de la generositat i del fair play de les persones que esmentes, de les altres que firmaren el manifest, i d’algunes més que també haurien pogut fer-ho. A més em pense que existix un desig «latent» al respecte en alguns sectors socials valencians. I també assenyale un desig explícit entre diverses individualitats de Catalunya que, ben lluny de les posicions irredentistes vigents en alguns àmbits, comencen a seguir amb summa atenció i simpatia el debat obert ací... i allà.

http://www.correos.es/comun/filatelia/2006/0450_06-seleccionaSello.asp?IdSello=5112006

7. El BLOC es prepara per al seu congrés amb una ponència que assumeix la simbologia oficial. Dos preguntes: 1-Què li pareix el contingut, va en la línia del que defensa el Centre d'Actuació Valencianista, CAV? 2-És cert que vosté ha col·laborat directa o indirectament en la seua redacció?
La redacció de la ponència del BLOC sobre aspectes simbòlics implica una voluntat de retrobament que és compartida pels membres del CAV, i ―el que és més important― que pot connectar amb una part de la ciutadania susceptible de fer costat, electoralment i cívicament, a una opció política de reivindicació valencianista. Ho dic com ho pense: si els militants del BLOC assumim col·lectivament una série de coses, i ho fem ben convençuts com a conseqüència del debat que tot just ha començat, estarem enfortint les possibilitats d'enteniment de l'organització amb més sectors del cos social valencià, de la societat real que ens envolta. Fa només uns dies, Vicent Baydal ho expressava així centrant-se en la qüestió de les banderes:

«Qui vulga fer com que no ha passat res, que continue fent forat, però dubte que molta més gent es refugie en eixa mateixa trinxera; hissar la senyera tricolor ―sense amagar la quadribarrada nua perquè no seria de rebut― és simplement un acte de responsabilitat política i de conseqüència nacionalista per a qualsevol projecte que es considere netament valencianista. Com hem vist, Fuster no triava una per simple veritat històrica sinó perquè era la catalana; nosaltres el mateix: triem la que ja reuneix els afectes de molts valencians i l'única que és privativament valenciana. Ni espanyola ni catalana, simplement valenciana. Cal, però, que la societat s'assabente d'esta tria...». http://www.ventdcabylia.com/2008/12/unim-nos-valencians.html

Pel que fa a la qüestió de les meues hipotètiques participacions en el ponència, ni n'he format part, ni he aconsellat els seus membres al respecte. En tot cas estic ben content del resultat perquè es tracta d’uns paràgrafs aprovats per persones amb diferents percepcions, capaces de fer apostes històriques amb una gran sensibilitat: no només és important quines coses s’hi diuen, sinó també com s’hi diuen.

8. És el BLOC el principal referent polític del Centre d'Actuació Valencianista?
El BLOC és, ara per ara, l’organització més important del valencianisme polític, però el Centre d’Actuació Valencianista és una organització plural des de la perspectiva partidista. I és des d’esta pluralitat que el CAV vol contribuir a ampliar la base social que dóna suport a les forces que conformen el valencianisme: només l’existència d'una oferta política pròpia i forta, podrà fer que els drets de la nostra ciutadania passen a ser prioritat de l’agenda dels governs.

http://www.blocjove.org/web/content/view/450/16/

9. A Joan Francesc Mira se'l considera l'autor intel·lectual del gir ideològic de l'antiga UPV en el congrés de l'Eliana. Compararia el seu llibre Sobre la nació dels valencians amb Document 88, de què vosté és coautor?
En l’agost passat, en el punt 3.11 d'un post del meu bloc personal, vaig poder fer algunes consideracions al respecte d’esta obra de Joan F. Mira: http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/08/valncia-contrapersenseamb-catalunya.html

Atenent el contrastat prestigi de l’autor i a la influència positiva que el llibre ha tingut, sóc de l’opinió que havia d’haver-lo publicat molt abans, quan les reflexions en favor de la construcció d’un valencianisme nacional ―veritable rovell de l’ou d’aquells escrits, per damunt d’altres consideracions que se’n puguen fer― només rebien el menyspreu de l’stablishment dels seguidors de l’obra política de Joan Fuster.

10. En Document 88 voste suggeria la necessitat de crear una acadèmia. Creu que Zaplana li va llevar la idea?
En la meua part de Document 88 s’advoca per una acadèmia catalano-valenciano-balear de la llengua, com han fet tants valencians amb anterioritat. El que tenim ara és, des de la perspectiva simbòlica, molt gratificant per a importants sectors de la nostra ciutadania: s’afirma que la llengua és compartida (això es recollia ja en el famós Dictamen del Consell Valencià de Cultura de 1998) i la competència normativa s’atorga a un organisme estrictament valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de la qual sempre m’he mostrat partidari.

11. Hi ha gent que creu l'aposta pel valencianisme de conciliació representa una renúncia intolerable i que paga la pena “morir dret” sense abandonar l'ortodòxia abans de fer cap concessió. Què opina d'aquesta actitud?
Qualsevol persona té dret a participar de la ideologia nacionalista que més li plaga. O a afirmar-se com a no nacionalista. He de suposar que, en primer lloc, em parles de persones que es consideren catalans de València i que, evidentment, desperten una mínima adhesió entre la nostra ciutadania (durant les eleccions i al marge de les eleccions). Potser també em parles d’altres individualitats que militen en el BLOC o en entitats que es reclamen valencianistes: crec que en este cas la pregunta a fer és: «¿no té dret el Poble Valencià a disposar d’una nòmina d’activistes que s’acosten, sincerament, a les pulsions i desitjos existents ara i ací i (amb la complicitat de bona part de la ciutadania) es convertisquen en eficaços instruments de transformació social?».

Portada de l’àlbum de fotografies publicat per Federico Doménech (editor del periòdic Las Provincias) arran la Diada Nacional del País Valencià del 9 d’octubre de 1977. Les il·lusions col·lectives encara estaven intactes en la nostra societat, on no havia començat el dramàtic procés conegut com la «Batalla de València».

12. Com valora globalment l'actuació d'Eliseu Climent en aquests últims 30 anys? Creu que ha sigut un obstacle per a la consolidació d'un moviment valencianista polític fort?
Em permetràs que només em faça una pregunta en veu alta: l’editor de De impura natione i de Document 88, Eliseu Climent ¿pensa seguir apostant pel molt minoritari nacionalisme català a València i, també, per la tradicional fusió entre dosis de catalanisme cultural i d’espanyolisme polític?

13. Una última qüestió: el blog del Centre d'Actuació Valencianista té penjat en un lloc preeminent un vídeo de Vicent González Lizondo. Es tracta d'un reconeixement a la seua figura?
No cal fer eixa lectura: el bloc del CAV és una «herència» que devem a la generositat de qui, amb el nom de «Faustí Barberà», va fer possible la convocatòria que instituí l’entitat. El vídeo que comentes és un fragment de l’acte de constitució formal de la finalment fracassada Convergència Democràtica Valenciana, i té un contingut prou interessant: Vicent González Lizondo hi afirma, cap al final, la seua voluntat d’enteniment amb les altres forces i anuncia que, en eixe camí, en alguna cosa s’haurà de cedir... Al tall d'esta pregunta vull aclarir que, com a conseqüència del meu «retorn» a l'activitat pública valencianista, figures com ara la de Lizondo han abandonat el remot espai en què el meu cervell les havia deixades. Fa uns dies he enllestit ―amb bona cosa d'incomoditats i de records amargs― un post monogràfic al respecte, on he intentat més que res ser honest amb mi mateix. En qualsevol cas: de la lectura de l'esmentat post pot endevinar-se que, amb el pas del temps, m'abellix molt poc continuar endinsant-me en els fets de la «Batalla de València», i que confie i desitge que ho faça la gent amb molt més d'ofici i de distància emotiva: http://rafaelcompany.blogspot.com/2009/01/lizondo.html

Lizondo.

2009-01-01T21:02:00.012+01:00

http://www.sindicatoucentral.cl/

En les pàgines 250 i 251 del llibre Document 88 vaig recollir diversos testimonis de la loquacitat de Vicent González Lizondo, publicats en la premsa valentina allà pels mesos de gener i de febrer de 1987: el llavors líder incontestable d’Unio Valenciana (UV) semblava haver rebut amb tota dolçor la publicació de l’obra de Damià Mollà i d’Eduard Mira De impura natione, i havia arribat a preguntar-se en públic coses tan «esperançadores» com si la cultura catalànica es limitava a la qüestió lingüística (ja sabeu: «Comunitat Catalànica» era el nom defés als inicis dels anys seixanta per Xavier Casp, Miquel Adlert et alii per a reflectir els lligams entre catalans, valencians, baleàrics, etc.).
Lizondo també s’hi havia permés afirmar que no li importaria portar el Penó de la Conquesta i que estava disposat a acceptar el terme País Valencià. Fins i tot va fer una gran professió de fe: hay que escuchar siempre al que piensa diferente.
Però les esmentades pàgines de Document 88 no es limitaven a reproduir aquelles manifestacions tan sorprenents per a mi: en el meu text també apareixia reflectida la temença que «els plantejaments oberturistes» foren definitivament anihilats en el si del que jo qualificava com a altures «del vessant electoral del blaverisme»: no debades ja en l’agost del mateix any Lizondo l’emprenia contra el conseller Ciprià Ciscar i li retreia l’absurdo “polaco” que usted está imponiendo.
Els meus records personals de Lizondo, com en la selecció de textos efectuada en aquelles dos pàgines, es mouen entre els conformats per les esperances i els motivats per la discrepància més absoluta i per les decepcions. Si he citat algunes de les expectatives positives que el dirigent d’UV em va activar, just és que ara esmente els pitjors records que en conserve:
En primer lloc, he tingut sempre molt vives unes declaracions seues al diari Las Provincias, després d’una manifestació organitzada per Acció Cultural del País Valencià on grups de joves pancatalanistes (i radicalitzats) havien protagonitzat aldarulls: la próxima vez, correrá la sangre, va dir. O una cosa molt i molt pareguda.
Igualment recorde aquell episodi lamentable en que es dirigí per carta als pares dels jovenets expulsats d’UV, acusant estos de ser una espècie d’Herri Batasuna valenciana (extrem que, si no recorde malament, també va explicitar-se a la premsa).
Finalment, i en el meu deure particular contra Lizondo, també figura molt destacadament el fet que, en ocasió del trencament dels vidres de la Societat Coral el Micalet de València com a bàrbara «resposta» a un acte d’ERC celebrat allà, Lizondo no va condemnar aquell acte violent tan decididament com jo esperava: aquella actitud lizondista era inassumible per a mi, i llavors vaig creuar el Rubicó del desencís amb la Convergència Democràtica Valenciana (CDV) que agrupava forces com UV, allò que podia aportar Rafael Blasco... i el Partit Valencià Nacionalista (PVN) on jo militava llavors.
Justament el fet d’haver possibilitat l’existència d’aquella operació política, tan complexa, havia constituït un dels motius per a la meua esperança respecte Lizondo: el personatge en qüestió seria capaç de reinventar-se? En el vídeo que està penjat en l’antic bloc de Faustí Barberà, actual espai de comunicació del Centre d’Actuació Valencianista (http://faustibarbera.blogspot.com/), es pot contemplar una part del discurs de Lizondo durant la presentació pública de la CDV. Com he volgut remarcar en l’entrevista (realitzada per Enric Orts) que publica el setmanari El Punt en uns dies, el diumenge 4 de gener, cap al final del vídeo pot escoltar-se l’oferiment d’enteniment que el líder unionista planteja a les altres forces presents, així com una manifestació importantíssima: que fer possible l’encontre entre aquelles sensibilitats implicaria cedir en alguna cosa...
Mentiria si diguera que la mort de Lizondo, millor dit, aquell infart transmés en directe per televisió, no va afectar-me. I tant: les imatges de les descàrregues del desfibrilador sobre el cor de l’antigament totpoderós fundador d’UV no éren fàcils d’oblidar, i a mi em movien a sentir unes «coses» que aquell polític mai m’havia provocat en vida.
Poc després Joan Francesc Mira, l'autor de Crítica de la nació pura i de Sobre la nació dels valencians i president d'Acció Cultural del País Valencià, va dedicar a Lizondo en el setmanari El Temps ―ni més ni manco― una necrològica que li seria retreta: un dels adversaris catalanistes de les apostes polítiques de Mira, Toni Cucarella, afirmaria que aquella redacció sobre Vicent González Lizondo «destil·lava comprensió i, fins i tot, admiració».
Bé: els anys passaren, i Lizondo fou incorporat per Eduardo Zaplana (supose que amb l’imprescindible concurs de Rafael Blasco) al patrimoni simbòlic del Partit Popular de la Comunitat Valenciana. Encara tinc en el cap un acudit d'Ortifus en el diari Levante-EMV on es veia un grup de militants populars, espentats per la pala d'una excavadora, mentre deien coralment alguna cosa com nosotros asistiremos voluntariamente a la cena en homenaje a Lizondo...
En qualsevol cas, els records es van acabar fent ombres, també en mi.
Però des que participe en tot açò dels blocs d'Internet, les reflexions sobre Lizondo m'ha ocupat en diverses ocasions. Ara, arran la publicació de l’esmentada entrevista en El Punt, he considerat oportú traure a la llum algunes percepcions personals i intransferibles que em resultaven ben difícils de condensar davant el periodista. Ho lamente: no he destil·lat, encara, la frase breu sobre Lizondo que em permeta comunicar tots els matisos que crec s'hi han de recollir...

Carta oberta a Eliseu Climent.

2008-12-31T01:22:00.019+01:00

http://www.ua.es/dossierprensa/1997/10/18/19.jpg

Bon dia tingues, benvolgut Eliseu Climent:
El setmanari EL PUNT va publicar el 4 de gener passat una extensa entrevista realitzada per Enric Orts. La persona objecte de les preguntes vaig ser jo, i el ventall de qüestions que se'm va dirigir girava entorn del valencianisme.
A la mitjania de 2008, t’ho assegure Eliseu, no haguera pogut ni sospitar totes les coses que, des del passat setembre, s’han esdevingut: una persona que utilitzava el nom de «Faustí Barberà» en els seus posts d’Internet va ser capaç de reunir a la ciutat de València, el 13 de setembre, valencianistes de passats i presents ben diferents; les persones allà reunides ―amb moltes altres més― acabàrem conformant el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà; esta entitat va afegir els seus esforços a l’ACV Tirant lo Blanc (TLB) de cara a la commemoració del 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, i TLB organitzà a l’efecte un ben exitós sopar i va editar un interessant llibre. A més, el manifest «Per un compromís polític valencianista» impulsat arran de l’esmentada celebració, aconseguí l’adhesió d’individualitats de molts àmbits i de moltes tendències del valencianisme (en molt bona part conegudes teues, Eliseu).

Al mateix temps, en Internet, seguien els debats i les propostes, les reflexions que venien de lluny, i els pensaments que es concretaven per primera vegada: bloggers i blocs de l’autodefinit com a «valencianisme de construcció» enllestien línies discursives i propostes.
I, pràcticament al mateix temps també, i en el si dels partits, es produïen fets molt significatius: per un costat, l’Opció Nacionalista Valenciana impulsava el congrés d’Units x Valéncia, força que quedava identificada amb el personalisme comunitari (la democràcia cristiana sense empelts del neoliberalisme del campe-qui-puga). Per la seua part, la principal formació del valencianisme polític, el Bloc Nacionalista Valencià, traïa a la llum ―gràcies a un grup molt plural de militants― una ponència política i estratègica qualificada d’històrica per alguna de les seues apostes simbòliques, tan integradores.

http://blog.edidablog.it/files/Image/rob/vitruvio1.JPG

El debat final de l’esmentada ponència s’esdevindrà en el V Congrés del BLOC, els pròxims 28 de febrer i 1 de març, i segons quin siga el resultat últim de la discussió ―a hores d'ara encara falten pronunciaments i transaccions― estaríem en condicions de saber si és possible el pacte entre el BLOC i la societat valenciana existent a hores d’ara: la que viu i treballa (o té problemes per a trobar treball) en esta nacionalitat històrica de cinc milions d’habitants, comunitat autònoma des de fa vint-i-sis anys, que és coneguda en el món ―quan ho és― baix els plecs d’una senyera privativa que, lògicament, té la major part del seu disseny compartit amb els altres països de la Corona d’Aragó.

Moltes coses en poc de temps, sí, Eliseu. Moltes coses que delimiten camins continuats o encetats amb la mirada posada necessàriament en el pervindre, en eixe futur que ha de ser gestionat per gent actualment tan jove que ―en la intimitat dels e-mails― decidix prescindir de la correcció política davant, fins i tot, un ancià tan suposadament ve(ul)nerable com jo:
«Ens agradaria deslligar-nos de les dèries i dels clixés que arrossegueu els més majors. Només així ―pensem― podrem entusiasmar altra gent allunyada de les lluites internes nacionalistes; amb un missatge nou i no pendent dels fusterians, dels blaveros, de les terceres vies i de les mares que els van parir».
Clar com l’aigua més clara, benvolgut Eliseu artífex de la campanya TVV en valencià!: front l’endogàmia de la temptació outsider, front tot allò que tant ha contribuït a retratar-nos com a estranys, front el fer bona la caricatura que els altres han confeccionat de nosaltres... hem de bastir un valencianisme unit i fort que no es pose pals a les seues mateixes rodes. Què n’opines, Eliseu?
Un valencianisme d’ampli espectre, que servant determinades posicions com a capital privatiu de les forces concertades, estiga amerat de polítiques socials que uns desitgen dur a terme en nom de la caritat, altres per mor de la solidaritat, i altres en defensa de la fraternitat; un valencianisme que finalment dóne per resolts els problemes ―de naturalesa essencialista― que altres ens han induït i que, en bona part, nosaltres hem contribuït a crear i a mantindre.

Supose que ja coneixes, benvolgut Eliseu, que el passat 28 de desembre i en un bloc d’Internet, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va ser l’epicentre d’una innocentada:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1328&Itemid=1
Segons els autors d’esta broma (tot s’ha de dir: jovenets de contrastat enginy), estaves disposat a repensar moltes coses. Tantes que et converties, i converties de retruc ACPV, en un factor ben útil per a un futur nacional valencià.
El plantejament de la broma estava tan ben fet, i tanta gent desitjava que el contingut de l’aparent notícia responguera a la realitat, que conec algunes persones que sentiren una puntada d’alegria i d’esperança en començar a llegir el text penjat en valencianisme.com.
Per uns moments esta gent va pensar, Eliseu editor de De impura natione, que per fi t’havies oblidat d’esta fase teua... com ho diríem... sí: tan ERC! Tan ERC d’ací i d’allà... i tan susceptible d’impulsar la mixtura entre la catalanitat cultural més sofisticada i la més pura espanyolitat política.
Potser no t’ho creuràs però determinades persones, en vore negre sobre blanc la suposada evolució d’Acció Cultural, van imaginar que a pesar d’aquella jovenívola conversió teua al «catalanisme» per obra i gràcia de Xavier Casp (segons vas narrar en el cèlebre Del roig al blau i has proclamat en premsa), acabava de canviar alguna cosa. Que ja no era igual el teu pensament perquè, de sobte, començaves a mirar «aquesta terra» amb uns ulls més receptius a les noves ―i punyents― realitats socials, econòmiques, demogràfiques, culturals... Que volies escoltar, per fi, tota la pluralitat de veus de la societat valenciana que passeja cada dia pels carrers de les ciutats i dels pobles i que ―molt i molt i molt i molt majoritàriament― no té ni la més mínima intenció d’autopercebre’s com a catalana, ni sembla massa entusiasmada quan veu descendre (des de balcons ubicats en cèntriques places) els senyals més reivindicatius de la nació que ni està per ací, ni hi és esperada.
Era 28 de desembre, però: una ullada al calendari de l’agenda del telèfon mòbil va ser prou per a desfer l’encanteri. I el valencianisme que pretén la nacionalització privativa dels valencians continua sense poder comptar amb tu: el «tu» que inclou totes aquelles virtuts i rutines que, a més de fer-te tan cèlebre, t’han permés ser un gran gestor cultural, i polític, des dels temps del franquisme.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Octubre_Centre_de_Cultura_Contempor%C3%A0nia

T’ho dic amb tota la sinceritat què sóc capaç: capficat com estic en estes sendes del valencianisme intergeneracional, plural i decidit a intentar la seducció social, no acabe d’entendre per quines motivacions el teu full de ruta ideològic és, justament ara, el que és. Per quina raó, i a diferència de tanta altra gent, no et veus amb cor de contribuir a la il·lusió col·lectiva capaç de generar una valencianitat tan enfortida, tan enfortida, que poguera esdevindre nacional.
Per últim: no acabe d’entendre per què no mires Catalunya de la forma com la majoria de la ciutadania valenciana podria arribar a fer-ho: com la societat germana ―germana i punt― amb la qual està obert el camí de les joint ventures profitoses per a totes les parts. A Catalunya, diuen, n’hi ha prou gent que tot açò comença a entendre-ho: que saben que l’irredentisme català és un autèntic desastre donades les repercussions que té a València, és a dir, que ja coneixen que els grans beneficiats per les activitats del pancatalanisme tardà no són, de lluny, ni els valencianistes ni la nostra llengua pròpia... i compartida. Per cert, són les mateixes conclusions, si fa no fa, que Jordi Pujol va explicitar públicament en mig d’una de les cerimònies d’entrega dels Premis Octubre ja fa prou anys.
Sí: segons sembla són cada vegada més els catalans que, en guaitar cap al seu migdia, preferirien trobar-se de nassos amb un Poble Valencià sense les profundes escissions que tantes energies i possibilitats han malbaratat.
Benvolgut Eliseu que em vas tractar sempre tan magníficament, rep una ben forta abraçada.

L'agenda del valencianisme polític, de 1918 a 2009.

2008-12-30T16:06:00.031+01:00

Este post és una revisió, amb il·lustracions, i mínimes correccions i afegits, de «L’agenda del nacionalisme valencià: 1918-2008», text publicat per mi en el llibre commemoratiu 90 anys de la Declaració Valencianista, editat per l’ACV Tirant lo Blanc el novembre de 2008:
http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalencianista.pdf

1. UNES «PROVOCACIONS»
El 14 de novembre de 1918, i en la primera pàgina del número corresponent del diari La correspondencia de Valencia, va vore la llum la «Declaració Valencianista». Fa molt de temps des d’aquell 1918, quan Europa encara fumejava endolada després de la «Gran Guerra» i es creïa en la possible instauració d’una pau permanent.

Des de les acaballes de la segona dècada del segle XX, s’han succeït unes quantes generacions de ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a les tres províncies que conformaren, amb límits prou aproximats, el regne de València.
Perdó: potser algú pense que la redacció immediatament anterior és una miqueta descarnada, massa asèptica, i no li’n falta raó. Intentaré de fer-la més compromesa:
«Des d’aquells anys han viscut ací, en tres de les províncies del Llevant, milions de membres de la nació espanyola».Ara sí: ara el compromís és molt evident perquè la redacció és profundament nacionalista... Nacionalista espanyola, òbviament, elaborada tenint en compte l’adscripció nacional que ―molt majoritàriament― ha abraçat el nostre poble en estes nou dècades transcorregudes des del 1918, i molt abans.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Provincias_de_Espa%C3%B1a_centrado.svg

2. UNES «MATISACIONS»
L’epígraf que acabeu de llegir no diu cap mentida, però ―tractant-se com es tracta d’un conjunt de «provocacions»―, tampoc no diu tota la veritat: és cert que des dels temps d’Alfons XIII com a rei constitucional fins a l’actualitat (quan el seu nét Joan Carles I regna a Espanya com a màxima expressió d’una monarquia constitucional i autonòmica), la immensa majoria de les persones que han passat ací les seues vides s’ha sentit part d’una nació compartida amb catalans, balears, andalusos, castellans, etc.
Però no és menys cert, que en l’altra cara d’esta moneda, s’ha mantingut també vigent una adscripció regional que ―sense posar en dubte ni la unitat de l’estat, ni la confluència «espiritual» dels valencians amb la resta dels ciutadans espanyols― ha servat i reinventat característiques d’una personalitat específicament valenciana.
He de remetre-vos a un dels nostres historiadors de l’última fornada, Ferran Archilés, per tal que s’endinseu ―si així ho desitgeu― en el món del regionalisme valencià, del fenomen que, amerat de valors i discursos de la Renaixença, i a més de perseverar en el seu propòsit de continuar com a bien entendido, acabaria fornint malgré lui bases per a les reivindicacions nacionalistes sorgides a la València anterior la victòria franquista [1].
[1] Ferran Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», en Teresa Carnero & Ferran Archilés, eds.: Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, Publicacions de la Universitat de València, València, 2007, pàgs. 143-185.

3. UNES «POSSIBILITATS»
Menos da una piedra, sí: nació espanyola i regió valenciana, però també una constel·lació de propostes per a una comunitat nacional imaginada entre Oriola i Morella o, si ha sigut el cas, entre Oriola ―o Guardamar― i Salses.
Valencians prolífics, decididament. Noranta anys donen per a molt, abans, durant i després dels escrits de Joan Fuster. Fins i tot, per a somniar del Segura als Alps en un espai occitano-romànic (re)construït amb versos de trovadors i semblances culturals com a bandera.
Des d’ací, doncs, i molt sovint des del mateix interior de les creus de terme del nostre Cap i Casal, hem deixat volar el cervell en favor de Grans Occitànies, de Grans Catalunyes unitàries o confederals, de Grans Valències igualment irredentistes (ai! Cabdet...), i de Grans Espanyes, pluriregionals o no tant.

http://www.elpais.com/yoperiodista/articulo/Periodista/Espana_Valencia/2008/Espana/Futbol/Victoria/Eurocopa/Celebracion/victoria/Eurocopa/Valencia/elpepuyop/20080629elpyop_3/Ies

4. UNS CAMINS

En eixe sentit, que es redactara una declaració valencianista com l’enllestida el 1918 no és gens estrany, per més que s’ha d’intuir que sense el context internacional del moment ―«favorable» a les afirmacions dels drets de segons quins pobles entre els quals, però, mai estigué inclòs el valencià―, potser no hauríem disposat d’un testimoni tan interessant de l’efervescència a casa nostra de la qüestió nacional.
Per cert, en tota la Declaració Valencianista estricta (deixant al marge els comentaris publicats contemporàniament pels glossadors escollits ad hoc) només apareix en una ocasió alguna paraula derivada del terme llatí natio, al principi de la base tercera, quan es reconeix la compatibilitat de «l´Estat Valenciá», la seua convivència, amb la resta de regions i nacionalitats ibèriques en el si d´una «Federació Espanyola o Ibèrica». He de remarcar que l’orde de citació de les entitats territorials ibèriques en la Declaració Valencianista (DV des d’ara) és exactament el contrari del que s’utilitza en l’article segon de la Constitució espanyola de 1978: «nacionalitats i regions»...Siga el que siga l’orde referit, és ben cert que el text del qual hem commemorat el noranté aniversari assenyala uns camins que ―llevat d’alguns usos terminològics obsolets o de l’esment de circumstàncies històriques molt concretes― no poden semblar aliens a la militància del nacionalisme valencià dels nostres dies. De fet, la DV constituïx un programa nacionalista clàssic per a la nostra terra. Clàssic i allò que en podríem dir «assenyat»: autoafirmació nacionalitària, dret a l’autogovern mitjançant institucions a l’efecte, model federalista pel que fa a les relacions polítiques i fiscals en l’àmbit espanyol/ibèric, doble oficialitat lingüística, autonomia municipal, disposició favorable cap a les mancomunitats comarcals, previsió de lligams particulars amb altres territoris (l’expressió concreta és «podrà mancomunar-se»).

http://www.ebreguia.com/territori/index.htm

Passats quasi tres dècades de l’establiment de la Constitució espanyola «autonomista», més de vint-i-sis anys des de la promulgació del nostre Estatut d’autonomia, i més de dos des de la reforma del mateix, algunes de les «grans» reivindicacions de la DV són encara un objectiu a assolir si es participa d’un ideari polític nacionalista valencià. De segur que el lector hi pot trobar fàcilment els fets no assolits ...
Sí: no s’ha fet encara realitat tot el somni «assenyat» de 1918 encara que, ben certament, s’hi ha avançat molt i molt. Espanya ―ningú pot dubtar-ho― ja no és el que va ser, i els valencians (una «nacionalitat històrica» espanyola segons el text estatutari que ens ha quedat dels acords PP-PSOE de 2006) disposem d’unes estructures d’autogovern amb molt remarcables competències.

http://www.sellospain.com/categoria/1983

5. UNES REALITATS
Però eixes competències poden usar-se en molts sentits: d’això se’n diu «obra de govern». Joan Lerma, Eduardo Zaplana, l’efímer José Luis Olivas i Francisco Camps representen tres o quatre maneres d’omplir les expectatives de la ciutadania respecte l’autogovern valencià, i seríem ben injusts si en este llistat no afegírem noms com ara Ciprià Ciscar i Rafael Blasco, o no recordàrem la nòmina d’ocupants de conselleries i de direccions generals que han marcat ―o no― la gestió de la res publica a l’autonòmica casa nostra.
Des de la màxima adhesió al rebuig més extrem, les valencianes i els valencians hem viscut (des de fa més d’un quart de segle) les actuacions dels nostres polítics, les decisions que acaben conformant la Comunitat Valenciana realment existent. Insistiré: des de la màxima adhesió (i el més gran enlluernament), al rebuig més extrem (i al cabreig més notori). També ara mateix.

http://iessiverafontcanals.blogspot.com/2008/11/manifestacio-29-novembre.html

6. UNES PERSPECTIVES
La passada commemoració del 90é aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, un document que és patrimoni immarcessible del nacionalisme valencià, m’esperona a imaginar este moviment participant en l’administració de la Generalitat (Valenciana) durant el segle XXI: només puc imaginar-ho, de moment, perquè la nostra ciutadania actual es mostra molt majoritàriament còmoda avançant cap a la versió autonòmica del bipartidisme general espanyol.
Però, tot i amb això, m’abellix realitzar l’exercici: com hauria de governar el nacionalisme privatiu en esta Comunitat Valenciana perplexa i complexa?
Probablemement, bona part de les línies-força del programa respondrien a les pulsions a l’ús dels nacionalismes perifèrics (de llengua romànica i «moderats») en l’àmbit espanyol:
a) finançament suficient i establiment d’una agència tributària, en l’horitzó d’un concert econòmic com el que fruïxen Navarra i el conjunt de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba, quatre contrades que, en el seu moment, van mantindre’s com a fidels al·liades de Felip V (per cert que Josep García Conejos, comentarista de la base 3ª de la Declaració Valencianista, s’oposava als concerts de «Bascongades i Navarra» i a l’extensió d’esta figura econòmica);
b) remoció d’obstacles per tal d’aconseguir la plena igualtat ―de facto i de iure― entre les llengües oficials en la comunitat autònoma;
c) organització del territori que responga a les necessitats d’ordenació dels temps presents;
d) participació en la construcció d’una euroregió amb els altres territoris que convinga (i, en primer lloc, i tal i com preveia Lluís Cebrian Ibor, comentarista de la base 8ª de la DV, amb «Catalunya, Balears i Rosselló»);
e) aposta per la creació i potenciació de les infrastructures afavoridores del desenrotllamnet valencià;
f) conversió del Senat espanyol en veritable cambra de representació territorial;
g) presència de la Comunitat Valenciana en determinats àmbits de decisió de la Unió europea...

http://blocs.xtec.cat/elfildelesclassiques/category/activitats/page/17/

Però n’hi hauria d’haver més. Em permetreu que, abans de referir-me a les altres actuacions que hurien d’esperar-se d’un nacionalisme valencià amb responsabilitats de govern, m’escabusse en els records: Jordi Pujol va pronunciar fa uns anys a la ciutat de Castelló de la Plana una conferència. El dirigent català ja havia anunciat la seua intenció de retirar-se de la primera línia de la política, i a Castelló vam acudir un bon llistat de persones de tot tipus de pèl i ploma, entremesclats amb moltes persones que exercien la direcció del teixit econòmic de la demarcació septentrional valenciana. Això sí: en l’acte resultava clamorosa l’absència de representació lluïdora del PP de la Comunitat Valenciana, llavors ja ben ancorat en el govern autonòmic.
Pujol va inquirir els presents, des de l’escenari, amb paraules paregudes a estes: «vostès han de decidir si volen esdevenir la Califòrnia d’aquesta part de la Mediterrània (amb una economia amb presència força notable dels sectors més avançats tecnològicament, etc.) o, si pel contrari, el seu model és Florida».
Aquell «vostés» pujolià l’hauria d’haver respost algun membre del Govern valencià que, cas d’haver-se materialitzat a Castelló aquella vesprada, ens podria haver resolt el dubte a tots els presents. Però no: calgué esperar per tal d’obtindre’n una resposta. Calgué que passara un temps per tal d’adonar-se’n que des de l’administració popular l’aposta era ―vertaderament― Florida, és a dir, el model social i econòmic que ha trobat en la 32nd America’s Cup i en el Valencia Street Circuit de Fórmula 1 la seua màxima expressió publicitària fins el moment.

http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?t=471718

Un model, en tot cas, molt poc planificat: qui haja tingut la paciència d’observar les mutacions de la confluència entre l’Avinguda del Port de València i el moll de la ciutat (on s’ubica aquell mediocre monument que porta al cim una embarcació medieval esquemàtica) entendrà el que dic. Entendrà que les autoritats valencianes ―del Cap i Casal i de la Generalitat― no deuen dedicar massa temps a la planificació si, com és el cas, en els últims anys s’han succeït en aquella zona quatre o cinc ordenacions diferents, realitzades mitjançant obres de major o menor envergadura i canvis constants dels eixos viaris i dels complements corresponents.
Partim, doncs, d’una Florida feta a la valenciana en el sentit «pensat-i-fetista» de la paraula, i sense els grans servicis presents en la península nord-americana. I, des del meu punt de vista, l’objectiu pròxim és assolir un país de qualitat en les quatre dimensions de les tradicionals societats de benestar: sanitat, educació, pensions i dependència. Que us sona, potser, «antic»? Si voleu, tindré el gust de presentar-vos valencians realment existents per tal que comproveu com de poc antic els sóna!

El nacionalisme valencià, el valencianisme polític decidit a impulsar un procés de nation building específic per a les terres esteses entre Morella i Oriola, no hauria d’oblidar-se’n que una part imprescindible de la seua futura obra de govern ―si les urnes foren propícies a la hipòtesi― és, igualment, contribuir al fet que la Comunitat Valenciana comence a remuntar posicions en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles pel que fa a la qualitat dels servicis sanitaris oferits, dels diners públics invertits en l’educació pública, dels suplements autonòmics de les pensions, de la celeritat en el reconeixement dels beneficiats per la llei de dependència i en l’abonament de les quantitats que se’n deriven. Governar, doncs, i també, en funció de la qualitat de vida de moltes persones que mereixen formar part de les màximes prioritats d’una obra de govern. Persones que, en el nostre «model Florida» i per fer servir una boutade, semblen estar quasi només destinades a entusiasmar-se davant Canal 9 quan una locutora remarca, amb un somriure d’orella a orella, que el món sencer està pendent dels eventos organitzats en la nostra comunitat autònoma.

http://www.lasprovincias.es/valencia/20080424/local/marina/sanidad-pagara-euros-dejar-200804241052.html

7. UNS DESITJOS
El nacionalisme privatiu amb voluntat de govern hauria de tindre, per tant, una gruixuda agenda, amb temes que el 1918 ja eren percebuts com a importants, i amb propostes que actualment resulten indefugibles si d’allò que parlem és de donar resposta a les múltiples necessitats de tota la nostra gent en el context actual: les necessitats dels valencians que poden acreditar llinatges radicats ací multisecularment, dels valencians amb avantpassats vinguts a esta terra durant el segle XX i dels valencians que, amb progenitors arribats recentment des de quasi totes les parts del món, seran també protagonistes de ple dret del nostre segle XXI.
Una ideologia aggiornata per a una Comunitat (nacional) Valenciana de bell nou reinventada. On les falleres de mare senegalesa, posem per cas, puguen votar la marca «valencianista» amb tota confiança.

http://vicentvercher.wordpress.com/2008/01/03/los-partidos-que-integran-compromis-pel-pais-valencia-denuncian-ante-el-fiscal-a-la-generalitat-valenciana-por-la-gestion-de-las-cuentas-publicas/

Moltes felicitats!

2008-12-24T16:36:00.007+01:00

No sé en quina època els humans començaren a donar-li voltes al fet que s’esdevinguera el solstici d’hivern. No sé tampoc amb exactitud quan els romans ―fundadors de Valentia i d’Illici entre tantes altres coses― van revestir aquell moment de l’any amb l’advocació del Sol Invictus. I encara que ho he llegit en alguna banda, no recorde en quin moment el cristianisme va decidir que la Nativitat de Jesús havia de coincidir amb aquella festivitat de la religió romana...
Però en tot cas si recorde a mos pares, allà pel 1968, comprant en una papereria del Cabanyal un betlem de plàstic, i tornat a casa ben feliços d’imaginar-me entusiasmat per aquella adquisició. I també recorde les llagrimetes furtives que eixien dels meus ulls en posar el Jesuset, tan menut, a la caixa de cartó cada 6 de gener a poqueta nit: sóc un privilegiat perquè mos pares viuen, perquè he tingut una infantesa feliç i tranquila, perquè les meues festes de Nadal, Cap d’Any i Reis són, encara, com vull que siguen...
Però no tot pot ser sempre tan bonic: conec gent que en estes dates està patint perquè els pesa la incertesa per la salut dels pares, o perquè saben que és qüestió de dies que la vida del papà i iaio s’apague, o perquè tenen la ment molt ferida a causa d’una mort massa pròxima. Per no parlar de les tones de dolor, i de pobresa, i d’escarni, i de fam, i d’injustícia, que milions i milions i milions i milions de persones arrosseguen cada 25 de desembre amb independència que participen, o no, de les connotacions bonhomioses de les celebracions públiques de les festes de Nadal.
En uns dies tan pletòrics per a tants, els cervells de les nostres latituds haurien de pensar, ni que siga un poquet, en els congèneres que traguen saliva. No és qüestió d’amargar-nos el cava, obviament, sinó se saber-nos una miquiua humans i actuar en conseqüència (que de maneres, haberlas haylas). Felicitacions fraternes.

Com a militant del BLOC, com a valencià, com a ciutadà.

2008-12-11T09:44:00.010+01:00

Ahir, davant una apel·lació anònima, vaig contestar que ara estic tenint uns dies molt ocupats en múltiples assumptes i que, per això, encara no he pogut llegir amb tota la tranquil·litat que mereix la ponència política del Bloc Nacionalista Valencià.
També li deia a l’anònim interlocutor que no dubtara que ho faré finalment: a més, i atenent a la meua recentíssima reincorporació com a militant del Bloc, ho faré amb particular interés.
En la meua resposta afirmava igualment que seré, per suposat, coherent amb el que porte escrivint i fent de fa mesos i que, arribat el cas, posaré la meua opinió negre sobre blanc. Sí: sóc del parer que el Bloc, en tant que força política amb vocació transformadora, ha d'apostar per connectar amb la societat valenciana realment existent (la realment existent ara, en el segle XXI, no en el segle XIII), i em pense que els passos donats en eixe sentit mereixen tot el suport.
Al tall de tot açò he pogut llegir una reflexió procedent del valencianisme polític jove. D’eixe nacionalisme valencià que s’expressa amb un solatge envejable i amb una absència de manies magnífica. Tenen no només la força de la joventut, sinó trellat i mètode. Són el futur no només perquè ens sobreviuran: ho són també perquè intuïxen per on poden anar els camins del pervindre.
No és imprescindible estar al 100% d’acord amb ells, és suficient llegir-los atentament i saber que van carregats d’arguments. Són imprescindibles i, potser llevat de matisos menors, tenen tota la raó si d’allò que es tracta és de ser veritablement últils a la societat valenciana. Tenen tota la raó si l'accent no el posem en satisfer, únicament, l’ego propi.
Podeu anar fent boca:
http://nocapencapcap.wordpress.com/2008/12/10/el-punt-dinflexio/

Contra la censura... i contra la supèrbia.

2008-11-30T08:25:00.024+01:00

Davant la censura i la manipulació de la informació exercida per la cadena de televisió Canal 9 sobre la massiva manifestació d’ahir a València, penge en este espai diverses fotografies de la protesta. Ho faig amb gust, més encara tenint en compte que a la convocatòria que exigia la dimissió d'Alejandro Font de Mora i criticava la gestió de l’educació per part dels executius de Francisco Camps, li aplicaran immediatament el famós «sistema mètric valencià» de la Generalitat i de la Policia Local de la ciutat de València, capaç de multiplicar el nombre d’assistents a les concentracions del PP i de minimitzar el dels convocats en favor de les causes alienes.
La primera imatge procedix de l’edició digital del periòdic El Mundo:
http://www.elmundo.es/elmundo/2008/11/29/valencia/1227981849.html
Les altres quatre imatges estan allotjades en el web del diari Levante-EMV:
http://comunidad.levante-emv.com/servicios/galeriasMultimedia/index.jsp?pIdGaleria=3573

Faustí Barberà is dead. Long live Faustí Barberà!

2008-11-16T20:25:00.014+01:00

Dihuit hores setze minuts del diumenge 16 de novembre de 2008: ha acabat l’existència virtual de Faustí Barberà, un personatge creat per un nacionalista valencià ad maiorem gloriam del nostre futur col·lectiu, i que s’amagava darrere el nom del pare del valencianisme polític (el Faustí Barberà nascut a Alaquàs el 1850).
La prova de l'extinció que comente? Sí: un post que porta per títol «Orgull, esperança i èxit». Un post emocionat i emocionant: http://faustibarbera.blogspot.com/2008/11/orgull-esperana-i-xit.html
Faustí Barberà 2 (FB2 des d’ara) se’n va d’internet perquè ha aconseguit ben bona cosa d’allò que es proposava. FB2 deixa l'àmbit virtual amb posterioritat a que, gràcies al seu bloc i a una bona xarxa de correus electrònics i de voluntats, s’hagen produït dos significatius encontres valencianistes al Cap i Casal: el primer, la reunió del 13 de setembre d’enguany en la Societat Coral El Micalet, i ―fa només quatre dies― el sopar commemoratiu del 90 aniversari de la Declaració Valencianista de 1918 (promogut per l’ACV Tirant lo Blanc i celebrat en l’Hotel Sorolla Palace).
Igualment FB2 passa voluntàriament a la història després que, durant els últims mesos, s’haja pogut posar en marxa el CAV, el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà (batejat així per la voluntat expressa de la majoria dels components de la nova entitat).
Signes dels temps que ens toquen viure: des de l’anonimat de l’univers blogger s’ha pogut fer possible tot un seguit de contactes i d’il·lusions entre humans ben tangibles. Ningú no dubta que els camins que tot just s’obren són llargs i feixucs, però sense l’impuls d'FB2 les coses no serien ni de bon tros iguals. En efecte, estem on estem (per més incipient que siga tot açò) perquè hem disposat d’un esperó constant, perquè hem tingut al costat una veu que ara batejaríem com a obamista: «sí, podem». I així és: els valencianistes podem ajuntar-nos i, igualment, podem posar-nos a remar en la mateixa direcció (com li agrada dir a Natxo Bellido).
Supose que per a moltes persones que no han viscut en directe el desenrotllament del procés, tot el que dic pot sonar una miqueta ―o molt― estrany. Ho entenc. I no seré jo qui em pose a batallar per a fer-los canviar d’opinió. En qualsevol cas ho repetiré: signes dels temps que ens toquen viure.
Siga com siga, l’extinció d’FB2 no és tampoc estèril: el seu bloc és, des d’ara mateix, l’Espai de comunicació del Centre d’Actuació Valencianista. La finestra, en conseqüència, no es tanca sinó que es multiplica.
Li ho havíem demanat i ho ha fet, i els qui hem acabat sent «còmplices» amb major o menor grau d’FB2, disposem d’un instrument d’internet en favor de consensos, d'activitats i de resultats: http://faustibarbera.blogspot.com
Sí: Faustí Barberà is dead. Long live Faustí Barberà!

Cañí.

2008-11-12T08:46:00.005+01:00

En la dècada dels anys huitanta del segle XX, en ple ciscarisme, un locutor d’una ràdio valentina va anunciar el següent (cite de memòria): acaba de aparecer una nueva revista en el panorma cultural valenciano. Editada por el gobierno autonómico, tiene ―curiosamente― el título en inglés: «peipers». Qui tinga l’edat suficient recordarà que aquella revista no tenia el títol en la llengua de Shakespeare, sinó en valencià: Papers.
Han passat molts anys, i l’associació cívica Tirant lo Blanc, promotora de l’acte commemoratiu dels 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918 (DV), acaba d’enviar una nota de premsa. En valencià, naturalment. Naturalment segons per a qui dels mass media, perquè ja circula en internet una traducció automàtica de la nota que no té desperdici: Agustí Colomer és Agustino Palomar; jo m’he convertit en Rafael Compañero; el Hotel Sorolla Palace de València, on esta nit se celebra el sopar commemoratiu de la DV, és el Hotel Acerola; el Tirant és, en una ocasió, Tirante lo Blanc; i la frase «de Morella a Oriola i de Requena a València» queda d’esta manera: de Molleja (sí, Molleja) en Orihuela y de Requena en Valencia.
Doncs això: de la molleja como una de las bellas artes o los peligros del Salt(o).
http://ecodiario.eleconomista.es/cultura/noticias/856619/11/08/La-asociacion-Tirant-lo-Blanc-trata-de-recuperar-el-espiritu-de-la-Declaracio-Valencianista-de-1918-con-un-libro.html

Unes afirmacions sobre l'obra de Joan Fuster.

2008-10-23T10:27:00.008+02:00

El suplement "Cultura/s" del periòdic La Vanguardia del dimecres 22 d'octubre d'enguany ha sigut dedicat en bona part als valencians. Entre els textos aportats es troben les respostes de diverses persones a dos preguntes sobre Joan Fuster (pàgs. 4 a 6). En el meu cas, i en algun més (i supose que atenent a raons d'espai), l'escrit enviat no hi apareix complet, i és per això que passe a reproduir ací la redacció original de les meues paraules (assenyale en negreta vermella els fragments no presents en el text publicat):

1- ¿Cuál fue para usted la aportación más destacada al debate valenciano del ensayista Joan Fuster?

En opinión mía y de muchas otras personas, la aportación fusteriana por excelencia fue imaginar la sociedad valenciana en términos modernizadores y contundentemente divergentes con el regionalismo españolista vigente durante el franquismo, aunque lo hiciera de manera que ―como ha escrito recientemente el historiador Ferran Archilés― se segaba la hierba bajo los pies del mismo proyecto que se auspiciaba: la propuesta de definir a los valencianos como un componente de los «Països Catalans», y la sustitución iconoclasta de referentes identitarios tradicionales ―tan bien analizada por Agustí Colomer― permitiría que el programa de máximos fusteriano fuera neutralizado durante la Transición por sus poderosos adversarios (confesos y ocultos).
En todo caso, sin las adhesiones a la «revolución fusteriana», sin las energías que conllevó, la institucionalización autonómica a caballo de las tres demarcaciones provinciales valencianas hubiera encontrado, probablemente, muchos más obstáculos.

2- ¿Cree usted que algunas ideas o presupuestos ideológicos de Fuster sobre la sociedad valenciana siguen vigentes en la actualidad y cuáles han caducado o estaban equivocadas?

Sigue vigente, fundamentalmente, un ilustrado projecte de país en tanto que deseo de vivir en una «normalidad» nacional de norte a sur de la Comunitat Valenciana, incluyendo el desarrollo sin trabas de la alta cultura expresada en la lengua propia: estas querencias continúan impregnando cualquier reivindicación valencianista que se precie.
Las principales propuestas de cuño fusteriano que, desde mi punto de vista, se han convertido en inasumibles para la mayoría de la sociedad valenciana son: el concepto de «Països Catalans»; el uso exclusivo, en ámbitos diferentes al mundo educativo, de la denominación llengua catalana para referirse al idioma; y la posibilidad de sustitución de la actual bandera oficial autonómica, la Senyera con franja azul, por la Senyera sin esta característica.

La imatge en: http://webfacil.tinet.org/usuaris/teatrem/fuster_20070917192016.JPG

La Senyera: a favor/en contra de Pau Viciano, i alguna cosa més (2).

2008-09-28T09:47:00.034+02:00

Fig. 1: Portada d’un número de la revista catalana Serra d’Or, datat el juny de 1968. Editada per l’Abadia de Montserrat, la influència d’esta publicació en la vida cultural catalana i valenciana durant el franquisme va ser molt gran.
En la part superior esquerra, per baix de les lletres «SER», s’hi pot observar la franja blava (amb una corona estilitzada i invertida) i l’inici de les quatre barres de la senyera que sembla voler representar totes les terres valencianes.
La imatge en l’adreça:
http://www.uoc.edu/lletra/revistes/serrador/

El post http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/09/la-senyera-favoren-contra-de-pau.html
ha merescut comentaris de persones amb sensibilitats i actituds prou diferents sobre la Senyera que ens ha de representar a tots els valencians:
https://www.blogger.com/comment.g?blogID=6891395147099633246&postID=4278392071325646490
Les línies argumentals hi utilitzades poden contribuir, en molt, a situar el debat ideològic que hauria de meréixer l’aparició del llibre de Pau Viciano, Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), i en atenció a això he optat per detindre’m en els esmentats comentaris i, en conseqüència, deixar per a una tercera entrega l’anàlisi concreta del discurs històric de Viciano.

A. ENRIC NOMDEDÉU
Anem a pams, i comencem pel primer comentari penjat, per bé que més tard despenjat i tornar a penjar: el d’Enric Nomdedéu, regidor del Bloc Nacionalista Valencià a la ciutat de Castelló de la Plana.
El d’Enric és un comentari molt valent perquè, en contingut i forma, Nomdedéu hi arrisca. En trencar llocs comuns, hi arrisca: li interessa més la bandera que ens puga servir per fer «que "este país, que va ser Regne, i que volem nació" siga reconegut». No ho puc dir millor. Sense necessitat de creure en un passat vexil·lològic mític, la senyera amb blau és la que «més» ens pot servir per a ser valencians nacionalment. Ho pense de fa molts anys, des de que en temps de la tertúlia de l’Hotel Inglés, i de Futur Valencià, vaig aprendre a entendre les raons dels interlocutors llavors adversaris.
Nomdedéu es confessa antic enemic del blau, i noblement ens mostra el canvi d’actitud respecte els seus temps passats. Jo sempre he admirat les persones que, en modificar públicament les percepcions sobre les coses, s’encaren amb dificultats: ara no n’és una excepció. Enric Nomdedéu, gràcies a esta proclama, viurà un poquet menys tranquil. De fet, en el mateix Bloc on milita, la incomprensió davant una immediata assumpció sincera i compromesa de la senyera amb blau està per quantificar, però hi és indubtable...

Fig. 2: Una de les personalitats emblemàtiques de l’actual valencianisme polític a la demarcació de Castelló, Enric Nomdedéu:

«[...] crec que hem d'acceptar el marc estatutari.

Sense gaires complexos».
La imatge en l’adreça:
http://www.costrablanca.es/?p=3365

B. TRIAR, TRAIR, JERARQUITZAR
Seguisc amb un comentarista anònim que utilitza un títol molt impactant per al seu comentari: «Triar és trair». Em detinc particularment en esta ben raonada conclusió:

«3 Que, des de mitjan segle XIX fins al final de la dècada dels 30 del segle XX, les dues senyeres han conviscut sense cap problema, i les dues han sigut tingudes com a pròpies pels valencians. Sense exclusions, ni disputes».

Més avant, l’anònim comentarista rebla la seua argumentació:
«¿Seria molt demanar(-nos) el tornar cap arrere en el temps fins assolir els moments històrics descrits al punt 3?¿Per què triar? Triem-les les dues: la coronada i la quatribarrada. Les dues són valencianes. Les dues són nostres.A tots ens agrada que se’ns apropien de frases més o menys ocurrents. Ací va la meua: TRIAR ÉS TRAIR».

Jo hi estic bàsicament d’acord, però voldria matisar-ho: donades les circumstàncies de la història valenciana i del valencianisme polític, triar és trair, sí, però jerarquitzar no. Jerarquitzar és imprescindible i, des del meu punt de vista, s’ha de fer com seguix: ha d’existir una sola bandera oficial per a tot el territori de la comunitat valenciana (la que ja hi és, la que al món ens identifica ara), i ha de donar-se un respecte institucional envers el primer senyal que onejà a les terres valencianes arran l’expansió cap al sud de la Corona d’Aragó. Este respecte ―ho he dit amb anterioritat― hauria de passar per la reforma de la Llei de Símbols en un sentit inclusiu.

Fig. 3: La tomba de Jaume I en el monestir de Poblet, a Catalunya. Omnipresents en el monument, els quatre pals de gules, el «senyal reial», el patrimoni heràldic compartit des de la rossellonesa Perpinyà a la valenciana Oriola i des de l’aragonesa Calatayud a la sarda ciutat de l’Alguer, en l’illa de Sardenya.
La imatge en l’adreça:

http://annanoticies.com/2008/03/30/lantiga-corona-darago-ret-homenatge-a-jaume-i-els-presidents-de-catalunya-illes-balears-i-arago-i-la-consellera-de-cultura-valenciana-sapleguen-avui-a-poblet/

C. VIVÈNCIES I ESTIMA
Un altre comentarista anònim del meu post apel·la a argumentacions gens menyspreables:

«Jo, els meus pares, els meus avis i els meus besavis (i pot ser més lluny encara) tinc, tenim i han tingut la senyera coronada com la senyera dels valencians. Per vivències, per òsmosi, per capilaritat, per sentimentalisme... pel que siga!
[...] No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més)».

Tampoc, francament, jo no ho podria expressar millor. I crec que, amb el que he dit adés, este comentarista pot coincidir amb mi. Pot trobar raonable la meua posició... política.

Fig. 4: Una «ironia del destí»?: il·luminació nocturna de la torre Agbar, en la ciutat de Barcelona.
La imatge en l’adreça:

http://www.skyscrapercity.com/showthread.php?t=252721&page=21

D. GALLART
Crec que és el moment de fer referència a un comentarista amb àlies, «Gallart», que se’ns presenta d’esta manera:

«[...] estic fart de l'anticatalanisme per falaç i incult i cego, i estic fart (i ve al cas) de que des del nacionalisme pancatalà li diguen als nacionalistes valencians com han de vestir, connectar i cohesionar esta terra que se'ns desfa entre les mans entre uns i altres».

Gallart es manifesta adolorit amb les intencions que veu en el llibre de Viciano:

«[...] ara que sabem i sentim que necessitem una senyera privativa, per a un projecte privatiu que ens mereixem per tota mena de raons i causes justes, ara que acceptem els colors que accepta el carrer, ara dic, resulta que arriba de nou el nacionalisme català (el que hauria de ser i és germà [...]) i ens diuen als valencianistes que torna-li la trompa al xic, que tot el que fem du a la traició a les essències fusterianes. I és que no ho entenc i no estic d'acord en que confongam les coses [...]».

Malgrat els desitjos de Gallart, tan contraposats a la praxi que no entén ni li és plaent, la presència de les «essències fusterianes» en la societat valenciana està garantida per anys. Encara que la força social d’esta percepció podria matisar-se, molt i molt, si el valencianisme polític reafermara praxis latents i abraçara «sense gaires complexos» un discurs que, en paraules del militant del Bloc Ignasi Bellido, fóra

«capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò que som i la seua visualització».
( http://ignasibellido.blogspot.com/2008/07/la-tornada-del-company-rafa-arran-dels.html ).

Fig. 5: L’escut oficial de la Generalitat Valenciana, antic emblema heràldic dels monarques d’Aragó, València, Mallorca, Barcelona, etc., que data d’època de Pere el Cerimoniós: el conjunt de les institucions d’autogovern de les terres valencianes usa en exclusiva, doncs, d’un senyal que en el seu temps correspongué a reis titulars de la Corona d’Aragó.
La imatge en l’adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

E. XIMO CORTS (1)
Un dels comentaris extensos al meu bloc és obra de Ximo Corts, una destacada referència per a molta gent de la comarca de la Costera. El to emprat per Ximo, a qui m’honore en conéixer de fa molt anys, és ben esperable en persones que ―des de l’aposta per un futur ben diferent a l’espanyolitat cañí que patiren durant el franquisme― s’han fartat d’haver de repensar i de repensar. Fins a cert punt ho entenc: les circumstàncies l’han obligat a reflexionar... a ell, a mi i a molts més. I ell, jo i molts més «hem hagut de revisar els projectes estratègics». Les diferències? que jo no puc compartir, ni en el fons ni en la forma, la conclusió que trau:

«Se’ns ha posat, per exemple, un bon capçal: que som de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no em sembla el punt cabdal d’un debat molt més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons, no perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí. [...]».

Per què el meu desacord? Perquè, en primer lloc, no és cert que la qüestió de la bandera siga un «detall», ni a casa nostra, ni en cap país del món: des del naixement del nacionalisme contemporani, la tela-símbol onejant al vent és ―agrade o no agrade― un element primordial de la identificació nacional, de l’exercici quotidià del nacionalisme banal i, quan és el cas, de l’extraordinari. I un instrument ―qui ho dubtaria― difícilment substituïble pel que fa als mecanismes de creació de distinció i d’adhesió utilitzats per qualsevol força política que es reclama, justament, «nacionalista». A més, la qüestió de la bandera ha sigut tan important a casa nostra que el màxim ideòleg del neovalencianisme va haver d’escriure un llibret per tal de recordar-nos (llavors jo també era un lector gens díscol de Joan Fuster) que no s’havia de cedir ni un centímetre de tela a l’imaginari simbòlic dels «altres», ni que fóra en homenatge als valencianistes anteriors a la victòria de Francisco Franco. Quasi res. Ho va haver d’escriure algú, a més, que com Pau Viciano ha recordat (pàg. 12 de Barres i corones), no s’estimava gens ni miqueta les banderes: «fins i tot els qui ens en fotem, de les banderes, ens veiem obligats a triar-ne una».

Així doncs, de «detall», res de res: ¿què «hi ha qüestions d’enorme fondària» que afecten el futur del valencianisme polític? I tant: moltes més a més d’esta, que ―en tot cas― és de tan enorme fondària que mai hem acabat de copsar-ne la profunditat: és un handicap indubtable que les persones que reivindiquen més autogovern per a la societat on viuen, no gosen exhibir en tot moment i lloc la bandera oficial, i ja usual, del territori en nom del qual fan la reivindicació!

Fig. 6: Portada d’un popular recull de banderes de països independents i de territoris subestatals. Quasi al bell mig s’hi observa la bandera oficial de la Comunitat Valenciana, ubicada entre la d’Irlanda i la d’Austràlia.
La imatge en l’adreça:
http://www.amazon.fr/Complete-Flags-World-DK-Publishing/dp/0756641152/ref=sr_1_5?ie=UTF8&s=english-books&qid=1222112869&sr=8-5

F. XIMO CORTS (i 2)
El meu desacord amb Ximo Corts també s’estén a això de «Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons». Home, benvolgut Ximo, no crec que eixa siga una actitud molt lluïdora per part de cap activisme cívic o polític: se suposa que qui pretén intervindre en la vida de la res publica ha d’estar atent a les pulsions socials ―fins i tot avançar-se’n― i donar-ne la millor resposta possible des del seu bagatge ideològic, incloent-hi la capacitat d’assumir sincerament certes realitats emotives. I, encara més, no sé per quina raó abraçar amb estima la primera bandera valencianista de la història és «passar per les forques caudines». Ah! és cert: m’oblidava que ningú de la nostra tradició nacionalista ens va informar mai ―a mi tampoc― de que, en efecte, la primerenca il·lusió valencianista es va donar baix els plecs de la senyera amb franja, sense que això significara cap estrangerització o animadversió envers l’antic senyal reial...

Hauríem de saber eixugar els dèficits que ens queden. Tots hauríem d’aprendre a fer-ho. Jo igualment. I tu també, benvolgut Ximo, si m’admets l’atreviment. I, evidentment, no ho hauríem de fer «perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí». No. Ho hauríem de fer, entre altres coses, per lleialtat a persones molt menys majors, que imaginen amb la força consegüent a les seues jóvens edats una societat valenciana millor i distinta. S’han forjat com a valencianistes en temps definits per banderes espanyoles onejants soles i immenses ―durant la celebració del Premi Europa de la Fórmula 1― en el Moll de València, com si l’espai on mon pare descarregà barcos fa quaranta anys fóra la Plaza de Colón de Madrid.
Sí, Ximo, n’hi ha nous valencianistes que ni han viscut el conflicte ni tenen per què pagar les hipoteques de les antigues bregues. Estaria bé que tots els excombatents deixarem de demanar-los fidelitats ancestrals als que tenen a zero el rellotge digital de la seua imaginació: mereixen el respecte inherent al seu pensament autònom, no tenen cap fosc interés que defendre, no pretenen més que poder ser valencians amb normalitat, i escriuen coses que fan pensar. I molt:

«Després d'unes tres dècades des de la transició democràtica al País Valencià, la institucionalització de la senyera coronada ha servit per tal que la majoria dels valencians la identifiquen com a senyera pròpia de la seua "terra". És en la meua opinió, la senyera que major "pau social" pot aportar a la societat valenciana. Per eixe motiu, mantinc el que ja vaig expressar en un altre post, és inútil, i cada volta més allunyat de la realitat, negar-se -des de posicions valencianistes- a "acceptar" la senyera coronada com a pròpia del país, una senyera que ja fa molts anys que es troba institucionalment i socialment "acceptada". Més ho és encara entestar-se a no "fer-li un lloc" al costat de "l'altra senyera", sempre vàlida com a emblema que represente el passat històric dels valencians. Hi ha una dita popular que afirma que "els arbres no ens deixen veure el bosc", doncs en este cas jo hi afegiria que "el blau no ens impedisca veure les quatre barres".
Així doncs, en base a quin argument defense la viabilitat de la senyera coronada com a pròpia del País Valencià? Ha sigut la senyera coronada la bandera històrica del Regne de València? No, el regne valencià no va tindre mai una bandera en el sentit en què ho entenem hui. Llavors, pot ser-ho en l'actualitat? Sí. Per què? Doncs perquè els valencians així ho voldrem, per tal com no hem tingut una senyera pròpia del regne, del país, de tots els valencians. També ens podria aprofitar la senyera quatribarrada? La meua resposta seria que hui en dia ja no. Els motius són clars, la senyera quatribarrada és la bandera oficial de Catalunya. Si de veritat ens creiem que el País Valencià és "quelcom" amb una identitat pròpia, ens cal un símbol distintiu que ens diferencie de la resta de pobles» [...].

Xavier Galbis: http://lamatadejonc.blogspot.com/2008_07_13_archive.html

Fig. 7: Fotografia que acompanyava les dades, penjades al web d'El Mirador Valencià el 23 de juny de 2008, sobre l’ús de les llengües oficials i els sentiments d’adscripció nacional a la Comunitat Valenciana segons les últimes dades del Centro de Investigaciones Sociológicas.
La imatge en l’adreça:

http://elmiradorvalencia.net/2008/06/23/el-60-dels-valencians-te-el-castella-com-a-primer-idioma/

G. FAUSTÍ BARBERÀ
La persona que usa de l’àlies «Faustí Barberà» (FB2 des d’ara) no ha respost al meu post fent cap comentari directe, sinó a través d’un post específic ―de títol no gens subtil― en el seu bloc:
http://faustibarbera.blogspot.com/2008/09/rafa-company-t-ra-collons.html
Abans d’endinsar-me en el contingut d’este text he de posar de relleu que, durant la meua joventut catalanista transcorreguda a la ciutat de València, visitava la llibreria del, llavors, únic centre d’El Corte Inglés amb el propòsit de vore les novetats editorials que parlaven sobre la Senyera amb franja blava: allà em posava del fetge vore les manipulacions gràfiques d’algun autor «blavero» sobre els testimonis vexil·lològics històrics (tornaré sobre açò en el pròxim post): jo sempre he tingut la pell molt fina si del que es tracta és de la fidelitat a les fonts.
Teniu fet el retrat: com a militant de base del que jo creia únic valencianisme possible, m’enutjava que la historicitat de la senyera sense franja es posara en dubte al País Valencià, i m’enutjava que ―a l’efecte― s’arribara al pur falsejament dels testimonis. Tenia, doncs, un sentiment «adolorit» sobre este tema. I us he de confessar que, fins l’esmentat recent text de Faustí Barberà (persona que té un passat com a militant del valencianisme tricolor), no m’havia parat a pensar en què la gent que ha viscut apassionadament la franja blava també podria haver interioritzat certes dolors.
He trobat la pista d’això en el to utilitzat en alguns dels paràgrafs penjats per FB2 el 24 de setembre. És un to poc habitual en ell: tallant, aspre, amb adjectivacions dures i el que jo considere alguna errada d’apreciació. Més avall del mateix text, i afortunadament, FB2 torna al to mesurat i a la proposta conciliadora. Eixugat el dolor, hi reapareix el propòsit constructiu, amb alguna que altra aresta terminològica:

«[...] Els últims segles, sobretot l’últim, han segut massa explícits i durs amb nosaltres.
Alliçonadors. Hem vixcut mil i una batalles estèrils, dirigides, sense cap sentit ni cap rèdit col·lectiu positiu. Més bé al contrari.
El debat vexil·lològic deixem-lo als experts. Fomenetem el debat d’especialistes, amb tota tranquilitat. Ara, això sí, que no tracten de fer-hi política, que no tracten d’aconseguir legitimació política i social a través de la deslegitimació de l’enemic o en nom de la sagrada història. Això és vil, deshonest. Parlem de tot allò que s’haja de parlar. És símptoma de normalitat d’un país. Però primer cal tindre un país. [...]».

Però tornem a això del dolor: dolor «blavero»? Per quines raons?
És indubtable que catalanistes i blaveros vam mantindre un doble discurs sobre la senyera: teòricament no ens calia, ni als uns ni als altres, tindre la història del nostre costat. En la pràctica, vam destinar molts esforços per tal de garantir-nos la raó històrica. Vam viure el conflicte llançant-nos argumentacions històriques ―i imatges― al cap, mentre amb la cua de l’ullet afirmàvem que, en tot cas, era suficient la voluntat del poble d’aquells anys o la força d'aquells projectes.
FB2 afirma que Pau Viciano descarta ex professo i no per casualitat l’anàlisi de l’ús de la senyera durant el segle XX: Viciano, sembla evident, hauria reactivat el dolor de la vora que jo no vaig recórrer. FB2 deixa entendre que l’autor de Barres i corones, en procedir com ho fa, s’estaria endinsant en el terreny «del descrèdit, de la parcialitat, de l’òptica sesgada, de la manipulació més convincent».
Jo no hi podria ser tan categòric, és clar. En tot cas ―ja ho vaig dir― tallar el discurs històric del llibre esmentat en el segle XIX quan la ideologització de les banderes valencianes es va produir en el XX, em desperta alguns dubtes.
I és que jo ho vull saber tot sobre les senyeres valencianes. Voldria que, en uns anys, i a les llibreries de tot el territori valencià i més enllà, fóra possible trobar-ne un llibre amb la història completa, elaborat a la manera ―generosa i emocionant― d’aquells manuals d’història d’Europa redactats conjuntament per alemanys, francesos, etc.). Voldria que símbols tan estimats per tanta gent a casa nostra aparegueren omplint, ben junts i ben entrellaçats quan calguera, pàgines i sobrecobertes (de fet, la portada del llibre de Viciano és, sense dubte, magnífica). Voldria, com a valencià, que disposàrem d’una situació equivalent al tranquil coneixement que tenen els ciutadans dels Estats Units, de França o del Regne Unit sobre els orígens, les modificacions i els avatars de les seues banderes.

Fig. 8: Història de la conformació de la Union Flag o Union Jack, la bandera britànica: en la seua versió actual (que data de 1801, quan el títol oficial de l’estat va passar a ser «Regne Unit de Gran Bretanya i d’Irlanda») s’hi observa la mixtura d'emblemes d’Anglaterra, d’Escòcia i d’Irlanda.
La imtage en l’adreça:
http://liblog.libraries.claremont.edu/archives/2006/04/12/today_in_history_great_britians_union_jack.html

En conseqüència, no hi veig més camí que l’enunciat per Alfons Cucó quan comentà públicament De impura natione en premsa: Cucó va titular el seu article Sine ira et studio, la qual cosa implica que l’studium no es pot convertir mai més en arma llancívola. Ja ho digué ben bé Vicent Baydal, l'autor del bloc Vent d Cabylia):

«Això, però, és ja quasi exclusivament un problema erudit, fins i tot un repte intel·lectual que balla entre la curiositat i la necessitat. La qüestió de fons és de simbologia i nacionalisme. En realitat, només estem parlant de la senyera de la ciutat de València, que no era automàticament la del regne, com tampoc ho era l'altra, la dels reis medievals (les quatre barres). La qüestió dels símbols és una qüestió de voluntat i política contemporània, no de veritat científica. Si el blau és un afegitó del XIX (que encara no ho sé), també és un afegitó l'escut del Cerimoniós que es va posar sobre la quatribarrada durant els primers moments de la Generalitat socialista; d'alguna manera s'han hagut de diferenciar aragonesos i valencians [i balears] de la quatribarrada dels reis de l'antiga Corona, perquè esta va ser adoptada primer pels catalans (al segle XIX)».
( http://www.ventdcabylia.com/2008/05/barres-i-corones.html )

H. UNA MIRADA A EUSKADI
La bandera oficial de la comunitat autònoma basca, la ikurriña, va nàixer per tal de convertir-se, només, en l’emblema de la Biscaia somniada pels qui serien fundadors del Partit Nacionalista Basc, Luis i Sabino Arana, però ha esdevingut el més internacional dels símbols bascos.

****

Fig. 9: Bandera de l’arxipèlag de Saint-Pierre i Miquelon, una menuda possessió francesa a l’Amèrica del Nord.
Es tracta d’una col·lectivitat territorial, amb estatut particular, situada ben a prop de Terranova i poblada per gents que majoritàriament tindrien els seus orígens al País Basc, a Bretanya i a Normandia. És per això que símbols d’estos tres territoris estan ubicats en la part esquerra de la bandera.
La imatge en l’adreça:
http://es.wikipedia.org/wiki/Ikurri%C3%B1a

Els germans Arana dissenyaren la bandera bizkaitarra el 1894, i l’ameraren d’un profund sentiment religiós catòlic: la creu blanca del primer plànol és una referència a Déu. No obstant este fet, és molt obvi que la ikurriña és un emblema assumit com a propi per persones ―dels set territoris amb tradicional presència de la llengua basca― amb molts tipus d’actituds sobre el fet religiós, sobre la qüestió nacional i sobre la resta d’aspectes de l’existència humana...

Fig. 10: Fotografia d’un dels participants en el campionat mundial de surf per a sords celebrat, en l’any 2007, a Miyazaki (illa de Kyushu, Japó). Tota una afirmació de basquitat a terres llunyanes...
La imatge en l’adreça:
http://sordossurfwaves.blogspot.com/2007_10_01_archive.html

I. ALTRA CESURA
Concloc este escrit, penúltim dels dedicats a la qüestió vexil·lològica. Acabem de vore referències a una bandera ―la basca― que, durant el segle i escaig de la seua existència, ha vist eixamplar-se el seu abast territorial i, també, ha ampliat la seua significació: de ser una proposta del naixent nacionalisme bascocatòlic per a un sol dels territoris reivindicats (el biscaí), a convertir-se en una realitat susceptible de ser onejada ―posem per cas― per navarresos esquerrans basquistes...
¿Alguna lliçó a extraure’n ací, a la terra on tantes pàgines s’han escrit sobre els orígens de la senyera amb franja blava (sobre la seua «historicitat») i sobre l’abast geogràfic i significació d’esta bandera, esdevinguda l’oficial a la Comunitat Valenciana? Alguna, sí, se’n podria traure... si se’n volguera traure.

Fig. 11: Una possibilitat oberta. Els entesos en estètica, ni cal dir-ho, podrien millorar en molt el disseny d'esta opció.
Les imatges originals en les adreces: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/4/46/Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg/675px-Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg.png
http://www.directe.cat/imatges/bloc-logo.jpg

Demane (només una miquiua de) temps.

2008-09-25T09:10:00.004+02:00

Atenent a l’interés dels comentaris fets, per diverses persones, al primer post que he volgut dedicar a la qüestió de la Senyera (http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/09/la-senyera-favoren-contra-de-pau.html ), i atenent també a l’enjundia d’altres reflexions sobre el tema aparegudes en diferents blocs, he decidit escriure una resposta «global». El debat a favor i en contra de que el nacionalisme valencià contemporani assumisca, de totes totes i quan més prompte millor, la primera bandera assumida pel valencianisme polític, mereixeria major agilitat en les respostes per part meua (al cap i a la fi detonant d’algunes intervencions). Però he de demanar (només una miquiua de) temps. Excuses i gràcies.
****
La torre i una part de l'Edifici del Rellotge del Moll de València. Perdó, de l'America's Cup Port. Si no vaig molt errat, en la fotografia no s'aprecia cap senyera valenciana.
La imatge en l'adreça:
http://www.sail-world.com/europe/index.cfm?SEID=0&Nid=38762&SRCID=0&ntid=0&tickeruid=0&tickerCID=0

La Senyera: a favor/en contra de Pau Viciano, i alguna cosa més (1).

2008-09-21T16:25:00.060+02:00

Fig. 1: Fotografia de la portada del llibre de Pau Viciano sobre la història de la Senyera.

Acaba d’eixir al mercat (setembre de 2008), i amb un preu de 12 €, un llibre de l’historiador Pau Viciano: Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX) (Afers, Catarroja/Barcelona/Palma). Es tracta de l’última obra que, de moment, se n’ocupa de les controvèrsies valencianes en el camp vexil·lològic (del llatí vexillum, estandard, bandera).

1. MOLTS SÓN ELS CRIDATS
El llibre en qüestió hauria de concitar l’interés de diversos públics més o menys ideologitzats:
a) en primer lloc, haurien de comprar el llibre els militants del nacionalisme català o «pro Països Catalans» al País Valencià, i això atenent a que les tesis del treball vindrien a reforçar la proposta vexil·lològica de l’esmentada ideologia:

«Una altra cosa, però, és la bandera del País Valencià. I ací no hi ha motius per renunciar a un símbol ―la senyera de les quatre barres― que no sols ha identificat històricament el regne, sinó que també ha estat ―i és― el símbol de l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat» (pàg. 16).

b) Igualment haurien d’interessar-se per Barres i corones els partícips del nacionalisme valencià que, seguidors anteriorment de tots els postul·lats del neovalencianisme fusterià, no assumixen la senyera amb franja blava com a senyal d’identitat col·lectiva ―global― del nostre poble i, en conseqüència, seguixen considerant les quatre barres sense franja com el símbol autoidentificador per antonomàsia.
c) Altre possible públic d’esta obra de Pau Viciano hauria de ser el constitutiu d’allò que tradicionalment s’ha conegut com a «blaverisme», tant en el seu vessant «nacionalista tricolor», com pel que fa als seus membres regionalistes anticatalanistes, incontrovertiblement espanyolistes. La raó de considerar Barres i corones com un llibre susceptible de ser consultat per estos sectors ―units en la defensa de la senyera amb franja blava però discrepants en l’adscripció nacional― és la meua creença, no sé si massa transferible, en que és indefugible conéixer de primera mà les argumentacions que elaboren aquells considerats com a adversaris.
d) Finalment, crec que el llibre que tractem és de lectura «obligatòria» per als grups «partidaris d’un projecte nacional estríctament valencià» que «fan seues algunes idees de l’anomenada “tercera via”». Els entrecomillats anteriors procedixen de la redacció que utilitza Viciano quan, en la nota 9 (pàgs. 13 i 14) discrepa de «joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset», retratats com a «crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada» (amb uns plantejaments «que potser tenen alguna cosa de malestar generacional») i que pretenen «construir la “nació valenciana” amb la reivindicació de símbols com la senyera amb franja blava, com a bandera del País Valencià [...]».

Fig. 2: Capçalera del bloc d’internet mantingut per Pere Fuset, valencianisme.com
La imatge en l'adreça:
http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=34&Itemid=41

2. JO, INCÒMODE
Si tot anara bé, si les previsions esmentades es feren realitat, Barres i corones seria un llibre molt llegit. El temps ho dirà. En qualsevol cas, i ara i ací, m’interessa posar de relleu alguns aspectes de l’obra. I començaré per aclarir que, pel que respecta a la reconstrucció de la història de la senyera de la ciutat de València entre els segles XIV i XIX, compartisc la «narració» de Viciano. Des d’eixe punt de vista jo no seria ―doncs― un dels «crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada». Però, és clar, sí que m'he inclòs entre els «partidaris d’un projecte nacional estríctament valencià» que «fan seues algunes idees de l’anomenada “tercera via”»...
Uff, què hi farem!: pel que fa al llibre que tractem, coincidisc amb el Viciano historiador i discrepe ―i decididament― del Viciano ideòleg. Sí: com no podia ser d’altra manera, Barres i corones és a la vegada un llibre d’història i, parcialment, una proclama ideològica. No crec que Viciano puga atribuir les meues dissidències al «malestar generacional» (ell és del 63, jo del 62) i ben segurament entendrà que ―de bestreta― li negue la major: no sé per quina raó s’ha d’acceptar que el neovalencianisme fusterià, és a dir, el nacionalisme català afirmat i construït a València des de la segona meitat del segle XX, ha estat i és «l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat». No sé per quina raó s’ha d’acceptar això d’«únic», i ―en el context― això de «realment»: em pense que tot partícip del «projecte nacional estríctament valencià» té dret, com a mínim i per a dir-ho ràpid, a la presumpció d’innocència. I és que, posats a confrontar identitats inventades (o, potser millor, «imaginades»), desconec qui ha donat a Pau Viciano l’atribució de jutjar tan dràsticament la intenció dels altres nacionalistes no espanyolistes al territori valencià. Un prec, benvolgut Pau: si n’hi haguera segona edició, potser la redacció del paràgraf abans esmentat pogueres fer-la pareguda a esta:

«Una altra cosa, però, és la bandera del País Valencià. I ací NOSALTRES EN CONCRET, ELS VALENCIANS QUE ENS CONSIDEREM DE NACIÓ CATALANA, AFIRMEM QUE no hi ha motius per renunciar a un símbol ―la senyera de les quatre barres― que [...] també ha estat ―i és― el símbol d’UN projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat».

3. UN O DOS DUBTES INICIALS
Entrem en farina, doncs. Quan he comprat el llibre no me n’havia adonat: la forqueta cronològica. La portada ja ho anuncia: segles XIV-XIX. Per quina raó indicar com a començament de la narració el segle XIV i no el XIII? L’anomenat «Penó de la Conquesta» (que hauríem de suposar contemporani dels fets de 1238 a expenses de que María Dolores García Broch torne a l’Ajuntament de València com a regidora, i com a regidora capficada en fer-li la prova del Carboni-14 a la tela quatribarrada...) mai va ser stricto sensu la senyera de la ciutat: els musulmans vençuts, els andalusins de Balansiya, haurien hissat aquell senyal del rei d’Aragó i de Mallorca, comte de Barcelona, etc. com a signe de que el monarca cristià havia aconseguit el seu objectiu, però l’existència d’una senyera valentina, «urbana», no estaria documentada abans del segle XIV.

Fig. 3: Fotografia ―treta del web arteguias.com― d’una part de les pintures gòtiques conservades en el castell d’Alcanyís, a l’Aragó. S’hi pot observar una representació de la ciutat de València en el moment previ a l’entrada del rei Jaume I arran els fets de 1238. El rei i el seu cavall hi figuren coberts amb teles amb el senyal reial de la monarquia d’Aragó, i sobre la muralla es fa ben evident la presència d’unes banderes abocellades (de les quals ací en veiem una), carregades amb l’esmentat emblema reial i que recorden i molt la forma del «Penó de la Conquesta» conservat en l’Arxiu Municipal de València.
El conjunto de pinturas murales góticas del castillo de Alcañiz está considerado como uno de los más importantes, completos y variados de la península ibérica. Se suele fechar, con distintas precisiones según los autores, a lo largo del siglo XIV.
Su estilo es gótico lineal, caracterizado por las tintas planas, donde el color queda subordinado al dibujo. La técnica utilizada fue el fresco. La ejecución de las pinturas parecen responder a más de una mano o taller y pudieron ser ejecutadas en distintos momentos. Se trata, en definitiva, de un “complejo pictórico” que tiene más interés por la gran variedad de temas tratados que por su propia calidad artística ( http://www.liceus.com/cgi-bin/gui/04/44112.asp ).
La imatge en l'adreça:
http://www.arteguias.com/teruel/alcaniz.htm

****

La forqueta cronològica de Barres i corones sorprén també en l’altre extrem, i potser més: per què parar en el XIX? Viciano pot haver escollit com a fita més recent el segle XIX perquè fou en el XIX quan (segons diversos testimonis exhumats ―anteriorment i en bona part― per Pere Maria Orts i Bosch) la «senyera de la ciutat» adquirix la seua fesomia actual.

****

Fig. 4: Fotografia de l’historiador i jurista Per Mª Orts, autor el 1979 d’Història de la Senyera al País Valencià, el primer llibre que acreditava documentalment la continuïtat de les quatre barres soles com a bandera de la ciutat de València fins avançat el segle XIX.
Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1996) i membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Sr. Orts ha donat a la Generalitat Valenciana (2004) l'extensa i valuossíssima col·lecció d’obres d’art que havia atresorat al llarg de molts anys.
La imatge en l'adreça:

http://www.lukor.com/literatura/06101301.htm

****

Però «tallar» en el segle XIX ens priva als lectors de l’ofici de Viciano com a historiador dels avatars de la bandera valentina durant el XX. I, cal recordar-ho, és justament durant les primeres dècades del segle XX quan la senyera que inclou la franja blava va assumir una significació decididament nacionalista i ultraurbana: ens ho ha recordat recentment Ferran Archilés en la seua aportació «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània»,

«[...]la bandera de la ciutat de València –un dels elements anys més tard objecte d’una intensa pugna– solia ser acceptada per la majoria dels valencianistes, de dins i fora de la Capital com a bandera pròpia» (en Teresa Carnero & Ferran Archilés, eds.: Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, Publicacions de la Universitat de València, 2007, nota 28, pàg. 156).

Fig. 5: Fotografia (amb peu descriptiu) que ens parla de l’univers simbòlic compartit per la pràctica totalitat del valencianisme de preguerra: juntament amb la bandera considerada pròpia dels valencians, amb franja blava brodada (que porta sobre l’asta la reproducció de la cimera amb el rat penat, i que s’hi pot vore a la dreta), hi apareix la senyera de l’afirmació ideològica, amb l’estel reivindicatiu.
La imatge en l'adreça:

http://myportafolio.blogcindario.com/2006/04/00053-parem-la-prostitucio-de-la-republica.html

****

Sí, tota una llàstima que Viciano no s’endinse en el procés d’assumpció de la senyera amb blau pel valencianisme polític de preguerra. Una pena que l’autor de Barres i corones no haja emprés investigacions que ens pogueren explicar detalladament per quines raons ―qui, per què, com, quan, on?― els que imaginaren els valencians com a nació abraçaren aquella bandera amb molta anterioritat a «joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset».
A fur de sincer, crec que Pau Viciano no està interessat en esta qüestió fins el punt d’historiar-la: quan al final de la nota 9 del seu llibre (pàg. 14) parla de la que, en definitiva, ell considera només una bandera «local», ho fa en termes que no deixen massa lloc al dubte:

«[...] una ensenya que tenia tradició dins del valencianisme de preguerra, però que cal recordar que fou imposada durant la transició política ―de manera excloent i fins i tot violenta― pel regionalisme anticatalanista».

Espere que el precedent no fóra ―arribat el cas― el millor resumet que Viciano podria fer sobre la significació i la trajectòria de la senyera amb blau durant el segle XX!

****

Fig. 6: L’historiador Pau Viciano ―dreta de la fotografia― en un acte celebrat a la localitat valenciana de Manuel (en la comarca de la Ribera Alta).
La imatge en l'adreça:
http://www.mitjagalta.org/webbellotar/bellota_rock_05.htm

****

4. LA SENYERA NECESSÀRIA
No vull que se’m malinterprete, però: Pau Viciano té tot el dret del món ―qui ho negaria―a considerar la senyera amb blau, exclusivament, com a bandera de la capital valenciana. Ell no és un dels «partidaris d’un projecte nacional estrictament valencià», sinó que es troba compromés amb un projecte nacional no estrictament valencià, és a dir, participa d’una proposta d’inclusió dels valencians en la nació catalana contemporània. Una opció que té en Joan Fuster la referència teòrica ineludible en molts aspectes... senyera inclosa.
És el moment de fullejar un dels clàssics fusterians, El blau en la senyera (Tres i Quatre, València, 1977):

«La “senyera” amb el blau és pròpia de la ciutat de València: és la bandera municipal de València, i prou. Si alguna bandera pot ser comuna al País Valencià sencer, incloent-hi València, una bandera única des de Guardamar a Vinaròs, representativa de tots els valencians, és l’altra, la que no du el blau [...]» (pàg. 6).
«[...] com a valencians, des de Vinaròs a Elx, “del Sènia al Segura”, no en tenim d’altra [que la de les quatre barres estrictes]: històricament, és la que ens pertoca; per a un demà netament valencià, és la que necessitem» (pàg. 25).
«¿Que, sense el blau, la “bandera valenciana” és igual que la “bandera catalana”?
No: no és que siga igual; és la mateixa.
Com és el mateix l’idioma, i com són els mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes coses més.
[...] qualsevol “reivindicació valenciana” i “nacional”, possible, passa pel camí d’uns Països Catalans convergents, cada un d’ells partint de la seua especificitat» (pàg. 26).
«Si amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels Països Catalans, automàticament n’implantaran una altra, moltes més, dins el País Valencià.
I que cadascú traga les conseqüències que vulga» (pàg. 27).

****

Fig. 7: Fotografia de l’assagista Joan Fuster, prolífic autor d’alguns dels llibres més influents de la història contemporània a casa nostra, entre els quals El blau en la senyera.
La imatge en l'adreça:

http://www.bonrotllo.org/index.php?Seccio=4&Personatge=66

****

La llarga cita anterior ens mostra que Pau Viciano, en tant que valencianista que se sent nacionalista català, té un sòlid referent on agafar-se a l’hora de percebre les significacions de les senyeres en conflicte. I un nombre no quantificat de nacionalistes valencians oficialment «estrictes» (militants i simpatitzants del Bloc Nacionalista Valencià), també semblen coincidir ―si fa no fa― amb el moll de l’os de la doctrina fusteriana sobre la bandera. Com a mínim poden seguir compartint allò de «[...] com a valencians, des de Vinaròs a Elx, “del Sènia al Segura”, no en tenim d’altra [que la de les quatre barres estrictes]: històricament, és la que ens pertoca; per a un demà netament valencià, és la que necessitem».
Com són les coses!: contràriament al que acabe d’enunciar, unes altres persones, també nacionalistes valencianes, oficialment i molt volgudament «estrictes» i igualment immerses en la militància i en les simpaties envers el Bloc Nacionalista Valencià, creuen que per més que la senyera de les quatre barres estrictes fóra la que històricament ens pertocara, si d’allò que s’estiguera parlant ―en l’actualitat i més endavant― fóra de propiciar un futur netament valencià (aconseguiment lligat en molt bona mesura amb l’expansió del valencianisme polític en la societat), la senyera «global» que ara necessitaríem no seria la mateixa que la bandera catalana.

Fig. 8: Bandera històrica dels monarques d’Aragó, València, Mallorca, Barcelona, etc. Va formar part de l’emblema del Braç Reial de les Corts forals valencianes i de la Generalitat del nostre regne. Quasi amb total seguretat, este disseny vexil·lològic es conservà com a bandera de la capital valenciana fins a l'últim quart del segle XIX.
Actualment és la senyera oficial de la ciutat de Sagunt, de la comunitat autònoma de Catalunya i, amb escuts afegits a sobre, de la comunitat autònoma aragonesa, de Menorca, d’Eivissa, de diversos municipis de la Comunitat Valenciana i d’altres indrets de l’antiga Corona d’Aragó.
També és una bandera d’ús habitual a determinades contrades valencianes, i es tracta de l’emblema que identifica les terres de la Catalunya Nord i de l’Alguer. Amb modificacions de relleu, esta senyera constituïx la base de les banderes oficials de Mallorca, de les Illes Balears, del territori valencià i de la població exvalenciana de Cabdet.
Finalment, estem al davant de la bandera que va simbolitzar, i en molt bona part simbolitza, la reivindicació nacionalista no «blavera» al País Valencià i, també, es tracta de la senyera que identifica l’articulació política dels coneguts com a «Països Catalans».
La imatge en l'adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

****

Ni tampoc podria ser la nostra bandera «global» la senyera dita «del Consell», ornada al bell mig amb les armories tardogòtiques del monarques de la Corona d’Aragó.

****

Fig. 9: Una bandera valenciana efímera: la senyera aprovada pel Consell del País Valencià, l’organisme preautonòmic creat al nostre territori durant la Transició. Hissada en temps del president Josep-Lluís Albinyana (de signe socialista), fou cremada durant una celebració del 9 d’Octubre en la plaça del País Valencià de la ciutat de València (ara, plaça de l’Ajuntament), i va deixar de ser utilitzada oficialment en arribar a la presidència del Consell el membre de la Unión de Centro Democrático (UCD) Enrique Monsonís.
La imatge en l'adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

****

Ni tampoc, finalment, la senyera recollida en el projece original de l’Estatut de Benicàssim, amb una franja blava carregada amb les dites armories.

****

Fig. 10: La senyera valenciana non nata, conformada el 1982 ―a les acaballes de la discussió estatutària― com a síntesi parcial de les tradicions en conflicte.
La imatge en l'adreça:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

****

No: malgrat que les tres opcions vexil·lològiques anteriors podrien haver-se convertit ―segons i com― en «la» bandera valenciana, el resultat final de la contesa fou del tot diferent, i el valencianisme polític dels nostres dies s’encara amb el repte d’assumir naturalment, ben naturalment, la senyera oficial de Comunitat Valenciana com a senyera oficial de la Comunitat Valenciana. A tots els efectes. I sense eliminar de l'horitzó una reivindicació ben sensata: la inclusió en la valenciana Llei de Símbols de l'antiga senyera comuna de la monarquia d'Aragó.

No sé si açò últim, però, respondrà a allò plantejat per Pau Viciano en la pàg. 79 del seu llibre...:

****

«Fins i tot cal acceptar el fet que certa tradició valencianista ―i no sols el regionalisme reaccionari― ha vist i veu en aquest asenyera la bandera pròpia de tot l’antic regne. Davant l’estat ―diguem-ho així― d’emergència civil que viu el País Valencià, aquestes qüestions vexil·lològiques no haurien de consumir massa energies i caldrà acceptar alguna mena de coexistència simbòlica. Però per totes bandes. [...]»

****

Fig. 11: Senyera conformada, amb quasi total seguretat, durant la segona meitat del segle XIX. En l’actualitat és la bandera usual de la ciutat de València i, també, l'oficial de la comunitat autònoma valenciana, este últim extrem gràcies a l’articulat de l’Estatut d’Autonomia de 1982 i de la seua reforma de l’any 2006.

La imatge en l'adreça:
http://es.wikipedia.org/wiki/Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana

****

Recordem-ho: parle de la bandera que, amb anterioritat a la Guerra Civil espanyola, «solia ser acceptada per la majoria dels valencianistes, de dins i fora de la Capital com a bandera pròpia» atenent a que, com bé diu Archilés (op. cit. pàg. 156),

«[...] una bona part dels arguments culturals assumits pel valencianisme polític –fins i tot en els seues manifestacions més complexes dels anys vint i trenta– procedien del llegat previ. [...] En els escrits doctrinals i reflexions polítiques (de Gaetà Huguet a Ignasi Villalonga) el que es pot observar és com aquest discurs històric prové de la tradició heretada de la Renaixença (tant de V. Boix com de Teodor Llorente) configurant un model historicista molt semblant en els seus fonaments. El mateix podríem dir d’altres elements simbòlics».

****

5. LES RAONS DE LA DISCONTINUÏTAT
Ja hem vist que Fuster va acabar proclamant un vincle quasi indissoluble entre, d’una part, l’antiga senyera de les quatre barres, i de l’altra, la seua renovada tesi en favor de la unitat política de les terres esteses entre Salses i Guardamar: el projecte fusterià incorporava com a component clau la valoració negativa envers el món valencianista de preguerra i, en conseqüència, havia de donar llum igualment a la dimensió simbòlica del neovalencianisme. Ferran Archilés (op. cit. pàgs. 176-177) ho ha explicat magistralment:

«El seu [de Fuster] va ser un intent per despertar aquesta consciència de feblesa col·lectiva que tant lamentava i a la fi és això el que explica la seua proposta intel·lectual. Per a que els valencians no entraren en un procés irreversible de “dissolució” com a comunitat calia una proposta que es basara en la defensa de la llengua (entesa com a base exclusiva de la nació) i en un projecte el més oposat possible al de l’agressiu nacionalisme espanyol. Com que la identitat regional [forjada durant el segle XIX amb materials procedents de la Renaixença] havia estat un subproducte d’aquesta identitat espanyola també resultava objecte d’atac, de superació, caldria dir. La paradoxa de tot plegat és que Fuster en posicionar-se contra la identitat regional estava segant l’herba sota els seus peus. No perquè calgués esperar gaire d’aquesta identitat regional [que mai havia posat la reivindicació lingüística en l’epicentre de l’ideari], certament, sinó perquè amb la seua formulació s’allunyava de símbols, mites i experiències que eren l’única base existent».

Archilés no es deté ací (op. cit. pàg. 177):

«Podem imaginar que el catalanisme hagués fet el mateix al principat? La seua era una proposta que per a despertar als valencians requeria ensenyar-los que havien de “deixar” de ser-ho. En aparèixer (i ser vist) com un tall radical, el fusterianisme fiava totes les possibilitats en una narrativa del tot nova, basada en criteris de caire intel·lectual (amb la llengua com a centre) i des d’una perspectiva molt teòrica. Per això era un discurs molt atractiu per als sectors més joves i trencadors, però que resultaria estrany per a bona part de la societat valenciana».

****

Fig. 12: Fotografia de la portada d'una obra cabdal en la producció de Joan Fuster referida a la qüestió nacional: Qüestió de noms.

La imatge en l'adreça:

http://www.viscalaterra.com/bibliografia.html

En llegir el text precedent m’ha vingut a la memòria la narració que Damià Mollà i Eduard Mira realitzaren en De impura natione de la pugna entre els vessants d'allò que ells anomenen el «nosaltrisme» valencià: el «fusterianisme» (conformat pels abanderats de Fuster) i el «ratpenatisme» (constituït pels afectes a l’univers simbòlic qüestionat per Fuster). A Archilés, però, no li cal la característica redacció barroca de l'obra de Mollà i Mira.

No n’hi ha dubte, doncs: Joan Fuster, coneixedor del valencianisme de preguerra i convençut de la seua inanitat, hauria volgut tirar pel recte, i de la mateixa manera que «cremà» etapes per tal d’arribar a la teorització del marc nacional alternatiu que havia de proposar als valencians, va acabar decidint que la senyera amb franja blava no podia tindre incidència més enllà de les gòtiques, i precioses, creus de terme de la capital valenciana:

«¿I per què el “blau en la senyera” ha pogut tenir un cert èxit ―un èxit només relatiu, de tota manera― com a “bandera regional”»?
Aquesta és una altra història, que també convé explicar i que, al seu torn, explica moltes coses. [...]
La dèbil sensibilitat “nacional dels valencians”, durant les tres primeres dècades del segle XX, que els partits polítics de base local ni tan sols pretengueren potenciar ―i que, inclús, de vegades temeràriament, combateren―, havia deixat en un segon terme la bandera.
[...] En març de 1931, “Alicante reconoció como suya la Senyera valenciana, con solo el aditamento de su escudo...”.
Jo no dic que aquella gent, en acceptar i difondre la bandera amb el blau, volgués crear més confusió de la que ja era corrent. No sabien el que feien, probablement. Es tractava d’un oportunisme com qualsevol altre» (Joan Fuster: El blau en la senyera, pàgs. 22-23).

Les últimes frases (Fuster en estat pur) haurien de ser matisades ―millor: corregides― per una part de les reflexions que Martí Domínguez Barberà va escriure en el diari Las Provincias el 12 d’octubre de 1976 (en els primerencs moments de l'última pulsió autonomista que hem viscut), i que estan recollides en l’opuscle La Senyera valenciana que Lo Rat Penat va editar a «Valéncia» el 1977, poc després del viratge cap al «blaverisme» de l’entitat.
Martí Domínguez pensava, com pràcticament tots en aquell moment, que l’afegit de la franja blava s’havia produït en temps forals, si bé n’hi havia discrepàncies sobre el moment exacte de la incorporació. En qualsevol cas, allò destacable ―i «modern»― del text que citaré es troba al final (l’ortografia utilitzada en les acotacions fetes pel transcriptor de Lo Rat Penat ja és postfabriana):

«la Senyera (bandera municipal diu ell) concedida a la ciudad de Valencia por un gran monarca descendiente de Don Jaime, Pedro IV (IV era d’Aragó, pero de Valéncia Pere II) no es otra cosa que eso: las cuatro barras coronadas ―de ahí su franja azul, fondo de la corona― como expresión visible del rango concedido a Valencia, desde el momento fundacional, de municipalidad soberana, modelo y arquetipo también de las demás ciudades libres que constituían el Reino. Lo que explica que, por una comprensible y legítima evolución, que se da en toda clase de lenguajes simbólicos o litúrgicos, esas cuatro barras con franja azul hayan llegado a considerarse espontáneamente como bandera regnícola» (pàg. 6).

Per bé que Martí Domínguez pensava en un procés d'eixamplament de significat que s'hauria larvat durant segles, les investigacions que va fer en el seu moment Pere Maria Orts, i les actuals precisions de Pau Viciano, ens indicarien que la senyera amb blau ampliaria l'abast del seu caràcter emblemàtic ―solament― en unes poques dècades...

****

Fig. 13: Fotografia de Martí Domínguez Barberà, periodista que arribà a dirigir el periòdic Las Provincias, i que va ser cessat d'este càrrec com a conseqüència del discurs que pronuncià en ocasió de la presentació de la Fallera Major de 1958, durant els preparatius de les primers festes falleres posteriors a la catastròfica riuà de 1957.

La imatge en l'adreça:

http://parlantdesirenes.blogspot.com/2008/06/mart-domnguez.html

****

CESURA

Com que este post ja té una grandària considerable, destine a un text posterior la resta d’aspectes que m’interessa remarcar de l’obra Barres i corones. En tot cas, en esta primera aproximació a l’esmentat llibre de Pau Viciano no podia deixar de referir-me al marc ideològic en què es mou i es troba còmode l’autor: la teorització impulsada per Joan Fuster, context imprescindible per a entendre alguna de les afirmacions vicianistes (en la introducció, i ben lògicament, Viciano cita amb particular detall Pere Maria Orts i, també, el «solitari de Sueca»). En qualsevol cas, jo no volia caure en l’errada que posa de manifest una dita tradicional a Oviedo, una de les etapes dels camins de Sant Jaume. És una dita referida al Crist del Salvador conservat en la catedral de la capital asturiana:

Quien va a Santiago y no al Salvador,

visita al siervo, pero no al Señor.