dijous, 7 de juny de 2012

Antonio Llàcer Vallés, adéu/adiós

Com em deia esta vesprada José Luis Melià, el dia ha sigut dur. Com em remarcava este matí Jordi Peris, el palo ha sigut fort. Antonio Llàcer Vallés, discret i irònic, ja no viu.
Va ser un dels membres del primer grup en català del primer cicle complet d'Històries (1980-1983); va ser un dels tretze fundadors del Bloc d'Estudiants Agermanats, BEA; va ser -pel que han dit i plorat els seus alumnes de l'IES La Senda de Quart de Poblet- un meravellós professor d'història.
Costa molt haver de dir-li adéu. O adiós. Us jure que, ara mateix, encara commocionat, no sé en quina llengua vaig parlar amb ell en vespres del dia de Reis d'enguany: ell, roent i animat, em va fer riure i em va ajudar a pair esta realitat -miserable i espantosa- que la puta crisi ens ha posat davall dels nassos.
Toni i jo, mentre estudiàvem en valencià a la Facultat de Geografia i Història, o mentre fruïem de les mogudes "de la Dipu" d'aquells joiosos anys, parlàvem en castellà. I ara, commocionat, no recorde si ho seguírem fent en esta llengua en les últimes ocasions en què ens trobàrem.
Hui, en el crematori municipal de València, molta gent li ha dit adéu/adiós. Li ho ha dit -li ho hem dit- amb ullets enrogits, i amb una pena serena i profunda. Ara, ja no he pogut contindre'm més i ací, en privat, en un bloc que supose ja no llig ningú, plore i plore, i li ho dic a cau d'orella: adéu, Toni, adiós...