diumenge, 28 de setembre de 2008

La Senyera: a favor/en contra de Pau Viciano, i alguna cosa més (2).

Fig. 1: Portada d’un número de la revista catalana Serra d’Or, datat el juny de 1968. Editada per l’Abadia de Montserrat, la influència d’esta publicació en la vida cultural catalana i valenciana durant el franquisme va ser molt gran.
En la part superior esquerra, per baix de les lletres «SER», s’hi pot observar la franja blava (amb una corona estilitzada i invertida) i l’inici de les quatre barres de la senyera que sembla voler representar totes les terres valencianes.
La imatge en l’adreça:
http://www.uoc.edu/lletra/revistes/serrador/

El post
http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/09/la-senyera-favoren-contra-de-pau.html
ha merescut comentaris de persones amb sensibilitats i actituds prou diferents sobre la Senyera que ens ha de representar a tots els valencians:
https://www.blogger.com/comment.g?blogID=6891395147099633246&postID=4278392071325646490
Les línies argumentals hi utilitzades poden contribuir, en molt, a situar el debat ideològic que hauria de meréixer l’aparició del llibre de Pau Viciano, Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), i en atenció a això he optat per detindre’m en els esmentats comentaris i, en conseqüència, deixar per a una tercera entrega l’anàlisi concreta del discurs històric de Viciano.

A. ENRIC NOMDEDÉU
Anem a pams, i comencem pel primer comentari penjat, per bé que més tard despenjat i tornar a penjar: el d’Enric Nomdedéu, regidor del Bloc Nacionalista Valencià a la ciutat de Castelló de la Plana.
El d’Enric és un comentari molt valent perquè, en contingut i forma, Nomdedéu hi arrisca. En trencar llocs comuns, hi arrisca: li interessa més la bandera que ens puga servir per fer «que "este país, que va ser Regne, i que volem nació" siga reconegut». No ho puc dir millor. Sense necessitat de creure en un passat vexil·lològic mític, la senyera amb blau és la que «més» ens pot servir per a ser valencians nacionalment. Ho pense de fa molts anys, des de que en temps de la tertúlia de l’Hotel Inglés, i de Futur Valencià, vaig aprendre a entendre les raons dels interlocutors llavors adversaris.
Nomdedéu es confessa antic enemic del blau, i noblement ens mostra el canvi d’actitud respecte els seus temps passats. Jo sempre he admirat les persones que, en modificar públicament les percepcions sobre les coses, s’encaren amb dificultats: ara no n’és una excepció. Enric Nomdedéu, gràcies a esta proclama, viurà un poquet menys tranquil. De fet, en el mateix Bloc on milita, la incomprensió davant una immediata assumpció sincera i compromesa de la senyera amb blau està per quantificar, però hi és indubtable...

Fig. 2: Una de les personalitats emblemàtiques de l’actual valencianisme polític a la demarcació de Castelló, Enric Nomdedéu:
«[...] crec que hem d'acceptar el marc estatutari.
Sense gaires complexos».
La imatge en l’adreça:
http://www.costrablanca.es/?p=3365

B. TRIAR, TRAIR, JERARQUITZAR
Seguisc amb un comentarista anònim que utilitza un títol molt impactant per al seu comentari: «Triar és trair». Em detinc particularment en esta ben raonada conclusió:

«3 Que, des de mitjan segle XIX fins al final de la dècada dels 30 del segle XX, les dues senyeres han conviscut sense cap problema, i les dues han sigut tingudes com a pròpies pels valencians. Sense exclusions, ni disputes».

Més avant, l’anònim comentarista rebla la seua argumentació:
«¿Seria molt demanar(-nos) el tornar cap arrere en el temps fins assolir els moments històrics descrits al punt 3?¿Per què triar? Triem-les les dues: la coronada i la quatribarrada. Les dues són valencianes. Les dues són nostres.A tots ens agrada que se’ns apropien de frases més o menys ocurrents. Ací va la meua: TRIAR ÉS TRAIR».

Jo hi estic bàsicament d’acord, però voldria matisar-ho: donades les circumstàncies de la història valenciana i del valencianisme polític, triar és trair, sí, però jerarquitzar no. Jerarquitzar és imprescindible i, des del meu punt de vista, s’ha de fer com seguix: ha d’existir una sola bandera oficial per a tot el territori de la comunitat valenciana (la que ja hi és, la que al món ens identifica ara), i ha de donar-se un respecte institucional envers el primer senyal que onejà a les terres valencianes arran l’expansió cap al sud de la Corona d’Aragó. Este respecte ―ho he dit amb anterioritat― hauria de passar per la reforma de la Llei de Símbols en un sentit inclusiu.

Fig. 3: La tomba de Jaume I en el monestir de Poblet, a Catalunya. Omnipresents en el monument, els quatre pals de gules, el «senyal reial», el patrimoni heràldic compartit des de la rossellonesa Perpinyà a la valenciana Oriola i des de l’aragonesa Calatayud a la sarda ciutat de l’Alguer, en l’illa de Sardenya.
La imatge en l’adreça:

C. VIVÈNCIES I ESTIMA
Un altre comentarista anònim del meu post apel·la a argumentacions gens menyspreables:

«Jo, els meus pares, els meus avis i els meus besavis (i pot ser més lluny encara) tinc, tenim i han tingut la senyera coronada com la senyera dels valencians. Per vivències, per òsmosi, per capilaritat, per sentimentalisme... pel que siga!
[...] No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més)».

Tampoc, francament, jo no ho podria expressar millor. I crec que, amb el que he dit adés, este comentarista pot coincidir amb mi. Pot trobar raonable la meua posició... política.

Fig. 4: Una «ironia del destí»?: il·luminació nocturna de la torre Agbar, en la ciutat de Barcelona.
La imatge en l’adreça:

D. GALLART
Crec que és el moment de fer referència a un comentarista amb àlies, «Gallart», que se’ns presenta d’esta manera:
«[...] estic fart de l'anticatalanisme per falaç i incult i cego, i estic fart (i ve al cas) de que des del nacionalisme pancatalà li diguen als nacionalistes valencians com han de vestir, connectar i cohesionar esta terra que se'ns desfa entre les mans entre uns i altres».

Gallart es manifesta adolorit amb les intencions que veu en el llibre de Viciano:

«[...] ara que sabem i sentim que necessitem una senyera privativa, per a un projecte privatiu que ens mereixem per tota mena de raons i causes justes, ara que acceptem els colors que accepta el carrer, ara dic, resulta que arriba de nou el nacionalisme català (el que hauria de ser i és germà [...]) i ens diuen als valencianistes que torna-li la trompa al xic, que tot el que fem du a la traició a les essències fusterianes. I és que no ho entenc i no estic d'acord en que confongam les coses [...]».

Malgrat els desitjos de Gallart, tan contraposats a la praxi que no entén ni li és plaent, la presència de les «essències fusterianes» en la societat valenciana està garantida per anys. Encara que la força social d’esta percepció podria matisar-se, molt i molt, si el valencianisme polític reafermara praxis latents i abraçara «sense gaires complexos» un discurs que, en paraules del militant del Bloc Ignasi Bellido, fóra

«capaç de conjuminar el millor de les tradicions valencianistes i lligat amb l'univers identitari i simbòlic assumit com a paradigma de la valencianitat. Allò que som i la seua visualització».
(
http://ignasibellido.blogspot.com/2008/07/la-tornada-del-company-rafa-arran-dels.html ).

Fig. 5: L’escut oficial de la Generalitat Valenciana, antic emblema heràldic dels monarques d’Aragó, València, Mallorca, Barcelona, etc., que data d’època de Pere el Cerimoniós: el conjunt de les institucions d’autogovern de les terres valencianes usa en exclusiva, doncs, d’un senyal que en el seu temps correspongué a reis titulars de la Corona d’Aragó.
La imatge en l’adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Escut_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0

E. XIMO CORTS (1)
Un dels comentaris extensos al meu bloc és obra de Ximo Corts, una destacada referència per a molta gent de la comarca de la Costera. El to emprat per Ximo, a qui m’honore en conéixer de fa molt anys, és ben esperable en persones que ―des de l’aposta per un futur ben diferent a l’espanyolitat cañí que patiren durant el franquisme― s’han fartat d’haver de repensar i de repensar. Fins a cert punt ho entenc: les circumstàncies l’han obligat a reflexionar... a ell, a mi i a molts més. I ell, jo i molts més «hem hagut de revisar els projectes estratègics». Les diferències? que jo no puc compartir, ni en el fons ni en la forma, la conclusió que trau:

«Se’ns ha posat, per exemple, un bon capçal: que som de dretes. I clar, amb aquest rerafons, tornar a discutir si la bandera ha de ser tal o tal no em sembla el punt cabdal d’un debat molt més ample (perdre’s en detalls, quan hi ha qüestions d’enorme fondària, provoca fàstic). Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons, no perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí. [...]».

Per què el meu desacord? Perquè, en primer lloc, no és cert que la qüestió de la bandera siga un «detall», ni a casa nostra, ni en cap país del món: des del naixement del nacionalisme contemporani, la tela-símbol onejant al vent és ―agrade o no agrade― un element primordial de la identificació nacional, de l’exercici quotidià del nacionalisme banal i, quan és el cas, de l’extraordinari. I un instrument ―qui ho dubtaria― difícilment substituïble pel que fa als mecanismes de creació de distinció i d’adhesió utilitzats per qualsevol força política que es reclama, justament, «nacionalista». A més, la qüestió de la bandera ha sigut tan important a casa nostra que el màxim ideòleg del neovalencianisme va haver d’escriure un llibret per tal de recordar-nos (llavors jo també era un lector gens díscol de Joan Fuster) que no s’havia de cedir ni un centímetre de tela a l’imaginari simbòlic dels «altres», ni que fóra en homenatge als valencianistes anteriors a la victòria de Francisco Franco. Quasi res. Ho va haver d’escriure algú, a més, que com Pau Viciano ha recordat (pàg. 12 de Barres i corones), no s’estimava gens ni miqueta les banderes: «fins i tot els qui ens en fotem, de les banderes, ens veiem obligats a triar-ne una».
Així doncs, de «detall», res de res: ¿què «hi ha qüestions d’enorme fondària» que afecten el futur del valencianisme polític? I tant: moltes més a més d’esta, que ―en tot cas― és de tan enorme fondària que mai hem acabat de copsar-ne la profunditat: és un handicap indubtable que les persones que reivindiquen més autogovern per a la societat on viuen, no gosen exhibir en tot moment i lloc la bandera oficial, i ja usual, del territori en nom del qual fan la reivindicació!

Fig. 6: Portada d’un popular recull de banderes de països independents i de territoris subestatals. Quasi al bell mig s’hi observa la bandera oficial de la Comunitat Valenciana, ubicada entre la d’Irlanda i la d’Austràlia.
La imatge en l’adreça:
http://www.amazon.fr/Complete-Flags-World-DK-Publishing/dp/0756641152/ref=sr_1_5?ie=UTF8&s=english-books&qid=1222112869&sr=8-5

F. XIMO CORTS (i 2)
El meu desacord amb Ximo Corts també s’estén a això de «Si, al final, hem de passar per les forques caudines, ho farem perquè no hi ha més collons». Home, benvolgut Ximo, no crec que eixa siga una actitud molt lluïdora per part de cap activisme cívic o polític: se suposa que qui pretén intervindre en la vida de la res publica ha d’estar atent a les pulsions socials ―fins i tot avançar-se’n― i donar-ne la millor resposta possible des del seu bagatge ideològic, incloent-hi la capacitat d’assumir sincerament certes realitats emotives. I, encara més, no sé per quina raó abraçar amb estima la primera bandera valencianista de la història és «passar per les forques caudines». Ah! és cert: m’oblidava que ningú de la nostra tradició nacionalista ens va informar mai ―a mi tampoc― de que, en efecte, la primerenca il·lusió valencianista es va donar baix els plecs de la senyera amb franja, sense que això significara cap estrangerització o animadversió envers l’antic senyal reial...
Hauríem de saber eixugar els dèficits que ens queden. Tots hauríem d’aprendre a fer-ho. Jo igualment. I tu també, benvolgut Ximo, si m’admets l’atreviment. I, evidentment, no ho hauríem de fer «perquè ens haja entrat, a hores d’ara, la dèria de combregar amb rodes de molí». No. Ho hauríem de fer, entre altres coses, per lleialtat a persones molt menys majors, que imaginen amb la força consegüent a les seues jóvens edats una societat valenciana millor i distinta. S’han forjat com a valencianistes en temps definits per banderes espanyoles onejants soles i immenses ―durant la celebració del Premi Europa de la Fórmula 1― en el Moll de València, com si l’espai on mon pare descarregà barcos fa quaranta anys fóra la Plaza de Colón de Madrid.
Sí, Ximo, n’hi ha nous valencianistes que ni han viscut el conflicte ni tenen per què pagar les hipoteques de les antigues bregues. Estaria bé que tots els excombatents deixarem de demanar-los fidelitats ancestrals als que tenen a zero el rellotge digital de la seua imaginació: mereixen el respecte inherent al seu pensament autònom, no tenen cap fosc interés que defendre, no pretenen més que poder ser valencians amb normalitat, i escriuen coses que fan pensar. I molt:

«Després d'unes tres dècades des de la transició democràtica al País Valencià, la institucionalització de la senyera coronada ha servit per tal que la majoria dels valencians la identifiquen com a senyera pròpia de la seua "terra". És en la meua opinió, la senyera que major "pau social" pot aportar a la societat valenciana. Per eixe motiu, mantinc el que ja vaig expressar en un altre post, és inútil, i cada volta més allunyat de la realitat, negar-se -des de posicions valencianistes- a "acceptar" la senyera coronada com a pròpia del país, una senyera que ja fa molts anys que es troba institucionalment i socialment "acceptada". Més ho és encara entestar-se a no "fer-li un lloc" al costat de "l'altra senyera", sempre vàlida com a emblema que represente el passat històric dels valencians. Hi ha una dita popular que afirma que "els arbres no ens deixen veure el bosc", doncs en este cas jo hi afegiria que "el blau no ens impedisca veure les quatre barres".
Així doncs, en base a quin argument defense la viabilitat de la senyera coronada com a pròpia del País Valencià? Ha sigut la senyera coronada la bandera històrica del Regne de València? No, el regne valencià no va tindre mai una bandera en el sentit en què ho entenem hui. Llavors, pot ser-ho en l'actualitat? Sí. Per què? Doncs perquè els valencians així ho voldrem, per tal com no hem tingut una senyera pròpia del regne, del país, de tots els valencians. També ens podria aprofitar la senyera quatribarrada? La meua resposta seria que hui en dia ja no. Els motius són clars, la senyera quatribarrada és la bandera oficial de Catalunya. Si de veritat ens creiem que el País Valencià és "quelcom" amb una identitat pròpia, ens cal un símbol distintiu que ens diferencie de la resta de pobles» [...].

Fig. 7: Fotografia que acompanyava les dades, penjades al web d'El Mirador Valencià el 23 de juny de 2008, sobre l’ús de les llengües oficials i els sentiments d’adscripció nacional a la Comunitat Valenciana segons les últimes dades del Centro de Investigaciones Sociológicas.
La imatge en l’adreça:

G. FAUSTÍ BARBERÀ
La persona que usa de l’àlies «Faustí Barberà» (FB2 des d’ara) no ha respost al meu post fent cap comentari directe, sinó a través d’un post específic ―de títol no gens subtil― en el seu bloc:
http://faustibarbera.blogspot.com/2008/09/rafa-company-t-ra-collons.html
Abans d’endinsar-me en el contingut d’este text he de posar de relleu que, durant la meua joventut catalanista transcorreguda a la ciutat de València, visitava la llibreria del, llavors, únic centre d’El Corte Inglés amb el propòsit de vore les novetats editorials que parlaven sobre la Senyera amb franja blava: allà em posava del fetge vore les manipulacions gràfiques d’algun autor «blavero» sobre els testimonis vexil·lològics històrics (tornaré sobre açò en el pròxim post): jo sempre he tingut la pell molt fina si del que es tracta és de la fidelitat a les fonts.
Teniu fet el retrat: com a militant de base del que jo creia únic valencianisme possible, m’enutjava que la historicitat de la senyera sense franja es posara en dubte al País Valencià, i m’enutjava que ―a l’efecte― s’arribara al pur falsejament dels testimonis. Tenia, doncs, un sentiment «adolorit» sobre este tema. I us he de confessar que, fins l’esmentat recent text de Faustí Barberà (persona que té un passat com a militant del valencianisme tricolor), no m’havia parat a pensar en què la gent que ha viscut apassionadament la franja blava també podria haver interioritzat certes dolors.
He trobat la pista d’això en el to utilitzat en alguns dels paràgrafs penjats per FB2 el 24 de setembre. És un to poc habitual en ell: tallant, aspre, amb adjectivacions dures i el que jo considere alguna errada d’apreciació. Més avall del mateix text, i afortunadament, FB2 torna al to mesurat i a la proposta conciliadora. Eixugat el dolor, hi reapareix el propòsit constructiu, amb alguna que altra aresta terminològica:

«[...] Els últims segles, sobretot l’últim, han segut massa explícits i durs amb nosaltres.
Alliçonadors. Hem vixcut mil i una batalles estèrils, dirigides, sense cap sentit ni cap rèdit col·lectiu positiu. Més bé al contrari.
El debat vexil·lològic deixem-lo als experts. Fomenetem el debat d’especialistes, amb tota tranquilitat. Ara, això sí, que no tracten de fer-hi política, que no tracten d’aconseguir legitimació política i social a través de la deslegitimació de l’enemic o en nom de la sagrada història. Això és vil, deshonest. Parlem de tot allò que s’haja de parlar. És símptoma de normalitat d’un país. Però primer cal tindre un país. [...]».

Però tornem a això del dolor: dolor «blavero»? Per quines raons?
És indubtable que catalanistes i blaveros vam mantindre un doble discurs sobre la senyera: teòricament no ens calia, ni als uns ni als altres, tindre la història del nostre costat. En la pràctica, vam destinar molts esforços per tal de garantir-nos la raó històrica. Vam viure el conflicte llançant-nos argumentacions històriques ―i imatges― al cap, mentre amb la cua de l’ullet afirmàvem que, en tot cas, era suficient la voluntat del poble d’aquells anys o la força d'aquells projectes.
FB2 afirma que Pau Viciano descarta ex professo i no per casualitat l’anàlisi de l’ús de la senyera durant el segle XX: Viciano, sembla evident, hauria reactivat el dolor de la vora que jo no vaig recórrer. FB2 deixa entendre que l’autor de Barres i corones, en procedir com ho fa, s’estaria endinsant en el terreny «del descrèdit, de la parcialitat, de l’òptica sesgada, de la manipulació més convincent».
Jo no hi podria ser tan categòric, és clar. En tot cas ―ja ho vaig dir― tallar el discurs històric del llibre esmentat en el segle XIX quan la ideologització de les banderes valencianes es va produir en el XX, em desperta alguns dubtes.
I és que jo ho vull saber tot sobre les senyeres valencianes. Voldria que, en uns anys, i a les llibreries de tot el territori valencià i més enllà, fóra possible trobar-ne un llibre amb la història completa, elaborat a la manera ―generosa i emocionant― d’aquells manuals d’història d’Europa redactats conjuntament per alemanys, francesos, etc.). Voldria que símbols tan estimats per tanta gent a casa nostra aparegueren omplint, ben junts i ben entrellaçats quan calguera, pàgines i sobrecobertes (de fet, la portada del llibre de Viciano és, sense dubte, magnífica). Voldria, com a valencià, que disposàrem d’una situació equivalent al tranquil coneixement que tenen els ciutadans dels Estats Units, de França o del Regne Unit sobre els orígens, les modificacions i els avatars de les seues banderes.

Fig. 8: Història de la conformació de la Union Flag o Union Jack, la bandera britànica: en la seua versió actual (que data de 1801, quan el títol oficial de l’estat va passar a ser «Regne Unit de Gran Bretanya i d’Irlanda») s’hi observa la mixtura d'emblemes d’Anglaterra, d’Escòcia i d’Irlanda.
La imtage en l’adreça:
http://liblog.libraries.claremont.edu/archives/2006/04/12/today_in_history_great_britians_union_jack.html

En conseqüència, no hi veig més camí que l’enunciat per Alfons Cucó quan comentà públicament De impura natione en premsa: Cucó va titular el seu article Sine ira et studio, la qual cosa implica que l’studium no es pot convertir mai més en arma llancívola. Ja ho digué ben bé Vicent Baydal, l'autor del bloc Vent d Cabylia):

«Això, però, és ja quasi exclusivament un problema erudit, fins i tot un repte intel·lectual que balla entre la curiositat i la necessitat. La qüestió de fons és de simbologia i nacionalisme. En realitat, només estem parlant de la senyera de la ciutat de València, que no era automàticament la del regne, com tampoc ho era l'altra, la dels reis medievals (les quatre barres). La qüestió dels símbols és una qüestió de voluntat i política contemporània, no de veritat científica. Si el blau és un afegitó del XIX (que encara no ho sé), també és un afegitó l'escut del Cerimoniós que es va posar sobre la quatribarrada durant els primers moments de la Generalitat socialista; d'alguna manera s'han hagut de diferenciar aragonesos i valencians [i balears] de la quatribarrada dels reis de l'antiga Corona, perquè esta va ser adoptada primer pels catalans (al segle XIX)».
(
http://www.ventdcabylia.com/2008/05/barres-i-corones.html )

H. UNA MIRADA A EUSKADI
La bandera oficial de la comunitat autònoma basca, la ikurriña, va nàixer per tal de convertir-se, només, en l’emblema de la Biscaia somniada pels qui serien fundadors del Partit Nacionalista Basc, Luis i Sabino Arana, però ha esdevingut el més internacional dels símbols bascos.
****
Fig. 9: Bandera de l’arxipèlag de Saint-Pierre i Miquelon, una menuda possessió francesa a l’Amèrica del Nord.
Es tracta d’una col·lectivitat territorial, amb estatut particular, situada ben a prop de Terranova i poblada per gents que majoritàriament tindrien els seus orígens al País Basc, a Bretanya i a Normandia. És per això que símbols d’estos tres territoris estan ubicats en la part esquerra de la bandera.
La imatge en l’adreça:
http://es.wikipedia.org/wiki/Ikurri%C3%B1a

Els germans Arana dissenyaren la bandera bizkaitarra el 1894, i l’ameraren d’un profund sentiment religiós catòlic: la creu blanca del primer plànol és una referència a Déu. No obstant este fet, és molt obvi que la ikurriña és un emblema assumit com a propi per persones ―dels set territoris amb tradicional presència de la llengua basca― amb molts tipus d’actituds sobre el fet religiós, sobre la qüestió nacional i sobre la resta d’aspectes de l’existència humana...

Fig. 10: Fotografia d’un dels participants en el campionat mundial de surf per a sords celebrat, en l’any 2007, a Miyazaki (illa de Kyushu, Japó). Tota una afirmació de basquitat a terres llunyanes...
La imatge en l’adreça:
http://sordossurfwaves.blogspot.com/2007_10_01_archive.html

I. ALTRA CESURA
Concloc este escrit, penúltim dels dedicats a la qüestió vexil·lològica. Acabem de vore referències a una bandera ―la basca― que, durant el segle i escaig de la seua existència, ha vist eixamplar-se el seu abast territorial i, també, ha ampliat la seua significació: de ser una proposta del naixent nacionalisme bascocatòlic per a un sol dels territoris reivindicats (el biscaí), a convertir-se en una realitat susceptible de ser onejada ―posem per cas― per navarresos esquerrans basquistes...
¿Alguna lliçó a extraure’n ací, a la terra on tantes pàgines s’han escrit sobre els orígens de la senyera amb franja blava (sobre la seua «historicitat») i sobre l’abast geogràfic i significació d’esta bandera, esdevinguda l’oficial a la Comunitat Valenciana? Alguna, sí, se’n podria traure... si se’n volguera traure.

Fig. 11: Una possibilitat oberta. Els entesos en estètica, ni cal dir-ho, podrien millorar en molt el disseny d'esta opció.
Les imatges originals en les adreces:
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/4/46/Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg/675px-Bandera_de_la_Comunidad_Valenciana_(2x3).svg.png
http://www.directe.cat/imatges/bloc-logo.jpg

dijous, 25 de setembre de 2008

Demane (només una miquiua de) temps.

Atenent a l’interés dels comentaris fets, per diverses persones, al primer post que he volgut dedicar a la qüestió de la Senyera (http://rafaelcompany.blogspot.com/2008/09/la-senyera-favoren-contra-de-pau.html ), i atenent també a l’enjundia d’altres reflexions sobre el tema aparegudes en diferents blocs, he decidit escriure una resposta «global». El debat a favor i en contra de que el nacionalisme valencià contemporani assumisca, de totes totes i quan més prompte millor, la primera bandera assumida pel valencianisme polític, mereixeria major agilitat en les respostes per part meua (al cap i a la fi detonant d’algunes intervencions). Però he de demanar (només una miquiua de) temps. Excuses i gràcies.
****
La torre i una part de l'Edifici del Rellotge del Moll de València. Perdó, de l'America's Cup Port. Si no vaig molt errat, en la fotografia no s'aprecia cap senyera valenciana.
La imatge en l'adreça:
http://www.sail-world.com/europe/index.cfm?SEID=0&Nid=38762&SRCID=0&ntid=0&tickeruid=0&tickerCID=0

diumenge, 21 de setembre de 2008

La Senyera: a favor/en contra de Pau Viciano, i alguna cosa més (1).

Fig. 1: Fotografia de la portada del llibre de Pau Viciano sobre la història de la Senyera.

Acaba d’eixir al mercat (setembre de 2008), i amb un preu de 12 €, un llibre de l’historiador Pau Viciano: Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX) (Afers, Catarroja/Barcelona/Palma). Es tracta de l’última obra que, de moment, se n’ocupa de les controvèrsies valencianes en el camp vexil·lològic (del llatí vexillum, estandard, bandera).

1. MOLTS SÓN ELS CRIDATS
El llibre en qüestió hauria de concitar l’interés de diversos públics més o menys ideologitzats:
a) en primer lloc, haurien de comprar el llibre els militants del nacionalisme català o «pro Països Catalans» al País Valencià, i això atenent a que les tesis del treball vindrien a reforçar la proposta vexil·lològica de l’esmentada ideologia:

«Una altra cosa, però, és la bandera del País Valencià. I ací no hi ha motius per renunciar a un símbol ―la senyera de les quatre barres― que no sols ha identificat històricament el regne, sinó que també ha estat ―i és― el símbol de l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat» (pàg. 16).

b) Igualment haurien d’interessar-se per Barres i corones els partícips del nacionalisme valencià que, seguidors anteriorment de tots els postul·lats del neovalencianisme fusterià, no assumixen la senyera amb franja blava com a senyal d’identitat col·lectiva ―global― del nostre poble i, en conseqüència, seguixen considerant les quatre barres sense franja com el símbol autoidentificador per antonomàsia.
c) Altre possible públic d’esta obra de Pau Viciano hauria de ser el constitutiu d’allò que tradicionalment s’ha conegut com a «blaverisme», tant en el seu vessant «nacionalista tricolor», com pel que fa als seus membres regionalistes anticatalanistes, incontrovertiblement espanyolistes. La raó de considerar Barres i corones com un llibre susceptible de ser consultat per estos sectors ―units en la defensa de la senyera amb franja blava però discrepants en l’adscripció nacional― és la meua creença, no sé si massa transferible, en que és indefugible conéixer de primera mà les argumentacions que elaboren aquells considerats com a adversaris.
d) Finalment, crec que el llibre que tractem és de lectura «obligatòria» per als grups «partidaris d’un projecte nacional estríctament valencià» que «fan seues algunes idees de l’anomenada “tercera via”». Els entrecomillats anteriors procedixen de la redacció que utilitza Viciano quan, en la nota 9 (pàgs. 13 i 14) discrepa de «joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset», retratats com a «crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada» (amb uns plantejaments «que potser tenen alguna cosa de malestar generacional») i que pretenen «construir la “nació valenciana” amb la reivindicació de símbols com la senyera amb franja blava, com a bandera del País Valencià [...]».

Fig. 2: Capçalera del bloc d’internet mantingut per Pere Fuset, valencianisme.com
La imatge en l'adreça:

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=34&Itemid=41

2. JO, INCÒMODE
Si tot anara bé, si les previsions esmentades es feren realitat, Barres i corones seria un llibre molt llegit. El temps ho dirà. En qualsevol cas, i ara i ací, m’interessa posar de relleu alguns aspectes de l’obra. I començaré per aclarir que, pel que respecta a la reconstrucció de la història de la senyera de la ciutat de València entre els segles XIV i XIX, compartisc la «narració» de Viciano. Des d’eixe punt de vista jo no seria ―doncs― un dels «crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada». Però, és clar, sí que m'he inclòs entre els «partidaris d’un projecte nacional estríctament valencià» que «fan seues algunes idees de l’anomenada “tercera via”»...
Uff, què hi farem!: pel que fa al llibre que tractem, coincidisc amb el Viciano historiador i discrepe ―i decididament― del Viciano ideòleg. Sí: com no podia ser d’altra manera, Barres i corones és a la vegada un llibre d’història i, parcialment, una proclama ideològica. No crec que Viciano puga atribuir les meues dissidències al «malestar generacional» (ell és del 63, jo del 62) i ben segurament entendrà que ―de bestreta― li negue la major: no sé per quina raó s’ha d’acceptar que el neovalencianisme fusterià, és a dir, el nacionalisme català afirmat i construït a València des de la segona meitat del segle XX, ha estat i és «l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat». No sé per quina raó s’ha d’acceptar això d’«únic», i ―en el context― això de «realment»: em pense que tot partícip del «projecte nacional estríctament valencià» té dret, com a mínim i per a dir-ho ràpid, a la presumpció d’innocència. I és que, posats a confrontar identitats inventades (o, potser millor, «imaginades»), desconec qui ha donat a Pau Viciano l’atribució de jutjar tan dràsticament la intenció dels altres nacionalistes no espanyolistes al territori valencià. Un prec, benvolgut Pau: si n’hi haguera segona edició, potser la redacció del paràgraf abans esmentat pogueres fer-la pareguda a esta:

«Una altra cosa, però, és la bandera del País Valencià. I ací NOSALTRES EN CONCRET, ELS VALENCIANS QUE ENS CONSIDEREM DE NACIÓ CATALANA, AFIRMEM QUE no hi ha motius per renunciar a un símbol ―la senyera de les quatre barres― que [...] també ha estat ―i és― el símbol d’UN projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat».

3. UN O DOS DUBTES INICIALS
Entrem en farina, doncs. Quan he comprat el llibre no me n’havia adonat: la forqueta cronològica. La portada ja ho anuncia: segles XIV-XIX. Per quina raó indicar com a començament de la narració el segle XIV i no el XIII? L’anomenat «Penó de la Conquesta» (que hauríem de suposar contemporani dels fets de 1238 a expenses de que María Dolores García Broch torne a l’Ajuntament de València com a regidora, i com a regidora capficada en fer-li la prova del Carboni-14 a la tela quatribarrada...) mai va ser stricto sensu la senyera de la ciutat: els musulmans vençuts, els andalusins de Balansiya, haurien hissat aquell senyal del rei d’Aragó i de Mallorca, comte de Barcelona, etc. com a signe de que el monarca cristià havia aconseguit el seu objectiu, però l’existència d’una senyera valentina, «urbana», no estaria documentada abans del segle XIV.

Fig. 3: Fotografia ―treta del web arteguias.com― d’una part de les pintures gòtiques conservades en el castell d’Alcanyís, a l’Aragó. S’hi pot observar una representació de la ciutat de València en el moment previ a l’entrada del rei Jaume I arran els fets de 1238. El rei i el seu cavall hi figuren coberts amb teles amb el senyal reial de la monarquia d’Aragó, i sobre la muralla es fa ben evident la presència d’unes banderes abocellades (de les quals ací en veiem una), carregades amb l’esmentat emblema reial i que recorden i molt la forma del «Penó de la Conquesta» conservat en l’Arxiu Municipal de València.
El conjunto de pinturas murales góticas del castillo de Alcañiz está considerado como uno de los más importantes, completos y variados de la península ibérica. Se suele fechar, con distintas precisiones según los autores, a lo largo del siglo XIV.
Su estilo es gótico lineal, caracterizado por las tintas planas, donde el color queda subordinado al dibujo. La técnica utilizada fue el fresco. La ejecución de las pinturas parecen responder a más de una mano o taller y pudieron ser ejecutadas en distintos momentos. Se trata, en definitiva, de un “complejo pictórico” que tiene más interés por la gran variedad de temas tratados que por su propia calidad artística (
http://www.liceus.com/cgi-bin/gui/04/44112.asp ).
La imatge en l'adreça:
http://www.arteguias.com/teruel/alcaniz.htm
****
La forqueta cronològica de Barres i corones sorprén també en l’altre extrem, i potser més: per què parar en el XIX? Viciano pot haver escollit com a fita més recent el segle XIX perquè fou en el XIX quan (segons diversos testimonis exhumats ―anteriorment i en bona part― per Pere Maria Orts i Bosch) la «senyera de la ciutat» adquirix la seua fesomia actual.
****
Fig. 4: Fotografia de l’historiador i jurista Per Mª Orts, autor el 1979 d’Història de la Senyera al País Valencià, el primer llibre que acreditava documentalment la continuïtat de les quatre barres soles com a bandera de la ciutat de València fins avançat el segle XIX.
Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1996) i membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Sr. Orts ha donat a la Generalitat Valenciana (2004) l'extensa i valuossíssima col·lecció d’obres d’art que havia atresorat al llarg de molts anys.
La imatge en l'adreça:
****
Però «tallar» en el segle XIX ens priva als lectors de l’ofici de Viciano com a historiador dels avatars de la bandera valentina durant el XX. I, cal recordar-ho, és justament durant les primeres dècades del segle XX quan la senyera que inclou la franja blava va assumir una significació decididament nacionalista i ultraurbana: ens ho ha recordat recentment Ferran Archilés en la seua aportació «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània»,

«[...]la bandera de la ciutat de València –un dels elements anys més tard objecte d’una intensa pugna– solia ser acceptada per la majoria dels valencianistes, de dins i fora de la Capital com a bandera pròpia» (en Teresa Carnero & Ferran Archilés, eds.: Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, Publicacions de la Universitat de València, 2007, nota 28, pàg. 156).

Fig. 5: Fotografia (amb peu descriptiu) que ens parla de l’univers simbòlic compartit per la pràctica totalitat del valencianisme de preguerra: juntament amb la bandera considerada pròpia dels valencians, amb franja blava brodada (que porta sobre l’asta la reproducció de la cimera amb el rat penat, i que s’hi pot vore a la dreta), hi apareix la senyera de l’afirmació ideològica, amb l’estel reivindicatiu.
La imatge en l'adreça:
****
Sí, tota una llàstima que Viciano no s’endinse en el procés d’assumpció de la senyera amb blau pel valencianisme polític de preguerra. Una pena que l’autor de Barres i corones no haja emprés investigacions que ens pogueren explicar detalladament per quines raons ―qui, per què, com, quan, on?― els que imaginaren els valencians com a nació abraçaren aquella bandera amb molta anterioritat a «joves autors com Vicent Baydal, Ferran Esquilache o Pere Fuset».
A fur de sincer, crec que Pau Viciano no està interessat en esta qüestió fins el punt d’historiar-la: quan al final de la nota 9 del seu llibre (pàg. 14) parla de la que, en definitiva, ell considera només una bandera «local», ho fa en termes que no deixen massa lloc al dubte:

«[...] una ensenya que tenia tradició dins del valencianisme de preguerra, però que cal recordar que fou imposada durant la transició política ―de manera excloent i fins i tot violenta― pel regionalisme anticatalanista».

Espere que el precedent no fóra ―arribat el cas― el millor resumet que Viciano podria fer sobre la significació i la trajectòria de la senyera amb blau durant el segle XX!
****
Fig. 6: L’historiador Pau Viciano ―dreta de la fotografia― en un acte celebrat a la localitat valenciana de Manuel (en la comarca de la Ribera Alta).
La imatge en l'adreça:
http://www.mitjagalta.org/webbellotar/bellota_rock_05.htm
****
4. LA SENYERA NECESSÀRIA
No vull que se’m malinterprete, però: Pau Viciano té tot el dret del món ―qui ho negaria―a considerar la senyera amb blau, exclusivament, com a bandera de la capital valenciana. Ell no és un dels «partidaris d’un projecte nacional estrictament valencià», sinó que es troba compromés amb un projecte nacional no estrictament valencià, és a dir, participa d’una proposta d’inclusió dels valencians en la nació catalana contemporània. Una opció que té en Joan Fuster la referència teòrica ineludible en molts aspectes... senyera inclosa.
És el moment de fullejar un dels clàssics fusterians, El blau en la senyera (Tres i Quatre, València, 1977):

«La “senyera” amb el blau és pròpia de la ciutat de València: és la bandera municipal de València, i prou. Si alguna bandera pot ser comuna al País Valencià sencer, incloent-hi València, una bandera única des de Guardamar a Vinaròs, representativa de tots els valencians, és l’altra, la que no du el blau [...]» (pàg. 6).
«[...] com a valencians, des de Vinaròs a Elx, “del Sènia al Segura”, no en tenim d’altra [que la de les quatre barres estrictes]: històricament, és la que ens pertoca; per a un demà netament valencià, és la que necessitem» (pàg. 25).
«¿Que, sense el blau, la “bandera valenciana” és igual que la “bandera catalana”?
No: no és que siga igual; és la mateixa.
Com és el mateix l’idioma, i com són els mateixos els enfrontaments polítics que tenim pendents, i com són les mateixes tantes coses més.
[...] qualsevol “reivindicació valenciana” i “nacional”, possible, passa pel camí d’uns Països Catalans convergents, cada un d’ells partint de la seua especificitat» (pàg. 26).

«Si amb el blau de la senyera volen establir una frontera amb la resta dels Països Catalans, automàticament n’implantaran una altra, moltes més, dins el País Valencià.
I que cadascú traga les conseqüències que vulga» (pàg. 27).
****
Fig. 7: Fotografia de l’assagista Joan Fuster, prolífic autor d’alguns dels llibres més influents de la història contemporània a casa nostra, entre els quals El blau en la senyera.
La imatge en l'adreça:
****
La llarga cita anterior ens mostra que Pau Viciano, en tant que valencianista que se sent nacionalista català, té un sòlid referent on agafar-se a l’hora de percebre les significacions de les senyeres en conflicte. I un nombre no quantificat de nacionalistes valencians oficialment «estrictes» (militants i simpatitzants del Bloc Nacionalista Valencià), també semblen coincidir ―si fa no fa― amb el moll de l’os de la doctrina fusteriana sobre la bandera. Com a mínim poden seguir compartint allò de «[...] com a valencians, des de Vinaròs a Elx, “del Sènia al Segura”, no en tenim d’altra [que la de les quatre barres estrictes]: històricament, és la que ens pertoca; per a un demà netament valencià, és la que necessitem».
Com són les coses!: contràriament al que acabe d’enunciar, unes altres persones, també nacionalistes valencianes, oficialment i molt volgudament «estrictes» i igualment immerses en la militància i en les simpaties envers el Bloc Nacionalista Valencià, creuen que per més que la senyera de les quatre barres estrictes fóra la que històricament ens pertocara, si d’allò que s’estiguera parlant ―en l’actualitat i més endavant― fóra de propiciar un futur netament valencià (aconseguiment lligat en molt bona mesura amb l’expansió del valencianisme polític en la societat), la senyera «global» que ara necessitaríem no seria la mateixa que la bandera catalana.

Fig. 8: Bandera històrica dels monarques d’Aragó, València, Mallorca, Barcelona, etc. Va formar part de l’emblema del Braç Reial de les Corts forals valencianes i de la Generalitat del nostre regne. Quasi amb total seguretat, este disseny vexil·lològic es conservà com a bandera de la capital valenciana fins a l'últim quart del segle XIX.
Actualment és la senyera oficial de la ciutat de Sagunt, de la comunitat autònoma de Catalunya i, amb escuts afegits a sobre, de la comunitat autònoma aragonesa, de Menorca, d’Eivissa, de diversos municipis de la Comunitat Valenciana i d’altres indrets de l’antiga Corona d’Aragó.
També és una bandera d’ús habitual a determinades contrades valencianes, i es tracta de l’emblema que identifica les terres de la Catalunya Nord i de l’Alguer. Amb modificacions de relleu, esta senyera constituïx la base de les banderes oficials de Mallorca, de les Illes Balears, del territori valencià i de la població exvalenciana de Cabdet.
Finalment, estem al davant de la bandera que va simbolitzar, i en molt bona part simbolitza, la reivindicació nacionalista no «blavera» al País Valencià i, també, es tracta de la senyera que identifica l’articulació política dels coneguts com a «Països Catalans».
La imatge en l'adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0
****
Ni tampoc podria ser la nostra bandera «global» la senyera dita «del Consell», ornada al bell mig amb les armories tardogòtiques del monarques de la Corona d’Aragó.
****
Fig. 9: Una bandera valenciana efímera: la senyera aprovada pel Consell del País Valencià, l’organisme preautonòmic creat al nostre territori durant la Transició. Hissada en temps del president Josep-Lluís Albinyana (de signe socialista), fou cremada durant una celebració del 9 d’Octubre en la plaça del País Valencià de la ciutat de València (ara, plaça de l’Ajuntament), i va deixar de ser utilitzada oficialment en arribar a la presidència del Consell el membre de la Unión de Centro Democrático (UCD) Enrique Monsonís.
La imatge en l'adreça:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Bandera_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0
****
Ni tampoc, finalment, la senyera recollida en el projece original de l’Estatut de Benicàssim, amb una franja blava carregada amb les dites armories.
****
Fig. 10: La senyera valenciana non nata, conformada el 1982 ―a les acaballes de la discussió estatutària― com a síntesi parcial de les tradicions en conflicte.
La imatge en l'adreça:
****
No: malgrat que les tres opcions vexil·lològiques anteriors podrien haver-se convertit ―segons i com― en «la» bandera valenciana, el resultat final de la contesa fou del tot diferent, i el valencianisme polític dels nostres dies s’encara amb el repte d’assumir naturalment, ben naturalment, la senyera oficial de Comunitat Valenciana com a senyera oficial de la Comunitat Valenciana. A tots els efectes. I sense eliminar de l'horitzó una reivindicació ben sensata: la inclusió en la valenciana Llei de Símbols de l'antiga senyera comuna de la monarquia d'Aragó.
No sé si açò últim, però, respondrà a allò plantejat per Pau Viciano en la pàg. 79 del seu llibre...:
****
«Fins i tot cal acceptar el fet que certa tradició valencianista ―i no sols el regionalisme reaccionari― ha vist i veu en aquest asenyera la bandera pròpia de tot l’antic regne. Davant l’estat ―diguem-ho així― d’emergència civil que viu el País Valencià, aquestes qüestions vexil·lològiques no haurien de consumir massa energies i caldrà acceptar alguna mena de coexistència simbòlica. Però per totes bandes. [...]»
****
Fig. 11: Senyera conformada, amb quasi total seguretat, durant la segona meitat del segle XIX. En l’actualitat és la bandera usual de la ciutat de València i, també, l'oficial de la comunitat autònoma valenciana, este últim extrem gràcies a l’articulat de l’Estatut d’Autonomia de 1982 i de la seua reforma de l’any 2006.
****
Recordem-ho: parle de la bandera que, amb anterioritat a la Guerra Civil espanyola, «solia ser acceptada per la majoria dels valencianistes, de dins i fora de la Capital com a bandera pròpia» atenent a que, com bé diu Archilés (op. cit. pàg. 156),

«[...] una bona part dels arguments culturals assumits pel valencianisme polític –fins i tot en els seues manifestacions més complexes dels anys vint i trenta– procedien del llegat previ. [...] En els escrits doctrinals i reflexions polítiques (de Gaetà Huguet a Ignasi Villalonga) el que es pot observar és com aquest discurs històric prové de la tradició heretada de la Renaixença (tant de V. Boix com de Teodor Llorente) configurant un model historicista molt semblant en els seus fonaments. El mateix podríem dir d’altres elements simbòlics».
****
5. LES RAONS DE LA DISCONTINUÏTAT
Ja hem vist que Fuster va acabar proclamant un vincle quasi indissoluble entre, d’una part, l’antiga senyera de les quatre barres, i de l’altra, la seua renovada tesi en favor de la unitat política de les terres esteses entre Salses i Guardamar: el projecte fusterià incorporava com a component clau la valoració negativa envers el món valencianista de preguerra i, en conseqüència, havia de donar llum igualment a la dimensió simbòlica del neovalencianisme. Ferran Archilés (op. cit. pàgs. 176-177) ho ha explicat magistralment:

«El seu [de Fuster] va ser un intent per despertar aquesta consciència de feblesa col·lectiva que tant lamentava i a la fi és això el que explica la seua proposta intel·lectual. Per a que els valencians no entraren en un procés irreversible de “dissolució” com a comunitat calia una proposta que es basara en la defensa de la llengua (entesa com a base exclusiva de la nació) i en un projecte el més oposat possible al de l’agressiu nacionalisme espanyol. Com que la identitat regional [forjada durant el segle XIX amb materials procedents de la Renaixença] havia estat un subproducte d’aquesta identitat espanyola també resultava objecte d’atac, de superació, caldria dir. La paradoxa de tot plegat és que Fuster en posicionar-se contra la identitat regional estava segant l’herba sota els seus peus. No perquè calgués esperar gaire d’aquesta identitat regional [que mai havia posat la reivindicació lingüística en l’epicentre de l’ideari], certament, sinó perquè amb la seua formulació s’allunyava de símbols, mites i experiències que eren l’única base existent».

Archilés no es deté ací (op. cit. pàg. 177):

«Podem imaginar que el catalanisme hagués fet el mateix al principat? La seua era una proposta que per a despertar als valencians requeria ensenyar-los que havien de “deixar” de ser-ho. En aparèixer (i ser vist) com un tall radical, el fusterianisme fiava totes les possibilitats en una narrativa del tot nova, basada en criteris de caire intel·lectual (amb la llengua com a centre) i des d’una perspectiva molt teòrica. Per això era un discurs molt atractiu per als sectors més joves i trencadors, però que resultaria estrany per a bona part de la societat valenciana».
****
Fig. 12: Fotografia de la portada d'una obra cabdal en la producció de Joan Fuster referida a la qüestió nacional: Qüestió de noms.
La imatge en l'adreça:
http://www.viscalaterra.com/bibliografia.html

En llegir el text precedent m’ha vingut a la memòria la narració que Damià Mollà i Eduard Mira realitzaren en De impura natione de la pugna entre els vessants d'allò que ells anomenen el «nosaltrisme» valencià: el «fusterianisme» (conformat pels abanderats de Fuster) i el «ratpenatisme» (constituït pels afectes a l’univers simbòlic qüestionat per Fuster). A Archilés, però, no li cal la característica redacció barroca de l'obra de Mollà i Mira.

No n’hi ha dubte, doncs: Joan Fuster, coneixedor del valencianisme de preguerra i convençut de la seua inanitat, hauria volgut tirar pel recte, i de la mateixa manera que «cremà» etapes per tal d’arribar a la teorització del marc nacional alternatiu que havia de proposar als valencians, va acabar decidint que la senyera amb franja blava no podia tindre incidència més enllà de les gòtiques, i precioses, creus de terme de la capital valenciana:

«¿I per què el “blau en la senyera” ha pogut tenir un cert èxit ―un èxit només relatiu, de tota manera― com a “bandera regional”»?
Aquesta és una altra història, que també convé explicar i que, al seu torn, explica moltes coses. [...]
La dèbil sensibilitat “nacional dels valencians”, durant les tres primeres dècades del segle XX, que els partits polítics de base local ni tan sols pretengueren potenciar ―i que, inclús, de vegades temeràriament, combateren―, havia deixat en un segon terme la bandera.
[...] En març de 1931, “Alicante reconoció como suya la Senyera valenciana, con solo el aditamento de su escudo...”.
Jo no dic que aquella gent, en acceptar i difondre la bandera amb el blau, volgués crear més confusió de la que ja era corrent. No sabien el que feien, probablement. Es tractava d’un oportunisme com qualsevol altre» (Joan Fuster: El blau en la senyera, pàgs. 22-23).

Les últimes frases (Fuster en estat pur) haurien de ser matisades ―millor: corregides― per una part de les reflexions que Martí Domínguez Barberà va escriure en el diari Las Provincias el 12 d’octubre de 1976 (en els primerencs moments de l'última pulsió autonomista que hem viscut), i que estan recollides en l’opuscle La Senyera valenciana que Lo Rat Penat va editar a «Valéncia» el 1977, poc després del viratge cap al «blaverisme» de l’entitat.
Martí Domínguez pensava, com pràcticament tots en aquell moment, que l’afegit de la franja blava s’havia produït en temps forals, si bé n’hi havia discrepàncies sobre el moment exacte de la incorporació. En qualsevol cas, allò destacable ―i «modern»― del text que citaré es troba al final (l’ortografia utilitzada en les acotacions fetes pel transcriptor de Lo Rat Penat ja és postfabriana):

«la Senyera (bandera municipal diu ell) concedida a la ciudad de Valencia por un gran monarca descendiente de Don Jaime, Pedro IV (IV era d’Aragó, pero de Valéncia Pere II) no es otra cosa que eso: las cuatro barras coronadas ―de ahí su franja azul, fondo de la corona― como expresión visible del rango concedido a Valencia, desde el momento fundacional, de municipalidad soberana, modelo y arquetipo también de las demás ciudades libres que constituían el Reino. Lo que explica que, por una comprensible y legítima evolución, que se da en toda clase de lenguajes simbólicos o litúrgicos, esas cuatro barras con franja azul hayan llegado a considerarse espontáneamente como bandera regnícola» (pàg. 6).

Per bé que Martí Domínguez pensava en un procés d'eixamplament de significat que s'hauria larvat durant segles, les investigacions que va fer en el seu moment Pere Maria Orts, i les actuals precisions de Pau Viciano, ens indicarien que la senyera amb blau ampliaria l'abast del seu caràcter emblemàtic ―solament― en unes poques dècades...
****
Fig. 13: Fotografia de Martí Domínguez Barberà, periodista que arribà a dirigir el periòdic Las Provincias, i que va ser cessat d'este càrrec com a conseqüència del discurs que pronuncià en ocasió de la presentació de la Fallera Major de 1958, durant els preparatius de les primers festes falleres posteriors a la catastròfica riuà de 1957.
La imatge en l'adreça:
****
CESURA
Com que este post ja té una grandària considerable, destine a un text posterior la resta d’aspectes que m’interessa remarcar de l’obra Barres i corones. En tot cas, en esta primera aproximació a l’esmentat llibre de Pau Viciano no podia deixar de referir-me al marc ideològic en què es mou i es troba còmode l’autor: la teorització impulsada per Joan Fuster, context imprescindible per a entendre alguna de les afirmacions vicianistes (en la introducció, i ben lògicament, Viciano cita amb particular detall Pere Maria Orts i, també, el «solitari de Sueca»). En qualsevol cas, jo no volia caure en l’errada que posa de manifest una dita tradicional a Oviedo, una de les etapes dels camins de Sant Jaume. És una dita referida al Crist del Salvador conservat en la catedral de la capital asturiana:
Quien va a Santiago y no al Salvador,
visita al siervo, pero no al Señor.